Introducció de l’autora a l’edició de 1831

Els editors de Standard Novels, en seleccionar Franken­stein per a una de les seves col·leccions, van expressar el desig que els lliurés un petit relat de l’origen de la història. Jo soc la primera a estar-hi interessada, perquè així donaré una resposta general a aquesta pregunta que tantes vegades se m’ha fet: «Com era que a mi, aleshores una noia tan jove, se m’acudís una idea tan horrorosa, i m’hi esplaiés?». És cert que soc molt contrària a explicar la meva vida per escrit, però com que el meu relat només apareixerà com a afegitó a una producció anterior, i com que es reduirà a uns temes que tenen relació únicament amb la meva qualitat d’autora, amb prou feines em puc acusar d’intrusió personal.

Filla de dues persones de reconeguda fama literària, no és d’estranyar que molt aviat em vingués al cap la idea d’escriure. De nena, feia gargots; i el meu passatemps preferit, durant les hores de lleure que em donaven, era «escriure històries». Tanmateix, tenia un plaer més car que aquest, i era formar castells en l’aire (als quals m’abandonava quan somiava desperta), seguir aquells camins del pensament que tenien com a tema la formació d’un seguit d’incidents imaginaris. Els meus somnis eren alhora més fantàstics i agradables que els meus escrits. En aquests era una fidel imitadora que creava el que d’altres havien creat, en lloc de plasmar els suggeriments de la meva ment. El que escrivia anava destinat almenys a un altre parell d’ulls: els de la meva companya i amiga d’infantesa; però els meus somnis eren només meus; no els explicava a ningú: eren el meu refugi quan em sentia contrariada, el meu plaer més car quan em sentia lliure.

De noia, vaig viure sobretot al camp, i vaig passar força temps a Escòcia. Hi vaig visitar ocasionalment els llocs més pintorescos; però la meva residència habitual era a les costes desertes i avorrides del nord del riu Tay, a prop de Dundee. Desertes i avorrides les recordo ara; no m’ho semblaven aleshores. Eren el paradís de la llibertat, i l’agradable regió on jo podia, ignorada, intimar amb les criatures de la meva fantasia. En aquell temps escrivia, però tenia un estil d’allò més vulgar. Va ser sota els arbres de les terres que pertanyien a la nostra casa, o als vessants pelats de les muntanyes sense arbres dels voltants, on van néixer i es van alimentar les meves obres i els somnis eteris de la meva imaginació. No em vaig fer heroïna dels meus contes. La vida em semblava una qüestió massa tòpica pel que feia a mi. No em podia imaginar el meu destí ple de penes romàntiques o d’esdeveniments meravellosos; però no estava limitada a la meva pròpia identitat i podia poblar les hores amb creacions que em semblaven molt més interessants a aquella edat que les meves pròpies sensacions.

Després d’això la meva vida es va tornar més trafegosa, i la realitat li va prendre el lloc a la ficció. No obstant això, el meu marit estava, des del principi, molt delerós que jo em mostrés digna de la meva família, i que em fes famosa. M’incitava constantment a obtenir una anomenada literària, cosa que fins i tot a mi m’atreia, tot i que d’aleshores ençà m’hi hagi tornat infinitament indiferent. En aquell temps, ell desitjava que jo escrivís, no tant amb la idea que pogués produir res que mereixés la pena, sinó més aviat per poder jutjar si prometia molt o no. Tot i així, no vaig fer res. Els viatges i les atencions que la meva família requeria m’ocupaven el temps; i tota l’activitat literària que acaparava la meva atenció es reduïa a l’estudi, o bé llegint o bé millorant les meves idees en contacte amb la seva ment molt més cultivada.

L’estiu del 1816 vam anar a Suïssa i ens vam convertir en els veïns de Lord Byron. Al principi passàvem les agradables hores sobre el llac, o passejant per la seva riba; i Lord Byron, que estava escrivint el tercer cant de Childe Harold, era l’únic de nosaltres que posava els seus pensaments per escrit. Aquests, a mesura que ens els presentava, embolcallats amb tota la claror i l’harmonia de la poesia, semblaven gravar com a divines les glòries del cel i de la terra, les influències de les quals compartíem amb ell.

Però resultà ser un estiu humit, i la pluja incessant sovint ens obligava a tancar-nos a casa uns dies. Ens van caure a les mans uns quants volums d’històries de por, traduïdes de l’alemany al francès. Hi havia la Història de l’amant inconstant, que quan es pensava que abraçava la noia a qui havia donat paraula de casament, es descobria entre els braços de l’espectre pàl·lid de la que havia abandonat. Hi havia el conte del pecador que havia fundat la seva nissaga, la sort funesta del qual consistia a fer el petó de la mort a tots els fills més joves de la seva casa condemnada, just quan arribaven a la pubertat. La seva silueta gegantina i tenebrosa, vestida com l’espectre de Hamlet, amb una armadura completa, però amb l’elm aixecat, havia estat vista a mitjanit sota els raigs capritxosos de la lluna, avançant lentament per la fosca avinguda. La figura es va perdre sota l’ombra dels murs del castell, però de sobte es va tancar una portalada, es va sentir un pas, es va obrir la porta de la cambra i ell va avançar cap al sofà dels joves ufanosos, bressolats en un son saludable. Una tristesa infinita li aparegué al rostre mentre s’inclinava i besava el front dels nois, que a partir d’aleshores es van pansir com una flor trencada per la tija. No he tornat a veure més aquestes històries, però els esdeveniments que expliquen estan tan vius en la meva ment com si les hagués llegit ahir.

«Cadascun de nosaltres escriurà una història de por», va dir Lord Byron; i la seva proposta va ser acceptada. Érem quatre. El noble autor va començar un conte, un fragment del qual va publicar al final del seu poema «Mazeppa». Shelley, més avesat a expressar idees i sentiments en la resplendor d’una brillant imatgeria i en la música dels versos més melodiosos que ornen el nostre llenguatge que no pas a inventar el mecanisme d’una història, en va començar un basat en l’experiència de la primera etapa de la seva vida. El pobre Polidori va tenir una idea horrorosa sobre una dona amb una calavera en comptes de cap, que havia estat castigada d’aquesta manera per espiar pel forat d’un pany (ja no recordo què mirava, però era una cosa molt escandalosa i lletja, és clar); però quan va ser reduïda a una condició encara pitjor que la del cèlebre Tom de Coventry, no va saber què fer-ne, i es va veure obligat a enviar-la a la tomba dels Capulet, l’únic lloc que li esqueia. L’il·lustre poeta, contrariat pel tedi de la prosa, va abandonar ràpidament aquesta desagradable feina.

Jo em vaig concentrar a pensar en una història, una història que pogués rivalitzar amb les que ens havien incitat a aquesta tasca. Una que s’adrecés a les misterioses pors de la nostra naturalesa, i que despertés un horror apassionat; una que fes que el lector tingués pànic de mirar al seu voltant, que glacés la sang a les venes i accelerés els batecs del cor. Si no aconseguia això, la meva història de por no seria mereixedora d’aquest nom. Vaig pensar i meditar… debades. Sentia aquella profunda incapacitat d’invenció, la més gran desgràcia d’un autor, quan un avorrit no-res respon a les nostres angoixants invocacions.

«Se t’ha acudit cap història?», em preguntaven cada matí; i cada matí em veia obligada a contestar amb una humiliant negativa.

Tot ha de tenir un principi, com deia Sancho Panza, i aquest principi ha d’estar relacionat amb alguna cosa anterior. Els hindús afirmen que un elefant sosté el món, però col·loquen l’elefant sobre una tortuga. Inventar, cal admetre-ho humilment, no consisteix a crear a partir del buit, sinó a partir del caos; en primer lloc s’han d’aconseguir els materials, perquè es pot donar forma a substàncies fosques, informes, però no es pot inventar la substància mateixa. En tots els casos en què es produeixen descobertes i invents, fins i tot en els que pertanyen a la imaginació, se’ns recorda constantment la història de Colom i el seu ou. La invenció consisteix en la capacitat de valdre’s de les aptituds d’una matèria, i en el poder de modelar i afaiçonar les idees que suggereixi.

Moltes i llargues foren les converses entre Lord Byron i Shelley, que jo escoltava amb atenció però gairebé en silenci. Durant una d’elles s’hi van debatre diverses doctrines filosòfiques, i entre d’altres la naturalesa de l’origen de la vida, i si hi havia cap possibilitat que un dia es descobrís i es donés a conèixer. Van parlar dels experiments del doctor Darwin (no em refereixo al que el doctor va fer real­ment, o va dir que havia fet, sinó al que es va dir aleshores que ell havia fet, cosa que m’és més útil), que havia guardat un tros de fideu en una capsa de vidre fins que, per alguna raó extraordinària, va començar a fer moviments voluntaris. Però no era així, al capdavall, com es donava la vida. Potser era possible reanimar un cadàver; el galvanisme havia donat mostra de coses semblants; potser les parts components d’una criatura es podien fabricar, ajuntar i dotar d’escalfor vital.

S’havia fet de nit al voltant d’aquesta conversa, i fins i tot havia passat l’hora de les bruixes, quan ens vam retirar a descansar. Quan vaig reposar el cap sobre el coixí, no vaig dormir, ni es pot dir que pensés. La meva imaginació, sense demanar-li-ho, es va apoderar de mi i em va guiar, oferint-me les successives imatges que van aparèixer a la meva ment amb molta més intensitat que la dels límits normals del somni. Vaig veure (amb els ulls clucs, però amb una visió mental penetrant) el pàl·lid estudiant d’habilitats no reconegudes agenollat al costat de l’ésser que havia muntat. Vaig veure l’horrible espectre d’un home estès, i llavors, mitjançant alguna màquina poderosa, va mostrar senyals de vida i es va bellugar amb uns moviments nerviosos i mig animats. Havia de ser esfereïdor, com summament esfereïdor havia de ser l’efecte de qualsevol temptativa humana de parodiar el meravellós mecanisme del Creador del món. L’èxit aterriria l’artista; fugiria corrent de la seva creació, horroritzat. Tindria l’esperança que, abandonat a la seva sort, la tènue guspira de vida que li havia comunicat s’esvaniria; que aquella cosa, que havia estat tan imperfectament animada, es fondria en matèria morta; i dormiria amb la creença que el silenci de la tomba apagaria per sempre més l’existència passatgera de l’horrible cadàver que havia considerat com el bressol de la vida. L’estudiant dorm, però està despert; obre els ulls; contempla la cosa horrorosa palplantada al costat del seu llit; ha obert les cortines i se’l mira amb uns ulls grocs, humits, però pensatius.

Vaig obrir els meus, aterrida. La idea es va apoderar de la meva ment de tal manera que em va recórrer una sensació de por, i volia canviar la fantasmagòrica imatge de la meva fantasia per les realitats del meu voltant. Encara les veig: tota la cambra, el parquet fosc, els porticons tancats, amb la llum de la lluna esmunyint-s’hi, i la intuïció que tenia que el llac llis i els Alps blancs i alts eren al darrere. No em va ser fàcil desfer-me del meu horrible espectre; encara m’obsessionava. Havia d’intentar pensar en alguna altra cosa. Vaig tornar a la meva història de por, la meva avorrida i desafortunada història de por! Oh, si tan sols en pogués inventar una que espantés el meu lector com m’havia espantat jo aquella nit!

Ràpida com la llum i igualment reconfortant fou la idea que se’m va acudir. «Ho he trobat! El que m’ha aterrit a mi, aterrirà els altres; i només necessito descriure l’espectre que m’ha obsessionat aquesta nit». L’endemà vaig anunciar que se m’havia acudit una història. Vaig començar aquell dia amb les paraules: «Una trista nit de novembre», fent només la transcripció dels macabres terrors del meu somni.

Al principi només vaig pensar en unes poques pàgines, en un conte curt; però Shelley em va animar a desenvolupar la idea més àmpliament. Val a dir que no dec al meu marit el suggeriment d’una sola idea, ni tan sols d’un sentiment, tot i que sense la seva instigació no hauria pres mai la forma en què es va presentar al món. D’aquesta declaració n’he d’exceptuar el prefaci. Si la memòria no em falla, va ser escrit totalment per ell.

I ara torno a convidar la meva creació a avançar i triomfar. Li tinc afecte, ja que va ser el resultat d’uns dies feliços, quan la mort i el dolor només eren paraules que no trobaven ressò al meu cor. Les seves pàgines parlen de més d’un passeig, més d’un trajecte i més d’una conversa, quan jo no era sola i el meu company era algú a qui no tornaré a veure més en aquest món. Però això només és cosa meva; els meus lectors no n’han de fer res, d’aquestes associacions.

Només afegiré unes paraules sobre els canvis que he fet. Són sobretot d’estil. No he canviat cap part de la història, ni he introduït idees ni circumstàncies noves. He millorat el llenguatge allà on era tan despullat que interferia en l’interès de la narració; i aquests canvis només s’esdevenen gairebé exclusivament al principi del volum. A la resta es limiten únicament a aquelles parts que són mers accessoris de la història, deixant-ne el nucli i l’essència intactes.

M.W.S.

Londres, 15 d’octubre de 1831