L'udol de l'aigua

Laia Vilaseca

Fragment

1. Un cos a la riba

1

Un cos a la riba

Jacint

Estany de la Ferrera. El Prat de Llobregat

27 de setembre de 2025

El primer que pensa és que es tracta d’un maniquí. Li sembla que el que veu només és un tros de cama de plàstic blanquinós, abandonat entre les canyes que envolten l’estany, acaronades per la brisa fresca de primera hora del matí. Tot i així, les seves neurones capten de seguida la incongruència: l’objecte es troba completament fora de lloc. La propietat està vigilada, hi ha càmeres i per accedir-hi es necessita un codi que canvia cada dia. Així que és poc probable que algú hi hagi entrat amb un maniquí, encara que no impossible. A vegades lloguen la finca per fer-hi rodatges de moda, però en aquests casos hi fan servir models, no maniquins. A més, no hi ha hagut cap rodatge des de fa dos dies, i ahir el tros de cama no hi era. D’això n’està segur.

«Podria ser cosa d’en Ferran», pensa. Que hagi muntat una festa de les seves, i ves a saber com ha acabat. Sí, això li sembla el més probable. De fet, fa gairebé un any ja va fer servir una extremitat d’un maniquí, aquell cop un braç, i el va mig enterrar al cementiri de mascotes de la família per «celebrar» la nit de la Castanyada. Últimament —que vol dir durant els últims anys— n’ha fet unes quantes de grosses, en Ferran. Tantes que el seu cosí —que pràcticament li fa de pare— ja l’ha amenaçat dues vegades de retirar-li la paraula i qualsevol tipus de suport. Li sap greu que es comporti així, ell que l’ha vist créixer des que era un marrec. Juraria que el xaval té bon cor, però les facilitats exagerades de segons quin tipus i les mancances d’un altre, fan que a vegades la gent no acabi de créixer del tot. «El noi ha tingut tot el que no li calia, i poc del que realment és necessari a la vida», pensa mentre nega amb el cap i fa espetegar la llengua. Després encongeix les espatlles: «Bé, potser encara es pot arreglar».

Finalment s’espolsa la corrua de pensaments i s’acosta a la falsa extremitat amb prudència. Els seus passos, només un xic dubitatius, avancen per l’estret caminoi de terra que mena cap al petit embarcador format per una mitja lluna de terra que besa l’estany. Després voreja la barca blanca dels Domènech, que avui dia només fa servir l’hereva, i camina uns metres endins del canyissar cap al seu objectiu, l’aigua fangosa cobrint-li una part de les botes negres impermeables.

És llavors quan els seus ulls comprenen el que està veient i l’horror s’apodera d’ell: la cama i el peu descalç no són de plàstic. El que veu és clarament pell. Una pell tènue, d’un color blanc pàl·lid i esmorteït, exempta de vida. Està convençut que vol apartar-ne la mirada, però per algun motiu que no sap explicar no n’és capaç. Potser si ho continua mirant el seu cervell reac­cionarà d’una vegada i ho processarà, finalment.

Tot d’una, sense avisar, el vòmit li brolla impacient de la boca. Emet un gemec que uneix sorpresa i vergonya, però per un instant sent un alleujament breu. Després s’eixuga les restes de vòmit dels llavis amb l’avantbraç i roman uns segons amb el cos mig rebregat, panteixant. Finalment treu el mòbil de la butxaca, la mà una mica tremolosa, i comença a prémer 1, un altre 1... i, llavors, penja tot d’una.

Nega amb el cap. Coneix perfectament les ordres: no es truca mai a les autoritats abans d’haver comunicat al senyor Domènech el que sigui que hagi passat dins la propietat i que ell n’hagi donat el consentiment. Però en Jacint faria el que fos per no haver de ser qui li comuniqui el que acaba de veure. Perquè... amb quina cara i com dius al teu cap que has trobat la seva filla, morta, a escassos metres de la porta del darrere de casa seva?

2

Un cafè amb sospites

Clàudia

Casa Pinto. Sitges

23 de setembre de 2025

La Clàudia ha hagut d’esperar ben bé cinc minuts fins que en Rai ha decidit arrossegar-se fins a la porta. Està gairebé segura que estava dormint, té els cabells despentinats i va vestit amb la roba del dia anterior: uns pantalons curts de color caqui i una samarreta negra de Black Sabbath. Ha fingit un mig somriure quan l’ha vist a través del vidre, abans d’atansar-se a obrir-li la porta:

—Perdona, em vaig quedar adormit al sofà esperant-la. —Les ruixades de Calvin Klein no han aconseguit dissimular l’alè alcoholitzat que se li escapa dels llavis prims—. Passa, passa. Vols un cafè?

Ella fa que sí amb el cap i entra a la casa que li és tan familiar. Però de seguida hi troba a faltar la Julie, i se sent estranya acompanyada només d’en Rai. Mai l’ha acabada de convèncer, ell, sempre ha pensat que hi havia alguna cosa que no encaixava, encara que no sabria explicar què. Bé, potser sí: les interminables nits de festa, l’ús i abús de drogues i alcohol, tot i que n’havia fet els ulls grossos dient-se a ella mateixa que la manera com la gent ocupava el seu temps lliure no era assumpte seu, encara que li semblés exagerat en intensitat i freqüència. De fet, mentre pensa això, pot identificar clarament el polsim blanc a sobre la taula de vidre de la saleta. Sacseja el cap en un moviment gairebé imperceptible: no ha vingut fins aquí per criticar els mals hàbits d’en Rai.

—M’imagino que no tens notícies noves... —S’asseu en un dels tamborets alts entapissats amb pell negra col·locats sota la barra de la cuina.

—No. L’he estat trucant tota la nit al mòbil, però segueix apagat.

—Potser seria hora de fer la denúncia, Rai.

—Encara no —respon secament, amb els ulls fixos en la Nespresso.

—Pot estar en perill. La seva vida podria dependre d’unes hores.

—La Julie no és del tipus de persona a qui li passen aquestes coses. És molt intuïtiva, sap evitar els problemes.

La Clàudia pensa que això és veritat i mentida a la vegada. La seva relació amb en Rai n’és ben bé l’exemple.

—Creus que ha marxat voluntàriament? —li pregunta.

Ell vessa el cafè calent en una tassa i l’hi col·loca davant.

—No. O potser sí. No ho sé. —Es passa la mà pels rínxols rossos i se’ls aparta de la cara.

—Va passar alguna cosa, Rai? —insisteix—. Us heu discutit?

—No, no —fa ell repetidament—. Però aquests últims dies estava una mica estranya, com si li voltés alguna cosa pel cap.

—Com què?

—Que no ho sé, hòstia!

Colpeja la superfície de la barra de la cuina amb la mà oberta i fa trontollar la tassa de ceràmica negra.

Però ella no es deixa intimidar per aquest tipus d’esclats breus que el caracteritzen, sinó que xarrupa el que queda de cafè i deixa la tassa amb parsimònia a la barra. Després li clava la mirada i anuncia:

—Si avui no en tenim notícies, jo mateixa posaré la denúncia a la comissaria. —S’aixeca del tamboret i es penja la bossa a l’espatlla—. Neteja aquella taula —diu assenyalant amb els ulls la tauleta on ha vist el polsim blanc— i desfés-te de les drogues. Si la Julie no apareix avui, demà tindràs visita dels companys del meu germà, i et puc assegurar que no seran tan comprensius com jo.

En Rai li aguanta la mirada, els llavis lleugerament premuts, però no diu res. Ella tampoc ho esperava.

Finalment, la Clàudia fa mitja volta i desapareix de l’estança, no sense abans haver copsat de reüll el biquini rosa i humit que penja del pom de la porta del despatx.

3

Una sorpresa agredolça

Jacint

Torre Domènech. La Ferrera. El Prat de Llobregat

27 de setembre de 2025

En Jacint deixa anar un sospir gairebé mut abans de fer mitja volta i recórrer els vint metres que separen el moll de la porta del darrere de la Torre Domènech. El taronja viu i intens dels crisantems i el lila profund de la sàlvia que l’envolten en aquest curt trajecte accentuen la desesperança i l’absurditat de tot plegat. L’estat en què es troba no li permet pensar que seria bo fixar-se si hi ha petjades a la terra humida per la minsa pluja de la nit anterior —sempre plou durant la Festa Major—, i esbrinar així si coincideixen amb les de la Dèlia o amb les d’algú altre. Tampoc li passa pel cap que pugui estar comprometent l’escena d’un crim. No s’ha permès pensar més enllà del fet que ella és morta. Només vol acabar de fer el que s’espera d’ell per excusar-se i poder estar sol per intentar pair el que acaba de viure.

La porta del darrere és oberta. No és estrany. Són les set passades i la Dolores comença a ventilar la casa tan bon punt es lleva, sempre a les sis, per tornar-la a tenir tancada i ventilada quan la resta dels habitants s’aixequen. Pensa que probablement el senyor Domènech encara deu ser al llit, al cap i a la fi és cap de setmana. La idea d’entrar a la seva habitació sense permís i despertar-lo per donar-li la terrible notícia se li fa inconcebible. Potser podria esperar. Però, no, no l’hi perdonaria mai, si sabés que havia estat assegut sense fer res, deixant-lo dormir. Així que fa el cor fort, empeny suaument el porticó pintat de color verd, es treu ràpidament les botes, plenes de fang, i es posa les espardenyes. Després volteja la monumental taula de fusta de roure massís que presideix el menjador i es dirigeix al replà per pujar les escales que l’han de dur a la planta superior. Tot just quan posa l’espardenya al primer esglaó, sent la Dolores que baixa les escales, remugant, amb un cistell de roba bruta als braços.

—Hombre, Jacint. Què fas aquí? —li pregunta quan se’l troba de cara a mitja escala—. Sembla que hagis vist un fantasma!

—Encara dorm, el senyor Domènech? —pregunta ell, sense saber ben bé quina resposta desitja rebre.

—Sí, senyor. Per què?

—L’he de despertar.

—Jo no ho faria, ja saps que no li agrada gens que es fiquin a la seva habitació.

—És important.

—Tan important per tenir-lo tot el dia de mal humor?

—El mal humor està garantit sigui com sigui, i creu-me que aquest no seria el pitjor dels mals.

—Ai, Jacint, quin misteri. Em dius què coi ha passat o què?

—Primer li he de dir a ell, ja saps com funciona.

La Dolores s’encongeix d’espatlles i fa un gest murri. Sap perfectament que no val la pena insistir-li: durant la vintena d’anys que fa que es coneixen ha après que en Jacint és igual o més tossut que ella. I ella n’és una bona mica.

—Tu mateix. Però fes el favor de no picar gaire fort a la porta i no fer escàndol, que la nena va arribar a tres quarts de quinze, ahir. Jo crec que més tard del que té permès, però vaja, que no seré jo la que ho digui al seu pare, tots hem sigut joves alguna vegada.

—La vas sentir arribar? —pregunta sorprès.

—Sí, ja saps que tinc l’habitació tot just a sobre de la seva. Crec que va arribar una mica borratxa, perquè va fer un parell de cops i va deixar caure les botes a terra, d’aquella manera que... bé, ja ho saps.

—Quina hora era?

—Les tres, vaig mirar el rellotge. Però no ho diguis a son pare que... —No té temps d’acabar la frase perquè en Jacint li passa rabent pel costat i acaba de pujar les escales fins a la primera planta de la torre. Tot seguit camina cap a la dreta del passadís i s’atura davant la porta de l’habitació de la Dèlia Domènech, que roman tancada. La Dolores el segueix encuriosida.

—Però es pot saber què coi fas? —Es planta davant la porta barrant-li el pas—. Ni se t’acudeixi entrar a l’habitació de la nena, que ja té una edat i podria estar desvestida, i...

—Obre la porta —ordena ell, amb una veu autoritària que fa servir escasses vegades.

—Però...

—Sisplau —insisteix amb fermesa.

La Dolores finalment obeeix: fa girar el pom daurat amb delicadesa i empeny la porta suaument.

—Què? —xiuxiueja després de treure el cap a l’habitació.

En Jacint aixeca lleument la testa per sobre de la seva i fa un cop d’ull a l’interior. L’estança està força desendreçada. Diversos pilons de roba, la majoria negra, vesteixen el terra. L’escriptori de fusta clara, a més de l’ordinador, el micròfon i la càmera digital, té la superfície plena de diversos estotjos i brotxes de maquillatge escampades. Però el que més el sobta és veure el cos que reposa a sobre el llit, boca avall, els rínxols castanys brollant rebels del seu cap. Li costa processar el que té davant, i aleshores, tot d’una, la font de cabells de color avellana es mou i aquella veu que coneix tan bé murmura:

—Què collons hi feu, aquí? —I els cabells s’enretiren per mostrar un rostre que ha vist créixer durant vint-i-un anys—. Voleu deixar-me dormir, que és fucking diumenge?

I una onada d’incomprensió, estupefacció, però també d’alegria sobtada, li sacseja el cos.

4

Visió de futur

Rai

Barcelona

20 de març de 2006

El dia que en Raimon Belart va conèixer la Julie Magnier una pluja feble però insistent havia cobert els carrers asfaltats de la ciutat d’una fina capa d’aigua, i els carrerons artificialment creats entre les atraccions de la fira en una esplanada dels afores s’havien convertit en carrils de fang relliscós. En Rai va fer una ullada a les sabates de pell marró mentre avançava per un dels carrerons improvisats i va moure el cap a banda i banda mentre pensava que se’n compraria unes de noves l’endemà. La sola idea de les sabates noves el va fer somriure, i se li van dibuixar dos clotets a escassos centímetres de la comissura dels llavis. Li sortirien gratis amb el que guanyés amb aquesta aposta: en cap cas depenia de l’atzar, i, per tant, estava segur de ser-ne el vencedor.

La Julie es trobava asseguda en la penombra. L’envoltava un fum espès intensament aromatitzat, que atacava els sentits d’una manera que ell va considerar vulgar i embafadora. Però això era una fira, i no es podia esperar gaire més sofisticació d’aquells que hi treballaven, es digué mentre avançava ajupit per evitar que el sostre de la tenda de lona improvisada li pentinés els cabells rossos i lleugerament ondulats per la humitat.

A mesura que s’hi va anar acostant, el que abans havia estat tan sols una silueta negra, amb prou feines definida i impassible, es va transformar en una dona de bellesa obscura que l’observava somrient. La llum de les espelmes distribuïdes al seu voltant ressaltava uns pòmuls ben definits, emmarcats per la contundència geomètrica del tall de cabells, d’un color negre brillant com el plomatge d’un corb majestuós. Recolzava elegantment les mans fines i de dits llargs a la taula rodona que tenia al davant, els anells daurats i amb diverses pedres de colors encastades ressaltats també per la llum de les espelmes. A la seva esquerra hi havia un piló de cartes cap per avall. Com que la taula estava coberta amb una tela d’estampat qüestionable i un tapet, en Rai no va poder avaluar-ne les cames, cosa que feia amb totes les dones que tenia al davant, encara que el bust prominent que intentava fugir de l’escot de la Julie el va fer augurar que es trobava davant d’un exemplar que potser havia subestimat en la distància.

—Segui —va ordenar ella aixecant lleugerament la mà dreta i ensenyant-li el palmell a manera d’invitació.

Ell la va obeir sense intentar ocultar la sorna que se li dibuixava al rostre morè. Ella el va observar en silenci durant uns segons, els justos per causar-li una certa incomoditat. Després, mirant-lo fixament, va dir:

—I doncs, què vol saber?

—Li he de fer una pregunta concreta? Em pensava que em podria donar una visió general del futur.

—Tot depèn del que vulgui pagar. Perdoni, he tingut la intuï­ció que només voldria una tirada ràpida.

—Perquè és més barata? —va preguntar gairebé ofès.

—Perquè tinc la sensació que no li agrada gastar-se els diners en coses que considera ximpleries.

La frase va aconseguir captar l’atenció d’en Rai. Va pensar que potser havia subestimat la persona que tenia al davant.

—Quins són els serveis que ofereix? —va preguntar de la manera més neutra que li va ser possible.

Ella va somriure satisfeta.

—Una lectura de quiromància són deu minuts i val quinze euros. També puc fer diverses lectures de les cartes del tarot, ja sigui per respondre una pregunta concreta sobre un tema en particular, que val deu euros, o una tirada més general de previsions a curt termini, que val vint-i-cinc euros. La tirada completa, que dura uns trenta minuts, val cinquanta euros.

—Una tirada general —va dir buscant els ulls de la pitonissa.

La Julie va somriure de nou, com si la resposta d’en Rai hagués complert les seves expectatives, va pensar ell, i va allisar amb el palmell de la mà esquerra el tapet de pelfa amb parsimònia. Després va agafar el piló de cartes amb delicadesa i va tancar els ulls durant uns segons. Els seus dits començaren a barrejar les cartes de manera àgil i neta. En Rai va pensar que aquella dona seria una bona crupier, si és que decidís canviar de professió. Tot seguit ella li va donar el piló de cartes.

—Ara barregi-les vostè. Si hi ha alguna qüestió que el preocupa en particular, pensi-hi mentre ho fa.

En Rai va agafar el piló de cartes i les va remenar fent un parell de trucs dels que havia après al casino. Somreia i buscava l’admiració als ulls ametllats de la pitonissa, fins que va decidir deixar les cartes a la taula després d’enganxar-se a ell mateix pensant en l’absurditat de la seva actuació. La Julie es va limitar a recollir les cartes amb un gest sobri i les va distribuir sobre el tapet en tres piles.

—Triï’n una, sisplau —va dir aixecant per fi la vista del tapet per trobar-se amb els ulls verds d’en Rai.

Sense pensar-ho gaire, aquest va estirar la mà i va assenyalar la pila del mig.

Ella va agafar-la i tot seguit la va sumar a les altres dues piles, de manera que les cartes que ell havia escollit van quedar a dalt de tot. Després les va estendre en forma de ventall.

—Esculli’n set, sisplau.

Ell va obeir deixant escapar el seu escepticisme per les comissures dels llavis. Ella va ignorar el gest i va procedir a fer un piló amb les set cartes, que a continuació va col·locar en forma de creu a la taula mentre els donava la volta. Quan va haver acabat, se les va mirar en silenci durant una estona, que a en Rai se li va fer eterna. Finalment no va poder aguantar més i li va etzibar:

—I doncs? Què diuen les cartes, senyoreta pitonissa?

—Diuen que ve de lluny, d’un lloc on no fa gaire va perdre una persona molt propera a vostè.

A en Rai li va canviar la cara.

Ella li va clavar una mirada impertèrrita, i va afegir:

—També diuen que vostè és una persona més aviat impulsiva, amb facilitat per caure en vicis que li fan més mal que bé. Però no està tot perdut, senyor Belart. La bona notícia és que en breu coneixerà l’amor de la seva vida en un lloc que mai s’hauria imaginat. I serà un amor, que, passi el que passi, no oblidarà mai.

I en Rai es va perdre en el somriure d’ella, sense adonar-se que en cap moment li havia dit el seu nom.

5

Ulls de tempesta

Dèlia

Platja de la Ferrera. El Prat de Llobregat

3 de novembre de 2024

La primera vegada que van tenir coneixement de l’existència de l’altre eren les onze del matí d’un dia gris i ventós de novembre. Si més no, això és el que la Dèlia pensava.

Ningú més havia decidit que seria una bona idea passar aquelles hores del diumenge a la platja en aquelles circumstàncies, i potser només per aquest fet ja es van sentir una mica units en el moment en què les seves pupil·les es van trobar: dues ànimes lliures i rebels que de cap manera subjugaven els seus impulsos a les condicions meteorològiques.

La Dèlia seia amb les cames encreuades sobre la sorra fina i freda, humitejada per la pluja que havia caigut incessantment durant tota la nit. Observava les aigües fosques sense deixar-se intimidar pels brams esfereïdors d’un mar salvatgement bell que se sentia seu. Feia temps que havia descobert que aquelles onades ferotges la submergien en un estat meditatiu que li permetia arrelar-se quan més ho necessitava. I aquell matí ho necessitava. Normalment, la presència d’algú altre a la platja l’hauria enutjat immediatament, però va veure alguna cosa en aquells ulls profunds d’un color idèntic al que el mar tenia aquell dia que va aconseguir frenar les paraules impertinents que li haurien sortit de la boca. El somriure de dents impecables entre els llavis molsuts, que aportava l’única llum en aquell paratge, també va ajudar-hi..

—Aquesta platja està tancada al públic, és un espai protegit —va anunciar amb un to gairebé juganer. No sabia per què ho havia dit. Bé, potser sí: per deixar clar qui era ella.

—Vaja, ho sento, no ho sabia. —El noi de cabells castanys va col·locar-se la canya de pescar a l’esquena—. Volia pescar abans de la tempesta, però el mar està massa agitat. He pensat que valia la pena fer un passeig abans de marxar, ja que era aquí.

—I no has vist el cartell? —va seguir la Dèlia, molesta immediatament amb la impertinència que transmetia la seva veu. Però no va caler que el noi respongués, perquè quan va dirigir els ulls cap al cartell es va adonar que el vent el devia haver arrancat—. Tant se val —va afegir—, em dic Dèlia.

—Oriol. —Va somriure ell, però no s’hi va acostar—. Així que la platja és teva? —va preguntar sorneguer.

—No, però hi tinc accés des de casa meva. Visc allà, a la Torre. —I va recórrer amb la mirada la cala limitada pels espigons a cada banda.

—Domènech?

Ella va assentir.

—Deu ser agradable tenir una platja on estar sol. —A ella no se li va escapar el cinisme que tenyia aquelles paraules.

Va encongir les espatlles.

—Només si pots estar-hi realment tranquil·la. —Però ho va dir amb un mig somriure.

—Sí, esclar. Perdona, ja no et molesto més. —El noi va aixecar la mà com a comiat i va fer mitja volta per començar a caminar cap a l’altra banda de la platja.

—Espera! —va cridar ella, tot just quan un tro ensordidor va esclatar al cel i les primeres gotes de pluja van fer acte de presència.

Ell es va girar i la va mirar amb posat interrogant.

—Vols aixoplugar-te una estona? —va preguntar mirant el cel de plom i obrint les mans.

—A casa els Domènech? —Va inclinar lleugerament el cap i va arrufar el nas.

—No —va fer ella—. No vull anar a casa, ara; per això estava justament aquí. Hi ha una casa abandonada on la meva amiga i jo anem quan volem tranquil·litat. Mai ens hi molesta ningú.

—M’estàs tirant els trastos? —Li va clavar els ulls de tempesta i va somriure d’una manera que barrejava la incredulitat amb les ganes de jugar.

—No gens —va respondre ella mantenint les ninetes fixes en el mar agitat d’aquells ulls en què va trobar que era extremadament fàcil perdre’s—. Només t’ofereixo aixopluc. I conversa. Que quedi clar des del principi.

Ell va assentir.

—I no et fa por portar-m’hi? No em coneixes de res.

—Faig classes de defensa personal des que tinc sis anys. Jo no intentaria res, si fos tu. A més, no oblidis que estàs al meu territori: en aquesta bombolla hi ha ulls per totes bandes. —Va mirar la torre que sobresortia entre les capçades dels pins frondosos a uns cent metres de distància. Després va retornar a aquell rostre morè que l’observava divertit—. Què? Vens o no? —Es va aixecar i es va espolsar la sorra humida dels pantalons texans.

—Vinc.

Ella va amagar el somriure satisfet entre els cabells llargs de color d’avellana que el vent, cada cop més fort, li feia dansar pel rostre, i va retornar a les faccions neutres que tan bé controlava quan va acabar d’aixecar el cap. Després, les petjades de tots dos es van dibuixar paral·leles a la sorra fins que van desaparèixer pel caminoi de terra que s’endinsava a la pineda de la Ferrera.

6

Veïns

Clàudia

Plaça de l’Estrella. Sitges

23 de setembre de 2025

La Clàudia es disposa a obrir la porta del seu vellíssim Peugeot 207 aparcat a la diminuta plaça rodona que hi ha al final del carrer d’accés a casa de la Julie, quan instintivament els seus ulls es desplacen cap a la finestra de la segona planta de l’edifici que té al davant: una figura alta i prima deixa anar una cortina vaporosa i blanca en un intent inútil d’ocultar la seva presència.

Tanca el cotxe i es dirigeix cap a l’estreta porta de fusta que dona a la plaça, emmarcada per uns arbustos densos i més alts que ella, que no li permeten veure l’interior.

Truca al timbre. La resposta es fa esperar. No és fins a la segona vegada, que sent uns passos aproximant-se.

Finalment una senyora alta, vestida amb un caftà de lli i els cabells grisos recollits en una espessa trena, treu el cap per la porta.

—Sí?

—Hola, senyora Altarriba, que tindria un moment perquè li faci unes preguntes?

—Vostè és la periodista amb ínfules d’investigadora amiga de la pitonissa —diu sense amagar la seva desaprovació.

—Em dic Clàudia —respon de mal humor. Després recorda per què és aquí i s’obliga a canviar el to—: Que li fa res que entri un moment?

—Entrar per fer què?

—Li vull fer un parell de preguntes.

—Sobre què?

—Sobre els veïns.

—Aquest dos d’aquí davant? —Arrufa el nas—. Que no els coneix prou bé, ja?

—És important.

—Per què?

—No sé on és la Julie.

—Vaja, què li ha passat? Que s’ha perdut? —pregunta amb sorna.

La Clàudia li llança una mirada reprovadora.

—Està bé —accepta finalment la senyora Altarriba movent el cap d’una banda a l’altra.

L’Amèlia Altarriba avança pel caminet de lloses en silenci fins al finestral de vidre que separa el jardí del menjador i fa un gest desganat amb la mà a la Clàudia.

—Vol prendre alguna cosa? —A l’Amèlia no li fa gràcia la visita imposada, però això no vol dir que hagi de perdre les bones maneres, no és així com la va educar la seva mare.

—No, gràcies, només seran cinc minuts.

La resposta agrada a la dona, que seu a la butaca d’estil orien­tal.

—Doncs vostè dirà.

La Clàudia s’asseu al sofà que hi fa joc i fa una ullada al seu voltant. Un munt de quadres de mides diverses i sense cap relació entre si atapeeixen les parets.

—Quan va ser l’última vegada que va veure la Julie?

—Ahir. O potser abans-d’ahir. Què som avui, dilluns? —Mira el sostre com si hi hagués de trobar la resposta.

—Dimarts. Dimarts, 23 de setembre.

—No hi ha res com que et jubilin, eh? —Somriu sorneguera—. Doncs devia ser el dissabte, llavors. La vaig veure baixant a la platja, d’hora al matí, pel caminet del darrere. El meu fill va venir a passar el dia i a dinar i li vaig anar a obrir la porta. No ens vam dir res, la vaig veure d’esquena.

—A quina hora?

—Cap allà a les nou. Va venir a primera hora perquè m’havia d’arreglar quatre coses de l’ordinador, que jo no m’hi aclaria, i penjar-me un parell de quadres nous que vaig comprar la setmana passada a la galeria.

—I anava sola?

—Sí.

—I diumenge al matí, o ahir al matí, la va veure?

—No.

—Dissabte o diumenge a la nit, va sentir alguna cosa inu­sual, al barri?

—El mateix de sempre: la música alta fins a la matinada i escàndol a la piscina. A mi tant se me’n fot, ja, perquè em prenc una pastilla per dormir i llestos. Però aquest no és el tipus de comportament que s’espera en aquest barri, no senyor. —Remena el cap.

—Però la Julie no hi era? No la va veure?

—Que no! Ja l’hi he dit. Però vaig sentir un cotxe diumenge ben d’hora al matí. No em vaig prendre la molèstia d’aixecar-me del llit per espiar qui era, com comprendrà.

La Clàudia s’aixeca del sofà i atansa la mà a la seva interlocutora, que se la mira estranyada.

—Moltes gràcies per la seva col·laboració, senyora Altarriba.

—Què li ha passat, a la pitonissa? Ha desaparegut, doncs?

—No n’hi puc donar explicacions, ara mateix. Em sap greu. Però li agraeixo molt el seu temps i la seva hospitalitat, de veritat —diu mentre camina fins a la porta corredissa que dona al jardí.

—Té a veure amb aquella nena dels cabells pèl-rojos? Hi ha problemes al paradís? —deixa anar amb un somriure desvergonyit.

—Quina nena? —Es deté en sec i li clava els ulls.

—Una que va venir ahir al migdia. Van arribar amb el BMW del senyor Belart i van entrar-hi junts. Reien i feien l’idiota. Pel que jo sé, encara no n’ha sortit. I dedueixo que la pitonissa no hi és, així que...

—Gràcies per la informació, senyora Altarriba. —La Clàudia li dona l’esquena i avança pel camí de lloses a pas ràpid—. No es molesti, no cal que m’acompanyi.

—De res, reina. Un plaer ajudar les celebritats del país! —replica des de la butaca, satisfeta d’ella mateixa.

7

L’una per l’altra

Jacint

La Ferrera. El Prat de Llobregat

27 de setembre de 2025

—Però es pot saber què et passa? —xiuxiueja la Dolores mentre ajusta amb delicadesa la porta de l’habitació i empeny en Jacint cap enfora—. És que et vols ficar en problemes o què?

En Jacint arrossega les espardenyes fins al final del passadís, on hi ha un lavabo, i li fa un gest amb la mà perquè l’acompanyi. Quan ella hi arriba amb ulls impacients, ell anuncia en veu baixa:

—Hi ha una noia morta al moll d’aquí baix.

—Però què dius?!

—El que sents. L’he trobada entre el canyissar ara quan venia a la Torre.

—Però... no ho entenc. Qui...? Com...?

—Em pensava que era la Dèlia. Porta la seva roba, aquella faldilla curta texana i el jersei amb els botons daurats a les mànigues... i té els cabells igual que ella. Per això estava tan nerviós, Dolores: venia a dir-ho al senyor Domènech i no tenia ni idea de com fer-ho. Però si no és ella...

—Mare de Déu! Mare de Déu Santíssima! —Els seus ulls miren al cel i comença a moure el cap d’una banda a l’altra.

—Què? Què passa?

—Ahir van estar amb la Laura, tancades a l’habitació arreglant-se per a la Festa Major. Li va deixar roba, Jacint, li va deixar la seva roba a la Laura! I si és ella? I si és la Laura?

En Jacint remena el cap.

—No, no pot ser la Laura. —Només de pensar-ho el cor li fa un bot—. Ja t’he dit que té els cabells com la Dèlia, castanys i llargs.

—N’estàs segur? —pregunta la Dolores amb la mà al pit i els ulls plorosos.

—Que sí, hòstia! Que sí! —Però ella pot discernir l’ombra del dubte a les paraules d’en Jacint.

—Però li has vist la cara, Jacint? L’has vista?

—Però com vols que l’hi hagi vist? Si ho hagués fet, hauria vist que no era la Dèlia. Està de bocaterrosa, no he volgut moure-la, ni tocar-la.

Tots dos comparteixen uns segons de silenci incert, fins que finalment la Dolores l’agafa del braç.

—Porta-m’hi —diu decidida.

—Però el senyor Domènech... No hauríem de...?

—Ara ja no ve de vint minuts. Vint minuts no canviaran res i jo vull veure qui és aquesta noia. Vull descartar que no sigui la Laura.

Ell dubta un moment, però tot seguit arronsa les espatlles.

—Està bé, d’acord. Anem-hi.

De nou té aquella sensació que la brillantor del sol i aquella bonança de brisa amorosa són tota una incongruència gairebé ofensiva, en aquell moment. Com si a l’univers li fos absolutament igual la pèrdua d’una vida jove i innocent; que segurament és el cas. Tot segueix igual, indiferent, acompanyat d’aquell silenci que ha passat de ser agradable a inquietant, trencat pel cant aparentment despreocupat dels ocells.

—És allà. —Assenyala el cos entre els canyissars que rumoregen una pregària en un llenguatge que ell no entén.

La Dolores dubta un moment.

—No m’hi acompanyes? —pregunta.

—No crec que sigui bona idea tocar-la. Segur que ens ficarem en problemes.

Ella mira la figura que intueix entre les canyes. Intenta fer el cor fort, però no acaba de decidir-se a fer el primer pas.

—Només que t’hi acostis una mica veuràs els cabells castanys. No pot ser la Laura. —En Jacint il·lustra les seves paraules amb un moviment rotund de cap.

La Dolores fa una profunda inspiració pel nas i finalment avança entre les canyes, les seves espardenyes de color beix tintant-se del marró del llot. Sis metres després es tapa la boca amb la mà: ara distingeix el cos perfectament.

—Va descalça... —murmura. Amb els ulls ressegueix el contorn d’aquell cos sense vida, de les extremitats inferiors al cap. De seguida hi nota el defecte, el sintetisme i la falta de lluentor, l’encrespat exagerat en la fibra capil·lar. Sense pensar-s’ho, agafa un tros de canya i l’acosta al cap, enfonsat en el fang. En Jacint la segueix amb la mirada.

—Es pot saber què fas? —No pot evitar acostar-s’hi, tem que la Dolores farà alguna cosa que els ficarà en problemes amb el senyor Domènech primer i les autoritats després.

La Dolores no respon, està molt concentrada allargant el braç amb el pal cap a la mata de cabells castanys.

—Però, Dolores!, para, ostres, que no pots tocar-la així! Para!

Ella el segueix ignorant, ha aconseguit per fi introduir la canya partida en dos entre els cabells i aquesta s’hi ha quedat enganxada. Ara la mou cap a ella altre cop, amb una força que esgarrifa en Jacint, fins que per fi la mata castanya de cabells es desplaça tota ella, com una medusa de rínxols, i queda penjant de la canya, deixant el descobert uns cabells rossos i curts que els són maleïdament familiars.

En Jacint cau de genolls al fang i una llàgrima li rellisca silenciosa per la cara

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos