La noia del llac

Mikel Santiago

Fragment

cap-4

1

L’havia reconegut aquella tarda, a la conferència, assegut entre quatre-centes persones que omplien de gom a gom la Sala BBK de la Gran Vía bilbaïna. La veritat és que va ser una sorpresa estranya. Ni en un milió d’anys m’hauria esperat veure’l a la presentació d’una de les meves novel·les. Senzillament, en Jokin no era el tipus de persona que t’imagines llegint un best-seller o assistint a presentacions de llibres… Ni tan sols feia per a ell aquell teatre amb les boniques butaques de color bordeus.

Però de sobte vaig recordar que només un mes enrere, al funeral del meu pare, se m’havia acostat a fer-me una abraçada que potser va ser massa llarga. I que, aquella tarda, semblava terriblement afectat, diria que més del compte. Per això m’havia vingut a veure? Tal vegada l’accident del meu pare li havia despertat antics vincles? No ho sé. Era estrany, però hi ha un munt de coses estranyes, al món.

Aleshores, el presentador va tornar a la càrrega amb la pregunta següent.

—Amb tan sols tres novel·les t’has convertit en el fenomen editorial del país. Com digereixes tantíssim èxit?

—Oh… Bé…

Vaig deixar anar una de les meves respostes enllaunades. Alguna cosa sobre els somnis que es fan realitat i el valor de creure en un mateix. Una mica d’emoció que vaig trencar amb un acudit sobre «com m’agradaria molt que els meus somnis d’aprimar-me es complissin, també». El públic va aplaudir entre rialles i jo em vaig fer la sorpresa.

—Ara de debò… —vaig dir mirant aquelles cares il·lusionades, expectants, sense poder evitar sentir una veu interna que clamava: «Mentidera, estafadora…, haurien de linxar-te aquí i ara»—. És un compliment molt afalagador. Us ho agraeixo a tots, de cor.

Era la quarta ciutat d’una gira de dotze per presentar El ball de les ombres, la meva tercera novel·la, i l’esdeveniment estava resultant un èxit total. Tot i que jo no ho havia pogut veure, la meva assistent i community manager, la Marta Donada, ja havia pujat uns quants vídeos al meu compte d’Instagram en què s’apreciava una llarga cua de (principalment) lectores esperant per entrar a l’acte. Molta gent se n’havia quedat fora i els llibres s’estaven esgotant a l’estand de venda que s’havia habilitat al vestíbul, al costat d’un cartell en què s’anunciava:

QUINTANA TORRES

La nova dama del thriller

(«Reina absoluta de l’estafa», hi hauria de dir).

Després d’uns vint minuts d’estira-i-arronsa amb aquell presentador d’expressió engolada que semblava enamorat de la seva pròpia veu, va arribar per fi el torn del públic. Aleshores les coses es van tornar més divertides. El ball de les ombres era la tercera —i última?— entrega de la sèrie de la inspectora Susana Barrios. I, és clar, la pregunta es tornava obligada.

—De debò que serà l’última? De veritat que ens faràs això?

Rialles i murmuris.

—No se sap mai —vaig respondre amb diplomàcia—, però per ara crec que la inspectora Barrios es mereix unes vacances, oi que sí?

Rialles, aplaudiments…, pregunta següent.

—M’ha encantat que la Barrios per fi confessés el seu amor pel comissari Bañuelos —va dir una dona de la primera fila—. Ja era hora que alguna cosa li sortís bé, en l’amor!

—Sí, estimada, penso el mateix.

—Hi ha alguna cosa de tu en ella? Vull dir, teniu la mateixa edat… Jo us imagino gairebé iguals. Quant de Quintana hi ha en la inspectora Barrios?

Vaig quedar callada pensant una bona resposta. «Que és una dona com tantes d’altres amb una vida sentimental de merda?».

—Bé, tenim moltes coses en comú, encara que jo no soc tan valenta. Això sí que t’ho puc assegurar!

(Ha, ha, ha).

Hi va haver altres preguntes, totes de dones. «D’on treus les idees per a aquests misteris tan complicats?», «Com et documentes?», «Cal tenir ànima de detectiu per escriure així?». (Per descomptat, i ser algú amb una capacitat al límit de la neurosi per preveure fatalitats).

Aleshores un noi va aixecar la mà.

Devia tenir uns trenta anys, ulleres de pasta, aspecte de cultureta.

Ep.

—Senyoreta Torres, m’agradaria començar dient-li que m’ha encantat l’adaptació que ha fet Netflix de la seva primera novel·la, La noia del llac; pràcticament la vaig devorar d’una tirada.

—Moltes gràcies —vaig respondre. Què més podia dir?

—M’ha fascinat molt assabentar-me que la història narra fets reals… Una cosa que va passar en la seva joventut. És cert?

«Vaja, un nouvingut a la secta…», vaig pensar.

Vaig beure aigua. Vaig seure bé a la cadira. No m’agradava gaire parlar-ne, però l’estrena de Netflix havia revifat l’interès per La noia del llac, sobretot arran del documental que havien llançat aquell mateix any: La veritat darrere de «La noia del llac».

—Seria més correcte dir que està «basada» en fets reals —vaig replicar—. Quan jo tenia disset anys, una noia del meu poble es va ofegar en un pantà. —Vaig fer un breu silenci—. Durant uns quants dies tothom va pensar que podria tractar-se d’un crim. La noia del llac es basa en les investigacions que es van fer i en les teories que van sorgir durant aquelles jornades.

—Alba —va dir llavors aquell jove—. La noia «real» es deia Alba, oi?

Vaig sentir que se m’eriçava la pell del coll, com si algú hagués obert una finestra i un corrent d’aire fred s’hagués escolat per aquell escenari. Aquest nom encara em provocava moltes coses, i gairebé de manera inconscient, vaig buscar en Jokin entre el públic.

—Alba… —vaig repetir—. Sí. Es deia així…

Vaig pensar que el cultureta es donaria per satisfet. Ja havia tingut el seu minut de glòria. I semblava el típic setciències a qui agradava precisament allò: enlluernar. Però continuava allà dret i amb el micro a la mà.

—A La noia del llac, el que sembla un accident acaba sent un assassinat —va prosseguir enmig del silenci tens que s’havia fet a la sala—. En el cas real, el de l’Alba, sembla que també hi va haver dubtes, oi?

Bé, doncs això és el que passa quan fas servir els morts per vendre novel·les, oi?

Vaig llançar una mirada d’auxili al presentador, que semblava que estava a la lluna de València.

—Com li he dit abans —vaig respondre intentant controlar un lleuger tremolor a la veu—, fins que no es va trobar el cos, es va tractar com un cas de desaparició. Van ser quaranta-vuit hores. Tot i que després l’autòpsia va establir que…

—Sí, ho sé, un accident —em va tallar ell—. Però oi que la família de l’Alba va intentar reobrir el cas? Que hi va haver serrells sense explicació en tota la història?

—Vaja! —va intervenir el presentador—. Aquí la gent ve amb els deures fets, eh?

Es van sentir alguns riures, però en general el públic estava callat. Potser intuïen la tensió que començava a provocar-me aquell noi. Vaig pensar en aquella paraula que havia utilitzat: «serrells». És cert que van quedar alguns assumptes sense explicació; fins i tot un diari desaparegut (el diari íntim de l’Alba), que la família va esgrimir com un dels arguments per defensar els seus «dubtes raonables» pel que feia a la mort de la jove…

—Et repeteixo que va ser un accident —vaig dir, ja tutejant-lo—. Tot i això, és cert: la família de l’Alba no va quedar gaire conforme amb el desenllaç de la investigació. Però al final, com he dit, l’autòpsia va determinar que no hi havia cap indici criminal en la seva mort. —I vaig llançar una mirada de foc al presentador, que (per fi) va semblar que es despertava.

—És evident que aquella primera novel·la continua suscitant moltíssima curiositat… —va mediar—. Però val més que ens centrem en la novetat, no troben? Cap més pregunta?

Superat el moment de tensió, vaig respondre quatre lectores més, molt més amables, que semblava que volguessin recalcar expressament la seva distància en relació amb el setciències, i vam donar l’acte per acabat.

Mentre el públic m’acomiadava amb un aplaudiment, els ulls se’m van moure nerviosament buscant la cara d’en Jokin, que havia desaparegut com per art de màgia, gairebé com si només hagués estat una aparició fantasmal.

Tret que no ho era. Va aparèixer una mica més tard.

2

La sessió de signatures es feia al vestíbul del teatre, que estava ple de gent quan hi vaig arribar.

«UN EXEMPLAR PER PERSONA», deia un cartell al meu costat. «NO SE SIGNARAN TRILOGIES COMPLETES».

Només feia quatre anys que em dedicava a ser «autora d’èxit», però ja sabia calcular que allò em suposaria unes quantes hores, si no m’espavilava una mica. Al principi, quan feia poc que havia publicat la meva primera novel·la, m’encantava xerrar amb tothom, saber l’opinió de la gent i escoltar les seves històries. Però, en els darrers tres anys, la gent que assistia a aquell tipus de sessions s’havia multiplicat per deu, i jo, forçosament, havia hagut d’aprendre a sobreviure. De manera que em vaig limitar a escriure el nom i a signar. Res de «Amb afecte» o «Desitjo que el gaudeixis»…, ni, per descomptat, res d’acceptar frases personalitzades com ara «De les tietes Maribel i Conxi».

O sigui: m’havia convertit en un robot que somreia i dibuixava.

Fantàstic.

Entre els primers de la cua hi havia el noi de les ulleres de pasta i les preguntes impertinents.

—Perdoni si abans l’he molestat amb tantes preguntes. —Parlava amb un somriure—. No passa cada dia que algú pugui conversar amb una de les seves autores favorites. I el cas de l’Alba sempre m’ha semblat molt fosc i misteriós.

—Ho va ser —vaig dir mentre signava el seu exemplar de La noia del llac.

—Només una pregunta més… A la novel·la, la policia interroga els amics de la víctima… Et van interrogar, a tu, també?

«Oh, per Déu, i el paio segueix i segueix».

La meva assistent va fer un pas endavant.

—Hi ha força gent esperant —va dir la Marta—, si la disculpa…

—No passa res —vaig intervenir; el noi era intens, però no tenia males intencions—. En efecte, vaig ser una de les últimes persones que van veure l’Alba amb vida aquella nit, i, per tant, em van haver de prendre declaració. Van ser uns moments molt difícils per a tothom, sincerament.

—Gràcies. —Va recollir el llibre—. Aquesta primera novel·la em sembla insuperable.

«I a mi», vaig pensar jo.

Al cap d’una hora havia aconseguit despatxar un terç de la fila. Tenia els dits bruts de tinta, els llavis ressentits de tant somriure i els genolls gastats d’aixecar-me per fer-me una foto amb cada lectora que passava. Però encara hi havia un munt de gent.

Aleshores, just després d’atendre un grup de lectores que havia vingut en bloc des de Santander a buscar la seva signatura i la foto, vaig tornar a seure i vaig mirar la persona següent de la cua.

Era ell, en Jokin.

Estava quiet, sense moure’s, i li vaig haver de fer un gest amb la mà perquè s’acostés. El primer que em va cridar l’atenció va ser el bastó que feia servir per caminar. Des de quan? Què li havia passat? Bé, sabent la mala vida que havia dut temps enrere, era possible gairebé qualsevol cosa.

Va venir coixejant amb certa reserva, probablement a causa de la seva timidesa.

Un noi espigat, amb els cabells llargs, embullats, i barba de tres dies. Portava una jaqueta de llana de color caqui i botes de muntanya, com si acabés de sortir d’aquella cabana on —segons havia sentit— vivia des de feia segles, com un ermità.

—Quina il·lusió, Jokin —li vaig dir, intentant no mirar l’empunyadura del bastó—. T’he vist abans assegut a les butaques. Com estàs?

Ell va assentir, nerviós, com si tot allò el sobrepassés.

—Bé…, bé… M’ha agradat molt la presentació, Quintana. Ets, ostres, ets… gran.

—Gràcies… En el fons encara soc la mateixa, eh?

Li tremolaven les mans quan va dipositar el llibre sobre la taula, i vaig detectar l’inconfusible aroma de l’alcohol al seu alè.

—A qui el dedico? —li vaig preguntar, pensant que el més probable era que volgués regalar-lo a una altra persona; a la seva germana Edurne, per exemple.

—Posa-hi el que vulguis —va respondre—. El que acostumis a posar.

Vaig decidir esforçar-me una mica en aquella dedicatòria. Vaig escriure un «Amb afecte per al meu vell amic d’Urkizu». Després, mentre tancava el llibre per lliurar-l’hi, vaig veure una cosa sobre la taula. Un sobre negre que hi havia deixat en Jokin.

—I això?

—És… per a tu —va balbucejar—, perquè l’obris després… o quan puguis.

El vaig mirar als ulls, a aquells ulls verds i tristos que semblaven vibrar per alguna raó. Por? Timidesa? Vaig tornar a recordar aquell instant al funeral del meu aita, aquella abraçada potser massa llarga, massa sentida. I vaig témer qualsevol cosa.

—D’acord, Jokin, l’obriré després. —Vaig col·locar el sobre a la pila de regals que solien caure de mica en mica a les signatures de llibres—. M’ha agradat molt tornar-te a veure.

En Jokin va recollir el seu exemplar i es va quedar quiet, mirant-me en silenci.

—Alguna cosa més? —vaig dir per donar per acabat aquell intercanvi.

—El sobre —va insistir—. És important… Obre’l, d’acord?

—Sí, l’obriré —vaig prometre.

Després va marxar sense ni tan sols dir adeu. El vaig seguir amb la mirada mentre es perdia entre la multitud que encara omplia aquell vestíbul del teatre, envoltat d’una aura estranya, intrigant… Què hi havia en aquell sobre negre?

Abans que pogués pensar en res més, va aparèixer un altre lector amb el seu exemplar flamant de la meva nova novel·la.

—Pots dedicar-lo amb molt d’afecte a la meva tia María Isabel?

3

L’estona de signatures es va allargar tant, que el teatre va haver de tancar, i vam desplaçar bona part de la fila al carrer, on vaig acabar signant exemplars asseguda en un banc, cosa que, segons la meva community manager, «molava» molt a les xarxes, tot i que era un pal de collons.

Després d’això, no estava gaire catòlica, però vaig fer l’esforç d’anar a sopar al restaurant que havíem reservat, i després encara vaig fer un altre esforç i vaig prendre una copa a la terrassa de l’hotel Radisson. Érem allà assegudes en uns sofàs molt còmodes, sota un cel ple d’estrelles, en una nit estranyament calorosa a Bilbao per ser maig.

—Avui hem batut el rècord de gent rara —deia la Marta, sense aixecar la vista del seu iPhone—. Primer aquell friqui de les mil preguntes, i després el raret de la caçadora caqui… Feia una olor de ginebra barata que tirava enrere.

—En Jokin Elizegi —vaig murmurar lentament—, era amic meu de petita…

—Vaja… Perdó.

—No, si és veritat: feia pudor d’alcohol. I m’ha sorprès veure’l a la presentació. No m’hauria imaginat mai que li poguessin interessar els meus llibres…

Aleshores vaig recordar aquell sobre negre que m’havia donat perquè l’obrís més tard.

—Escolta, Marta, on has posat els regals dels lectors?

Ella va alçar la mirada, pensativa.

—T’ho he deixat tot a l’habitació. Per?

Asseguda en aquell sofà amb un meravellós gintònic a la mà i una cigarreta a l’altra, després d’un dia esgotador de premsa i signatures, recordava la mirada penetrant d’en Jokin i les seves paraules: «El sobre. És important… Obre’l, d’acord?».

—Ara vinc —vaig dir, i em vaig aixecar.

La Marta va assentir distreta, sense deixar de consultar el mòbil i responent, un a un, els centenars de comentaris de l’últim reel que havia pujat a Instagram.

Vaig entrar al bar i vaig agafar l’ascensor fins a la cinquena planta, on hi havia la meva suite. El servei de nit havia disposat l’habitació per dormir: un barnús, un parell de sabatilles i una bomba de sals de bany. Tota una invitació a submergir-me durant la resta de la nit en aquella banyera. «Quan torni», vaig pensar.

La Marta havia deixat aquell munt de coses a sobre de l’escriptori, repartides en dues bosses. En vaig anar traient tots els obsequis (bombons, flors, exemplars d’autors autopublicats, entre altres coses), fins que vaig trobar el que buscava: aquell sobre negre d’en Jokin Elizegi al fons de tot d’una de les bosses.

Per un segon, la imaginació se’m va activar amb unes quantes possibilitats. Potser era una declaració d’amor tardana? En aquest cas, seria realment tardana. En Jokin i jo ens coneixíem des que érem unes criatures. Ell era el fill d’en Ramiro, l’encarregat de manteniment del poble, que treballava a la mateixa oficina municipal que el meu pare, i havíem jugat molt de petits. Després, a l’adolescència, ens vam separar: jo vaig ser arrossegada a l’esfera de les famílies i la gent del Club, que no tenien res a veure amb el fill d’un peó, i en Jokin, pel que havia sentit, va anar caient en un terrible forat de drogues i alcohol. Un destí tràgic per a un noi que sempre vaig pensar que era molt intel·ligent.

En qualsevol cas, havíem estat amics d’infància, havíem compartit mons imaginaris, i això no s’oblida mai. Ni que passin vint-i-cinc anys.

Vaig agafar el sobre i em vaig asseure als peus d’aquell llit enorme.

—D’acord, vegem a què treu cap tant de misteri, Jokin —vaig murmurar mentre l’obria.

A dins hi havia només una cosa, segons vaig poder comprovar. Un paper fi i brillant. Vaig estripar el sobre fins a treure’l del tot.

Era una fotografia. La fotografia d’un objecte.

Vaig haver d’acostar-me al capçal del llit i encendre un dels llums de la tauleta de nit, a la claror del qual vaig apreciar per fi la fotografia amb detall.

S’hi veia un llibre de tapes grogues, de pell, amb un petit cadenat incrustat al llom, sobre una taula de fusta fosca. El llibre era l’objecte principal del retrat.

No era un llibre.

Era un diari.

Ho vaig saber de seguida, encara que em resistia a creure-m’ho. Per molt que la meva ment va intentar posar-hi totes les traves possibles, no podia negar el que veien els meus ulls.

«És impossible», vaig pensar mentre m’adonava que les mans m’havien començat a tremolar. El petit cadenat, el llom ataronjat…

Jo havia vist aquell diari de pell sintètica algunes vegades, feia vint-i-cinc anys…, sempre a les mans de l’Alba.

Gairebé a l’instant em va venir al cap la conferència d’aquella nit. El noi que volia saber més coses sobre aquell cas. «Oi que la família de l’Alba va intentar reobrir el cas? Que hi va haver serrells sense explicació en tota la història?».

Podia ser algun tipus de broma friqui orquestrada per aquell torracollons? Això va ser el primer que vaig pensar. Potser algú pretenia caçar-me amb una càmera oculta a la sessió de signatures. Un tiktoker a la recerca de fama. Un programa de televisió que volia fer riure a costa meva… amb un assumpte tan truculent com aquest?

Però com haurien convençut en Jokin perquè participés en una cosa així?

Vaig tornar a mirar la foto. No semblava antiga. El paper era nou, com si l’acabessin de revelar en una botiga, i la mida corresponia al format de les fotos fetes amb un telèfon mòbil.

I no hi havia mòbils l’any 1999, quan el diari va desaparèixer.

Allò era un fet poc conegut, i jo ni tan sols ho havia esmentat a la novel·la; tampoc no se’n deia res al documental de Netflix. L’Alba tenia un diari (amb tapes de pell sintètica grogues i un cadenat, igual que el de la foto) en què escrivia tothora. També el duia a sobre aquella última nit de la seva vida, a les fogueres de Sant Joan, i hi va haver gent que va donar per fet que l’havia llençat al foc. Però més tard la seva família va insistir que allò no tenia cap sentit.

I molts pensàvem el mateix.

Vaig acostar una mica més aquella foto a la claror del llum de la tauleta de nit. Vaig aturar la mirada a cada detall. Impreses amb un punxó sobre el cuir de les tapes, hi havia dues inicials: «A. F.», Alba Fernández. La foto estava feta des de dalt; el diari apareixia recolzat sobre una taula de fusta fosca amb unes vetes molt marcades, nusos i ondulacions d’un color vermellós. Noguera?

Havia acostat tant la foto a la bombeta del llum, que em vaig cremar el polze. La vaig deixar anar sense voler, i la foto va caure fent espirals fins a terra i va quedar del revés.

Aleshores vaig veure que hi havia alguna cosa anotada al darrere: un número de telèfon i una paraula.

«TRUCA’M».

4

Vaig agafar el telèfon amb una mà mentre sostenia la foto amb l’altra. Estava nerviosa, alterada… En realitat, tenia un cabreig de l’hòstia. Era una broma? A què treia cap tot allò?

Vaig començar a marcar el número, però em vaig frenar abans de teclejar la darrera xifra.

«Espera un segon, Quintana, abaixa aquests fums».

No era la primera vegada que rebia un missatge estrany, o fins i tot amenaçador, relacionat amb La noia del llac. La novel·la havia estat un èxit tan gran, tan sonat, que també havia despertat una multitud d’«ofesos», i molta gent va criticar que la campanya de promoció «farà servir la tragèdia d’una mort real» per vendre més llibres. (Bé, i en el fons, no era veritat?). Les xarxes es van omplir de crítiques i vaig rebre uns quants missatges als meus comptes públics, alguns amb insults, altres directament amb amenaces.

«Només ets una nena pija del Club Nàutic».

«Qui et creus que ets per tirar merda sobre tot un poble? Espero que no et passi mai pel cap acostar-te per aquí».

«Queda’t a Madrid. Si tornes a venir, acabaràs al fons del pantà».

Des de llavors, l’editorial havia pres el control de les meves xarxes i els meus comptes de correu, i ara la Marta s’encarregava de tot allò. El soroll havia anat decaient amb la segona i la tercera entregues de la trilogia Barrios (principalment, perquè les noves novel·les estaven ambientades molt lluny d’allà: a Llanes, Astúries, i a Portbou, Girona), però la premissa era que mai no havia de contactar amb ningú per cap altre mitjà.

Per això em vaig aturar. Podia tractar-se d’algun tipus d’emboscada estranya?

Vaig pensar que potser seria intel·ligent parlar primer amb la meva editora, l’Ana Pons, i explicar-li que aquell vell amic de la infància havia aparegut del no-res amb una invitació ben insòlita, ben estranya. Gairebé podia anticipar-me a la resposta: «Ni se t’acudeixi trucar-li, em sents? El boig bo no existeix».

Però després vaig recordar els ulls d’en Jokin, les seves paraules: «És important».

Hi havia alguna cosa en aquella mirada que era sincera, que estava exempta de qualsevol amenaça. Tot al contrari. Hi havia por, urgència. I estava segura que l’Ana Pons m’impediria saber per què.

O sigui que ho vaig fer. Vaig marcar l’última xifra i vaig tocar el botó de trucada.

El telèfon va fer uns quants tons, tants que ja estava a punt de penjar quan va sonar un espetec a l’altra banda de la línia.

—Jokin? Soc la Quintana.

Vaig sentir un so semblant a un badall.

—Estaves dormint? No he mirat l’hora…

—N-nooo… —va dir amb veu cavernosa—. Està tot bé…, no passa res. T’estava esperant. Has vist la foto, oi?

—Sí… i, com et pots imaginar, tinc un munt de preguntes. És el que estic pensant? El diari de l’Alba?

—Ho és.

—N’estàs segur? Vull dir, és l’autèntic?

—Totalment autèntic —va respondre ell.

—D’on l’has tret?

—Prefereixo no parlar-ne per telèfon —va dir—. Ens podem veure?

—Ara? Però, Jokin… Soc a l’hotel, estic feta pols i…

Vaig pensar a proposar-li l’endemà, però tenia el vol a les deu del matí. La resta de la setmana estaria voltant, de gira, atenent la premsa…

—Com t’aniria la setmana que ve? Podria venir al poble.

—He vingut des d’allà només per veure’t… —em va tallar en Jokin—. Això és important, ho entens? És una cosa important…, de vida o mort.

—Què?

—Ho entendràs tot. L’Alba va deixar escrites coses terribles… Coses que destruirien vides, si arribessin a saber-se.

—Les vides de qui? —Vaig notar que em tremolava una mica la veu—. A qui et refereixes?

—No, per telèfon no —va insistir en Jokin—. Vindré on em diguis. Encara ets a Bilbao?

Vaig estar a punt de donar-li l’adreça de l’hotel, però llavors se’m va activar una alarma. «Espera una mica, aquest paio no l’has vist des de fa mil anys. I si trama alguna cosa?».

—Quedem davant d’El Corte Inglés, al costat de Gran Vía? —vaig proposar.

—D’acord. D’aquí a deu minuts?

Vaig dir que sí, vaig penjar i vaig començar a penedir-me’n. Havia deixat un gintònic a dalt, a la terrassa. Havia pensat a acabar-me’l i baixar a l’habitació a prendre un llarg bany i potser treure el Richard, el meu company de viatge, de la capsa… Ara canviaria una bona nit de relax per un possible embolic? Només una idiota sense cap es ficaria en un merder com aquell…

Vaig mirar el rellotge.

«Serà un tancar i obrir d’ulls», vaig pensar.

I em vaig dirigir a la porta.

5

Vaig sortir per la porta del Radisson a la Gran Vía. A aquelles hores (les onze tocades d’un dimecres) no hi havia gaire tràfec pel carrer. Com que era una zona sobretot comercial, tot estava tancat, tret d’un petit bar on ja tenien la persiana mig abaixada. Les voreres estaven gairebé desertes, tret de la presència d’alguns rodamons que es disposaven a passar una altra nit al ras.

Feia una mica de basarda caminar per allà.

Vaig creuar el carrer i em vaig dirigir a Alameda de Urquijo. Els sensesostre no m’espantaven, però vaig albirar algunes siluetes al fons que em van inquietar una mica. Vaig apressar el pas i vaig arribar de seguida al semàfor situat a la confluència de dos carrers. Allà no hi havia ningú.

«D’acord, m’ho imaginava», vaig pensar.

Vaig treure una cigarreta del paquet de Marlboro que portava a la bossa. Quan vaig fer el gest d’encendre-la, vaig mirar enrere i em va semblar veure un home dret, aturat a uns vint metres. Com si el meu gest l’hagués agafat per sorpresa, va començar a allunyar-se en direcció contrària.

Bé…, però allò podien ser paranoies meves. Si alguna cosa em sobra és imaginació i capacitat de veure possibilitats fatals a cada cantonada. Per això em dedico al que em dedico.

Vaig continuar fumant i esperant, cada cop més nerviosa. Vaig consultar el rellotge, i els deu minuts ja havien passat feia estona. Potser en Jokin havia calculat malament? Vaig tornar a mirar enrere, cap als costats… Després vaig ficar la mà a la butxaca dels pantalons i en vaig treure la foto.

«Ho entendràs tot», havia dit en Jokin. «L’Alba va deixar escrites coses terribles… Coses que destruirien vides, si arribessin a saber-se».

Així doncs, el diari no estava ni cremat, ni triturat ni al fons del pantà. Era possible que en Jokin aparegués amb ell al cap de vint-i-cinc anys?

Doncs valia més que fos de seguida, perquè estava a punt de girar cua i tornar-me’n a l’hotel.

Aleshores vaig aixecar la vista i el vaig veure. Una silueta que avançava penosament des de l’altra banda de la Gran Vía, ajudant-se amb un bastó. El vaig saludar agitant la foto a l’aire. Ell també em va veure i va alçar la mà. S’atansava amb presses. I jo, per fi, em vaig relaxar. Un minut més i hauria estat camí de l’hotel.

El semàfor estava en vermell i tots dos ens vam quedar aturats a banda i banda del carrer Alameda de Urquijo, que és molt ample; fins que es va posar en verd, i en Jokin va ser el primer de començar a caminar, o sigui que vaig decidir esperar-lo al meu costat.

I potser aquesta decisió em va salvar la vida aquella nit.

Després vaig haver d’explicar-ho tot a la policia, de manera que guardo aquest record perfectament ordenat al cap. La cosa va anar així:

En Jokin havia començat a creuar molt a poc a poc; el bastó no l’ajudava gaire, sincerament, i quan estava a mig camí vam sentir un xerric molt fort de pneumàtics i el rugit d’un motor procedent del fons del carrer.

Ell va mirar cap allà, sorprès. I recordo amb tota la claredat que es va aturar i em va observar. Encara puc veure aquells dos ulls verds clavats en mi. L’expressió de terror. Ell ho va saber. En aquell instant ja sabia què li passaria.

A partir d’aleshores tot va succeir molt ràpidament. El cotxe va aparèixer com un toro embravit derrapant en un estrèpit de cilindres i pneumàtics grinyolants. Era un mastodont. Un d’aquells SUV que semblen tancs (després me’n preguntarien el color, la marca…, però no vaig poder recordar gairebé res, només que era «gros i negre»).

En Jokin estava al mig del pas de vianants i s’havia quedat quiet, petrificat, mirant aquell cotxe que venia directament cap a ell. Però què feia? Per què no es movia?

—Corre! —li vaig cridar.

La meva veu va actuar com un ressort. De sobte, en Jokin es va despertar. Va apressar el pas, però amb el bastó no era gaire ràpid. I el cotxe continuava avançant.

O sigui que va llançar el bastó i va començar a saltar a peu coix, desesperat.

Jo m’havia quedat quieta, o més aviat estava clavada a la vorera, i gairebé sense adonar-me’n vaig estrènyer fort la fotografia amb la mà. La vaig arrugar dins del puny, presa d’horror. A partir d’aquell instant ja no recordo què en vaig fer, perquè, en aquell moment, el cotxe es va estampar contra ell.

El cop va ser brutal. El va colpejar al costat, com si fos un ninot, i en Jokin va sortir volant enlaire enmig d’un soroll de vidres trencats (un far del cotxe). Després va caure sobre l’asfalt i vaig poder veure com el cap li rebotava a terra abans que el cos fes un parell de voltes i s’aturés.

El cotxe s’havia aturat més o menys a vint metres. Els grans llums vermells del fre il·luminaven l’asfalt i em vaig imaginar que el conductor devia acabar d’adonar-se del que havia fet.

Jo, mentrestant, m’agafava el cap amb les dues mans i tenia la boca oberta. Estava en xoc, repetint «Déu meu» sense moure’m.

No era només jo: res ni ningú es movia. El cotxe que havia atropellat en Jokin seguia quiet. Vaig distingir una ombra al seient del conductor, però la finestra estava apujada. Què feia? Per què no baixava immediatament? Què esperava?

Vaig mirar enrere. Un captaire s’havia aixecat d’entre les capses.

També, des del fons d’Alameda de Urquijo, vaig veure un home que sortia d’un taxi aturat a la parada.

Aleshores vaig córrer cap on era en Jokin. L’aire feia olor de pneumàtic, de plàstic…, de sang. En Jokin estava estès a l’asfalt, immòbil, encara que respirava a batzegades.

Vaig sentir crits al meu voltant. El sensesostre cridava: «L’ha matat! L’ha matat!», una vegada i una altra.

Em vaig agenollar al costat del meu vell amic, estès a terra en una posició impossible. Sens dubte, tenia les dues cames trencades, i una gegantina deformitat al costat on havia rebut l’impacte.

Un home amb una camisa blanca va venir de pressa cap a mi.

—S’escapa! —va cridar, assenyalant endavant.

En efecte, aquell monstre havia tornat a arrencar. Es va imposar el rugit del motor accelerant abans de sortir a tota velocitat carrer avall. L’home de la camisa blanca, que va resultar ser un taxista, va córrer darrere seu com si el pogués atrapar. Però el SUV es va perdre en la nit i el taxista es va rendir amb un crit: «Malparit!!!».

Ara el caos i el desconcert eren totals. Aquell cotxe l’havia atropellat i havia fugit!

Però no tenia temps de pensar-hi.

Estava commocionada.

—Jokin! —vaig cridar—. Ajuda! Ajuda, sisplau!

No sabia què fer. Subjectar-li el cap? Sagnava per la boca i per les orelles. O valia més deixar-lo on era?

Algú cridava des de la vorera.

—Estic trucant al 112! Com es diu aquest carrer?

Jo, agenollada a l’asfalt, al costat del meu vell amic, ni tan sols pensava que aquell cotxe podia girar cua i atropellar-me a mi també.

Aleshores, ell, en Jokin, va obrir els ulls per última vegada. Aquells ulls verds que sempre m’havien semblat la seva millor carta.

Va moure els llavis. Estava a punt de dir alguna cosa.

Va començar a convulsar violentament. Va escopir sang, que li va tacar la barbeta.

Em va agafar de la solapa de la jaqueta i em va estirar cap avall. Em volia dir alguna cosa, però amb prou feines li quedaven forces…

Vaig enganxar l’orella als seus llavis i vaig sentir:

—Torna-te’n a casa.

—Què?

—El teu… pare…

—El meu pare? Què?

Però en Jokin havia agafat aire per última vegada a la vida. I quan el va deixar anar, només vaig notar l’escalfor a les galtes.

6

Havien passat cinquanta segles. O mitja hora, ves a saber! El temps és voluble quan estàs en xoc. Dins el cap se’m repetia el soroll d’aquell cop sec. El xerric de les rodes. El cos d’en Jokin rodant sobre l’asfalt fins a aturar-se…

Estava asseguda a la porta oberta d’una ambulància, mirant com dos homes amb armilles reflectores i pantalons verds intentaven reanimar en Jokin Elizegi. Mai no havia vist una RCP en viu, una RCP de veritat (no un curset), i mai, ni en mil anys, hauria estat capaç d’imaginar l’aplom, la insistència i l’energia amb què s’esforça aquesta gent. Envoltats del silenci d’una desena de curiosos, s’entestaven a fer la seva feina: intentar-ho mentre quedi una engruna d’esperança.

Però, és clar, ja no s’hi podia fer res.

I mentrestant (sona horrible, però…) la meva ment m’estirava cap a la suite del Radisson, el barnús, les sabatilles i la bomba de sals aromàtiques. Suposo que un psiquiatre diria que allò era algun tipus de mecanisme mental per fugir de l’horror. No ho sé. Però la veritat és que, en aquell moment, només era capaç de pensar a tornar a la meva habitació i ficar-me en aquella banyera amb funció de jacuzzi.

Era molt millor que pensar en en Jokin estès a terra com un ninot, escopint sang.

Torna-te’n a casa.

El teu pare.

«El meu pare? Què?».

—No podem fer-hi res més.

Vaig obrir els ulls i allà hi havia un home de cabells blancs i celles molt gruixudes i fosques.

—Ho hem intentat, però crec que ha mort tot just uns segons després del cop. Ho sento moltíssim. Era la seva parella? Un familiar?

—Un amic de la infància —vaig dir.

—Ho sento molt —va repetir el metge—. Ha mort gairebé a l’acte. No crec que hagi patit gaire, per si li serveix…

«Com el meu pare», vaig pensar, en una altra d’aquelles associacions boges que el meu cap va fer aquella nit. «El meu pare tampoc no devia patir gaire. Va caure per les escales de casa seva i es va trencar el coll. Quan el van trobar, estava fred. Feia dos dies que era mort. Sap?».

Torna-te’n a casa.

El teu pare.

«El meu pare? Què?».

El metge seguia allà, mirant-me.

—La policia ha acabat de prendre declaració a un dels testimonis. Ara volen parlar amb vostè —em va explicar molt a poc a poc, assenyalant-me una parella uniformada—. Diuen que és important fer-ho com més aviat millor, però no sé si hi està preparada…

—Estic perfectament —vaig assegurar.

—Li puc donar uns calmants, si vol.

—No cal, de debò. Estic bé.

Em vaig posar dreta i em vaig dirigir caminant cap a la parella de policies, home i dona, que esperaven apartats, a uns cinc metres de l’ambulància. Quan vaig fer el primer pas, vaig notar que el cap se me n’anava una mica.

Després no va ser només una mica… Ostres, m’estava inclinant del tot.

—Estic bé. L’hi ben asseguro —vaig repetir mentre anava caient.

Crec que vaig tenir la bona idea de posar les mans al davant.

Després va sonar un «croc» i tot es va fondre en negre.

7

«Ha tingut un petit mareig…».

El meu pare també tenia marejos. Havia començat a patir-los gairebé un any abans de l’accident. Al principi no hi vam donar gaire importància. Va anar a veure un neuròleg, que li va dir que el seu cap estava la mar de bé, encara que, és clar, l’edat començava a fer-se notar. Últimament havia tingut alguna distracció, algun petit oblit? De tota manera, les caminades al voltant del pantà i per la muntanya, les hores de pesca i la seva afició pels sudokus mantenien en Bernardo Torres, vidu de setanta-tres anys, en perfecta forma física i mental. Tot i això, vam tenir un petit ensurt a principis d’abril. El meu pare era a l’oficina de Correus del poble i es va marejar, fins al punt que va acabar assegut a terra, ajudat per alguns veïns i coneguts que hi havia per allà. Aquesta és la part bona de viure en un poble. El cas és que tan sols una setmana més tard…

—On soc? —vaig preguntar en veu alta.

—En una ambulància. —Era el metge de cabells blancs i celles fosques—. S’ha marejat i ha caigut.

Efectivament, quan els ulls van aconseguir enfocar el que m’envoltava, vaig veure el sostre d’una ambulància.

—Sembla que s’ha fet una ferida petita al front. Pot seguir el meu dit amb la mirada? —va dir aquell home d’aspecte bonàs.

Ho vaig fer. Era fàcil. Dreta. Esquerra.

—Escolti, la portarem a l’hospital. Vol avisar algú?

La primera persona que em va venir al cap va ser la meva germana Leire, però era a Vitòria. Segurament acabava de posar a dormir les bessones, i potser també s’havia adormit, rebentada després d’un dels seus llargs dies de fer de mare, directora d’acadèmia de ball i dona per a tot. A més, feia un mes que no ens parlàvem.

«No, definitivament no és el millor moment per intentar reprendre la nostra relació», vaig pensar.

—Marta Donada, de l’editorial —vaig dir—. S’allotja a l’hotel Radisson.

—D’acord. Ara no es preocupi per res. Nosaltres ens en farem càrrec.

Vaig notar una punxada al braç. Vaig aixecar una mica la mirada i vaig veure que l’infermer m’havia clavat una xeringa.

—Què és això?

—Un calmant —va dir—. Tranquil·litzis, tanqui els ulls i descansi, d’acord?

Ho vaig fer. Vaig tancar els ulls, però en Jokin va tornar a aparèixer. La seva mirada verda, la barbeta tacada de sang. Les seves paraules… Torna-te’n a casa… El teu pare…

«Tornar-me’n a casa? El meu pare? Què?».

Què volia dir?

I, de cop i volta, tot allò ja no em semblava tan dur ni tan estressant. El cor em va començar a bategar més a poc a poc. L’ambulància ni tan sols havia posat la sirena, encara que anàvem força ràpid. Vaig començar a surar en una boira porpra encoixinada i calenta.

Aleshores em va semblar que sentia una conversa a la part davantera del vehicle.

—És una escriptora famosa. La coneixes? Quintana Torres.

—No fotis! L’he llegida.

—I què t’ha semblat?

—La primera novel·la, bé, però les altres dues… pse. És com si no les hagués escrit la mateixa persona.

En això hi estava d’acord.

Molt d’acord.

8

Quan vaig obrir els ulls hi havia una cara mirant-me. Aquest cop era una cara familiar: celles fines, nas acabat en una bonica esfera, llavis llargs i un clotet a la barbeta.

—Javi? Què hi fas, aquí?

Era la segona persona del meu passat que apareixia aquella nit, com sortida del conte de Dickens, però aquest segon fantasma tenia un rostre atractiu. Es tractava d’en Javi Porta, ni més ni menys. El noi dels encàrrecs que es va convertir en el poli del poble.

—L’Ertzaintza de Gasteiz m’ha trucat per donar-me la notícia.

De sobte em va caure al damunt tot l’assumpte, com una cascada d’aigua gèlida. En Jokin, l’atropellament… Vaig tancar els ulls, només volia despertar-me en un altre lloc.

—Han matat en Jokin.

—Ho sé —va dir en Javi—. Com estàs? M’han dit que has caigut.

—Sí, m’he marejat, però estic bé. I tu? Què hi fas, aquí?

—Bé, des de l’Ertzaintza m’han demanat que anés a donar la notícia a l’Edurne.

—Caram, quin mal tràngol. Ho sento.

—No me’n solen tocar gaires, la veritat. —Va forçar un somriure.

En Javi era el policia local d’Urkizu (la feina que havia fet el meu pare tota la vida), i estava segura que mai no havia passat per un contratemps similar. Com a molt, retirar un gat mort de la carretera.

—L’Edurne m’ha demanat que la portés a Bilbao, volia veure en Jokin… Li he dit que probablement no el podria veure encara, però ella hi ha insistit. O sigui que he anat a la comissaria a fer les gestions i allà m’han explicat això teu. Diuen que ha sigut un atac d’estrès agut.

—Alguna cosa aguda, sí, això és evident…

—Sembla que ho has vist tot —va dir—, que hi eres quan…

—Sí… S’ha mort als meus braços… Hòstia… —Vaig notar que el plor vencia la barrera de la por.

En Javi es va asseure en un costat del llit i em va agafar la mà.

—No t’aguantis les llàgrimes, Quintana. Has de plorar.

I ho vaig fer. Vaig plorar. Per molta vergonya que em fes desmuntar-me davant seu. En Javi no era un complet desconegut, però, igual que amb en Jokin, havien passat moltíssims anys des de l’últim cop que havíem begut una cervesa junts.

—Et trobes millor? —Em va oferir un mocador de paper.

—Sí, gràcies… Suposo que necessitava desfogar-me una mica.

—Escolta, què hi fas aquí sola? —em va preguntar—. No has trucat a ningú?

Vaig fer que no amb el cap.

—He demanat que avisessin la meva assistenta, però alguna cosa no ha anat bé.

—I la teva germana? —va dir en Javi—. Vols que li truqui jo?

—No crec que sigui bona idea, i en realitat no passa res.

—Que no passa res? Collons, jo diria que passa molt, Quintana.

Li vaig explicar que era molt tard, que la meva germana acabava molt cansada gairebé cada dia i que per això no volia despertar-la.

—A més, és que… vam tenir una discussió molt forta fa més o menys un mes. No hi he tornat a parlar.

—Una discussió?

—El meu pare, la casa, l’herència… Aquestes coses.

Suposo que ens havíem deixat portar per l’estrès i la immensa tristesa que ens embargava a totes dues, però la veritat és que havia estat una situació molt amarga i violenta. Amb les cendres del meu aita encara calentes, la Leire havia començat a parlar de vendre la casa d’Urkizu, cosa que m’havia dolgut profundament, però sobretot em va doldre encara més el fet que en Gari, el meu cunyat, hi fiqués el nas.

«Com més aviat us la tragueu del damunt, millor. En aquesta casa tot són despeses».

Era fàcil dir-ho per a ells dos, que tenien el seu preciós xalet amb terreny als afores de Vitòria. Per a mi, en canvi, aquella casa era el més semblant a una llar que em quedava al món. I em vaig tancar en banda, vaig explicar a en Javi.

—Vendre-la? —va preguntar ell.

—Li vaig dir que, de moment, no volia vendre la casa, que m’ho havia de pensar.

—Pensar-t’ho?

—Potser jo mateixa podria estar interessada a quedar-me-la.

Era una cosa força irracional i ho sabia. Jo, que mai no havia volgut tornar al poble, ara estava plantejant-me comprar la casa del meu pare! La Leire em va dir que m’estava deixant portar pel sentimentalisme. Va intentar posar-me una data límit.

«Tenim alguns problemes de pasta i no esperaré eternament».

Li vaig contestar que no acceptava ni dates ni límits.

Ella em va penjar el telèfon.

I aquí havia quedat la cosa.

—I no hi ha ningú més a qui vulguis trucar? El teu xicot o el teu marit? Em refereixo al paio que t’acompanyava en el funeral del teu aita.

—L’Eduardo —vaig dir—. No, millor que no. És una altra llarga història…

En Javi va arquejar les celles, però crec que va agafar el subtext al vol. Valia més que deixés de fer preguntes.

—Aleshores, com es diu la teva assistenta? I on la puc trobar?

—Marta Donada. Hauria de ser al Radisson, probablement dormint a la seva habitació… No crec que faci cap falta despertar-la.

—En això ets igual que el teu pare, sobretot «no molestar ningú».

—Potser sí, però et prometo que demà, quan claregi, començaré a trucar a tothom.

—Escolta’m, digue’m una cosa —va canviar de tema—. Com és que havies quedat amb en Jokin? Que potser us continuàveu veient?

—No, no… Ha sigut tota una sorpresa. L’última vegada que ens vam trobar va ser al funeral del meu aita, a l’abril… Avui ha assistit a la presentació del meu llibre, se m’ha acostat a la sessió de signatures i, bé…, m’ha portat una cosa.

—Una cosa?

Em vaig quedar callada. De sobte em va venir al cap tot l’assumpte del sobre i la foto. Però què n’havia fet, jo, de la foto? Vaig recordar que la portava a la mà en el moment de l’atropellament. I va ser com si una fulla de metall molt freda em travessés l’esquena.

—On és la meva bossa? —vaig preguntar—. L’has vist?

—No, però la puc buscar.

S’hi va posar i va trigar un minut a localitzar-la dins un armari, juntament amb la meva roba. El conjunt de les conferències: jaqueta de llana verge d’Alexander McQueen, brusa de seda negra d’Yves Saint Laurent i uns pantalons negres, que algú (amb força tacte) havia penjat amb cura en uns penjadors.

Em va portar la bossa al llit, i vaig remenar-hi a dins fins que vaig trobar el sobre negre. Però era buit.

—Hi havia una foto —vaig dir.

—Una foto?

—Sí. Crec que… ha de ser en algun lloc. Potser a l’ambulància… La duia a la mà quan ha passat l’atropellament.

—Una foto de què, si es pot saber?

—Recordes el diari de l’Alba? El que va desaparèixer.

Vaig notar que alguna cosa canviava en l’expressió d’en Javi. Feia cara de preocupació?

—Ho dius de debò?

—Almenys tenia la mateixa forma i el mateix color —vaig afirmar—, encara que després de vint-i-cinc anys és difícil estar-ne segura… Hòstia, espero que la foto no s’hagi perdut. Pots parlar amb la gent de les ambulàncies? Hi ha el telèfon d’en Jokin escrit a la part del darrere… O potser m’ha caigut al mig del carrer, no n’estic segura. No recordo res, la veritat.

—Sí, tranquil·la… Però què feia en Jokin amb aquesta foto? Per què te l’havia dut?

—Bona pregunta —vaig dir—, la mateixa que jo li hauria fet si hagués tingut temps…

En Javi es va quedar callat. Suposo que esperava que li expliqués alguna cosa més.

—Li he trucat des de l’hotel. Ha sigut una trucada curta, però ha tingut temps de dir unes quantes coses. Em volia parlar del diari. M’ha donat a entendre que el tenia i que l’havia llegit.

De nou, la cara d’en Javi es va emboirar, com si allò li estigués provocant una emoció intensa.

—T’ha dit res més?

Vaig fer que no amb el cap.

—Ha insistit que quedéssim. I hem quedat al carrer, a prop de l’hotel…, i he arribat just per veure l’accident… El cotxe… ha aparegut de sobte, l’ha envestit i l’ha llançat enlaire… —Em vaig aturar, vaig empassar-me la saliva; la imatge d’un Jokin moribund i escopint sang no era una cosa per la qual pogués passar alegrement—. Tot i això, ha tingut temps de dir una última cosa… M’ha dit que me’n tornés a casa i ha esmentat el meu pare just abans de morir. No sé per què, però aquestes han estat les seves darreres paraules: «El teu pare…».

—«El teu pare»?

—Volia dir-me alguna altra cosa…, però no ha pogut.

En Javi es va quedar callat.

—Què se’n sap, del cotxe? —vaig preguntar—. L’han trobat?

Em va respondre que encara no.

—Però el trobaran aviat. L’atropellament ha passat al centre de Bilbao. Hi ha un milió de càmeres. Segur que ha sigut cosa d’algun borratxo… Tu has vist res? La matrícula?

—No, res… Només que era un cotxe fosc. Un SUV.

—Entesos, tranquil·la. Ara l’assumpte està en mans de la policia. Per cert, crec que parlaran amb tu quan t’hi vegis amb cor.

—Esclar. Quan vulguin…

Es va aixecar.

—Bé, ara que veig que continues sent dura com una roca, crec que aniré a veure com està l’Edurne. L’he deixat a l’Anatòmic Forense.

—D’acord. Javi…

—Què?

—Només una cosa. Suposo que en algun moment us donaran les coses personals d’en Jokin… Potser portava el diari a sobre. Hi podràs estar una mica atent?

—Esclar, parlaré amb l’Edurne.

—Gràcies, Javi. Gràcies per venir a veure’m. —Em vaig esforçar a somriure.

Ell em va agafar la mà.

—No estiguis sola, d’acord? Truca a algú quan puguis.

—D’acord.

«Javi Porta el Sant», vaig pensar mentre el veia sortir per la porta. Sempre encarregant-se de tothom.

Un bon jan de manual.

9

Al cap de mitja hora, va passar a veure’m un metge jove que duia unes ulleres de pasta molt gruixudes. Em va examinar la ferida, va demanar que em fessin la cura i em va informar que els marejos i els desmais entraven dins de la normalitat després de tenir un xoc com el que havia patit.

—De totes maneres, aquesta nit la passaràs aquí, i al matí et farem un escàner per quedar-nos tranquils. Si tot va bé, llavors et donarem l’alta.

—A la tarda hauria de ser a Valladolid. Hi tinc una presentació.

—No crec que hi puguis anar —va respondre somrient.

Va marxar i vaig tornar a quedar-me sola. Eren dos quarts de quatre de la matinada i vaig estar temptada de trucar a la Marta per dir-li que havíem de cancel·lar la trobada de Valladolid i que havia de penjar-ho a les xarxes com més aviat millor, però no volia despertar-la tan d’hora, de manera que li vaig enviar un whatsapp i vaig esperar que el veiés en el moment de llevar-se.

Tenia el mòbil a la mà i se’m va ocórrer mirar les notícies. Ja devia haver sortit la informació de l’atropellament a la premsa?

Doncs sí.

ATROPELLAMENT MORTAL A BILBAO

Bilbao, 22 de maig de 2025

Un tràgic atropellament ha tingut lloc aquesta nit de dimecres, al centre de Bilbao. Un vehicle a gran velocitat ha atropellat mortalment un vianant a la confluència de la Gran Vía amb Alameda de Urquijo. El conductor ha fugit.

El succés ha passat al voltant de les 23.20 hores, quan la víctima travessava correctament pel pas de vianants. Els agents estudien les càmeres de seguretat de la zona i recopilen la informació de diversos testimonis.

N’ampliarem detalls en les properes hores.

La premsa ja estava al darrere de la notícia. Quant trigarien a assabentar-se que jo (Quintana Torres) era al lloc dels fets? Em vaig posar una mica tensa i vaig acabar trucant a la Marta, però tenia el mòbil desconnectat.

O sigui que vaig anar directament al «cervell». L’Ana Pons. Li vaig escriure un whatsapp, esperant que el llegís al matí ben d’hora («Truca’m quan puguis»), però, tan bon punt el vaig haver enviat, va començar a sonar el telèfon. Era ella.

—Quintana! Ja m’ha dit la Marta que ha sigut un èxit… Com estàs?

—Doncs… al llit d’un hospital.

—Què?

Vaig explicar a la meva editora tota la història, punt per punt, incloent-hi el motiu que m’havia portat a quedar amb aquell vell amic de la infància en plena nit. L’Ana Pons coneixia la història del diari. Era una de les subtrames que havíem valorat durant les correccions de La noia del llac. De fet, era una subtrama que havíem descartat per la seva complexitat.

—Mare meva… Estàs segura que és el mateix diari? I que la foto és recent? Això seria un terratrèmol.

—Fa gairebé vint-i-sis anys de tot allò, però em sembla que la foto era real.

—Era?

—Bé, resulta que l’he perdut en el moment de l’atropellament, tot i que crec que la recuperaré. Ha vingut per aquí un amic del poble, en Javi Porta. És el policia local. M’ha dit que m’ajudaria a trobar-la.

—Perfecte —va dir l’Ana—. Quan la tinguis, posa-la en un lloc segur. L’haurem d’analitzar amb lupa abans de dir res. O trobar el diari… Potser aquell pobre home el tenia en algun lloc.

Vaig poder notar aquella energia de l’Ana Pons a l’altra banda del telèfon. M’hi hauria jugat alguna cosa que ja estava barrinant com manejar tot allò per aconseguir més repercussió mediàtica. Gairebé em vaig penedir d’haver-l’hi explicat…

—En qualsevol cas —va continuar—, cal assegurar-se’n bé. De moment, parlaré amb la Irene Pérez, de Comunicació, perquè prepari una nota, un condol educat. Alguna cosa que et desvinculi dels fets, però que es noti el teu afecte per aquell lector i vell amic. Mentrestant, evita parlar amb cap periodista.

—D’acord… —Tanta autoritat i determinació eren balsàmiques.

L’Ana Pons era una dona de gairebé seixanta anys, amb una extensíssima carrera a l’esquena. Havia viscut els temps daurats de la indústria i les havia vist de tots colors pel que feia a autors i premsa.

—I deixa’m que et doni un consell, reina —va afegir—: Els policies no són capellans ni psiquiatres. I tot el que diguis demà a la declaració podria acabar a les rotatives.

—Què vols dir?

—Bé, coneixes de sobres les pressions que ha exercit la família Guirao contra el documental, la sèrie i totes les coses relacionades amb el cas. Aquest assumpte del diari de l’Alba…, fins que no en tinguem certeses, potser val més no esmentar-lo gaire. M’entens?

—Sí.

—Limita’t als fets. Era un vell amic, vau quedar per prendre una copa i va passar la desgràcia. Si hi ha alguna cosa tèrbola en tot plegat, la policia ho acabarà sabent, no creus?

—Suposo que sí.

—Entesos, doncs. Et deixo. Trucaré al Radisson perquè despertin la Marta. La necessitem ja a l’hospital.

La Marta va aparèixer quaranta minuts després, amb els cabells embullats i ordres de vigilar la porta i impedir, arribat el cas, l’accés a ningú de la premsa. Se sentia una mica culpable per haver-se’n anat a dormir sense assabentar-se de res.

—Vaig sentir les ambulàncies des de l’hotel, però no em podia imaginar que tindrien res a veure amb tu. Sincerament. Em pensava que te n’havies anat a dormir.

—Va ser culpa meva per no avisar-te, Marta. Ningú no s’ho hauria imaginat, o sigui que tranquil·la. Hi ha un llit lliure, si vols pots estirar-t’hi. Diré a l’Ana Pons que estàs vigilant la porta amb una escopeta a la mà.

Però la Marta va dir que, com a molt, s’asseuria a la butaca. S’havia endut el portàtil i es va posar a treballar en els seus temes de xarxes socials mentre jo intentava adormir-me, cosa molt complicada. L’ansietat em recorria de cap a peus, i també les preguntes, moltes preguntes. Encara que en Javi havia estat contundent en allò de l’accident («Segur que ha sigut cosa d’algun borratxo»), vaig començar a veure-ho tot en conjunt. En Jokin, nerviós, donant-me la foto a la sessió de signatura de llibres. En Jokin incidint que el diari era un «assumpte de vida o mort». L’escena de l’atropellament, que se’m repetia en bucle dins del cap…, i després, en Jokin, moribund a l’asfalt dient-me allò…

El teu pare.

«I si tot això té alguna relació? I si no va ser un borratxo? I si algú va voler fer callar en Jokin?».

Vaig acabar cridant una infermera i li vaig demanar que em donés alguna cosa per agafar el son. (Si no podia aconseguir les millors drogues en un hospital, on?). Em van portar un parell de pastilles i per fi vaig caure en un son profund. I bé, per descomptat, Quintana Productions tenia unes quantes pel·lícules per estrenar aquella nit.

En el meu somni, en Jokin jeia sense vida als meus braços, però parlava com si el fet de ser mort no l’inhabilités.

«Escolta’m, Quintana. Has de tornar a Urkizu. Allà hi és tot».

«El diari?».

«El diari i l’assassí. Ens han matat a tots. A mi, al teu pare…».

Després em despertava a l’hospital. Era fosc, nit tancada, i jo volia avisar algú («Hi ha un assassí!»). Baixava del llit i llavors notava que el terra estava entollat. No només això; també brut. Ple de branquetes i restes de vegetació.

Era l’aigua del pantà.

Un psicòleg em va dir que el que importa en un somni és «el que sents» quan hi ets. I jo sentia terror. L’horrible sensació que hi havia algú amagat entre les ombres. Per descomptat era ella. Amagada darrere de les cortines. Completament xopa. Vestia la mateixa roba amb què s’havia ofegat. Els cabells sobre la cara, pàl·lida, inflada, terrible.

L’Alba…

Obria la boca com si volgués dir alguna cosa, però, en comptes d’això, començava a vomitar fang, un llim negre i brillant com el que s’acumulava al fons del pantà i que feia pudor de mort, de podridura.

Suposo que vaig cridar i em vaig estirar els cabells embogida per aquella visió. Però només era un malson, o no?

10

Els policies es van presentar a primera hora del matí. Eren els mateixos que havia vist a la nit a l’escena de l’accident. Ella era una noia que podria aparèixer en qualsevol de les meves novel·les: d’uns trenta anys, texans, jaqueta i cabells negres lligats en una cua. L’home, en canvi, tenia l’aspecte més rutinari i malcarat que et puguis imaginar. Em va recordar el paio del quiosc on comprava tabac i alguna revista ocasional al carrer d’Alonso Martínez, on jo vivia.

—Agents Beitia i Salazar —es van presentar—. Com es troba?

La Marta, que s’havia despertat amb torticoli, va demanar si podia baixar a esmorzar mentre els agents em prenien declaració.

—Esclar —li vaig dir—. Aprofita per fer una bona volta.

Ens vam quedar sols. Els polis van començar per donar-me el condol per la mort del meu amic. Després em van preguntar com estava del cop. Els vaig dir que tenia un TAC programat aquell matí, però que podia anticipar que no seria res.

—L’han agafat? —vaig preguntar—. El del cotxe.

Vaig notar que la pregunta els sorprenia una mica. Es van mirar amb fredor.

—Encara no —va respondre l’agent Beitia—. Tenim algunes imatges captades per diverses càmeres de seguretat. Sembla que, tan bon punt va sortir de Bilbao, el cotxe es va desviar cap a les Encartaciones, pel corredor del Cadagua, però a partir d’allà se’n perd el rastre. Possiblement es va moure per carreteres secundàries de seguida que va poder. En qualsevol cas, s’ha emès una ordre de cerca i captura.

El policia amb cara de quiosquer es va escurar la gola.

—No li robarem gaire temps —va dir—. Ja tenim les declaracions de dos testimonis: un taxista i un turista que va trucar al 112. Però sembla que vostè va estar més a prop de l’accident. Ens interessen tots els detalls que ens en pugui donar.

Va treure una gravadora i la va col·locar sobre la tauleta de nit.

—En Javi Porta, el policia municipal, ens ha explicat que en Jokin Elizegi era un vell amic de la infància, del seu poble.

Jo vaig assentir en silenci, preguntant-me si també els devia haver parlat sobre la fotografia o el diari.

—Ho pot dir en veu alta? —L’agent Salazar va assenyalar la gravadora.

—Sí, érem amics des de petits —vaig respondre.

—I aquella nit havien quedat?

—Sí… Bé, va aparèixer a la sessió de signatures i em va deixar el seu telèfon… —vaig matisar—. Després li vaig trucar des de l’hotel i vam quedar per veure’ns a la cantonada d’El Corte Inglés. —No era cap mentida, només una veritat a mitges que els polis va semblar que encaixaven perfectament.

—Vostè s’allotja al Radisson, oi?

—Sí. Vaig sortir de l’hotel, vaig creuar el carrer…

—A quina hora va ser això? —va tornar a interrompre’m, amb força pressa i poca educació.

—Doncs no ho sé… Uns cinc o deu minuts abans de l’accident.

—Posem dos quarts de dotze. Va bé. Segueixi.

—Vaig anar caminant per la Gran Vía i em vaig aturar a la cantonada amb Alameda de Urquijo. Allà no hi havia ningú, o sigui que vaig esperar una estona. Vaig encendre una cigarreta…

—Per què no van quedar directament a l’hotel? —va intervenir aleshores el policia.

«Quina bona pregunta», vaig pensar.

—Veurà, no sé com dir-ho amb suavitat… En Jokin i jo vam ser amics de petits. Feia molt temps que no el veia i vaig preferir quedar en un lloc neutral.

—D’acord, continuï.

—Vaig estar una estona esperant. Aleshores vaig veure que en Jokin apareixia a l’altra vorera… Es va aturar al costat de la botiga de Stradivarius. El semàfor es va posar en verd per als vianants i ell va començar a travessar. Just llavors vam veure aparèixer el cotxe com un bòlid pel carrer perpendicular.

—Alameda de Urquijo.

—Sí, exacte. —Vaig assentir amb un gest—. Tot va ser qüestió de segons. En Jokin va intentar arribar a la vorera, però el cotxe venia com un míssil. El va tocar de costat. Ell va saltar enlaire i va rebotar al capó. —Es va fer un silenci, la veu havia començat a tremolar-me—. Jo… vaig trigar uns segons a reaccionar, la veritat. El cotxe s’havia aturat a uns vint metres del cos i vaig pensar que el conductor baixaria…, però ningú no va fer res. Aleshores vaig sortir corrents cap al meu amic. Estava estès a terra, encara viu… Algú va cridar preguntant pel nom del carrer… Ah!, i llavors vaig sentir el taxista alertant que el cotxe se n’anava. Era cert: va arrencar a tota velocitat i va fugir carrer avall.

—Pot descriure el vehicle?

—No l’han vist a les càmeres?

—Bé, encara estem aplegant enregistraments. Tot el que ens digui ens pot ajudar. Comencem per la matrícula: es va quedar amb alguna lletra o algun número?

Vaig fer que no amb el cap, però la Beitia em va insistir:

—Intenti-ho uns segons, no hi ha pressa.

Vaig tancar els ulls. No res.

—D’acord, d’a

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos