Diferent

Eloy Moreno

Fragment

Polònia. Avui dia

Polònia. Avui dia

Plou sobre una dona que vol passar desapercebuda entre totes les vides que s’apinyen a la porta d’una escola.

Amb una mà aguanta un paraigua amb el qual intenta amagar el seu cos, a l’altra hi té un mòbil rere el qual procura amagar la cara. No vol cridar l’atenció.

Mira l’hora, encara falten cinc minuts, ha arribat massa aviat. És el primer dia que és a la ciutat —també al país— i no coneix la zona.

Demà ho farà millor, pensa.

L’endemà mirarà d’arribar just a l’hora de sortida perquè ningú no es fixi en ella, per tal d’estar el mínim temps possible exposada a les mirades. No vol córrer el risc que algú se li acosti i li parli en un idioma que desconeix. No vol que ningú s’adoni que és l’única mare que s’espera a la porta de l’escola sense tenir cap fill a qui passar a buscar.

Segons li indica el mòbil, plourà durant uns quants dies. Sap que això ho complicarà tot, que la pluja dissiparà les vides massa de pressa, que ben just si tindrà temps d’esbrinar res… La part positiva és que aquesta mateixa pluja l’ajudarà a mantenir l’anonimat i, potser, a detectar algun d’aquells comportaments estranys. Mira al voltant, neguitosa, imaginant-se que algun dels presents és un policia que, de sobte, se li acosta per preguntar-li què hi fa, allà, tan lluny de casa seva, tan lluny de la realitat.

Sospira, amb l’esperança que aquestes sospites només existeixin a la seva ment.

Mentre les gotes li continuen repicant al paraigua, torna a estudiar la fotografia que té de la nena. Un rostre que ara ocupa tota la pantalla; una cara que ha memoritzat, que podria dibuixar fins i tot amb els ulls aclucats.

Consulta l’hora una altra vegada: falten encara no dos minuts perquè soni el timbre. Just en aquell moment, la dona aprofitarà el petit caos de vides per esquitllar-se entre la multitud i atansar-se, procurant que no ho noti ningú, a una nena que no coneix: d’uns cinc anys, amb els cabells tan rossos que semblen blancs, prima com una canya de bambú i força alta per a la seva edat. I amb els ulls negres, molt negres.

Sap que això últim, el color dels ulls, no és una prova suficient; sap que, en realitat, no és res.

Si la veritat que busca existeix, qualsevol coincidència física no tindrà gaire importància; podria sumar, és clar, però no seria mai concloent. Per això centrarà els esforços a trobar un altre tipus de característiques, les menys visibles… Les úniques que podrien donar sentit al seu viatge.

Si és que alguna cosa del que fa té cap sentit.

Sona el timbre de l’escola.

La dona guarda el mòbil, neguitosa.

Dona una ullada al voltant, sembla que de moment ningú no s’ha fixat en ella.

Centenars de cossos menuts surten corrent a buscar els familiars que els han vingut a buscar.

La dona avança entre aquell petit caos de vides procurant fer veure que ha vingut a buscar algú. Entre desenes de cares, amb la mirada en cerca una en concret. Durant uns segons té la sensació d’estar perduda en una mar de petons, crits, riures, abraçades i, sobretot, paraules que no entén…

Es mou indecisa, perduda, perquè ben just pot veure res entre tots els paraigües que l’envolten. Decideix tancar el seu i posar-se la caputxa de l’abric per poder moure’s de manera més dissimulada i amb menys destorbs.

Es va obrint pas cap a la porta principal de l’escola, perquè per ara no l’ha vista passar. Mira atentament, en detall, els infants que encara queden per sortir i per fi la veu: la nena és just darrere de la tanca, agafada ben fort als barrots, i treu una mica el cap entre ells, com si busqués alguna cosa, o algú.

La dona somriu.

Almenys la nena existeix, pensa.

Mira a banda i banda i, per un moment, té la temptació d’entrar corrent, acostar-se a la petita i agenollar-se-li al davant a fi de poder observar-la de prop.

Desitjaria ser a pocs centímetres del seu cos per discernir qualsevol reacció a la seva cara, per veure si quan es posa nerviosa li tremola la mandíbula, i per esbrinar què hi ha a l’interior dels seus ulls. També li voldria treure la caputxa i deixar que la pluja li mullés els cabells, una reacció estranya aquí seria una prova molt més decisiva. I, sobretot, li agradaria observar l’expressió amb què dibuixa cadascuna de les seves emocions.

Tot això és el que desitjaria, i, en canvi, l’únic que pot fer és atansar-se a poc a poc a la tanca amb la intenció de poder veure-la més de prop sense que ningú s’adoni del que fa. D’altra banda, és ben conscient que la possibilitat que en un dia de pluja passi un gat per allà és remota. I allò de l’aranya ni tan sols s’ho ha plantejat: al capdavall, a la major part de la gent els fan por, allò no demostraria res.

Quan ja es troba a pocs metres d’ella, és una altra dona la que arriba corrent fins a la nena i, després de saludar de pressa la mestra, se l’emporta a coll.

Totes dues, nena i mare, s’allunyen cap a l’altra punta del carrer, sense paraigua, únicament protegides per impermeables.

Allà, gairebé a la cantonada, un cotxe les espera.

De l’interior en surt un home i agafa la menuda a coll. Li fa un petó i obre la porta de darrere del vehicle. En aquell instant la nena es posa a cridar.

Crida i plora, fort, molt fort. I dona puntades de peu, i continua cridant com si tot d’un plegat s’hagués tornat boja. I dona cops amb els braços al que podria ser, o no, el seu pare, li estira els cabells i no para de clavar-li puntades.

Els seus crits se senten fins i tot des del lloc on la dona observa l’escena amb l’esperança que la pluja mulli els cabells de la nena.

L’home desisteix i és la mare la que torna a agafar una nena que tremola. L’abraça i li fa mil petons a la galta, però ni així no aconsegueix assossegar-la: la nena continua cridant, plorant, picant de peus…

Al final, per la força, mare i filla es fiquen a la part de darrere del vehicle.

L’home, després de mirar al seu voltant per comprovar si algú ha observat el que passava, també entra.

Arrenca.

I les tres vides desapareixen entre la pluja i el trànsit.

La dona es queda a la vorera sense saber què fer. Amb la tensió d’aquell instant, no es recordava que a la mà hi té el paraigua tancat.

L’obre i un calfred li recorre el cos.

Ara pensa en les raons que l’han portat allà: oficialment està de vacances en una ciutat en el nord d’Europa, a Polònia. Però la realitat és molt més complexa.

La realitat és que ha vingut a cercar respostes a preguntes que potser no tenen sentit. Les mateixes preguntes que li va fer una nena que vivia a dins d’un barret.

És llavors que recorda aquelles paraules:

Em fa mal, em fa molt mal!

Però què et fa mal, Lluna?

Aquest és el problema… que no ho sé.

* * *

La paraula «normal» sempre m’espanta.

TIM BURTON

Quan vaig conèixer la Lluna vaig suposar que

no trigaria a anar-se’n del meu costat.

El que no sospitava és que, així i tot,

es quedaria amb mi tota la vida.

Un 20 de juliol, exactament a les 20.17.39 hores, al llit d’un vell hospital d’una ciutat petita, neix un nen que plora just al cap de dos segons que ha sortit del cos de la mare.

Ell encara no ho sap, però de gran el seu color preferit serà el verd, el de la gespa acabada de regar; la seva olor, la de la menta, i el seu gust, el de la canyella. Li encantarà menjar gelatina i jugar amb ella a dins de la boca, fent-la passar lentament entre els espais de les dents; i no podrà evitar trepitjar les fulles seques que han caigut a terra a la tardor, gaudint del cruixit que fan en trepitjar-les.

En canvi, no li agradarà sentir les paraules «no puc», mullar-se les mànigues de les camises quan es renta les mans a l’hivern, o que la gent se li acosti molt quan li parla.

Naixerà amb grans habilitats per a la natació, però a causa del lloc i de la família d’origen no veurà cap piscina fins que hagi complert els trenta anys, moment en què tant el seu cos com la seva ment hauran oblidat que hauria pogut ser un dels millors nedadors del món.

Just en aquell mateix segon, al llit d’un altre hospital situat a un continent de distància, una nena s’ha quedat òrfena en néixer. Ha estat un part complicat: ni el material emprat ni el país escollit no eren els més adequats; la nena ha aconseguit sobreviure, però la mare no. Potser aquest mateix dolor a l’hora de sortir és el que fa que la criatura arrenqui a plorar amb una força desmesurada. I, malgrat la intensitat d’aquells plors, ningú no li trobarà ni una sola llàgrima a les galtes; com tots els nounats, tindrà els conductes lacrimals tancats. Li agradarà molt el gust de la mel, l’olor de la terra molla després d’un dia de pluja, i el seu color preferit serà el to ataronjat que tenyeix el cel quan el sol ja s’ha post. Gaudirà també observant com l’aire mou les fulles dels arbres, o descobrint com canvien de forma els núvols en un dia de vent.

En canvi, no suportarà veure un ocell engabiat, les arrels dels arbres destapades o qualsevol deixalla a la sorra d’una platja.

Seria especialment bona dissenyant i desenvolupant edificis: ha vingut al món amb una creativitat innata, però són habilitats que no podrà aprofitar mai, perquè al país on ha nascut a les dones no se’ls permet fer gaires coses; en realitat, no se’ls permet fer gairebé res.

A tres països a l’est de distància, en aquell mateix segon naixerà un nen. Ha estat per cesària, el metge tenia pressa i ha decidit enllestir-ho com més aviat millor.

Li encantarà el gust de la taronja, l’olor de la gasolina, el tacte de les superfícies totalment llises i la sensació de surar al mar amb els ulls tancats.

En canvi, no suportarà veure les portes obertes d’un armari, cordar-se tots els botons de les camises o les persones que es perfumen massa.

Serà bo navegant, dels millors del món, si s’hi dediqués des de petit, però durant els primers anys de vida no tindrà oportunitat de provar-ho.

Els vaixells no entraran als plans d’una família nombrosa amb una economia massa escassa. Potser si hagués nascut en un altre lloc, en una altra llar…

Al mateix segon, a deu països al nord de distància, naixerà una nena just quan els seus pares han deixat d’estimar-se. Ella havia de ser l’excusa per unir una parella que ja no tenia res en comú.

Li encantarà mossegar la punta d’una barra de pa acabada de fer, caminar descalça per casa, que li facin petons al coll, a poc a poquet, i fregar-se els peus l’un amb l’altre a sota dels llençols quan els tingui freds.

La seva olor preferida serà la de les galetes acabades de fornejar; el seu gust, el de les maduixes, i el seu color, el blanc de gener, aquell amb què es dibuixa la neu, el fred i el gel.

Li molestaran els dies de vent, ficar-se a dormir en un llit desfet i, malgrat que li encantarà decorar la casa per Nadal, no suportarà haver de treure els adorns de l’arbre.

Serà una nena que tindrà bones aptituds per a la música, i gràcies al fet d’haver nascut a l’entorn adient, les podrà desenvolupar a mesura que creix.

I així, segons les estadístiques, seran tres-cents nens els que naixeran al mateix instant al món, en diferents llocs, en diferents famílies, amb diferents oportunitats…

Entre tots ells fixarem l’atenció en una nena. I ens hi centrarem perquè, de tant en tant, a la humanitat li arriba una ajuda.

Molt de tant en tant neix algú com la Lluna.

* * *

Neix la Lluna

Tretze anys abans. Neix la Lluna

Un 20 de juliol, exactament a les 20.17.39 hores, al llit d’un hospital normal, d’una ciutat normal, neix una criatura, en principi també normal, amb el nom de Lluna. La Lluna no plorarà durant el primer minut de vida. Un fet estrany, però no impossible. Es dona en un percentatge petit de casos, i no ha de significar que calgui preocupar-se’n.

El primer que farà just en arribar al món serà mirar a banda i banda, intentant distingir alguna cosa, cercant alguna referència. Però encara no té els ulls prou desenvolupats per poder veure res, i serà llavors, just després d’uns seixanta-tres segons molt llargs, quan es posarà a plorar.

A la Lluna li encantarà el gust de galeta sucada en llet, el color lila ranejant al blau fosc, com el d’alguns grans de raïm, i la seva olor preferida serà la que li deixin a la roba les persones que es­tima.

Serà feliç observant la gent i imaginant-ne les vides. Gaudirà, per exemple, veient dues persones grans passejant agafades de la mà mentre somriuen, o veient com una parella s’acomiada i, quan se separen, tots dos giren el cap per tornar a mirar-se.

En canvi, hi haurà molt poques coses que no suporti. De fet, gairebé res, perquè tindrà un cervell tan privilegiat que serà capaç d’entendre-ho pràcticament tot.

* * *

Dia 1. Hospital

Quan vaig entrar per primera vegada a la seva habitació, ella ja sabia que jo havia estat uns quants segons a fora, dubtant. Això explica que, just en obrir la porta, la trobés dreta al costat del llit, esperant-me.

Un conjunt d’ossos s’equilibrava de manera impossible, com aquells castells de cartes que cal aguantar dissimuladament per sota perquè no es desmuntin amb el més petit moviment.

Era molt alta per a la seva edat i semblava massa alegre per a les esperances que tenia. Aquell dia duia una mena de pijama de color gris clar que es confonia amb la roba del llit.

I sobre tot aquell conjunt, destacava un barret enorme que semblava exercir d’àncora en el seu cos.

S’esforçava per dissimular com li tremolaven les cames repenjant-se al llit i encreuant els braços a l’esquena, com aquella peça del darrere dels marcs que serveix perquè les fotos s’aguantin dretes.

Durant uns instants les nostres mirades es van enredar en la distància. Vaig ser jo qui la va apartar just abans que la nena pogués identificar en mi un sentiment de llàstima. Vaig mirar a la dreta, i allà, en una butaca petita, hi havia asseguda una infermera jove.

—Hola… —gairebé li vaig murmurar, com si tingués por d’adreçar-me directament a la nena.

—Hola, benvinguda. Soc l’Ayla —em va contestar la infermera, alhora que s’aixecava per saludar-me.

—Hola! —em va dir també la nena.

Vaig advertir una expressió de sorpresa al rostre de la infermera quan la nena va parlar.

—Tu deus ser la Lluna, oi? —li vaig preguntar.

—Sí —em va contestar, allargant-me la mà.

Just al moment d’estrènyer-l’hi me’n vaig adonar. Vull pensar que no vaig alterar l’expressió, que no vaig fer absolutament res fora del normal que revelés la sorpresa que vaig sentir en tocar-la.

—Efectes secundaris —em va dir.

—Què? —vaig respondre avergonyida.

—No es pre, preocupi, és normal notar-ho, no pa, pa, passa res. Ja! A vegades ens esforcem a dissimular les reaccions davant de coses estranyes, to, to, tot i que el normal és que les coses estranyes ens estranyin, no creu?

Es va gratar el nas i em va ensenyar els dits.

—Em falta gran part del dit índex, el de totes dues mans —em va dir, alhora que arronsava les espatlles de manera compulsiva—. És fàcil notar-ho en estrènyer-la, ens hem acostumat ta, ta, tant a notar cinc dits que qu, qu, quan en falta un, ens n’ado, ens n’adonem. En ca, canvi no és ta, tan fàcil distingir-ho veient-les, sobretot si les moc de pressa, miri.

En aquell moment, repenjant el cos al llit, va començar a moure les mans en l’aire.

—Així és impossible Ja! notar-ho —va dir somrient. Al cap de pocs segons va deixar de moure-les.

Es va tornar a gratar el nas unes quantes vegades.

—Pe, pe, però ta, tampoc és ta, tan greu.

Em vaig quedar en silenci mentre ella es mirava les mans fixament. Va tenir un espasme muscular al coll i va arronsar les espatlles. I una altra vegada, i una altra vegada. Aquells moviments van provocar que el barret se li inclinés un xic cap a un costat.

—Quan era petita es va co, co, va complicar el tema i vaig començar a perdre la circulació merda! de les extremitats. Al final només va, vaig perdre dos dits, bé, mitjos dits, perquè de fet només me’n falta la meitat de cada un —va dir mentre es posava bé el barret dissimuladament—. I sap el més graciós? To, to, tothom es pensava que no me’n sortiria amb les matemàtiques…

Es va quedar callada, com esperant una resposta. Però jo no sabia què dir. Va tornar a moure bruscament les espatlles i es va gratar el nas uns quants cops.

—No ho entén? —va continuar somrient—. To, tots comencem a co, co, comptar a, amb els dits de les mans, d’aquí ve el sistema decimal, merda! de fet per això dels números en ja! diem dígits…

Silenci.

Es va tornar a gratar el nas, uns quants cops.

—Sí, és clar! Dígit ve del llatí, significa «dit»! —Vaig tornar a mirar, dissimuladament, la infermera.

—No, ella ta, tampoc no ho sabia, quan l’hi vaig explicar. Tot, tothom deia que només podria comptar fins a vuit o nou… —I es va posar a riure.

Li va venir un altre espasme muscular al coll i va arronsar les espatlles uns quants cops. Es va gratar el nas.

Jo no entenia res, absolutament res. Em sentia com un boxador que, després d’uns quants assalts, encara s’aguanta dret al quadrilàter, però ja no sap ben bé què hi fa, mentre espera que algú llanci la tovallola o sigui el contrincant qui, amb un cop, el tombi a terra.

Però, és clar, aquell dia jo encara no sabia que estava davant de la persona més especial que coneixeria a la meva vida.

* * *

Polònia

Una dona s’ha quedat encallada a la porta d’una escola on ja només hi queden ella, el fred i la pluja.

I de sobte somriu, somriu perquè l’ha vist; somriu perquè almenys sap que existeix, que és real, que no és només una imatge treta d’internet juntament amb unes dades inventades. Per descomptat, això no demostra res, absolutament res; però pensa que si més no, aquella nena va elaborar la mentida.

Malgrat tot, fins i tot sabent que tot és mentida, he vingut, es diu a si mateixa.

Potser ha vingut de tan trasbalsada que va quedar en veure el símbol de l’infinit dibuixat en aquella pissarra, o perquè té la sensació que, per alguna cosa, l’hi deu. O potser perquè necessita descartar que la realitat tingui anomalies.

Pensa una altra vegada en aquella nena que acaba de veure a l’escola: ulls negres, alta, rossa, molt rossa… I de sobte s’adona d’un detall petit en què no havia caigut, i torna a somriure.

Groc, portava un impermeable groc. Sap que és una coincidència absurda, que a molts nens els agrada aquest color. L’explicació racional és que tan sols ha parat atenció en ella, segurament si s’hagués fixat en altres alumnes de la mateixa escola, hauria vist més impermeables grocs.

Somriu.

Torna a mirar el mòbil per consultar una adreça: dos carrers més avall hi deu haver el parc.

Si avui hagués fet un bon dia, és possible que nena i mare fossin allà, juntament amb altres companys de l’escola. No és una cosa complicada d’esbrinar, ja que la major part de les fotos que ha trobat a internet d’aquest parc hi surten infants jugant a la vora de les carteres.

Se n’hi va sense adonar-se que a fora de l’escola, a uns quants metres de distància, un home l’ha observat d’ençà que ha arribat. Porta un paraigua gran, botes militars i una gavardina negra, d’aquelles que gairebé arriben a terra. El mateix home que ara ha començat a seguir-la, a una certa distància, en direcció al parc.

* * *

—Bé… Si em permeten —vaig dir aprofitant que l’habitació s’havia quedat en silenci.

Me’n vaig anar cap a una taula petita situada al costat de la finestra i vaig començar a treure diversos documents.

—Si us sembla… —va intervenir la infermera—, jo us deixo. Estaràs bé, Lluna?

—Sí, Ja! És clar, Ja! —va contestar la nena.

—Segur? —va insistir la dona.

La nena va fer que sí amb el cap sense deixar de somriure. Es va tornar a gratar el nas, uns quants cops més.

—És molt estrany… —em va gairebé xiuxiuejar la infermera.

—El què és estrany? —li vaig preguntar.

—Res, res… Bé, si necessita res, pot pitjar el botó vermell, aquell d’allà… La Lluna ja ho sap. —I va sortir de l’habitació deixant la porta ajustada.

Vaig mirar la Lluna i li vaig somriure. Em va tornar el somriure.

Vaig començar a organitzar els papers.

Tenia al davant un dels informes més dolorosos que havia llegit en tota la meva carrera. Aquella nena havia patit tantes complicacions a la vida que el miracle era ella mateixa. Es deia Lluna, tenia tretze anys i, segons els últims informes mèdics, s’hauria d’haver mort feia temps. Però era viva.

Més de deu operacions en tot just sis anys li havien deixat tantes seqüeles que era impossible distingir les unes de les altres.

Malgrat que en aquell moment jo estava d’esquena ordenant els documents, vaig notar que m’observava. La meva intenció era presentar-me i repassar amb ella alguns aspectes d’aquella informació. Però no en vaig tenir temps.

—Em dic Lluna. Ti, tinc tre, tre, tretze anys i estic malalta de diversos llocs —em va dir.

Em vaig girar sorpresa, amb uns quants fulls a les mans.

—Soc superdotada en algunes coses i una ab, absoluta inútil en d’altres. Sé parlar perfectament deu idiomes pe, però a vegades el cos val! no em respon i soc incapaç de dir una frase sencera.

»Puc to, tocar massa bé el pi, piano des de pe, pe, petita, malgrat els dits, i fer operacions matemàtiques d’una complexitat extrema, encara que cap d’aquestes dues habilitats és mèrit meu, és clar. En ca, canvi no he sabut mai co, com repartir merda! el pes per mantenir l’equilibri sobre una bicicleta, soc un zero a l’esquerra en esports i tinc la flexibilitat d’un fanal.

Li van venir uns quants espasmes a les espatlles, va moure el cap i es va gratar el nas amb tanta força que vaig pensar que se l’arrencaria.

—Això sí, soc ca, capaç de memoritzar textos molt llargs, imatges co, complexes, determinades situacions… Tinc una memòria fotogràfica pe, perfecta, memoritzo a l’instant to, to, to, tot el que veig. Si acluco els ulls…

En aquell moment es va estirar el barret enorme cap avall i el cap li va desaparèixer a dins.

—Per exemple, així, sense veure-hi —parlava des de dins del barret—, podria dir com va vestida vostè.

Va deixar passar uns segons.

—Porta pantalons texans de color blau fosc, un cinturó marró amb sivella en forma de rombe, daurada… cordat al tercer forat. Camisa blanca, de botons blancs, uns vuit. També du un braçalet i dos anells, tots dos a la mateixa mà, a l’esquerra, als dits anular i cor. I les arracades… Aquí m’he perdut, crec que són dues anelles petites platejades. I uns cabells arrissats preciosos. De color castany, és clar.

En aquell moment, sense esperar la meva resposta, es va alçar el barret i em va mirar.

—Vaja, he fallat les ar, ar, arracades. No són pla, platejades, sinó daurades.

Em vaig quedar sense saber què dir, ho havia encertat tot. Ja m’havien comentat que aquella nena era especial, superdotada. En alguns aspectes, un geni.

—Ti, tinc dues malalties mortals —va continuar—, pe, però mentre elles lluiten entre si per veure quina em mata primer, jo continuo viva. L’ELA, una malaltia extremament rara en infants, en un principi se, semblava que guanyava. Pe, però fa uns anys un càncer que tinc al cap l’està avançant i li prendrà el primer lloc. És una lluita igualada entre l’una i l’altra, el pro, problema és que els efectes secundaris els pateixo jo.

Va callar. Es va gratar el nas unes quantes vegades.

—Un dia em vaig fer una pregunta. Po,

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos