Lluny del tren

Antònia Vicens

Fragment

cap-1

I

Em vaig adonar de la meva condició d’àngel, poc més o menys quan acabava de complir els dotze anys.

He sentit contar que és precisament al tombant de l’adolescència que es desperten les forces supramundanes que niuen dins l’ànima d’algunes criatures, fent d’elles juguetes per a l’atzar o fatalitat per aquells que les estimen, si bé n’hi ha que tot d’una s’adapten a la seva naturalesa extraordinària, tal com em va passar a mi el dia que la tieta Engràcia es va morir. Em record dins el quarto de la morta, asseguda enfront de la seva filla, i un fotimer de dones que ploraven a llàgrima viva, amb ma mare punyint-me que també ploràs. Però no vaig poder. Ni plorar, ni tampoc posar carona de pena perquè veia un estol d’àngels saltironant per les parets com si fossin micos, a posta per fer-me riure. Ma mare em va pegar una coça:

—T’he dit que ploris!!

De poc vaig perdre l’alè, sort que, sense que ella ni ningú se’n temés, els àngels em varen agafar per les aixelles, i se me’n varen dur amb ells: «T’hem vengut a conèixer perquè tu també ets un àngel». Estava tan contenta que em vaig posar a voltar, com una ballaruga, llavors, un dels àngels, el més eixerit, va advertir-me: «No és tan fàcil com et creus, necessitaràs molta resignació; per exemple, ara, a tu, t’agradaria fer una ploralleta com aquests desgraciats d’aquí baix i, tanmateix, per molt que ho intentis, no pots».

Més tard, quan varen obrir la porta del carrer per treure la caixa, va entrar una barrumbada de claror del sol dins l’habitació i els àngels, que eren transparents, igual que el glaç, es varen fondre.

Va ser a la nit, quan vaig apagar el llum del meu dormitori, que varen tornar a aparèixer, i el que feia de portaveu em va prometre: «Sempre ens tendràs al teu costat, pots estar ben tranquil·la». Em vaig adormir. Feliç. Estimada i protegida. Fins i tot em vaig somiar esmunyint-me pels forats d’un enorme sedàs que una mà poderosa sacsejava, fins a caure dins un clot del cel, on feien la migdiada els elegits.

En canvi, una amigueta de la meva edat que vivia al mateix carrer que jo va saber que tenia el do d’endevina una nit de Nadal mentre jugava a escambrins amb els seus pares i germans, abans d’anar a Missa del Gall. Reien i xerraven en veu alta quan, ella, la meva amiga, es va desmaiar. Els seus rínxols de pepa de porcellana li varen caure damunt el pit estret i trencadís, al mateix temps que de la boca mig oberta li sobresortien dues dents, afilades com claus de ganxo.

Li varen pegar tocs a les galtes. Li varen encastar un cotó amarat d’esperit al nas. Ella seguia com si estàs fuita. I no és que hagués perdut gens els sentits, senzillament se li havien esmolat. Tant, que va veure com els cavalls de les cartes s’encabritaven i els cors sagnaven, les copes es rompien i, damunt el tall de les espases, el seu futur sentimental gens ni mica afalagador.

Fa devers nou o deu mesos que la vaig trobar, després de moltíssims anys de no saber res d’ella. M’havien dit que, com jo, havia deixat el poble i s’havia instal·lat a Palma, si bé mai no havíem coincidit enlloc. Aquest dia em passejava, distreta mirant aparadors per les avingudes, i una dona de cabellera arrissada voluminosa, i llavis sortits molt vermells que fullejava una revista darrere la finestra del bar Riskal, em va cridar l’atenció. Quan vaig estar segura que era ella m’hi vaig acostar, entusiasmada i alhora vacil·lant perquè no sabia com reaccionaria; tenia fama de ser llunàtica, i poc amable. La veritat és que no es va immutar, al contrari, pareixia que m’estava esperant perquè després de pocs segons el cambrer va dur tres cafès, i un era per a mi.

—Seu —em va dir, decantant una cadira de la taula, amb tota la naturalitat del món.

No havia tengut prou esma per expressar la meva sorpresa, i ja vaig veure un home esquifit que s’acostava, gambadejant, dins una gavardina massa ampla. Tot d’una vaig reconèixer en Simó, aquell mocós que a la sortida d’escola solia coincidir amb mi al parc de davant l’aljub i sempre em feia la traveta, o em tirava grapades de terra i se’n reia quan jo em llençava pel vell tobogan. Després, de jovençà, se n’havia anat a estudiar fora, i pus mai no havia sabut res d’ell.

En Simó, amb el temps, havia tornat repulsiu. Va fer una besada a les galtes mastegades de la meva amiga, i vaig tenir la impressió que li rapinyava alguna cosa. Tot seguit, van girar-se d’esquena i ells dos varen començar a parlar d’alguns dels seus projectes més immediats. Els vaig interrompre per demanar-los què havia estat de la seva vida, tots aquests anys.

Na Susanna es dedicava al tarot. Era bastant coneguda perquè durant una temporada va sortir a la tele local en un programa d’aquests que la gent telefona, aboca els seus problemes i misèries sobre els teleespectadors, i l’endevinadora de torn asseguda darrere d’una tauleta amb estovalles vermelles i espelma encesa reverberant li augura tota casta de felicitats. Ella, però, anava més enllà de l’endevinació: consolava, i es va fer un públic femení del tot incondicional. Si una dona li deia que l’home havia fugit amb una altra o que havia perdut la feina, o que es trobava lletja i tenia dificultats per lligar, posava veu de l’altre món i, com si fos un esperit protector, li endolcia la pena. I això que les seves històries sentimentals sempre havien estat catastròfiques. Tres matrimonis de poca durada. Cap fill, cosa que em va fer pensar que era estèril. Almanco me la vaig imaginar amb el ventre buit.

En Simó va empinar el mentó amb barba d’una setmana per dir que acabava de tornar de Nova York, després de passar-hi una temporada llarga. Hi havia exposat amb molt d’èxit de crítica.

—Exposat què? —vaig demanar.

—Pint —va dir.

Després d’aquest aclariment, va tenir la barra de girar-se un altre pic cap a la meva vella amiga i, encara que li xerràs baixet, vaig poder sentir que li deia, assenyalant-me:

—És na Lieta, no? Aquella subnormal que de nins ningú no volia jugar amb ella?

—Calla! Xiiit! —va fer na Susanna.

—De petit ja eres una espècie de gall de brega —el vaig voler punyir.

Tanmateix no es va immutar. Al contrari, com si jo no hi fos va anar queixant-se a na Susanna de la seva soledat, cada dia més atenalladora.

Perquè si bé és cert que vivia amb una germana i dos cans, la germana, en lloc de ser-li una companyia, li era una càrrega. Igualment els cans; mal que tenir la boca petita, no deixaven de ser boques que es menjaven el seu Art. Temporades provava d’anar-se’n a viure a un altre país, i just quan aconseguia trobar una mica d’equilibri entre ell i les coses que l’envoltaven, la germana malalta se li ficava dins els somnis, el reclamava, i ell, com un autòmat, partia.

Això darrer m’ho va contar na Susanna. En Simó s’havia aixecat i, sense dir ase ni bèstia, havia partit.

—L’has impressionat —em va dir l’amiga.

—Quan érem nins sempre em feia befa.

Covava aquest ressentiment, jo. Ja havia desferrat les meves anques prou voluminoses de la cadira, i na Susanna, autoritària, em va dir:

—Espera, no te’n vagis. Amb mi pots ser sincera.

La meva cara es degué transformar en una ganyota estúpida, perquè quan me’n vaig adonar, ja tenia la seva veu a sobre dient-me, dolceta com la mel:

—El que et vull dir, Cecília, és que es veu claríssim, que arrossegues la teva condició de predestinada com si et fos una càrrega mala de dur. En canvi, pens que hauries d’estar-ne contenta, perquè així no has de patir per històries, tu. Em faig entendre?

—Gens ni mica —vaig voler dissimular.

Just un moment, davall de la pell esgrogueïda del seu front, hi vaig veure passar el perfil d’una calavera viva. Aquesta vegada em vaig aixecar decidida a anar-me’n i, altre cop, em va retenir:

—M’agradaria que de tant en tant ens véssim.

—Per què? —no me n’acabava de refiar.

Va esclafir a riure. Rialles fresques i tranquil·litzadores, d’aquestes que donen confiança. Per tant, vaig accedir a acompanyar-la a ca seva per explicar-li amb calma el que havia estat, poc més o menys, el meu itinerari per aquest món de culs calents, ja que un dels meus problemes era que tenia el cul fred. També li vaig donar permís perquè m’enregistràs i, en cas que fos del seu interès, poder-ho incloure al llibre de memòries que estava escrivint.

2

Na Susanna vivia en un xalet a la sortida de Palma, anant cap a Lluc. Tot d’una que hi vàrem ser va llençar les sabates a l’altra vorera del passadís, i es va canviar els texans i la jaqueta de punt per una túnica blanca. Després em va mostrar la casa, sales grans amb uns pocs prestatges de vidre, parets completament nues, alguns encensers desprenent aroma de sàndal penjant del sostre, espelmes de colors en una lleixa. El seu despatx era triangular, amb moqueta vermella i un buda malcarat de grandària natural. Va obrir la finestra, i una allau de muntanyes i tarongers s’abalançaren damunt les vidrieres. Ens vàrem asseure a l’entorn d’una taula rodona estibada d’estampes amb motius miraculosos i una gravadora, tot seguit va fer córrer la porta d’un armari, va treure una botella d’herbes dolces i en va abocar dins dos tassonets de licor amb nanses. Em va dir:

—T’agradaran. Les he fetes jo.

—Venga aquesta copeta —la hi vaig prendre de les mans.

—Pots començar quan vulguis, allò primer que et vengui al cap —em va afuar la gravadora.

Una rampa freda em va recórrer l’espinada perquè ma mare, d’esquitllentes, va entrar dins els meus records, i em va obligar a repetir el que ella sempre em retreia. Vaig posar veu de cossi, per escarnir-la.

—«Pareix que vens de la lluna. Ets més beneita que les altres. T’haurem de dur a un col·legi de Ciutat perquè t’eduquin una mica». Tanmateix, he de reconèixer que jo, de joveneta, anava pel carrer amb un posat terriblement rebec, i és que, en aquell temps, sempre anava acompanyada d’un estol d’àngels, i em creia que el món sencer era meu.

—I ara? —em va interrompre, na Susanna, plena de curiositat.

—També, a vegades. Veuràs, passava que, molta gent, se creia que em faltava un bull, i m’anava deixant de banda, així i tot, tenia un fotimer de pretendents, tu te n’has de recordar, Susanna, eren igual que cans ensumant una cussa, em venien al darrere, atrets per la meva olor de femella rica, n’estic segura, però jo els tirava una coça i tot d’una se n’anaven amb el grupet dels que m’escarnien. Na Miquela, la meva cosina, també es passava al bàndol contrari, i em deixava tota sola, això es pensava ella, que mai no va voler creure la història dels meus àngels.

—Com eren? —badava un pam de boca, na Susanna.

—Emprenyadors. L’únic que feien era donar-me fums perquè seguís, en solitari, un estrany camí de perfecció. Un dia, davant de tanta caparrudesa, vaig començar a dubtar. Si eren àngels bons, per què deixaven que la gent em marginàs. Els ho vaig demanar: «Per què permeteu que tothom pensi que som una estúpida retardada mental? Per què?». Em varen respondre vaguetats, coses com per exemple que no eren l’Esperit Sant, ells, per poder-m’ho explicar; i es planyeren d’haver passat d’una vida a l’altra sense haver experimentat el que els humans en diuen una passió, i de no haver conegut els sotracs d’un veritable orgasme. És a dir, varen deposar els seus aires de predestinats, es tornaren dèbils i reprimits, i jo vaig començar a manegar-me-les per fer-los fora, però no tenia prou traça; quan aclucava els ulls per no veure’ls i em tapava les orelles per no sentir-los més, ells se les enginyaven per fer-se notar d’alguna altra manera, com és ara, reien molt. No eren ni de bo rialles com les nostres, sinó que pareixia que esclovellaven, així, un rac-rac sord, com si pelassin ametlles...

Ara na Susanna va pitjar l’stop de la gravadora. Va dir, acostant-me la botella:

—Descansarem un poc. Té, pren una altra copeta.

En vaig prendre tres. Una darrere l’altra.

—Et marejaràs —reia ella.

—És igual —vaig dir jo, tot quequejant per una ràbia sobtada.

Va tornar a prémer el rec i jo vaig començar a vomitar paraules com trossos de fetge malalt de cirrosi:

—Xerrant d’ametlles, m’ha vengut al cap l’home de la tia Engràcia. L’he vist dins el corral de ca seva enfilat a un ametller, amb el pit pelut, suant com un porc. I és que era un porc! El jaç de la tia encara era calent i ell ja hi va dur una puta. Llavors na Miquela va passar d’ell i va venir a viure a ca nostra. Em duia dos o tres anys i a la nit, mentre jo m’embadalia escoltant el rondineig que feien els àngels per dins el meu cap, ella m’alçava la camisa de dormir per jugar a metges. De gran volia ser una cirurgiana famosa, deia. Però jo no hi volia jugar, a malalts. Tenia el pressentiment que el meu cos no era del tot normal, si bé no sabia com havia de ser un cos. Un cos femení. Entens el que et vull dir, Susanna?

Va fer un alè llarg. Les seves mamelletes insignificants varen créixer, com pasta tova. Va dir:

—Potser per avui en tenim prou, ja seguirem un altre dia. Trob que estàs una mica alterada, Cecília.

—Bé. D’acord —em vaig sentir alleujada.

—Demà, diumenge, vaig d’excursió. T’hi apuntes?

—Potser m’agradaria —vaig dir.

—Vendrà en Simó, et sap greu? —vaig veure que burxava dins la meva sensibilitat.

—Per què m’hauria de saber greu? —vaig dissimular.

—És una persona molt agradable.

Quan érem nins sempre el defensava. Em va sorprendre que encara ho fes. Li ho vaig retreure:

—Sempre l’has de defensar? Ja és prou grande

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos