La Barcelona impossible

Pol Casellas

Fragment

Introducció

Introducció

La Barcelona impossible

De petits juguem a construir, imaginem ciutats i edificis fantàstics, fets amb peces de fusta, amb sorra a la platja, en video­jocs o dibuixats sobre paper. Després creixem, i els jocs i la creativitat desapareixen. Però, per sort o per desgràcia, hi ha qui no ho deixa enrere. Alguns continuen somiant: arquitectes que fantasiegen amb grans idees, artistes amb obres transgressores, polítics que visualitzen transformacions increïbles per a les seves ciutats o empresaris que veuen negoci on d’altres no ho fan. Però aquests somnis tenen enemics: el temps, els diners, la política o l’opinió ciutadana poden fer descarrilar qualsevol idea, des de la més petita fins a la més ambiciosa.

Pere Quart, en la seva Oda a Barcelona (1936), deia: «Malfia’t de la història. Somnia-la i refés-la». Això és el que us proposo en aquest llibre: refer la història de la ciutat, fer-vos imaginar una Barcelona impossible, que mai va existir, on tot de projectes descartats han acabat sent realitat.

En física hi ha la hipòtesi dels universos paral·lels, on coexisteixen múltiples realitats, cadascuna seguint un camí diferent. Com seria Barcelona en aquests universos paral·lels? Els nostres barris, parcs, places o carrers podrien ser uns altres, irreconeixibles. Cada projecte descartat obre la porta a noves possibilitats. Començarem el viatge el 1859: què hauria passat si no s’hagués aprovat el projecte d’Ildefons Cerdà per a l’Eixample i s’hagués optat per un altre pla? Doncs que Barcelona seria diferent, i això ens hauria portat a la certesa que cap dels projectes que es detallen en aquest llibre no s’haurien proposat. N’haurien sorgit de completament diferents, inimaginables per a la ciutat en què vivim.

Us proposo un viatge en la calma del paper, lluny de les presses i de la immediatesa de les xarxes socials. Un recorregut per una selecció de vint-i-cinc projectes desenvolupats des de mitjan se­gle xix fins a l’actualitat: projectes urbanístics a gran escala, edificis icònics que haurien canviat l’skyline de la ciutat, infraestructures que ens farien entendre la mobilitat de Barcelona d’una altra manera, i propostes artístiques que podrien haver esdevingut nous referents. Però no ens quedarem només en la descripció. Els projectes seleccionats no solament ho són per la seva arquitectura o per les seves característiques, sinó que també són el reflex d’un temps, i la història i els personatges seran importants per entendre quines motivacions els van impulsar i quines raons els van fer caure. Benvinguts.

Arquitectura i urbanisme

Eixamples paral·lels

Les propostes per a l’Eixample del concurs de l’Ajuntament del 1859

Plànol de l'estructura dels carrera de l'Eixampla de Barcelona, on es representen edificis i monuments, tots ordenats en línies rectes.

Voldria començar aquest viatge per la Barcelona que mai va ser transportant-vos a mitjan se­gle xix, època que va ser, per a Barcelona, un període de transició radical. Comencem amb un breu context històric perquè pugueu visualitzar com era l’urbs i el seu entorn. A principi de segle, encara era una ciutat emmurallada que conservava l’estructura medieval. L’envoltaven terrenys agrícoles que s’estenien pel pla, en el qual trobàvem diversos municipis independents que avui són barris de la ciutat, com ara Gràcia, Horta, Sant Martí de Provençals, Sants, Sant Andreu, Sàrria, les Corts o Sant Gervasi.

Amb l’arribada de la Revolució Industrial, Barcelona es va consolidar com el motor econòmic de Catalunya. La indústria tèxtil, especialment la del cotó, va ser el pilar d’aquest desenvolupament. Les fàbriques es van multiplicar, sovint situades al barri del Raval i posteriorment fora muralles, on les condicions laborals eren dures i la vida obrera, precària. Aquest creixement va comportar una forta migració des del camp a la ciutat, fet que va provocar un augment demogràfic que aviat va fer insuficient l’espai emmurallat. Aquest procés, marcat per tensions socials, avenços tecnològics i una efervescència cultural sense precedents, va determinar la identitat barcelonina.

Per fi, entre el 1854 i el 1856 es van enderrocar les muralles, però va ser durant els anys següents que es va definir quin projecte seguiria la ciutat per expandir-se cap al pla agrícola que l’envoltava. Calia un projecte urbanístic de gran envergadura que resolgués la urbanització del pla de Barcelona. Hi havia molts condicionants que calia plantejar:

  • Com es relacionaria la ciutat vella amb la resta de municipis del pla?
  • S’havia de respectar la geografia preexistent, com ara els camins o les rieres?
  • Quin recorregut tindrien els nous vials i com s’ordenarien les noves edificacions?
  • Quines condicions sanitàries i quins serveis bàsics necessitava la nova ciutat?

Aquestes són algunes de les preguntes que van haver de fer-se tots aquells que van voler afrontar el repte de dissenyar un Eixample per a Barcelona.

El procés suposava una oportunitat econòmica única: els antics terrenys rurals es reconvertirien en zones urbanitzables amb nous habitatges, nous comerços i noves indústries. Però en funció de com es fes aquesta reurbanització, les finques tindrien un valor o un altre. Aquests interessos es veuen reflectits en les diferents propostes que es van presentar.

Prèviament, abans de començar qualsevol projecte, calia un aixecament topogràfic, saber quina era la realitat sobre el terreny. El 1855, el Ministeri de Foment va encarregar a l’enginyer Ildefons Cerdà l’aixecament del plànol topogràfic del pla de Barcelona, en què van quedar recollides totes les pre­existències ubicades entre Barcelona i la resta de municipis del pla. Aquí va ser on va aparèixer aquesta persona clau per a la història de la ciutat.

Quatre anys després d’aquell aixecament, el 2 de febrer de 1859, el govern central va encarregar a Cerdà l’estudi per a l’Eixample de la ciutat. Aquesta decisió no va agradar a l’Ajuntament, que no veia amb bons ulls que el futur de la ciutat es dictés des de Madrid. L’Ajuntament també volia dir-hi la seva, i amb aquest objectiu, el 15 d’abril del mateix any va convocar un concurs públic sobre plans per a l’Eixample, al qual s’hi van presentar nombroses propostes.

Alguns dels punts de les bases establertes per l’Ajuntament semblaven anar en la direcció oposada que va prendre Cerdà: demanava carrers d’enllaç amb els pobles, els quals consideraven que havien de ser centres vitals; un enllaç ra­cional amb la ciutat antiga, places degudament estudiades per a l’ús futur (monumentals, de confluència o de reunió) i previsió per a equipaments com les estacions de ferrocarril.

El concurs va rebre propostes d’allò més variades: algunes dissenyades per arquitectes importants del moment com ara Antoni Rovira i Trias, Josep Fontserè i Mestres o Miquel Garriga i Roca, o bé dues presentades per particu­lars, una signada per la junta de propietaris del passeig de Gràcia i una segona per un altre propietari dels terrenys afectats. A totes aquestes propostes, també s’hi va sumar la proposta d’Eixample que havia redactat Cerdà.

Avui podem trepitjar l’Eixample dissenyat per Ildefons Cerdà; el camí de la ciutat podria haver estat ben diferent si el guanyador d’aquest concurs promogut per l’Ajuntament hagués estat la proposta construïda. Ens podem imaginar aquesta Barcelona com una ciutat completament diferent: els llocs que freqüentem, les nostres referències; la ciutat que vivim i caminem seria una Barcelona avui impossible.

Mentre que Ildefons Cerdà havia redactat i estudiat curosament les necessitats de la Barcelona del futur i definia amb un meticulós detall els carrers, les edificacions i els serveis bàsics, les altres propostes havien estat menys ambicioses, centrades sobretot en l’ordenació urbana, amb menys abast territorial i focalitzant l’expansió en l’eix del passeig de Gràcia.

Són especialment curioses les que foren presentades pels propietaris dels terrenys afectats, que van traçar projectes pensant sobretot en el passeig de Gràcia, un eix consolidat en aquell moment, però sense edificacions permanents a les façanes. Els seus projectes pretenien maximitzar el rèdit econòmic que podrien treure de la nova urbanització sense tenir cap consideració per la resta dels terrenys de la nova ciutat.

El concurs va tenir un guanyador i uns accèssits plantejant possibles eixamplaments per a Barcelona.

El guanyador del concurs, i per tant el projecte que més possibilitats va tenir de ser la futura ciutat, va ser el d’Antoni Rovira i Trias, sota el lema «Le tracé d’un ville est oeuvre du temps plutôt que d’architecte» (‘El traçat d’una ciutat és més obra del temps que dels arquitectes’). Rovira i Trias va ser arquitecte municipal de Gràcia, Sant Martí de Provençals, i des del 1867, de Barcelona, a banda de ser l’autor, entre moltes altres obres, del campanar de la Vila de Gràcia i de mercats com el de Sant Antoni, la Concepció o Hostafrancs.

Representació ampliada del plànol anterior on es mostra gran part d la ciutat incloent el port.
Proposta d’Antoni Rovira i Trias, guanyadora del concurs convocat per l’Ajuntament.

Si el pla de Cerdà era una malla abstracta perfectament homogènia, la proposta de Rovira i Trias era radicalment diferent. Plantejada com el creixement natural de la ciutat, proposava una estructura similar a la del Pla Haussmann de París, amb grans avingudes de tipus radial al voltant de Ciutat Vella. Perpendicu­larment a aquests eixos, Rovira dissenyava dues vies de circumval·lació, a l’estil del Ringstraße de Viena. Una d’elles recorria l’antic perímetre de les muralles, i l’altra era paral·lela a aquesta passant pel perímetre de Sants, Gràcia i Sant Martí. Entre aquestes avingudes traçava carrers secundaris que delimitaven illes edificades a quatre costats i amb patis interiors de proporcions rectangulars. Repartit de manera homogènia trobàvem equipaments i places, destacant-ne una de monumental de grans dimen­sions situada a l’inici del passeig de Gràcia i les Rambles, que batejava com a Foro de Isabel II. Precisament des d’aquest gran espai, naixia una via, direcció mar, que s’endinsava a Ciutat Vella fins a les portes de la Catedral, semblant a l’actual Via Laietana.

Plànol de Barcelona amb la proposta de Francesc Soler. Els carrers i barris estan dissenyats en línia recta, organitzats de manera ordenada.
Proposta de Francesc Soler i Glòria.

Continuem. Dels tres finalistes, el primer va ser el projecte de Francesc Soler i Glòria, segurament el més ambiciós tant per l’encaix formal com per l’abast, que s’estenia fins i tot a l’actual Zona Franca, darrere Montjuïc. És el més diferent pel que fa a la concepció, ja que trenca l’esquema vertical-horitzontal de la majoria de les propostes. El projecte quedava dividit en dues grans malles ortogonals, que definien dos grans sectors. El primer, a la banda Sant Martí, amb carrers paral·lels i perpendicu­lars a la direcció de la costa; i el segon sector, a la banda Montjuïc, amb una quadrícu­la de les mateixes proporcions però girada uns seixanta graus respecte a la línia de la costa. Una de les curiositats de la proposta és

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos