La campaneta de la porta va sonar amb una dringadissa metàl·lica, però la Lluïsa ni tan sols se’n va adonar.

Vestida amb el seu habitual davantal fosc i un mocador del mateix color que li recollia els cabells, estava atrafegada embolicant un tros de formatge curat per a la senyora Mercè, que, com de costum, anava acompanyada per la Júlia, la minyona.

—Ja t’ho dic: el nano de cal Tomàs no aguantarà ni dues setmanes a ciutat —deia la Teresa, que avui venia sense la mestressa, brandint el cistell buit com si fos la batuta d’un director d’orquestra maldestre per posar èmfasi a les seves paraules.

—No siguis així, noia —va replicar la Montserrat, que feia estona que havia pagat mitja lliura de pernil i dues llonganisses, però continuava recolzada al taulell. Des que el seu fill Manel havia agafat les regnes del forn, la vella tenia tot el temps del món—. Potser té sort i finalment hi troba una mossa com cal.

Les parets de la botiga estaven cobertes de prestatgeries de fusta envellida, ocupades per dotzenes de pots de vidre amb una gran varietat de continguts: des de caramels de menta fins a espècies com el safrà o la canyella, a més de bosses de llegums, arròs, sal i fruita seca, i garlandes d’herbes assecades que penjaven del sostre baix. Al taulell, ample i ben polit, la Lluïsa s’hi movia amb expertesa. Incansable, feia anar aquella balança de ferro de l’any de la picor (sempre amb els plats lleugerament torts) i un llibre de comptes tan antic i gruixut com una bíblia vella, on centenars de pàgines esgrogueïdes i poblades de la cal·ligrafia precisa i inclinada de la Lluïsa gravaven el testimoni exacte de qui comprava què, qui devia què i, de vegades, qui callava més del compte.

El terra de rajola vermella i els murs gruixuts, emblanquinats feia dècades, convertien la botiga de la Lluïsa en un refugi fresc per als dies calorosos de l’estiu que ja començava, i, consegüentment, en el nucli social per excel·lència de les dones i mestresses veïnes de Valldelpí, on, resguardades de les mirades —i oïdes— masculines (que sovint feien més nosa que servei), podien intercanviar i disseccionar lliurement els darrers escàndols, noves i esdeveniments del poble i dels voltants.

La senyora Clàudia, la dona de l’alcalde, va deixar anar un riure sarcàstic mentre indicava a la seva minyona, la Roser, les espècies que havia de posar al cabàs.

—Una mossa com cal? Aquell nano? No em feu riure…

—Ja heu sentit què diuen de la jove de cal Torres, aquella de Vallformosa? —va intervenir la Roser amb un somriure maliciós—. Que estava embarassada! Per això els van fer casar a correcuita!

—Mentre la criatura neixi en una llar com cal… —va reflexionar la Dolors, que sempre que podia escapar-se de la taverna passava per la botiga i es posava al dia amb el safareig.

—Senyores!

Tothom es va girar per mirar la Llúcia, que arribava esbufegant, repenjada al marc de la porta.

—Què tens, Llúcia? —va demanar la Júlia, amoïnada—. Et trobes bé?

—Li ha passat res a en Quintí? —va preguntar la Montserrat.

—El meu home està bé. —La Llúcia va desestimar la pregunta amb un gest i va entrar a la botiga, incapaç de contenir l’excitació malgrat no haver recuperat del tot l’alè—. Porto notícies!

—Digues, va! —va exclamar la Dolors, nerviosa.

Totes les mirades estaven posades en la Llúcia. Somrient, encara va tardar uns instants a respondre, allargant l’expectació que havia generat.

—La noia torna —va dir, misteriosa, assaborint aquella atenció.

—Quina noia? —va preguntar la senyora Mercè, entaforant-se les ulleres més amunt del nas, com si així ho pogués entendre millor.

—La Maria Faura.

El silenci va caure damunt la botiga com un llençol. Fins i tot la Lluïsa va deixar d’embolicar el formatge.

—Què vols dir? —va preguntar la Montserrat.

—El que sents! —va replicar la Llúcia—. La noia torna a Valldelpí!

Les dones es van mirar per confirmar que ho havien sentit bé.

—I això, tu, com ho saps? —va demanar la Dolors, arrufant les celles.

—M’ho ha dit el noi del fuster. —Els ulls de la Llúcia brillaven amb l’emoció que li causava ser la primera anunciadora d’aquella notícia tan sucosa—. Quan tot just descarregava una comanda a cals Faura, ha sentit com l’hereu en parlava amb la minyona.

La botiga es va omplir d’exclamacions ofegades.

—I com és que torna, ara? —va preguntar la senyora Mercè, incrèdula—. Després de set anys!

—Pel casament, dona! —va deduir la Lluïsa, sempre desperta.

—Exacte —va concedir la Llúcia, assentint—. Ella i l’altra germana, la Carlota. Totes dues venen de Barcelona expressament per assistir a les noces de l’hereu.

—Però si això és d’aquí a uns dies! —va exclamar la Dolors.

—Tu no en sabies res, d’això? —La senyora Mercè va girar-se cap a la Teresa. La minyona de Can Prats va encongir-se d’espatlles.

—Res de res, ho juro! —va assegurar—. La senyoreta Eulàlia no me n’havia dit res.

—Vostè creu que donarà explicacions? —va preguntar la Roser.

—Quina explicació vols que doni, noia? —va replicar la senyora Mercè—. Va veure l’oportunitat de fotre el camp i no la va deixar escapar.

—Així i tot —va reflexionar la Montserrat—, no són maneres…

—No ho són pas, no —va accedir la Lluïsa.

—A mi el que m’agradarà és veure com l’ha canviada, la ciutat —va intervenir la Dolors, amb els ulls espurnejants per la curiositat.

—Ni la reconeixeràs; amb això, ja hi pots comptar! —va afirmar la senyora Mercè.

—Set anys… —va fer la Júlia, reflexionant en veu alta.

La Lluïsa va alçar la veu per fer-se sentir entre el borrombori que omplia la botiga.

—T’has assabentat de quan arribaran? —va demanar a la Llúcia, que observava amb cara d’orgull i divertiment l’enrenou que havia causat.

Totes les presents van girar-se cap a la interpel·lada, expectants. Ella els va tornar un somriure misteriós.

—Demà a la tarda!

La notícia es va escampar com la pólvora i, a l’hora de dinar, cadascun dels veïns de Valldelpí i els voltants estava al corrent del retorn imminent de la Maria Faura al seu poble natal.

Naturalment, la Teresa n’havia informat les minyones, les cuineres i els mossos de Can Prats, que al seu torn ho havien transmès als treballadors de la fàbrica. La Lluïsa havia posat al dia les mestresses, minyones i clientes que havien passat per la botiga al llarg del matí. A la taverna, la Dolors ho havia convertit en el tema de conversa del dia. La Montserrat ho havia explicat al seu fill, en Manel, que no havia pogut evitar parlar-ne amb els clients habituals del forn, i, a més, per si encara quedava algú al poble que no s’hagués assabentat de la notícia, la vella s’havia encarregat d’escampar-ho a tothom que es deixés caure per la plaça de l’Església, encara que només fos de pas, des del seu seient habitual fins a l’ombra del campanar.

I ara, la senyora Mercè en parlava amb la seva família, asseguda a taula, provant de dissimular l’emoció que li provocava aquella xafarderia.

El menjador dels Campmany feia olor de rostit i sopa d’olla, que la Júlia, tremolant pel pes de la sopera que carregava amb les dues mans, havia servit, aquest cop sense vessar-ne ni una gota sobre les estovalles blaves, als plats de cadascun dels comensals.

Assegut en un extrem de la taula hi havia en Genís, marit de la Mercè des de feia més de tres dècades i cap de la família Campmany, només en la teoria. Malgrat que gaudia d’un estat de salut sorprenentment bo per ser un home gros i ben entrat en la seixantena, ja feia gairebé cinc anys que havia lliurat les regnes del negoci i la gestió familiar a en Pere, l’hereu, que ara seia a la seva dreta. Alt, prim i de rostre barbamec i bondadós, en Pere era un jove (per a la senyora Mercè, sempre seria jove) a tocar de la trentena que havia acceptat el rol familiar que li pertocava sense protestar, i ho havia fet tan bé com havia sabut. Feia un parell d’anys que estava casat amb la Neus, que ara seia al seu costat, mirant-lo com sempre amb aquells ulls d’enamorada que li donaven una expressió beneita. La Neus havia intentat (i continuava intentant cada dia) guanyar-se la mestressa de la família amb molts elogis i una gran, i potser exagerada, predisposició a ajudar-la en el que fos, però els seus esforços no només eren inútils, sinó que incrementaven el rebuig que la senyora Mercè sentia per aquella noia. La Núria, la pubilla, era alta, madura i elegant, i s’assemblava molt a sa mare; no sols en el físic, sinó que —honrant a la perfecció el seu paper de filla gran— compartia també la seva aversió per la Neus. Havia passat gran part de l’àpat somrient i assentint cordialment amb cada comentari que li feia la seva cunyada, però, quan la noia no les veia, intercanviava mirades exasperades amb la mare. A l’altra banda de la taula hi havia tres seients, un dels quals, per ara, era buit. La resta els ocupaven els dos petits de la casa: l’Oriol, un adolescent de catorze anys de cabells negres com l’atzavara i, com era habitual en els nois de la seva edat, amb una cara d’avorriment crònic a l’hora de participar en esdeveniments familiars, i la Joana, la petita, una nena de deu anys, menuda i desperta, que era la nineta dels ulls de la Mercè.

—Com ho sap, això, mare? —va demanar la Núria, arrufant el nas. Com cada dissabte, havia fet el viatge des de Vallformosa per reunir-se amb la família per dinar, deixant les minyones a càrrec de la casa, el marit i els nens fins al vespre—. Ho diuen a la botiga?

—Oriol, seu! Per l’amor de Déu! —va cridar la senyora Mercè al seu fill petit, que havia escurat el plat de sopa en dues cullerades amb la fam característica dels adolescents i s’havia aixecat de taula sense dir res—. Que et penses que estàs en un hostal?

El noi va aturar-se, girant els ulls en blanc.