Els arxius de l’Ares 2 - Una aliança inesperada

Víctor Sabaté

Fragment

Títol original: Los archivos de Ares. Una alianza inesperada
Capítol 1. Cordeu-vos els cinturons!

—No patiu, només travessem una petita turbulència. Està tot sota control —va dir per la megafonia el capità Ícar.

—Però, per si de cas, us demanem que us estigueu als seients amb el cinturó cordat —va completar una veu femenina amb una ombra de dubte en l’entonació. La primera oficial, vaig suposar.

L’avió se sacsejava com els autobusos quan passen per una zona plena de sots i rocs a tota màquina. Al costat de la finestreta, l’Ares es gratava la barbeta amb un cert neguit. Als seients centrals de la nostra filera, la Timena es va inclinar cap a en Leo per tranquil·litzar-lo.

Francament, bona falta li feia, al meu amic: estava més blanc que el meu cadàver quan em va matar Perseu al teatre de Nova Delfos, ara fa tot just un llibre! Au va, Leo, a veure si ens espavilem, eh? Se suposa que si hi havia algú que havia de tenir por era jo, que era el primer cop que viatjava amb avió. Tot i que, és clar, prou que saps que jo hi tinc la mà trencada, en això de volar: si les meves sabatilles alades haguessin pogut parlar des de la motxilla que era dins el compartiment dels equipatges, ben bé a sobre del cap, n’haurien donat un bon testimoni. Per la cabina s’anaven sentint tot de gemecs nerviosos mentre l’avió continuava trontollant de mala manera. Vaig mirar a banda i banda i vaig veure cares d’espant en molts dels passatgers.

—És primer que es bellugui tant, això? —va dir la veu del capità. El sapastre s’havia deixat la megafonia oberta, cosa que no ens va tranquil·litzar, precisament.

—Són turbulències, capità. Mantingui el rumb i segueixi el procediment.

—El procediment?

A la meva dreta, a l’altre costat del passadís, una dona de mitjana edat amb els cabells foscos esquitxats de flocs argentats mirava fixament cap endavant amb un posat ben amoïnat. Semblava que murmurés alguna cosa, com si resés o recités ves a saber què per a ella mateixa. Tenia una motxilla ben grossa a la falda, que agafava amb fermesa.

—Ei, ja ho sé! —va crepitar de nou la veu de l’Ícar pels altaveus—. El millor que podem fer és anar cap amunt, així deixarem a sota la zona de turbulències.

—Però aquest no és pas el procediment, capità.

—Tu confia en mi.

Per un moment, els meus ulls es van trobar amb els de la dona que tenia a la dreta, però ella va apartar la mirada tot seguit i es va acostar encara més la motxilla al cos. Què hi devia portar, allà dins, que fos tan valuós? I per què semblava molt més neguitosa que els altres? Em van anar passant pel cap tot de teories de la conspiració. Una espia en plena missió secreta. Una terrorista amb una arma biològica, a punt de desfermar el caos. Una semideessa enviada per Zeus que amagava dins la motxilla l’arma mitològica amb què ens liquidaria a tots plegats.

És que no hi ha manera de començar una història sense que m’hi vagi la vida? Ep, un moment, que es veu que sí que n’hi ha, encara sort… Vam notar que l’avió anava ascendint i, de mica en mica, s’anava amansint. Em vaig girar cap a l’esquerra. El meu amic es va escapolir de l’abraçada protectora de la Timena i va intercanviar una mirada amb l’Ares.

—Ei, Leo —li vaig xiuxiuejar—. Quan durant l’enlairament el capità ha anunciat que es deia Ícar, l’Ares i tu hi heu fet una cara que déu-n’hi-do. Qui és?

Ícar

El jove que va volar massa a prop del sol

Pare: Dèdal, el (segons diuen) gran inventor mitològic

Mare: Nàucrate, esclava (segons diuen) de la cort de Minos

Moment destacat: Ícar era el fill de Dèdal, un dels inventors més famosos de la mitologia grega. Després de quatre raons de no res a Atenes, la seva ciutat natal, Dèdal es va refugiar a l’illa de Creta (precisament el lloc cap a on ens dirigíem nosaltres amb avió) i va entrar al servei del rei d’allà baix, Minos. Per a ell va idear tot d’invents fabulosos, com el laberint en què el sobirà va tancar el seu fillastre monstruós, el minotaure. Quan Dèdal va perdre el favor de Minos, el rei també els hi va tancar a ell i el seu fill, allà dins. En van poder fugir gràcies a unes ales fetes amb branques, plomes i cera amb què en van sortir volant. Però Ícar va desobeir les instruccions del seu pare i va volar massa amunt. L’escalfor del sol va fondre la cera, es van desmanegar les ales… i el pobre incaut es va precipitar daltabaix!

Safareig:

el seu pare el va enterrar a l’illa que des de llavors es coneix com a Icària. I, per cert, què se n’havia fet de la seva mare, Nàucrate? Els mites amb prou feines ens en diuen res.

Nota:

caldria investigar-ho.

Genial. És a dir, que el nostre capità no només era un pilot novell, sinó que a més a més tenia experiència a l’hora de cometre imprudències aèries. Si més no, de moment, es veu que havia sabut controlar la situació. Potser podríem completar el nostre viatge a Nova Creta sense pagar-ho gaire (í)car.

Millor, perquè ja tenia ganes de conèixer el nou institut que ens havia trobat l’Ares. El nostre professor n’havia fet un gran misteri. Ara que semblava que havíem deixat de banda les turbulències, la Timena va reprendre la conversa amb l’Ares sobre el centre educatiu que havíem de visitar durant aquell viatge.

—Què vols que et digui, però no veig gaire clar això que sigui un internat —li va dir la mare d’en Leo—. Trobaré molt a faltar el meu xicarró. —Va acaronar la galta del fill, i el meu amic va girar els ulls en blanc.

—És una acadèmia fantàstica, Timena. Un cop l’hàgiu vista el pare de la Cleo i tu, segur que us adonareu que és el millor lloc per als vostres fills —va respondre el professor.

El pare ens havia d’esperar a Nova Creta per acompanyar-nos a la visita a l’institut. S’hi havia desplaçat amb cotxe i vaixell perquè, no sé si te’n recordes, però li fan por els avions. Potser la por del pare estava ben fonamentada, perquè tot seguit…

—És tal com t’havia dit —es va sentir pels altaveus—. Pujar fins als 13.000 metres per evitar les turbulències ha sigut una gran idea.

—No ho sé pas, capità —va objectar la primera oficial—. Els instruments fan unes lectures molt estranyes. Diria que els tubs de Pitot s’han congelat…

—Bestieses —va exclamar l’Ícar—. Tu fes-me cas, que per això soc el capità…

De sobte, l’avió va experimentar una sacsejada brutal, com si un tità li hagués clavat una bona cleca. Es van apagar els llums i tot va quedar sumit en una foscor esfereïdora, interrompuda tan sols per la llum vermella d’emergència. Les màscares d’oxigen ens van caure damunt el cap… i la nau va començar a desplomar-se a tota velocitat.

Doncs sí, es veu que, al final, és veritat que cap història no es pot iniciar sense que m’hi vagi la vida. I també la d’en Leo, l’Ares i la Timena! Bé, i la de la resta dels passatgers, és clar, que cridaven i somicaven i s’aferraven al seient com si d’això en depengués la seva supervivència, cosa que no dic que no fos el cas…

Capítol 2. El cervell de la Nàucrate

—Estem caient! —va cridar algú de la banda de darrere. Molt ben observat.

—Ens estavellarem! —va afegir algú més del davant, també amb una gran perspicàcia.

—Senyors passatgers —es va sentir que deia el capità—, tenim un problema de no res. Però, si us plau, mantingueu la calma, que a sota encara tenim 12.700 metres per trobar-hi una solució. Bé, 12.600. Bé, 12.500…

En un costat, la Timena tornava a agafar en Leo i, a l’altre seient, l’Ares feia un posat crispat. Au va, mestre, n’has de pensar alguna per treure’ns d’aquest sarau! No pot ser que haguem sobreviscut a un semideu, a les traïcions dels amics, a una profecia equivocada i a la ira de Zeus per acabar els nostres dies d’aquesta manera!

Però, què hi podíem fer? Els nostres poders no ens eren gaire útils en aquella situació. Per què m’havia de servir, el meu? Per canviar d’aparença i presentar-me davant de Caront amb un nou look? I la persuasió d’en Leo? Per convence’ns que tampoc no era tan terrible que la història de tots plegats s’acabés aquí? Bé, sí, duia la teia sagrada a la motxilla, però del foc aquell tampoc no en faríem res. L’espasa d’Atalanta i l’ancil, aquell escut antic, eren a la bodega de càrrega, a dins d’una funda de violoncel, però tampoc no se m’acudia per a què ens podien ser útils... I em quedaven les sabatilles alades. No hi havia manera que ens poguessin sostenir a tots quatre, i encara menys a tots els altres passatgers innocents. Però eren la millor opció que tenia.

Em vaig descordar el cinturó per mirar d’agafar la motxilla del compartiment superior. Vaig sentir un terrabastall metàl·lic des de la part de darrere del passadís: els carros de les hostesses s’havien desenganxat i, com que l’avió estava inclinat, rodaven pel passadís com si fossin autos de xoc. També van començar a caure maletes dels compartiments, cosa que va augmentar la confusió.

Aleshores vaig veure que la dona de la motxilla grossa s’havia aixecat del seient i avançava pel passadís, darrere els carros del menjar. S’aferrava als respatllers per mantenir l’equilibri mentre mirava fixament la porta de la cabina dels pilots, amb la motxilla penjada a l’esquena.

No sé per què, però la vaig començar a seguir, tot esquivant les bosses i les maletes que plovien damunt de nosaltres dues.

Quan va ser davant de la cabina de comandament, la dona va picar a la porta amb força.

—Ícar, obre’m ara mateix! —va cridar per damunt de l’estrèpit dels motors i els xiscles dels passatgers.

—Mare? Què hi fas, aquí? —La veu de l’Ícar va sonar incrèdula a través de la porta i els altaveus.

Mare? Així doncs, aquella dona era Nàucrate, la misteriosa dona de Dèdal?

—Obre d’una vegada o ens mataràs a tots! —va exigir ella.

La porta es va obrir de seguida i la dona va passar a dins com una exhalació, i jo al darrere.

L’interior de la cabina era un caos de llums fent pampallugues i xiulets intermitents. L’Ícar i la primera oficial estaven xops de suor.

—Qui són aquestes? —va preguntar la copilot.

La Nàucrate es va tombar, sorpresa per l’ús del plural, i em va veure. Vaig fer un somriure nerviós.

—No hi ha temps per perdre. primer de tot, apagueu l’intercomunicador. Us l’heu deixat engegat.

La primera oficial va obeir tota mansoia.

—Bé. I, ara, on és el port de càrrega de dades?

L’Ícar se la va mirar com si li parlés en grec antic. Bé, en grec antic, sent qui eren, segur que s’haurien entès; diguem-ne, doncs, en la llengua que trobis més difícil d’entendre.

Els ulls del capità es van desviar cap a la primera oficial buscant-hi una resposta que ignorava. La companya li va assenyalar un dels ports del tauler de comandaments.

La Nàucrate va obrir la motxilla enigmàtica i en va treure un artefacte d’allò més estrany: per la forma diries que era un cervell enorme, de la mida d’una carbassa de les grosses, però estava recobert gairebé del tot de metall antic, com si fos una relíquia d’una altra època. A la part de dalt tenia un petit quadrangle transparent, per on es veien tot d’engranatges impossibles que no paraven de bellugar i un tub palpitant ple d’un líquid de color ambre.

Ens vam quedar de pasta de moniato, allà badant. Què coi era allò?

La Nàucrate va treure un cable i el va connectar a una ranura situada a la part de davant d’aquell estri. Llavors es va disposar a connectar l’altre extrem del cable al port de l’avió.

—Però… no estàs autoritzada per… —va intervenir la primera oficial.

Sense mirar-la, la Nàucrate va respondre amb fredor:

—Vols que sobrevisquem o t’estimes més complir els protocols?

La copilot es va empassar la saliva i va callar. La mare de l’Ícar va connectar el cable, va treure un petit teclat del maletí i hi va començar a teclejar de manera frenètica.

El líquid ambarí del dispositiu va brillar amb més intensitat. Gairebé semblava com si fos viu. Al tauler de comandaments de l’avió, es van apagar llums i es van bellugar interruptors, com si els fes anar una mà invisible. Amb moviments suaus, la palanca de comandament també es va moure i va recuperar el control de la nau.

Miraculosament, l’avió es va redreçar i el bram dels motors es va calmar. Es van acabar de cop el trontoll i les batzegades.

Ens vam quedar en silenci, alleujats, durant uns segons, mentre la Nàucrate desconnectava l’artefacte i se’l tornava a desar a la motxilla.

—Gràcies, mare. No sé pas què hauríem fet si no hi arribes a ser. Jo…

—És que no n’has après res, d’aquell vol amb ton pare? —li va dir severament la Nàucrate, sense mirar-lo als ulls…

—Ja ho sé, ja, però és que no ho puc evitar…

—Sí, sí, la ressonància mítica i tot plegat —va remugar ella.

Ressoquè? Ah, sí, allò que les històries es repeteixen per als personatges mitològics d’ençà que els dèmons van robar l’òmfal… Per a Zeus era «la maledicció de l’òmfal», nosaltres en dèiem «l’eco» i ara la Nàucrate feia servir un altre nom. No ens podríem pas posar d’acord o què?

—Jo no hi seré sempre per treure’t les castanyes del foc, fill, tinc altres coses importants a fer —va dir la mare de l’Ícar—. Ara ja podeu reprendre el control de l’avió. I feu per manera que arribem sencers a Nova Creta, per l’amor de Zeus!

Aleshores es va girar i es va trobar de cara a mi.

—Què era això? —vaig dir, sense poder-me’n estar, tot assenyalant la motxilla.

La Nàucrate em va mirar i, tot seguit, va desviar la vista cap a la bossa.

—Em sap greu, però aquesta pregunta no te la puc contestar, joveneta. Si te la respongués, us hauria de matar a tu i a la senyora Protocols.

Es va fer un silenci incòmode, interromput per un petit riure aspre de la Nàucrate.

—És broma, tranquil·les. No us en puc explicar res, però no cal que patiu. La vostra vida només corre perill si continueu volant en avions que piloti el meu fill. Això sí: si us plau, no digueu a ningú el que ha passat aquí.

Que no ho diguéssim a ningú? Nàucrate, dona, si em coneguessis sabries que la meva «ressonància mítica» és anar fent safareig per tot arreu! Desitjava amb bogeria començar el capítol següent —sobretot ara que no m’he mort en aquest— per explicar-ho a en Leo i l’Ares!

Capítol 3. Un laberint abans del laberint

Tot i que ja som al capítol següent, em vaig haver d’aguantar les ganes de parlar de la Nàucrate amb en Leo i l’Ares, perquè la Timena i el pare, que ens havia recollit a l’aeroport, ens acompanyaven al cotxe, mentre anàvem a visitar el nostre possible institut nou. Als costats de la carretera s’estenien camps d’oliveres i, més enllà, les muntanyes de Nova Creta.

—I si els problemes dalt de l’avió són un mal averany, reiet? No és millor que et quedis a Nova Delfos? O bé deixo la feina i vinc aquí a viure amb tu… —va dir la Timena al seu fill. Continuava buscant motius per no haver-se’n d’allunyar.

—Hi estaran molt bé, aquí, Timena —va replicar el pare en un to tranquil·litzador—. Sempre pots venir a visitar en Leo als caps de setmana, o que ell et vingui a veure a tu. I jo estaré per aquí rondant, no fos cas que els fes falta res…

Com pots veure, el meu pare, ben al contrari que la mare d’en Leo, estava encantat amb la idea del nou institut. Estava a punt de recuperar la plaça de professor d’arqueologia a la Universitat de Nova Creta i s’havia instal·lat a l’antic pis de la família. El fet que jo m’estigués en un internat seria tot un alliberament i es podria concentrar en les classes, la recerca i les excavacions.

Però saps què? Que no m’hi posava pedres al fetge. És a dir que era lògic que afrontés així el canvi. A més a més, per primer cop sentia que m’estaria en un lloc on encaixaria bé. On ser rara seria la cosa més primer. Perquè, tal com ens havia comentat l’Ares, al nou institut els alumnes eren com nosaltres: els elegits que havien de salvar el món, amb un encant captivador. És broma, vull dir que serien nois i noies amb dons especials heretats de personatges de la mitologia grega.

—És per aquí, cal seguir el camí fins al portal d’entrada —va indicar l’Ares al pare, que era qui conduïa.

Il·lustració d’un edifici amb forma rectangular enmig d’un jardí ple d’arbres i amb dues escultures sobre uns pedestals. El voreja un mur de pedra i una tanca tancada i decorada amb dos caps de cérvol de ferro.

Doncs au, ja hi érem. L’edifici de l’Acadèmia Cnossos s’alçava imponent al fons de tot, amb uns quants pisos d’alçària, de pedra antiga i finestrals amplis. Al davant s’hi obria un jardí frondós ple d’estàtues clàssiques i un reixat decorat amb escenes mitològiques.

L’Ares va baixar del cotxe, va trucar al timbre que hi havia al costat de la reixa i, en aquell mateix instant, es van obrir les portes.

Vam aparcar davant mateix de l’edifici. A la porta ens hi esperaven dues dones. La més alta i prima, amb els cabells foscos recollits en un monyo, es va acostar a l’Ares i el va abraçar.

—Germanet, per fi sou aquí! —li va dir.

L’Ares ja ens havia parlat de l’Eris. Però com que tu potser vas una mica perdut —no et jutjo pas, que jo estava igual fins no fa gaire—, és millor que en Leo te la presenti, oi?

Eris

La deessa de la discòrdia

Pare: Zeus, àlies «Llamp-vine-cap-a-mi»

Mare: Hera

Moment destacat: en els mites antics, a Eris li agradava tant embolicar la troca i crear mala maror que els altres déus no li tenien gaire simpatia, precisament. Per això no la van convidar al c

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos