2

—Has de pagar dos mil dòlars si ets un nou membre que s’uneix al grup —m’explica en Kevin—, però per cada paquet de vacances que vens, guanyes una comissió de cinc mil dòlars. És impressionant, oi?

Passo una patata fregida per un petit fil de quètxup que tinc al plat. Portem gairebé quaranta minuts de cita, i inexplicablement encara soc aquí. Mira que és estúpida la Gret­chen. Segur que s’està enrotllant amb el seu nòvio o alguna cosa de l’estil i s’ha oblidat de mi. Fins i tot li he enviat un missatge amb un simple «SOS», però continua sense trucar-me.

—Estic convençut que et podria introduir al grup. —En Kevin es cruspeix una de les aletes de pollastre picants a la barbacoa; té una gana increïble per estar tan prim. Un cop li he dit que tenia salsa barbacoa a la galta i se l’ha netejat, però cada vegada que fa una queixalada, s’empastifa una mica més. Al final m’he cansat de dir-li que tenia la cara bruta—. Vols que truqui a la Lois a l’oficina? És una oportunitat increïble, Sydney. Tens sort d’haver-me conegut.

—No, gràcies —contesto.

En Kevin agafa la meva Coca-Cola Light. Quan li han portat les aletes s’ha queixat que picaven massa, i resulta que en un quart d’hora s’ha polit la primera cervesa, després una altra, i ara s’ha apoderat de la meva Coca-Cola Light.

—Per què no? Per què rebutges l’oportunitat de guanyar una fortuna de sis xifres a l’any?

—Perquè és una estafa piramidal.

—Una estafa piramidal! —exclama en Kevin amb una rialleta—. Per què ho dius?

—Perquè soc comptable i sé què és una estafa piramidal.

—No, el que passa és que no ho entens —insisteix—. Escolta, jo només intento fer-te un favor, Sydney. Tens una feina superavorrida fent números tot el dia. No t’estimaries més fer unes quantes vendes a l’any i la resta del temps relaxar-te a la teva casa de vacances de luxe?

No sé què respondre, o sigui que agafo el bolso i dic:

—Vaig al lavabo.

Espero que hi hagi una finestra per escapar-me.

Quan entro al lavabo, m’adono que per desgràcia no hi ha cap finestra. Per tant, vaig al vàter i després em passo un parell de minuts davant del mirall, examinant-me els braços «flàccids». No estan pas tan malament, oi?

Oi?

Just mentre busco a Google «exercicis per aprimar braços» em sona el mòbil. Apareix el nom de la Gretchen a la pantalla, i tenso la mandíbula. Per fi em truca. Quan ja fa quaranta-cinc maleïts minuts que hem començat a sopar. Llisco el dit per la pantalla per contestar.

—Ostres, Gretchen, t’has passat! —lladro al telèfon sense ni tan sols saludar-la—. Estic tenint la pitjor cita de la meva vida, i pràcticament és tot culpa teva.

Bé, això no és gaire just. El Kevin real es mereix almenys el cinquanta per cent del mèrit d’aquesta vetllada horrible. Però estic emprenyada, i necessito desfogar-me amb algú.

—Ai, perdona! —crida la Gretchen—. En Randy i jo estàvem mirant una pel·li i hem perdut la noció del temps…

—Ja.

—Jo ni tan sols volia mirar la pel·lícula —insisteix—. En Randy m’ha promès que em faria recordar de la trucada, però mira, al final, ja ho veus.

Sento en Randy de fons que diu: «Ei! No li diguis que és culpa meva!». I després la Gretchen riu com si ell li fes pessigolles o alguna cosa així. Em mossego el llavi, una mica gelosa pel fet que a la Gretchen i a en Randy els vagi tan bé junts. Quan ens vam fer amigues, la Gretchen estava soltera, com jo. I llavors, un dia, mentre pujàvem amb l’ascensor, em va començar a parlar entusiasmada del fantàstic conserge del meu edifici. I ja fa sis mesos que surten junts!

A veure, no em mal interpretis. M’alegro molt que la meva amiga hagi trobat l’home dels seus somnis. Jo només intento trobar el meu.

—On ets, ara? —pregunta.

—Amagada al lavabo, òbviament.

—Mare meva. Ho sento molt.

—No pateixis —remugo—. Suposo que tu estaves fent l’amor apassionadament amb el teu nòvio mentre jo estic aquí atrapada amb un tio que intenta ficar-me en una estafa piramidal.

—Què dius, Syd! De debò?

—I això no és el pitjor —continuo—. La seva mare li ha demanat fer un FaceTime a mig sopar, i ell ha acceptat la trucada. L’he hagut de saludar! A la seva mare, Gretchen! En la nostra primera cita!

—Em sap molt de greu —diu, tot i que sé que s’està aguantant el riure.

—Sí, ja.

—De debò, Syd. Soc una mala amiga. Demà, després de ioga, convidaré jo al cafè amb llet i les magdalenes.

Suposo que puc acceptar aquesta disculpa. En qualsevol cas, la cita ja arriba al final. Cinc minutets més i ja no veuré mai més ni el Kevin real ni el Kevin fals. Bé, potser tornaré a veure el Kevin fals si miro una pel·lícula d’en Matt Damon.

M’acomiado de la Gretchen, faig una última ullada crítica als meus braços (que estan la mar de bé tal com estan, Kevin!) i me’n torno cap a la taula. I vet aquí que entretant ha passat un miracle: hi ha el compte allà al damunt, esperant-me. Al final potser podré tocar el dos abans del que em pensava.

—Has trigat una eternitat —comenta en Kevin. Es frega els llavis amb la màniga de la camisa. Els llavis li queden nets, però ara té una bona taca a la camisa de quadres blancs i vermells. Però tant me fa—. Que has caigut a dins de la tassa?

—Gràcies pel sopar.

—Esclar. —En Kevin em passa la nota per sobre la taula—. La teva part puja trenta-vuit dòlars.

No voldria pas que en Kevin em convidés a sopar, perquè no li vull deure res, però no entenc com pot ser que la meva petita amanida i una Coca-Cola Light més la propina costin trenta-vuit dòlars. La comptable que porto a dins té ganes d’agafar el compte i calcular la meva part real del sopar, però la dona que porto a dins no vol allargar això ni un segon més. Per tant, tiro dos bitllets de vint a sobre la taula.

Mentre en Kevin s’aixeca, sona «Eye of the Tiger» a la ràdio. Em somriu i em pica l’ullet.

—Aquesta és la meva cançó preferida. No trobes que Rocky és la millor pel·lícula de tots els temps?

—No l’he vist.

En Kevin es posa una mà al pit, astorat, com si li acabés de dir que mato cadellets per diversió.

—No l’has vist?

—No.

—Molt bé, doncs ara ja sabem què farem en la nostra segona cita.

Decideixo no dur-li la contrària dient-li que no hi haurà cap segona cita. Ara bé, tan bon punt surti d’aquí el bloquejaré al Cynch. No té el meu número de telèfon, o sigui que no es podrà tornar a posar en contacte amb mi.

—I després —afegeix—, podem veure Rocky II a la tercera cita. I Rocky III a la quarta cita!

Ja està planejant la nostra setena cita (Rocky VI) quan sortim del bar. Estem just a mitjan agost, una època genial per portar un vestit sense mànigues que deixa al descobert els meus braços grotescos, però també és l’època de més humitat a Nova York. Malgrat la crema condicionadora i els tràfecs que he tingut amb l’arrissador, els cabells ja se m’han començat a encrespar. Per sort, ara mateix m’importa un rave el que pensi aquest home dels meus cabells.

—T’acompanyo a casa —em diu en Kevin.

De poc que no m’ennuego.

—No, no cal.

Ell alça la barbeta.

—Hi insisteixo. És de nit. Quina mena de cavaller seria si et deixés tornar a casa tota sola quan és fosc?

—No cal, de debò.

—Et podrien matar, Sydney.

És força improbable. De totes maneres, estic disposada a arriscar-m’hi només per desempallegar-me d’aquest tio. Però li veig una expressió decidida a la cara, i començo a sospitar que potser l’opció més fàcil seria permetre que m’acompanyés a casa. Aviam, no deixaré pas que m’hi acompanyi de debò. Visc a uns deu carrers de distància, però quan n’hàgim passat tres o quatre li assenyalaré un edifici qualsevol i li diré que és casa meva. I llavors m’alliberaré del Kevin real per sempre més.

—D’acord —remugo—. Anem.

Em mira somrient.

—Et segueixo.

Com que és dimarts al vespre i no un cap de setmana, els carrers estan més buits que quan surto sola i ja és de nit. Sobretot perquè acostumo a moure’m per una zona més concorreguda, i ara faig drecera per una de residencial per acabar amb això com més aviat millor. Les zones residencials sempre són més tranquil·les, i també fan menys pudor d’orina que el camí més transitat per tornar a casa meva. De fet, està tan desert que fa que no trobi tan terrible la companyia d’en Kevin.

Dit això, no penso permetre que vegi on visc, perquè no me’l trauré mai més de sobre.

M’aturo en sec en una casa d’obra vista a pocs carrers de distància del meu apartament. Assenyalo l’escala.

—Bé, ja hi som!

Amb una mica de sort no insistirà a acompanyar-me fins a dins, perquè em resultaria impossible entrar a l’edifici. Però no sembla que tingui gaires ganes de marxar.

—M’ho he passat molt bé, Sydney —diu en Kevin.

No em veig amb cor de correspondre-li el comentari, ni tan sols per ser amable.

—Mmm.

Una comissura del llavi se li encorba cap amunt.

—Què et sembla una abraçada?

—Mmm… —Em quedo mirant els seus braços estesos i les taques de suor que se li han format a les aixelles mentre caminàvem en l’humit aire d’agost—. No faig abraçades a les primeres cites.

—Ah. —Al principi sembla que està a punt de protestar, però llavors proposa—: Doncs què me’n dius d’un petó?

Que ha perdut el cap, o què? No volia abraçar-lo, i per descomptat no vull que els seus llavis llefiscosos toquin els meus.

—Au, vinga —diu—. T’he convidat a sopar. De debò que no em faràs ni un petó?

Que m’ha convidat a sopar? En quin planeta pagar quaranta dòlars per una amanida significa que m’ha convidat a sopar?

—No faig petons ni abraço en les primeres cites —contesto. I després, per si de cas se li acut demanar-me que fem xocar els malucs o ves a saber què, afegeixo—: Tinc una estricta política de no tocar.

—De debò?

Fa un pas cap a mi. És molt més alt que jo, però tot i així li sento el tuf agre de la cervesa a l’alè. Faig un pas enrere i topo amb el curt tram d’escales de l’entrada de l’edifici on he dit que visc. Faig una ullada al carrer, consternada quan m’adono que no hi ha cap altre vianant a la vista. Em pensava que en Kevin era un pesat, però l’havia catalogat com a inofensiu.

Greu error.

—Vinga, Sydney. —S’acosta un pas més cap a mi, i aquesta vegada queda incòmodament a prop. Potser en Kevin està prim, però se’l veu fort. En qualsevol cas, segur que està més fort que jo—. No pots jugar amb mi d’aquesta manera. Només et demano un petó, per l’amor de Déu.

—Crec que aquesta cita s’ha acabat —dic amb fermesa.

—No em provoquis. —Arruga el front, els trets se li distorsionen sota la llum tènue del fanal que tenim al costat—. Totes les dones sou iguals. No trobaràs mai marit, si ni tan sols vols fer un petó a un home en una cita, saps?

El cap em va a cent per hora mentre penso en el contingut del meu bolso i en què podria fer servir com a arma. La Gret­chen em va donar una ampolleta de gas lacrimogen, però en algun moment la vaig haver de treure perquè no parava de vessar i tampoc l’havia hagut de fer servir mai. Tinc una ampolleta de desinfectant de mans. Si li faig una espraiada de desinfectant als ulls, funcionarà? Esclar que abans l’hauria de localitzar a l’interior del meu bolso gegantí, que ara mateix, bàsicament, està ple de mocadors de paper arrugats.

Decideixo que el millor que puc fer és clavar-li una empenta i sortir corrent. Un parell de carrers més enllà, estic segura que trobaré alguna altra persona.

—Sydney —diu.

Evito el contacte visual mentre intento esquivar-lo. Però en Kevin és més ràpid del que sembla. Noto que els seus dits es tanquen al voltant del meu canell, i me’l subjecta contra la paret de maons de l’edifici.

—Vinga, Sydney —hi torna—. No espatllis la nostra nit. La diversió tot just acaba de començar.