2

Central dels Mossos d’Esquadra d’Egara,

Sabadell, 26 d’octubre de 2019

Redactar informes, actes i diligències, i emplenar infinits papers era el que més detestava de la seva feina. Se sentia immensament satisfet cada vegada que aconseguien detenir un assassí, posar-lo davant la justícia i resoldre així un crim, però tot això comportava el rigorós compliment d’un procediment administratiu que sempre se li feia feixuc i, sovint, etern.

A la tornada d’unes vacances de només set dies, i encara que el seu equip havia avançat a bon ritme amb la burocràcia de l’últim cas, l’inspector Sagi s’havia trobat a la taula del despatx amb una muntanya de documents per revisar, completar i signar. Per això, i per poder tornar a centrar els seus esforços en els nous homicidis, havia decidit destinar el matí de dissabte a treure’s d’enmig tota aquella paperassa. Tanmateix, i malgrat l’avorriment de la feina, rellegir els detalls de l’assassinat d’en Jaume Folch en el petit municipi d’Escaladei, a la comarca del Priorat, li feia recordar tot el viscut durant aquella setmana. Sense poder evitar-ho, es va endinsar una vegada més en els passos que els van dur a resoldre un crim que no va tenir res d’ordinari: els esforços per progressar en la investigació, els atzucacs amb què van topar, els misteris que mai es desentranyarien, els nous companys de feina, que en Sagi va arribar a apreciar i que ara fins i tot trobava a faltar, i la periodista que tant els va ajudar a arribar a bon port.

Un crim resolt sempre portava pau d’esperit, copets a l’esquena, nits de son profund i una bona dosi d’aprenentatge. Però si, a més de tot això, podia compartir les hores sense dormir, l’esforç i l’obstinació amb gent competent i també lliurada a la causa, el camí era molt més planer i els glops amargs es feien més suportables. Era en aquesta comunitat, i en l’agredolç alleujament de les famílies de les víctimes, on trobava la reafirmació de l’amor per la seva professió.

En Víctor Sanz Gimeno, inspector d’Investigació Criminal dels Mossos d’Esquadra a la central d’Egara, a qui els amics i coneguts anomenaven «Sagi», estava a punt d’aixecar-se de la cadira per preparar-se un cafè quan l’ordinador va emetre un xiulet que li indicava que acabava de rebre un mail. No es tractava de cap company del cos, ni del laboratori ni de cap jutjat. Va donar un cop d’ull al remitent, però li va resultar desconegut. Va obrir el correu i el va llegir amb curiositat.

De: El Kini

Para: Víctor Sanz Gimeno

Assumpte:

Benvolgut senyor Sanz Gimeno,

Soc un reclús de la presó de Mas d’Enric de Tarragona i necessito la seva ajuda urgent. La meva filla Anna, que té vint-i-cinc anys, i el seu xicot fa dos dies que van desaparèixer i ningú ens fa cas. La mare de la nena ha anat diverses vegades als Mossos i li han dit que encara és aviat, que fan el que poden i el que marca el protocol. Però, amb tots els respectes, a mi el protocol me la bufa, i sé que els ha passat alguna cosa dolenta, perquè ella no se n’hauria anat sense dir-nos res.

Si us plau, parli amb els Mossos de Tarragona i demani’ls que s’espavilin. Necessitem que torni a casa. Sé que vostè és molt bo resolent assumptes lletjos i per això li escric. I confio en el seu bon cor. Li estaré molt agraït per tot el que pugui fer.

Li prego que es comuniqui amb mi. Estaré esperant la seva resposta.

Cordialment,

Kini

En Sagi va deixar anar l’aire de cop. Estava a favor de la transparència en el cos dels Mossos d’Esquadra, però li importunava que la seva adreça de correu electrònic fos tan fàcil d’aconseguir, ja que això significava que els ciutadans, en comptes de ser atesos per les vies establertes, podien escriure-li directament a ell i el posaven en un compromís. Mai li negaria l’ajuda a ningú, però sabia del cert que sovint la proximitat en la desgràcia magnificava les coses i dificultava els avenços. Estava convençut que els agents que portaven aquella desaparició feien tots els possibles per localitzar la jove i la seva parella i donar una resposta òptima al cas. Comprenia l’angoixa de la família, com la de tantes altres persones que havien perdut algú en un homicidi, o havien estat víctimes d’un robatori, o havien rebut amenaces, però no podia permetre que aquella empatia que sempre sentia li fes perdre el rumb i oblidar les prioritats. Estava segur que la desaparició de l’Anna no requeria la implicació d’un investigador criminal de la central d’Egara.

Va respondre el mail amb un breu text estàndard en el qual se solidaritzava amb el seu interlocutor, mostrava la seva confiança en els companys de Tarragona i assegurava que resoldrien la situació al més aviat possible.

Es va aixecar i va sortir al passadís a la recerca de la màquina de cafè. Sabia molt bé que la cafeïna no li convenia, perquè per a ell era com fer equilibris a la corda fluixa sobre l’abisme de la seva ansietat, però en necessitava una bona dosi si no volia caure rendit en aquell garbuix de llenguatge policial, administratiu i judicial. Mentre contemplava hipnotitzat com el doll de cafè fumejant omplia el gotet de cartró, va pensar en la Marta.

Ja havien passat unes quantes setmanes des de la darrera vegada que s’havien vist. Aquella nit de menjar tailandès i vi negre, de records compartits, de carícies càlides i petons urgents. De desig irremeiable i de ressaca amb gèlid cop de realitat. En Sagi s’havia despertat al llit de la Marta, embriagat per la seva aroma i alhora comprenent que ells dos eren el blanc i el negre, l’ordre i el caos, els oposats que s’atreuen, però que mai convergiran en harmonia. A en Sagi el movien l’ordre i el control, mentre que la Marta era atzar pur i improvisació.

Per totes aquelles esquerdes que els separaven i que el mosso percebia com a insalvables, havia decidit distanciar-se de l’artista abans que la seva relació es tornés més addictiva i necessària. L’inspector no volia haver d’arribar a pregar-li que passés amb ell un cap de setmana de sofà i pel·li, quan sabia que ella voldria sortir amb els seus amics o sumar-se a algun viatge inesperat. No podia posar la Marta en la tessitura de proposar-li alguna cosa més seriosa que li pogués tallar les ales. Si ho feia, un dels dos en sortiria ferit: ell, si lògicament la Marta triava la seva preuada llibertat; o ella, si cedia als desitjos del mosso i s’aventurava a tenir una relació més estable i tradicional. Cap de les dues opcions era sana ni assenyada, en Sagi n’era ben conscient, i per això s’havia proposat allunyar-se de la Marta i deixar que la distància rebaixés les seves ànsies d’estar amb ella i de demanar-li egoistament més.

Tanmateix, li estava constant Déu i ajuda resistir-se a la temptació de tornar-la a veure. En els últims dies, la jove li havia enviat diversos missatges i li havia proposat veure’s en dues ocasions. En Sagi li havia donat allargues amb excuses vagues, fidel al seu ferm propòsit de superar-la, encara que notava que havia començat a defallir. Havia intentat sortir de la cotilla de rectitud i control que el cuirassava i començava a plantejar-se possibilitats fins ara inconcebibles. Li semblava sentir els mantres que el seu psicoterapeuta, el doctor Ríos, li repetia una vegada i una altra: «Has de ser més flexible i menys controlador. Només així podràs viure més relaxadament i acceptar les coses tal com són».

Seguint aquests consells, havia reflexionat que, potser, la relació que actualment tenia amb la Marta podia ser la més adequada per a tots dos. Perquè, que potser no estaven bé com estaven? Era d’imperiosa necessitat iniciar un compromís estable i tradicional? Qui sap si, posant-se en aquest embolic, li acabaria succeint el mateix que amb la seva exdona? Ella només anhelava casar-se, tenir fills i formar una família de revista i exemplar. Això va fer que ell es refugiés a la feina per fugir d’una relació que va arribar a ofegar-lo, plena de formalismes i objectius marcats amb un cridaner retolador fosforescent. No volia tornar a ensopegar amb la mateixa pedra, però la seva obstinació a formalitzar el que tenia amb la Marta li feia ballar el cap. Per què no seguir com fins ara? Veure’s de tant en tant, quedar per sopar, tenir bon sexe, xerrar uns minuts per telèfon, refugiar-se temporalment als seus braços quan altres preocupacions li pesessin massa… Pensant-ho bé, tampoc no li semblava un pla tan dolent. Potser l’artista era allà justament per treure’l de la zona de confort que feia que se sentís tan segur com enclaustrat. Tal vegada l’univers li estava dient que havia de sortir d’aquell racó i començar a posar un peu al terreny de la improvisació i l’anarquia. Podria ser que, contràriament al que el seu caràcter d’home recte i mesurat li indicava, aquesta cessió li portés coses bones i l’ajudés a avançar.

D’altra banda, també s’havia descobert a si mateix pensant en la Lara. La periodista que l’havia ajudat en la resolució de l’últim cas havia resultat una sorpresa per a ell. Durant aquells dies, primer havien coincidit de manera puntual i després havien passat a col·laborar estretament. Fins i tot havien viatjat junts des de Reus, on ella vivia, fins a Barcelona, per entrevistar-se amb una testimoni fonamental per al sumari. Havia estat en aquest desplaçament quan en Sagi havia començat a conèixer millor la jove. Si en un primer moment havia pensat que seria una reportera manefla, centrada a redactar un bon reportatge per obtenir el reconeixement dels seus caps i companys de la premsa, en la distància curta havia comprovat que la Lara era una persona amant de la seva professió, com ell, i lliurada a la causa de trobar l’assassí d’un bon home a qui ella mateixa havia trobat mort als seus peus entre les vinyes del Priorat. Per a la seva sorpresa i gratitud, la Lara no havia mercadejat amb aquella desgràcia ni amb la informació privilegiada de què disposava, la qual cosa li hauria resultat molt fàcil i segurament profitós. A més, havien passat de xerrar sobre assumptes trivials, com els seus gustos musicals, a temes molt més espinosos i delicats, com les seves respectives famílies, en els quals no van aprofundir gaire, però sí prou per adonar-se que tots dos tenien qüestions per resoldre. En aquestes confessions, en Sagi i la Lara havien trobat nombrosos punts en comú que els havien acostat a una amistat incipient i els havien deixat un regust de química i afinitat, de manera que havien pogut començar a superar la fredor que imposava allò estrictament professional.

Poc després de resoldre el cas, en Sagi havia trucat a la Lara amb el pretext de preguntar-li si coneixia algú que pogués ajudar la seva àvia Teresa en les feines de la casa. Encara que la dona era autònoma i independent, l’estada d’en Sagi durant un parell de setmanes a casa seva —primer, mentre va durar el cas, per estar més a prop del Priorat i no haver de tornar a Barcelona cada dia; després, per unes merescudes, encara que curtes, vacances— havia evidenciat que els vuitanta-nou anys de l’àvia no eren cosa de no res i que cada vegada necessitava més ajuda per fer determinades tasques que el seu cos ja no aguantava, per molt que ella s’entossudís a negar-ho.

La Lara de seguida li va recomanar la Katya, una dona ucraïnesa molt peculiar, resident a la Morera de Montsant, que tenia un caràcter fort i a vegades fins i tot agre, però que havia resultat ser una bona partenaire per a l’obstinada Teresa. Malgrat que les dues dones havien començat la seva relació amb una mena de baralla de galls, amb retrets i sarcasmes esmolats com ganivets, al cap de pocs dies s’entenien d’allò més bé i es coordinaven per cuinar, planxar, netejar i anar a comprar. De fet, en Sagi pensava que s’havien ben trobat. Totes dues tenien un geni de mil dimonis i no es deixaven acoquinar. Per això, encara que al principi havien xocat per la similitud de les seves energies, ara s’adoraven i es complementaven, i ja no podien viure l’una sense l’altra. En Sagi havia seguit la recomanació de la Lara i havia insistit a la Katya perquè acceptés la feina malgrat haver de desplaçar-se des de tan lluny, després de diverses negatives basades en el fet que «no se m’hi ha perdut res, a Móra d’Ebre» i «ja tinc prou iaios per cuidar». Quan la ucraïnesa per fi va acceptar la feina, en Sagi li va augmentar el sou que li havia proposat inicialment en senyal d’agraïment. La simple tranquil·litat de saber que la Teresa estava en bona companyia s’ho valia.

L’inspector era conscient que aquella trucada a la Lara, encara que justificada, havia estat un pretext per sentir-li la veu de nou i, qui ho sap, potser tornar a veure-la. Però no havia tingut aquesta sort. La reportera va conversar amb ell llargament i animadament, sorpresa i feliç per la trucada inesperada, li va preguntar sobre tot en general i sobre res en particular, i li va parlar de la Katya, però no li va donar peu a tenir cap trobada. En Sagi havia de reconèixer-se a ell mateix que li havia dolgut haver de rebutjar aquella possibilitat.

Tanmateix, després tornava a pensar en la Marta, i el remolí del seu interior s’agitava amb la mateixa força amb què ell removia en aquells moments el sucre del got de cafè de màquina de la comissaria d’Egara. Va fer cap al seu despatx i va sospirar llargament abans de tornar als informes que empipadorament l’esperaven. Va pensar que, ja que de moment no tenia ni el coratge ni la capacitat de prendre una decisió en ferm respecte a la seva vida sentimental, el millor era armar-se de valor per afrontar i vèncer tota aquella burocràcia.

Quan començava a redactar una altra diligència, va rebre una trucada.

—Soc a la comissaria, a Egara, avançant paperassa. Què necessites?

—Em vas dir que volies participar en tots els homicidis que succeïssin a prop de Móra d’Ebre, oi? —li va preguntar el seu cap, el comissari José Antonio Bonet, tan directe com sempre.

En Sagi es va redreçar al seient i va escoltar atentament.

—Sí, i tant.

—Doncs estàs de sort.