Llibres
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Novel·la literària
De 0 a 3 anys
A partir de 4 anys
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Audiollibres
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
Autors
Editorials
Blog Recomanacions
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
PRÒLEG a aquesta edició
En aquest llibre s’hi apleguen tots els contes que he escrit al llarg de la meva vida. No n’escriuré cap més, així que podríeu dir que en teniu la col·lecció completa. Formen part dels meus llibres Si ens ensenyessin a perdre, guanyaríem sempre; Finals que mereixen una història i Quin bé que em fas quan em fas bé. I, a més, n’hi he afegit un d’extra que he escrit per a aquesta col·lecció i que es titula «El tercer cim».
Tant de bo aquests contes us toquin l’ànima i us la curin. Molts d’ells són futuristes, reflecteixen com imagino allò que vindrà; alguns són thrillers purs, un gènere que estimo i al qual dedicaré el meu proper llibre, i gairebé tots us deixaran sense alè, perquè tenen un final sorprenent i estan carregats de tendresa i intriga.
Alguna gent m’ha dit que els meus relats són com els capítols de la primera temporada de la sèrie Black Mirror. I la veritat és que ho agraeixo; sempre he volgut escriure històries curtes que atrapin del coll el lector i no el deixin anar fins al final, que el desconcertin, però alhora li curin una mica l’ànima.
Vull agrair a la Vero Navarro haver creat totes les il·lustracions d’aquest llibre: la coberta, els fotocroms, els fotogrames i els pòsters que acompanyen cada relat. Tenen aquest format perquè cada història és com una pel·lícula de cine; sempre me les imagino molt visuals, i la Vero aconsegueix reflectir el meu món a la perfecció.
El primer text que vaig escriure a la vida va ser un conte, i per aquesta raó aquest llibre m’emociona. No m’hauria imaginat mai que tots els meus contes apareixerien junts en un sol volum.
Us aconsello que en llegiu un cada dia, abans d’anar-vos-en a dormir, quatre o cinc pàgines, que és el que ocupen, i que els gaudiu i més tard hi somieu.
Gràcies per seguir llegint-me, sou els millors.
ALBERT
5 de juliol de 2025
«CRÉIXER ÉS CONVERTIR-TE EN ALLÒ QUE NO CREIES QUE ERES. NO CREIXIS MAI. EL MÓN ÉS EL PATI MÉS GRAN QUE EXISTEIX; GAUDEIX-LO».
LA DAMA DE 94 ANYS
«LA FELICITAT NO ÉS FER EL QUE UN VOL, SINÓ VOLER EL QUE UN FA».
JEAN-PAUL SARTRE
MAR DE PELLS ARTIFICIALS
No hi havia nit de Nadal que el matrimoni Hunting no celebrés amb una gran festa. Els encantava convidar amics a casa i organitzar un còctel. Però el Nadal del 1929 va ser especial.
El petit Ben, de sis anys, era al llit, amb el pijama de triangles i estrelles, imaginant els regals que li portaria el Pare Noel. La mare intentava que s’adormís abans de l’arribada dels convidats. Ell nen no parava de preguntar: «A quina hora arribarà el Pare Noel? Es recordarà dels meus regals?».
Pregunta rere pregunta es va quedar adormit. Els pares van ajustar la porta i es van dirigir a la sala d’estar. Deu minuts més tard, en Ben es va despertar i li van sorgir més dubtes: «Deu haver arribat el Pare Noel?». Va pensar que, si havia de repartir tants regals, potser passaria abans per altres cases.
Sigil·losament, va anar a cadascuna de les habitacions per veure si ja havia arribat el Pare Noel. L’última que va revisar va ser la dels pares, però no hi va trobar res. Es va estirar al seu llit i s’hi va quedar adormit.
El cos se li movia al ritme de la cançó «Jingle Bells», que ressonava des de la cuina, on els pares preparaven el banquet.
En Ben dormia quan van arribar els primers convidats. La mare va agafar l’abric del nouvingut, que era de visó, i el va portar a la seva habitació. Ni tan sols va encendre el llum, només el va llançar damunt del llit. En Ben va emetre un so de felicitat, li encantava que la seva mare el cobrís amb una manta.
Van anar arribant més visites i, amb elles, més abrics, jaquetes i gavardines, que van anar cobrint el llit i deixant en Ben colgat per un mar de pells artificials.
Al cap d’una estona, en Ben es va despertar, tenia molta calor. Va obrir els ulls: estava fosc. Va tenir la mateixa sensació que quan va anar d’acampada i va notar aquella lona tan a prop del seu cap. Tot i que ara el sostre el tenia just a sobre de la barbeta i feia olor de perfum car. En Ben va estirar els braços, però la muntanya d’abrics era enorme. Se sentia immobilitzat. De la sala d’estar arribaven els acords atenuats de «Silent Night».
En Ben va començar a cridar; cridava «mama», «papa», i fins i tot va cridar «àvia», tot i que la dona havia mort sis mesos enrere.
Els seus crits eren forts, però les capes d’ant, cuir i plàstic impermeable els esmorteïen i els convertien en petits xiuxiuejos. Quan va deixar de cridar, va començar a plorar; eren llàgrimes de pànic, pitjors que aquelles del dia en què es va perdre en uns grans magatzems. La respiració se li va debilitar, i, de sobte, es va quedar quiet. Instintivament es va adonar que necessitaria tot l’aire que quedava sota aquells abrics.
Van passar els minuts, les nadales es barrejaven amb les rialles. La festa era un èxit. «Silent Night» sonava de fons. En Ben movia els llavis al ritme de la nadala, era l’única despesa d’energia que es permetia.
Tot d’una, la porta es va obrir i va sentir que entraven dos convidats. Va cridar, però no el van sentir. Les dues persones van seure al llit. Les sentia xiuxiuejar: «Fem-ho aquí». «No, podria venir el meu marit». En Ben va reconèixer la veu del seu pare i la de la senyora Whitman. Ella sempre li acariciava el cap d’una manera estranya quan el veia. En Ben va intentar treure la mà, però era com cavar un túnel impossible sota aquell maremàgnum de roba. Amb molt d’esforç, ho va aconseguir. Va notar l’alliberament de la mà i els seus dits van tocar una cosa que ell es va imaginar que era un braç. De sobte va sentir el soroll d’una bufetada i un comentari: «No em toquis, vas prometre que et separaries abans de Nadal».
Un cop de porta. Després, la respiració del seu pare. I un segon cop de porta.
En Ben va notar aleshores que una son densa i desconeguda s’apoderava d’ell. No era cansament ni esgotament, sinó alguna cosa diferent. Les parpelles se li van tancar al mateix temps que la seva mà petitona tornava a l’escalfor sota el munt de roba. Sonava «Adeste fideles» quan va aclucar totalment els ulls.
La festa va anar decaient i els convidats van començar a recollir els seus abrics per marxar. Com un degoteig lleuger, es van anar acomiadant tot lloant el fill tan tranquil i educat que tenien els amfitrions, que ni tan sols havia aparegut per la festa en tota la nit.
Els darrers a marxar van ser els Chambers, que van decidir anar a buscar els seus abrics ells mateixos. No van encendre el llum, els van agafar i van sortir. En Ben va quedar descobert, però no es movia.
Quan es van quedar sols, el matrimoni Hunting van decidir que ho recollirien tot l’endemà. En entrar a la seva habitació, van trobar en Ben sobre el llit. Van somriure, sabien com li agradava al nen dormir allà. La mare el va agafar en braços i el va portar a la seva habitació; va intentar no fer soroll, tot i que semblava que el noi estava profundament adormit.
Va passar la nit i cap a les dotze del migdia el matrimoni Hunting es va despertar estranyat. Altres anys, en Ben havia aparegut a les set cridant i demanant veure els seus regals.
Van anar a la seva habitació, el van sacsejar lleument, però el nen no reaccionava. Tots dos es van espantar, havien sentit tantes històries de nens que morien mentre dormien… El fill mitjà dels Hamilton havia mort així.
El pare va apujar la persiana; nevava. La mare va agafar el nen en braços i va cridar el seu nom: «Ben, Ben, Ben!».
Al tercer «Ben», el nen va obrir els ulls. Va mirar els seus pares, però no va dir res.
El pare i la mare van somriure, només havia estat un ensurt. Li van donar el seu primer regal. Ell el va obrir lentament amb les mans tremoloses.
Va veure que era una caçadora per a l’hivern. Una caçadora de pana que feia olor de nova i que el protegiria del fred. I aleshores, en Ben, davant d’aquella peça de roba, va plorar com mai ho havia fet, però mai no va explicar res del que va passar aquell Nadal en què va créixer tant.
L’endemà al matí, la mare va tornar la caçadora i la va canviar per un bat de beisbol.
«ESTIMA O ODIA, PERÒ SENT. ÉS L’ÚNIC QUE VAL LA PENA EN AQUEST MÓN: TRAFICAR AMB SENTIMENTS. I SEMPRE RIU O PLORA, VAL LA PENA FER-SE MIQUES PER AQUESTES DUES EMOCIONS».
LA DAMA DE 94 ANYS
«HI HA FERIDES QUE, EN LLOC D’OBRIR-NOS LA PELL, ENS OBREN ELS ULLS».
PABLO NERUDA
UNA LLÀGRIMA FURTIVA
No recordo l’any exacte en què es van publicar les dades reals de suïcidis al món. Diria que va ser pel desembre del 2029 o del 2030, i eren tan elevades que tothom es va escandalitzar.
El que sí que recordo és el primer suïcidi que vaig presenciar. Jo tenia dotze anys i en aquella època la meva mare encara em deia «Furtiva». Li agradava tant l’ària «Una furtiva lagrima» de Gaetano Donizetti... L’escoltava a totes hores.
La meva mare va morir fa anys, envoltada dels seus i de manera molt tranquil·la. Però això no va evitar que no em fes mal. Crec que, encara que la mort sigui dolça i perfecta, en el fons sempre és dura i irreal per als que es queden.
Però, tornant al dia en què vaig presenciar el primer suïcidi, recordo que jo era amb la meva mare al parc, i de sobte va ser com si alguna cosa ens cridés i vam mirar cap amunt. I aquella dona vestida amb una bata va caure a tota velocitat. No sé si va saltar d’un quinzè pis. Jo vaig tenir la sensació que queia ben bé des de la lluna.
El cop va ser brutal. La meva mare va córrer cap a mi i em va tapar els ulls amb les mans. Però ja era tard. Ho havia vist tot i em va quedar gravat per sempre a la memòria. Passats els anys, ningú més no ha intentat protegir-me de les desgràcies que he vist i he viscut, amb un gest com aquell. Però és que hi ha algú més al món que es preocupi tant per tu com la teva mare?
Al cap de pocs segons, la mare es va acostar a la dona; em va demanar que no obrís els ulls, però no li vaig fer cas. Era una senyora molt gran, vestida amb una bata. Tenia un somriure estrany al rostre; no sé si ja el lluïa quan va saltar o si se li havia desencaixat la mandíbula després d’aquell cop tan horrible contra el terra. D’una de les butxaques de la bata sobresortien joies, i de l’altra, bitllets. Feia la sensació que havia saltat amb tot el que tenia valor econòmic a la seva vida. Era curiós, només joies i diners acompanyaven la seva mort.
Recordo la frase que va dir la mare: «Per què deu haver saltat, si tenia la vida solucionada?». I mai no oblidaré el que va fer després. Va agafar uns quants bitllets i alguns collarets i se’ls va ficar a la butxaca. Sé per què ho va fer; a casa no teníem res i aquells diners ens canviarien la vida. Realment ho van millorar tot. A partir d’aquell instant es van acabar els problemes econòmics i tot va anar com una seda.
Però aquell fet va ser també el que va marcar emocionalment la meva infantesa i la raó per la qual vaig escollir la professió que ara exerceixo.
Tampoc no recordo bé quin any es va aprovar legalment el suïcidi. Diria que va ser pels volts del 2040. Ningú no es va escandalitzar. Va ser un fet natural poder decidir sobre la teva mort, quan tanta gent ja ho feia sense permís. Al cap i a la fi, la moral és el gust col·lectiu.
Però que s’aprovés no significava que fos legal en tots els casos, només ho era si s’acceptava. I no tothom aconseguia que l’hi acceptessin. Tu explicaves les teves raons per voler deixar el món, i ells, els conciliadors, decidien si et donaven permís per posar fi a la teva vida.
Jo vaig obtenir el meu títol de conciliadora l’any 2073. Vaig estar gairebé deu anys estudiant per aconseguir-lo. Eren les oposicions més complicades que hi havia. Havies de provar la teva equitat, la teva intel·ligència, la teva intuïció i la teva salut mental. Estudiaves moltes matèries, sobretot «Filosofia avançada aplicada al final de la vida». Així s’anomenava l’assignatura més difícil impartida pels més savis del planeta.
Totes aquelles matèries tenien com a objectiu que assolissis la comprensió total. Era important saber escoltar, encara que allò que t’expliquessin ja et sonés. «Són veus, no ecos», deia un gran mestre que vaig tenir. I és que ells volien marxar i tu havies de decidir si els ho concedies. I, per això, calia entendre el que els faltava i el que posseïen.
En cada vista de suïcidi estudiaves dotze casos a la vegada. No sé per què eren dotze; suposo que ho deurien explicar a «Càlcul i àlgebra aplicats al final de la vida», però jo aquella matèria la vaig aprovar pels pèls.
Cadascuna d’aquelles dotze persones t’explicava per què volia marxar, quina era la raó que feia que odiés aquest món i volgués suïcidar-se. També rebies un informe detallat de tot el que posseïa a nivell econòmic, familiar i espiritual. Tot es tenia en compte: creences, possessions, amors, amants, sexe, plaer, desitjos, injustícia, dolor…
El procés durava quinze dies. Després, prenies la decisió. Algunes persones volien marxar per falta de diners. Altres tenien diners, però no tenien salut i no volien patir. I als que tenien salut i diners els faltava l’amor o el sexe, els fills, la bellesa o la il·lusió. Hi ha milions de motius pels quals algú pot voler marxar d’aquest món, i tots són comprensibles.
La meva feina es resumia a redistribuir. Escoltava els dotze casos i els redistribuïa de manera justa. Potser quatre d’ells podien sanar les carències dels altres vuit. De vegades eren deu els que salvaven la vida a dos. Diners, amor, família: tot era susceptible de ser traspassat per tal de salvar una vida.
He salvat centenars de vides i n’he perdut milers. Sempre he intentat trobar l’equilibri just. I, sobretot, he tingut present aquella dona que va caure des del cel. Per a mi aquella va ser la vida que no vaig salvar mai, però que sempre vaig voler comprendre, ja que va millorar la nostra econòmicament. No sé què li faltava; m’ho he demanat sovint.
Aquella nit que la vam perdre, la mare va plorar. No sé si va ser pel robatori que havia comès o pel dolor de veure desaparèixer una vida davant dels seus ulls. Recordo que una llàgrima furtiva li va caure galta avall. I jo l’hi vaig fer veure. «Mama, una llàgrima furtiva».
Aquell va ser el darrer dia que em va dir Furtiva; el sobrenom es va evaporar, va ser la pèrdua que em va portar la marxa d’aquella persona.
I és que els que se’n van no ho saben ni volen saber-ho, però sempre fan que aquells que es queden tinguin una nova pèrdua a la seva ànima. Quants fills i nets de persones a les que vaig concedir el suïcidi després van venir a buscar el seu. No sé si els seus parents haurien canviat d’opinió si ho haguessin sabut.
No sé per què us explico tot això. Suposo que molts suïcides escriuen les seves últimes paraules. Tots aquells a qui he concedit la mort m’han enviat cartes abans de marxar. És com si necessitessin agrair el meu veredicte. Jo les llegeixo sempre dues vegades i després les adjunto a l’informe.
Suposo que la carta que estic escrivint ara algú l’arxivarà amb la resta de la documentació. I és que els dotze casos que porto actualment tenen una solució ben fàcil. Jo tinc el que les dotze persones necessiten.
No recordo exactament quan me’n vaig adonar, però és així. Cap de les dotze pot salvar les altres i, en canvi, jo puc salvar-les totes.
La màxima de ser conciliador es basa a acceptar que has de salvar el major nombre de vides possible amb el que tens a l’abast. Mai no vaig pensar que això significaria sacrificar la meva pròpia vida. Però estic preparada. Quan acabi aquesta carta, pujaré dalt de tot d’aquell edifici, escoltaré per última vegada «Una furtiva lagrima» i em llançaré daltabaix.
Sé que la mare se’n sentiria orgullosa. Sé que això donarà sentit a aquella mort que va caure del cel. Ella ens va salvar, ara jo faré el mateix per dotze persones.
Una llàgrima furtiva em llisca per la galta. Acabo l’informe i me’l guardo a la butxaca esquerra de la bata nova que m’he comprat per a l’ocasió… És hora de salvar vides.
Expedient 2053/342W
Conciliadora: Furtiva
Vides salvades: 12
Vides perdudes: 1
«TOTA PÈRDUA ÉS UN GUANY. HAS DE SABER QUE VIURE ÉS APRENDRE A PERDRE EL QUE VAS GUANYAR. PER AIXÒ, FES UNA LLISTA DE TOT EL QUE TENS EN AQUEST MÓN I, CADA INICI D’ANY, RATLLA-HI EL QUE HAGIS PERDUT. EL DOLOR QUE SENTIS ES TRANSFORMARÀ EN GUANY SI SAPS FER EL DOL NECESSARI».
LA DAMA DE 94 ANYS
«QUI NO ALIMENTA ELS SEUS SOMNIS ENVELLEIX AVIAT».
WILLIAM SHAKESPEARE
QUEDA’T AMB MI
Va ser el 23 d’agost de 2012 quan vaig veure la seva esquela mentre llegia el diari. A l’instant em va cridar l’atenció, vaig saber que allò tenia relació amb mi. L’esquela estava maquetada de manera molt senzilla. Una creu, un nom i la professió: metge.
Feia catorze anys que no havia tornat a sentir el seu nom. És increïble com havien pogut desaparèixer aquelles dues paraules que havia pronunciat tantes vegades en altres temps. Ell m’havia salvat la vida.
«Salvat» és la paraula exacta, tot i que no sé si tothom pensaria el mateix. Em va tallar un braç. Per a mi, allò significava «salvat». Per a d’altres, seria «mutilat». Mai no vaig sentir que em mutilés.
Fins i tot vaig poder dissenyar la forma del meu monyó. Recordo com si fos ara aquell dia fred de gener quan se’m va asseure al llit, em va ensenyar per on em tallaria el braç i em va preguntar com volia que fos el meu monyó.
Jo tenia vint-i-un anys. Em vaig quedar en silenci. Mai no havia somiat que podria modelar el meu cos d’aquella manera. En poques hores havia passat de conduir la meva moto a redefinir el meu cos. El món t’ofereix sorpreses quan menys les esperes. Res es manté igual. En un segon, sortim d’òrbita.
Va salvar tot el que va poder del meu braç i també em va reconstruir els dos genolls i l’enorme forat que tenia al costat esquerre del crani.
L’accident va ser culpa meva, era idiota, no hi ha excuses. Anava sempre a 170 per hora per les autopistes. M’encantava quedar-me a un centímetre dels que anaven a la velocitat correcta, fins que s’apartaven del meu camí. Però un dia no vaig controlar prou i vaig xocar.
D’aleshores ençà tot va canviar. Però us puc assegurar que va ser cap a millor. Recordo que, quan feia dues setmanes que havia tingut l’accident, va venir a veure’m aquella noia. Gairebé no la coneixia, era una veïna silenciosa amb qui em creuava a l’ascensor i que sempre abaixava la vista davant de la meva presència. Em va portar un ram de roses. Mai ningú m’havia portat un ram de res. Em va acariciar el monyó, quan feia catorze dies que la gent fingia no veure’l. I jo vaig dir la frase que mai no havia pronunciat per a ningú: «Queda’t amb mi».
Crec que no existeixen tres paraules més boniques en aquest món que «Queda’t amb mi». En elles s’hi aplega tot. Sol·licitar ajuda i desitjar que algú t’ofereixi amor en forma de companyia.
Soc molt feliç al seu costat, encara continua amb mi. Han passat els anys i tenim tres filles. Vaig perdre un braç i vaig guanyar quatre éssers meravellosos al meu voltant. La meva vida es va truncar cap a millor.
Per això, quan vaig veure el nom del metge que em va salvar, vaig voler anar a presentar-li els meus respectes, encara que només fos un més entre molts.
Amb prou feines recordo la seva cara. Sempre duia una mascareta blava perquè estava a punt d’operar, però en canvi sí que recordo la seva colònia. La vaig ensumar quan vaig arribar, durant l’operació i també quan em va venir a visitar a l’UVI l’endemà de tallar-me el braç.
Recordo que em va dir amb afecte: «Izan, notaràs el fantasma, el tros de braç que no hi és. No hi donis importància i, a poc a poc, desapareixerà, la clau és no fer-li cas. El fantasma s’alimenta de la teva por; sense por, s’esvairà ràpidament».
Vaig seguir el seu consell i, de mica en mica, vaig deixar de notar el colze, l’avantbraç, la mà i quatre dits. El dit petit mai no va marxar, encara el noto i de tant en tant em fa punxades que em recorden que fa temps vaig tenir un altre braç.
I us puc assegurar que quan vaig veure la seva esquela al diari vaig sentir una punxada enorme al dit petit. Suposo que el dit també el recordava. Allò em va ratificar que havia d’anar a presentar-li els meus respectes.
Quan vaig arribar al cementiri a la primera fila no hi havia gairebé ningú. Una dona de la mateixa edat que el meu metge estava a prop del fèretre i la resta de la gent es mantenia a una distància prudencial. Gairebé diria que estava aleatòriament situada per tal de no quedar ni a prop d’ella ni del fèretre. Jo em vaig mantenir molt més lluny que la majoria, em sentia un impostor.
Però quan va acabar la cerimònia, vaig notar una altra punxada al dit petit, i aleshores em vaig acostar a la dona, sentia que l’hi devia. No sabia què li diria, però necessitava agrair-li coses que va fer per a mi qui jo suposava que havia estat el seu marit.
Ella em va mirar i em va somriure. Semblava que em conegués, tot i que no ens havíem vist mai. Em va abraçar. Jo no vaig saber reaccionar. Em va convidar a anar a casa seva. No vaig poder negar-m’hi. Vaig pensar que m’havia confós amb una altra persona.
La vaig acompanyar. Gairebé no parlava, tan sols somreia.
Quan vam arribar a casa seva, va obrir la porta i la flaire d’aquella colònia em va tornar. Tota la llar feia l’olor d’aquell home.
Em va convidar a passar perquè m’havia quedat paralitzat a la porta davant d’aquella olor. Tot seguit em va voler ensenyar el despatx del seu marit. Vaig acceptar.
Vam entrar a l’habitació i vaig descobrir que aquell lloc era la zona zero de l’olor. Vaig suposar que hi devia passar gairebé totes les hores.
Em va ensenyar una paret. Hi havia centenars de fotos penjades i al costat molts noms. Fotos i noms. Vaig anar observant-les, totes eren persones a les quals els faltava una part del cos. Semblaven fotos robades, com si algú els hagués estat seguint com un paparazzi i els hagués pispat una instantània.
Em va assenyalar un racó. I allà era jo. El meu nom, «Izan», i una foto amb la meva dona i les meves tres filles.
Ella em va tornar a somriure. I, finalment, va parlar:
«Sempre us vigilava, us cuidava. Deia que vosaltres teníeu els vostres fantasmes, la part del cos que no existia i que ell us havia tret… Però ell també tenia els seus fantasmes, les parts que continuaven vives, la resta del cos: vosaltres.
»Volia assegurar-se que seguíeu bé. Això calmava el seu fantasma. Mai no va deixar de vigilar-vos i de cuidar-vos».
Vaig tornar a mirar aquella sala. Em semblava fascinant. Nosaltres érem els seus fantasmes, les parts que continuàvem vives. Nosaltres havíem d’oblidar el que havíem perdut, però ell mai no va poder deixar de pensar en el que quedava.
Vaig inspirar amb força en aquella habitació. Desitjava que aquella olor m’acompanyés tota la vida. Però sabia que quan marxés la perdria. Hi ha olors fetes de centenars d’objectes, un terra determinat, unes parets en concret… Encara que ho intentés no em podria endur aquella flaire.
No sabia què més dir, em sentia emocionat. Quan em disposava a marxar, la dona va dir aquelles paraules que em resultaven tan familiars i que només es pronuncien quan et sents sol i vols deixar d’estar-ho: «Queda’t amb mi».
I m’hi vaig quedar gairebé tot el dia i vaig escoltar les seves anècdotes.
Em va explicar que es pesaven junts cada any a la mateixa bàscula; coses de parella, va dir. També em va explicar que quan el seu marit va deixar d’operar es va dedicar a la investigació. La seva gran troballa va ser descobrir per què les llàgrimes recorren una zona o una altra de la cara segons el grau d’emoció i la mida de l’ull dret.
Aquell dia vam plorar de manera intensa amb llàgrimes que ens recorrien tot el rostre. He tornat a casa seva cada setmana a fer-li companyia…, a quedar-me al seu costat.
De tant en tant, agafo una càmera i segueixo els fantasmes del meu metge, perquè sé que ell voldria que fos així.
Ah, el fantasma del meu dit petit s’ha esvaït. He pensat que ho heu de saber.
«BATEGA AMB FORÇA PERQUÈ SÀPIGUEN QUE ETS VIU. SI NO HO FAS, NO SERÀS MAI TU MATEIX».
LA DAMA DE 94 ANYS
«EL FUTUR ARRIBA A SEIXANTA MINUTS PER HORA, SIGUIS QUI SIGUIS I FACIS EL QUE FACIS».
C. S. LEWIS
L’ESPAVILAT QUE LLEGIA ELS SUBTÍTOLS DELS CORS
El meu quart pare adoptiu jeia a terra i jo era al seu costat. Va morir trist a mitjans de desembre. Jo no ho estava, no era el meu pare de debò.
Tinc molts records del meu pare real, però sobretot recordo que, cada nit, abans que m’adormís, em xiuxiuejava sempre la mateixa frase: «Si deixes de ser tu per culpa d’una altra persona, qui seràs? Tan sols allò que volen que siguis».
Treballava a la construcció i sempre arribava a casa amb la granota plena de pols. Amb cada pas que feia deixava anar un munt de partícules, semblava que estigués fet de ciment i fos invencible.
Però no era així; el meu pare biològic va morir quan jo només tenia deu anys. Ara en tinc dotze, però fingeixo tenir-ne onze. El pare se’n va anar mentre era a la cuina preparant-me el meu plat preferit, i aquell dia vaig descobrir el meu do.
Només hi érem ell i jo. La mare va morir durant el part, quan jo vaig néixer, o això deia el meu pare. Us asseguro que en les seves paraules no hi havia retrets cap a ella. El meu pare va ser la persona més honesta que he conegut. Mai no va deixar que ningú li robés el somriure. Ni l’univers, ni la mala sort, ni la seva pròpia mort.
La seva mort va tenir lloc un mes d’agost. El pare va morir d’un atac de cor fulminant, va dir el metge. Però aquell diagnòstic era incomplet. A parer meu, el pare va morir d’una fallada renal, seguida d’un col·lapse pulmonar, i, finalment, va tenir un atac de cor, però no va ser fulminant, sinó pausat. Se’n va anar sense fer soroll, va ser com si el cor se li desinflés.
No vaig explicar a ningú el meu diagnòstic. Jo només tenia deu anys i els adults són tan estúpids que es pensen que són el centre del món per aspirar a un munt de coses i poder practicar sexe. Però en realitat són més inútils que els nens. No saben jugar, no saben somiar, no saben fer res si no es lucren personalment.
Però això és només l’opinió d’un noi, no us demano que la compartiu i menys encara si sou adults. I suposo que el que us explicaré a partir d’ara us resultarà difícil de creure si a més sou uns adults descreguts.
El dia que el meu pare real va morir vaig descobrir que podia escoltar els òrgans interns de les persones. Durant aquella mitja hora que el meu pare va estar abatut al terra de la cuina, vaig passar tanta por que no podia moure’m. Em vaig quedar al seu costat, en silenci. Ell s’anava apagant i jo ni tan sols podia aixecar-me. El pare em somreia, i jo estava tan quiet i tan pendent d’ell que a poc a poc el vaig començar a sentir…
No sentia els seus pensaments, sinó els sons del seu cos. Va ser com si algú apugés el volum del seu interior. L’esòfag, l’estómac, el cor i els pulmons van començar a emetre els seus sons a una intensitat tan alta que jo els podia sentir.
Ell em va mirar i vaig saber que notava el que m’estava passant. Suposo que sentia l’interior del meu pare perquè l’exterior d’aquella situació m’estava bloquejant.
Finalment va tancar els ulls, però el somriure es va mantenir intacte. Els òrgans interns van anar deixant de funcionar un rere l’altre. Podia sentir com s’apagaven. L’últim va ser el cor. I mai no oblidaré el seu ritme. Era ell. Era la seva essència, la seva olor i la seva candidesa. Tot era en aquell batec.
Va ser a la quarta llar d’acollida on vaig entendre que allò no havia estat una experiència única, sinó un do que posseïa. Quan aquell pare adoptiu fill de puta em va partir el llavi d’un cop de puny i vaig caure a terra, vaig tornar a sentir internament una altra persona. El cor d’aquell cabró que gaudia estomacant nens. Bategava d’una manera tan violenta que vaig haver de tapar-me les orelles.
A partir d’aquell dia vaig descobrir que podia sentir qualsevol cor. I que els cors eren els subtítols de les persones. El soroll intern de les persones explicava la seva manera de ser: el que farien o el que no podien fer, però que en realitat desitjaven.
Em va resultar molt útil. Només escoltant el seu cor sabia exactament a qui apropar-me, de qui allunyar-me o de qui aprofitar-me.
Sí, és cert, us puc assegurar que qualsevol do va acompanyat d’una perversió i molta responsabilitat, com diuen els còmics. Però jo no era responsable, només tenia onze anys, m’havien pegat moltes vegades i volia obtenir algun avantatge en aquest món hostil.
Anava a les botigues, buscava cors esgotats i els robava la cartera perquè sabia que no podrien empaitar-me. Passejava pel carrer cercant-hi cors que desitgessin fer coses prohibides amb nens com jo. M’hi acostava i els deia que sabia el seu secret. La tremolor que provocava en aquells cors pervertits em permetia treure’n profit a canvi de no desvelar-lo.
Els batecs són els subtítols per comprendre la gent. Us ho puc assegurar.
Però amb els mesos vaig descobrir que no només podia sentir els cors, sinó que també en podia disminuir els batecs xiuxiuejant el seu propi so; era com si els pogués amansir.
No va ser fàcil aconseguir afinar la tècnica. Cada dia la provava. Podia fer que abaixessin unes poques pulsacions, però jo volia aconseguir aturar-los del tot. S’havia de practicar molt. Al cap i a la fi, perquè un nen camini, abans ha de caure unes dues mil cinc-centes vegades.
I a la vida tot és possible si tens un objectiu clar. Cada cop de puny que rebia del meu quart pare adoptiu era un incentiu per a mi. Els llavis partits van començar a ser habituals al meu rostre.
No recordo bé com es deia aquell primer noi que va caure a terra perquè jo li vaig aturar el cor. Era un company d’escola alt i ros, que, al pati, es burlava d’un altre noi. Em vaig concentrar i va caure. Va ser èpic, però de seguida vaig deixar que el cor li bategués un altre cop i ell es va aixecar d’una revolada. No va tornar a molestar-lo mai més, perquè crec que sabia que jo havia estat el causant del seu dolor.
Vaig decidir que abans d’enfrontar-me amb el meu pare adoptiu havia d’assegurar-me que tenia aquest do. Vaig passar un any fent caure gent a terra, tots desconeguts.
Provava amb cors joves, amb cors cansats i amb cors malalts. Sempre eren cors de gent que cometia petites injustícies i a la qual observava en centres comercials, al metro o als estadis de futbol. No era difícil trobar-los, a tot arreu hi ha un munt de gent que abusa dels altres.
Vaig aconseguir aturar el cor a tots aquells als quals vaig voler fer-ho. Ningú no va perdre la vida pel meu do, tots recuperaven el seu batec, però també els amenaçava d’aturar-los-el de nou si tornaven a fer mal a una altra persona. No sé si em van fer gaire cas; només soc un nen.
I aquell desembre em vaig sentir amb forces. Aquell cabró adoptiu em va estavellar el cap contra la paret vuit vegades. Jo sagnava molt, però el novè cop no va arribar.
Vaig escoltar aquell cor vomitiu i en vaig anar reduint les pulsacions. Sense pressa, perquè volia que s’adonés del que li estava fent. Però aviat em vaig animar i no només vaig actuar contra el seu cor. La meva r