El nen. Contes d’infància

Roald Dahl

Fragment

El pare i la mare

El pare i la mare

El meu pare, Harald Dahl, era noruec i venia d’una petita ciutat prop d’Oslo que es deia Sarpsborg. El seu pare, el meu avi, era un comerciant força pròsper que tenia una botiga a Sarpsborg i que comerciava amb tot, des de formatge fins a filat de galliner.

Escric aquestes ratlles el 1984, però aquest avi meu va néixer, es cregui o no, el 1820, poc després que Wellington derrotés Napoleó a Waterloo. Si l’avi fos viu, avui tindria cent seixanta-quatre anys. El pare en tindria cent vint-i-un. El pare i l’avi van començar tard a tenir fills.

Quan el pare tenia catorze anys, que va ser fa més de cent anys, era al teulat de casa seva canviant unes teules quan va relliscar i va caure. Es va trencar el braç esquerre per sota del colze. Algú va anar a cercar el metge, i mitja hora més tard aquest cavaller va fer una arribada majestuosa i borratxa amb el seu cotxe tirat per un cavall. Anava tan begut, que va confondre el colze fracturat amb una espatlla dislocada.

—De seguida el tornarem a lloc! —va cridar, i van fer entrar dos homes que passaven pel carrer a ajudar a estirar. Els va instruir perquè agafessin el pare per la cintura, mentre el metge l’engrapava pel canell del braç trencat i cridava: «Tibeu, homes, tibeu! Tan fort com pugueu!».

El dolor devia ser escruixidor. La víctima xisclava, i la seva mare, que mirava horroritzada la feta, cridava: «Prou!». Però els tibadors havien fet ja tant de mal llavors, que una estella d’os havia foradat la pell i treia la punta fora del braç.

Era el 1877 i la cirurgia ortopèdica no era el que és avui. Així doncs, senzillament, van amputar el braç per l’espatlla, i el pare va haver de fer la resta de la vida amb un braç. Afortunadament, era el braç esquerre el que va perdre i, gradualment, a través dels anys, va aprendre a fer més o menys tot el que volia amb només els quatre dits i el polze de la mà dreta.

Fotografia d’un home amb les mans a la butxaca de peu enmig d’un carrer. Du bigoti i somriu.

Es podia cordar la sabata tan de pressa com tu o jo, i per tallar la vianda del plat, esmolava la vora d’una forquilla, que li servia de ganivet i forquilla alhora. Guardava aquesta enginyosa eina en una bossa de pell estreta i la duia sempre a la butxaca, anés on anés. La pèrdua d’un braç, solia dir, només li produïa un inconvenient seriós: li resultava impossible tallar el capdamunt d’un ou dur.

El pare era un any més gran que el seu germà Oscar, però eren excepcionalment amics i, poc després de deixar el col·legi, se’n van anar a fer una llarga passejada per planificar-se el futur. Van decidir que una ciutat petita com Sarpsborg en un país petit com Noruega no era lloc per fer fortuna. O sigui que van decidir que el que havien de fer era anar-se’n a un dels països grans, Anglaterra o bé França, on les bones oportunitats serien il·limitades.

Il·lustració d’una forquilla petita amb una funda que té les lletres H i D brodades.

El seu pare, un gegant amable de dos metres d’alçada, no tenia ni l’empenta ni l’ambició dels seus fills, i es va negar a fer-los costat en aquella idea tan esbojarrada. Quan els va prohibir que se n’anessin, van fugir de casa i, d’una manera o d’una altra, es van espavilar per arribar a França en un vaixell de transport.

De Calais van anar a París, i a París van acordar separar-se, perquè volien ser independents l’un de l’altre. Per alguna raó, l’oncle Oscar se’n va anar cap a ponent, a La Rochelle, a la costa de l’Atlàntic, mentre que el pare es va quedar a París.

La història d’aquests dos germans començant cadascun d’ells negocis completament separats en països diferents, i de com cadascun va fer fortuna, és interessant, però aquí no hi ha temps d’explicar-la si no és de la manera més breu.

Agafem primer l’oncle Oscar. La Rochelle era aleshores, i encara ara, un port de pesca. Quan hi va arribar als quaranta anys, era l’home més ric de la ciutat. Posseïa una flota de bous dita Pêcheurs de l’Atlantique, i una gran fàbrica de conserves per enllaunar les sardines que els bous li pescaven. Va aconseguir esposa d’una bona família, una casa magnífica a la ciutat i un gran castell al camp. Va col·leccionar mobles Lluís XV, bona pintura i llibres rars, i totes aquestes coses belles així com les dues propietats són encara de la família. No he vist el castell al camp, però vaig ser a la casa de La Rochelle fa un parell d’anys i fa efecte, realment. Només els mobles ja mereixerien estar en un museu.

Mentre l’oncle Oscar bullia a La Rochelle, el seu germà manxol Harald, el meu pare, no s’estava precisament assegut sense fer res. A París havia trobat un altre jove noruec, de nom Aadnesen, i van decidir fer societat i dedicar-se a proveir vaixells. Un proveïdor de vaixells és la persona que forneix una nau amb tot el que necessita quan arriba a port: combustible i queviures, cordam i pintura, sabó i tovalloles, martells i claus, i milers més de coses així. Un proveïdor de vaixells és una mena de botiguer enorme per a vaixells, i l’article més important, de lluny, dels que els proveeix és el combustible que gasten els motors de la nau. En aquells dies, combustible significava una sola cosa. Significava carbó. No hi havia motonaus de gasoil que naveguessin per alta mar, en aquell temps. Tots els vaixells eren de vapor, i aquells vapors vells carregaven centenars i sovint milers de tones de carbó a cada viatge. Per als proveïdors, el carbó era or negre.

Il·lustració de tres vagons de tren on hi posa «PINTURA», «CORDA» i «SABÓ».

El pare i el seu flamant amic, el senyor Aadnesen, es van fer càrrec perfectament de tot això. Es van dir que seria assenyat instal·lar el negoci de proveïments en un dels grans ports carboners d’Europa. Quin seria? La resposta era senzilla. El port carboner més gran del món en aquella època era Caerdydd (Cardiff, en anglès), al sud del País de Gal·les. Així doncs, aquells dos joves ambiciosos se’n van anar a Gal·les, amb poc equipatge o no gens. Però el pare tenia quelcom més deliciós que un equipatge. Tenia una esposa, una noia francesa, Marie de nom, amb la qual s’havia casat feia poc a París.

La firma de proveïment de vaixells Aadnesen & Dahl es va instal·lar a Caerdydd, i van llogar una oficina d’una sola cambra al carrer Bute. Iniciada aquí, va començar llavors una carrera que sembla un d’aquests exagerats contes de fades d’èxit, però que, en realitat, va ser el resultat de la feina tremenda, dura i pensada dels dos amics. Aviat, Aadnesen & Dahl tenia més feina de la que podien fer sols tots dos socis. Van ampliar les oficines i van llogar més personal. Llavors va començar a circular diner de veritat. Al cap de pocs anys, el pare ja es va poder comprar una casa bella al poble de Llandaff, just als afores de Caerdydd, i allà la seva esposa Marie li va donar dos fills, una nena i un nen. Però, tràgicament, va morir després d’infantar el segon.

Quan el cop i el dol d’aquesta mort minvaren una mica, el meu pare es va adonar, de sobte, que els seus dos fillets necessitaven com a mínim una mare que se n’encarregués. I, a més, se sentia horriblement sol. Era gairebé obvi que havia de mirar de trobar una altra esposa. Però això era aviat dit i no tan aviat fet, per a un noruec que vivia al sud de Gal·les i que no coneixia gaire gent. Per tant, va decidir agafar vacances i tornar al seu país, Noruega, i qui ho sap, si tenia sort potser podria trobar una altra promesa a la seva mateixa terra.

Estant a Noruega, durant l’estiu del 1911, mentre feia un viatge en un petit vapor de cabotatge pel fiord d’Oslo, va conèixer una senyoreta que es deia Sofie Magdalene Hesselberg. I, sent com era un individu que sabia què era bo quan ho veia, li va demanar relacions al cap d’una setmana, i poc després s’hi casava.

Fotografia d’una dona amb un vestit negre enmig del carrer somrient. A sota hi posa «La mare quan estava promesa».

En Harald Dahl es va endur la seva esposa noruega de viat­ge de noces a París, i després va tornar a la casa de Llandaff. La parella estava molt enamorada i era meravellosament feliç, i en els sis anys següents ella li va donar quatre criatures, una nena, una altra nena, un nen (jo) i una tercera nena. Ara hi havia sis criatures a la família, dues de la primera esposa del pare i quatre de la segona. Feia falta una casa més gran, i els diners per comprar-la hi eren.

Fotografia d’un nadó amb un vestit blanc. Al costat hi posa «Jo als 8 mesos».

De manera que, el 1918, quan jo tenia dos anys, ens vam traslladar a una imponent casa de camp a tocar del poble de Radyr, uns quinze quilòmetres a ponent de Caerdydd. La recordo com un casal poderós amb torretes al capdamunt i amb camps i terrasses majestuosos tot al voltant. Tenia molts acres de conreus i boscos, i masos per al personal. Aviat els prats van ser plens de vaques de llet; i les corts, de porcs, i el galliner, de gallines. Hi havia uns quants cavalls de pagès per a les arades i les carretes, i un llaurador i un vaquer, i un parell de jardiners i tota mena de criats, a la casa. Com el seu germà Oscar a La Rochelle, Harald Dahl havia triomfat, certament.

Però el que més m’interessa d’aquests dos germans, en Harald i l’Oscar, és que, tot i venir d’una família senzilla d’una ciutat petita, tots dos, independentment l’un de l’altre, van concrear un interès poderós per les coses belles. Així que s’ho van poder permetre, es van començar a omplir les cases de quadres bonics i mobles bons. A més, el pare es va convertir en un jardiner expert i, per damunt de tot, col·leccionista de plantes alpines. La meva mare em solia contar com se n’anaven tots dos a fer excursions a les muntanyes de Noruega, i com ell l’espantava de mort en enfilar-se grimpant per estimballs amb la seva única mà, per aconseguir plantetes alpines situades en una revora de pedra. Era també un tallador de fusta consumat, i gran part dels marcs dels miralls de la casa eren fets per ell. I també tot el guardafoc al voltant de la llar de la sala, d’esplèndid dibuix de fruita i fullam i branques entrellaçades, tallat en fusta de roure.

Fotografia d’una gran casa. A dalt hi posa «La casa de Radyr».

Era un redactor tremend de diaris. Encara tinc una de les seves moltes llibretes de notes de la Gran Guerra del 1914-1918. Cada sant dia d’aquella guerra de cinc anys escrivia unes quantes pàgines de comentari i observacions sobre els esdeveniments de l’època. Escrivia amb ploma i, encara que el noruec era la seva llengua materna, sempre va escriure els diaris en un anglès perfecte.

Fotografia d’una carta manuscrita. A sobre hi posa «Una carta del pare».

Mantenia una teoria curiosa de com desenvolupar un sentit de la bellesa a les ments dels fills. Cada vegada que la mare es quedava embarassada, esperava fins als darrers tres mesos de l’embaràs, i llavors li anunciava que havien de començar «les passejades glorioses». Aquestes passejades glorioses consis­tien a dur-la al camp, a indrets de gran bellesa, i allà passejar una hora cada dia, de forma i manera que pogués absorbir l’esplendor dels voltants. La seva teoria era que, si els ulls d’una dona embarassada observaven contínuament la bellesa de la natura, aquesta bellesa passaria d’alguna manera a la ment de l’infant encara no nat i que aquell infant creixeria fins a resultar un amant de les coses belles. Aquest va ser el tractament que van rebre tots els seus fills abans de néixer.

Parvulari, 1922-1923

(6-7 anys)

El 1920, quan jo tenia només tres anys, la criatura gran de la mare, la meva germana Astri, va morir d’apendicitis. Tenia set anys, quan es va morir, que era també l’edat de la meva filla gran, l’Olivia, quan va morir de xarampió quaranta-dos anys més tard.

L’Astri era de molt i molt la preferida del meu pare. L’adorava enllà de tota mesura i la seva mort sobtada el va deixar literalment sense paraula durant dies. Estava tan aclaparat pel dolor que, quan va caure malalt de pneumònia, un mes més tard, no semblava importar-li gaire viure o morir-se.

Si en aquell temps hi hagués hagut peni

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos