LA GRAN GRAMATITZADORA AUTOMÀTICA

—Bé, Knipe, fill meu. Ja està tot enllestit. Només l’he fet venir per dir-li que considero que ha fet una bona feina.

L’Adolf Knipe s’estava dret davant la taula del senyor Bohlen. No semblava gens entusiasmat.

—Que no se n’alegra?

—Oi tant, senyor Bohlen.

—Ha vist el que deien els diaris, aquest matí?

—No, senyor, no ho he vist.

L’home que hi havia rere la taula li va acostar un diari plegat i va començar a llegir: «La construcció d’una gran calculadora automàtica, encarregada fa temps pel govern, s’ha acabat. És segurament el giny amb una velocitat de càlcul més gran que existeix avui al món. Servirà per satisfer la necessitat creixent d’executar ràpids càlculs matemàtics per part de la ciència, la indústria i l’administració que, en el passat, amb els mètodes tradicionals, hauria estat físicament impossible o hauria requerit més temps del que el problema justificava. Per fer-nos una idea de la velocitat d’aquest nou mecanisme, segons declaracions del senyor John Bohlen, cap de l’empresa d’enginyeria elèctrica responsable de la part principal de la fabricació, només cal pensar que en cinc segons pot proporcionar la solució d’un problema que un matemàtic hauria necessitat tot un mes per resoldre. En tres minuts pot efectuar uns càlculs que, fets a mà —si tal cosa fos possible—, omplirien mig milió de folis. El computador automàtic utilitza impulsos elèctrics, que es generen a un ritme d’un milió per segon, per resoldre qualsevol càlcul que es pugui efectuar a còpia d’addicions, restes, multiplicacions i divisions. A efectes pràctics, la seva capacitat de càlcul és il·limitada…».

El senyor Bohlen va alçar els ulls cap a la cara llarga i melancòlica del jove.

—Que no n’està orgullós, Knipe? Que no se n’alegra?

—És clar, senyor Bohlen.

—Em penso que no cal que li recordi que la seva contribució, especialment pel que fa al disseny original, va ser important. De fet, fins i tot m’atreviria a dir que, sense vostè i algunes de les seves idees, potser el projecte encara seria un projecte.

L’Adolph Knipe va moure els peus sobre l’estora i es va quedar mirant les manetes blanques del seu cap, aquells dits nerviosos que joguinejaven amb un clip, el deformaven i en redreçaven les parts corbades. Les mans d’aquell home no li agradaven. La cara tampoc, amb aquella boqueta i aquells llavis fins i lilosos. Li molestava que parlés sempre movent només el llavi inferior.

—Que hi ha res que l’amoïni, Knipe? Està capficat per alguna cosa?

—Ui, no, senyor Bohlen. No.

—Què me’n diu, d’agafar-se una setmana de vacances? Li faria bé. Se l’ha ben guanyada.

—Ah, no ho sé, senyor.

El més gran dels dos homes es va esperar tot mirant-se l’altre, un jove alt i prim d’aire desmanegat. Era un noi difícil. Per què no podia anar dret com cal? Sempre malgirbat i pengim-penjam, amb taques a la jaqueta i els cabells que li queien a la cara.

—M’agradaria que s’agafés unes vacances, Knipe. Les necessita.

—D’acord, senyor. Si és el que vol…

—Agafi’s una setmana. Dues, si ho prefereix. Vagi-se’n a algun lloc on faci bon temps. Que li toqui una mica el sol. Nedi. Relaxi’s. Dormi. I en acabat torni i tornarem a parlar del futur.

L’Adolph Knipe va agafar un autobús cap al pis de dues habitacions on vivia. Va llançar l’abric al sofà, es va servir un whisky i va seure davant la màquina d’escriure que hi havia a la taula. El senyor Bohlen tenia raó. És clar que tenia raó. Només que no en sabia de la missa la meitat. Segurament es pensava que era per una dona. Quan un jove està deprimit, tothom es pensa que és per una dona.

Va inclinar-se cap endavant i va llegir el full a mig picar que encara tenia posat a la màquina. El títol era «Salvat pels pèls», i començava: «Era una negra nit de tempesta, el vent xiulava entre els arbres, plovia a bots i barrals…».

L’Adolph Knipe va fer un glop de whisky, va paladejar l’amargor del malt, va sentir el regalim fred que li baixava per la gola i se li posava a la part de dalt de l’estómac, fresc en un primer moment, però que després s’anava expandint i guanyava temperatura i li provocava un petit punt d’escalfor a l’entranya. Se’n podia anar a pastar fang, el senyor John Bohlen. I la gran calculadora elèctrica també. A pastar fang…

I, en aquell moment exacte, els ulls i la boca van començar a obrir-se-li lentament, envaïts per una mena de sensació de meravella, i de mica en mica va alçar el cap i es va quedar quiet, immòbil, amb els ulls fits a la paret del davant i una mirada potser més d’astorament que no pas de meravella, però molt absorta, estàtica, i que es va allargar quaranta, cinquanta, seixanta segons. I llavors, gradualment (encara amb el cap quiet), un canvi subtil li va recórrer el rostre, un astorament que es va convertir en plaer, primer de manera gairebé imperceptible, només a les comissures de la boca, i després, cada cop més visiblement, es va anar estenent fins que la cara se li va obrir del tot i va resplendir amb un delit intens. Era la primera vegada en molts i molts mesos que l’Adolph Knipe somreia.

—Però, evidentment —va dir en veu alta—, és una absurditat.

Va tornar a somriure, alçant el llavi superior i ensenyant les dents amb un punt de sensualitat estrafolària.

—És una idea deliciosa. Però tan impracticable que no val la pena pensar-hi gaire.

I, a partir d’aleshores, l’Adolph Knipe ja no va pensar en res més. La idea l’omplia de fascinació, al principi perquè contenia una promesa —per remota que fos— de venjança, d’una venjança altament diabòlica dels seus pitjors enemics. Va jugar amb la idea potser deu o quinze minuts només des d’aquest punt de vista, i en acabat, de cop i volta, es va trobar examinant-la força seriosament ja com a possibilitat pràctica. Va agafar un bocí de paper i va prendre unes quantes notes preliminars. Però no va arribar gaire lluny. Va topar gairebé de seguida amb la vella veritat que diu que, per enginyosa que sigui, una màquina és incapaç de tenir pensaments originals. Els únics problemes que pot assumir són els que es resolen en termes matemàtics; problemes que tenen una, i només una, solució correcta.

Era un atzucac. Un problema aparentment ineludible. Una màquina no pot tenir cervell. Però memòria sí que en pot tenir, oi? La seva calculadora electrònica, sense anar més lluny, tenia una memòria fantàstica. Pel simple mètode de transformar impulsos elèctrics en ones supersòniques fent-los passar per una columna de mercuri, podia emmagatzemar almenys mil números alhora i accedir a qualsevol d’ells exactament en el moment que el necessités. No seria possible, doncs, segons aquest principi, construir una memòria d’unes dimensions gairebé il·limitades? Què me’n dius, d’això?

I llavors, tot d’una, el va colpir una veritat potent però senzilla, a saber: que la gramàtica anglesa està governada per regles tan estrictes que gairebé són matemàtiques! Donades les paraules i el sentit del que es vol dir, només hi ha un ordre correcte en què es poden disposar aquestes paraules.

No, va pensar, això no és del tot exacte. Hi ha moltes oracions en què les paraules i frases es poden col·locar en ordres diferents, tots gramaticalment correctes. Però, què coi. La teoria era bàsicament certa. Per tant, era raonable pensar que una màquina dissenyada de la mateixa manera que la computadora elèctrica es podia ajustar per aconseguir que endrecés paraules (i no números) en l’ordre correcte segons les lleis de la gramàtica. Només calia donar-li els verbs, els noms, els adjectius i els pronoms, emmagatzemar-los a la secció de memòria com a vocabulari i fer que la màquina els utilitzés en el moment necessari. Després calia proporcionar-li arguments i deixar que fos ella qui escrivís les frases.

Ara ja no hi havia res que el pogués aturar. Es va posar a treballar de seguida, i durant els dies següents s’hi va escarrassar amb totes les seves forces. L’habitació se li va omplir de fulls de paper: fórmules i càlculs; llistes de paraules, milers i milers de paraules; arguments d’històries escapçats i subdividits de manera curiosa; extractes enormes del Roget’s Thesaurus; pàgines farcides de noms d’home i de dona; centenars de cognoms extrets de la guia telefònica; dibuixos intricats de cables i circuits, commutadors i vàlvules termoiòniques; esbossos de màquines que farien forats de mides diferents en unes targetes petites i d’una estranya màquina d’escriure elèctrica capaç de mecanografiar deu mil paraules per minut. I també una mena de panell de control amb un seguit de botonets, tots etiquetats amb noms de revistes americanes famoses.

Ara treballava d’un humor exultant, rondava entre els fulls de paper de l’habitació, es fregava les mans i parlava sol en veu alta; de tant en tant feia un gir murri del nas i proferia unes quantes imprecacions assassines en què aparentment sempre hi sortia la paraula «editor». El quinzè dia de treball continuat, va recollir els papers en dues grans carpetes i se les va endur —gairebé corrent— a les oficines de John Bohlen Inc., enginyers elèctrics.

El senyor Bohlen es va alegrar de tornar-lo a veure.

—Déu meu, Knipe, se’l veu cent per cent millor. Com han anat les vacances? On ha estat?

«Tan lleig i tan deixat com sempre», va pensar el senyor Bohlen. «Per què no posa l’esquena dreta? Sembla un bastó encorbat».

—Se’l veu cent per cent millor, fill meu. —«Ves a saber per què el fa, aquest somriure. És com si cada cop que el veig tingués les orelles més grosses».

L’Adolph Knipe va posar les carpetes sobre la taula.

—Miri, senyor Bohlen! —va cridar—. Miri’s això!

A continuació, li va deixar anar tota la història. Va obrir les carpetes i li va posar els plànols davant del cap, menut i astorat. Va parlar més d’una hora, ho va explicar tot, i quan va haver acabat, va fer un pas enrere, sense respiració, enrojolat, i va esperar el veredicte.

—Sap què penso, Knipe? Em penso que està com un llum. —«Ara vigila», es va dir el senyor Bohlen. «Tracta’l amb miraments. És valuós, aquest noi. Llàstima que hagi de fer aquesta fila, llàstima de la cara llarga de cavall i de les dents tan grosses. Té unes orelles que semblen pàmpols».

—Però, senyor Bohlen! Funcionarà! Li acabo de demostrar que funcionarà. No m’ho pot negar!

—Calma, Knipe. Prengui-s’ho amb calma, i escolti’m.

L’Adolph Knipe es mirava el seu cap amb un rebuig cada cop més gran.

—La idea —deia el llavi inferior del senyor Bohlen— és molt enginyosa…, gairebé diria que és brillant…, només fa que confirmar l’opinió que tinc sobre les seves capacitats, Knipe. Però no se la prengui massa seriosament. Al capdavall, de què ens pot servir, a nosaltres? Qui carai la pot voler, una màquina que escrigui contes? I, en tot cas, què hi guanyaríem? Digui’m d’on surten els diners.

—Puc seure, senyor?

—Oi tant, segui.

L’Adolph Knipe es va asseure a la punta d’una cadira. El seu cap se’l va mirar amb els ulls marrons ben a l’aguait, pensant què passaria ara.

—M’agradaria explicar-li una cosa, senyor Bohlen, si m’ho permet, sobre com he tingut la idea.

—Endavant, Knipe. —«Ara he de seguir-li una mica la veta», es va dir el senyor Bohlen. Aquell noi era molt valuós (una mena de geni, gairebé), i per a l’empresa valia el seu pes en or. Només calia mirar aquells papers. La cosa més reconsagrada que s’hagués vist mai. Una feinada impressionant. I força inútil, evidentment. Sense valor comercial. Però demostrava les capacitats del nano.

—És una mena de confessió, suposo, senyor Bohlen. Em penso que explica com és que sempre he estat tan… capficat, com si diguéssim.

—Em pot explicar el que vulgui, Knipe. Soc aquí per ajudar-lo, això ja ho sap.

El jove es premia els palmells de les mans amb força a la falda, i s’abraçava amb els colzes. Semblava com si de cop i volta tingués molt de fred.

—Sap, senyor Bohlen, per dir-li la veritat, la feina que faig aquí no m’agrada gaire. Sé que hi tinc traça i tota la pesca, però no ho faig de bon grat. No és el que voldria fer.

Les celles del senyor Bohlen es van alçar, ràpides com una molla. Tot el cos se li va quedar molt quiet.

—Sap, senyor, tota la vida he volgut ser escriptor.

—Escriptor!

—Sí, senyor Bohlen. Potser no s’ho creurà, però tot el temps lliure que tinc el dedico a escriure històries. En els últims deu anys n’he escrit centenars, literalment centenars. Cinc-centes seixanta-sis, per ser exactes. Més o menys una per setmana.

—I ara, home! I per què carai ho fa?

—L’únic que sé, senyor, és que tinc l’impuls.

—Quina mena d’impuls?

—L’impuls creatiu, senyor Bohlen. —Cada cop que alçava els ulls veia els llavis del senyor Bohlen. S’anaven fent cada cop més prims i cada cop més lilosos.

—I li puc preguntar què en fa, d’aquestes històries, Knipe?

—Bé, senyor, el problema és justament aquest. Ningú no me les vol comprar. Cada vegada que n’acabo una, l’envio i fa tota la ronda. D’una revista a l’altra. I no passa mai res, senyor Bohlen, me les tornen a enviar i ja està. És molt depriment.

El senyor Bohlen es va relaxar.

—L’entenc perfectament. —Tenia la veu amarada de comprensió.— Tots hi passem, per això, en algun moment de la vida. Però ara que… té proves…, proves concloents… dels experts, dels editors, que els seus contes són…, com ho diria…, més aviat poc reeixits, és hora de deixar-ho córrer. Oblidi-se’n, fill. Oblidi-se’n i prou.

—No, senyor Bohlen! No! No és veritat! Els meus contes són bons, ho sé. Mare de Déu, comparats amb algunes de les coses que publiquen aquestes revistes… Oh, de debò, senyor Bohlen! Comparats amb les coses avorrides i matusseres que surten cada setmana a les revistes… Paro boig només de pensar-hi!

—Ui, esperi un moment, jove…

—Les llegeix mai, les revistes, senyor Bohlen?

—Ja em perdonarà, Knipe, però tot això què té a veure amb la seva màquina?

—Tot, senyor Bohlen, absolutament tot! El que vull dir és que he fet un estudi de les revistes i és com si cadascuna tingués un tipus de conte característic. Els escriptors, els que tenen èxit, ho saben, i escriuen en conseqüència.

—Un moment. Calmi’s, si us plau. No crec que tregui cap a res, tot això.

—Si us plau, senyor Bohlen, deixi’m acabar. És importantíssim. —Es va aturar per agafar aire. Ara estava positivament exaltat, feia grans moviments amb les mans mentre parlava. El seu rostre llarg i dentut d’orelles grosses resplendia d’entusiasme, i tenia un excés de saliva a la boca que li humitejava les paraules—. Ja ho veu, doncs: amb la màquina, per mitjà d’un coordinador ajustable automàtic entre la «memòria d’arguments» i la «memòria de paraules», seré capaç de produir la mena de conte que vulgui simplement pitjant el botó adequat.

—Sí, ja ho sé, Knipe, ja ho sé. Tot plegat és molt interessant. Però, de què serveix?

—Només per a això, senyor. El mercat és limitat. Hem de poder produir el material adequat en el moment exacte cada vegada que vulguem. És una qüestió de negoci, sense més. M’ho miro des del seu punt de vista, com una proposta comercial.

—Això no pot ser mai una proposta comercial, de cap manera. Vostè sap tan bé com jo el que costa produir una màquina com aquesta.

—Sí que ho sé, senyor. Però, amb tots els respectes, dubto que sàpiga el que paguen les revistes per cada conte.

—Quant paguen?

—Fins a vint-i-cinc mil dòlars. La mitjana deu ser d’uns mil dòlars.

El senyor Bohlen va fer un bot.

—Sí, senyor, és la veritat.

—És impossible, Knipe! Un disbarat!

—No, senyor, és cert.

—Pretén quedar-se aquí assegut i dir-me que aquestes revistes paguen morterades com aquestes… només per gargotejar un conte?! Déu del cel, Knipe! I ara què! Deuen ser tots milionaris, els escriptors!

—És exactament això, senyor Bohlen! I és aquí on intervé la màquina. Escolti’m un minut, senyor, que l’hi explicaré una mica millor. Ho tinc tot pensat. Les revistes grans publiquen més o menys tres contes de ficció a cada número. Ara, agafi les quinze revistes més importants, les que més paguen. N’hi ha unes quantes de mensuals, però la majoria surten cada setmana. Molt bé. Això fa, posem, uns quaranta contes comprats cada setmana. Són quaranta mil dòlars. O sigui que, amb la nostra màquina, quan funcioni com cal, podrem acaparar gairebé tot aquest mercat.

—Però vostè està boig!

—No, senyor, de debò que li dic la veritat. Que no veu que els aclapararem per una simple qüestió de volum? Aquesta màquina pot produir un conte de cinc mil paraules, mecanografiat i a punt per lliurar-se, en trenta segons. Com hi poden competir, amb això, els escriptors? Digui-m’ho vostè, senyor Bohlen, com?

En aquest punt, l’Adolph Knipe va detectar un petit canvi en l’expressió del seu interlocutor, una lluïssor especial als ulls, una obertura dels narius mentre la cara quedava quieta, gairebé rígida. Va continuar ràpidament.

—Avui dia, senyor Bohlen, el producte manufacturat no té res a pelar. És impossible que competeixi amb la producció massiva, especialment en aquest país. Això ja ho sap. Estores…, cadires…, sabates…, maons…, vaixella…, qualsevol cosa que se li acudeixi; tot es fa a màquina, avui dia. Potser la qualitat és inferior, però tant és. El que compta és el cost de producció. I els contes, bé, són un producte com un altre, com les estores i les cadires, i si fan el fet ningú es preocuparà per com els has escrit. Els vendrem a l’engròs, senyor Bohlen! Rebaixarem els costos de tots els escriptors del país! Acapararem tot el mercat!

El senyor Bohlen s’anava posant cada cop més dret a la cadira. Ara inclinava el cos endavant, amb els dos colzes sobre la taula, la cara alerta i els ullets marrons posats en el seu interlocutor.

—Em continua semblant impracticable, Knipe.

—Quaranta mil la setmana! —va cridar l’Adolph Knipe—. I, encara que rebaixéssim el preu a la meitat i el deixéssim en vint mil la setmana, encara serien un milió l’any! —I amb veu suau va afegir—: No n’ha tret pas un milió l’any, oi, per fabricar la calculadora electrònica, senyor Bohlen?

—Però ara de debò, Knipe. De debò creu que ens els compraran?

—Escolti, senyor Bohlen. Qui vol que compri un conte fet a mà quan en pot tenir un dels altres a meitat de preu? És de sentit comú, oi?

—I com els vendrà? Qui dirà que els ha escrit?

—Crearem la nostra pròpia agència literària, que serà l’encarregada de la distribució. I ens inventarem tants noms d’escriptors com faci falta.

—No m’agrada, Knipe. Fa pudoreta de trampa, diria, oi?

—Una altra cosa, senyor Bohlen. Hi ha tota mena de subproductes profitosos, un cop comencem. Pensi en els anuncis, per exemple. Avui dia, els fabricants de cervesa i aquesta mena de gent estan disposats a pagar força diners perquè un escriptor famós cedeixi el nom al seu producte. Per l’amor de Déu, senyor Bohlen! No parlem d’una simple joguina. Serà un negoci dels grossos.

—No s’excedeixi amb l’ambició, jove.

—I, una altra cosa: res no ens impedeix posar el seu nom, senyor Bohlen, en alguna de les millors històries, si és el que vol.

—Déu meu, Knipe. I per què hauria de voler fer una cosa així?

—No ho sé, senyor, però hi ha escriptors que arriben a ser molt respectats; l’Erle Gardner o la Kathleen Morris, per exemple. Ens calen noms, i la veritat és que pensava fer servir el meu en una història o dues, només per ajudar.

—Escriptor, eh? —va dir el senyor Bohlen, rumiant-s’ho—. Home, al club tindrien una bona sorpresa quan veiessin el meu nom a les revistes. A les revistes bones.

—Exacte, senyor Bohlen!

I per un moment, una mirada somiosa i distant va passar pels ulls del senyor Bohlen, que va somriure. A continuació, es va regirar i es va posar a fullejar els plànols que tenia davant.

—Hi ha una cosa que no acabo d’entendre, Knipe. D’on sortiran, els arguments? La màquina no se’ls pot inventar de cap manera.

—Els hi donarem nosaltres, senyor. No és cap problema. D’arguments, tothom en té. A la carpeta que té a l’esquerra n’hi ha tres-cents o quatre-cents. Només cal inserir-los directament a la memòria d’arguments de la màquina.

—Continuï.

—I també hi ha tot un grapat de petits refinaments, senyor Bohlen. Ja els veurà quan n’examini els plànols amb atenció. Per exemple, hi ha un truc que fan servir gairebé tots els escriptors, el de posar una paraula llarga i abstrusa en cada conte que escriuen. Serveix perquè el lector es pensi que són savis i intel·ligents. O sigui que he programat la màquina perquè faci el mateix. Tindrem un munt de paraules llargues emmagatzemades amb aquest únic propòsit.

—On?

—A la memòria de paraules —va dir, epexegètic.

Durant bona part del dia els dos homes van discutir les possibilitats del nou mecanisme. Al final, el senyor Bohlen li va dir que s’ho havia de pensar una mica més. L’endemà al matí va mostrar un entusiasme silenciós. Al cap d’una setmana estava plenament convençut de la idea.

—El que hem de fer, Knipe, és dir que estem fabricant una altra calculadora matemàtica, però d’una altra classe. Així en mantindrem el secret.

—Exacte, senyor Bohlen.

Al cap de sis mesos la màquina estava enllestida. L’havien construït en un edifici de maons que hi havia en un extrem del recinte de l’empresa, separat de la resta, i ara que estava a punt no deixaven que s’hi acostés ningú fora del senyor Bohlen i de l’Adolph Knipe.

Va ser un moment emocionant aquell en què els dos homes, l’un baix, rodanxó i camacurt, i l’altre alt, prim i dentut, es van plantar davant del quadre de comandament a punt per imprimir la primera història. Estaven envoltats de parets que es dividien en molts passadissos petits i que eren plenes fins dalt de cables, endolls, interruptors i d’unes grans vàlvules de vidre. Estaven nerviosos; el senyor Bohlen feia bascular el pes del cos d’un peu a l’altre, incapaç d’estar-se quiet.

—Quin botó vol que premi? —va preguntar l’Adolph Knipe, mirant-se una filera de petits discos blancs que semblaven les tecles d’una màquina d’escriure—. Triï vostè, senyor Bohlen. Pot triar un munt de revistes: Saturday Evening Post, Collier’s, Ladies’ Home Journal…, la que més li agradi.

—Bufa! I com vol que ho sàpiga? —Botava com si estigués enmig d’un eixam de vespes.

—Senyor Bohlen —va dir l’Adolph Knipe, tot seriós—, s’adona que, en aquest moment, amb tan sols un moviment del dit petit, té el poder de convertir-se en l’escriptor més versàtil del continent?

—Miri, Knipe, anem al gra, si us plau… No allarguem els prolegòmens.

—D’acord, senyor Bohlen. Doncs que sigui…, a veure…, aquest. Què li sembla? —Va allargar un dit i va prémer el botó que deia «La dona d’avui» amb lletres negres minúscules. Es va sentir un clic agut, i quan va treure el dit el botó va quedar premut, per sota del nivell dels altres.

—Ja hem fet la selecció —va dir—. Ara, som-hi!

Va alçar el braç i va pitjar un interruptor del quadre de comandament. Un brunzit va omplir immediatament la sala, seguit d’un petarrelleig de guspires elèctriques i del dring d’un munt de palanquetes que es movien molt ràpidament; gairebé al mateix moment, un seguit de quartilles van començar a lliscar per una ranura que hi havia a la dreta del quadre de comandament i van anar caient al cistell de sota. Sortien de pressa, un full per segon, i en menys de mig minut el procés es va aturar. Els fulls van deixar de sortir.

—Ja ho tenim! —va cridar l’Adolph Knipe—. Aquí té el seu conte! Van agafar els fulls i van començar a llegir. El primer que van agafar començava de la manera següent: «Aifkjmbsaoegweztpplnvoqudskigt&,-fuhpekanvbertyuio lkjhgfdsazxcvbnm,peruitrehdjkg mvnb,wmsuy…». Van mirar els altres. L’estil era més o menys el mateix a tot arreu. El senyor Bohlen es va posar a cridar. El jove mirava de tranquil·litzar-lo.

—No passa res, senyor. De debò que no. Només cal fer-hi uns quants ajustos. Hi ha una connexió mal feta en algun lloc, res més. Recordi que hi ha més de tres-cents quilòmetres de cables, em aquesta cambra. No pot esperar que tot surti bé a la primera.

—No funcionarà mai —va dir el senyor Bohlen.

—Paciència, senyor, paciència.

L’Adolph Knipe va buscar l’error, i al cap de quatre dies va anunciar que estava a punt per fer la segona prova.

—No funcionarà mai —va repetir el senyor Bohlen—. Sé que no funcionarà mai.

En Knipe va somriure i va prémer el botó que deia Reader’s Digest. Després va prémer l’interruptor, i aquell brunzit estrany i excitant va tornar a omplir l’habitació. De la ranura en va sortir una pàgina mecanografiada que va caure al cistell.

—On és, la resta? —va cridar el senyor Bohlen—. S’ha aturat! S’ha espatllat!

—No, senyor, no s’ha espatllat. És exactament com ha de ser. Que no s’adona que és per al Digest?

Aquest cop començava: «Encaranohihagairegentquesàpigaques’hadescobertunacuraquemoltpossiblementalleujaràelsquepateixenlamalaltiaméstemudadelnostretemps». Etcètera.

—És un galimaties! —va cridar el senyor Bohlen.

—No, senyor, està bé. Que no ho veu? És només que no separa les paraules. Això és fàcil de canviar. Però la història hi és. Miri, senyor Bohlen, miri! Hi és tot, només que les paraules estan totes enganxades.

Tenia raó.

Quan ho van tornar a intentar al cap d’uns quants dies, tot va sortir perfecte, fins i tot la puntuació. El primer conte que van imprimir, destinat a una coneguda revista per a dones, era un text consistent amb un argument força enrevessat sobre un jove que volia millorar la imatge que el seu patró, un home de possibles, tenia d’ell. El jove, deia la història, demanava a un amic seu que atraqués la filla del ric en una nit fosca mentre la noia conduïa cap a casa. I justament aleshores, ell, que casualment passava per allà, feia caure la pistola de la mà del seu amic i rescatava la noia. La noia li estava agraïda. Però el pare sospitava alguna cosa. Interrogava durament el jove. El jove s’ensorrava i confessava. I llavors el pare, en comptes de fer-lo fora de casa, li deia que admirava la seva creativitat. La noia l’admirava per ser tan sincer i tan ben plantat. El pare li prometia el lloc de cap del Departament de Comptes. El jove i la noia es casaven.

—És espatarrant, senyor Bohlen! Està tot perfecte!

—Doncs jo el trobo una mica matusser, fill meu!

—No, senyor, és un conte que es vendrà, que es vendrà de meravella!

Excitat com estava, l’Adolph Knipe es va afanyar a imprimir sis contes més en els sis minuts següents. Tots —excepte un, que per algun motiu va sortir un xic obscè— semblaven plenament satisfactoris.

El senyor Bohlen es va estovar. Va accedir a crear una agència literària en un despatx del centre, dirigida per en Knipe. En un parell de setmanes va estar fet. En acabat, en Knipe va enviar la primera dotzena de contes. Quatre els va signar amb el seu nom, un amb el del senyor Bohlen i a la resta hi van posar noms inventats.

Cinc dels relats van ser acceptats de seguida. El que duia el nom del senyor Bohlen va ser rebutjat amb una carta del cap de la secció de ficció que deia: «És un conte fet amb traça, però que no acaba d’estar arrodonit, en la nostra opinió. Ens agradaria poder llegir altres peces d’aquest escriptor…». L’Adolph Knipe va agafar un taxi per anar a la fàbrica i va generar una altra història per a la mateixa revista. Hi va tornar a posar el nom del senyor Bohlen i la va enviar immediatament. Aquesta sí que la van comprar.

Els van començar a ploure els diners. De mica en mica, amb cura, en Knipe va augmentar la producció, i en sis mesos ja produïa trenta contes la setmana, la meitat dels quals aconseguia vendre.

En Knipe es va començar a fer un nom en els cercles literaris com a autor prolífic i d’èxit. El senyor Bohlen també, amb una reputació no tan bona, però això ell no ho sabia. I, alhora, en Knipe estava bastint una dotzena de personalitats fictícies que es convertien en autors prometedors. Tot anava com una seda. Arribats a aquest punt, van decidir adaptar la màquina perquè pogu

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X