Llibres
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Novel·la literària
De 0 a 3 anys
A partir de 4 anys
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Audiollibres
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
Autors
Editorials
Blog Recomanacions
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
Personatges
CLÀUDIA
La Clàudia té tretze anys i és extremament analítica i escèptica. Ara no fa gaire, després que se li va morir la mare, es va traslladar a l’illa de Santa Morta amb el pare, que treballa com a jardiner a la mansió dels Van der Haas. Juntament amb la seva fura, en Julius, es dedica a resoldre misteris a Santa Morta, on va desmuntant els fraus paranormals.
CLEO
En Cleo és un fantasma adolescent que es va morir a Santa Morta durant els anys noranta… en unes circumstàncies misterioses que no recorda. És molt extravertit, bromista i carismàtic. És l’únic fantasma real en un poble ple de falsos mèdiums i engalipadors.
JULIUS
El Julius és més que una mascota: és el company fidel i inseparable de la Clàudia. És molt curiós, entremaliat i intel·ligent. Tot i que de vegades es distreu una mica pel camí, farà tots els possibles per protegir-la i ajudar-la a resoldre els misteris que es vagin trobant.
ROBERT
El pare de la Clàudia és un catedràtic de Literatura convertit en jardiner després de la tràgica mort de la seva dona. Introvertit i bondadós, lluita silenciosament amb el seu dolor mentre procura de pujar la filla tan bé com sap. Ha trobat en la jardineria una forma de teràpia i una manera de reconstruir la vida. Treballa per a la família Van der Haas i té cura dels jardins de la seva mansió de Santa Morta.
EMILIO BLACKWOOD
L’Emilio Blackwood és el propietari, cambrer i pastisser del cafè Tasses i Misteris. És molt tranquil i intel·ligent. Li encanten els llibres de misteri i la rebosteria. Només la Clàudia sap que abans era un detectiu de fama mundial fins que un dia, sense cap mena d’explicació, va renunciar a la professió. Sent una afinitat per la Clàudia i mira d’ajudar-la i d’aconsellar-la mentre resol els misteris de l’illa.
Capítol
1
La primera vegada que vaig veure el fantasma —en singular— va ser també la primera vegada que em vaig donar un cop al cap. Podria semblar que vaig veure el fantasma —de nou, en singular— perquè m’havia donat un cop al cap, però no. L’ordre no va ser pas aquest. Primer vaig veure el fantasma —sí, ho has ben endevinat, en singular— i, a continuació, em vaig donar el cop al cap.
Però això va ser després.
Aquell dia, les meves investigacions m’havien dut fins a una casa abandonada, lluny de tot, sense camins que hi arribessin. No tenia cap mena de lògica, però bé que hi era, allà al mig, com un bolet que apareix un cop ha parat de ploure.
No m’agraden les cases abandonades.
No m’han agradat mai. No pas perquè facin por, no, sinó perquè gairebé sempre són una decepció. Esperes que hi hagi misteri, foscor, el ressò d’una història antiga…, i només t’hi trobes una estructura vella, bruta i trista. Una casa buida on algun cop algú hi va cuinar, escombrar o esperar un amic, però que ara només conté floridura, insectes i silenci.
La humitat esborra qualsevol empremta interessant, la pintura de les parets es desprèn i hi deixa senyals d’atrotinament i els sostres degoten com si ploressin pels secrets no revelalats.
Però aquesta casa era diferent.
Des de l’escalinata de l’entrada, que és on era jo ara, es veia com una mansió antiga, aïllada de la civilització pels arbres del bosc. Semblava que la resta de l’illa hi hagués crescut al voltant i, tot seguit, hagués decidit ignorar-la.
Tenia, pel cap baix, tres pisos. Des d’on em trobava, era difícil de dir si hi havia també soterrani o no. La façana, que en el passat havia sigut d’un color clar —blanc, crema o ves a saber quin altre, ara ja tant se valia—, estava tota escrostonada i plena de taques fosques. Pels cantons s’enfilaven reguerons d’heura fins a dalt de la teulada. Les finestres estaven tapades amb taulons encreuats, tot i que n’hi havia algunes d’on els havien arrencat fent força. A l’altra banda només hi havia ombres, però no d’aquelles que es limiten a ser-hi i prou, sinó de les que sembla que s’esperen a veure si hi entres o què.
Vaig agafar la càmera i hi vaig fer una foto.
—Som-hi, Julius.
El Julius era la meva fura, una mena de floc blanc i esprimatxat, com si a un núvol de sucre se li hagués acudit tenir potes. Jo l’adorava, tot i que poques vegades es dignava a fer-me cas.
Em vaig ajupir, li vaig allargar la mà i se’m va enfilar pel braç fins a l’espatlla; el seu lloc preferit, de totes passades.
Davant dels meus peus s’estenia l’escala. Havia arribat l’hora d’endinsar-me en aquella ruïna. Els esglaons de fusta, vençuts per la humitat, espetegaven com si s’haguessin de desplomar només de tocar-los. Vaig trepitjar lleugerament el primer amb molta cura i vaig comprovar si aguantava. Em vaig inclinar cap endavant, vaig calcular el centre de gravetat i hi vaig pujar mirant de distribuir el pes. Amb cada passa que feia sentia que m’hi jugava la vida… O, si més no, que m’hi jugava acabar amb una cama trencada. Hi havia molsa entremig de les esquerdes i una cosa que semblava un niu de feia anys sota el tercer graó.
El Julius hauria xalat de valent ficant-hi el morro. Jo, potser no tant com ell.
Quan vaig ser al porxo, vaig enretirar una teranyina que em barrava el pas. No hi havia res que em vingués menys de gust que acabar amb un d’aquells éssers de vuit potes als cabells.
A la llinda de l’entrada, tallat a la pedra, hi vaig veure un símbol: un triangle amb un ull a dins ratllat amb una X. Gairebé per costum, en vaig fer una altra foto.
Soc del parer que qualsevol cosa poc comuna es mereix que la fotografiïn, i aquell símbol era MOLT estrany.
Em vaig acostar a la porta i la vaig empènyer. Es va obrir amb un nyeeec agut i prolongat, com si es planyés per haver-la molestada. Per un instant, em vaig imaginar que algú, en alguna banda de la casa, l’havia sentit. La claror del dia es va esmunyir per l’obertura i va il·luminar el rebedor. Les volves de pols es van posar a ballar amb tot d’alegrois pel feix de llum.
A dins feia fred. No pas un fred físic, sinó més aviat aquella mena de fred que fa que vulguis parlar xiuxiuejant, encara que sàpigues que estàs tu sola. Em vaig treure la llanterna de la bandolera i la vaig encendre. La llum tremolava, tot i que no era pas perquè estigués nerviosa o morta de por: aquell trasto ja feia un parell de dies que necessitava que li canviessin les piles.
Em vaig endinsar al casalot. A l’esquerra, hi tenia un mirall enorme que reflectia la negror. No m’hi vaig pas mirar. No m’hi miro mai, als miralls, quan estic a les fosques. No fos cas.
La casa havia pertangut a una dona que, segons corria la brama, parlava amb els morts. Una mèdium. Les pistes que havia anat reunint fins aleshores confirmaven que la casa havia sigut seva. També deien que la dona posseïa una col·lecció molt valuosa d’objectes esotèrics, una col·lecció que no s’havia arribat a trobar mai. La mèdium havia desaparegut sense deixar rastre de cap mena, i a mi se m’havia ficat al cap que allà dins hi havia d’haver alguna cosa. Una pista. Una cosa que esclarís què li havia passat.
L’entrada s’obria a un vestíbul ampli, amb un embalum que feia tota la pinta de ser un piano tapat amb una manta i una catifa arnada i descolorida. Hi havia altres mobles coberts amb llençols que, en un primer moment, em van semblar fantasmes.
I això que no hi crec pas, en els fantasmes.
A l’aire hi havia una flaire de pols, de fusta humida i de podridura. A la dreta, més enllà de l’escala principal, hi havia un passadís. Vaig apuntar la llanterna cap a aquella direcció.
Les parets del passadís estaven entapissades de paper pintat d’un to verd fosc estampat amb fulles i branques entortolligades. Per aquí i per allà s’havia anat desenganxant i penjava a tires.
Vaig avançar a poc a poquet, avaluant el terra amb la punta de les vambes. Al fons vaig veure la porta de la cuina entreoberta. El pom, rodó, estava tot rovellat però net, com si l’hagués tocat algú recentment.
Vaig empènyer la fusta amb la punta dels dits.
La cuina estava gairebé intacta, una cosa ben estranya. Semblava que l’haguessin netejada no feia pas gaire. Al bell mig hi havia una taula de fusta fosca, igual que els taulells i els armaris. Tot era antic, però gairebé que lluïen i tot. Vaig passar un dit per una de les superfícies i me’l vaig mirar amb la llum de la llanterna. No res. Net. Impol·lut.
A la dreta vaig veure una prestatgeria plena d’ampolles buides i, damunt dels fogons, una estructura de ferro amb ganxos d’on penjaven olles i cassons d’aram. En una de les parets vaig localitzar dos quadres: a l’un hi havia pintats uns rams de roses i a l’altre, uns rams d’espígol.
De cua d’ull vaig clissar un no-sé-què que es bellugava entre les ombres.
I vaig sentir un zum-zum.
Al començament em vaig pensar que era el brunzit de la llanterna. Però va pujar de to i em va començar a vibrar a les orelles. Em vaig tombar just quan, d’un forat entre les rajoles trencades, en sortia un eixam d’abelles. El Julius va saltar a terra i va sortir esperitat.
A partir de llavors tot va ser soroll i ales transparents. Vaig arrencar a córrer. Vaig ensopegar amb una cadira. El zum-zum m’omplia el cervell. Vaig notar les primeres fiblades al braç, al coll, a la cara.
—No-no-no-no-no —vaig xiuxiuejar alhora que obria el sarró i hi furgava a dins.
Mi-te’l. L’estoig vermell de l’EpiPen. El vaig obrir. Em tremolaven les mans. En vaig treure l’autoinjector. Me l’havia de clavar a la cuixa. Sens falta.
Em començava a costar respirar i vaig notar com se m’inflaven els ulls. Em coïen com una mala cosa. Em va caure la llanterna, però, per sort, no es va apagar. Em vaig veure l’ombra com anava oscil·lant a la paret amb l’EpiPen encara a la mà.
Vaig provar de treure’n el tap de seguretat. No me’n vaig sortir. Els dits no em responien. Vaig repenjar l’esquena a la paret. No hi seria pas a temps.
Moriria de la manera més absurda.
Una qüestió de mala sort.
Com la mare.
Havia llegit força sobre aquest tema. L’anafilaxi. La hipòxia. La mort causada per picades d’insectes. En termes estadístics, era ben poc probable, però no pas impossible. Entre dues-centes vint i quatre-centes persones morien cada any per picades d’abelles, vespes i altres himenòpters.
I jo estava a punt de ser-ne una més.
Genial.
No hi havia res que em vingués més de gust.
Em vaig poder treure el