Els estornells mai volen sols

Eduard Cirera Riu

Fragment

cap-1

1

Feia mesos que no tornava a Reus, i me n’hauria passat uns quants més si no fos perquè el meu pare va decidir tenir un infart. Per a mi, anar a Reus era com visitar unes ruïnes enmig d’un desert. Ni la plaça del Mercadal, ni la Prioral de Sant Pere, ni l’Índiu, ni els vermuts electrònics, ni res de tot això em resultava familiar ni em feia bavejar de nostàlgia. Un dels pocs llocs que recordo amb gràcia era el bar Llúpol, però des que el van traspassar i el van convertir en un cau d’estirats que ja no valia la pena ni apropar-s’hi.

És igual. Aquella tarda al tanatori em va semblar la mar de depriment. No perquè el pare fos en una caixa, sinó per la desfilada de boomers que van venir a veure’l. Tots deien que eren de Repsol, companys de feina. «Pobre Pere», es lamentaven. I repetien que «quina llàstima, tan a prop de la jubilació», i coses així. Ni que la jubilació fos el nirvana, tu.

Sort que el David també hi era, i no els havia de suportar jo sol. El David és el meu germà. Fa uns quants anys que viu a Boston, i no li veig mai el pèl. Abans venia per Nadal, però ara ja ni això. I la Carme. Sempre està bé, veure la Carme. El que passa és que no tinc clar si era ella qui ens acompanyava en el sentiment o si era a la inversa. El cas és que ens va convidar a sopar i a dormir a casa seva.

—Com en els vells temps —va dir, amb un somriure trist—, i us podeu quedar tants dies com vulgueu.

El David no li va fer ni cas. L’endemà va sortir disparat cap a l’aeroport tan bon punt es va acabar la sepultura, directe des del cementiri. Jo, almenys, m’hi vaig quedar fins a la tarda. Sèiem al balcó, preníem cafè i contemplàvem el campanar, que just havia tocat quarts de cinc. Feia núvol, com sempre que hi ha un enterrament, i no calia ser un geni per preveure el xàfec que estava a punt de caure.

La Carme fumava a mitges, deixant que els cigarros es consumissin sols. Es va pentinar amb la mà lliure els cabells curts i grisos cap a un costat.

—O sigui que aquest any ja acabes.

—Si tot va com hauria d’anar.

—Enginyer industrial. Igual que ton germà i que ton pare —va dir.

Vaig arronsar les espatlles.

—Els Font som així d’originals, suposo.

Va riure.

—I per això també vols tocar el dos aquesta mateixa tarda, oi? —Em va acariciar l’espatlla i em va mirar amb tendresa—. Genís, entenc que no vulguis passar la nit a casa teva, i per això us he dit que us podeu quedar tant temps com vulgueu. El pis és petit, però per a valtros sempre ho he apanyat, i no…

—Carme…

—… i no entenc per què el David ha marxat tan de pressa. És dissabte! Ni que tingués l’agenda d’un ministre. Tu no tens per què…

—Carme, para. Escolta’m. Me’n vaig a Barcelona perquè aquí ja no se m’hi ha perdut res. El pis de Sants és casa meva, ara. —Vaig fer una pausa—. Tinc vint-i-quatre anys, i el David en farà vint-i-vuit. Ens podem cuidar sols, no trobes?

No havia acabat de parlar que ja em penedia d’haver dit això. La Carme és tan sentida, a vegades. Em va tornar a sortir amb el tema de ser pastats a la mare, que cada cop que ens veu sent que té una mena de deute i que ens ha de cuidar; que la Mercè, la Mertxi, l’amiga de l’ànima amb qui havia compartit fins i tot les calces, ho hauria volgut així, i tota una llista de sentimentalismes que em feien venir ganes de llançar-me per la finestra.

Encara érem a setembre, però ja fotia rasca, i l’aire començava a despullar els plataners de l’avinguda. Ho vaig fer servir d’excusa per tornar a entrar a la saleta i recollir la motxilla, plegar els llençols i desar el plegatín al traster, amb la veu de la Carme rondinant de fons.

Vaig donar una última ullada a les parets i les prestatgeries del menjador. Encara hi havia penjats els dibuixos que el David i jo vam fer amb les mans banyades en pintura, quan encara no aixecàvem un pam de terra, i els elefants que vam intentar perfilar doblegant un filferro. A les tardes que ens passàvem al pis de la Carme devíem fer els mateixos tallers que a la casa d’acollida on treballa. Més enllà, vaig veure una foto del dia que ens va dur a PortAventura. Jo feia morros; el David acabava de pujar per primer cop al Dragon Khan i a mi no m’havien deixat entrar-hi. Vaig fer un somriure. Un somriure curt, perquè a la vora hi havia una altra foto, i en aquesta sortíem amb el pare. Era de quan la Carme va fer els cinquanta, i deu ser de les poques en què sortim tots dos amb ell. Déu-n’hi-do. Vaig agafar el marc per apropar-me’l. El pare fotia la mateixa cara de pòquer de sempre, amb les celles fent ombra a uns ulls de pedra. Semblava un moai de l’illa de Pasqua.

La Carme es va apropar.

—Us estimava —va dir—. Ho saps, oi?

Se’m va tancar la boca de l’estómac. Per un moment em vaig quedar sense aire, i no vaig contestar. Vaig tornar a deixar el marc a la prestatgeria i em vaig carregar la motxilla a l’esquena.

—Me’n vaig, Carme, que el tren surt d’aquí a res.

La Carme va sospirar, resignada.

—Espera’t —va dir, i se’n va anar un moment a la cuina per tornar amb dos tàpers plens de l’arròs a la cubana que havia sobrat del dinar—. Per si no tens res a la nevera.

Em va acompanyar al replà i em va abraçar com una boa constrictora per devorar-me a petons. És el preu que es paga per trepitjar el seu pis.

Vaig caminar de pressa cap a l’estació. Els trens de la Renfe sempre van quatre anys tard, però preferia esperar-me com un idiota que no pas que em deixessin tirat a l’andana. L’ambient al vagó no era millor que al tanatori. Ningú parlava, i només se sentia el zum-zum dels auriculars d’un tio que volia quedar-se sord. Em vaig asseure a la banda del passadís i vaig deixar la motxilla sobre el seient del costat. No volia que cap pesat em donés conversa durant tot el viatge, i em vaig posar els cascos amb ZZ Top a tota pastilla.

Em vaig quedar encantat mirant-me la imatge de fons del mòbil. Encara tinc la mateixa. És una selfie que ens vam fer l’Alba i jo. Hi surto amb unes ulleres de sol que m’acabava de regalar, clavades a les del Neo de Matrix. «És que t’hi assembles», deia. I en posar-me-les s’havia partit de riure. Suposo que tenia raó. Excepte per la part del cuir, el kungfu i els músculs. I també excepte per l’expressió de fucker que es pot permetre algú que sap esquivar bales. O sigui que, en realitat, del Neo només em quedava la pell anèmica i la mania de vestir de negre, com si per a mi cada dia fos un funeral. Que bé.

Vaig fer un somriure que, des de fora, devia semblar cursi amb ganes. Si hagués tingut algú assegut al costat, m’hauria mirat amb angúnia. És per això que no m’agraden els companys de seient. Tant és. El dia de les ulleres havia estat l’últim que l’Alba i jo havíem follat, abans que ella se n’anés a Estocolm. Érem al meu llit, en pilotes, i sonava «Comfortably Numb» pels altaveus.

Ella recolzava una galta sobre el meu pit.

—Genís, m’ho he estat pensant —va dir.

Jo només li veia l’esquena, coberta per la cabellera castanya i llisa, i li vaig fer un petó a la closca.

—El què?

L’Alba va aixecar la mirada, de color d’avellana.

—El que em vas proposar, d’obrir la relació mentre sigui fora.

—Ah, em pensava que m’anaves a dir que t’havies pensat això de marxar —vaig dir, fent broma—. Que renunciaves a la beca i al màster de biocoses. Que deixaves de banda el teu futur brillant com a investigadora per quedar-te amb mi escoltant Pink Floyd en bucle i mirant pel·lis del Kurosawa fins que se’ns xinessin els ulls.

Va riure.

—Estàs pirat. Et creus més important que el Karolinska Institutet? —Em va acariciar el nas amb el seu.

—El Karolinska Institutet és una simulació —vaig agafar les ulleres de la tauleta de nit, i me les vaig tornar a posar—. Si et prens la pastilla vermella, veuràs que només existim tu i jo.

L’Alba es pixava. M’encanta quan riu.

—Ets ruc —va dir—, t’ho dic de debò. Em sembla bé que puguem follar amb altres. Total, no deixaré d’estimar-te perquè una nit de borratxera et tiris una porca qualsevol. —Se’m va asseure a sobre i em va mossegar una orella. S’acostava el segon solo de «Comfortably Numb»—. Excepte si te la tires escoltant Pink Floyd.

El tren va fer un sotrac. Em vaig adonar que, ara sí, estava bavejant de nostàlgia. De fet, l’hipotètic company de seient, a més de mirar-me amb angúnia, ja s’hauria canviat de vagó.

Vaig rebre un avís de WhatsApp. Era l’Alba. M’havia enviat un vídeo per ensenyar-me l’apartament. Tenia una habitació, un lavabo i una cuina compartida. Tot plegat devia fer mig centímetre quadrat. Acabava de penjar els seus pòsters de la Janis Joplin i l’Amy Winehouse, i amb la guitarra sobre el llit, ja no li feia falta res més. Deia que s’hi estava molt bé, que havia conegut la companya del costat, amb qui compartiria la cuina, que es deia Wilma i que li havia semblat molt maca. I que a fora feia un fred de mil dimonis; que si en començar la tardor ja era així, no volia saber com s’hi estaria al gener. I que tenia un milió de ganes que anés a veure-la, que visitaríem junts la ciutat i tota la pesca. Estava tan contenta que no em vaig atrevir a dir-li que el pare havia mort. No l’hi havia explicat. Vaig pensar que només feia cinc dies que hi era, i que, coneixent-la, si ho hagués sabut, hauria tornat amb el primer vol i s’hauria estat setmanes amb mi per donar-me suport i tot això, i tiraria la beca pel vàter.

Vaig mirar per la finestra. Passàvem Torredembarra i els núvols es diluïen. Al final no hi havia hagut xàfec. Ni una sola gota. Però jo encara tenia el cap a Reus, i també l’estómac. El nus m’estrenyia i m’assetjaven tot d’imatges de l’enterrament. Els de la funerària aixecant la caixa amb el pare com si fos això, una caixa, i fent-la cabre a dins del mateix nínxol que contenia les restes de la mare. Un dels homes segellant la tapa amb ciment, amb una maniobra mecànica. Ras, ras, ras. La Carme plorant com una magdalena, i el David prement els punys amb la caròtida inflada. El taxi que el retornava a l’aeroport arrencant amb una embranzida. I també veia imatges de l’Alba passant el control de seguretat del Prat amb una maleta enorme, preparada per volar a Estocolm. I jo allà, com un espectador, com si m’estigués mirant una pel·li del Kurosawa. En blanc i negre.

Li vaig escriure un missatge a l’Alba:

Torna, si us plau

I el vaig suprimir abans no aparegués el segon tic.

2

L’estació de Sants estava a petar. Turistes de maleta, turistes de motxilla, corbates, xandalls i uniformes, tots validant bitllets a un ritme frenètic mentre la falca de megafonia parlava sense que ningú l’entengués. A fora, els taxis rodejaven l’estació amb la ferocitat d’un grup d’orques, a la caça de guiris mirant-se el Maps amb cara de foca perduda. «Ah, Barcelona», vaig pensar. No és que m’agradés el panorama, però és que a la capital és molt fàcil camuflar-se.

La llum de la tarda es filtrava entre els pocs núvols que encara quedaven, i fregava les façanes del passeig de Sant Antoni amb raigs horitzontals. Alçant la vista, vaig veure una estelada despenjar-se d’un balcó. Estava descolorida per les hores de sol, i estripada pel vent i la intempèrie. Aviat faria un any del referèndum, i en aquell moment em va semblar que havia passat una eternitat. L’estelada va caure surant com una fulla seca i es va quedar moribunda sobre l’asfalt. Un cotxe hi va passar per sobre. I un altre, i un altre, fins que es va perdre entre les rodes d’un autobús.

Vaig enfilar carrer Vallespir amunt. L’Ernest i la Marina m’havien dit que m’esperaven al Rock’n’Manu’s, el bar de sota el pis. Vam decidir mudar-nos junts després dels dos primers cursos a la residència, i amb aquell ja faria cinc anys que convivíem. L’Ernest estava acabant el màster d’Enginyeria Industrial amb mi. Un crac. Havia estat top ten de la promoció en tots els cursos. De matrícula en matrícula, de poc que no es treu la carrera gratis, i això que no anava curt de pasta. El seu pare era un peix gros de no sé quina empresa de Vic, però no el tenia gens consentit. Vull dir que no era un impertinent ni un antisocial. Era dels que et passen els apunts si et fa pal anar a classe, i dels que s’està hores explicant-te com ubicar l’eix instantani de rotació d’un sòlid rígid la nit abans de l’examen. L’amic perfecte, vaja. A més, el cabró estava bo. Alt, moreno, amb la barba arreglada al mil·límetre i de ben vestir. En realitat, fotia ràbia. Quan entrava en una discoteca feia caure totes les calces a terra, i mitja humanitat i part de l’altra maleïa els ossos de la Paula, la seva primera i única nòvia, la de l’institut, amb qui va perdre la virginitat i amb qui feia una mena de parella perfecta, digna de portada de revista del cor. A la paret de l’escriptori, l’Ernest hi tenia enganxat un pòstit que deia «La constància és la clau de l’èxit». Jo no tenia clar si es referia als estudis o a la relació amb la Paula. En tot cas, havia estat sempre el mateix pòstit. I encara aguantava, tu. Tota una gesta.

La Marina era d’Alcarràs, de Lleida i de Barcelona. Si tingués tres peus, diria que en tenia un a cada lloc. O potser cap, no ho sé. Havia començat el grau d’Enginyeria amb nosaltres, però a mitjan segon any ja va veure que ni de conya. Deia que a l’ETSEIB només ens feien estudiar com a robots esclaus, sense esperit crític ni res de tot això, i es va passar a Antropologia. Conviure amb la Marina va fer que em replantegés el concepte de caos. La seva habitació era una olla de pressió de roba bruta, llibres i apunts dels seus projectes de novel·la mai començats, i obrir-ne la porta sense acabar sepultat era un repte titànic. Qualsevol mestre de fengshui s’hauria disparat un tret en entrar-hi. Era habitual trobar-se roba seva per sobre el sofà, pel passadís i fins i tot a la cuina. Ella era esquifida i seca com una pansa, i el pentinat de Beatle encara la feia més poca cosa, però el seu imperi d’entropia desbocada s’expandia a tots els racons del pis. I ningú no entenia com algú tan senzill, que sempre va amb les mateixes xiruques i els mateixos pantalons Adidas, podia perdre tantes coses. Una vegada la seva copa menstrual va aparèixer entre els apunts d’Electrotècnia de l’Ernest, qui va agafar tal emprenyada que va llançar la copa pel balcó. La Marina es va venjar fotent-li el matalàs a la dutxa, i aquell dia vaig veure perillar la integritat de les parets. Però, com sempre, amb una sola ronda al bar del Manu n’hi havia hagut prou perquè tornessin a ser cul i merda. Si alguna cosa li devíem a aquell bar era la pau social del 5è 2a del 234 del carrer Vallespir.

El cas és que havíem quedat allà mateix, al Rock’n’Manu’s. Decoració i acabats de fusta, terra enganxós i il·luminació precària. Només li faltava el cartell de Guinness per ser un bar irlandès en tota regla. Quan hi vaig entrar sonava «Roadhouse Blues» de The Doors, i vaig recordar per què m’agradava tant aquella cova. L’Ernest i la Marina eren al fons, a la taula de sempre, i en veure’m es van aixecar per rebre’m. La Marina em va estrènyer fort, molt fort, i l’Ernest em va fer un copet a l’espatlla. Ningú sap mai com es fa, això de donar el condol.

Abans que m’arribés a asseure, el Manu ja m’havia servit una pinta de Santsenca, la cervesa artesana que feia ell mateix. També la més cara, la de les ocasions especials.

—Company, ja m’ho han explicat. Quina merda —va dir—. Avui beu tot el que vulguis, convido jo. —I va tornar rere la barra.

«Avui beu tot el que vulguis, convido jo». Ell sí que sabia donar el condol. Eren les paraules més boniques que et podia dir un bàrman, i encara més si el bàrman en qüestió sembla un pirata que et faria canviar de vorera només amb la mirada. Duia un mocador negre al cap per cobrir-se les grenyes, també negres; unes arracades en forma de cèrcol que li tocaven a terra, i una cicatriu a la barbeta que li dividia la perilla en dos. Per cagar-se. Però el seu bar molava, i aquell dia convidava ell. Era una llàstima que jo tingués l’estómac més regirat que una rentadora.

La Marina s’havia posat un pírcing al sèptum aquell mateix matí, i se l’anava movent amb els dits.

—És perquè no se m’infecti. Perquè respiri i etcètera —m’explicava.

L’Ernest va sospirar negant amb el cap.

—I amb aquesta ja tens una altra ferralla a la cara.

—I a tu qui merdes t’ha preguntat?

—Ei, llibertat d’expressió. —Va aixecar les mans, com si l’apuntessin amb una pistola—. No és el que crides a les manis?

«Això són amics», pensava. Ja s’estaven discutint per una ximpleria, per vici i perquè sí. El meu pare era mort, d’acord, però la Terra no canviaria d’òrbita. Les cares llargues no tenien per què durar més de trenta segons.

Vaig fer un glop de Santsenca.

—Doncs a mi m’agrada. Segur que el Tinder traurà més fum que mai —vaig dir, picant-li l’ullet.

—Gràcies, guapo. De fet, la setmana que ve he quedat amb un tio. Un tal Marcos. —Va obrir l’aplicació i ens en va ensenyar l’única foto que hi tenia, en color sèpia i llegint un llibre més gros que una totxana. La descripció era una frase la mar d’intel·lectual de no sé quina novel·la, «d’un superclàssic i tal», va dir la Marina, i que això els havia fet el match—. És d’Albacete, però fa tres anys que viu per aquí. És resident de medicina.

—Bah, segur que és el típic que va de culte i de guai, però que després no val res. Només fum —va dir l’Ernest.

—I? Si no hi quedo, no ho sabré, Erni. Almenys llegeix alguna cosa més que els apunts o els fitxatges del Barça.

—Si jo ho dic per fer-te un favor. T’emportaràs una decepció, per variar. El Tinder és un catàleg, com el del Zara o el Mango. Jo no hi buscaria res més que una samarreta per suar i llençar.

La Marina va treure el tabac de la ronyonera per liar-se un cigarro.

—Parles com si estigués buscant parella per casar-m’hi i etcètera. Si el Marcos no m’agrada, doncs només m’haurà costat un cafè. Si m’agrada per tirar-me’l, doncs me’l tiraré un parell de vegades i fora. I si m’agrada per fer-nos la cullereta i anar als búnquers a veure postes

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos