Pròleg

En nom d’Al·là, el Clement, el Misericordiós. Guardi Al·là nostre senyor Muhàmmad i la seva família, i la salvi. Lloat sia Al·là, dispensador dels destins segons la seva voluntat. Lloat sia qui ha posat a prova els homes i les dones de qui parlaré, perquè a través dels fets que els ha fet viure es demostra que el que Ell decideix sempre s’acompleix.

Us diré que el meu nom era Yússuf i que encara el tinc per meu malgrat que l’amo m’hagi sempre anomenat «Josep», que és la forma que donen els trinitaris al nom d’aquest venerable profeta.

Vaig néixer el 27 de safar de l’any 627. Era el mes groc, quan cauen les fulles, el mateix mes dissortat en què Adam va ser expulsat del Paradís. I va ser el dia terrible en què la meva mare va deixar el món després d’estripar-se per dins —perquè jo venia de natges— i dessagnar-se sense remei. No en tinc cap més record que el sentiment d’amor que sento algunes nits, quan prenc el son i se’m comencen a obrir les portes del somni. Encara ara, vell com soc, em veig dolçament protegit en les seves entranyes, i sé que la meva mare era feliç de portar-me a la panxa malgrat els fets terribles que s’esdevingueren a la nostra illa de Mayurqa amb l’arribada dels infidels.

Ara sé que tots aquests esdeveniments ja formaven part de la meva vida, perquè quan es va perdre l’illa jo ja havia estat concebut, i estic segur que els vivia des del claustre matern. Diu Ibn Sina, l’Avicenna dels ru-m, que no només afecta les criatures que encara no han nascut allò que mengen i beuen les mares, sinó també les seves alegrances i els seus trasbals, els seus neguits i la seva pau.

Segur que a través de la badiella que uneix mare i criatura em va arribar la por de saber que ja teníem els trinitaris parant setge davant de la ciutat amb les seves màquines de guerra. I de ben segur que vaig sentir un llampec de dolor quan ma mare va saber que mon pare formava part de la milícia d’andalusins que havia intentat tallar la séquia que abastia d’aigua el campament dels infidels. Els ru-m els van descobrir, els van perseguir i van deixar a la plana una catifa de cossos trinxats per les espases i les ferradures dels cavalls de guerra.

I si encara avui em desperta un espant que no sé d’on ve, potser també és perquè vaig sentir el terrabastall de la muralla que s’esfondrava, ferida pels cops de roc, que devien pesar com quatre bous, llançats des d’un fonèvol com no se n’havia vist mai cap.

Però els ru-m encara van trigar uns dies a poder entrar a la ciutat, perquè la runa barrava el pas a la cavalleria. Finalment, amb l’ajut d’una gran torre d’assalt des d’on els ballesters cristians podien batre sense pietat el pas de ronda de les nostres muralles, i després d’ensorrar el segon mur, van entrar amb els cavalls al galop per obrir el camí a la infanteria. Les hores següents van ser les més espantoses que hagi viscut mai Madina Mayurqa. Per sentència d’Al·là, té lloc la més gran de les crueltats i s’esdevé un daltabaix com el que hi haurà el primer dia del judici. Els infidels fereixen, maten, assassinen tant el qui es defensa com el qui fuig. No tenen pietat per les embarassades, deslleten els lactants a cops d’espasa i els enfonsen la llança al pit, degollen joves i criatures, calen foc a les cases... Aprofitant el caos de la invasió, uns quants dels nostres, sobretot dones i criatures, aconsegueixen abandonar la ciutat per les portes de llevant. Entre ells, la meva mare i les seves germanes, l’Amina i la Maissa. L’Amina i l’oncle Udad ja tenien una filla, l’Izza. Van escollir com a cabdill Xuiap de Xivert, i van anar a refugiar-se a la serra de Tramuntana. Allí, en una cabana feta de rocs i branques d’ullastre, amb un sostre i una porta de bruc, és on vaig néixer jo i on va morir ma mare.

Els trinitaris havien fet una matança tan gran a la ciutat i en tants llogarets de l’illa, que ara els faltaven braços que s’ocupessin de llaurar la terra i menar els ramats. També devien anar curts de fusters, ferrers, terrissaires, cuineres, cosidores, teixidores, bugaderes, bastaixos, picapedrers i tants altres oficis que ara no tenien ni mestres ni aprenents. A causa d’aquestes mancances, i no per compassió, els homes del rei Jaume van acceptar la rendició dels qui ens havíem refugiat a les muntanyes a canvi que Xuiap i quatre familiars més tinguessin hisenda a Mayurqa, i la resta tingués dret a repoblar les terres que els havien estat expropiades. I així és com la meva família va poder tornar a l’alqueria del meu oncle Udad, al rahal d’Alhamud.

El rei dels cristians havia ordenat el repartiment de terres entre els nobles que havien aportat més cavallers i soldats a la invasió. L’alqueria de l’oncle, amb les seves oliveres i els seus horts, va ser assignada a Berenguer de Palou, el bisbe de Barsalu-na, que havia participat en la invasió embarcant a les galeres prop de cent cavallers i mil infants i ballesters. Aquest noble senyor va designar com a administrador de la finca un jove cavaller occità, Landric de Corbiac, que en va prendre possessió i s’hi va instal·lar a viure. Érem els seus esclaus. Però jo encara no ho sabia.

El nostre amo, que es feia dir «senyor», vivia sol, encastellat a la torre de defensa de l’alqueria, a dalt de tot, amb no gaires més comoditats que les que teníem nosaltres i en companyia d’òlibes i ratolins. Era un home sec, amb uns ulls negres com el carbó, una llarga cabellera de cabells llisos i un rostre que semblava tallat en un tronc. Sovint rebia la visita d’un grup de vuit o nou cavallers entre els quals, de vegades, hi havia el bisbe de Barsalu-na, l’usurpador de la propietat del meu oncle. Fins aleshores havia cregut que els homes de religió no duien armes, però aquell senyor bisbe, a més d’anar protegit amb un ausberg d’escates que brillava com un peix i dur gamberes i genolleres de llauna, portava una espasa i un punyal que feien por.

Quan venien, es feien fer un sopar de carns i cuscussó. El bisbe es posava a pregar en una llengua que no era la dels ru-m i a dibuixar en l’aire el senyal de la creu abans d’atacar les menges i començar a ingerir com un salvatge, escopint i llençant els ossos per terra.

Al matí, ben d’hora, ensellaven els cavalls i els vestien amb defenses d’acer i de cuir. Els petits miràvem emocionats com se n’anaven, tots ben armats, protegits amb l’ausberg de cap a peus, amb un perpunt encoixinat al damunt, els destrers cuirassats i les espases ben cenyides. Nosaltres també volíem ser cavallers. Galopàvem sobre les branques baixes de les figueres i lluitàvem amb espases de fusta i llances de canya. Fins als nou o deu anys no vaig saber que el bisbe de Barsalu-na i els seus cavallers sortien a caçar els pobres desgraciats que encara resistien a les muntanyes de llevant.

En aquella època, jo ja munyia cabres i acompanyava l’oncle al mercat —on ben aviat vaig aprendre la llengua dels cristians—, i als nou anys ja era prou fort per guiar l’esteva i enfonsar la rella de l’arada, i prou alt per raspallar els cavalls del nostre amo.

A l’alqueria, el cavaller Landric de Corbiac només s’ocupava de passar comptes amb el meu oncle per poder mantenir a punt els seus dos cavalls i les armes de guerra. Feia una vida estranya. De vegades el vèiem pels volts de la possessió, lluitant amb l’espasa, com un esperitat, contra un exèrcit d’ullastres. Tallava branques com si fossin braços i cames dels enemics, i després, cobert de pols i ple d’esgarrinxades dels esbarzers, es rentava a la bassa ben nu.

L’Amina havia tingut dos fills més, l’Azenzer i l’Aksil, el primer gairebé de la meva edat i l’altre d’un any menys. El cavaller ens feia lluitar contra ell amb les nostres espases de fusta, i gairebé sempre la lluita acabava malament, amb l’Aksil fugint, l’Azenzer plorant i jo mossegant-me el llavi per no fer-ho, perquè més que un joc, era una batalla de debò. Ens colpejava sense pietat amb una branca d’avellaner que li servia més de fuet que d’espasa, i que ens deixava el cul i les cuixes ben marcats. De vegades li agafava per entrar al corral, treure’n una oca, fer-la córrer, encalçar-la i tallar-li el cap d’un sol cop. Li feien gràcia les corredisses sense rumb de l’animal escapçat.

Li agradava ensenyar-me les seves armes, que sospesés l’espasa i que mirés de clavar-li a la panxa quan duia l’ausberg posat. L’arma que més m’anguniejava era un estilet finíssim, com un punxó, que no estava fet per escriure a la tauleta de cera, sinó per matar, i que duia oculta en una mena de butxaqueta de cuir, dins de la canya de la bota.

—Saps per a què serveix, noiet? Si mai em veig perdut, desarmat i ferit, i sé que l’enemic em farà presoner i em torturarà per divertiment, encara tindré aquest punxó —em va explicar, per espantar-me. Em va posar un dit al pit i em va comptar les costelles—. Et comptes les costelles, una, dues, i entre la segona i la tercera, aquí enmig, una mica a l’esquerra, hi tens el cor. Hi enfonses el punxó, i et mors sense patir.

Jo crec que l’admirava. Però de vegades la innocència es perd d’un dia per l’altre. De sobte tot pren un altre sentit, i t’avergonyeixes de no haver entès com és el món fins aleshores. De cop, aquell cavaller que em deixava bocabadat se’m va convertir en un monstre creat en el foc de l’infern.

És una nit de jumada l-ula, o si voleu de maig —perquè ja sabia els noms cristians dels mesos, encara que no siguin ben bé el mateix—. Hi ha lluna plena. Tinc dotze anys. Em desperta un xiuxiueig de veus, un somiqueig, una queixa. Obro els ulls i, a la claror dels raigs de lluna que s’escolen per les clivelles dels porticons, endevino l’ombra de la tia Amina. Allarga el braç, estira, ajuda la meva cosina Izza a incorporar-se.

—Què passa? —dic.

—Xxxt —em fa callar la meva tia—. Tu dorm.

—Què passa?

—L’Izza m’ha d’ajudar a fer el pa.

Veig com la noia s’aixeca, es calça les babutxes i surt. Em torno a adormir.

Pocs dies després es repeteix la mateixa escena, i quan ja són fora i miro de tornar a prendre el son, sento la veu de l’Izza a l’era. Però al forn no s’hi va pas passant per l’era. On van a aquestes hores? Obro una mica el porticó que tinc a tocar d’on dormo. Encara tenim lluna. L’Izza sembla una estàtua. S’abriga amb els braços. La seva mare s’hi apropa, la sacseja, mormola, rondineja. L’Izza plora. El meu cosí Azenzer també s’ha despertat, s’ha arrossegat des de la seva màrfega fins a la meva i ja el tinc al meu costat, mirant enfora.

—Què fan?

—No ho sé.

Mare i filla se separen.

—On va?

—No ho sé.

La tia Amina es queda mirant com l’Izza se’n va cap a la cavallerissa. La seva silueta fosca es retalla sobre l’enllosat humit, que a la claror de la lluna brilla com si fos de plata. Finalment, quan la seva filla ja ha desaparegut en la foscor, gira cua i se’n torna cap a casa.

Pocs dies després, al vespre, mentre raspallo el cavall de guerra del cavaller, veig que l’Izza torna de collir verdures de l’hort. El cavaller se li acosta. La noia s’atura, es fa enrere. Parlen, però soc massa lluny per sentir res. La noia deixa els cistells a terra, vol fugir corrents; el cavaller l’encalça, li agafa el braç, li fa una estrebada. M’amago darrere del cavall. El cavaller l’empeny. Van cap a la torre del cavaller. Ja no els veig, ja deuen haver entrat. Durant una bona estona m’estic en silenci. El cavall es belluga i gairebé em tanca l’eixida. Faig que es mogui i aconsegueixo sortir. Han deixat la porta de la torre oberta. Miro al meu voltant. A fora no hi ha ningú. M’esmunyo entre la llinda i la porta mig badada. Des d’allí dalt m’arriben els grunys del cavaller i el ploriqueig de l’Izza.

Pujo l’escala. Graons de pedra, sòlids, que no fan soroll. El primer pis és buit. Un espai fosc, il·luminat amb prou feines per les quatre espitlleres dels murs amplíssims de la torre i amb l’embigat i els racons enteranyinats i polsosos. L’escala que puja al tercer pis és de fusta. Tinc por que les posts comencin a cruixir. Per evitar-ho, poso un peu ben a prop del mur, on encaixen els graons, i aixeco l’altre peu. Cap brogit.

Tant de bo hagués deixat córrer aquesta insensata aventura, inspirada pel desig absurd de comprovar sense cap ombra de dubte el que, de fet, ja sabia. Però, no: segueixo escala amunt enganyat amb la idea que potser m’equivoco. Quan soc al segon pis, on hi ha una taula amb dues cadires, a més d’algunes caixes i calaixeres, m’aturo una altra vegada per parar l’orella. Només esbufecs de brau.

De seguida soc a mitja escala del tercer pis. Encara pujo un graó més, però ajupit i amb les cames tremoloses, conscient que si el cavaller em descobreix, em farà saltar el cap com fa amb les oques. Aleshores m’incorporo, a poc a poc, fins que puc veure què està passant. De la meva cosina en veig les cuixes, els cabells, un braç i els peuets. Del cavaller, les plantes dels peus, les cames peludes, el cul, l’esquena i la cabellera.

—Gossa, que ets una gossa! —El cavaller clava una manotada a la cuixa de la meva cosina.

Al peu del llit on jeuen veig les botes del cavaller. Penso en el punxó, la punta fina, la vena del coll. Tinc l’arma secreta del cavaller gairebé a l’abast. No em costaria gaire agafar-la. Només de pensar-hi m’esgarrifo. Abaixo el cap, goso treure’l per segona vegada, mig ofegat per unes imatges que m’atrapen i que vull entendre, i aquest cop li veig la verga brillant, regalimant, com la d’un cavall quan surt de dins d’una euga. Ja estic a punt de fugir corrents escales avall quan prenc consciència que el brogit més lleu em pot costar la vida i desfaig el camí tan silenciosament com puc, en companyia dels batecs del cor. Massa tard: sento unes passes precipitades i de sobte m’estiren els cabells, amb prou feines puc girar-me, veig el cavaller nu, amb un gest de ràbia a la cara, una mirada de foc, i gairebé m’aixeca agafat pels cabells, i em sembla que m’arrancarà el cap. De cop em deixa anar i em clava una puntada de peu. Rodolo escales avall, frego el mur de pedra amb el llom, amb el cap, i caic d’esquena al segon pis. El cavaller baixa l’escala com un esperitat, i més puntades de peu a la panxa i al cap, i em clava les ungles dels seus peus fastigosos, i em parteix el llavi, i noto el gust de ferro de la sang.

Fujo. Em perdo per l’oliverar. Em rento les ferides al pou.

La tia Maissa em sorprèn quan torno cap a casa. S’espanta en veure’m el llavi partit, un ull morat, una esgarrinxada profunda al front. Em pregunta què m’ha passat.

—He entrat... —li dic, mirant cap a la torre.

I ja ho entén, ja ho endevina. Em sacseja, em renya en veu baixa perquè no ens sentin, escopint, serrant les dents, enfonsant-me els dits al braç:

—Com se t’ha acudit fer una cosa així? Encara has tingut sort que no t’ha matat. Què vols? Que ens vengui al mercat? Que ens separi? Saps on podria acabar, l’Izza? Vols que t’enviïn a una granja de porcs dels cristians?

Em sembla que va ser aleshores quan vaig prendre consciència que havia nascut sense pare ni mare i que la meva condició era estar tot sol en aquest món per sempre més. Un barranc fosc, ple d’angoixa, em separava de les meves ties i del meu oncle, perquè no era just que desplacessin cap a mi totes les culpes. Potser encara ens unia el pont de la sang de família, i no el vaig voler trencar. Per això no vaig gosar preguntar a la meva tia Amina com podia ser que lliurés la seva filla al cavaller, com qui llança un tros de carn crua als lleons. No vaig gosar preguntar-li si sabia què li feia, i com plorava, i com es queixava, i com li pegava el cavaller de Corbiac. No vaig gosar dir-li que lliurant la seva filla al cristià, ella i l’oncle Udad s’estaven condemnant a sofrir eternament el foc del Yahannam, a beure oli bullent i a omplir-se la panxa dels fruits amargs —que el nostre mestre descrivia en forma de caps de dimoni, amb la llengua negra i els ulls com carbons encesos—, de l’arbre Zaqum, que arrela a les profunditats de l’infern.

Vaig deixar de parlar amb les meves ties i el meu oncle. Ells tampoc es molestaven a dir-me res. L’oncle Udad no gosava mirar-me als ulls. Era un covard. Ho va ser sempre.

Durant aquells dies de silenci vaig fantasiejar amb la idea de matar el cavaller. Quan estigués sopant li clavaria al cap la burxa de remenar el foc. O li enfonsaria la forca al coll quan sortís de banyar-se a la bassa. O lligaria l’extrem d’una corda ben llarga a un dels seus cavalls de guerra i l’altre extrem, passant per la finestra, al cap del cavaller mentre dormís. Aleshores embraviria el cavall al galop i la corda li arrancaria el cap d’una estrebada o el faria caure per la finestra i l’arrossegaria pel camí de pedra fins a llevar-li tota la pell i deixar-lo com un conill espellat, sangonós i arrebossat de terra.

Van posar l’Izza a dormir en una altra cambra, però jo encara la sentia remugar quan la despertaven. De vegades obria l’espiell del porticó per veure com travessava l’era. Era una manera ben trista d’acompanyar-la en la seva dissort. Després m’estava amb els ulls oberts en la foscor i m’imaginava noves maneres de matar el cavaller.

L’amo no va voler que toqués mai més els seus cavalls. Des d’aleshores se’n va ocupar la Maissa. També ens va prohibir que vingués el mestre, que segons ell només feia que explicar-nos mentides.

A principis d’estiu, el cavaller va ser fora ben bé quinze dies. Quan va tornar, anava cobert de pols i de fang, i així que es va llevar el capmall i les manyopes de malla, vaig veure que tenia ferides i regalims de sang a la cara i a les mans. Es va tancar a la torre i no en va sortir durant dos dies.

Al vespre del segon dia, jo era lluny de casa, més enllà de l’oliverar, i m’havia enfilat en una figuera per abastar una branca carregada de fruits, quan vaig veure, molt lluny encara, que algú s’apropava a cavall. Em va cridar l’atenció que el genet anés decantat, com si dormís i confiés el rumb a la muntura.

Tot just començava a distingir que el genet era un cavaller amb arreus de guerra que brillaven al sol, i que cavalcava un destrer amb defenses de metall, quan l’home es va anar inclinant més i més fins que va caure de la sella. El cavall es va aturar.

Em vaig quedar mirant sense saber què fer. Ni tenia ànims de socórrer un infidel ni ganes d’anar-ho a dir a l’oncle Udad, amb qui feia gairebé dos mesos que no parlava. Però finalment la meva curiositat va poder més que aquests impediments, i em vaig anar apropant al cavall i al cavaller, cada vegada més convençut que l’home era ben mort.

El vaig reconèixer de seguida. Era el bisbe de Barsalu-na. Era viu. Respirava, però feia una ranera espantosa. Aquell home que es dedicava a caçar els qui encara resistien a les muntanyes de llevant no es mereixia que el deixés allí perquè servís de menja dels voltors? No soc, ni de lluny, un creient encegat per les paraules, però em sabia de cor la sura que diu que la bondat no és el mateix que la maldat. «Refusa la maldat i tria la bondat! Així, aquell amb qui estàs enemistat, passarà a ser un amic fervorós. Aquest do només el reben els pacients; només el reben els qui són perfectes».

Em sembla que va ser el primer cop, i potser l’últim, que vaig confiar en les paraules d’aquesta sura. Vaig córrer cap a casa a avisar el meu oncle, i ell va anar a cridar el cavaller.

—El bisbe! El fèiem mort! —rondinava el de Corbiac, molt alterat.

Van portar el religiós fins a casa a pes de braços i el van pujar al pis de dalt. Les dones van preparar un llit al racó que havia ocupat l’Izza.

Tres dies després vaig saber que el nostre cavaller, de bon matí, havia anat a la ciutat a buscar un frare que feia de cirurgià. Així que van arribar, em van ordenar que pugés a l’estança on era el ferit. El que vaig veure allí dins em va esgarrifar. Havien lligat el bisbe al capçal del llit, i els dos cavallers li aguantaven les cames amb tota la seva força. Tenia els ulls tancats i mossegava un drap humit. De seguida vaig veure-li el peu, gairebé negre, i vaig sentir la pudor de rata morta que li feia. A mi em van fer seure sobre el genoll del bisbe perquè no el pogués doblegar. El frare duia unes quantes eines dins d’una bossa. Mentre les anava traient i deixant en un plat de terrissa, feia una mena de cantarella incomprensible en aquell idioma estrany. Vaig pensar que devia ser la llengua antiga que, segons el nostre mestre, encara feien servir els savis i els religiosos cristians.

—Lloat sia Déu —va exclamar el frare—. Aguanteu fort!

Mentre sostenia en una mà una mena de ganiveta, amb l’altra mà va anar palpant la carn, els ossos, les juntures del peu ennegrit. De sobte es va decidir. Va ser ràpid. No vaig deixar de mirar, perquè era tan horrible com fascinant. El bisbe tremolava, s’agitava tot ell i feia una mena de gemec ofegat. El frare treballava, obria més, amb una mena de falca, els talls que ja havia practicat, girava l’eina, tallava per sota, pel costat, i tot molt més de pressa i amb molta més destresa que la dels carnissers que havia vist desossar una cuixa de cabra. No va fer servir cap serra. Només tallava carn, tendons i lligaments, i de seguida em va posar a les mans el peu pudent, embolicat en un drap. El bisbe havia perdut el coneixement.

—Què n’he de fer? —vaig preguntar.

—Enterra’l i resa alguna cosa —va dir el frare—. Saps resar?

—No senyor.

—Ja n’aprendràs. Demana a Déu que s’ocupi d’aquest peu. Ell sabrà què n’ha de fer. Ara ves.

L’Izza em va acompanyar a enterrar-lo. Vaig agafar l’aixada, vam deixar enrere l’hort i les tres feixes d’arbres fruiters, perquè ens feia angúnia enterrar el peu entre els cultius. Vam travessar l’oliverar i vam acabar fent un clot en un pedregar, lluny de casa. Com que jo, a ciutat, havia vist que els trinitaris plantaven creus als cementiris, n’hi vam plantar una feta amb una canya esqueixada i una branqueta encastada a l’esquerda.

He reviscut aquest moment moltes vegades: l’Izza i jo ens quedem mirant-nos en silenci. De cop ens abracem. I li dic que ho sento molt i que, si fos per mi, mataria el cavaller, i que si vol ens podem escapar junts, i l’Izza em diu que no, i es posa a plorar, i em diu que si ens escapem ens mataran; els esclaus no poden fugir. Li dic que ara l’amo de debò és el bisbe, i que el tenim a casa, i que li hem d’explicar el que està passant, perquè segur que el que li fa el cavaller també és pecat per als cristians, i ella em diu que no, que els ru-m no són de fiar, són infidels, no respecten els altres, i a nosaltres encara menys, perquè per a ells no som res.

Pocs dies després, l’Izza i jo érem a l’hort collint cebes, perquè l’endemà hi havia mercat, i ens va venir a ajudar el frare. El senyor bisbe s’havia adormit i l’home estava cansat de seure i no fer res. Era el primer cop que em relacionava sense por amb un trinitari. L’Izza no va trigar gaire a queixar-se que li venien basques. Vam veure que vomitava. El frare li va preguntar des de quan li passava.

—Ja fa uns dies. Sobretot als matins —va dir la noia.

—Deixa’m que et toqui la panxa —va dir el frare—, i amb molta cura i els ulls tancats, la va palpar a través del vestit.

—Què tinc?

El frare va tallar una ceba i l’hi va apropar al nas. La noia va apartar la cara amb una ganyota de fàstic.

—Estàs embarassada —va dir.

—Segur?

—Qui t’ho ha fet? —va preguntar el frare.

La meva cosina va esclatar a plorar. Em vaig encendre. Què faria, pobra Izza? Com suportaria dur a les entranyes la criatura d’un infidel? Què seria de la seva vida? Feia una estona, jo havia vist que el cavaller de Corbiac travessava els horts camí de la bassa. De manera que vaig anar a la pallissa, vaig agafar la forca de ferro i vaig córrer cap a la bassa per sorprendre’l nu, sense defenses ni armes, i clavar-li l’eina a la panxa. L’oncle Udad em va enxampar a l’era.

—On vas?

M’empenyia la ràbia, i com que l’oncle Udad era tan culpable com el cavaller, i més indigne encara, vaig mirar d’enforquillar-li els ulls i enviar-lo cap a l’infern des d’allí mateix. Però l’home va esquivar l’escomesa i em va agafar el braç per fer-me deixar l’eina. Vaig agafar un roc del mur de pedra seca amb la intenció d’esberlar-li el cap. Però jo, pobre de mi, era ben poca cosa encara. El miserable em va tornar a enxampar i em va fer caure a terra de bocaterrosa.

—Estàs boig! Què anaves a fer? Vols que ens matin a tots? És això, el que vols? —L’oncle Udad em burxava amb el mànec de la forca.

De seguida vaig sentir la veu del cavaller, que deixava anar paraules incomprensibles, i també la del frare cirurgià, que corria a posar pau.

Aquella mateixa tarda, així que el senyor bisbe es va trobar prou bé perquè el frare trinitari li expliqués el que li havia dit l’Izza, va fer cridar en Landric de Corbiac, i en veure el seu desconcert i l’embolic que es feia a l’hora de contradir el que havia declarat la noia, el va escridassar i el va condemnar a l’exili. Tenia cinc dies per abandonar l’illa, i l’endemà mateix havia de deixar l’alqueria. Pel que fa a mi i a l’Izza, així que el bisbe va prendre consciència de l’esvoranc enorme que s’havia obert entre nosaltres, per una banda, i les meves ties i el meu oncle, per l’altra, va decidir que l’acompanyéssim a la ciutat i entréssim al seu servei.

L’endemà al matí el cavaller ja havia desaparegut amb els seus cavalls, i al migdia ens va venir a buscar un carro de bous amb una llitera per traslladar el senyor bisbe a la ciutat. L’Izza, el frare i jo l’acompanyaríem. Vam plorar en separar-nos, ella dels seus germans i jo dels meus cosins, i els seus pares van plorar perquè ens perdien.

El senyor bisbe Berenguer de Palou vivia a l’alcassaba dels nostres valís, que fins aleshores jo només havia vist des de la plaça del mercat. Mentre ens hi apropàvem vaig veure centenars dels nostres, vestits amb roba saquera i guants d’espart, treballant a les obres de la catedral que els ru-m, per vergonya nostra, aixecaven al mateix indret on fins feia ben poc hi havia hagut la mesquita. Hi vaig veure nois de la meva edat, i més joves i tot. Em van separar de l’Izza així que vàrem passar la muralla, i vàrem tornar plorar, i vaig pensar que ens esperava un destí pitjor que el de viure a l’alqueria com a esclaus del cavaller de Corbiac.

Em van fer seure entre la polseguera dels traginers i les bèsties de càrrega, i després d’una bona estona em van fer pujar a les estances del bisbe. Em van meravellar els terres de marbre, els mosaics, els guixos, els vidres de colors de les finestres, que transformaven la llum i m’alegraven una mica enmig de tantes penes, i els relleus amb inscripcions que repetien les lloances a Al·là, Al·là és gran, tot el poder és d’Al·là, lloat sia Al·là, perquè els ru-m encara no havien reformat el palau dels valís per adaptar-lo a les formes austeres del seu art.

L’home que m’acompanyava em va fer entrar en un passadís en penombra que s’anava obrint a diverses estances. Vaig sentir rumor de veus i, per damunt de totes, els crits del bisbe.

—No el vull, aquest peu! Torneu a venir amb un peu tan mal ajustat i us tallaré els vostres!

—Senyor, ja us vam dir que era massa aviat per prendre mides. El monyó encara està inflat. S’ha de deixar que la ferida faci el seu curs abans d’ajustar el peu.

L’estança del senyor bisbe feia olor de càmfora i d’encens. El bisbe jeia al llit, amb un vestit de seda blava i la creu al pit. Al fons, en la penombra, hi vaig veure el frare cirurgià i dos homes més. Quan vaig entrar, en sortien els artesans que li havien fet el peu de cuir amb què pretenien substituir l’extremitat que jo havia enterrat.

—Vine cap aquí, vailet! —va dir el bisbe sense deixar de fer ganyotes de dolor.

M’hi vaig apropar.

—Tu, noi, saps qui ets?

—En Yússuf, senyor.

—Vas néixer sense pare, no és cert?

—Sí, senyor.

—Era un home important, ton pare. Ho sé.

—No el vaig conèixer, senyor.

—Muhàmmad ibn Túmart. Aquest era el seu nom. Em diuen que era un home savi, conseller del vostre valí. Voldràs ser un savi, vailet?

—No ho sé, senyor.

—Oh, Déu meu, em fa mal un peu que no tinc! Em cou i em crema un peu que no tinc —va gemegar el bisbe.

El frare cirurgià es va incorporar, va sortir de l’ombra i un raig de llum li va il·luminar el rostre.

—Descanseu, eminència —va dir.

—No, no. Si parlo m’oblido del mal que m’han fet mentre pretenien encastar-me la bota al monyó. Deixa’m veure aquest vailet que m’ha salvat la vida. Apropa’t més.

Vaig obeir.

—Vols conèixer el Déu vertader?

No vaig respondre, perquè no sabia què dir. M’oferia que l’home em parlés d’un déu vertader, com si donés per segur que el meu era fals. Però el bisbe no va esperar la resposta: amb un gemec de dolor, va agafar la gerra que tenia a la vora, la va aixecar i es va posar a recitar alguna cosa en llatí i a dibuixar creus en l’aire. Ara sé que amb aquestes paraules pretenia treure’m els dimonis del cos.

—Ara et faré cristià. I ja tindràs temps de conèixer Déu pare i Déu fill i l’Esperit Sant —va dir mentre m’abocava un bon raig d’aigua al cap. Després va tornar a deixar la gerra i va agafar una mena de potet menut, daurat, i el va decantar per mullar-se els dits.

—I ara entraràs a l’Església de Déu. Des d’ara et diràs Josep. Aquest és el teu nom cristià —va dir. En la penombra vaig veure que li brillaven els dits. Me’ls va apropar i vaig sentir que em dibuixava una creu al front. Era un líquid llefiscós, un ungüent que em va regalimar fins als llavis. Tenia un gust amargant.

—Que Déu et beneeixi —va dir el frare cirurgià, i també va fer una creu en l’aire.

—Noiet, ara ets cristià. I com que m’has salvat la vida, treballaràs d’aprenent amb Bernat de Roures, el nostre llibreter. Sàpigues que la família de ton pare tenia una de les biblioteques més importants de la ciutat, i que els seus llibres són aquí —va dir el bisbe—. Ara hi tindràs accés. Llegeix i aprèn, noi.

El bisbe va tancar els ulls, esgotat per l’esforç, i l’home que m’havia acompanyat fins a les seves estances va entrar a buscar-me i em va fer un gest perquè sortíssim.

I ja no vaig tornar a veure el senyor bisbe de Barsalu-na fins al mes groc en què cauen les fulles. Era el dia que s’acomiadava de tots els seus servents perquè se n’anava a viure a Balànsiya, que també havia caigut en mans dels infidels. Ja el vam veure muntar el seu cavall sense ajuda, amb el seu peu de fusta i cuir. Des del cavall va fer unes quantes creus d’aire per treure’ns els pecats de sobre, i per un moment em va semblar que la seva mirada es creuava amb la meva. I va sortir de l’Almudaina acompanyat d’una vintena de cavallers amb els cavalls guarnits i les llances al feltre, i enmig d’un guirigall eixordador de trompetes i timbals.

Des que ens havíem separat, no hi havia dia que no pensés en l’Izza. Preguntava per ella, però ningú no en sabia el nom i no me’n podien dir res. De segur que l’entristia portar el fill d’un trinitari a les entranyes. Era capaç de penjar-se per no haver de parir el fill d’un porc, d’un invasor sense pietat. O potser s’aniria esllanguint i es moriria de pena.

Un matí lluminós, des de la bastida de la catedral, vaig veure una noia que estenia llençols i vestits en un dels terrats de l’alcassaba, i només per la manera de caminar, ja vaig saber que era ella. Treballava a la nova bugaderia. Al vespre vaig aconseguir trobar-la i em va fer saber que Al·là, amb la seva misericòrdia, li havia fet perdre la criatura de manera natural, sense recórrer a la ruda o a l’aiguardent de gitam. Vam plorar un cop més, i ens vam prometre que trobaríem la manera de fugir de l’illa.