Pròleg a aquesta edició

Escriure un nou pròleg per a una nova edició d’Antoni Gaudí. Una biografia és un convit a la reflexió. També una opor­tunitat que esperava fa temps, no només per assumir i reparar alguns pecats comesos per alguna omissió, sinó també per actualitzar el llibre amb els últims estudis i progressos en l’obra de Gaudí.

Hi ha coses que no canviaria mai de la primera edició, que és pròpia del seu moment: la dedicatòria als meus tres fills, que han crescut al meu costat, que m’han donat tants bons moments i suport; és inamovible i no caldrà actualitzar-la mai. I el mateix passa amb una amistat d’infantesa que es reafirma per si mateixa amb Rosa Bargalló, germana de les Teresianes, que va viure en la intimitat de la pregària i la con­templació dins del seu espai gaudinià.

La Sagrada Família, en canvi, ha avançat i s’ha construït a un ritme que el 2002 ningú no hauria pogut preveure. I es con­tinuen batent rècords. El 30 d’octubre del 2025 la Sagrada Família va superar en alçada la catedral alemanya d’Ulm i va ser catalogada com l’església més alta del món. La seva torre central, la de Jesucrist, que impressiona amb els 162 metres actuals, està previst que assoleixi els 172 metres definitius.

Mentrestant, la reputació de Gaudí també s’ha disparat i de prendre’l per un boig excèntric ha passat a ser un dels creadors més extraordinaris de la història de l’arquitectura internacional. Se li ha reconegut una visió antiga però, para­doxalment, moderna, i alhora medieval, i a pesar de tot, avan­çada cent anys al seu temps i digna d’interès per al segle XXI.

Bona part de les grans contribucions acadèmiques sobre Gaudí que s’han fet al món han arribat massa tard per afegir-les al text original d’aquest llibre. N’hi ha que tot just s’han publicat fa unes setmanes.

Recordo, com si fos ahir, caminar pels Jardinets de Gràcia, els Jardins de Salvador Espriu, per participar per primera ve­gada a la signatura de llibres del dia de Sant Jordi. A l’aparador polsegós d’una vella llibreria, que va tancar fa temps, vaig entreveure un llibre sobre Comillas, escrit per Maria del Mar Arnús, que tenia tot l’aspecte de ser una obra fascinant. Com que encara faltava una estona per anar a signar, vaig decidir prendre un cafè a Gran de Gràcia i em vaig asseure a llegir. El llibre era excel·lent, punyent, i exposava amb color i habilitat la contribució de Gaudí a l’escena modernista de Comillas. Vaig trobar el telèfon de l’autora a la guia telefònica i li vaig trucar per demanar-li disculpes per no haver-la inclòs al llibre, ja que admirava de tot cor la seva feina.

La primera vegada que vaig signar per Sant Jordi davant de la Casa del Llibre de passeig de Gràcia va ser humiliant. M’havien situat al costat d’Eduardo Mendoza, que no feia gaire, el 2025, havia estat merescudament guardonat amb el prestigiós premi Princesa d’Astúries de les Lletres. Ell ja era famós des de molt abans, el 2002, i la llarga cua de quatre-cents fans que feia ziga-zagues per l’Eixample eclipsava els meu deu admiradors comptats de Gaudí, a qui vaig agrair un a un la seva presència. I, per més que allargués les respostes a les seves preguntes amb l’esperança que arribessin més lectors a la meva cua, només vaig aconseguir estirar el moment un vergonyós quart d’hora. Amb el seu delicat sentit de l’humor, l’Eduardo em va fer l’oferta descarada que li donés un cop de mà i l’ajudés a signar els seus llibres tenint en compte que jo tenia pocs acòlits.

Lluís Permanyer, historiador i veritable arxiu de la memò­ria de Barcelona, també va ser d’una utilitat immensa per arri­bar a entendre la complexa història de la ciutat. M’agradava veure la seva cabellera blanca esmunyint-se entre les mul­ti­tuds del passeig de Gràcia dirigint-se a mi com el Rei Lleó. Un altre pilar del diari La Vanguardia és l’escriptor Sergio Vila-Sanjuán, que em va deixar entrar generosament als seus arxius. El món de Gaudí en termes acadèmics, en realitat, en­cara és molt reduït.

L’admiració que sento per la intel·ligència i originalitat de Juan José Lahuerta és incansable. El catàleg i l’exposició Univers Gaudí del 2002, i l’estudi del context històric i ar­tís­tic que presenta a Antoní Gaudi. Foc i cendres són clau per apropar-se més a l’enigma Gaudí. I, no fa tant, la impressionant retrospectiva de Gaudí que Lahuerta va comissariar al Musée d’Orsay la vaig trobar innovadora, provocadora i instructiva com n’hi ha poques.

I, si fem un salt i passem del gran al petit, l’obra de Mireia Freixa i Marta Saliné sobre el trencadís trenca motlles. A Ca­talunya la decoració amb rajoles té una sòlida base d’origen romà i bizantí, però sobretot àrab. Ara bé, Gaudí, amb la seva manera inimitable, la va refundar de dalt a baix. Robert Hughes ja havia plantejat la idea que, des del subconscient, Picasso havia concebut la ruptura de l’espai observant les espectaculars xemeneies gaudinianes del Palau Güell, que el pintor podia veure des del seu estudi, situat al mateix carrer Nou de la Rambla. Hughes, sempre provocador i tan afilat com la navalla d’un jesuïta, ho va encertar de ple. Des del seu púlpit a la revista Time pontificava i poques vegades resultava avorrit. A parer de Hugues, repensar el mosaic modernista de Gaudí havia trencat la integritat de la rajola de caires rectes per permetre que cobrís una superfície corba i generés refle­xos brillants. Era el cubisme avançat al cubisme: una tècnica del tot revolucionària.

Gaudí era radical en molts sentits. Abans de morir el 1926, havia encès la metxa que obria un potencial camí cap a un estil gaudinià postmodernista complet. Un estil construït so­bre la corba catenària. La Casa Comalat de Salvador Valeri i Pupurull, situada a l’avinguda Diagonal, és d’una extrava­gància barroca espectacular… Només l’entrada a l’edifici ja és impressionant.

A quatre illes al sud-oest per la mateixa avinguda Diago­nal hi ha la Casa Sayrach, edifici del 1918, obra del modernis­me tardà de Gabriel Borrell i Manuel Sayrach, amb una impo­nent façana blanca coronada per un templet cantoner de for­mes arrodonides. A primer cop d’ull, es podria confondre fàcilment per una obra arquitectònica que va seguir les direc­trius de l’estudi de Gaudí o bé va retre un homenatge al mestre.

A trenta quilòmetres de Barcelona, a la ciutat industrial de Terrassa, l’arquitecte Lluís Muncunill i Parellada va crear una colla d’edificis entre els quals la Masia Freixa és el més imponent i elegant. Blanca i amb corbes pronunciades, la masia té un estil sorprenentment contemporani i al mateix temps sembla com si hagués sortit directament del taller de Gaudí, com si sentís nostàlgia per l’art nouveau —la transició prèvia abans que existís formalment l’art-déco— o, simplement, com si l’obra fos un meravellós exercici d’extravagància postmodernista. Amb Muncunill semblava plausible que Gaudí hagués creat un estil singular que es podia replicar fàcilment. Josep Maria Jujol, l’ajudant de Gaudí, l’hereu aparent, sempre havia estat massa estrafolari, brillant i excèntric per encasellar-lo en un estil concret… Ell sempre va ser Jujol i, de vegades, fins i tot més gaudinià que el mateix Gaudí.

Finalment, l’arribada de l’estil internacional, així com del vidre i l’acer de la Bauhaus, amb l’angle recte com a línia dominant, va ser un cop de porta a Gaudí, que el va enviar sense miraments cap al passat; el va relegar i denigrar com a exemple destacat del kitsch i de l’extravagància de finals del segle XIX amb tota la seva flaire de fum i encens.

Si bé Gaudí havia encès una metxa, encara es trigarien a veure la combustió i l’esplendor que esclataria més endavant.

A l’altre costat de l’Atlàntic, Rafael Guastavino havia instaurat a Nova York la volta catalana, que es podia veure a Ellis Island —la porta d’entrada dels immigrants a Nova York—, a l’icònic Oyster Bar de la Grand Central Station i a la seu del Govern de Massachusetts, al costat del parc de Boston Common.

Als anys 1930, Félix Candela, arquitecte i enginyer estruc­tural hispanomexicà, va reprendre el llegat de Gaudí creant unes fines cobertes de formigó armat de formes ondulades que ell va batejar com a closques. Les seves hiperboloides i paraboloides eren proeses geomètriques de la construcció que sortien directament del taller de Gaudí i s’havien modernitzat hàbilment per a un nou món de postguerra menys ostentós. Potser la seva obra més famosa va ser la més simple, el Pabellón de Rayos Cósmicos, que va fer el 1951 per encàrrec de la Universitat de Mèxic. Era Gaudí en essència i una exaltació a les esferes celestials.

El següent va ser Oscar Niemeyer, l’arquitecte brasiler de la ciutat de Brasília, i de moltes més, cèlebre per les seves declaracions:

M’atrauen […] les corbes lliures i sensuals, les corbes que trobo a les muntanyes del meu país, en la sinuositat dels seus rius, en les onades de l’oceà, i en el cos de la dona que estimo. Les corbes formen tot l’univers, l’univers corb d’Einstein.

Gaudí no va ser mai tan explícit i tota la seva passió la va ocultar darrere d’un escut que ell descrivia com la seva veneració al «gran llibre de la natura», la creació de Déu. Infinitament fascinant i infinitament fèrtil.

Tornant a Catalunya, als anys 1960, la Gauche Divine, una elit cultural que es rebel·lava contra el franquisme, va expressar la seva resistència al règim amb música, poesia, art i arquitectura. La resistència, en públic, es castigava. Molts van trobar maneres de crear els seus propis espais sagrats que eren privats, sobretot Xavier Corberó, el pare del qual havia treballat amb Gaudí. La seva magnífica casa-palau-masmorra, anomenada també la Casa dels Cecs, una follia arquitectònica d’estil dantesc que combina reminiscències de De Chirico amb Piranesi construïda sobre un turó format per túnels d’argila a Esplugues de Llobregat, és la resposta dels llibertins a la contenció religiosa de Gaudí. Però, curiosament, com el Marquès de Sade, canta des del mateix himnari.

Les generacions següents, i les cada vegada més internacio­nals, es van aficionar a Gaudí. El 1984, amb Melvyn Bragg i el director de cinema Nigel Wattis, vam portar al programa The South Bank Show l’escultor britànic Antony Caro, el rei del metall pesant. Els debats en l’àmbit de l’art i l’arquitectura havien canviat amb el temps i ja no es preguntaven tant si el color era apropiat en l’escultura, sinó què definia els límits que separaven l’escultura de l’arquitectura i, per tant, què definia «l’espai». Al cap d’uns anys de fer el documental em vaig trobar a les golfes de La Pedrera un Caro pensarós i una mica tímid. L’endemà vaig topar amb ell a la Cripta Güell i l’escultor semblava incòmode, com si l’haguessin enxampat. Estava clar que Gaudí començava a guanyar terreny.

Crec que s’ha de reconèixer que la següent generació d’arquitectes estrella com Santiago Calatrava, Zaha Hadid, Frank Gehry, Coop Himmelblau i Norman Foster estan molt en deute amb Gaudí per la seva capacitat d’«esculpir l’espai».

Entendre l’escala i l’emoció, així com la capacitat d’un edifici per inspirar i respirar, és el regal que ens ha deixat Gaudí. Actualment es pot accedir amb facilitat als últims avenços tecnològics de gamma alta; programes de disseny CAD; talladores làser de precisió; materials radicalment nous; sistemes de disseny passiu que controlen la calor, la llum i el flux d’aire; nínxols ecològics fets a partir de vidre aïllant; energies renovables, o modelatge BIM (Building Information Modelling), com el que va utilitzar sobretot Zaha Hadid a l’aeroport internacional de Pequín-Daxing, un edifici que es desplega sobre la superfície com una estrella de mar gegant de l’era espacial que ha caigut sobre la sorra. És meravellosa la simbiosi que s’ha produït amb aquestes noves tecnologies, per­què ara serviran per completar un projecte de construcció impressionant que aviat farà cent cinquanta anys que es va ini­ciar, el 1882: la Sagrada Família.

Si els arquitectes de la nova era es van inspirar en Gaudí, també és cert que, si no hagués estat per la intervenció d’Arup Associates i les noves eines tecnològiques, la data de finalització de la Sagrada Família s’hauria retardat molt anys, gairebé fins a la dècada del 2040.

Jordi Faulí i Oller, el novè arquitecte en cap i responsable de la construcció de la Sagrada Família, s’ha beneficiat, i molt, de la capacitat de l’enginyeria d’Arup per solucionar problemes estructurals. Si bé va ser un fet puntual, els càlculs estructurals que Gaudí havia fet sobre la resistència necessària per als fonaments de la torre central de Maria eren lleugerament inexactes i, per tant, arriscats. Amb tot, Gaudí no hauria estat el primer arquitecte de la història a qui se li hauria esfondrat la cúpula central. Com a últim recurs, s’hauria pogut veure obligat a reforçar un perill potencial com qui col·loca una cotilla amb unes enormes bandes metàl·liques. La Cúpula de la Roca a Jerusalem n’és un clar exemple. La cúpula de Brunelleschi de la catedral de Florència n’és un altre semblant.

Amb el programa informàtic Rhino per a modelatge en 3D, l’enginyeria Arup va analitzar la tensió pel pes afegit i la càrrega del vent, els terratrèmols, el trànsit, i les vibracions del metro i dels túnels que s’excavaven per a l’AVE. Es va trobar una solució creant panells prefabricats fora de l’obra, precomprimits i pretensats, que respectaven la voluntat de Gaudí d’utilitzar pedra de gres, però que eren més lleugers i es podien unir in situ amb cargols.

Una data clau en la història recent de la Sagrada Família va ser la consagració de l’edifici per part del papa Benet XVI i el seu nomenament com a basílica el 7 de novembre del 2010. Aquell dia el papa havia arribat en avió des de Santiago de Compostel·la i va fer així el seu viatge espiritual des del centre de pelegrinatge del segon mil·lenni fins al nou centre del tercer. Va ser un moment profundament emotiu i amb un ressò altament simbòlic per al catolicisme i més enllà, del qual he deixat constància a La Sagrada Família. El paradís terrenal de Gaudí. No obstant això, les obres del temple continuen mentre el nombre de visitants que rep no deixa d’enfilar-se i s’ha multiplicat fins a assolir els gairebé cinc milions l’any.

Costa d’imaginar què en pensaria Gaudí. Reaccionaria amb una incredulitat que l’orgull atenuaria més tard? Potser ho viuria amb l’esperança que, en fer tornar la gent a la cleda, la fe en sortiria reforçada o renovada. Ni el geni de Gaudí ni el de l’urbanista Ildefons Cerdà, l’artífex de l’Eixample a mitjan segle XIX, on ara s’alça la Sagrada Família, no haurien estat suficients per preveure la polèmica, el malson logístic i el maldecap que suposa una afluència addicional de visitants a l’escala actual. Els barcelonins saben, i m’ho diuen constantment, que Gaudí ha transformat totalment la ciutat.

Oblidem per un moment tot el soroll, les empentes i els controls als arcs de seguretat necessaris per absorbir més de tretze mil visitants al dia. Lliurem-nos a la meravella i situem-­nos a la porta central de la façana de la Nativitat de Gaudí (l’única que l’arquitecte va veure pràcticament acabada en vida!). Al punt on es creuen l’exterior i l’interior, travessem la gegantina porta de bronze de verd molsa de l’escultor Etsur¯o Sotoo, inaugurada el 2015. S’alça triomfant i al mateix temps és sensible, i infinitament més ben rebuda que l’obra de Josep Maria Subirachs a la façana de la Passió, situada a l’altre costat de l’edifici. Un art diferent per a una època diferent.

En entrar a l’interior del temple de la Sagrada Família, el visitant haurà de tenir un cor de pedra o sentir-se atacat per l’esnobisme arquitectònic si no vol experimentar una admiració descomunal, una estrebada als ulls i potser fins i tot un cor exaltat. És semblant a una revelació espacial. L’escala, la llum, les columnes inclinades, el vertigen i l’espectacular alçada ens deixen sense alè. La llum i les ombres ballen davant dels nostres ulls per la pell de la pedra. I és la decoració de cada detall que Gaudí va planificar el que em fa adonar-me finalment de per què la seva obra atrau tant el gust japonès.

Etsur¯o Sotoo era l’excepció quan el 1978 va arribar a Barcelona des de Kyoto i va decidir dedicar-se a treballar com a picapedrer de la Sagrada Família. Potser el seu ADN l’havia portat fins aquí sense que ell ho sabés.

A finals del XIX, el japonisme estava molt de moda entre l’avantguarda europea i molts dels arquitectes modernistes, com Domènech i Muntaner, buscaven la inspiració a Orient. Les estampes de l’ukiyo-e d’artistes com Hokusai i Hiroshige, amb els seus curiosos enquadraments retallats com si fossin fotografies, van transformar la perspectiva occidental per sempre. Fins que no vaig anar al Japó i em vaig enfrontar cara a cara amb el respecte reverencial que els japonesos tenen per la natura, no vaig poder entendre l’obsessió de Gaudí amb el «gran llibre de la natura». O més ben dit, adonar-me del plaer que sentia Gaudí a l’hora de discernir les formes de la naturalesa, la successió de Fibonacci, el ritme de les fractals, la geometria sagrada, la geometria del dolor. Sempre és en el racó més fosc o a l’ombra on reconeixem el poder de la llum. Tal com Junichero Tanizaki ens ensenya a la seva obra mestra del 1930 sobre l’estètica japonesa a Elogi de l’ombra, cal tenir paciència, estar atent i observar. I també cal que aprenguem no només a mirar, sinó també a escoltar l’espai i sentir com ressona, i permetre que el nostre cos llegeixi el seu volum.

Per a Gaudí, el so era important. Fins i tot al final de la seva vida anava a classes per estudiar la monodia hipnòtica del cant gregorià. La música havia estat un element constant al llarg de tota la seva vida, des de l’incessant brunzit de les cigales fins al feixuc i pesant toc de campanes que ressonaven pels camps de Riudoms.

Gaudí va demostrar des dels inicis de la seva carrera una gran sensibilitat pel so dels edificis. El 1883, a l’extravagant casa d’El Capricho, guarnida amb centenars de gira-sols de ceràmica, la imaginació de Gaudí es va desbordar. Situada al centre de Comillas, al mar Cantàbric, va ser una de les tres úniques obres de l’arquitecte fora de Catalunya. Máximo Díaz de Quijano, el seu client, era un indià acabalat, empresari, polític, un dandi, músic aficionat i compositor ocasional que mantenia una estreta relació amb el clan Comillas. Malauradament, Díaz de Quijano va morir abans que el seu Capricho s’acabés. Si hagués viscut, hauria gaudit del plaer d’obrir i tancar els finestrons corredissos de la seva sala de música en un càlid dia d’estiu. El complex mecanisme s’havia acoblat a unes campanes ocultes dins de la caixa per tocar un carilló improvisat, un despertador celestial.

Al cap d’uns anys, el 1900, Gaudí va acceptar l’encàrrec de construir una altra mansió-castell, anomenada Bellesguard, al peu de la serra de Collserola. A l’espai destinat a les golfes —normalment reservat a la tradicional masia catalana per assecar-hi la roba o per guardar-hi les gallines i els conills, lluny de les guineus—, Gaudí hi va crear una sala de música per als clients amb una delicada volta de creueria tan complexa i perfecta com un concert de Brandenburg de Johann Sebastian Bach.

No obstant això, jo era pràcticament sord a la sensibilitat musical de Gaudí. Evidentment, sabia que ell volia que el vent xiulés a través de les torres de la Sagrada Família perquè fes sonar les campanes tubulars, i en vaig deixar constància als meus escrits. Però sabia ben poca cosa sobre el seu interès per l’acústica.

Un bon dia de tardor del 2023, em va contactar una parella de Boston, Patrick Mitchell i Renee Chan. Admiraven pro­fundament Gaudí i tenien un somni.

Durant dos mesos vaig treballar com a assessor històric en un projecte del tot inspirador per celebrar el centenari de Gaudí el 10 de juny del 2026 amb una simfonia encarregada expressament per a l’ocasió. Des que va néixer el seu somni inicial, la meva primera participació va consistir a posar al dia l’equip de compositors i llibretistes. Des de les parets fuetejades pel vent que envolten l’esperó rocallós de la Mare de Déu de la Roca de Mont-roig del Camp, una inspiració evident per a La Pedrera, vam recórrer la vida creativa de Gaudí. El taller del Mas de la Calderera, a Riudoms, va ser on el seu pare fabricava els alambins de coure per a la destil·lació de licors. Cada mida i forma devia tenir un registre particular —buit, tronador, sord, melodiós— en funció d’on piqués amb el martell. Però, per descomptat, no seria jo qui aportés a aquest projecte els meus coneixements d’acústica. Podia contribuir-hi amb la percepció de l’ambient i del lloc, però res significatiu sobre la ciència del so. La ciència és el meu taló d’Aquil·les.

El millor enginyer acústic del món va ser Lothar Cremer, que sovint treballava a Espanya assessorant l’arquitecte García de Paredes com a consultor de so en alguns dels espais musicals més prestigiosos del moment: l’Auditori Nacional de Madrid, l’Auditori Manuel de Falla de Granada i el Palau de la Música de València. Professor emèrit de la Universitat Tècnica de Berlín, Lothar Cremer havia transformat teatres d’òpe­ra i sales de concert de tot el món, entre els quals l’Òpera de Sydney. El seu alumne estrella, el físic i enginyer acústic català Higini Arau Puchada, ajudaria més tard Òscar Tusquets a renovar, restaurar i replantejar des de zero l’emblemàtic Palau de la Música de Domènech i Montaner.

El somni d’en Patrick i la Renee finalment s’ha fet realitat. El 10 de juny del 2026, al mateix Palau de la Música, l’obra mestra de Domènech i Montaner, s’hi farà l’estrena mundial dels Set somnis de Gaudí amb tres cors complets de l’Orfeó Català i la Philharmonia de Londres. L’encarregada de dirigir l’orquestra serà la cèlebre Marin Alsop, alumna estrella de Leonard Bernstein i la primera directora musical que ha obtingut la beca MacArthur. La soprano serà Núria Real, guanyadora de diversos premis, entre els quals el de Jove Artista de l’Any. Pel que fa a la compositora, és Olivia Pérez-Collellmir. Per a mi, com a escriptor, el més emocionant és esbrinar com la llibretista Anna Gual, una de les poetes més reconegudes de Catalunya, traduïda no fa gaire a l’anglès, transformarà el llegat d’Ausiàs March, Jacint Verdaguer i Salvador Espriu, i repensarà per a nosaltres la veu única de Gaudí. Les converses de l’arquitecte poques vegades es van gravar. Els seus pensaments eren concisos i profunds. «L’originalitat consisteix a tornar a l’origen.»

Estic convençut que Anna Gual cantarà la seva cançó.

Aquest últims vint anys he tingut la sort de recórrer Espanya un munt de vegades a la recerca de meravelles arquitectòniques. I sovint m’he parat a pensar si Gaudí és al meu costat i veu el que jo veig. Quan jo era un jove aspirant a arquitecte, Gaudí va fer una gira llampec per tots els edificis més emblemàtics del territori amb la seva gran varietat d’estils: romà, visigot, andalusí, preromànic, gòtic, renaixement híbrid, l’estil herrerià, el barroc xorigueresc, l’auster neoclassicisme de Ventura Rodríguez i molts d’altres. Com Picasso, crec que Gaudí tenia una memòria visual extraordinària i devorava fotos, plànols, impressions i les revistes d’arquitectura del moment que es publicaven a França, Alemanya, Anglaterra i els Estats Units mentre estudiava amb avidesa els catàlegs de les fires i les exposicions universals que celebraven la nova indústria, les noves possibilitats exòtiques i la diversitat que arribava gràcies al context imperial del moment.

A Santa Maria del Mar, un miracle de pedra i poder acústic a Barcelona, a quatre passes d’on Gaudí s’allotjava en la seva època d’estudiant, l’arquitecte hi va trobar la seva parròquia i pedra de toc. Però necessitava anar més enllà. A la catedral de Burgos m’encanta observar l’elegància sensual de la traceria del sostre de la capella del Condestable, on els pilars es creuen i formen amb delicadesa un triangle d’espai. Segur que Gaudí hi devia anar. Veig la cascada de pedra de la catedral de Rodrigo Gil de Hontañón a Segòvia, esquitxada de coronaments gegants, com minarets, ben bé com si fossin simples adorns d’un gran pastís nupcial. La mesquita de Còrdova, si més no per a mi, és també una de les meravelles del món. La catedral de Lleó, amb la seva increïble simfonia de llum, em sorprèn cada vegada que la veig. Gaudí ho devia veure, tot això. I es devia guardar al cap aquestes referències per recórrer-hi i utilitzar-les.

Hi ha altres aspectes de la vida de Gaudí que s’haurien d’estudiar més a fons. Gràcies a Raquel Lacuesta Contreras i a Xavier González Toran, i al seu magnífic llibre Eusebi Güell. Poder, catalanitat, cultura, art, sabem més coses sobre la fascinant família Güell. I també el paper central que les dones Güell i Comillas van tenir en la vida cultural com a compositores, escriptores, sempre conversant, sempre al dia de la moda i l’art, al mateix temps que es debatien en aquesta fina línia entre el protofeminisme, la filantropia i la religiositat. Res no podia il·lustrar millor aquesta aparent paradoxa que l’estreta relació entre la cosmopolita Isabel Güell, compositora consumada de trenta-quatre obres, i la seva cosina Sor Eulàlia Anzizu, escriptora, historiadora i monja devota, una llum brillant al Reial Monestir de Pedralbes.

Que Gaudí era un catòlic devot, no en tinc cap dubte. Com qualsevol cristià genuí, les tragèdies personals van posar a prova la seva fe. Cal recordar que Gaudí va viure en un pe­ríode de grans convulsions socials, de vegades catastròfiques. La vida de Gaudí en l’última dècada es va simplificar radicalment i es va reduir a una increïble profunditat de concentració en la seva obra final: la Sagrada Família. I crec realment que la seva obra, en si mateixa, era una manera de pregar; de la mateixa manera que un monjo cartoixà podia resar a Déu mentre rebaixava un tauló de fusta fins que el deixava perfectament llis, o una monja carmelita resava a Jesús mentre brodava un mocador de la seda més fina.

M’imagino que si observéssim un Gaudí profundament concentrat, aparentment distret i aliè al món, absort en els seus pensaments, trencant-se el cap per solucionar un problema es­tructural, podríem llegir els seus llavis i descobrir que murmura un mantra, la litúrgia de les hores o una simple pregària. Això és pura especulació, però podem estar segurs que, els darrers anys de la seva vida, la rutina del seu dia a dia s’havia reduït a l’absolutament essencial, a una simplicitat monàstica: oració, feina, confessió i la pregària final abans de tancar els ulls.

El 14 d’abril del 2025, en una de les seves últimes compareixences abans de morir, el papa Francesc va declarar Antoni Gaudí «venerable» i el va situar a un únic pas de la santedat.

Aquesta és la història extraordinària d’un petit vailet assegut a la llera seca d’un riu de Riudoms, meravellat pel cap d’un gira-sol, que observava com evolucionaven les formes i esclataven. I ara, finalment, al cap de més de cent seixanta anys, Gaudí avança cap a la seva apoteosi final com a «arquitecte de Déu» i podria acabar sent immortalitzat com el primer sant i patró de les Arts.