Una casa sense diaris

Ariadna Oltra

Fragment

cap-1

1
Abans de començar, una llibreta

Aquest llibre agafa forma en moments diferents, per motius aparentment no connectats, i evoluciona cap al resultat final per una guspira que uneix inquietuds. L’embrió són una sèrie de notes que vaig prendre, en paper, fa un parell d’anys, en una llibreta vella d’espiral. Sota el títol «A les cases ja no hi ha diaris», anava indexant escenes que recordava de la meva vida —des de petita fins ara— en què els diaris de paper són un element comú: els que l’àvia posava a terra en acabar de fregar per evitar petjades a les rajoles; quan els diumenges el pare dedicava una bona estona a llegir-lo; quan endreçava els fulls, apilats en ordre, per després poder encendre la llar de foc o fer paperines per posar-hi castanyes torrades.

Aquella llibreta vella d’espiral reposava als peus del llit, on jo acumulava els llibres que no em caben a la tauleta de nit i on deixava, també, la tablet.

La llavor estava sembrada, però no va germinar fins que un dia, passats aquests dos anys, en una botiga, el venedor em va preguntar:

—És veritat que Barcelona està tan malament com diuen a TikTok? De robatoris, dic.

Em vaig quedar sense paraules i, just en aquell instant, vaig prendre consciència que:

1. aquell senyor de mitjana edat, comerciant i acostumat a veure i parlar amb la clientela que li ve a comprar roba, sap que existeix TikTok... i possiblement el mira;

2. que a través d’aquesta xarxa social de vídeos curts que es repeteixen en bucle i que mai, mai, mai s’acaben, a aquest home li ha arribat una informació sobre la inseguretat a Barcelona. O se li ha colat. Ja ho veurem;

3. i no menys important: que aquell ciutadà decideix preguntar a algú que és periodista en un mitjà de comunicació com és TV3 si allò que ha vist és veritat o no. És a dir, busca validar o contrastar la notícia en un mitjà tradicional. Vol saber la veritat.

Aquestes són les claus. D’aquí a unes quantes pàgines sabreu com va anar la conversa amb el venedor.

La qüestió és que vaig arribar a casa, vaig córrer de pet a buscar la llibreta vella d’espiral als peus del llit i vaig anar a la pàgina on havia escrit l’epígraf «A les cases ja no hi ha diaris». En llapis, al costat, hi vaig afegir: «Però sí molta informació», i hi vaig col·locar la data entre parèntesis. Sense ordre, aquestes idees després són un caos.

Tenia ja una premissa clara però incompleta. I van haver de passar encara unes quantes setmanes més per madurar les reflexions fetes i afegir-hi una altra idea que se sumava a la inicial i a la segona. El títol em va quedar de la següent manera: «A les cases ja no hi ha diaris, però llegim més que mai a les pantalles i tenim a l’abast molta informació». I ara, què? Havia perimetrat alguna cosa, però no sabia ben bé què. Revisito el passat i em serveixo del present per esbossar petites cròniques quotidianes, petits relats novel·lats que surten de converses amb família i amics. Hi ha referències a dècades passades, i algunes altres són molt més recents. A mesura que enfoco els elements, em venen al cap algunes escenes que tenia oblidades. El llibre es comença a endreçar i pren prou consistència per avançar, ara ja sí, pàgina a pàgina.

Vivim en una societat que està immersa en una revolució tecnològica brutal, sense saber encara on ens portarà: almenys, jo no ho sé preveure. Quan vaig néixer no hi havia internet, el primer mòbil el vaig tenir als vint anys i ara parlo amb la intel·ligència artificial. Ens cal debat i formació prèvia, cosa que requereix esforç. Si volem conviure-hi millor, ens n’hem de fer corresponsables, pensar, ser crítics.

La informació ens arriba per totes bandes i a tota hora, en una quantitat i amb una rapidesa molt més grans de les que podem assimilar i comprendre. I això passa fins al punt que cada cop hi ha més persones que decideixen deixar de mirar les notícies —ho sabem, en tenim dades—. Malgrat no buscar-les, les notícies (la informació i la desinformació) ens les trobem: hi ensopeguem mentre mirem vídeos de receptes de cuina, busquem rutes de muntanya o enmig d’una cerca de vídeos d’accidents (que són, en si mateixos, un fenomen). Per això crec que ha de ser una prioritat que la ciutadania —que tots plegats— siguem conscients sobre com i on ens informem. Els canvis viscuts i els que han de venir són i seran dràstics.

També voldria aclarir un altre punt: soc molt fan del diari en paper, però no estic en contra de la tecnologia. Avui, estimat lector, estimada lectora, una servidora gaudeix embrutant-se els dits passant els fulls dels diaris, endavant i endarrere, amb la voluntat de trobar el millor article d’anàlisi, la columna que la faci somriure, el reportatge que la porti a descobrir i a aprendre o la foto que la commogui. I tot això, des de fa uns quants anys, ho practico a primeríssima hora del matí de dilluns a divendres a la redacció de la televisió pública de Catalunya, al capdavant del programa Matins. Però les grans capçaleres de paper ja no tenen la pàtria potestat de fer arribar el primer titular escrit del dia als ciutadans: ni tan sols als que ens llevem ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora.

Perquè, tan bon punt em sona el despertador a quarts de cinc del matí, el que faig és comprovar al telèfon mòbil si hi ha alguna notificació informativa d’última hora i donar un cop d’ull als xats del programa per posar-me, ja, al dia.

Els directors i directores de diaris gestionen des de fa anys redaccions híbrides des d’on surten versions en paper i en digital, que es van actualitzant. I saben —perquè ho diuen les vendes i perquè els estudis ho recullen— que el títol d’aquest llibre és cada cop una realitat més estesa: que avui hi ha moltes cases sense diaris. No hi són a la majoria de cases, ni se’ls espera. I, en canvi, hi proliferen les pantalles: un mòbil, com a mínim, per persona adulta i/o adolescent; tauleta; ordinador; televisor intel·ligent, és a dir, connectat a internet. I, a més a més, les xarxes socials i els formats digitals. És a les pantalles on la majoria de nosaltres llegim el primer que sabem d’una notícia. Ja no és a la tele, que ens l’expliquen; ja no és a la ràdio, des d’on la sentim. I, simultàniament, els acadèmics indiquen amb dades que aquí i arreu cada cop hi ha menys persones que busquen informar-se: és a dir, cada cop són més les que defugen les notícies. Malgrat això, els arriben.

Rere el canvi d’hàbits de consum informatiu —que és, en definitiva, el tema del llibre que teniu a les mans— hi ha transformacions profundes en altres aspectes tan importants o més de la nostra vida. Penseu en el vostre barri, en el vostre poble. En els quioscos on es comprava el diari en paper. A les grans ciutats, o bé s’han reconvertit per poder seguir sent un negoci (dedicat ara al turisme o a la logística de paquets de venda en línia) o bé han desaparegut. El quiosc ha deixat de ser parada obligada per als que volien començar la jornada sabent i entenent les notícies del dia: els que més resisteixen són els periòdics locals. El diari de paper és, per a molts dels adolescents d’avui, un element antic, arcaic, fins i tot desconegut. Si se’ls pregunta com s’informen, la resposta és, sense cap mena de complex, «a TikTok o a Instagram». Vivim consumint fragments de notícies. Llegim molt —moltíssim— a les pantalles dels nostres dispositius i des de qualsevol lloc: caminant, aturats en un semàfor, a la cua per pagar el pa, a la sala d’espera del metge. Consumim titulars, textos breus i, en especial, vídeos curts (la probabilitat que una piulada o una publicació sigui viral es multiplica exponencialment si hi ha vídeo). Amb un titular sovint creiem que ja sabem de què va allò.

I una darrera cosa: aquest llibre que teniu a les mans no pretén ser un exercici de nostàlgia, tot i que potser ho ha acabat sent. Jutgeu-ho vosaltres. La veritat és que m’he servit d’experiències de la vida quotidiana revisitades des de la distància, escenes viscudes durant les quatre dècades de les quals tinc consciència i memòria per travar històries personals que crec que seran compartides per molts de vosaltres. I ho he fet per deixar la porta oberta a reflexions sobre el canvi que hi ha hagut en la manera com ens arriba la informació. Ser-ne conscients de forma individual i col·lectiva ha de ser el punt de partida per saber on i com ens informem en un moment en què cada cop hi ha més cases sense diaris.

El lector més àvid deu haver pensat: «em falta que em parli de la intel·ligència artificial».

Doncs sí. En el moment d’escriure aquest capítol 1 no tinc clar què en vull dir, de la IA, més enllà de l’obvietat que ja s’ha colat a les nostres vides i que les proves que he fet amb el ChatGPT no m’han acabat de convèncer. Però penso que és encara aviat per deixar per escrit alguna cosa amb sentit al respecte; així que llegiu, llegiu... que hi ha sorpresa.

2
Papers a terra

Fa calor, és estiu, i som a finals dels anys vuitanta. Sí: del segle passat. Els meus avis viuen en una casa de dues plantes amb jardí, una casa que primer era d’estiueig i després va ser on van acabar els seus dies, a Santa Eulàlia de Ronçana. Mentrestant, els nets els vam gaudir: a ells, la casa i la llibertat que ens donava el fet de poder entrar i sortir sense donar gaires explicacions. Quan hi ha percepció de pocs perills, els nens són més lliures perquè els adults els deixem fer. I aquest és el record exacte que tinc d’aquella casa, d’aquell poble. Llibertat per caure, que és aprendre. Deia que és juliol i fa calor, i tot just són quarts d’onze del matí. Els meus pares deuen estar treballant a Barcelona i el meu germà i jo passem part de les vacances escolars a casa els avis. Avui toca fer dissabte, tot i que possiblement és qualsevol altre dia de la setmana: dilluns, potser. O dijous. Però l’àvia ha decidit que avui toca fer dissabte, i això vol dir que cal desfer els llits i dur els llençols bruts al safareig, i l’àvia ja s’encarregarà de posar-los a la rentadora. Hem d’aixecar les cadires i posar-les del revés damunt la taula, treure’n el borrissol enganxat a les potes i llençar-lo a terra perquè després s’haurà de passar l’aspiradora. També cal plegar la roba que tinguem desendreçada a l’habitació i, sobretot, tocar el dos quan l’àvia ens ho digui. Tocar el dos perquè, un cop passada l’aspiradora, fregarà el terra i no hi pot haver ningú que planti una petjada al gres mullat.

De pell bruna, ulls petits i cabells grisos, la meva àvia ha desenvolupat una estratègia única per aconseguir fregar el terra i que en poca estona s’eixugui. Abans de res, obre les finestres del despatx i un dels finestrals del saló perquè hi hagi ventilació creuada. Deixa la porta de la cuina que dona al pati a mig tancar, amb l’obertura suficient perquè entri la brisa però que impossibiliti al gos posar una pota a dins. Es dirigeix al bany i gira la maneta del Gravent fins que els vidres queden en horitzontal: també passarà airet, per aquí! I llavors ja pot començar a fregar el terra, començant per l’escriptori, i llavors anirà retrocedint estança per estança fins a acabar a la porta principal, que també quedarà oberta, aquesta sí, de bat a bat.

Hi ha un detall, però, que no us he explicat. Sempre, sense excepció, quan estic gairebé a punt de sortir per la porta i pujar a la bici, l’àvia crida:

—Nenaaaaaa! Porta’m, sisplau, els diaris! —I ja ha començat a escórrer el motxo a la galleda, fent força cap avall.

Els diaris. Si s’ha de fer dissabte, no poden faltar els diaris. Sigui dilluns, dijous o dissabte de veritat. Uns diaris que l’àvia necessitarà, encara que hagi dissenyat l’estratègia de ventilació natural que eixugarà en qüestió de minuts el gres de punta a punta. Els necessita i punt. Tiro la bici a terra i entro corrents a buscar els diaris que m’ha demanat, diaris de l’última setmana que s’han anat amuntegant en un porta-revistes de ferro que el meu avi havia forjat, pel meu gust, amb massa elements decoratius. El seu ofici era el de serraller i un dia va decidir que, a casa seva, tot el que pogués fer-se de ferro forjat, en seria. I el revister n’era un exemple. O les reixes de les finestres. O el banc del porxo. O la taula i les cadires del pati del darrere.

—Ara ho faig, àvia... —dic sense gaire entusiasme.

A la vegada, sona la veu de l’avi, des de fora, dient un «no m’agafeu el diari d’avui, eh?!».

De diaris, a casa els avis sempre n’hi havia. Sobretot, diaris esportius. Diaris d’un paper que anava quedant sec i rígid a mesura que passaven dies, un paper que anava agafant un to groguenc. Però aquells a l’àvia no li servien, si tocava fer dissabte. L’àvia necessitava diaris frescos per posar a terra, diaris del dia abans o com a molt de dos dies abans. Sovint en feia prou amb un de sol, per a la tasca que es disposava a fer un cop hagués fregat tota la casa: elaborar un caminet amb els fulls de diari que cobrís el terra mullat de totes les habitacions. Amb paciència, paper rere paper, s’esmerçava per calcular la distància de les passes de grans i petits amb un únic objectiu. Tenir la casa neta com una patena era, efectivament, un dels mandats que s’autoimposava la meva àvia, i a fe de Déu que ho aconseguia.

Hi ha una altra escena que els dies que es fa dissabte acostuma a donar-se.

—Àvia, necessito anar al lavabo, que tinc pipí! Ja hi ha els diaris?, puc passar? —crido des de la porta.

I llavors veig que treu el cap per la porta del lavabo, ajupint-se i separant els darrers fulls per col·locar-los amb precisió perquè cap no quedi rebregat i rellisquem. Respon, tranquil·la:

—Ja estan posats, nena, passa per sobre i, sobretot, no trepitgis fora, que m’hi he estat una bona estona, fregant... i porteu les bambes ben brutes.

I jo, ja amb el permís donat, avançava posant ara un peu en un paper, ara un altre, resseguint la corrua de diaris al llarg de tot el passadís fins a la porta del bany. Llavors gir a la dreta i dues passes més també sobre el diari, fins asseure’m a la tassa del vàter. I, allà asseguda, encara acotava el cap i em distreia llegint què deien aquells retalls de terra o intentant desxifrar la foto que havia quedat girada.

No recordo l’última vegada que vaig entrar en una casa amb diaris a terra perquè havien fregat, suposo que perquè de diaris en paper, a les cases, en queden pocs. O ni un. I en canvi, asseguda ara al vàter, em veig acotant el cap perquè a la mà duc el mòbil, sempre el mòbil, i, amb ell, un món inabastable, sense inici i sense fi. Els retalls d’internet que vulgui. Notícies, pseudonotícies, missatges de feina, de la família, correus electrònics, xarxes socials, tasques pendents, fotos guardades, el calendari, l’aplicació del banc, la previsió del temps. La notificació que salta perquè acaba de passar no-sé-què. Una última notícia.

Retrocedeixo al juliol dels anys vuitanta. Quan torno amb la bici, l’avi segueix assegut al porxo, habitualment llegint, o feinejant al taller que té al cobert. L’àvia deu estar començant a preparar el dinar, a la cuina. Els papers de diari encara són a terra, però el corrent d’aire ja ho ha eixugat tot, fins i tot els papers. L’àvia em demanava, sisplau, si puc recollir-los i deixar-los «a lloc». El lloc és una caixa de fusta que hi ha al costat de la barbacoa, perquè aquells diaris encara s’aprofitaran per a un altre ús, per llençar-los al foc.

Un diari i tres vides en una: cadascuna al seu temps, sense pressa.

3
En Pep del quiosc

En Pep té les mans grosses, però és un home petit. Té els ulls blaus, un blau clar, i és calb. Es mou amb destresa en el minúscul espai que li deixen les piles d’articles que ocupen el seu petit lloc de feina. Articles que, bàsicament, són fets de paper. I és que en Pep és quiosquer. El seu és un quiosc com qualsevol altre... però és el del meu barri, el primer que vaig tenir constància que existia i allà on vaig aprendre a guaitar els titulars dels diaris, sempre posats del revés perquè els llestos de torn no es pensin que sense pagar poden llegir les no

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos