En Theo de Golden (edició en català)

Allen Levi

Fragment

cap-1

Pròleg

En Theo va estar-se a Golden només un any, de primavera a primavera. Hi va arribar poc abans de Pasqües, quan la Hisenda i el Bulevard eren un oceà de sanguinyols florits i azalees; quan el pol·len s’acumulava com una pàtina de color de llimona sobre qualsevol superfície a l’aire lliure de la ciutat.

Amb el temps, els seus amics es van assabentar que tenia una gran afició pels rius. Tant si es tractava del Duero de la seva infantesa, del Sena dels millors anys de la seva joventut, del Hudson de la seva jubilació o de qualsevol altre de la desena de rius que travessaven les diverses poblacions on havia viscut, posseïa un instint riberenc que semblava que l’atreia cap a l’aigua en moviment. Haver-se criat en un país de mar podria tenir-hi alguna cosa a veure; potser tots els fills de Portugal duen l’esperit errabund de Magallanes a la sang.

Fos quin fos el motiu, no és gens estrany que triés viure a la vora de l’Oxbow quan va estar-se a Golden. Des de la finestra del darrere de casa seva, que donava a l’oest, podia veure’l a qualsevol hora del dia. Si treia el cap per la porta del tercer pis, orientada en la mateixa direcció, podia escoltar-lo. O això és el que ell deia. A tot arreu i en qualsevol moment, amb els ulls clucs, sentia la seva presència, el seu avenç decidit cap al golf, el seu periple sinuós cap al sud, la seva marxa complaent cap a l’Atlàntic.

Només un any. No és gaire temps, però prou per generar un corrent propi i atrapar-hi altres persones. Sense saber-ho, una bona colla —l’Asher, en Tony, l’Ellen, en Basil, i tants d’altres— estava sent arrossegada pel vòrtex que era en Theo.

Suraven.

Navegaven.

Guanyaven massa i impuls.

Corrien cap a un oceà del qual sabien ben poc, aleshores.

Rememorant aquell temps, tots ells haurien dit, en honor a aquell vell portuguès d’accent expressiu i somriure incipient sempre als llavis: «El nostre cor...», per fer servir les paraules del capellà, «el nostre cor s’abrusava dins nostre».

1

El primer dia que va passar sencer a Golden, en Theo es va llevar d’hora, va enretirar les cortines de la seva habitació d’hotel i va estendre la vista cap al sud, on despuntava el sol. Havia arribat el dia abans, a mitja tarda, des de la seva residència de Nova York, on l’hivern, amb una mescla de neu i de gel força insòlita a aquelles altures de la temporada, es mostrava més cru que mai. El vol fins a Atlanta (en un jet privat) i el posterior trajecte en cotxe cap al sud, fins a Golden (en un sedan de luxe conduït per un xofer) l’havien transportat fins a un món ple de calidesa, una eclosió de matisos de verd, groc, lavanda i rosa.

Ara, mentre es despertava després d’una nit de son reparador, es va detenir a un pam de la finestra i va respirar fondo, com si d’alguna manera pogués inhalar la frescor matinal a través dels vidres, tot contemplant amb admiració els primers indicis de la primavera.

Els seus ulls es van desplaçar cap a l’oest, en direcció al curs ample i sinuós de l’Oxbow. Un bri de boira planava sobre les aigües.

Des d’aquell tercer pis, sota la feble claror que precedeix l’alba, en Theo va reconèixer molts dels indrets emblemàtics sobre els quals s’havia informat mentre es preparava per al viatge: els carrers empedrats, la metal·lúrgica, els antics magatzems de cotó, roures que dataven d’abans de la guerra civil.

Però una altura de tres pisos no satisfeia ni de bon tros algú tan inquiet de caràcter com ell. Es va posar roba còmoda, es va mirar i remirar al davant del mirall, es va recol·locar el coll de la camisa i el fulard, i va apagar els llums. Va penjar el cartell de NO MOLESTEU a la maneta de la porta i va baixar per les escales al vestíbul de l’hotel. Va saludar el recepcionista amb una inclinació de gorra, i va sortir a la frescor del matí, delerós de passejar-se pels carrers abans no s’omplissin d’automòbils i vianants.

Tret d’una cafeteria i una petita cantina, els establiments de Broadway estaven tots tancats. Quan va començar a passejar, en Theo tenia, si fa no fa, tota la vorera per a ell sol.

No tenia en ment cap destinació o finalitat en concret. Quan veia un objecte o qualsevol altra cosa que li cridava l’atenció —i a ell li costava ben poc, això— s’hi aturava al davant una estona fins que la seva curiositat quedava satisfeta.

Li van cridar l’atenció, per exemple, els ornaments de ferro de la façana de l’edifici que hi havia a la cantonada. Qui els havia fet? Quan? Com?

Li va cridar l’atenció la disposició dels maons de l’edifici antic però ben conservat que ara albergava la secretaria d’accés d’una universitat.

Li va cridar l’atenció la placa que explicava la història de la mitjana que dividia Broadway, anomenada el Bulevard (a tot arreu on vivia o treballava, en Theo tenia el costum de llegir els cartells commemoratius, cosa que era capaç de fer competentment en cinc idiomes).

Li va cridar l’atenció una escultura d’estil retro que hi havia vora l’entrada de la facultat universitària d’infermeria.

Li va cridar especialment l’atenció un ocellet que s’havia posat en un banc de la vorera i implorava rosegons de pa.

En Theo es va aturar, va ajupir-se una mica amb les mans juntes a l’esquena, i va murmurar a l’animaló suplicant:

—Ho sento, amic meu, però avui no tinc res per donar-te. Demà, potser? I prou rondinar. Dona gràcies que no ets a Nova York.

Va recollir de terra una ampolla de cervesa buida i la va llençar en un contenidor proper.

En un moment donat, va treure de la butxaca una lupa de mà, per tal d’examinar de prop una azalea lilosa.

I així anava passant l’estona.

Aquelles crides d’atenció intermitents van fer que en Theo, més que caminar, comencés a arrossegar-se. Només havia avançat un parell d’illes de cases, i el trànsit del matí ja circulava amb regularitat, la multitud d’estudiants i executius bullia a les voreres, i les places d’aparcament a tots dos cantons del Bulevard, que abans estaven vacants, ara eren gairebé totes plenes.

Però no calia patir per res.

Aquell dia, i de moment, cap dia del seu futur proper, en Theo no tenia dates límit, reunions ni obligacions. Comptava amb la llibertat de gaudir de la despreocupació que impliquen la flexibilitat sense traves i l’anonimat complet. Era un simple turista.

No coneixia ni una ànima, en aquella ciutat.

Bé..., potser una.

Encara no tenia clar quant de temps hi passaria —setmanes, mesos, més temps encara?— però, d’entrada, sentia que s’hi trobava a gust, en la seva nova llar temporal.

Primera impressió: un lloc molt agradable i amb un nom que relluïa amb llum pròpia.

Golden.

2

Quan en Theo concloïa la seva passejada per Broadway, va tornar a la petita cafeteria al davant de la qual havia passat aquell matí. La flaire de la cafeïna flotava com un núvol aromàtic —i funcionava com a efectivíssima publicitat— a l’entrada del negoci.

Un aparador pintat al costat de la porta anunciava la identitat de l’establiment amb unes lletres daurades amb el contorn negre.

EL CALZE

LIGHT STREET AMB BROADWAY

DE DILLUNS A DIJOUS, DE 6.00 A 22.00 H

DE DIVENDRES A DISSABTE, DE 7.00 A 23.00 H

DIUMENGES, DE 8.00 A 18.00 H

Un cop dins, en Theo va respirar fondo i va recórrer l’espai amb la vista.

Dretes, assegudes, soles i en grupets diversos quant a vestuari i origen ètnic i generacional, s’hi havien congregat persones de tota mena; una prova de l’atracció magnètica del local.

Un jove s’apropava cap a la sortida amb un violoncel a l’esquena i un cafè a la mà, esquivant hàbilment les taules i els clients que entraven, mentre deixava anar de tant en tant algun «disculpin» en veu baixa. De reüll, va creuar la mirada amb la d’en Theo, li va somriure i el va saludar, primer amb el cap i després en veu alta. Un gest com aquell era inusual, fins i tot sospitós, a les grans ciutats on en Theo havia passat la major part de la seva vida, però va correspondre’l amb una altra inclinació del cap i un somriure, i se’n va anar cap a la petita cua que hi havia formada allà on es demanaven les begudes.

Li va semblar que potser es convertiria en un client habitual d’aquella cafeteria, una intuïció que va demostrar ser certa durant l’any en què va viure a Golden.

«Si el cafè és tan gustós com l’ambient...», va pensar.

Aquella possibilitat desitjable semblava incerta.

En Theo estava acostumat als cafès potents d’Europa: l’abatanado i el café pingado de Lisboa, el café con leche de Madrid, l’espresso de Bolonya, el café noisette de Marsella. Les cafeteries americanes sovint l’havien decebut, fins i tot a Nova York, on, per cada tassa excel·lent que havia pres, havia hagut d’entomar cinc o sis desil·lusions. Segons li havien dit, posava el llistó molt alt.

A la barra, el vellet va intercanviar unes salutacions amb el barista, va demanar el que volia prendre, l’hi van donar, i va seure en una butaca propera.

Es va endur una més que grata sorpresa davant la qualitat d’aquell cafè exprés, i va fer un gest d’aprovació amb el cap mentre el primer glop li reposava a la llengua.

Va observar amb atenció l’interior del local: les cares dels clients, les seves veus, salutacions i gestos; la cura amb què l’alegre barista feia la seva feina; l’activitat que transcorria entre una taula i l’altra.

Però en un tres i no res la seva atenció fou captada i completament arrabassada pels dibuixos que cobrien les parets de la cafeteria.

A les parets esquerra, dreta i posterior hi havia uns retrats, noranta-dos en total, fets amb llapis sobre paper blanc, enquadrats en marcs de tres mides diferents. Era evident que tots eren obra del mateix artista. I, com si volgués reflectir la clientela que hi havia aleshores al local, la col·lecció incloïa un amplíssim espectre humà pel que feia a l’edat, la raça i l’expressió. Retrats, retrats i més retrats.

Inclús des de la distància que el separava d’aquelles cares emmarcades, en Theo percebia la profunditat dels seus detalls i la delicadesa amb què havien sigut plasmades. Tenien una qualitat, una vivesa que quasi empenyia a creure que les persones retratades eren espectadors d’El Calze més que no simples decoracions de les parets.

La imaginació de l’ancià va començar a teixir una visió fantasiosa: cadascun dels noranta-dos marcs és una finestra. Totes les cares representades en els marcs són al davant de l’edifici i guaiten, entretingudes, la clientela que hi ha a l’interior. De nit, quan el comerç tanca, les cares dels retrats abandonen els marcs, entren a la cafeteria, fan petar la xerrada i parlen de qui i què han vist o de què han sentit a parlar aquell dia, s’expliquen històries, i a l’hora d’obrir se’n tornen cap a casa.

Aquella idea sensacional, si bé ridícula, el va fer somriure. Coses així li passaven pel cap tot sovint.

Tenia la imaginació d’un poeta.

Però tenia, també, els ulls i la ment d’un expert. Malgrat que moltes coses li cridaven l’atenció, n’hi havia només unes poques en concret que li interessessin molt. La pintura de retrats pertanyia a aquesta categoria.

Així doncs, tot i que es moria de ganes d’inspeccionar cadascun dels noranta-dos dibuixos de prop i a poc a poc, va decidir que esperaria un moment més oportú, quan la cafeteria no estigués tan plena.

De moment, s’estava prenent l’exprés a glops petits i sense pressa. Fer-ho d’una altra manera, al seu parer, hauria sigut irrespectuós, fins i tot irreverent, envers l’art del barista. Quan se’l va haver acabat, va arreplegar la seva gorra, va sortir xino-xano de la cafeteria, mirant a banda i banda, i se’n va tornar cap a l’hotel.

Més tard, aquella mateixa tarda, havent dinat i fet una becaina, en Theo va caminar fins al riu, va passejar per un tros de camí pavimentat de sud a nord, va seure durant un quart d’hora amb la cara aixecada cap al sol, i va tornar-se’n cap a la cafeteria. Llevat d’un grapat de taules ocupades per estudiants, estava buida.

No hi havia cua al taulell quan en Theo s’hi va acostar per demanar el que volia.

—Benvingut de nou —va dir el barista—. Dos cops en un mateix dia.

A en Theo el va impressionar que aquell home es recordés d’ell, sobretot tenint en compte la quantitat de clients que hi havia hagut a la cafeteria abans, a l’hora punta.

—Amic meu, ha preparat vostè un exprés fenomenal aquest matí. Enhorabona, i gràcies. Tenia un je ne sais quoi perfecte... He tornat per als bisos.

Al jove barista se li va escapar el riure. No solia sentir parlar francès, a El Calze.

—Vaja! Gràcies, bon home. Aquest intentaré fer-lo encara millor. Si no li acaba de convèncer, sisplau, faci-m’ho saber. Em dic Shep. I vostè...?

En Shep va estendre una mà des de l’altra banda del taulell. El vellet l’hi va agafar entre les seves.

—Els amics em diuen Theo. Encantat de coneixe’l.

El barista es va fixar en l’enunciació precisa i l’accent estranger amb què enraonava aquell home.

—Dic el mateix. Què us ha portat fins a Golden?

—Hi he vingut per negocis. Però ara mateix m’interessen molt els retrats. —En Theo va gesticular en direcció a les parets—. M’hi he fixat aquest matí, i he tornat per mirar-los amb més deteniment. Què me’n podria dir, vostè?

Mentre conversaven, un grup de quatre dones havia entrat a la cafeteria i havia format una cua al darrere d’en Theo.

—Us en parlaré de bon grat, Theo, de seguida que em donin un respir. Però aquí teniu una cosa per anar-vos-hi posant vós mateix. Potser respon algunes de les vostres preguntes. I vull que em parleu una mica sobre vós quan tinguem un minut.

En Shep va allargar a en Theo una revista local, el Patró Or. A la coberta hi havia una foto de la cafeteria, feta des de l’entrada amb una lent d’ull de peix que abastava les tres parets —la de l’esquerra, la de la dreta i la del darrere—, així com la majoria dels retrats. Al centre de la fotografia hi havia en Shep amb un altre home, prim i un xic canós, vestit amb uns texans, una samarreta i una jaqueta de tweed. El peu de foto deia: «L’art d’El Calze».

En Theo va obrir la revista, va anar passant pàgines fins a arribar a l’article i el va començar a llegir.

Tot va començar com un divertiment. Un «i què passaria si...?».

Un «què et semblaria, a tu?».

Un «potser sí».

Una cafeteria com a galeria d’art.

Però això és el que ha esdevingut El Calze, un dels locals més populars del centre urbà, durant els darrers mesos. Situat a la cantonada entre Light i Browning Street, El Calze és regentat pels seus amos, Shep i Addie Carlile, tots dos oriünds de Golden.

Van comprar un edifici desocupat de tres plantes durant els primers dies de la revifalla del barri antic i, al llarg de gairebé un any, van passar els caps de setmana i les estones lliures reformant-ne la planta baixa. Finalment, quan van tenir enllestit tot l’edifici, van deixar la seva feina al sector bancari i van entrar com a principiants en una cafeteria de luxe d’Atlanta per aprendre-hi, durant dos mesos, l’art del cafè; en acabat van obrir les seves portes per donar pas a unes vendes de primera i ressenyes de cinc estrelles. El Calze ofereix una selecció d’alta categoria de begudes i brioixeria lleugera.

D’ençà de l’obertura, una clientela fidel ha dut el negoci a l’èxit. La seva ubicació —a tocar de diverses sales d’espectacles, restaurants, botigues, l’ajuntament i l’Escola d’Art i Disseny de la Universitat de Golden— proporciona a El Calze un flux constant de parroquians. Aneu-hi a qualsevol hora del dia, i trobareu entre els clients tota mena de cares.

N’hi ha algunes que mai se’n van!

El Calze està situat a escassos carrers de la residència i taller d’Asher Glissen, també natiu de Golden i un dels artistes més destacats de la ciutat. En el transcurs de la seva carrera, ha impartit classes privades, ha exercit com a comissari del Centre Artístic Berlow, ha il·lustrat nombrosos anuncis i publicacions periòdiques i ha esdevingut un mestre retratista de renom.

Quan es va obrir el local, Glissen fou un dels primers clients de la cua. Assegura que, al cap d’uns mesos, ja s’hi havia gastat en cafè una part considerable dels estalvis per a la seva jubilació.

Fa un any, els Carlile van convidar-lo a exposar algunes de les seves obres al negoci. Dit i fet.

Shep Carlile ens ho explica: «L’Asher ens va dir que en tenia alguna de pensada, però no ens va concretar què. Passat un mes, si fa no fa, es va presentar amb una mà de retrats d’alguns dels nostres clients habituals. Allò ens va deixar d’una peça, i va donar una bona embranzida al negoci. A la gent li encanten. N’hi ha que entren només per mirar els dibuixos. Ens enorgulleix molt tenir-los aquí».

Ara mateix hi ha noranta-dos retrats exposats. Estan tots a la venda; quan se n’enduen algun, un altre ocupa el seu lloc.

Glissen parla de la cafeteria en termes elogiosos.

«El Calze s’ha convertit en tota una institució, aquí; un vertader punt neuràlgic de la ciutat. Ma mare, que era artista, em deia sovint que cada cara és una història. Crec que tenia raó. Aquests dibuixos formen un veïnat propi. Reunir-los ha sigut tot un plaer; agraeixo que l’Addie i en Shep els hagin donat una llar».

El retratista pot ser vist habitualment a El Calze i en qualsevol altre punt del centre de la ciutat, càmera en mà, fotografiant materials per a la seva feina. Si us trobeu a la cafeteria, potser us demana que el mireu; si ho feu, no us sorprengui acabar formant part de la galeria d’El Calze.

Uns quants clients més van entrar al local. Mentre en Shep preparava els cafès, en Theo va rellegir l’article, en acabat va aixecar-se de la cadira i se’n va anar cap a la part posterior de la sala.

A la paret del darrere, penjats en quatre fileres de tres, hi havia una dotzena de retrats perfectament alineats. Cadascun d’ells representava un bust humà. En Theo es va treure de la butxaca unes ulleres fines de muntura metàl·lica, se les va posar sobre les orelles, va ajuntar les mans a l’esquena i es va posar a examinar els retrats a vora un metre de distància. Ara acotava el cap per mirar per damunt de les ulleres, ara el tirava enrere per mirar a través dels vidres, amb la muntura col·locada a la punta del nas. Ni un historiador de l’art del Louvre s’hauria vist tan entretingut o encisat per les obres d’art d’aquell gran museu com ho estava el vellet pels retrats d’El Calze.

S’hi va apropar una mica més fins a situar-se a poc més d’un pam de la paret i va fitar fins al més intricat dels traços de llapis de cada dibuix. Va perdre la noció del temps i de tot el que succeïa al seu voltant, a la cafeteria.

Quan en Shep va haver servit totes les begudes que li demanaven, va distingir en Theo a l’altra punta de la sala, però va decidir no molestar-lo. L’alegrava que aquell senyor hagués quedat tan absort pels dibuixos, però també tenia curiositat de saber què podia haver-hi al darrere d’un interès tan viu.

Fins i tot de petit, a en Theo sempre l’havien fascinat les línies fines i les formes intricades. Gran part de la seva infantesa l’havia passat observant a través d’una lupa les plomes, les fulles i els insectes de les vinyes que envoltaven casa seva. El deixaven embadalit les teranyines, les ales de les libèl·lules i la cara inferior dels bolets. Col·leccionava segells, i va quedar meravellat en veure per primer cop els dibuixos lineals i els esbossos de Da Vinci. De jove, i també de més gran, va conservar l’hàbit de dur una lupa (regal d’un dels seus professors) a la butxaca, per tal d’inspeccionar els objectes petits i els detalls invisibles a l’ull nu. Per a algú com ell, el conjunt de retrats d’El Calze representava un cabàs de riqueses, la troballa d’un tresor, un banquet per a la vista.

Al davant de cada marc, en Theo s’ajupia doblegant els genolls, bocabadat.

Se’n va anar cap a la part davantera de la cafeteria i va reprendre el seu escrutini, una vegada inclús per damunt dels caps dels clients que hi havia asseguts en una taula arrambada a la paret. Els va demanar disculpes, sense que allò alterés el seu procediment.

Per a ell, cadascuna d’aquelles cares li revelava un estat d’ànim que insinuava una història i requeria una pregunta.

«Per què està tan capficat, aquest bon home?».

«Què li fa tanta vergonya, a aquesta jove?».

«Com descriuria jo l’expressió facial d’aquesta criatura?».

«Redeu! Com s’ho deu fer l’artista per reflectir-los a tots d’una manera tan convincent, una vegada i una altra?».

A mesura que examinava els dibuixos, en Theo cada vegada se sentia més perplex, fins i tot neguitós, pel fet que tants d’aquells retrats continuessin disponibles per a la venda. Les etiquetes amb els preus el van deixar garratibat. «Només cent vint-i-cinc lliures per aquest? Només dues-centes? Valen molt més que això». Per què, es preguntava, hi havia noranta-dos retrats d’aquella qualitat, i amb aquells preus, que encara no s’havien venut?

Es va detenir al davant del d’una noia de trets delicats i expressió seriosa, que el mirava directament als ulls. Els d’ella li resultaven inquietantment familiars. «Serà possible?».

La seva atenció es va desplaçar des de la jove fins al quadre de la dreta: la cara d’un noi que apartava la vista del dibuixant, mirant alguna cosa de fora del marc. Què hi havia en aquells ulls penetrants? Por? Sospita? Menyspreu? Fos el que fos, semblava que trobar-se al davant de la càmera l’incomodava. Duia una gorra d’abric i un jersei de coll alt que indicaven que feia fred.

Feia gairebé una hora que en Theo repassava els retrats quan en Shep finalment va venir a fer-li companyia.

—Déu-n’hi-do, eh?

El barista s’eixugava els dits amb un drap de cuina. Va assenyalar amb el cap el retrat del davant d’en Theo, el del jove dels ulls nerviosos.

—Aquest les ha passat magres. Fa un temps, la seva filla petita va tenir un accident de cotxe i en va sortir molt malparada. La mare de la nena va morir. Ell no ve gaire sovint, però normalment només demana un cafè sol, prou curt com per abocar-s’hi un xic de nata. Jo crec que ni sap que el seu retrat està aquí penjat.

En Theo va assentir i es va girar cap a en Shep.

—Coneix a tothom d’aquestes parets?

—A la majoria sí, almenys una mica. A alguns els conec molt bé; a d’altres, no gens. L’artista acostuma a anotar-ne els noms al darrere dels marcs, o sigui que puc esbrinar qui són si pel que sigui necessito saber-ho. Però Theo, abans de parlar d’ells, sisplau, parli’m de vostè. Quina és la seva història? Ha dit que és un nouvingut. Què l’ha portat fins aquí? D’on és?

En Theo va fer un gest amb la mà, com desestimant la pregunta, abans de respondre breument:

—He viscut en uns quants llocs. Vaig néixer i em vaig criar al nord de Portugal, però he viscut durant molts anys a Nova York. Encara hi tinc casa, però he vingut aquí per un petit assumpte de negocis, o sigui que jo, avui, soc de Golden. En només un dia ja he agafat molta estima a la seva ciutat. I sobretot, Shep, a la seva cafeteria.

Aquella resposta educadament imprecisa no constituïa ni de bon tros la història que en Shep s’esperava, però no va forçar la situació. Potser, al cap d’un temps, en Theo li revelaria una versió més completa.

—Sisplau, no cal que em tracti de vostè. Tutegi’m, com els amics; res de vostès.

—I tant. T’ho agraeixo. Tu també pots tutejar-me a mi. I ja que hi som: com és que en vas dir El Calze, al negoci?

Ara li tocava a en Shep de mostrar-se evasiu.

—Sonava bé. Un dia d’aquests t’explicaré la història sencera. Has llegit l’article sobre els retrats?

En Theo va assentir.

—Sí, gràcies. Molt interessant. —I va tornar la revista a en Shep—. Disculpi’m... vull dir, disculpa, Shep. Hi ha una cosa que no entenc. Per què no els compren, els retrats?

En Shep va fer una ganyota i va balancejar el cap d’un cantó a l’altre un parell de vegades mentre buscava una resposta adequada.

—Per a mi també és un misteri, Theo. Sé que l’Asher té moltes coses a fer, i no deu anar pas necessitat de feina, però tenia l’esperança que amb això faria una miqueta de negoci. De moment, no ha sigut el cas. No encara. En vam vendre força el Nadal passat, però encara espero que despuntin de debò. M’obligo a creure que un dia d’aquests la gent s’adonarà del tresor que són aquests retrats. L’Asher en va fer un a l’Addie (l’Addelyn, la meva dona), i és una de les meves possessions més preuades. Si algun cop se’m crema la casa, serà una de les primeres coses que agafaré en el moment de fugir. —En Shep va titubejar—. Ens encanta tenir-los aquí, però tant de bo algú vingués i els comprés tots.

En Theo va obrir els ulls de bat a bat. Va dur-se la mà a la boca; polze sota la barbeta i índex donant copets sobre els llavis.

En Shep va mirar cap al taulell. Una persona l’esperava per demanar alguna cosa.

—Theo, val més que me’n torni a pencar. Gràcies per haver vingut. Ja ho saps, si mai et fas habitual d’aquí, hi ha bastantes probabilitats que acabis a la paret algun dia. Benvingut a Golden. Per cert, què t’ha semblat el cafè?

—Esplèndid. Exceptionnel! Maravilhoso! —En Theo va somriure, va aplaudir fluixet i va donar un copet amistós al braç d’en Shep. Va sortir de la cafeteria, va creuar el carrer fins a la mitjana i va seure en un banc a tocar de la font.

Va pensar en els retrats no venuts.

En les cases que podrien embellir i les vides que es veurien enriquides per la seva presència.

En l’artista a qui les vendes encoratjarien.

Fou aleshores que una idea es va formar al seu pensament.

3

El segon dia que va passar sencer a Golden, en Theo va fer una passejada de bon matí per una àrea residencial al sud de l’hotel, coneguda com la Hisenda. «Gentrificada» era una paraula que s’utilitzava sovint per descriure-la. Es tractava d’un barri de cases d’època i jardins de gespa exquisidament cuidada que, com la resta de la ciutat, esperava que acabessin d’esclatar els tons pastel de la primavera. La metxa de la dita explosió anava cremant, cada cop més curta, a mesura que noves flors s’obrien cada dia en abundància.

Des de la Hisenda se’n va anar caminant fins a la vora del riu i hi va seure, igual que el dia abans. Quan va estar convençut que l’enrenou del matí hauria afluixat, se’n va tornar cap a El Calze.

—Theo, benvingut de nou. Dos dies, i ja ets un habitual.

—Bon dia, Shep. Sí, un client habitual, però també la víctima d’un embruix.

En Shep no sabia ben bé si l’embruix havia sigut invocat pel cafè o pels retrats. Potser per totes dues coses? En qualsevol cas, la presència d’aquell afable nouvingut li era grata.

En Theo va romandre a El Calze fins a l’hora de dinar, un altre cop deambulant passet a passet per davant de les parets del local. En Shep observava el vellet amb curiositat creixent. Què devia semblar-li tan interessant?

Abans d’anar-se’n, i havent-ho deliberat considerablement, en Theo va adquirir el retrat de la noia de cabells curts, ulls familiars i cara seriosa, però no hostil.

Va pagar cent vint-i-cinc dòlars en efectiu; allò semblava més un robatori que una compra.

—Per què aquest? —va preguntar-li en Shep mentre embolicava el retrat amb paper d’estrassa—. La coneixes?

En Theo va negar.

—No conec cap d’aquestes cares. De bon grat en compraria una qualsevol, o totes, però aquesta és la que més m’intriga, de moment.

La curiositat d’en Shep envers aquell home no va fer més que accentuar-se amb aquella adquisició, i no arribava a imaginar-se quina una en duia de cap, en Theo. Era col·leccionista? Era crític d’art, o galerista? Tenia l’esperança d’estar donant un cop de mà al dibuixant?

Quan en Theo va tornar a l’hotel per al seu repòs del migdia, encara va examinar una vegada més el retrat. El nom de la dona, tal com en Shep li havia dit, estava imprès en unes lletres menudes al revers del marc.

Minnette Prentiss.

«Sí, crec que em quedaré amb tu», va xiuxiuejar en Theo.

Va cercar el nom de la noia en un ordinador de la suite executiva de l’hotel i va esbrinar que treballava de tècnica financera a Golden, en una prestigiosa empresa de consultoria. I, cosa que era més important per als seus propòsits: acabava d’aconseguir-ne l’adreça postal.

Va començar a escriure-li una carta. Durant els dos dies següents, va anar treballant sobre múltiples esborranys, fins a quedar satisfet amb les paraules que havia escollit.

Benvolguda senyora Prentiss:

No ens coneixem, i espero que em perdoni si li resulta inapropiat que un complet desconegut s’adreci a vostè d’aquesta manera. Soc un senyor gran, de vuitanta-sis anys, per ser exactes, i acabo d’arribar a la seva ciutat. El primer cop que vaig veure-la, a vostè —o més ben dit, a un retrat seu al llapis—, va ser quan vaig visitar El Calze, al Bulevard, fa un parell de dies.

Mentre examinava el seu retrat, senyora Prentiss, em va assaltar la forta sensació que li pertanyia a vostè, o a algun dels seus éssers estimats. Al capdavall, sembla ben lògic que l’obra, un cop acabada, s’entregui a la persona que la va inspirar.

Així doncs, m’he pres la llibertat de comprar aquell dibuix amb un propòsit en ment. Seria per a mi tot un honor, i un gran gest d’amabilitat per part seva, que acceptés que li regali el retrat; pot fer-ne el que vulgui, després.

Podria fer-li una proposició (i li demano perdó de tot cor si això està totalment fora de lloc)? Dijous de la setmana vinent, a les set del vespre, estaré assegut en un banc a tocar de la font de la mitjana, en el punt més proper a El Calze. Per fer-me ben visible, en cas que hi hagi més d’un senyor de vuitanta-sis anys exquisidament ben plantat, duré una gorra Gatsby de color verd grisenc. Entregar-li el retrat serà cosa d’un moment, però tindré temps de sobres per passar una estona junts si vostè pot i en té ganes.

En cas que tot això li sembli estranyíssim i inconvenient, deixi’m assegurar-li que soc un vellet inofensiu, soc vidu, soc pare; un lleó esdentegat amb res més que intencions innocents. Si, com diuen, fa més feliç donar que rebre, l’alegria de dipositar el quadre a les seves mans serà una recompensa més que justa per a la meva adquisició.

Tant de bo ens coneguem aviat.

Ben cordialment,

THEO

4

—Avui m’ha arribat una carta estranyíssima.

La Minnette Prentiss no tendia a utilitzar termes com «estrany» a menys que s’adeqüessin de debò al que volia descriure. Era, des de feia molt de temps, una obsessa de la precisió, tant amb les paraules com amb els números, fins i tot des d’abans d’obtenir la seva llicència com a tècnica financera.

—Què tenia d’estranya? —En Derrick, el seu marit, assegut al marbre de la cuina mentre obria mails, va interrompre el que feia per preguntar-l’hi. En cinc anys de matrimoni, estava avesat als tons de veu d’ella, i sabia quan volia que li prestés atenció total; aquella era una de tals ocasions.

—D’entrada, no sé qui me l’ha enviada. Saps aquell retrat al llapis que hi ha a El Calze? El que em va fer l’oncle Asher? Doncs sembla que hi ha un iaio que l’ha comprat, i me’l vol regalar. Vol quedar amb mi dijous vinent a la font. No et sembla estrany, a tu?

L’expressió de subtil interès de la cara d’en Derrick va canviar en una de curiositat neguitosa.

—«Estrany» es queda curt; a mi em sembla més aviat perillós. No tens ni idea de qui és? Creus que podria ser una broma? D’algú que coneixem, potser?

—No tinc ni idea de qui pot ser, però no crec que sigui una broma. Aquí tinc la carta; llegeix-la.

En Derrick va llegir-la a poc a poc; concentrat en les paraules, els engranatges de la seva ment versada en lleis ho interrogaven i analitzaven tot.

Mentre ho feia, la Minnette l’observava, buscant algun indici de què devia pensar, sabent que la seva cara emetria un veredicte molt abans que la seva boca. El que va detectar a primer cop d’ull és que estava intrigat.

Una cal·ligrafia preciosa.

Un paper car.

Un llenguatge encantador.

Sense cognom.

Sense remitent.

Estrany però, en certa manera, creïble.

—No és el que m’esperava, però em deixa una mica amoïnat. Sigui qui sigui, sap qui ets i on vius, però tu d’ell no en saps ni una cosa ni l’altra. Potser l’Asher o en Shep ens poden dir alguna cosa d’aquest home, o algú altre de la cafeteria. Es veu que és allà on va aconseguir el retrat, oi?

Feia sis anys, des que s’havia graduat en Dret, que en Derrick exercia com a lletrat a la fiscalia del districte de Golden. Coneixia gairebé tots els membres de les forces de seguretat locals; potser algú del cos de policia podia advertir-los o aconsellar-los una mica en referència a aquella misteriosa carta.

—O potser n’hi hauria prou que ens hi arribéssim dijous vinent, i veiem què passa. —La Minnette ho va dir amb una determinació que donava a entendre que ja ho tenia decidit. Abans que en Derrick pogués objectar res, va seguir dient—: He llegit la carta quatre vegades, de principi a fi, i potser estic boja o peco d’ingènua, però crec que es del tot innocent. Crec que potser és senzillament un senyor gran que vol fer una bona acció. Quina és l’expressió que vas fer servir l’altre dia per parlar d’aquella indigent que anava amb bicicleta? «Excentricitat benigna»? Potser és això i prou.

—I si t’equivoques? —va preguntar en Derrick—. I si es un assetjador o algú que està enrabiat amb mi per algun cas dels que he portat? I si és el germà del membre d’aquella banda, aquell que el mes passat vam condemnar a cadena perpètua?

La Minnette va girar els ulls en blanc.

—Si fos qualsevol d’aquestes coses, dubto que s’haguessin pres totes aquestes molèsties només per tocar-nos els nassos. I sembla que van escriure la carta amb una estilogràfica i, a sobre, en paper de lli. —Va fer una pausa—. Saps què he pensat, al principi?

En Derrick, al taulell, es va inclinar cap endavant, entrellaçant els dits de les mans.

—Què has pensat, al principi?

—He pensat que havies sigut tu. —Van creuar les mirades—. He pensat que potser l’havies comprat tu, el retrat, com vas dir que faries fa un mes. I he pensat que potser havies fet que algú altre escrigués amb la seva millor lletra en aquest paper de dos dòlars el full, i mig m’espero que dijous estaràs assegut al costat de la font. M’equivoco?

En Derrick es va enrojolar i va esbossar un somriure forçat.

—Tant de bo pogués dir que no. I perdona per haver-te descuidat últimament, però et prometo que no l’he escrita jo, la carta. No ho dius de debò que vols conèixer aquest paio, oi que no?

—Només si tu hi estàs d’acord. Però m’agradaria. No tenim res previst per a la nit de dijous. Jo proposo que ens hi arribem, coneguem el misteriós desconegut i ens n’anem a sopar a algun lloc mentre admirem la noia del quadre.

Va riure, se’n va anar cap a l’altre cantó del taulell i, posant-se al darrere d’en Derrick, el va abraçar pel coll i li va fregar la galta amb el nas.

—Em posa un pèl incòmode, tot això —va murmurar ell.

—Ho entenc perfectament. I que bé que m’estimis prou per amoïnar-te per mi, però fes-me aquest favor: llegeix la carta tres vegades més, sense distraccions. Si penses que no hauríem d’anar a la trobada, no hi anem. El risc sembla bastant mínim, la veritat. Serà a plena llum del dia, amb gent per tot arreu, i si no ens agrada el que veiem a la font, ni tan sols ens hi hem d’apropar, saps? Podem endur-nos uns prismàtics i vigilar la zona a cent metres de distància, i llavors decidim què fem. Entesos? Això pot ser una anècdota per explicar als nostres fills algun dia. Ara ves-te’n, que ja prepararé jo alguna cosa per sopar.

5

En Derrick va fer el que la Minnette li havia demanat.

Havent rentat els plats i fet un parell de trucades, es va emportar aquella carta tan curiosa al despatx, una habitació força àmplia, amb un escriptori vell i una cadira, on de vegades es retirava a estudiar, fer pagaments de factures o respondre correus electrònics.

A la dèbil claror d’un llum de taula, va llegir la carta amb l’escepticisme extremament alerta.

I un altre cop.

I un altre.

Es veia obligat a admetre que hi havia una innegable sinceritat, una certa innocència i timidesa en tot plegat. Humor, inclús: «senyor de vuitanta-sis anys exquisidament ben plantat». Amb cada lectura, les seves defenses s’estovaven més, però continuava a l’aguait. El neguitejava que qui havia escrit el text s’hagués mostrat tan reservat respecte a la seva identitat, que s’hagués pres unes molèsties considerables per identificar, localitzar i posar-se en contacte amb una noia jove i molt atractiva, i que suscités tantes preguntes sense resposta.

Quina epístola més desconcertant.

Més tard, aquella mateixa nit, en Derrick i la Minnette xerraven estirats al llit.

—I doncs, què n’opines? —va preguntar ella.

—He fet el que m’has demanat. Me l’he llegit tres vegades, i segueixo amoïnat.

—Com d’amoïnat?

—No gaire, la veritat. D’estrany ho és, has d’admetre-ho, però a menys que tingui malsons entre avui i dijous o canviï d’idea per qualsevol altra raó, suposo que opino el mateix que tu. El tema posa en qüestió la meva cautela, i això que estem parlant de la meva dona, eh! Però crec que potser és veritat que només és un senyor gran que et vol fer un regal, tot i que no arribo a imaginar-me per què. Per tant, ens presentem a la font dijous, ens quedem a una distància prudencial i ja veurem què passa. Si no hi ha cap gorra Gatsby de color verd grisenc, o si la veiem sobre el cap d’un energumen, truquem a la policia. Et sembla bé, aquest mètode? O és que ens hem tornat bojos?

La Minnette va riure per sota el nas.

—Senyor lletrat, creu vostè que se’ns ha acudit una idea massa arriscada? A nosaltres, la tècnica financera i l’advocat? Dues personalitats de tipus A, cauteloses i racionals fins a l’extrem? Tu només has de pensar que potser coneixerem una bona persona de debò, que no sembla pas que abundin, últimament.

En Derrick li va fer un petó.

—Doncs jo dormo amb una cada nit. —Va fer una pausa—. Per cert: demà trucaré al teu oncle Asher. Com que va fer-lo ell

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos