La mare dels ous

Elisenda Carod

Fragment

1. Calia un altre llibre sobre maternitat?

1

Calia un altre llibre sobre maternitat?

Núria69: una altra kes pensa ca es la única ca’ha sigut mara.

Ni confirmo ni desmenteixo que sigui un comentari real.

Sabeu de quin tipus de perfil parlo. Senyora de mitjana edat. Hater que t’odia, però que et segueix a totes les plataformes. T’escolta i et mira cada dia frisosa per trobar alguna crítica. La mitjana de faltes d’ortografia és de tres-centes per comentari. Escup odi i misogínia mentre porta posades les ulleres de presbícia.

A casa no li fan cas.

Evidentment.

Per evitar la ira enfurismada de totes les Núries69 del món, ja m’he fet jo la pregunta. Calia un altre llibre sobre maternitat? Què puc aportar jo que no s’hagi dit ja? M’ho he qüestionat cada vegada (de les tres) que m’han proposat escriure un llibre.

El primer que fins ara em venia al cap era: cal que jo faci un llibre? Fins fa ben poc pensava que no. Per a mi l’escriptura és un fet major. Tinc molt de respecte a la gent que escriu i que, a sobre, ho fa bé. M’encanta llegir i és per aquesta passió i respecte cap als escriptors que sempre he declinat ofertes d’escriure pensant que no tenia res diferencial a aportar al món a banda del que ja tinc la sort de poder fer als diferents altaveus de què disposo cada dia.

Què ha canviat? Una situació inspiradora.

Tranquil·les, que no em proposo guanyar el Ramon Llull. Tampoc no penso reinventar la maternitat, és clar que no. Però ara sí que em veig amb cor (i de fet amb l’obligació) d’aportar el meu granet de sorra explicant-vos la meva experiència des del meu particular punt de vista.

Puc i vull oferir precisament el que no he trobat jo durant la meva maternitat. Especialment en els primers mesos. No he descobert cap lloc on es parlés descaradament de les merdes que ens passen pel cap. D’aquelles pors irracionals mostrades amb tota la cruesa del món. Sense vergonya. Sense filtres.

El postpart és un moment de recerca infinita feta des de la por i el patiment, i a mi m’hauria encantat haver disposat d’un llibre així de sensat com el que he intentat parir-vos.

M’he dedicat en cos i ànima a escriure per ajudar-vos. Per acompanyar-vos. I sobretot perquè a mi m’hauria fet la vida una mica més fàcil trobar-me cara a cara amb aquest antimanual per a moments de desesperació. Amb totes les pe­ripècies enumerades, viscudes i amb algunes solucions, o, si més no, els llocs on trobar-les.

Durant els primers (i delicats) mesos de la meva maternitat m’hauria encantat llegir alguna cosa que em digués «amiga, a mi també m’ha passat; és normal, passarà i acabaràs rient-te de tu mateixa». Perquè sí, farem aquest camí posant-hi una mica d’humor, d’autohumiliació de servidora de vostès. L’humor autoaplicat és com el pa amb tomàquet en un entrepà de chopped. Que la base és una merda? Sí, però amb pa amb tomàquet tot passa millor.

Què seria de tot plegat si no ens poguéssim pixar de riure (en molts casos literalment) de tant en tant?

A banda d’adorar l’humor d’autohumiliació, dos trets més que em caracteritzen són, d’un costat, viure-ho tot amb una intensitat desbordant (amb les coses bones i les coses dolentes que això implica) i, de l’altre, tenir una curiositat infinita barrejada amb una capacitat de cerca incessant. Soc capaç de no aturar mai la recerca fins que trobo les respostes que em calmen l’ànsia de saber. Quedeu-vos amb aquests dos conceptes: ànsia i saber.

Les respostes que conté aquest llibre m’han costat de trobar. Han sigut fruit de la recerca profunda i la visita incansable (amb el cost i el desgast que això suposa) de molts bons professionals que, per sort, tenim a casa nostra. Us ho vull compartir, perquè sé el que és anar perdudíssima a les consultes, sense saber què passa, estar mil hores a casa sola transitant uns dies i unes nits que se succeeixen sense treva.

Us ho regalo, a totes. Però fem un pacte: Cristina, Laura, Marta, Maria, Llúcia o Arlet, et diguis com et diguis, m’has de prometre que primer vindràs a aquestes pàgines a buscar respostes abans de fer-ho a Google. Jura’m ara mateix que no et refiaràs de webs dubtoses que ja sonen a fake només amb els títols. Parlo de les típiques mibebebonico.com, latetaylaluna.net/mx i un llarg etcètera. Promet-m’ho per la teva salut mental i per la del teu bebè.

Espero que, entre les meves línies, els meus acudits i els meus relats personals, hi trobis les respostes que a mi m’hauria agradat tenir. Espero poder acompanyar-te en el caòtic i preciós camí que és la maternitat.

Em proposo ser aquella veu interior amb qui pots compartir les merdes que et passen pel cap, les pors terrorífiques, les que fan riure i les que no. La majoria de les coses que ara tems, amb la perspectiva del temps, et semblaran ridícules, però, en un moment tan bèstia com és un postpart, soc plenament conscient que et poden realment paralitzar.

Així que si estàs embarassada i t’has comprat o t’han regalat aquest llibre…, amiga, no estàs sola. Som moltes les que passem paranoies, angoixes i malestars en moments que sempre ens han pintat de color de rosa. I per això soc aquí, per posar negre sobre blanc les vergonyes que no sol compartir la gent. Aprofito per felicitar-te per la teva maternitat i dir-­te que benvinguda al viatge. Perquè és un viatge d’aquells que fan història. És la suma d’emocions d’un Interrail, un Pekin Express i un rodalies un dijous qualsevol.

Per molt que t’avisin, per molt que t’expliquin, per molt que llegeixis, la moguda és tal, que és impossible d’imaginar. En el meu cas, no m’ho esperava gens, però he de confessar que, contra tot pronòstic, m’està semblant la cosa més guapa que he fet a la vida.

Així doncs, ja ho veus, no, no vull reinventar la maternitat. El propòsit d’aquest llibre és relatar-te el meu patiment i, a través d’ell, estalviar-te (en part) el teu.

L’humor ens fa humans, i parir, també!

2

Jo soc ansiosa i mare, i ara mare i ansiosa

Sí, ho confesso. Soc una persona de perfil bastant ansiós. No ens enganyem, ho som el quaranta per cent de la població. Si visquéssim al paleolític jo seria una supervivent, sempre preparada per a la fugida. Malauradament, al 2025, aquest romanent neandertal no és gaire útil quan no hi ha mamuts ni depredadors campant lliures. Bé, sí que n’hi ha, però són d’un altre tipus. Així doncs, com us deia, l’ansietat, aquest mecanisme de supervivència, resulta una mica desmesurat en un moment d’aigua corrent i necessitats bàsiques cobertes. Vaja, que l’ansietat és un recurs caducat. Una resposta de fugida no necessària. Però, tanmateix, és aquí, tocant els ovaris.

Si has patit ansietat remotament o estàs familiaritzada amb aquest terme, sabràs que els canvis, l’estrès i la manca de descans en són tres disparadors.

I en quin moment de la vida es dona durant mesos i mesos aquest combo perfecte? Bingo! La maternitat és el caldo de cultiu ideal perquè l’ansietat agafi el continent perfecte!

També et dic que amb raó. Durant l’embaràs estem molt distretes pensant en vestidets, joguinetes, gender reveals i merdes variades, però, al final, i en essència, la realitat de la maternitat és que una altra vida depèn de tu, una persona per qui et canviaries sense dubtar-ho en qualsevol situació de perill, un nou ésser que has de protegir peti qui peti. Ja em direu en quin altre moment vital està més justificat activar la resposta neandertal. La maternitat i l’ansietat poden anar de la mà. En aquest cas, justificadament i per supervivència.

En aquests moments d’irracionalitat, a mi l’únic que em proporciona calma és saber, compartir i posar-hi distància. I és el que m’agradaria que sentissis quan llegeixis aquest llibre. Si estàs ansiosa, perduda, i trobes aquí unes línies que et calmen i et reconforten, jo ja em dono per satisfeta. Espero que trobis algunes respostes en forma d’empatia, però també d’informació. Et vull estalviar passes, camins sense sortida, hores de recerca perdudes. Ja les he gastat jo.

La veritat és que obsessionar-se «moderadament» (si és que això és possible) amb algunes coses té la seva part bona. Potser per arribar al moll de l’os d’un tema en concret, el que sigui, altres persones necessiten anys; en canvi, la meva manera de ser fa que en cosa de setmanes hagi investigat tant i parlat amb tants professionals que em converteixo en una mig experta en temps rècord; és a dir, experta a nivell periodístic, que és saber-ne una mica de tot i res en concret. Però és un bon inici.

Aquests trets caracterials meus que segurament moltes lectores compartiu) ja sabeu que no venen sols. Com aquells infants de preescolar que surten al carrer agafadets de la corda, en el cas de les persones amb trets ansiosos solen venir acompanyats de sobrepreocupacions de grau extrem.

De vegades penso que he vingut al món a sobrepreocupar-me. Si no és un all, és una ceba. Sempre ocupada estant preocupada. Això requereix molta més activitat cerebral de la que puguis imaginar. Pot arribar a ser esgotador.

Sempre que penso en aquest tarannà meu, em ve al cap un comentari de la meva amiga Laura. Amb la Laura ens coneixem des que teníem dotze anys, i més de trenta anys després seguim caminant plegades. Coneix el meu jo del passat, del present i de vegades crec que (ella més que jo) del futur. També és de les persones que em fan riure més, i que, tot i el temps transcorregut, no deixa mai de sorprendre’m. Així doncs, qui millor que ella per definir-me a la perfecció? El seu comentari, d’ara fa vint anys, va ser tan aparentment senzill, però tan veraç, que em va deixar frapada: «Crec que funcionaries molt millor amb mig cervell apagat».

Quanta veritat en una sola frase! Si pogués desendollar la part del cervell que dedico a avançar-me als problemes, a nedar-hi sense anar enlloc, seria molt més feliç. A veure, si em desendollés la meitat del cervell segurament també em cagaria a sobre, i això no és precisament el que volem, però entenc el que volia dir. Si no dediqués tanta energia a la preocupació i redirigís aquesta dinamo, seria imparable. Si pogués controlar l’ansietat i dedicar tota aquesta potència a desxifrar enigmes de la física quàntica, segur que n’hauria resolt uns quants i ara seria doctora Honoris Causa per la NASA, si és que això existeix.

He de dir que, com en tot, els anys juguen a favor meu a l’hora d’aplacar aquest motoret de patiment que porto a dins. El meu jo del present no té absolutament res a veure amb el meu jo del passat, quan l’ansietat prenia el volant molt més sovint que ara. De fet, per a mi el canvi absolut va arribar quan vaig fer els quaranta. Crec que en aquell moment el meu cap va fer un reset i vaig pensar que no estava disposada a viure l’altra meitat de la meva vida patint i amb l’ai al cor permanentment instal·lat al meu cervell. També va ser quan vam començar a buscar criatura seriosament.

Abans d’aquest clic, he d’admetre que no recordo la meva vida sense estar ocupada preocupant-me.

Si tiro enrere en el temps, puc recordar la que crec que va ser la meva primera sobrepreocupació. Tinc nou anys, camino descalça per la platja del Canadell de Calella de Palafrugell (una Calella preinfestació massiva de turisme de l’upper), i em punxo amb el que ara dedueixo que devia ser un musclo, una cloïssa o qualsevol bestiola amb clova. Doncs, en aquell moment, la meva màxima preocupació és si l’objecte amb què m’he punxat era una xeringa (sí, amiga, quina bogeria). I no una xeringa qualsevol, sinó concretament una xeringa infectada amb el virus de la sida. Ara estareu pensant, que exagerada! Però, com moltes de vosaltres, soc filla de l’educació dels noranta, amb aquell «póntelo, pónselo» i amb Freddy Mercury traspassat per culpa d’una malaltia tan fatídica. Suposo que els centennials que han viscut la sida com una malaltia crònica no deuen tenir aquesta fòbia. Per trencar una llança a favor meu, estem parlant d’una Barcelona preolímpica, on trobar xeringues als carrers de la Vila de Gràcia era viable. No us poseu les mans al cap, així era. No m’ho han explicat, no, ho he viscut en primera persona. Jo he creuat pel carrer Perill amb l’escola per anar al poliesportiu i la frase dels mestres cada dijous era «Vigileu amb les xeringues».

Tot i aquest context, que jo em punxés a Calella de Palafrugell amb una xeringa infectada amb el virus actiu de la sida era altament improbable. Però jo em vaig estar tot l’estiu preocupada per aquest fet. Estava convençuda que m’havia infectat. Moriria aquell mateix any sense ni tan sols haver començat a viure.

Ara bé, la gràcia de l’ansietat és que salta d’un lloc a un altre. I, enmig de la intensitat a creure que em moriria, va arribar setembre i la preocupació va saltar cap a un altre lloc. No recordo quin. Segurament, qualsevol problema absurd del primer món.

Aquell és el primer record que tinc del que he sabut després que és un «pensament de base ansiosa». I així és com ha funcionat tota la meva vida: l’ansietat campant lliure, agafant un continent buit, un problema absurd, per expandir-se i ser capaç de fotre’m enlaire tot un estiu a la platja.

Tot això us ho explico perquè us imagineu una persona d’aquest perfil essent mare… Espòiler del resultat: PATIR. Patir per absolutament tot en totes i cadascuna de les fases de qualsevol cosa, que són mil.

I és per això que he volgut compactar totes aquestes pors, obsessions i sobrepreocupacions, per estalviar-vos maldecaps i que veieu que hi ha almenys una persona al món que us iguala o us supera en preocupacions. I soc aquí, viva i sencera.

Que soc una intensa, vaja, per a les coses bones i per a les dolentes. I la barreja d’intensitat amb una experiència tan bèstia com és la maternitat m’ha col·locat contra les cordes pel que fa a pors, però també m’ha enlairat com un globus a cotes estratosfèriques i m’ha fet veure la vida en tecnicolor d’alt contrast.

Així que, ansioses del món, unim-nos!

Sis mesos més tard…

Després de mig any d’ocupar-me d’un infant, sumat al break point dels meus quaranta, us he de dir que ara estic menys ansiosa que mai. No està tan malament, això de tenir preocupacions reals; no te les has d’inventar! Hi ha llum al final del túnel, reines!

3

Classes prepart: quan tot semblava fàcil

Això de les classes prepart és una collonada.

Nosaltres no vam fer ni una sola classe i la Laia, res, cap punt.

I part natural, eh?

I vas allà cada tarda? No seria millor que descansessis?

Total, el que has de fer és natural, oi?

Natural, els meus collons. No sabia que existís també el negacionisme de les classes prepart. Natural, potser si visquéssim al paleolític, vinculats encara amb el nostre jo primari i animal, però en una era on el més proper a parir és tenir restrenyiment i haver d’expulsar una femta resseca, doncs no, natural, no ho és. La meva manera d’enfrontar-­me a allò que no és natural és, com ja sabeu, documentar-me fins a l’infinit i més enllà. I això és el que vaig fer amb les prepart.

Aquestes afirmacions que heu llegit a l’inici del capítol són els highlights del meu entorn (la majoria homes, ehem, ehem) respecte a la meva passió per les classes prepart. Me les van dedicar innocentment i crec que són herència del model de parts dels anys vuitanta i noranta. En aquelles dècades, en què les dones van passar a formar part del mercat laboral, crec que parir era concebut com un insignificant pit stop en la vida productiva. Res, una aturada de no res per fer una coseta sense importància com és esberlar-te la vagina per facilitar que una nova persona vegi el món. Suposo que en aquells anys dedicar més de tres minuts a projectar com serien els teus part i postpart era cosa de dones fleumes. Evidentment, res més lluny de la realitat. Suposo que aquestes frases responen a la ressaca d’aquella vintena d’anys amb aquest tipus d’educació. No és maldat, naturalment. Quanta merda hem hagut de menjar les dones a tants i tants nivells de la nostra vida! Com més hi penso per escriure, més de punta se’m posen els pèls. Però ara no hi entrarem.

El cas és que jo sí que vaig decidir fer classes prepart. I de postpart també. Sí, i ho vaig triar per diferents raons. En primer lloc, per afrontar l’abisme que s’obria davant meu (com us he dit abans), necessitava informació per aplacar la por. Estava embarassada i no era capaç de pensar que tard o d’hora hauria de sortir allò. És fort com de poc present ho tens els primers mesos d’embaràs. Sembla que no hagi d’arribar mai. Et sembla que és tan impossible com atrapar l’arc de Sant Martí.

En segon lloc, ho vaig fer per conèixer dones del poble embarassades igual que jo. No per fetitxisme, ni cap parafília rara, no. Sinó perquè en el meu cap estava a punt de trobar-me en un espai on les dones estaven igual de preocupades per la salmonel·la, per rentar bé els vegetals i per coure a la perfecció totes les proteïnes d’origen animal, com jo. No fa cap nosa compartir obsessió (justificada) amb algú i no fotre la turra al teu entorn no embarassat amb les teves preocupacions de prenyada. Perquè, si bé és cert que moltes amigues meves han tingut nens, no he estat capaç de recordar molts dels detalls que han compartit amb mi al llarg d’aquests anys i que ara m’anirien tan bé. Tant de bo els hagués apuntat tots i ara pogués llegir un «Estimat diari…» de les seves maternitats.

I, en tercer lloc, perquè volia saber fil per randa com anirà mèdicament allò de treure un cap per la vagina o pel ventre (en cas que m’haguessin de seccionar set capes de teixits; aka cesària). Espòiler: el meu cas va ser el segon; vaig quedar estesa a la taula d’operacions com aquell ninot del joc Operación. Aquell home amb nas de pallasso a qui li treies i posaves òrgans i que xiulava en cas que toquessis el teixit que no calia. Doncs jo vaig xiular de valent, però ja us ho explicaré.

Però abans de saber que acabaria en una cesària d’urgència, ho volia saber tot sobre el part vaginal. Em sabia la teoria superficial, però en volia detalls. Com d’esberlada em quedarà la xona? Què vol dir punts interns i punts externs? Com sabré que he d’anar de part? Quins riscos hi ha realment en un part?

En fi, qu

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos