1

Els anys fundacionals (1899-1909)

1. Foot-ball?

Entre els anys 1892 i 1895 ja existia a la capital catalana un equip de futbol anomenat Sociedad Foot-Ball de Barcelona, format exclusivament per jugadors anglesos. L’SF Barcelona vestia amb samarreta vermella, de vegades blava, i disputava els seus informals partits al Velòdrom de la Bonanova. No era un club oficial perquè, legalment, no estava registrat i, a manca de rivals amb els quals enfrontar-se, jugava els matxs entre dos bàndols de la mateixa plantilla d’estrangers. Fins al dia 25 de març de 1895 quan, per fi, va celebrar un duel contra un adversari amb cara i ulls, l’Agrupació de Torelló, formada per a tal avinentesa i abillada de blanc. Els anglesos de l’SFB van guanyar l’estrena oficial per 8-3 i, si ens refiem de les cròniques d’època, acabada la contesa i al més pur estil del «tercer temps» típic del rugbi, uns i altres, en bona germanor, s’aproparen a un restaurant per prendre algunes copes de bon whisky. Òbviament, aleshores el futbol era un esport desconegut per als barcelonins i la premsa el descrivia amb intenció didàctica: «Consisteix el joc a fer passar la pilota per una porta formada per un travesser de fusta i confiada a la custòdia d’un guàrdia pertanyent als bàndols que juguen».

2. el suís gamper

Nascut a Winterthur (Suïssa) el 22 de novembre de 1877, Joan Gamper residia a Barcelona des del 1898, any de la pèrdua de les colònies de Cuba i les Filipines. Practicant de diversos esports a la seva Suïssa nadiua, Gamper desitjava organitzar un club de futbol. Amb aquest objectiu, es va posar en contacte amb Jaume Vila, propietari del Gimnàs Tolosa, lloc freqüentat per alguns dels futbolistes que ja jugaven a l’antic Velòdrom de la Bonanova. A Vila, el suggeriment de Gamper no li va fer cap gràcia: no volia admetre jugadors estrangers. Rebutjat, l’imminent i persistent fundador del FC Barcelona va contactar amb Francesc Solé, propietari del Gimnàs Solé, local situat al carrer Montjuïc del Carme, cantonada amb Pintor Fortuny, al costat de la Rambla dels Estudis i de la font de Canaletes. Per sort, Solé es va mostrar més receptiu que l’amo del Tolosa, fins al punt d’animar Gamper a publicar a la revista Los Deportes el llegendari anunci que buscava companys i aliats per jugar a futbol. I la resta, com diu el sacralitzat tòpic, ja és història. El 22 d’octubre de 1899 es publicava aquest text ja cèlebre, incloses les errades garrafals d’impremta: «Nuestro amigo y compañero Mr. Kans Kamper, de la Sección de Foot-Vall de la Sociedad Los Deportes y antiguo campeón suizo, deseoso de poder organizar algunos partidos en Barcelona, ruega a cuantos sientan aficiones por el referido deporte se sirvan ponerse en contacto con él, dignándose al efecto pasar por esta redacción los martes y viernes por la noche de 9 a 11».

Errades d’impremta i variades faltes d’ortografia per deixar ben clar que el redactor, de futbol, no en sabia un borrall. Massa novetat, massa moderna, la importació aquesta. Cal recalcar que el Gimnàs Solé i la redacció de Los Deportes compartien habitatge, al número 5 del carrer de Montjuïc del Carme. Tot quedava a casa, ben mirat.

3. la naixença

El periodista esportiu Josep Elias i Juncosa (1880-1944) va ajudar força a la popularització del Barça des de bon començament amb els seus articles a La Veu de Catalunya i Los Deportes. El maig del 1911, al primer número de la revista esportiva Stadium, Elias va escriure com va conèixer Gamper i en quines circumstàncies es va decidir el suís a fundar un club de futbol:

Le conocimos boxeando en el Gimnasio Solé hará unos doce o trece años, cuando, recién llegado para aprender nuestra lengua, como tantos otros jóvenes extranjeros, frecuentaba con nosotros aquellas salas para buscar en el ejercicio físico un equilibrador del trabajo mental de todo el día. En cierta ocasión, descansando de una sesión de poleas, preguntó a su vecino:

—¿Cuál es el mejor Club de foot-ball de Barcelona?

—¿Foot-ball? —le contestó extrañado.

Apenas unos pocos sabíamos lo que significaba aquella palabra y le explicamos que aquí sólo se había practicado un poco por la colonia inglesa, pero que no había llegado a salir de su pequeño círculo.

—¡Pues hay que jugar al foot-ball! —dijo con entereza—. Vamos a fundar un club.

Així de fàcil i senzill, segons Elias i Juncosa. Cal precisar que Gamper va arribar a Barcelona l’octubre del 1898. Abans de fer el pas per fundar un club amb cara i ulls, el suís va passar uns mesos reunint-se de manera periòdica amb alguns amics per practicar el futbol de manera informal. Ho feien a la via pública i als descampats de Sant Gervasi de Cassoles, el barri on residia. Hauria de passar just un any fins que, el 22 d’octubre de 1899, es va decidir a publicar aquell famós anunci a Los Deportes que constituiria el punt d’arrencada per al Foot-ball Club Barcelona.

4. poliesportiu i golejador

Fundador del club i cinc vegades president, Joan Gamper també va ser la primera figura futbolística que va tenir el Barça. I l’home no es quedava aquí: a banda del futbol, el suís destacava també en natació, rugbi, ciclisme i atletisme, a més de practicar golf ja a una edat madura. Gamper enlluernava com a davanter, molt per sobre de qualsevol dels seus companys en aquells primers anys, i va assolir unes estadístiques golejadores realment desorbitades: 121 gols en 50 partits jugats entre el 1899 i el 1903. Inclòs un record que mai va somniar batre cap altre blaugrana, ni tan sols Messi: marcar nou gols ell solet en tres partits diferents vestint amb la samarreta del Barça. Després en parlarem.

5. joan, ben ràpid

Joan Gamper va aprendre a parlar català abans que el castellà, idioma amb el qual sempre mostraria alguna dificultat. En la intimitat familiar, els seus fills van ser educats en català. Així ho va manifestar en públic el seu fill, Joan Gamper Pilloud: «A casa es parlava preferentment el català. A partir del moment en què el meu pare va fixar la seva residència a Barcelona, la seva preocupació més gran va ser la d’esdevenir un català més. Això el va portar a aprendre d’una manera perfecta el català, el parlava i l’escrivia correctament. A nosaltres ens va educar en català, així que podem dir que la nostra llengua materna és el català. El castellà no arribaria a dominar-lo igual. Això va provocar que la premsa parlés d’ell com el «suís català» o el «català suís». De vegades a casa parlàvem en alemany o francès, però crec que els pares ho feien perquè els fills coneguéssim aquests dos idiomes».

6. de bona família

Als primers temps del Barça tots els jugadors eren de bones famílies, amb una posició econòmica acomodada. Tanmateix, a cap d’ells els queien els anells a l’hora d’afrontar les penúries que implicava la pràctica d’un esport com el futbol, on tot s’ho havien de manegar sols. A banda del conegut i obligat ritual de muntar i desmuntar les porteries i marcar les línies del camp, tothom s’havia de portar de casa sabates, mitges, samarretes, pantalons i tovalloles. Ja a l’època de la carretera d’Horta (1901-1905), Udo Steinberg va tenir el detall, una tarda que el Barça jugava contra l’Hispània, de portar un paquet de tovalloles, les primeres que constarien com a propietat del FC Barcelona. Alguns dels seus companys tindrien gestos similars. Així, Alfonso Albéniz portaria uns penjadors per evitar que els pantalons s’arruguessin, Josep Llobet contribuí amb quatre gerros de pisa amb les corresponents palanganes i Joan Gamper va col·laborar amb uns raspalls i una arca per guardar-los sota clau. Imagineu que tot aquest material s’hagués conservat fins avui? Seria l’estrella del Museu…

7. estat de guerra

El dia de la fundació del FC Barcelona, la província es trobava en estat de guerra, vigent des del 27 d’octubre d’aquell 1899, quan el capità general de Catalunya, Eulogio Despujol, va emetre un ban declarant aquesta mesura excepcional. Tot venia provocat pel conflicte conegut com el «tancament de caixes», quan els botiguers barcelonins van decidir no pagar la pujada dels impostos. Tanmateix, l’estat de guerra no va pertorbar les reunions preparatòries per a la fundació del Barça (que es feien amb la pertinent autorització de nou a onze de la nit), ja que no va haver-hi toc de queda i, segons es podia llegir al ban, únicament «los cafés y restaurantes se cerrarán a las 12 de la noche y las botillerías, tabernas, bodegones y casas de comidas, a las 10». L’estat de guerra no va ser aixecat fins al 21 de desembre, tretze dies després del primer partit de la història del Barça i tres abans del segon.

8. natius i forans

Els socis fundadors del Barça van ser cinc catalans (Lluís d’Ossó, Pere Cabot, Carles Pujol, Josep Llobet i Bartomeu Terrades), un aragonès (Enric Ducay) i sis estrangers (dos anglesos —John Parsons i William Parsons—, tres suïssos —Joan Gamper, Walter Wild i Otto Kunzlï— i un alemany —Otto Maier—). La reunió fundacional va començar a les nou de la nit del 29 de novembre de 1899 i va acabar pocs minuts abans de les onze. La primera seu social del Barça consistia en un habitacle cedit pel Gimnàs Solé, on hi havia una taula amb quatre cadires i dues llibretes. Òbviament, el club no tenia cap empleat, tot s’ho feien els socis fundadors. Els tres homes bàsics en la fundació del Barça van ser Joan Gamper, Francesc Solé (propietari del Gimnàs Solé) i el suís Walter Wild. Gamper i Wild van col·laborar braç a braç en els treballs de constitució de l’entitat, i Wild en va ser el primer president. De fet, algunes reunions de les primeres juntes directives es van fer al seu domicili particular, al carrer Nou de Sant Francesc. En puritat, Gamper hauria d’haver estat el primer president del Barça, però era considerat menor d’edat perquè no tenia encara vint-i-tres anys, segons les lleis de l’època, per inversemblants que semblin ara, i, per tant, no estava facultat per presidir cap entitat. Per cert, la placa commemorativa de la fundació del club al carrer Montjuïc del Carme va ser posada el 1974 amb motiu del 75è aniversari del club; es va treure el 1992 (va anar a parar al magatzem del Museu) i es va tornar a posar el 29 de novembre de 1999, quan el Barça va fer cent anys.

9. dues peles: vuit rals

La primera quota de soci del FC Barcelona, l’any 1899, va quedar fixada en dues pessetes. I no va pujar durant gairebé vint anys, fins al 1920, quan l’assemblea va aprovar-ne l’augment a tres. Això sí, precisem, amb una entrada de deu pessetes, de la qual n’estaven exemptes les dones. És del tot evident que, en aquella primera època, el futbol era una activitat exclusiva de les classes acomodades. Els pobres aleshores en tenien prou a sobreviure (l’esperança de vida a Espanya l’any 1900 era de 34,8 anys) i treballaven cada dia de la setmana. En aquest sentit, el 3 març de 1904 es va produir una fita històrica quan el Congrés dels Diputats va aprovar la Llei del descans dominical, que permetia descansar els diumenges.

10. on juguem?

L’any 1899 no hi havia cap camp de futbol reglamentari a Barcelona, amb la qual cosa aquest esport es practicava pels carrers, solars i diferents recintes d’altres esports, habilitats de manera circumstancial. Així, el primer matx conegut de la història del Barça es va disputar a l’antic Velòdrom de la Bonanova, molt a prop de l’actual Turó Parc, als voltants de la plaça Francesc Macià. Era el divendres 8 de desembre de 1899 i, aquell dia, un equip integrat per membres de la colònia anglesa resident a la ciutat va derrotar el Foot-ball Club Barcelona per 0-1, en un partit que va començar a les tres de la tarda i es va jugar amb deu jugadors per bàndol. No pogueren aplegar-ne més… I, com queda escrit, el partit encara es va disputar amb la província de Barcelona en estat de guerra. Pel que fa als colors de la samarreta, el Barcelona no va jugar de blau i grana perquè a la reunió fundacional del dia 29 de novembre no es va decidir quins serien els colors representatius del club. Segurament, sense que n’existeixin testimonis gràfics o escrits, l’equip barcelonista va jugar vestit de blanc, perquè era la solució provisio­nal més senzilla, el color més fàcil de trobar per a les samarretes i a l’espera de l’adopció definitiva d’una identitat. Avala aquesta teoria el fet que el segon equipament del Barça va ser blanc fins al final dels setanta, set dècades després de la fundació, i que els futbolistes van dur pantalons blancs fins a l’any 1914, quan començava la Gran Guerra a Europa.

11. l’origen dels colors

13 de desembre de 1899, data de la segona reunió de la junta directiva del FC Barcelona. Arthur Witty va proposar a Joan Gamper que els colors de la samarreta del Barça fossin el blau i el grana. Malgrat llegendes i diverses hipòtesis contemplades en el decurs dels anys, tot sembla indicar que Witty va triar aquests colors basant-se en l’equip de rugbi del col·legi anglès Merchant Taylors de Liverpool, on havia jugat durant els anys 1893 i 1894. Gamper no va posar cap problema a tal combinació cromàtica, sobretot perquè coincidia amb els colors del Basilea, un dels equips de futbol on havia jugat —per bé que molt esporàdicament— abans d’instal·lar-se a Barcelona. Així es van triar els colors, malgrat que en el decurs de la història la imaginació popular hagi estat capaç de generar un munt d’hipòtesis diverses, algunes de versemblants, d’altres de directament estrafolàries. Els colors que duia l’equip de rugbi de l’escola anglesa on va estudiar Arthur Witty entre 1890 i 1895 eren, efectivament, el blau i el grana, segons va corroborar el director de l’escola, H. M. Luft, en una carta adreçada el 27 febrer de 1975 al fill de Witty, Frederick. Aquest recordava com el seu pare li havia confirmat que ell havia proposat a Gamper l’adopció dels colors blaugrana. I sí, al segon partit ja van anar de blaugrana, o com a mínim això hem de creure si aquest va ser el primer partit després de la reunió en què es van decidir els colors. Les primeres samarretes es van comprar a Anglaterra. I també va ser aquell dia, i no a la reunió fundacional, quan es va triar l’escut del club, que hauria de ser el mateix de la Ciutat de Barcelona. Cal esmentar que, mesos abans, just a l’abril del 1899, s’havia instituït el Barcelona Lawn Tennis Club, actual Reial Club de Tennis Barcelona. El seu primer president va ser el cònsol de la Gran Bretanya a Barcelo­na, Ernest F. C. Witty, pare d’Arthur i Ernest. Significativament, l’escut d’aquesta entitat portava ja els colors blau i grana. Com a curiositat, cal recordar que el blau i el grana van ser els colors emprats en els uniformes dels soldats defensors de Barcelona en l’assalt de les tropes castellanes i franceses del 1714. Diuen els historia­dors que es van escollir aquests colors per la seva solidesa, perquè eren soferts, ja que no hi havia gaires oportunitats de rentar o canviar la roba durant el setge. El color blanc, identitari dels Borbons, era el de l’uniforme de francesos i castellans. Consti que no hi ha cap prova que els colors del Barcelona tinguin a veure amb els de la derrota de l’11 de setembre.

12. primer triomf

El dia abans de Nadal d’aquell 1899, el Barça va jugar altre cop a l’antic Velòdrom de la Bonanova el segon partit de la seva història, debutant com a equip blaugrana. El rival va ser el Català, derrotat per 3-1 amb dos gols de Gamper i un d’Arthur Witty, que va jugar aquell matx amb el jersei de l’equip de rugbi del Merchant Taylors, de color grana amb una banda transversal blava. Per cert, i ja que hi som, dels dotze fundadors del Barça, només tres (Ducay, Pujol i William Parsons) no van ser mai jugadors de l’equip. William Parsons va disputar el primer matx de la història aquell 8 de desembre, però figurant en les files de la colònia anglesa.

En aquells primers anys del segle xx, els futbolistes que s’incorporaven al Futbol Club Barcelona havien de fer un jurament, davant dels seus nous companys, que consistia a cridar: «Abans morir que caure derrotats!». La motivació no s’aconseguia, certament, amb incentius de caràcter econòmic, ja que durant l’anomenada «època romàntica del futbol» els jugadors eren completament amateurs i jugaven per simple afició. Per amor a l’art, dit d’una altra manera.

13. gratar-se la butxaca

No oblidem que, en aquells primers temps, els jugadors no només no veien un ral, sinó que havien de pagar per jugar al futbol, ja que tots eren socis del club. De fet, ni tan sols existia la figura del soci no jugador. Al final d’any, a punt d’entrar en l’esperat 1900, un mes després de la fundació del club, el nombre de socis havia passat de dotze a trenta-dos. No cal insistir-hi: tots ells eren futbolistes. A mesura que va avançar el temps, la situació canvià i cada cop era més gran el registre de socis que només volien ser espectadors, però l’obligació d’associar-se per a tothom, fossin jugadors o seguidors, es va mantenir força anys. No va ser fins al 17 de novembre de 1915 quan la junta directiva va decretar que els jugadors quedessin exempts del pagament de la quota de soci, però, curiosament, aquesta mesura es va aplicar als integrants del primer i segon equip del Barça, no pas a la resta dels jugadors del club. D’aquesta manera, els futbolistes més importants ja podien jugar sense pagar. El següent pas, jugar cobrant o passar pròpiament al professionalisme, no es va donar de forma ben explícita fins a la segona meitat dels anys 1920, «casualment» quan Joan Gamper, partidari convençut del més estricte amateurisme, ja havia deixat de manera definitiva la presidència del Barça.

14. velòdrom, diguem-ne…

Aquell antic Velòdrom de la Bonanova, el primer camp que va tenir el Barcelona, quedava situat entre els carrers Vallmajor, Modolell i Reina Victòria, ben a prop de l’actual Turó Parc, com hem dit abans. Tot i la consideració de Velòdrom, estava ple de pedres, sots, desnivells i clapes d’herba. I no era de ningú, hi jugava el primer que hi arribava, com als patis dels col·legis. De vegades, a les criatures del barri els donava per envair el camp. El FC Barcelona compartiria «escenari» amb el Català FC, club fundat el 17 de desembre del 1899 per, ves per on, Jaume Vila, l’amo del Gimnàs Tolosa, que no havia volgut admetre Gamper com a futbolista per la seva condició d’estranger. No espereu gran respecte pels reglaments en aquella època de pioners. La pràctica del futbol encara es prenia a la babalà i així, el 28 de gener de 1900, Barça i Català van disputar, també a l’antic Velòdrom de la Bonanova, un heterodox partit amb mitja part reduïda a cinc minuts. A més, el temps reglamentari va acabar amb 4-0 favorable als blaugrana, però com que encara era d’hora, els futbolistes ho van perllongar una estona. El FC Barcelona va fer dos gols de propina i, ara sí, el marcador final va ser de 6-0.

Antic Velòdrom de la Bonanova, el primer camp del FC Barcelona.

© Arxiu del FC Barcelona

15. cartells públics

El 2 de febrer de 1900, el Barça jugà el sisè partit de la seva història i derrotà un equip de la Colònia Escocesa per 2-0, gols obra de Joan Gamper. Aquest va ser el primer matx de futbol a tot Espanya anunciat de manera pública, amb cartells situats als vestíbuls de les estacions del tren de Sarrià, que aleshores començava al carrer Pelai i pujava pel que després seria el carrer Balmes. Els cartells anunciaven que l’entrada era «lliure i gratuïta».

16. ben mudats

Com vestien els jugadors del FC Barcelona, allà per l’alba del se­gle xx? Disposem d’una deliciosa descripció d’Alberto Maluquer, secretari general blaugrana i un dels primers historiadors del Barça. Important subratllar que ho escriuria el 1944, força dècades després: «Los jugadores salían de sus respectivas casas vestidos para el juego, con un ligero abrigo o sweater de chillones colores, que escondía el uniforme de lanilla. El pantalón corto (más largo que las rodillas) era de lana. Las medias, buenas, también de lana. Los zapatos eran adquiridos en el extranjero. Estaban construidos de piel blanca, o cromados, color gris muy claro. Para sujetarse el pantalón se llevaban cinturones, también extranjeros, de tela fuerte parecida a lona y de unos cinco centímetros de ancho. Todo, desde luego, pagado por los propios jugadores, que, dicho sea de paso, eran en su casi totalidad gente de dinero y de elevada posición económica e industrial». Prou detallista, en Maluquer.

17. com devia ser, allò…

Narcís Deop, barcelonista de primera hora, rememorava en un article del 1929 com era el joc dels futbolistes en aquells primers passos del Barça: «Rieu-vos de la duresa del joc actual. Ni de lluny pot comparar-se amb el d’antany. Aquell era més mascle. Els jugadors no anaven, com ara, a la caça del turmell, sinó a la brega de l’atleta contra l’enginy o de l’atleta contra l’atleta. En aquest últim cas, el caire era emocionant. El vençut rodolava per terra, gustant la fel de les pedres cantelludes del camp, en lloc de la catifa verda d’avui, i en seu cor esclatava un desig de revenja, mentre que avui és d’indiferència. No és estrany, doncs, que als vells jugadors del meu temps no les quedés esma de concórrer al cabaret un cop acabat el partit. Preferien anar-se’n a dormir». Francament, el panorama espanta només de pensar-ho.

18. el mossèn

Ricard Negre només va jugar un partit amb el Barça, concretament el primer derbi barceloní de la història, un FC Barcelona-Sociedad Española de Fútbol —futur RCD Espanyol—, disputat al camp de l’Hotel Casanovas el 23 de desembre de 1900. Després, Negre s’alinearia a l’Ibèria —variant de filial barcelonista— fins al 1906, quan va deixar el bulliciós i mundanal futbol. Dedicat a la vida religiosa, va ser ordenat sacerdot jesuïta el 1918. Fins ara ha estat l’únic cas de futbolista culer que acaba de clergue.

19. l’amic d’einstein

Estem parlant de Bernat Lassaleta, rapidíssim extrem esquerre que va jugar al primer Barça entre 1901 i 1904, i que també seria directiu a la temporada 1904-05. Tanmateix, va deixar el món del futbol amb només 23 anys per dedicar-se a les seves activitats acadèmiques. Cap fotesa, ja que va ser membre numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts i catedràtic d’Enginyeria Industrial a la Universitat de Barcelona. El 25 de febrer de 1923, Lassaleta va integrar la comitiva que acompanyà Albert Einstein en la visita al monestir de Poblet. Hem de suposar que aleshores ja no li deien «Esquirol», el seu malnom quan era jugador del Barça, perquè era a tot arreu i es ficava a qualsevol lloc.

20. primera copa

El 23 de setembre de 1900, vigília de la Mercè, el Barça va conquerir la Copa José Canalejas, el primer trofeu de la seva història, cedit pel president de la Federació Gimnàstica Espanyola amb motiu d’uns festivals organitzats per l’entitat que presidia, celebrats, només faltaria, al Velòdrom de la Bonanova. La Copa era un objecte artístic de bronze que representava la Indústria. El Barça el va aconseguir després de vèncer el Català per 3-1, amb dos gols de Gamper i un de Maier. Aquest va ser el punt final del Barça al Velòdrom, on no tornaria a jugar. Per cert, alguna cosa van fer els del Català, el gran rival d’aquells temps, per apropar-se al Barça, perquè només havien passat nou mesos des del monumental enrenou entre ambdós equips i el teòric càstig als revoltosos parlava d’un any…

21. l’espanyol

Com és sabut, el FC Barcelona va ser fundat el 29 de novembre de 1899 i l’Espanyol (originàriament Sociedad Española de Foot-­Ball) com a club integrat per estudiants universitaris, el 13 d’octubre de 1900. El primer derbi entre el Barça i el futur Espanyol se celebraria poc després, el 23 de desembre d’aquell 1900, al camp de l’Hotel Casanovas. Per tant, els blaugrana, que es presentaren amb els jugadors reserves, jugaven a casa un matx que va acabar sense gols i marcat per l’exquisida correcció dels futbolistes i públic d’ambdues afeccions, encara escasses. Una correcció que es va rematar feliçment amb un àpat entre tots els futbolistes implicats i celebrat en bona camaraderia.

En un bon començament, els duels entre els dos equips anaven com una seda, però el panorama es va esguerrar a partir del 8 de març de 1903, quan van començar les garrotades entre futurs «eterns rivals». Aquell dia es disputava al camp barcelonista de la carretera d’Horta un Barça-Espanyol corresponent a la Copa Barcelona, jugat amb inusitat ardor pels futbolistes i amb la conseqüència de múltiples incidents entre els espectadors. El matx va acabar amb empat a dos. Sis jugadors, els blaugrana Witty, Gamper i Parsons i els espanyolistes Acha, Green i Ponz, acabaren descalços i amb la indumentària trencada. De propina, l’àrbitre Hamilton va finir la seva actuació protegit per un guàrdia amb el sabre desembeinat davant l’embranzida d’uns quants afeccionats espanyolistes, enfurismats per l’anul·lació d’un gol del seu equip per presumpte off-side.

22. l’hotel casanovas

Atenció a la quantitat de gent que va veure el matx d’estrena del Barça al camp de l’Hotel Casanovas: quatre mil ànimes, tres mil dempeus i mil assegudes, rècord absolut a l’època, malgrat que podem discutir sobre la imaginació dels diaris que van publicar la crònica, disposats a inflar la quantitat d’assistents sense gaires manies. El camp es trobava molt a prop d’on ara s’ubica l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. A banda d’exageracions, s’ha de comentar que el Barça va preparar aquest partit a consciència. Ernest Witty va portar de Londres diverses pilotes de reglament de la marca Greenville-Birmingham i un xiulet d’àrbitre. Fins aleshores, la major part de les pilotes emprades —a banda d’unes quantes rebudes des d’Anglaterra— les havia fabricat, amb més voluntat que encert, un talabarder del carrer del Vidre copiant un model que li havien facilitat. A més, el Barça va encarregar a la Camiseria Kneipp, propietat del senyor Jaime Santiveri, al carrer del Call número 20, la confecció de la seva indumentària, consistent en camises de franel·la de colors blau i grana, i pantalons blancs. Santiveri s’havia fet famós per obrir una botiga de caire naturista, resultat de les seves estades a l’estranger, on tenia cura de la seva minvada salut. L’Hotel Casanovas no gaudia de gaire bona fama. Era solitari, allunyat del centre, adient per a trobades secretes i timbes de joc. Els jugadors barcelonistes usaven algunes habitacions com a vestidors.

23. «toilettes»

El setmanari Los Deportes informava així del primer matx del Barça al camp de l’Hotel Casanovas, jugat el 18 de novembre de 1900: «A presenciar el partido de desafío entre el Barcelona F. C. y el Hispania Atlétic Club acudió numeroso contingente de aficionados a los deportes ciclistas, automovilistas y caballistas, amén de un público selecto, que ocupó los alrededores del campo, entre el que figuraban espléndidamente por sus hermosuras y sus toilettes distinguidas damas y señoritas». A banda del curiós espectacle de veure un contingent de bicicletes, cotxes d’època i cavalls al voltant de terreny de joc, cal destacar que aquell era el novè partit de la història del Barça i el primer amb constància escrita de presència de dones. Lamentem no aclarir a què es referia el redactor amb això que les dones portessin la toilette a sobre.

24. els «linesmen»

Com ja sabeu, el primer derbi Barça-Espanyol de la història es va disputar el 23 de desembre de 1900 al camp de l’Hotel Casanovas entre el Foot-ball Club Barcelona i la Sociedad Española de Foot-­ball, nom primigeni del club perico. Sota una terrible ventada, ambdós equips van presentar la mateixa disposició tàctica: 2-3-5-1. No, no ens hem equivocat. Dos defenses, tres migcampistes, cinc davanters… i un linier. Sí, tant el Barça com la Sociedad Española van alinear sengles jutges de línia, cadascú en va aportar un, Barrow pels blaugranes i Álvarez pels futurs blanc-i-blaus (aleshores grocs). Imagineu les errades que afavoriren un o altre equip depenent del costat del camp. Sort que l’àrbitre, el senyor Smart, era oficialment neutral. Així les coses, l’empat final sense gols estava cantat. Si a cada linesman li tocava la banda on atacava el rival, ens podem imaginar la desmesurada estadística en fores de joc d’aquella estrena.

25. sang blava, sense grana

Manuel de Castellví va ser un destacat personatge de la societat barcelonina a les beceroles del nou segle: membre de la noblesa, vescomte de Bosch-Labrús i, també, jugador de futbol. Va disputar un partit amb el Barça com a defensa esquerre el 16 de desembre de 1900. Aquell dia, l’Hispània va derrotar-los per 0-2. Castellví va ser el segon, i fins ara últim, jugador del Barça amb sang blava. L’honor de ser el primer correspon a Juan de Urruela y Morales, jugador d’un FC Barcelona acabat d’estrenar, ja que va disputar cinc partits entre el 8 de desembre de 1899 —primer matx de la història— i el 28 de gener de 1900. Urruela era aristòcrata, marquès de San Román de Ayala, i nascut a Guatemala. La dissenyadora de moda Ágatha Ruiz de la Prada és besneta seva.

26. ocells i gats

El primer Barça-Espanyol de la història es va celebrar dos dies abans del Nadal del 1900, al camp barcelonista de l’Hotel Casanovas. Aleshores, l’Espanyol encara es deia Sociedad Española de Foot-Ball i els seus jugadors anaven de groc i amb pantalons llargs, faixa i corbata. Se’ls coneixia com «els canaris», res a veure amb els «periquitos», renom accidental que faria fortuna entre els seus afeccionats alguns anys després, quan el Xut! de Valentí Castanys se’n fotia d’ells —com de tothom— anomenant-los «els quatre gats pericos» i dibuixant-los de negre, a la manera d’aquells famosos dibuixos animats del Gat Fèlix, que va arribar a ser popular entre els nostres besavis amb el renom del Gat Perico. D’aquí la denominació final, desconeguda fins i tot pels seguidors dels colors blanc-i-blaus, encara convençuts de veure’s representats en aquest ocellet domèstic i entranyable.

27. el dèficit sempre fa por

Quatre dies després, el 27 de desembre, es va convocar la primera assemblea ordinària de la història del Barça. Un any després de nàixer, el club comptava amb 51 socis. Entre els acords presos en aquella vetllada, destaca l’agraïment al soci-jugador Otto Maier per la seva generositat per regalar a l’equip una farmaciola completa. Bé que s’ho podia permetre, en Maier, ja que era gerent de la Casa Hartmann, empresa que comercialitzava productes sanitaris. En aquella assemblea, el tresorer, Bartomeu Terrades, va informar que el balanç econòmic donava pèrdues, dèficit esmenat de manera immediata gràcies a una subscripció entre els assistents. Aquest detall va esdevenir costum en el decurs dels anys: si hi havia forat a caixa, es compensava així, fent que els assistents es gratessin la butxaca. No patien problemes econòmics, pel que sembla i per a sort seva…

28. au, supereu-ho…

Ja ho hem dit, Joan Gamper manté un rècord impossible de batre, el de més gols marcats per un mateix futbolista del Barça en un sol partit. A començaments de segle, el fundador va ser capaç de marcar nou gols fins a tres cops en partits de competició oficial. Sí, ho heu llegit bé: tres hat-tricks en un sol matx, i repetí la proesa tres vegades contra diversos rivals. Curiosament, al matx Franco-Espanyol, 0-FC Barcelona, 13, corresponent a la Copa Macaya i jugat el 10 de febrer de 1901, el redactor de La Vanguardia que va signar la crònica de l’endemà va escriure: «Venció Barcelona, logrando a su contrincante, que se limitó a oponer heroica defensa, trece goals, todos verificados por el señor Gamper». O sigui, potser el rècord no es troba en nou gols, sinó en tretze. Per cert, ens permetem la familiaritat de dir-li «Barça» al FC Barcelona des del primer instant de vida, malgrat que l’apòcope no aparegués a les pàgines del Xut! fins al final del 1922 i el mot no es popularitzés, a la pràctica, fins entrada la dècada dels seixanta. Ho fem per allò dels sinònims i de no confondre el club amb la ciutat que porta el seu nom, ja ens entenem…

Tornem a les plusmarques: el 17 de març de 1901, el FC Barcelona va aconseguir la victòria més àmplia en competició oficial en un matx de la Copa Macaya en què va guanyar al Tarragona (no el Nàstic, que encara no tenia secció de futbol) per 0 a 18. Els tarragonins, ben estovats, van acabar el game acusant la competència de manca d’esportivitat i lloant en canvi l’Hispània, que només els havia marcat cinc gols.

29. albéniz la toca

Isaac Albéniz, famós compositor i pianista català (1860-1909) va tenir un fill que va arribar a jugar amb el Barça. Parlem d’Alfonso Albéniz Jordana, davanter de la temporada 1901-02. Futbolista de tècnica depurada, Albéniz va viure la seva infantesa a Anglaterra, on jugava a futbol de porter, i la joventut a França, on va practicar el rugbi. Era avantpassat d’Alberto Ruiz Gallardón, exministre de Justícia espanyol —entre molts altres càrrecs polítics—, que és nebot-besnet d’Isaac Albéniz.

30. el borni meyer

George Meyer era un jugador suís del Barça en els primers i heroics temps, entre el 1901 i el 1904. Portava un ull de vidre, circumstància desconeguda pels rivals. Una vegada, en ple partit contra el Català, va patir una topada amb Viñas, rival que el marcava. L’ull va saltar, va caure a terra i el flegmàtic Meyer el va recollir amb gansoneria mentre li etzibava somrient a Viñas: «No t’espantis. Encara me’n queda un altre!». Des d’aquell moment, tothom al món del futbol es va assabentar que el suís era borni. Així, en una auca publicada en aquella època, s’hi podien llegir aquests versos en el seu honor: «En Meyer en sap un niu / i això que sols fa un ull viu».

31. «only sportmen»

Entre els anys 1899 i 1908, el FC Barcelona va ser un club estrictament futbolístic, sense la més petita connotació extraesportiva. L’explicació, ben senzilla: els fundadors del Barça eren joves sportmen de posició acomodada, molts d’ells estrangers que treballaven a Catalunya i que no volien tenir cap tipus de problema amb les autoritats espanyoles. Cal recordar, en aquest sentit, que l’ambient general a Espanya era d’oberta oposició a qualsevol mínima concessió envers les aspiracions catalanes, per nímies que fossin. A tall d’exemple, el 13 de gener de 1901, un document del bisbe Morgades en què es demanava l’ensenyament del catecisme en català va provocar enfurismades intervencions en contra al Congrés dels Diputats de Madrid.

32. pioners esplèndids

Aquella època inaugural de la història blaugrana és un autèntic cau d’anècdotes, una mina curulla de curiositats i pintoresquismes. No ens ha d’estranyar, comprovades les precàries circumstàncies d’aquells futbolistes pioners. A començaments del 1902, els ingressos mensuals del FC Barcelona ultrapassaven per ben poc les cent pessetes. Tants caps, tants barrets: aquesta era la quantitat de socis barcelonistes, que aportaven una quota d’una pesseta per barba. Les penúries de la caixa blaugrana s’atenuaven gràcies a les aportacions personals dels més esplèndids, que de vegades romanien a l’anonimat. Cadascú sumava amb el que podia i així, moltes vegades, apareixia als vestidors de la carretera d’Horta alguna pastilla de sabó sense necessitat de saber la identitat del generós contribuïdor a la higiene del grup. En un altre exemple d’aquells temps altruistes, Ernest Witty, jugador i copropietari d’un negoci de material esportiu a Barcelona, explicava sense vantar-se que, amb l’import de totes les pilotes que va arribar a regalar al seu club, s’hauria pogut comprar un automòbil. No cal fer càlculs. Eren despresos en bé de la causa que estimaven.

33. lluís d’ossó

Tothom sap que Joan Gamper va ser el factòtum de la fundació del Barça i Walter Wild, el seu primer president. Els dos companys suïssos són els personatges més coneguts a les beceroles de la història barcelonista. De mèrits, en van fer amb escreix. Tanmateix, si hem de ser rigorosos i fidels a la memòria històrica, hem de concloure que, realment, la figura clau dels primers anys de vida va ser el català Lluís d’Ossó i Serra, avui dia injustament oblidat.

Nascut a Barcelona l’any 1877, Ossó era, quan es va fundar el club, un jove de grans bigotis que li donaven aparença d’home de negocis. Fill d’una família de profundes conviccions catòliques originària de Vinebre (Tarragona), el seu oncle, Enric d’Ossó i Cervelló, va ser el fundador de la Companyia de Santa Teresa de Jesús i canonitzat l’any 1993. Però Lluís d’Ossó era un cas a banda, ja que tota la seva vida va conviure amb la seva parella sense contraure matrimoni, decisió que, a la societat de la seva època, era considerada un pecat greu. Caçador empedreït i ciclista entusiasta, també practicava hípica, patinatge i esports nàutics. Va ser soci de l’Skating-Ring, el Reial Club Nàutic, el Real Club de Regates i el Club Velocipèdic. Tanmateix, va abandonar totes aquestes aficions i associacions per tal de dedicar-se de ple al FC Barcelona des del mateix moment en què, el 22 d’octubre de 1899, va llegir l’anunci publicat al setmanari Los Deportes.

34. ossó mira la pela

Un cop fundat el Football Club Barcelona, Ossó va ser nomenat secretari, càrrec que ocuparia fins al 25 de novembre de 1901. Gràcies al seu treball, el club va poder sobreviure en els primers difícils mesos d’existència, quan els constants problemes econòmics eren resolts amb la seva directa i eficaç intervenció. De diners no n’hi faltaven, ja que era propietari d’una pròspera empresa d’arts gràfiques que distribuïa els seus llibres des d’una llibreria de la Ronda Universitat de Barcelona.

D’altra banda, a més de fer d’autèntic mecenes, Ossó també posava el material d’oficina, i s’encarregava gratuïtament de la publicitat dels partits i del reclutament de nous socis. L’incansable Ossó també va esdevenir el primer historiador del Barça i del futbol català, i va fer de periodista a Los Deportes amb la signatura «Un Delantero». Les seves cròniques dels primers partits del Barça, plenes d’expressions pintoresques pròpies de l’època, tenen força valor.

35. a sobre, feia gols

Entre tantes ocupacions, Ossó també trobava temps per jugar al futbol. Capità de l’equip, era un davanter que destacava per la seva velocitat i força. Entre el 8 de desembre de 1899 —el primer partit de la història del Barça— i el 26 de març de 1905 va vestir amb la samarreta blaugrana cinquanta-vuit cops, i va marcar quaranta-­nou gols. El seu palmarès inclou la Copa Macaya 1901-02, la Copa Barcelona 1902-03 i el Campionat de Catalunya 1904-05. Va seguir vinculat al club fins el 6 d’octubre de 1905, dia en què va deixar el càrrec de directiu sota la presidència d’Arthur Witty.

Val a dir que el seu periple barcelonista no va ser enterament idíl·lic, ja que després de la fundació del FC Barcelona va mantenir certes discrepàncies amb Joan Gamper, que volia un equip que estigués format per una amalgama de futbolistes catalans i estrangers, mentre que Ossó preferia un team integrat exclusivament per jugadors de la terra. Finalment es va imposar el criteri de Joan Gamper, però Ossó no va voler crear problemes i va optar per la creació d’un segon equip, amb gent nascuda al Principat.

36. culer dels bons

En qualsevol cas, la polèmica amb el seu amic Joan Gamper no li va restar a Lluís d’Ossó ni un gram del seu barcelonisme, a prova de qualsevol contingència. En una certa ocasió, un amic seu que jugava a l’Espanyol, coneixedor de la tibantor que existia entre els dos antics companys del Gimnàs Solé, li va proposar a Ossó enrolar-se a les files de l’equip espanyolista, amb garantia de titularitat assegurada. La seva resposta va ser ben categòrica: «Jo mai abandonaré el Barça. No entendria el futbol fora del meu club. Abans jugaria al tercer equip, entre els meus, que en un primer d’una altra entitat».

Ossó va deixar aquest món amb només cinquanta-tres anys, l’1 de febrer de 1931. Un dia de forta pluja, després d’enterrar el seu germà Santiago, va agafar una pulmonia. Poc abans de morir encara preguntava pels èxits del seu estimat Barça, aquell club que va començar amb dotze afiliats i que va tirar endavant en gran part gràcies al seu desinteressat esforç personal.

37. el torn de witty

Arthur Witty va néixer a Barcelona el 16 d’agost de 1878. Els seus pares eren anglesos i havien arribat cinc anys abans per motius professionals. Es va formar a la prestigiosa Merchant’s Taylor School de Merseyside, on va adquirir un enorme amor per l’esport. Paradigma del típic sportman anglès, va ser un excel·lent jugador de futbol, rugbi, golf i tennis. A més, col·laborà en la fundació, el 1899, del Barcelona Lawn-Tennis Club, precursor del Reial Club de Tennis Barcelona, del qual va ser també president (1906-1908), i també del Club de Golf Pedralbes. Era germà d’Ernest Witty, també jugador i directiu del Barça.

Arthur va ser un dels primers jugadors de la història del club i un dels més destacats i polivalents. Tenia el carnet de soci número 2 i alternava la capitania de l’equip amb Gamper. Va jugar amb el Barça entre 1899 i 1905, ocupant diferents posicions en les dues primeres temporades. Des del mig centre fins a la davantera, on jugà en totes les posicions. Entre 1902 i 1905 es va establir com a defensa esquerre, posició que no abandonaria fins a la seva retirada. Entre el 17 de setembre de 1903 i el 6 octubre de 1905 va compatibilitzar el seu paper com a futbolista amb el de president del club, època en què va afrontar el trasllat de l’estadi al carrer Muntaner, inaugurat el 26 de febrer de 1905. Sota el seu mandat es va jugar el primer partit internacional, es viatjà per primera vegada fora d’Espanya (a Tolosa, França) i es van posar les primeres xarxes a les porteries. Durant molts anys, la família Witty va regentar un emblemàtic negoci de material esportiu a Barcelona.

38. regles de witty

Arthur Witty va ser un fervorós partidari del joc net, si creiem en la seva fidelitat a les quatre regles d’or del futbol que ell deia seguir al peu de la lletra:

-Juga bé i res més. No parlis mai, i encara menys parlis o discuteixis amb un àrbitre.

-Si perds és perquè l’altre equip ha jugat millor, així que dona’ls la mà.

-Si et fan mal, t’aixeques. Segueix endavant.

-Actua com un cavaller en tot moment.

Quatre regles o consells que mereixerien vigència i aplicació avui dia. Sí, som uns romàntics utòpics, ho reconeixem.

39. la prova de steinberg

Udo Steinberg era tot un personatge. A la seva Alemanya natal havia fundat el Britannia Chemnitz i participat en la creació de la Federació Alemanya de Futbol. Autor de molts escrits sobre futbol al seu país, el novembre del 1901, dies després d’arribar a Barcelona, es va oferir a Joan Gamper per jugar al Barça. Se’l veia fort, però era més aviat grassonet i no lluïa pinta de jugador, amb una barba que el feia més gran. Un escèptic Gamper el va presentar a Lluís d’Ossó, que capitanejava el tot just estrenat segon equip del Barça. Van quedar que li farien una prova al partit que els cadets barcelonistes havien de disputar contra el primer equip de l’Espanyol, el 15 de desembre de 1901. L’equip blaugrana va perdre per 4-0, però Steinberg va demostrar una habilitat i mestria fora del comú, amb unes rematades formidables. Tenia una velocitat extraordinària, perquè era un especialista en els cent metres llisos. Fins i tot era capaç de competir en concursos atlètics abans dels partits i després jugar com si res.

Dies després de la prova va ser admès al primer equip i va debutar el 22 de desembre a la Copa Macaya, de nou contra l’Espanyol, però aquesta vegada els «grans» s’imposaren per 7-0 i Steinberg signà tres gols.

40. la primera auca

La primera mostra d’humor referida al futbol català va sorgir en una data tan llunyana com el 1902, quan un enginyós personatge anònim que jugava al Català va escriure una divertida i extensa auca dedicada a 48 futbolistes de l’època. L’any 1949, Albert Maluquer, en la seva fonamental Historia del Club de Futbol Barcelona, va publicar les rimes que feien referència a jugadors blaugrana, catorze en total amb l’afegitó d’una estrella convidada:

Com que en Parsons no té greix / per atrapar-lo n’hi ha un feix. / En Green, malgrat no ésser vell / és el que té més cervell. / Coses força enraonades / fa, jugant, el noi Terrades. / Com que no li ve d’una pela / juga elegant l’Urruela. / De les coses em faig creus / que fa Gamper amb els peus. / Penso contemplant en Reig / que jugar amb barba és lleig. / No hi ha res al món que irriti / al catxassut Artur Witty. / En Meyer en sap un niu / i això que sols fa un ull viu. / Sembla talment que no hi és / i es troba arreu en Valdés. / Se’n pot dir Déu n’hi doret / de lo que juga en Llobet. / Quan està la gent distreta / ve i fa el gol en Lassaleta. / L’Albèniz és tot bufó / però es fa dir sí senyor. / De gols te’n ficarà un carro / si acàs bades, en Cenarro. / Sembla l’Ossó un bon minyó / i et fa el gol de trascantó. / En Solé no sol garlar, / però talla el bacallà.

L’estrella convidada era aquest darrer, Francesc Solé, el propietari del Gimnàs Solé, seu fundacional del FC Barcelona el 29 de novembre de 1899 i local social del club fins al 1910.

41. mariner poliglot

El 23 de novembre de 1901 tocava inauguració del camp de la carretera d’Horta, el tercer de la història del Barça després de l’ex-Velòdrom de la Bonanova i el de l’hotel Casanovas. L’equip barcelonista es va imposar per 4-0 a un conjunt format pels tripulants del creuer anglès Galliope, aleshores ancorat al port de Barcelona. Com procedia en aquelles beceroles, Joan Gamper es va encarregar de marcar un hat-trick i l’altre gol blaugrana va dur la signatura de Joaquín Conarre. Els mariners britànics es van quedar sense poder batre el barcelonista Samuel Morris, aleshores considerat el millor porter del seu temps, sense que els escassos aficionats poguessin comparar-lo gaire amb altres col·legues forans.

Amb el Galliope jugava un davanter pèl-roig anomenat «Poke», encarregat de donar-li a Miquel Valdés, el mig blaugrana de les loteries, una sorpresa del tot impensable. En una acció del matx, Poke avançava cap a la porteria defensada per Morris i li va etzibar a Valdés en un perfecte català: «Què t’hi vols jugar que li faig un gol?». Resultava que l’optimista mariner anglès havia residit a Barcelona quan era petitó i havia tingut la delicadesa d’aprendre la llengua vernacle malgrat la seva procedència. Ara, d’això, se’n diu integració…

42. el camp d’horta

Al camp de la carretera d’Horta, emprat des del 1901 fins al 1905, no s’hi cobrava entrada. Bàsicament, perquè sortia més car el lloguer de les cadires de pagament que els hipotètics diners recaptats, tot i que de vegades es cobrava un ral (vint-i-cinc cèntims de pesseta) per seure-hi. Allà, els jugadors tenien el costum d’arribar mitja hora abans de començar el partit per dedicar-se a marcar el camp i instal·lar-hi les porteries, que carregaven a espatlles. El terreny estava circumdat per una corda sostinguda per estaques que, acabat el duel de rigor, era retirada i guardada. També, per si de cas, desmuntaven les porteries. Deixar-les instal·lades suposava, pràcticament, acomiadar-se’n…

Entre les tradicions, una altra de curiosa: acabat l’enfrontament, els futbolistes sortien esperitats amb bicicleta cap a casa, a prendre una dutxa, canviar-se de roba i arribar a quarts de set a la Cerveseria Moritz, on es trobaven els dos teams i era costum que Joan Gamper oferís una ronda de cervesa de franc per a tothom… si guanyava el Barça. Aquest camp era a la cruïlla del carrer de Garcilaso i el passeig de Maragall, a la «zona dels Quinze», així anomenada pel número de la línia de tramvia elèctric que passava per allà, inaugurada en aquelles dates. El vestidor del camp de la carretera d’Horta era comú per als dos equips i d’una austeritat espartana. Estava situat en una masia propera, coneguda per Can Sabadell. Era una sala emblanquinada, amb el sostre cobert de panotxes de blat de moro, uns bancs de fusta de pi, un penjador al llarg de la paret i un mirall. Prou, aquest era tot l’utillatge del vestidor. Per a la neteja personal, només hi havia una palangana, un gerro i un càntir de fang. No és estrany que sortissin cap a casa cames ajudeu-me.

43. valdés i la loteria

Miquel Valdés era un altre dels futbolistes del Barça de primera hora (1899-1903). Un any abans de plegar, li van concedir l’administració de loteria a l’estanc que tenia a la Rambla de les Flors i, de vegades, repartia participacions entre els seus companys, però ell no es quedava res: «No hi crec, en aquestes ximpleries», acostumava a dir. De totes maneres, Valdés va ser el responsable màxim de l’establiment fins al 1951, moment de la seva mort. La família, els descendents, encara continuen la tradició de repartir sort.

44. existeix la macaya?

El 23 de març de 1902, el FC Barcelona va conquerir la Copa Macaya, primer títol de la seva història, gràcies al triomf aconseguit al terreny del Català per 0-15. Molta gent va arribar a creure fermament que aquell trofeu no existia. Per fer callar els descreguts i tallar la polèmica de soca-rel, l’organització va exposar la Copa en públic al popular carrer Ferran.

45. escola, d’entrada

Sembla que els pioners ho van tenir clar des de bon començament: el primer precedent de La Masia es remunta al març del 1902, quan Joan Gamper li va confiar al seu amic Udo Steinberg la direcció de l’Escola de Futbol del club. Steinberg, jugador barcelonista i autor de molts escrits sobre futbol a la seva Alemanya natal, es dedicava a instruir els joves membres del tercer equip del Barça per millorar-los la tècnica i el rendiment en aquest nou esport tan apassionant.

46. estrena dels madrid-barcelona

El primer partit Madrid-Barça de tots els temps es va disputar a la capital de l’Estat, el 13 de maig de 1902, inclòs al torneig de futbol commemoratiu de les festes de coronació del nou rei espanyol, Alfons XIII. L’escenari de la contesa va ser l’Hipódromo, un camp netejat a fons prèviament i que, fins i tot, disposava d’injeccions contra el tètanus per si algú prenia mal. Dues mil persones presenciaren el duel, dominat per un Barcelona molt superior al Madrid i guanyador final per 1-3. Dos dies després, al partit final del torneig, es van alinear els tres germans Morris: John, Samuel i Henry. D’origen anglès, els tres germans Morris havien nascut a les Filipines, on treballava el seu pare. Un quart germà, Agustín, havia mort el novembre del 1896 a mans dels rebels filipins que lluitaven contra l’ocupació espanyola, quan va ser sorprès fent fotos a la rodalia de Manila. El seu acompanyant, Francisco Chofre, corresponsal de La Ilustración, també va ser assassinat. Chofre havia estat un dels futbolistes anglesos que van formar part del SF Barcelona els anys 1892-1895.

47. el primer agent doble

El primer jugador que va actuar tant al Madrid com al Barça va ser el francès Henry Normand (1877-1955). Del 1904 al 1908 va vestir de blanc, la temporada 1908-09 de blaugrana i el 1915 va tornar a l’equip de la capital d’Espanya. Nascut a Valladolid de pares francesos, era enginyer industrial i treballava per a la Hisenda pública, feina que el va obligar a residir a diverses ciutats. També va ser directiu del Betis.

48. lluís reñé

El 10 juliol de 1912, el senyor Reñé, propietari de la pastisseria La Suïssa Reñé i pare del porter del FC Barcelona, va fer donació al club d’un esplèndid regal. Ni més ni menys que cinc-cents (sí, cinc-cents) paquets de bombons, destinats a la festa de cloenda de temporada que s’havia de celebrar al camp d’Indústria. Lluís Reñé, el primer gran porter de la història del Barça, des de ben petit volia ser pintor, però es va topar amb l’oposició frontal de la família i es va conformar amb el futbol, la seva segona vocació. Alt i desmanegat, destacava en les pilotes aèries i per les àgils estirades. Reñé defensaria la porteria blaugrana entre 1911 i 1914, i a la final del Campionat d’Espanya del 1913, disputada contra la Reial Societat i resolta en tres partits, va oferir un recital, fins al punt de ser aclamat com un heroi per la seva afició. Apassionat de l’esport, també destacava en atletisme, disciplina en què es va arribar a proclamar campió de Catalunya en llançament de disc.

49. pastissos i pinzells

Quan tenia vint-i-quatre anys, el pare de Reñé, aquell home tan generós amb els bombons, el va reclamar per al negoci familiar. Així, el 1914, Lluís penjava els guants per sempre més quan encara li quedaven manta aturades per fer.

Després de gairebé quaranta anys absorbit per la confiteria familiar, Reñé va poder dedicar-se, per fi, al seu desig original, la pintura. Amb uns papers, uns tinters i un tros de canya trencada que es feia ell mateix, va començar a fer dibuixos esclatants de força i vitalitat, i es va especialitzar en imatges urbanes de Barcelona. I arribaria a ser un pintor d’èxit.

50. quirante, el dur

Josep Quirante va romandre al Barça els anys 1901-1909 i 1910-11, preferentment fent de migcampista, però algunes vegades s’alineava al darrere. I era dur, molt dur. Durant els dos primers anys de la seva carrera blaugrana, al camp de la carretera d’Horta, quan feia de defensa, Quirante era una assegurança de vida per al porter Vicenç Reig, que l’estimava com si fos son pare. Quan el davanter contrari arribava pel mig amb la pilota controlada, Reig s’aixoplugava al darrere de Quirante mentre el cridava «Aguanta!». En aquell precís instant, el públic cridava «Auuup!» i el defensa, sense manies, s’emportava per davant al seu infeliç oponent. No cal ni recordar com era aquell futbol prehistòric, on la força física més brutal era el que predominava i costava Déu i ajuda que el referí xiulés alguna falta.

51. un nodrissó

Albert Almasqué és el futbolista més jove que ha disputat mai un partit amb el Barça. Va néixer el 16 de desembre de 1888 a Barcelona i, quan tenia poc més de tretze anys, just el 23 de gener de 1902, Almasqué ocupà una plaça a la defensa blaugrana en el duel amistós jugat al camp de l’Irish. El Barça va vèncer 3-4 i, per tant, el mocós va poder sortir del camp amb el dolç regust de la victòria. Al capdavall, el bebè Almasqué es retiraria del futbol amb només vint anys. La vida, que és així: va marxar a fer les Amèriques, on es convertí en empresari d’èxit, i va presidir la multinacional Nestlé a Xile, Bolívia i Cuba, d’on es va exiliar amb l’arribada de la revolució castrista. Almasqué va morir a Miami el 1976.

52. altruisme pur

Parlàvem del concepte «amor a l’art» aplicat a la pràctica de l’esport per part dels futbolistes amateurs i Déu-n’hi-do amb els exemples de certs directius. Per exemple, durant l’assemblea del 5 de setembre de 1902, Bartomeu Terrades, president cessant, va fer donació al club de mil quatre-centes pessetes, una xifra fabulosa per a l’època, que va treure de la seva butxaca en un formidable cop d’efecte. Per la seva banda, John Parsons, un dels fundadors del club i fins aleshores vicepresident, va regalar un parell de xarxes que havia portat d’Anglaterra.

53. xarxa, quina xarxa?

Fins aleshores cap terreny de la Ciutat Comtal n’havia tingut, de xarxes, i el Barça no n’havia estat l’excepció. Per tant, els primers partits es van disputar amb porteries nues, només pals i travesser. Ja us podeu imaginar la quantitat de polèmiques generades per aquesta circumstància, amb infinitat de gols fantasma o jugades dubtoses impossibles de ser verificades en justícia. El problema quedaria solucionat amb la valuosa donació de John Parsons. Aquell parell de xarxes van ser estrenades com a gran novetat en un partidet d’entrenament entre el Barça i el Català, jugat al camp de la carretera d’Horta, el 7 de desembre de 1902. D’aquesta manera es van tallar en sec les polèmiques sobre si la pilota havia entrat per davant o pel costat.

54. regles inicials

En els seus primers tres anys de vida, el Barça no va redactar estatuts. No calia. L’any 1899, un club de futbol es considerava oficialment fundat només amb l’adopció d’un nom, d’uns colors i amb el nomenament de la primera junta directiva. Així, tot i que el FC Barcelona va ser fundat el 29 de novembre de 1899, no va ser fins al 2 de desembre de 1902 quan van ser aprovats els primers estatuts pel Govern Civil, condició prèvia per adquirir categoria jurídica i legal. Entre els articles d’aquests primers estatuts del club cal destacar el que estipulava que els socis havien de ser espanyols o estrangers «de buenas costumbres». Així mateix, s’indicava que «durante todo el año los socios numerarios, además del juego de foot-ball, podrán practicar juegos como: carreras a pie, tennis, cricket, etcétera, etc. (sic), bajo la dirección del socio que la junta designe». Si volem entendre-ho així, la primera mostra inequívoca de la voluntat poliesportiva de l’entitat expressada per escrit.

55. els estatuts

Seguim amb els primers estatuts, aprovats el 2 de desembre de 1902 per l’aleshores governador civil de Barcelona, Francisco Manzano. El text havia estat presentat al govern civil pel secretari de la junta, Pere Cabot. En aquell moment, el Barça comptava amb 186 socis. Els primers estatuts —redactats en castellà— constaven de només vint articles. El primer deia així: «Bajo la denominación de Foot-Ball Club Barcelona se constituye en esta ciudad una sociedad de aficionados al deporte del foot-ball, y cuyo fin es el fomento y propagación de este esport para el desarrollo de la juventud». També es deia que la junta directiva es renovaria cada any i que «la duración de esta Sociedad es por tiempo indeterminado». I, molt important, es recalcava que «la Sociedad no podrá tener nunca carácter político». D’acord amb la visió del tiempo indeterminado. Sobre el caràcter polític, podríem discutir-hi a favor o en contra una bona estona.

56. català, gran rival

L’any 1903, el Barça va organitzar la Copa Barcelona, competició disputada entre vuit equips de la capital catalana. Els 250 socis barcelonistes van pagar el trofeu d’argent —portat d’Anglaterra—, les medalles i el material esportiu a raó de 2,40 pessetes cadascun. L’equip blaugrana es va proclamar campió amb 26 punts, dos més que l’Espanyol. El 19 de maig es van lliurar els premis d’aquesta Copa en un acte dut a terme pel club blaugrana. Medalles d’or, argent i bronze per al Barça, l’Espanyol i l’Hispània, primer, segon i tercer classificats. Al Català, el quart, li va tocar conformar-se amb un banderí de linier, mentre que l’Irish, el cinquè, va obtenir una pilota de reglament, premi força millor que el rebut pel Català. Raó? El Barça i el Català eren rivals empedreïts.

57. famosets

6 de setembre de 1903, article a Los Deportes del tot revelador sobre com anava arrelant el futbol a les nostres terres:

Con motivo de los últimos partidos de Football jugados en varias colonias veraniegas, y muy especialmente el de Pineda, que se reseña en la sección correspondiente, este atlético deporte va tomando de tal modo carta de naturaleza por todo Cataluña, que luego no va a quedar ciudad importante, villa ni villorrio en que no haya prójimos deseosos de andar á puntapiés con un balón cualquiera, así sea un queso de bola, una vejiga de manteca o un sombrero estropeado, a falta de proyectil más a propósito.

En el «Club de Sport» de Mataró el partido de Pineda ha dejado hondas raíces, y a los muchos aficionados que allí existen se han añadido otros, por lo cual se induce que dentro de muy poco lapso de tiem­po, quizá ya en la próxima temporada, la bella ciudad de las flores de la costa catalana ocupará un lugar distinguido entre las poblaciones cuya juventud practica el deporte de Gamper, Ponz, Witty, Hamilton, Astorquia, Black, Acha, y tantos otros, españoles y extranjeros confundidos, que han operado el milagro de que ya este juego no parezca exótico en España.

A banda de barrets, formatges o bufetes emprades de manera tan literària, l’article detalla quines eren les figures, diguem-ne «mediàtiques», del futbol a Catalunya durant aquell estiu del 1903: dos jugadors del FC Barcelona (Joan Gamper i Arthur Witty); dos de l’Espanyol (Àngel Ponz i José María Acha); dos de l’Hispània (John Hamilton i Joseph Black) i, com a convidat foraster, un de l’Athletic Club (Juan Astorquia). Posteriorment, els dos cracs de l’Hispània, Hamilton i Black, ingressarien plegats al Barcelona l’abril del 1905.

58. futbol de combat

El defensa anglès Charles Hereford va jugar al Barça el 1903. Abans havia lluitat amb l’exèrcit britànic a la guerra anglo-bòer de Sud-àfrica (1899-1902). Hereford obria així la trista llista de jugadors blaugrana que han combatut en algun conflicte bèl·lic al llarg de la història, una relació que, des del 1945, s’ha quedat en trenta-cinc components. Òbviament, esperem que així resti per sempre més. A la Primera G

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X