3

L’aventura que vivia entre les pàgines d’un llibre

2025

Estimada mama: la profecia s’ha complert. He acabat treballant en un bar. Gràcies pels bons consells.

No és difícil endevinar que si, d’entre tots els treballs precaris als quals vaig poder accedir, vaig decidir dedicar-me a servir croquetes, va ser per fotre els meus pares. A més, necessitava desesperadament un sou que em permetés, com a mínim, compartir pis i anar-me’n de casa. La feina no era tan terrible. No diuen que és als bars on passen les coses que ens canvien la vida?

Aquella nit, el subtil parpelleig d’un dels llums que penjaven sobre la barra i el tuf de fregit que em traspuava per la brusa folgada m’estaven tocant els nassos. El mateix em passava amb els cabells: sempre acabaven més oliosos que els plats que servíem al bar, independentment del xampú que utilitzés.

—Júlia, unes braves i una altra de calamarsets fregits per a la quinze —vaig sentir que l’Olga, la meva companya cambrera, cridava com una gralla.

—Rebut!

Em vaig apropar a l’ordinador i ho vaig marcar perquè la comanda arribés a la cuina. De totes maneres, em vaig girar per assegurar-me que la Vilma, la cuinera, treia el paperet i el col·locava a la llista de pendents. De vegades, la tecnologia falla i un client, sense les seves braves, no deixa propines. Tots sabíem que el nostre cap no s’havia gastat prou diners en aquella caixa amb pantalla tàctil perquè no ens donés problemes.

L’Olga va entrar com un tornado i va començar a servir gerres de cervesa de mig litre per a la colla de guiris que omplia la taula del costat de la finestra, però entre gerra i gerra es va dedicar a analitzar-me mentre jo descarregava el rentaplats.

—Què tens, que et veig tan apagadeta? —em va preguntar.

—La meva mare.

—La teva mare és una bruixa —va sentenciar entre dents.

—Bé, per això és la meva mare.

—Sorprèn-me. Ara quina te n’ha fet?

—Res. En realitat, el de sempre: explicar-me la vergonya que passa a la perruqueria cada vegada que algú li pregunta per mi i ella s’ha d’amagar que treballo en un bar perquè no vaig saber mantenir-me en la carrera.

—La teva mare té uns ovaris que no sé com li caben en aquest cos tan estret d’anguila que té.

—Li caben perquè dorm amb unes cotilles que li deuen haver desplaçat les vísceres de lloc.

L’Olga em va deixar anar una fuetada amb un drap de cuina i em va intentar animar.

—Que la bombin, la teva mare. Canvio de tema: has vist el tio de la taula tres?

—Hi ha un tio a la taula tres? —vaig respondre, tornant a fixar-me en uns vasos que havien sortit massa molls del rentaplats.

—És per ficar-lo dins la fregidora i menjar-se’l a bocins.

—Si que t’agrada el fregit.

—Que te’l miris, collons! Encara tindrà raó la Judit i se’t tancarà el cony de no utilitzar-lo.

Vaig esbufegar i vaig pregar al patró de les cambreres que em deixessin en pau amb el tema que havia de fotre un clau, perquè jo això ja ho sabia prou bé. El meu cos es dedicava a recordar-m’ho cada dia de manera bastant insistent. Fins i tot havia començat a veure un no-sé-què al quiosquer del barri a qui mal anomenaven Gòl·lum.

L’Olga va deixar les cerveses damunt la barra, em va agafar les espatlles i em va obligar a girar-me cap a la taula tres, la que era al racó, al costat de la porta, amb tanta mala sort que la meva mirada i la del seu ocupant es van creuar.

Em vaig desprendre dels braços de l’Olga i em vaig girar ràpid, com una nena.

—Para, idiota, que m’acaba d’enganxar —em vaig queixar, rient.

—Però has tingut temps de veure’l?

Li vaig fer una empenta afectuosa i amb un gest em va insistir perquè l’observés mentre se n’anava amb les cerveses cap a la taula dels guiris. Em vaig amagar darrere de la columna de fusta oliosa que dividia la barra en dues i li vaig llançar un cop d’ull. Tanta insistència havia aconseguit despertar-me la curiositat.

Em vaig dedicar a estudiar-lo uns segons, aprofitant que estava immers en la lectura d’un quadern. Portava els cabells, ni llargs ni curts, amb ondes naturals i aspecte desenfadat, fins i tot despentinat; tenia una mata de cabells castanys ondulada, agraïda, ben tofuda. Sens dubte, una cabellera de deu. Quin xampú devia fer servir? Tenia la cara ovalada, però angulosa, i hi destacaven unes celles espesses que emmarcaven uns ulls que, des d’on era, semblaven més o menys clars. Una barba castanya cuidada li tapava les galtes i la barbeta.

—Què? —em va preguntar l’Olga en tornar, quan va descobrir que l’estava analitzant dissimuladament.

—Home, no està malament, però no n’hi ha per a tant, no?

L’Olga em va contemplar com si volgués esbrinar si m’havia agafat un ictus.

—No ha entrat un tio com aquest al bar des que va obrir les portes, possiblement a principis del segle passat.

—Així, sense exagerar —me’n vaig burlar.

—Està boníssim!!!

—Vinga, doncs a l’atac —la vaig animar.

—Jo tinc parella!

—Aquesta parella no et durarà i tothom ho sap —vaig murmurar. L’Olga acostumava a tenir parella cada mes i poques vegades era el mateix.

—Aquesta vegada estic enamorada de debò.

Vaig aconseguir no riure. L’Olga estava enamorada de l’adrenalina d’enamorar-se.

—Aviam, què té de dolent aquest noi. Digues.

—No res. —Vaig arronsar les espatlles—. Suposo que en termes heteronormatius és guapo.

—Quan comences així, et ficaria el cap al congelador del peix —va remugar.

La vaig entendre. Em posava insuportable fins i tot per a mi mateixa. Però em deixarien en pau alguna vegada amb el tema dels homes? Vinga a intentar endossar-me nois per la vista. Per què? Si després, per naps o per cols, tots sortien llufa (per naps: als tios d’ara només els molen les ties durant tres setmanes; per cols: cap d’ells no era en Mateo). Tot i així, li vaig tornar a fer una miradeta.

—És guapo —vaig reconèixer.

—Li haurien de demanar semen per preservar-lo, per si algun dia moren tots els homes del món.

—Dius coses raríssimes —vaig murmurar, analitzant el desconegut.

Objectivament, feia patxoca. Guapo sense estridències. També combinava un toc gamberro amagat sota capes d’una elegància d’estar per casa i fins i tot s’apreciava un bon cos sota la roba. Un totum revolutum ben lligat.

—Està bo —vaig acabar sentenciant.

Portava uns texans vells de tio bo, dels que marquen cul. Res en la seva roba era extravagant ni massa cuidat, però tot combinava a la perfecció; eren aquella mena de peces que et poses per a una cita que vols que surti bé. A Barcelona, en aquestes dates, encara feia una mica de calor, però ell havia sabut vestir-se senzill, elegant i atemporal. Li quedaven espectaculars aquells Levi’s i aquella samarreta de cotó amb coll rodó, llisa i amb pinta de ser tan suau. Aquell desconegut tenia les mans grosses i una mirada penetrant que, de sobte, va aixecar i em va clavar.

—Pot ser que m’estigui mirant? —vaig balbucejar desviant els ulls cap al terra, mentre em recol·locava els cabells darrere de les orelles en un gest que la meva mare sempre castigava amb una manotada.

—Òndia. Sí. —L’Olga va respirar fondo, com si hagués d’assumir que m’havia passat el més fort que pugui passar a una cambrera—. Tia, que sí, que t’està mirant! Digue-li amb els ulls «vull que em follis com un poltre salvatge».

Vaig estar a punt de burlar-me d’ella, però vaig recordar que ella follava sempre que volia i jo portava una temporadeta… Potser havia arribat el moment d’aprendre alguna cosa de l’Olga.

—Això com es fa?

—Així, de reüll. Tu deixa que els ulls es comuniquin. Els ulls s’entenen entre ells, fes-me cas.

M’estava preparant per dedicar-li el meu millor somriure de «vine i demana una altra del que sigui que prens», quan la porta del bar es va obrir i va entrar la pitjor de les companyies.

—Merda, l’amo.

L’amo del local, després de llançar la burilla del cigarret al terra de mala manera, va entrar i va deixar el desconegut a l’esquerra. Era el perfecte estereotip del puter espanyol, amb pinta de ser llardós, amb el bigoti tacat de nicotina i una camisa tan bruta i destenyida que, sens dubte, havia sobreviscut al franquisme i anava adquirint cos amb els anys i la ronya.

—Se li marquen els pectorals a la samarreta —va mussitar l’Olga.

—A l’amo? —vaig respondre, escandalitzada.

—Al del racó, burra!

Totes dues ens vam cargolar de riure i vam cridar l’atenció tant del desconegut com, lamentablement, de l’amo.

—Julieta —em va saludar.

A l’Olga la va ignorar de dalt a baix, segurament perquè no tenia gaire pit i a ell, que no tenia cap educació, li agradaven més els pits que a un ruc una piruleta.

—Bona nit, Ramon.

Em va repassar de cap a peus, no només sense dissimular, sinó amb la intenció que em sentís observada, com si allò m’hagués d’alegrar la nit; jo, encara que li hauria d’haver dit «porc fastigós», vaig esbossar un somriure correcte.

—Somriu amb una mica més de gràcia, reina, que estàs més guapa.

Es va girar cap a la cuina per arribar al seu despatx i s’hi va perdre. Estava clar que, per més que digués que entrava per «posar la paperassa en ordre», es dedicava a jugar al bingo online. Quan va tancar la porta, tant nosaltres, les cambreres, com la cuinera, vam apujar el dit del mig en la seva direcció evitant que ens veiessin els clients, pel que semblava, amb molt mal resultat.

Vam sentir que algú s’escurava el coll darrere nostre i, quan ens vam girar totes dues, el tio del qual havíem estat parlant estava recolzat a la barra, amb una copa de vi gairebé buida i un somriure als llavis.

—Està com un tren —va mussitar l’Olga entre dents—. Com no te’l tiris aquesta nit, dic a l’amo que robes xoriço i faig que t’acomiadin del bar.

Em va empènyer lleument amb el colze cap a ell i jo m’hi vaig apropar actuant com ho faria en el paper de la noia protagonista. Amb un gest fatxenda, em vaig llançar sobre l’espatlla el drap que tenia a les mans, però me’n vaig penedir a l’instant: feia olor de gos mal esbandit. Dissimuladament, me’l vaig treure i el vaig retirar cap a un costat.

—Hola, que vols que et posi alguna cosa més?

En un primer moment no va respondre, però em va aguantar la mirada. Hi havia, en el seu gest, un cert reconeixement, com si haguéssim coincidit feia moltíssim temps i el destí ens hagués ajuntat un cop més en un bar. Em vaig recordar d’en Mateo, com sempre, de qui el destí em va separar fa anys. Com cada vegada que coneixia un home, mirava un home, parlava amb un home o me n’anava al llit amb un home: em vaig recordar d’en Mateo. Això és suficient per entendre l’«èxit» de les meves relacions posteriors a ell.

—Perdona —va dir per fi, amb un to de veu que només es pot descriure amb qualsevol derivat de la paraula «vellut»—, què em deies?

—Et deia que si et poso alguna cosa més.

Va dubtar. Va dubtar com si estigués allargant el temps per evitar donar-me la pitjor notícia de totes. I si estava davant d’un heroi lleugerament torturat per dins? Això li sumava o li restava atractiu?

Finalment, va assentir.

—Una altra copa de vi negre, sisplau.

—Del mateix? Què prenies? Ribera? Rioja?

—No ho sé… lleixiu? —va somriure.

Això havia tingut gràcia.

—Ja, és horrible —vaig riure—. He preparat amanides amb vinagres més untuosos.

—Això s’avisa —va respondre amb un somriure canalla.

—Per començar, no te l’he servit jo, i, en segon lloc…, bé t’has de guanyar la confiança del servei, no?

—I això com ho faig?

—Doncs, no ho sé. Com a mínim, podries venir dues vegades, deixar bona propina, ser superamable. No compartirem amb tu tots els secrets d’aquest bar a la primera de canvi.

—És que no soc de la zona.

—Ja m’ho imagino.

—Ah, sí?

—Home, en aquest lloc, com deus haver comprovat, només entren guiris i els alcohòlics del barri i tu no tens pinta de pertànyer a cap dels dos grups.

—Gràcies… suposo.

—De res —vaig somriure—. Així, doncs, què posem?

—Hi ha algun vi que no tingui gust de cul?

Se’m va escapar una rialla tan forta que uns quants clients es van girar per mirar-me, a l’Olga se li va escapar un somriure burleta que se sentia d’una hora lluny i al desconegut li van aparèixer dos clotets incipients a les galtes.

—Perdó —vaig murmurar, avergonyida—. Perdó, és que m’ha fet gràcia això del cul.

—Tothom sap que qualsevol acudit que valgui ha de portar alguna cosa escatològica per seduir el públic.

—Molt efectista, tot i que suposo que sabràs que també dona a entendre que has fet un bon tast de culs a la teva vida.

—Sí, esclar. Com quan vas a una bodega a La Rioja, però sense el formatge.

Tots dos vam esclafir a riure i, collons, que simpàtic. Quin somriure tan bonic. Vaig sentir que l’Olga traginava més ràpidament de l’habitual, segurament treballant contra rellotge perquè jo pogués seguir coquetejant. Perquè estava coquetejant, oi? Li vaig fer un somriure.

—T’ho has guanyat. Et posaré una copa del vi bo i fins i tot una tapeta.

—Molt bé, Júlia, que amable per part teva.

Ja em girava cap a la zona on penjaven les copes netes quan vaig sentir el meu nom que sortia dels seus llavis. Em vaig quedar glaçada tres o quatre segons. Pot semblar poc, però al teu interlocutor li dona temps d’adonar-se que t’has posat en guàrdia. En tornar a mirar-lo de cara, em va semblar que la seva expressió ho confirmava.

—Com és que saps el meu nom? No recordo que te l’hagi dit.

—Ja, és que…

Em vaig sentir com quan envies una captura de pantalla d’una conversa de WhatsApp a la persona equivocada. Aquell «em vull fondre ara mateix», aquell calfred que et recorre l’espatlla i els budells. Poca cosa en comparació amb si ets una actriu caiguda en desgràcia i algú et reconeix.

Em vaig girar d’esquena, vaig servir una copa del primer vi negre que vaig tenir a mà i em vaig aguantar l’alè. Havia d’abordar la situació de manera discreta, si no volia que la sensació de voler desaparèixer em sobrepassés. Quan el vaig tornar a mirar, esbossava un somriure trist.

—Aquesta va a compte de la casa —vaig tancar els ulls i li vaig suplicar en veu baixeta—, però, per favor, no em demanis ni una foto ni un autògraf ni esmentis Murmuri. Han passat deu anys i, no sé si te n’has adonat, però d’allò ja no en queda res.

M’havia passat dues vegades que algun nostàlgic de la sèrie, gairebé sempre begut, em reconeixia al bar i, desinhibit com estava, intentava aconseguir una foto per al seu Instagram o per ensenyar als seus amics, creant sarau i fent-me sentir terriblement avergonyida. «Terriblement avergonyida» és un eufemisme: més aviat, volent-me morir. No sé per què, de seguida vaig pensar que aquell noi era un periodista a qui se li havia ocorregut rescatar-me de l’oblit per a un reportatge moralitzador de pa sucat amb oli sobre els perills de l’èxit i la joventut. També m’havien buscat alguna vegada amb aquesta intenció. Jo volia tirar endavant i ja en tenia prou amb el llast de continuar atrapada en el record d’en Mateo.

Ell va fer lliscar un bitllet de deu euros sobre la barra i, amb cara de circumstàncies, va fer que no amb el cap.

—No vull ni una foto ni parlar-te de Murmuri i encara menys fer-te sentir incòmoda. Però tens raó. Cobra’m, sisplau. Em prenc el vi i toco el dos, així ja no et molesto.

Vaig serrar els llavis, l’un contra l’altre, una mica penedida de la meva reacció, però convençuda que ja no podia fer-me enrere. Vaig agafar el bitllet, vaig introduir l’import a la caixa, vaig treure el canvi i l’hi vaig tornar en un platet platejat.

—De debò que no et volia molestar —va sospirar amb educació.

—No m’has molestat, perdó, passa que… ara mateix intento seguir amb la meva vida i…

—No t’amoïnis. Deus estar ben tipa d’aquestes coses.

—Una mica. No vull semblar una maleducada, però…

—I ara. L’error ha estat meu.

Va fer un glop al vi, va dissimular la ganyota de disgust i, després de deixar la copa damunt la barra, es va allunyar un pas enrere, agafat a la bossa de pell que portava encreuada al pit i de la qual no m’havia adonat. Aleshores, la va obrir, en va treure un llibre i el va col·locar al costat del platet amb el canvi.

—Bona nit, Júlia. Ha estat un plaer coneixe’t i perdona’m: al cap, tot això em sortia molt millor. —Va donar dos copets a sobre la coberta del llibre—. No el llencis, d’acord? Dona-li una oportunitat. Crec que et necessito.