Dos judicis i una sola veritat

Són quarts d’onze de la nit del diumenge 8 d’octubre de 2006. La taula del menjador del pis d’en Rubén és plena de bitllets de joguina i de cartes de propietats fictícies. Fa hores que juga una partida del Monopoly amb tres amics. En David i la Noemí s’estan arruïnant, perquè cada vegada que cauen en una de les caselles on en Rubén i l’Iván tenen construccions han d’afluixar la mosca.

Els quatre amics són en un segon pis de l’edifici Cala Longa, a Calonge, un poble del Baix Empordà que el 2006 tenia empadronades al voltant d’unes vuit mil persones. Està situat a l’entrada principal del municipi, a la banda sud-est. És un bloc de cinc pisos d’alçada i nou apartaments en fila a cada planta. Tots els balcons donen a la piscina comunitària. La major part dels propietaris són estrangers que hi venen a passar les vacances o de barcelonins que hi pugen els caps setmana. Avui és diumenge, és tard i només hi queden els sis o set veïns que hi viuen tot l’any.

La partida està tensa. És el torn de la Noemí, tots quatre estan pendents del que traurà; segons on caigui, pot quedar eliminada. Quan ja té els daus a dins del puny i està a punt de deixar-los caure sobre el tauler de joc, senten un terrabastall molt fort. Tots quatre es miren amb cara d’estranyats, sembla que ha vingut de fora. Surten al balcó, miren a la zona comunitària, però no hi veuen res. Hi ha molt poca llum. Com que tampoc se sent cap soroll, decideixen tornar a entrar i continuar la partida.

La Noemí torna a tenir els daus a la mà i es prepara per llençar-los, però de sobte una pudor de cremat molt forta envaeix la sala d’estar. Ve de fora. Encara no han tingut temps de tornar a sortir que se senten uns crits esfereïdors provinents de la zona de la piscina.

—¡¡¡Ayuda!!! ¡¡¡Socorro!!!

S’aboquen tots quatre a baix i arrufen els ulls intentant entrellucar alguna cosa en la foscor. Aquest cop distingeixen la silueta d’una noia, que torna a demanar ajuda a crits.

—¿Qué ha pasado? —li pregunta en Rubén.

—¡Ayuda! ¡Me han quemado!

Hi ha tan poca llum que no saben dir si la coneixen o no. Se la veu molt fosca, com si anés bruta tota ella, i per la veu no la identifiquen.

Tot plegat és tan estrany que en Rubén no les té totes: li fa por que no sigui una tàctica de distracció d’uns lladres per robar-los.

—¿Pero quién eres? ¿Qué haces aquí? —insisteix.

—¡Soy vecina de aquí! ¡Ayuda!

De sobte a en Rubén se li encén la bombeta: ara a l’octubre hi queden molt pocs veïns. Per l’accent, només pot ser la Sandra, la veïna que viu a l’apartament número disset, al primer pis. En Rubén i en David decideixen baixar a ajudar-la i la Noemí i l’Iván es queden al pis, per si les mosques.

Quan arriben a baix, se’ls glaça a tots dos la sang. La noia està cremada de dalt a baix i desprèn olor de benzina. Ara en Rubén ja no en té cap dubte, és la Sandra, una jove xilena. De seguida demanen a la Noemí i l’Iván, que continuen al balcó, que truquin a Emergències de pressa. La noia, molt alterada, només repeteix que vol ficar-se a la piscina per calmar la coentor de les cremades. Des de dalt al balcó, la Noemí pregunta a l’operador d’Emergències si poden deixar que es llenci a l’aigua per alleujar-li el dolor. Li diuen que no, que el que han de fer és mullar tovalloles netes amb aigua embotellada i aplicar-les-hi sobre les cremades, és a dir, per tot el cos.

Ara ja se’ls han afegit més veïns, alertats pels crits, i entre tots intenten calmar-la com poden. Un dels veïns li ofereix un got d’aigua.

—No puedo beber agua, que me han echado gasolina en la boca.

Han estirat la Sandra sobre un mur de pedra que hi ha al costat de la piscina i l’estan mullant amb les tovalloles i fent-li costat. Enmig de l’enrenou, els sembla sentir un soroll just sota el pis on viu la noia i s’hi acosten per veure de què es tracta. Ara s’adonen que de l’apartament disset en surt fum, com si s’hi cremés alguna cosa. Just sota el balcó, hi ha un home estès a terra que demana auxili. També té part del cos cremat, sobretot la cara i els braços. En Rubén el reconeix de seguida, és en Miguel, la parella de la Sandra. Quan li pregunten què ha passat, es limita a demanar per la seva xicota.

En Rubén nota de seguida que va begut, gairebé no vocalitza i costa d’entendre què diu. A dins del pis, l’incendi es deu haver estès, perquè el que abans era fum ara ja són flames que llepen el balcó. De sobte pateixen per si explota l’apartament, sospiten que la parella encara utilitza bombones de butà i tenen por que el foc provoqui una desgràcia més gran encara. Decideixen apartar en Miguel del balcó, el deixen uns metres més enllà i tornen al costat de la Sandra, que està més greu.

Al cap de pocs minuts, veuen arribar per fi agents de la Policia Local de Calonge i, poc després, quatre unitats de Bombers que ràpidament comencen a treballar en l’extinció del foc. La porta del pis està tancada amb clau i l’han d’esbotzar. Veient que hi ha ferits greus, els Bombers activen els Mossos d’Esquadra.

Un moment després se senten sirenes d’ambulància. En Froi és un tècnic del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM). Avui és la seva última nit com a treballador d’Emergències, i s’ensuma que la guàrdia serà moguda. L’operari del 112 ha activat també una ambulància medicalitzada. A dins hi van la Gemma, metgessa, una infermera i un altre tècnic.

En aparcar a l’entrada del bloc, a l’avinguda dels Països Catalans, tots cinc corren a atendre la Sandra, l’única víctima de qui tenen constància. La Gemma ja sabia que la pacient era una cremada, però quan la veu se’n fa creus. No li sap veure cap part del cos que no estigui afectada. Quan encara no ha tingut temps d’assimilar l’escena, algú l’avisa que a l’altra banda del jardí hi ha un altre cremat. La doctora i la infermera se separen per poder ocupar-se dels dos ferits. La Gemma es queda amb la Sandra. No entén com encara és viva. Mentre l’atén, li demana que li expliqui què ha passat. La Sandra, malgrat la gravetat de les cremades, respon sense vacil·lar:

—Mi novio me ha rociado con gasolina y me ha prendido fuego.

Mentre la doctora s’empassa saliva, la infermera torna per confirmar-li que el noi està menys greu. La metgessa assenteix i continua amb la Sandra. De sobte, la noia s’altera molt i pregunta:

—¿Y el niño?

El primer pensament de la Gemma és plantejar-se com ha de gestionar la situació si ara apareix un nen cremat.

—¿Cómo que el niño? ¿Qué niño?

—Estoy embarazada.

No se li nota gens de panxa, i la doctora té coll avall que en l’estat en què es troba la mare serà impossible salvar un nadó de tan poques setmanes de gestació.

Seran les últimes paraules de la Sandra. Després de revelar el seu embaràs, comença a ofegar-se per culpa de la gravetat de les cremades i la doctora l’ha de sedar per poder intubar-la. En acabat, amb l’ajuda dels tècnics, la pugen al vehicle per traslladar-la a la Vall d’Hebron de Barcelona, l’hospital de referència per a grans cremats.

Els dos agents dels Mossos d’Esquadra que han estat activats, un d’investigació i l’altre de la Científica, hi arriben just abans que s’enduguin la Sandra. Després de veure l’estat de les víctimes, comencen a buscar informació sobre el terreny. L’agent de la Científica no podrà entrar al pis a fer la inspecció ocular fins que els bombers no s’hagin assegurat que l’habitatge és segur, i aprofita per buscar indicis per la zona comunitària del bloc. Mentrestant, l’agent d’investigació es dedica a parlar amb els testimonis dels fets. Tots els veïns han sentit que la Sandra assegurava que l’havien cremat, tot i que amb diferents paraules: «Me han quemado», «Mi novio me ha quemado», «Me ha echado gasolina». Un parell asseguren que els han vist despenjar-se pel balcó, primer la noia i després ell.

Quan els Bombers informen que és segur entrar a l’habitatge, comença la inspecció ocular. El pis està molt fosc i tot és moll a causa de l’aigua amb què l’han ruixat per extingir les flames. Per començar, busquen l’origen del foc. És un pis petit. El primer que troben en entrar a mà esquerra és una habitació amb dos llits individuals, a mà dreta el lavabo i just després la cuina. Al bany hi veuen manyocs de cabells mig socarrimats, la carxofa de la dutxa a terra i la cortina cremada. Seguint el passadís, arriben al menjador, que connecta amb l’habitació de matrimoni i el balcó. No tenen cap dubte que és aquí, al dormitori principal, on ha començat l’incendi; concretament, als peus del llit. El matalàs està calcinat, només hi queden les molles. En vista de les dificultats per fer la seva feina a les fosques, els investigadors decideixen que continuaran amb la inspecció ocular l’endemà al matí, amb llum natural.

Passades les tres de la matinada, en Miguel i la Sandra ingressen a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Els professionals del SEM els deixen en bones mans. Ara ja han acabat la seva feina i se’n poden tornar cap a Palamós. La Gemma sempre recordarà el silenci d’aquell viatge de tornada. Per primer cop des que es dedica a això, es planteja penjar l’uniforme i canviar de feina. No havia vist mai una agressió tan brutal i tan cruel, si efectivament és el que sembla. Dubtarà durant mesos, però finalment decidirà continuar. En Froi, en canvi, encara ho té més clar: aquest servei li ha servit per reafirmar-se en la decisió que ha pres: deixa Emergències.

L’endemà al matí, els Mossos d’Esquadra continuen amb la inspecció ocular que van haver d’interrompre anit. Encara que tenen clar que l’incendi va començar als peus del llit de matrimoni, no hi troben elements elèctrics ni fonts de calor que el puguin haver provocat. Dimecres hi anirà el grup d’incendis estructurals per fer-ne una inspecció més tècnica i recollir mostres per analitzar si hi ha restes de benzina.

Aquella mateixa tarda, quan encara no fa vint-i-quatre hores que la parella és a l’hospital, Sandra Soledad Vergara, de trenta anys i amb el noranta-set per cent del cos cremat, i el fill que gestava moren a l’hospital. En Miguel, de trenta-un anys, és a l’UCI en estat greu.

Els Mossos d’Esquadra comencen els interrogatoris a tot l’entorn de la parella. Descobreixen que la Sandra va arribar a Catalunya fa set mesos des de Xile. Ho va fer a través del germà d’en Miguel, en Francisco, que va estar detingut per la fiscalia xilena per un presumpte delicte de tràfic d’éssers humans. Suposadament, ella va venir voluntàriament per exercir la prostitució aquí i va estar treballant uns dies al club Edén, prop de Calonge. Segons fonts de la investigació, en Miguel freqüentava el local i allà es van conèixer. De seguida van començar a sortir i abans de l’estiu ja vivien junts. La família d’en Miguel, calongí de tota la vida, i el seu entorn més proper asseguren que la parella tenia molt bona relació. Ell, diuen, és un noi atent i n’estava molt enamorat. A ella també la veien contenta i amb ganes de portar a Catalunya els tres fills que havia deixat a Xile amb els serveis socials.

Per saber la versió de l’entorn més proper a la Sandra, els investigadors parlen amb dues companyes de feina. Al contrari de la família d’en Miguel, elles descriuen una relació tòxica i asseguren que ell la intimidava i la maltractava tant físicament com psicològicament. Expliquen que era violent, sobretot quan bevia. També aconsegueixen recuperar un informe de dos mesos enrere on la Policia Local de Calonge deixa constància que tots dos s’han presentat a les dependències policials sota els efectes de l’alcohol i ella ha manifestat que en Miguel la maltracta. L’informe explica que la Sandra no ha volgut presentar denúncia perquè «Quan va serè és molt bo».

La família d’ell explica als investigadors que el dia dels fets van assistir tots dos a un dinar familiar, però que només s’hi va quedar ella; en Miguel se’n va anar. Tres amics d’ell declaren que van estar tota la tarda jugant al pòquer en un bar. Expliquen que es va prendre un parell o tres de combinats, que «anava begut com sempre i la seva actitud no era agressiva». Al voltant de dos quarts d’onze de la nit, tots quatre van marxar cap a casa, cadascú pel seu compte.

En Miguel passa les setmanes següents ingressat a la Vall d’Hebron. Els metges diuen que sobreviurà. Els investigadors no tenen cap dubte que és el responsable de la mort de la Sandra i del seu fill, però per inculpar-lo necessiten proves. Consideren que és clau demostrar que en Miguel va comprar la benzina. Encara no els han arribat els resultats del laboratori, però l’olor que desprenia tot el pis era prou eloqüent. El grup d’investigació busca a totes les benzineres del municipi i dels pobles del voltant. En troben una a Sant Antoni de Calonge on un dels treballadors recorda haver vist com en Miguel omplia un recipient de plàstic directament del dispensador de benzina dos dies abans del crim. Amb aquesta declaració, tant els Mossos com la Fiscalia creuen que en tenen prou per incriminar Miguel Sánchez Gámez per la mort de la Sandra i el seu fill. Ell continua sedat a l’hospital. Com que no està conscient no el poden detenir, perquè és obligatori llegir-li els seus drets i informar-lo de la detenció. Hauran d’esperar que es desperti. Fins aleshores, l’habitació estarà custodiada per un agent en tot moment.