1

Surto de casa amb un petard al cul i el termos del cafè a la mà. La primera samarreta que he trobat ha estat, malauradament, la que té una taca misteriosa a la teta esquerra que no marxa i fa pensar que a la rentadora i a mi no ens han presentat mai. He agafat un jersei per posar-me’l a sobre i dissimular-ho una mica, perquè és com si fos una barreja entre una rodamon i l’Adam Sandler. Diuen —i quan dic «diuen», vull dir que ho he vist a TikTok— que hi ha dos tipus de persones: les A i les B. Les A són endreçades, polides, clean girls que semblen tenir-ho tot sempre sota control. En canvi, les B no saben pentinar-se gaire, rarament es fan el llit i duen la roba plena d’arrugues perquè els fa mandra planxar. No serà difícil endevinar en quina categoria em trobo, jo.

Avui he de passar un moment per l’oficina a agafar unes claus i una carpeta, i després, sortir directa cap al luxós dúplex reformat al mig de l’Eixample. Toca anar-hi a peu o en metro, òbviament, perquè l’empresa no es plantejaria mai posar-me cap tipus de transport. Però, ei, a quin client no li encanta que la seva agent immobiliària arribi suada i fent pudor a l’hora punta barcelonina? Ja me’ls puc imaginar: una parella heterosexual, evidentment, d’uns cinquanta anys; elegants, ben vestits, segurament amb tons beix, crema i grisos; ulleres amb muntura daurada, cabells pentinats, sense cap cabell blanc ni un miserable inici d’arrels fosques, i una eterna expressió facial de superioritat i menyspreu cap als pobres. Pobres com jo, que guanyo una merda de sou atenent persones a qui clarament els faria fàstic que els toqués.

Esprinto fins a arribar a l’imponent portal, digne del Duomo de Milà, i dono les gràcies a un Déu en què no crec per haver-me permès arribar abans que els clients. Prou punts perdré amb les pintes que porto per, a sobre, fer-los esperar, i la meva feina ja penja d’un fil.

Tot i que a la immobiliària no m’han dit mai directament que hi hagi un codi de vestimenta —i jo, la veritat, prefereixo no preguntar-ho—, les celles arrufades no són un misteri gaire difícil de desxifrar. Després d’uns primers dies de mirades desaprovadores, vaig concloure —jo, tota sola!— que els meus texans i les meves samarretes estampades mai farien les paus amb els quasi-jubilats de l’oficina. Vaig optar per tancar el tema marcant-me una sessió de compres postfeina al més pur estil El diable es vesteix de Prada, versió Inditex i sense el pressupost de l’Anne Hathaway. No cal dir que la resta del mes va ser tot arròs i pasta, i que el look d’intent d’executiva encara se’m fa estrany. Ara, tot i que confesso que he agafat el gust als pantalons de pinces, si volen que em posi sabates de taló, s’hauran d’esperar al meu funeral.

Espero uns minuts repenjada al marbre massís del portal, mirant a banda i banda per localitzar la parella pija i estirada a la qual hauré d’ensenyar el meu millor somriure, fins que s’acosten dos homes a prop dels quaranta, molt arreglats i amb uns cabells dignes de perruqueria de l’Upper Diagonal. He encertat en gairebé tot, menys que els compradors siguin una parella heterosexual.

—Ets la noia de la immobiliària? —pregunta el que porta un vestit beix de… Massimo Dutti? Sandro? Boss? No ho sé, però el seu outfit deu costar dues vegades el meu sou.

—Soc la Greta. «Noia de la Immobiliària» és el meu cognom. —Quan estic nerviosa faig bromes absurdes, i me’n penedeixo sempre a l’instant.

—Ahà…

No riuen. Vaja. Cada divendres al matí, a l’oficina, hi fem una reunió «informal» en què, en lloc de paraules, informalment surten ganivets de la boca dels meus superiors mentre comenten com han anat les visites de cadascú i, sobretot, quines valoracions hem rebut. A mi, tota la vida m’han ensenyat que a partir del cinc és un aprovat i pots estar més contenta que un gínjol, però, en aquesta empresa, menys d’un vuit és un suspens i, per tant, has d’anar a recuperació. Sí, «recuperació», com ho sentiu. Els pringats que suspenem —amb un 8!— passem les últimes hores de divendres amb un «coach relacional», és a dir, un tio amb pintes de guru que ens ensenya el que ell descriu com «ser la millor versió de nosaltres mateixos», i que no és més que llepar culs per aconseguir fidelitzar els clients. Formalitat, educació i el client sempre té la raó; aquests són els mantres. El client pot abaixar-se els pantalons i plantar un pi al mig del menjador del pis que li estem ensenyant, que n’hi hem de donar les gràcies i recollir-lo amb un somriure.

—Vostès són… —dic, consultant la carpeta de LlarNova que no he obert fins ara— Màrius Roca i Pol Torres?

—Exacte —respon un altre cop el de beix.

Per què no poden dir-me qui és qui? És obvi que no en tinc ni idea i que preferiria molt no referir-m’hi com a «senyor» la resta de la visita. I què li passa al de blau marí? No sap parlar? O és que la seva religió —la riquesa— li prohibeix parlar amb éssers inferiors com jo?

—Molt bé, doncs si són tan amables de seguir-me…

Res, ni una paraula. Un silenci sepulcral durant tot el camí, només trencat per les passes i l’eco rebotant pel portal gegantí, que sembla una església. Pugem a l’ascensor, d’aquests antics de ferro de Barcelona de tota la vida, que fa una mica de mal rotllo, la veritat. Sembla que estigui a punt de quedar-se parat en qualsevol moment. Pitjo el botó del tercer i m’arrambo a un dels racons de l’ascensor. Els trenta segons de pujada són tot un repte: intentar no fer contacte visual amb ningú en un espai de dos metres quadrats. De cop, les parets d’un ascensor mai m’havien semblat tan interessants. Amb un soroll com de màquina agonitzant, l’aparell s’atura al tercer i sortim al replà, que és gairebé més gran que el meu pis sencer, amb aquest toc vintage que tant agrada als pijos. Em dirigeixo a la porta número u i busco les claus a la bossa. Nerviosa i incòmoda pel silenci i sentint-me jutjada per aquests dos homes, poso les claus al pany i reso perquè tot això s’acabi al més aviat possible. Al final m’hauré de fer creient, de tant resar aquest matí. Giro el canell ràpidament per obrir la porta i posar fi al tràngol d’una vegada, però no s’obre. Hi insisteixo amb força, tombant-me un moment per fer un somriure de disculpes a la parella, i en aquell moment se sent un clec.

El bot que faig amb el soroll accentua les mirades d’impaciència dels dos homes, que clarament ja m’han catalogat d’estúpida. No hi ajuda que, abans que tingui temps de reaccionar, la porta s’obri des de dins d’una estrebada i aparegui al darrere una dona gran amb cara de pomes agres. Va molt arreglada, amb un vestit de setí lila i unes ballarines típiques de iaia. Una iaia amb un punt de rebel, però, perquè duu un ble dels cabells a joc amb el vestit.

—Es pot saber què fas, nena? —em pregunta, amb la veu ronca de qui porta tota la vida fumant purets.

—Perdoni, venim a veure el pis… No m’han avisat que hi hauria algú; si no, hauria trucat directament al timbre… —Aquesta senyora fa molta por.

—Què coi dius que veniu a veure el pis?

—Sí, treballo per a la immobiliària que en gestiona la venda, i avui…

—Aquest pis no està en venda, maca. No sé quina història et deuen haver explicat, però s’han equivocat —em talla la senyora, seca.

—No pot ser, ho tinc just aquí…

Obro la carpeta, davant la mirada de la parella que només fa que posar-me més nerviosa, i agafo el full en què hi ha tota la informació del pis en venda.

—Ho veu? Aquí ho posa. Carrer de Balmes…, tal, tal, tal… Primer, tercera! Ho veu?

—Sí, sí, maca. Però aquest és el tercer primera.

—Hòstia. Perdó. Em sap molt de greu… —Em sento més curta que la cua d’un conill—. He capgirat el pis i la porta…

—Doncs apa, treu la clau i fot el camp.

Aquesta resposta —poc elegant per part seva, tot sigui dit— m’espavila, i estiro la clau, però no es mou: s’ha quedat encallada al pany.

—Però què passa, ara? —Si les mirades matessin…

—No ho sé… —Em vull morir.

No em puc permetre un altre merder a la feina. Porto dos strikes, i al tercer em toca tornar a fer la «Formació de l’empleat exemplar» o, com m’agrada anomenar-la, la «lobotomia capitalista». La senyora sospira profundament, segurament preguntant a Déu Nostre Senyor per què li ha tocat a ella trobar-se una inútil com jo aquest radiant matí d’abril.

—Deixa’m a mi, nena. Aparta’t —diu la senyora, exasperada. Em torno a sentir com quan a l’institut no entenia les equacions i la profe de matemàtiques no suportava haver-m’ho de tornar a explicar.

La senyora es posa al meu lloc i comença a estirar amb una força inusual per a una persona de setanta anys, però no hi ha manera. La clau no es mou ni mig mil·límetre. És el torn de l’home del vestit beix —que encara no sé si és el Màrius o el Pol, però, a hores d’ara, importa ben poc—, que s’arremanga les mànigues de l’americana i executa uns quants estiraments, com si anés a fer un Iron Man. Soc incapaç de dissimular la cara d’incredulitat, i quan l’home comença a gemegar mentre intenta treure la clau del pany, la mandíbula em cau fins a terra. Soc l’única que està en xoc per l’espectacle? Ningú més flipa? Només jo? Em pregunto si fa els mateixos sons quan folla i, com a resposta, el cervell me’n genera immediatament la imatge. L’àudio ja el posa ell. «Ara no, Greta. Ara no».

—Impossible. Això només ho podrà treure un manyà —sospira l’home de beix mentre s’espolsa les mans.

—Un manyà?! —exclama la senyora, fulminant-me amb la mirada.

—Sí, un ce-rra-je-ro —aclareix el de blau marí, alçant la veu i pronunciant molt bé cada síl·laba. És el primer cop que sento que obre la boca.

—Sí, maco, ja ho havia entès, que soc vella, no estúpida.

—Senyora, tranquil·litzi’s, no parli així al meu marit. Si algú té la culpa de tot aquest desastre, és ella.

Es giren tots tres cap a mi, esperant que aporti la solució definitiva a la moguda que he creat jo soleta.

—Sí, eh… Un moment, que truco al meu superior perquè em faciliti el telèfon de la serralleria i en un no res ho tindrem solucionat —dic mentre marco el telèfon de l’oficina i espero que algú contesti, al telèfon o a les meves pregàries.

—Maca, jo d’aquí a deu minuts he de marxar, que he quedat amb unes amigues i no puc pas deixar la porta oberta. El porter està de vacances i qui sap el que podria passar —es queixa la senyora.

—Nosaltres tenim un compromís d’aquí a mitja hora, o sigui que hauríem de fer la visita ara mateix —afegeix el de beix.

—Un moment, hòstia!

Em poso la mà a la boca de seguida. Un zero assegurat a l’enquesta de satisfacció. Ja m’imagino a la sala de formació, possiblement jo sola de nou, amb el guru coach i el PowerPoint que ja em sé de memòria sobre assertivitat i comunicació amb el client.

—Perdoneu, perdoneu, ara mateix ho solucionarem. —Finalment, el Quim m’agafa el telèfon. No em podria haver contestat algú altre? Quina mandra de tio—. Sí, hola, Quim, mira, necessito que em passis urgentment el telèfon del manyà de l’empresa, però si pot ser, sigues discret, si us plau. Porto dos strikes, i no em ve de gust fer el check al tercer, o sigui que… Entesos, sí, passa-me’l per WhatsApp, gràcies. —Penjo.

Tinc la boca més seca que el desert del Sàhara.

—I doncs? —pregunten tots tres a la vegada, com si s’haguessin posat d’acord; semblen els escolanets de Montserrat, però malament.

—Sí, ara truco al manyà. —Per favor, que em toqui un manyà simpàtic. Afortunadament, és així. Em diu que arribarà d’aquí a quinze minuts.

—Quan ve? —La senyora salta de la impaciència tot i que encara no he ni penjat.

—Trigarà un quart d’hora. Pot dir a les seves amigues que farà una mica tard?

La dona remuga alguna cosa, probablement ofensiva, i treu el mòbil de la butxaca. Un iPhone 17 Pro Max. Collons, com domina, la senyora.

—I nosaltres podem anar baixant, que tinc una clau de recanvi. —Faig un gest a la parella perquè em segueixin.

—Jo també vinc! No em penso quedar aquí sola i avorrida.

La senyora fa una última mirada resignada a la seva porta que no tanca abans de seguir-nos escales avall.

En veure que marxem sense ella, fa un petit esprint i de poc que no cau escales avall. El que em faltava. Li ofereixo el meu braç perquè s’hi agafi i el rebutja amb un esbufec; molt valent per part seva, tenint en compte que fa tres segons ha estat a punt de fotre’s de cap. Entrem, aquesta vegada al pis correcte, i flipo en colors. Allò és una… columna romana? Una putíssima columna romana? La Greta que va triar fer Història de l’Art no s’hauria imaginat mai que seria així com es relacionaria amb les escultures, després de la carrera. També és cert que he estat a molts pisos pijos, però mai amb una columna de marbre blanc al mig del menjador. Això és un altre nivell.

—Hòstia puta —no puc evitar exclamar.

—Nena, la boca. A més, que no havies vist fotos del pis? Te l’hauries d’haver estudiat una mica abans de venir, no? —En quin moment he pensat que seria bona idea deixar que la senyora vingués amb nosaltres?

—Sí, sí que m’he mirat la informació del pis —menteixo—, però, com comprendrà, a les fotos no es perceben bé les dimensions. —Això està sent un suplici—. Som-hi?

Els tres mosqueters em segueixen pel pis mentre els vaig explicant què és cada habitació, com si no fos obvi que el lavabo és un lavabo, amb un vàter allà al mig.

—Bé, com devien veure a l’anunci, es tracta d’un pis modernista, del 1912. La promotora de les obres és l’empresa Catalan Construct, que va reformar per complet tots els pisos, tirant avall parets per aconseguir aquest efecte de loft. Ara bé, mantenint els replans, el portal i l’ascensor, detalls característics del modernisme, evidentment. —Ja no sé ni quines merdes estic dient, només vull acabar d’una vegada.

—Sí, és clar —respon el de blau marí, mirant de reüll el seu company amb cara de preguntar-se què m’he fumat, aquest matí.

—Al document que els ensenyaré ara trobaran la cèdula d’habitabilitat, la referència cadastral i tota la informació sobre els subministraments d’aigua i llum, perquè, com bé hem vist, aquest pis no té gas; la cuina és de vitroceràmica.

—Diuen que la vitroceràmica és cancerígena —comenta la dona.

—Ui, no, no… No pateixin. —Aquesta vegada, la de la mirada fulminant soc jo—. Bé, tenen el nostre telèfon, quan hagin decidit si volen seguir amb el procés de compra, es poden posar en contacte amb nosaltres. Sense compromís, és clar. —Mentida. Amb compromís, amb molt de compromís, que per cada client perdut em menjo una bronca.

—Sí, sí, ja us en direm alguna cosa… —El de blau marí no sembla gaire convençut.

No ho entenc. Que jo no soc gaire bona treballadora, això ho sabem tots, però el pis és increïble.

—Els acompanyo al portal.

—I la meva porta, què?

—Sí, senyora, ara hi anirem.

—No pateixis, podem baixar nosaltres sols. Un plaer… —El sarcasme se’l podia estalviar—. Ja us en direm alguna cosa.

—Va, que les meves amigues m’esperen, nena.

Fent ús del poc autocontrol que em queda, respiro profundament tot seguint la senyora fins a la seva porta, que ha quedat entreoberta. Allà ens espera un home vestit amb una granota blava.

—Com cony ha entrat, vostè? —li etziba la senyora.

—Senyora, la boca.

—El portal estava obert…

El manyà s’ajup, es col·loca davant del pany i fa la seva màgia. En menys d’un minut, la meva clau ja és fora i la porta tanca perfectament, com podem confirmar quan la senyora dona un cop de porta sense ni tan sols mirar-nos.

—Moltes gràcies, m’has salvat la vida.

—Dona, no, és la meva feina. —L’home comença a escriure a la típica llibreteta que porten tots els serrallers, aquella amb un paper vegetal que es queden de còpia, i jo ja noto que un tic nerviós m’apareix a l’ull—. Seran 200 euros. Aquest justificant és per a l’empresa; en un parell de dies rebreu la factura.

Arribo a l’oficina arrossegant els peus, més esgotada que si hagués fet una mitja marató, i deixo la bossa sobre l’escriptori amb un cop sec que fa que tothom del voltant es giri cap a mi.

—Perdoneu —xiuxiuejo.

Sí, xiuxiuejo, perquè una de les normes de l’oficina és mantenir un silenci «òptim per a la concentració i l’efectivitat dels serveis»; un silenci que, tanmateix, es trenca cada vegada que la jefa entra fotent crits a tort i a dret perquè alguna cosa ha sortit malament. Qualsevol cosa. Per ridícula i diminuta que sigui. Però bé, les normes s’apliquen a tothom menys a ella i el seu fill, el que m’ha contestat al telèfon. El Quim, el nen de la mama, que sempre tria primer les vacances i pot allargar la pausa de l’esmorzar sense que passi absolutament res. Això sí, la resta no pot ni anar al lavabo amb tranquil·litat; també has d’explicar que el sushi casolà de la nit anterior se t’ha posat malament. I avui, tot ell una reencarnació del mateix dimoni, allà el tinc, mirant-me fixament, repenjat al seu escriptori, que va demanar personalment, fent que la Lluïsa ara segui al costat de la brossa. Porta un dels seus incomptables polos horrorosos de colors estridents i la reglamentària cadena daurada amb una creu. Si es veiés amb els meus ulls, mare de Déu.

—No n’has dit res a ningú, no? —intento sonar amable.

—De què? De la teva cagada? Tranquil·la, que puc ser moltes coses, però no un traïdor. —Es passa la mà pels cabells castanys, quasi rossos, que porta en un mullet fixat al mil·límetre amb mig litre de cera. Com li agrada fer el fatxenda. És insuportable.

—Greta, vine quan puguis, si us plau. —La veu de la Mònica, la meva cap i mare del Quim, interromp la conversa.

—Prepara les crispetes —xiuxiueja el Quim a un dels seus col·legues de l’oficina.

—Tu calla —li etzibo, mentre m’aixeco de la cadira i em dirigeixo al purgatori.

Espero uns segons fora de la porta del despatx, respirant profundament i posant-me en el paper de la Greta adulta, que ho té tot sota control i no es posarà a plorar quan la seva cap li foti la bronca. Pico a la porta suaument.

—Endavant.

Entro amb un somriure de no haver trencat mai un plat i sec a la cadira de davant de l’escriptori. Des de l’altra banda, la Mònica em mira fixament amb un somriure forçat. No sé com vaig poder pensar els primers dies de ser aquí que podria venir vestida com si anés al Brunch Electrònic, si la Mònica sembla literalment un maniquí de les botigues cares de passeig de Gràcia. Segur que Armani i LlarNova tenen alguna mena de contracte de col·laboració, perquè, si no, no m’ho explico. Que sí, que a l’empresa es fa pasta, però tampoc som uns magnats del sector immobiliari, o no tant perquè la meva jefa no repeteixi modelet absolutament mai. O potser és que a mi, definitivament, em paguen una merda i el que no cobro jo s’ho emporta ella.

—Suposo que saps per què t’he fet venir, oi? —La Mònica sempre va al gra.

—Per la factura?

—Efectivament. Però no només pels 200 euros que haurem de pagar per un error teu, que ara tindràs l’oportunitat d’explicar-me, sinó també perquè t’has saltat el protocol.

—El protocol? —Aquí m’ha enganxat.

—Sí, Greta, el protocol. No et facis l’estúpida. Saps perfectament, o ho hauries de saber, que hi ha una cadena que s’ha de respectar. Si necessites contactar amb un dels serveis que tenim associats a LlarNova, com Serralleries Vicenç, has de demanar-ho a la Lluïsa, que es posarà en contacte amb mi perquè aprovi la sol·licitud i, un cop aprovada, ella hi trucarà. Ella, no tu, ho entens? No et pots saltar la cadena i trucar al meu fill perquè te’n doni el número, esperant que jo no me n’assabenti, perquè, creu-me, les parets tenen orelles i no se m’escapa res.

—T’ho ha dit el Quim? —És que, a sobre, és mentider. Que d’acord, que és el fill de la jefa, però estaria bé una mica de solidaritat entre els dos de la generació Z de l’oficina, no?

—Si ell ha dit o no ha dit és indiferent. La qüestió és que ha arribat la factura al correu de la Lluïsa, i ella me l’ha reenviat a mi.

Hòstia puta. I jo pensant que la factura arribaria passats uns dies i que tindria temps de pensar una bona excusa pel meu despistament. La veritat és que vendre pisos no és el meu fort, però a l’hora de pensar excuses soc una fletxa: que m’estic adaptant a la feina i encara no entenc el funcionament de les coses la vaig explotar fins a la sacietat durant els primers sis mesos a l’oficina; que m’havien detectat anèmia severa i estava molt baixa d’energies va ser orfebreria; que la meva àvia estava malalta i que estava molt trista potser va ser passar-se…

—D’acord, ho sento molt per les molèsties. Ho tindré en compte per a la propera.

—No, Greta. No hi ha d’haver una propera.

Ens quedem uns segons mirant-nos als ulls, uns segons que semblen hores, fins que em fa un gest amb la mà, i jo m’aixeco i vaig cap a la porta.

—Per cert, ja ha arribat l’enquesta de satisfacció dels clients d’avui. T’han posat un cinc, que, tenint en compte el que ha passat, podem considerar massa bona nota i tot. Però, vaja, que estàs apuntada a la formació de demà. A les vuit. Sigues puntual.

Genial. Res em ve més de gust que començar el dia amb una lobotomia.