L’incendi a la piscina de Bill Murray

«Però… es pot saber què hi faig, jo, aquí?».

El senyor Yakisoba i el senyor Mutenroshi mouen el cap alhora. Per un moment dubto si he fet la pregunta en veu alta.

—Bé, doncs —continuo amb el meu discurs—, la carinyena hauria de ser una varietat de vi imprescindible per a la vostra carta del restaurant de Kyoto. I considerant la sobrietat del terrrrrroir del Priorat —m’he passat tres pobles amb la guturalitat de la «r» però m’és igual—, aquest vi és d’una elegància que no podeu deixar escapar.

—Ahà, ahà, ahà. —El Francisco Antonio i el seu tupè engominat ratifiquen les meves paraules amb monosíl·labs entusiàstics, satisfet que no em surti del guió acordat.

—Sisplau, Rita, continua. —En canvi, el Tom m’anima a procedir amb un gest solemne que revela el que realment és: un samurai.

El Tom, que no es diu Tom, és el japonès que ens acompanya durant la setmana comercial al Japó. Fa sis dies que l’examino, i puc dir que sembla un japonès estàndard: camisa blanca, americana grisa, cabells negres taxatius. Però el Tom, d’estàndard, no en té res. Quan es pensa que no el veig, afina la mirada darrere les ulleres d’or quadrades i em mira estranyat, com si sabés que jo no hauria de ser aquí. Com si em volgués dir alguna cosa.

De cop, el meu discurs vinícola es veu interromput pel crit contingut del bàrman que em sona com un: «Aserejé!». Ha vessat una ampolla sencera damunt la barra a l’altra banda del bar. El senyor Yakisoba i el senyor Mutenroshi intercanvien exclamacions japoneses:

—AlpacaaaVacaaa!

—Poxoclooo locooo!

El bàrman ens demana disculpes amb una reverència nerviosa i, mentre tornem la vista a la taula, estreny la polsera de fil que duu al canell com una penyora d’amor.

Som al pis cinquanta-dos de l’edifici Shinjuku Park, al bar de l’hotel Hyatt de Tòquio, i el dia comença a pintar colors de crepuscle hivernal. Un sol rosa flota damunt els últims blaus i la Torre de Tòquio brilla com un coet encès. I amb el coet torna la pregunta: és que… es pot saber què hi faig, jo, aquí? Jo, que hauria d’estar escrivint una novel·la, estic fent de comercial de vins al Japó. De comercial! De vins! Al Japó!

Des d’aquí dalt, Tòquio no sembla gaire diferent de les grans ciutats americanes on he estat, a excepció del bosc frondós i immens que és Atlanta, esclar. El que passa és que en aquest bar, a només uns metres d’aquesta taula baixa, Bill Murray es va prendre un whisky a Lost in Translation. I, evidentment, això ho canvia tot. Els glaçons del seu whisky lliscaven al fons del got, mentre acceptava el fet que havia vingut a gravar un anunci per dos milions de dòlars el mateix dia que oblidava l’aniversari del seu fill. La ciutat brillava, i la pell pàl·lida de Scarlett Johansson demanava foc. I amb la primera pipada desganada, començava un amor etern que culminaria amb una frase, a cau d’orella, que la història del cine mai no coneixeria.

Jo vull asseure’m en aquella barra i mirar Tòquio de cara, preparada per a l’aventura.

En fi. A qui li importa la carinyena i el terrrrrroir del Prio­rat? Francisco Antonio! Tom! Beguem, hòstia! Anem a viure!

Des que vam arribar he pronunciat el mateix discurs disset ve­gades, i ara que em disposo a fer-ho una vegada més, l’aventura s’apodera de mi.

—Per cert —faig una pausa. Aixeco la mirada del dossier, el Francisco Antonio sembla que arrenqui un exorcisme i amb els ulls molt oberts em suplica que no continuï—, suposo que coneixeu la història de la copa Pompadour?

Agafo la copa com si fos una hostessa de la secció de formatges curats del Carrefour. El Francisco Antonio maleeix en silenci el meu arbre genealògic, remuntant-se fins als primers ibers de la Cerdanya. El Tom, el samurai, roman impassible. El senyor Yakisoba i el senyor Mutenroshi aixequen la mirada amb l’interès més genuí que ha existit en aquesta reunió insuportable que va començar fa un milió d’anys.

—La copa Pompadour va ser un encàrrec de la reina Maria Antonieta, que, com ja sabeu, era l’esposa de Lluís XVI. —Els és igual qui era Lluís XVI—. Però el més rellevant de tot és que… —preparo la veu—, el més rellevant de tot és que la copa va ser dissenyada a partir de la seva teta esquerra —continuo tan tranquil·la, com si no acabés de pronunciar una paraula que en aquest país, dita en ple dia, et podria enviar a la presó—. I tot i que la teta era de la reina, la cultura popular li va atribuir el nom a Madame Pompadour, que era l’amant d’un altre rei. O sigui que la Pompadour no només va conquerir un rei, sinó també l’eternitat en forma de copa.

Voilà. Tximpum. En el moment en què he dit la paraula «teta», el senyor Yakisoba i el senyor Mutenroshi han oblidat el terrrrrroir del Priorat i la varietat carinyito, o com es digui. Ara mateix els és igual que avui al tàper del dinar hi portin un oniguiri de tonyina remollit i tres talls de tofu —que és el mateix que duien ahir i abans-d’ahir—. Han oblidat que les seves dones es diuen Jakata i Yukune i que aquest cap de setmana anaven a l’hort dels sogres a collir naps bicolors. Els és igual que l’únic motiu real pel qual van acceptar aquesta feina era per poder explicar als sogres i als amics que eren els encarregats de tastar els grans vins francesos arribats dels chateaux de la Borgonya i que, bé, no ha acabat sent el cas. En aquest instant, l’única imatge que ocupa el seu còrtex frontal és el d’una dona antiga hipermaquillada de blanc amb una copa enganxada en ventosa a la teta esquerra. Que miren la copa i els tiba la bragueta. I de cop pensen que encara són joves i que els cabells els brillen! I ja han assumit que no recordaran com afecta el terrrrrroir la varietat carinyito, però avui, quan surtin de l’hotel en direcció a l’oficina, pensaran a comprar-se una corbata de color salmó modern i anotaran que es queden deu caixes del nostre vi.

Jo somric, la boca horitzontal del Tom continua impertèrrita, i el Francisco Antonio i els seus ulls superoberts comencen l’exorcisme.

Plou a Tòquio. Un cop acabada la reunió m’he dutxat, m’he untat amb un quilo de crema hidratant Geranium Leaf i m’he posat una samarreta vermella que em fa una clavícula preciosa.

Quan he entrat a l’ascensor per anar-me’n cap al sopar al qual ens ha convidat el Tom, només m’han calgut set dels cinquanta-dos pisos per contestar al grup de WhatsApp de les meves amigues:

Evidentment que vindré! Esteu boges?!

Demà passat és un dia que he esperat tota la vida. De fet, l’espero des que era una nena: demà passat ens colarem a la casa prohibida més famosa de la Cerdanya.

Llavors, per fi, he sortit de l’hotel i he tornat a sentir l’asfalt a les sabates.

Després d’una bona caminada he deixat enrere els carrers estretíssims del Golden Gai, els bars per a tres persones, les façanes repletes de senyals i les aures de vapor.

Soc a l’adreça que m’ha passat el Tom i l’aigua transporta olor de ciment i caldo d’ossos. Aquest també és un carrer estretíssim, clàssic del barri, on manyocs de cables negres adornen els edificis com cabells infinits. Però no hi ha gent.

Passen cinc minuts de l’hora acordada. Que estrany! Reviso les coordenades del restaurant que ens ha enviat el Tom i comprovo que són correctes. Però al número 7 no hi ha cap restaurant, ni cap casa, res. Només una porta amb aires de magatzem abandonat. L’Off Golden Gai.

Sota la boirina hivernal del Tòquio del 2014, el Francisco Antonio apareix, per fi, al cap del carrer. El paraigua elevat li estilitza encara més la figura, i des de la distància, sense sentir-lo parlar, aprofito per estudiar-li el cos.

La bellesa masculina clàssica, el macho ibérico, la mecànica àgil, els pantalons que marquen —massa?— paquet. Mira que està bo, el tio, però tanta verborrea li esborra el pectoral. De cop s’atura a mig camí, encaixa el paraigua entre l’espatlla i el coll i, obviant les normes urbanes de no fumar al carrer, s’encén un cigarro amb l’art únic, rebel i expeditiu de qui ha sigut quillo a l’adolescència.

El Francisco Antonio vindria a ser un home de cap a peus. El primer de cinc germans, va créixer en no sé quin poble perdut d’Andalusia, dins d’una casa de color vainilla amb les expectatives clàssiques del primogènit. Una Derbi a peces, la universitat de nit i el Telediario al costat del pare. La camisa de paleta i el fum del Ducados. A casa mai s’han canviat les cortines, ni els coixins, i el luxe més pompós que es permeten és el pernil de bellota que entra cada Nadal amb ovacions similars a les que se li haurien ofert a Carmen Sevilla si hagués vingut al poble a rodar una pel·lícula.

Quan els Fernández al complet es reuneixen davant la pota ibèrica, el pare Francisco l’estrena amb cura teatral i la mare Francisca la reparteix amb eficiència, com ho ha gestionat tot sempre, fet que també inclou amagar el pernil al garatge quan els cosins de Sevilla s’instal·len per tocar la zambomba de la Nochebuena a la Nochevieja.

Quan van fitxar el Francisco Antonio per a aquesta feina, la seva mare li va dir: «Qué orgullo, hijo», i li va girar tots els colls de les camises. Tot seguit, es va comprar unes sabates de pell marró amb punta que cuida amb devoció i artesania per poder-se-les posar als infinits casaments dels seus cosins de Sevilla. Que ell és el gran i són disset, joder.

El Francisco Antonio camina pels carrers de Tòquio amb una curiositat moderada, sempre enfocat als objectius comercials que calcula amb els key performance indicators de l’Excel que va aprendre a fer anar a còpia de cursos per a adults a la Universitat de Màlaga. Perquè el Francisco Antonio, com a primogènit i propietari d’una Derbi a peces, no hi ha res que es prengui més seriosament que el seu sou mensual. I encara que demà tots dos carregarem la maleta de les mostres de xampús que haurem agafat de l’hotel —i del carretó desatès al mig del passadís—, el Francisco Antonio no deixarà que els key performance indicators es vegin amenaçats perquè a aquesta catalana simpàtica li faci gràcia parlar de la teta de l’Antonieta, per molt anglès de Harvard que tingui.

—Maco, Tòquio, oi? —pregunto amb un somriure cordial de retrobada.

—No està malament… —Però en realitat al Francisco Antonio li és igual ser aquí que a Móstoles.

—Per cert —continuo amb el somriure—, a tu tothom et diu Francisco Antonio?

Fa una última pipada de Clint Eastwood quillo i apaga el cigarro a terra amb un gir de turmell irresistible.

—No, només tu. —Expulsa el fum com si li fes mal.

—Com?

—Tothom em diu Pepe.

—Pepe? Però si et dius Franci… I per què no m’ho has dit? He invertit una tercera part d’aquest viatge pronunciant el teu nom!

—Doncs m’ho hauries d’agrair, perquè en realitat em dic Francisco Antonio David José.

—Impossible.

El Francisco Antonio David José no riu, perquè encara està enfadat pel tema de la teta de l’Antonieta. Es treu la cartera i m’ensenya el DNI amb aires de triomf dissimulat.

—Mira, pots batejar algun dels personatges de la novel·la aquesta que tens a l’ordinador. —Nus al coll—. Rita, hem de parlar. —Intento no mirar-li el paquet—. Primer: tema aigua! No hi ha cap part del procés enològic en què s’afegeixi aigua al vi! Però d’on ho has tret, això? Blasfèmia! —No li miris el paquet—. I el guió! No et pots petar el guió acordat d’aquesta manera. És una falta de respecte als cellers que representem i a la subvenció del Govern d’Extremadura, que ha finançat el viatge, i…

—Una subvenció del Govern d’Extremadura???

—Però… Què? —Fa un pas enrere, com si m’acabés de veure per primera vegada—. Però com et penses que hem arribat aquí?

I en aquest mateix moment la porta del magatzem abandonat s’obre darrere meu. Davant d’una cortina negra apareix un Tom molt afectat.

—Bona nit a tots dos. Voldria demanar-vos perdó per la demora.

Per l’amor de Déu, que només passen vuit minuts.

—Tranquil —li dic—, no et preocupis, que…

Però és massa tard. El Tom ha iniciat el ritual de la re­ve­rència. I considerant que aquí les reverències són propor­cio­nals a la transcendència del moment, aquesta promet ser llarga. Encaix de braços als laterals del cos, ulls tancats, i tors inicia descens. El Pepe em mira amb els ulls obertíssims. Calculo que en el temps que durarà la reverència, el Pepe i jo podríem anar a les Fiji, començar una vida com a instructors professionals de submarinisme, casar-nos i tenir dos fills, de nom Maui i Vaiana.

Per fi, tres generacions d’humans més tard, el Tom obre els ulls.

—Reitero les meves disculpes més sinceres. Ara —somriu—, seguiu-me.

Darrere la porta de magatzem, una cortina de vellut fos­ca omple l’espai. Darrere el vellut, ciment. Unes escales de garatge baixen en forma de cargol. El Pepe ens explica com aquest ciment li recorda el del pàrquing de l’hotel d’un dels casaments dels seus cosins de Sevilla. Baixem un pis, dos pisos, tres pisos. Arribem fins a una porta custodiada per un segurata. Sembla que inicien reverència. No, per l’amor de Déu, que tinc molta gana. Però és ràpida: el segurata obre la porta.

Del ciment passem a la fusta. Veig sardines damunt de fustes, naps bicolors, niguiris i brotxetes de colors. Canyes de bambú en una pica. L’espai és una oda a l’austeritat, la calidesa i la contenció estètica moderna. Però la simplicitat no n’esborra l’autenticitat. La sardina té entranya. L’electricitat del wassabi m’activa la saliva. Els cuiners van de blanc i tots els comensals ens miren.

Què és aquest lloc? Per què tant de misteri a l’entrada? Si és un restaurant normal i corrent…

No hi ha taules; el restaurant és una barra en forma de quadrat i la cuina hi passa al mig. Ens asseiem a la barra més allunyada, entre reverències informals, fins que apareix el xef. Un home robust, de cap rapat, que a cada gest emana el que només puc descriure d’una manera: noblesa. La reverència que intercanvien amb el Tom és diferent de totes les que li he vist fins ara. Hi intueixo jerarquia, complicitat i… potser… tendresa?

El xef noble es presenta:

—Soy un gnomo, y aquí en el bosque soy feliz. —Somriu—. Bajo un árbol vivo yo, junto a su raíz.

El Pepe i jo ens mirem. El Tom no tradueix. Se suposa que està parlant en anglès? Sí, se suposa que està parlant en anglès. Merda, no sé si això ho podré dissimular. Recorro a les mostres corporals internacionals d’interès i aprovació: afinació de la mirada, mà a la barbeta, somriures aleatoris… Tot a la vegada.

El xef ens serveix un sake a tall de benvinguda i demana a un dels seus cuiners que procedeixi a servir el primer aperitiu. El Tom demana un segon sake.

—Aquest és el primer plat de kaiseki. —El Tom ens explica el plat amb un petit moviment de braç i jo penso que això em ve molt de gust, però que després de set dies, quines ganes que tinc d’un entrepà de llonganissa.

—Què diu, dels monjos? —pregunta el Pepe.

—Quins monjos? —responc. Sec enmig de tots dos, i amb la remor de la cuina el Pepe no sent res. El Tom es fot el segon sake i en demana un tercer.

—Parla d’aquells monjos momificats? —insisteix—. O es­tà repassant l’Excel? Perquè he calculat que els key performance…

—Que no, Pepe, ni monjos ni Excel! Relaxa’t i beu, hòstia.

—Kampai! —crida el Tom.

—Kampai! —Aixeco el meu primer sake i tots tres fem txin-txin.

—Ens mereixem aquest sopar —diu el Tom— com a comiat d’aquests dies intensos i fructífers.

Quart sake en menys de deu minuts.

—Veig que estàs content, Tom! —Miro el got.

—Aquesta nit alliberarem els esperits, Rita.

—Vols dir els spirits, les begudes alcohòliques?

—No, Rita —continua el samurai—, els esperits: la lleialtat, el coratge, la humilitat, la paciència, la generositat… L’honor, Rita! Aquesta nit alliberarem l’honor!

—Només volia emfatitzar —crida el Pepe— que a partir d’ara els meus actes ja no entren dins de la jornada laboral.

—Kampai! —El Tom alça el seu cinquè sake. Se’l beu de cop i després s’aixeca per fer-nos una reverència com a símbol d’agraïment del final de la jornada laboral. O sigui que és de les llargues. El Tom tanca els ulls. Inici del descens. Torno a visualitzar les Fiji i la nostra escola d’instrucció de submarinisme, el Maui i la Vaiana, una vida sencera i tropical. El cos del Tom retorna a la verticalitat. Ara sí, fi oficial de la jornada laboral.

Dues hores i tretze sakes més tard, arriben les últimes postres, que posen punt final a un menú d’un milió de plats que les meves papil·les gustatives mai oblidaran.

Quedem només mitja dotzena de comensals i la porta fa estona que està tancada. El Pepe parla amb la japonesa que s’asseu al seu costat, que sembla que no parla anglès, però des que li ha vist el paquet se li ha disparat la capacitat morfosintàctica.

El Tom manté una harmonia motora impossible per la quantitat de sake que té en sang, però les mirades que em llança darrere les seves ulleres quadrades ja no són tan subtils. Jo em limito a gaudir d’aquest moment, de la dolça boirina del sake a la sang, de ser en un restaurant —clandestí?, no ho sé, és igual— enmig de Tòquio, amb el sentit del gust de festa major, envoltada de desconeguts, en una nit d’hivern qualsevol.

De cop, un petit remolí invisible travessa el restaurant, com si toquessin les campanades d’un rellotge imaginari. El xef noble ve cap a nosaltres i, amb una subtil —i curta!— reverència, ens convida a seguir-lo. Avancem per un petit passadís i ens aturem davant un altar ancorat a la paret. L’altar consisteix en una casa real feta amb fusta clara, amb llumets i plantes inclosos, que queda a l’altura dels ulls. El xef presenta els seus honors davant l’altar, i pica tres vegades de mans: clap, clap, clap. Jo faig el mateix: clap, clap, clap; però el Tom i el seu braç ràpid de samurai m’aturen. Em fa que no amb el cap. Immediatament, el xef noble fica, els dits entre les fulles de la maqueta de fusta i toca el timbre de la casa en miniatura.

Com? Qui representa que ha de sortir-ne? Potser no parlava en anglès i sí que es referia als gnoms?

Fa dues passes enrere. Per un instant, tinc por que David el Gno­mo surti d’aquesta caseta de fusta en miniatura. Què duia el sake?

La porta de l’altar s’obre i jo em cago. Però, contra tot pronòstic, David el Gnomo no apareix. El timbre que ha premut és el botó secret que dona pas a una altra cambra. Amb un espetec antic, l’altar obre una porta, de la mida d’un humà estàndard, que ens porta a una sala menys lluminosa.

Aquí també ens dona la benvinguda el vellut, però aquest cop és vell i esparracat. Som en un bar clandestí. Hi veig sofàs, fum de cigarros, vinils i un petó en públic. La nova millor amiga del Pepe, que s’ha afegit a nosaltres, acompanya les paraules amb gestos del tot insuficients per a la comprensió de l’andalús. Però ell assenteix i riu alt i fort. A les parets de fusta fosca pengen marcs coberts de pols des de fa més de cinquanta anys. L’olor és densa i indesxifrable, perquè no és el fum dels cigarrets el que s’hi respira, sinó tot el que s’ha viscut aquí dins, entre l’escala que grinyola i la porta que es tanca darrere nostre.

El Tom, el xef i jo seiem sols a la barra. Explico al xef com m’ha emocionat amb cada plat que ha cuinat. Ell assenteix, complagut, i reitera:

—Soy siete veces más fuerte que tú.

El Tom somriu. El xef assenyala una foto en blanc i negre d’una família, entenc que la seva, penjada a la paret. La barra de la foto és la mateixa on ara recolzo els braços. L’explica:

—Soy muy veloz. Y siempre estoy de buen humor.

—I a més —afegeix el Tom amb orgull—, aquest bar on som, Rita, és l’últim bar dels anys cinquanta que queda al barri del Golden Gai. La majoria els van cremar els yakuza per forçar els propietaris a vendre’ls… —El Tom observa el líquid al fons del got, gaudint del preludi. L’aura de misteri que el persegueix sempre es fa més densa i més fosca—: Però el dia que els yakuza es van presentar aquí amb l’última amenaça, el meu pare va aconseguir salvar el bar.

—El teu pare???

Miro el meu got. Miro el seu got. El bar sencer és una postal a la penombra, les converses dels que som aquí només viuen dins de la distància que hi ha entre nosaltres, els nostres gots i la fusta antiga que ho cobreix tot.

Amb el primer glop, el Tom tanca els ulls. Aquest home caurà a terra. L’angle dels llavis revela que no és un glop qualsevol, que el paladar li porta records d’amor i de por.

—Aquest bar és meu.

Bum.

—Ha sigut de la meva família durant segles. I ell —assenyala el xef, el David el Gnomo— és el meu germà.

Bum-bum!

—Tota la gent que és aquí ara —assenyala la sala amb el got enlaire i els ulls mig tancats— són amics. Fills del barri i de la història. Aquest és un temple consagrat al respecte i al record.

—Uau… Doncs gràcies per convidar-nos-hi —dic, i ell respon amb una reverència agraïda.

Tinc una quantitat indecent de preguntes, però el Tom alça el got perquè brindi amb ell. Se’l fot tot. Me’l foto tot. I com si hagués estat esperant aquest moment des que em va fer la primera reverència només baixar de l’avió, em diu:

—Estàs perdent el temps, Rita.

De cop, el sake ja no és tan gentil. Empasso. Tusso.

—Perdona?

—L’estàs perdent tu i ens el fas perdre a tots. A mi, al Pepe, a la teva empresa i als nostres clients. Tu no hauries de ser aquí, al Japó, venent vins… —silenci—, però això ja ho saps.

El Tom parla amb una tranquil·litat estremidora. Jo no sé què dir, i ell continua:

—A mi tampoc m’importa el vi, però faig aquesta feina perquè l’he escollit. Perquè vull.

—Perdona, però a mi sí que m’importa el vi. —Em poso tan seriosa com em permeten els sis sakes—. He crescut en un restaurant, i la gastronomia és la meva vida i la meva religió. Però, a part d’això, el més important és que faig bé la meva feina.

El Tom beu, i jo em justifico.

—El tema de posar aigua al vi, m’he col·lapsat un moment… —I jo què sé!

—De fet, hi ha alguns casos en què es posa aigua al vi, però això és un altre tema…

—Ho veus??? —L’excitació em fa marejar.

—Rita, centra’t; jo ja m’he atrevit amb el que m’havia d’atrevir. Ara et toca a tu.

—Escolta, Tom, a què ve tot això, ara?

Què es pensa que sap, aquest home, de mi? Si només m’ha vist vendre vins amb catàlegs de plàstic i parlar de tetes del segle XVIII.

—El bàrman d’aquest matí.

—Què li passa?

—Tu ets l’única que t’has adonat del que li passava —em mira fixament—: ni el Pepe ni els clients. Quan s’ha tocat la polsera… Només ho has vist tu.

Em quedo muda.

—Has vist el color de les tenebres a la llum d’una flama?

—Les tene…? En una…? I jo què sé.

—Aquí, al Japó, som capaços de veure bellesa en llocs aparentment insignificants als ulls dels altres…

No reacciono. Tot seguit, el Tom llança una frase seca al seu germà:

—Pistatxo també es diu festuc!!!

El germà agafa una altra ampolla. L’explosió de fetge ha de ser imminent. El Tom es queda en silenci. Busco el Pepe, a qui trobo estirat com una sirena d’elegància insòlita als es­glaons que porten al pis de dalt. La seva amiga és a la barra demanant una altra ronda. Sembla que el sake ha aniquilat les paraules de l’andalús. Increïble. El Pepe em saluda de l’única manera que l’alcoholització total permet als seus músculs: traient la llengua. Penso que els cosins de Sevilla no aprova­rien aquest canvi de paradigma.

—El secret de la vida i la bellesa és a les ombres, Rita. —El Tom olora el líquid renovat al got. L’aire pesa.

Continuo muda.

—Aquí expliquem les històries d’una altra manera. El món es fixa en la llum i nosaltres ens fixem en les tenebres. L’ombra com a definició de bellesa, però també com a escletxa de la veritat. I tu, Rita, tens l’estranya capacitat de navegar entre els dos mons.

—I què vols dir amb això? —Parlo, per fi.

—Doncs que no hauries de ser aquí venent vins.

—Això ja m’ho has dit.

—Para de perdre el temps, Rita, que quan fuges dels somnis cavalques cap a la mort.

—Joder, no cal que ens posem tan dramàtics, no?

—Sí, cal. Perquè només l’honestedat amb tu mateixa et portarà fins a una vida que valgui la pena viure.

—Ho dius per la novel·la que vull escriure?

—Tu sabràs.

El Tom beu. Ja fa estona que s’han acabat les cançons jo­vials i ara, com si el fil musical ens llegís la conversa, sona una espècie de jazz fosc. Els primers indicis clars de la decadència motora del samurai per afectació de vint-i-cinc sakes comencen amb subtils caigudes de cap. I com si anticipés la fi de la consciència, el Tom s’aixeca d’un salt.

—QUE PISTATXO TAMBÉ ES DIU FESTUC!!! —El Tom torna a cridar al seu germà—. I PUTA ES DIU BARJAULA!

Tot seguit el germà es treu el clauer personal per obrir un calaix de fusta antic, i del calaix treu una altra clau que sembla encara més antiga que el calaix.

Obre una porta i entro en un passadís fosc darrere de dos samurais prejubilats amb més alcohol que sang a les venes. Em tranquil·litzo pensant que en menys de dos dies seré a casa. Som en una cambra secreta? O potser és el magatzem? Sí, és el magatzem.

Hi ha una butaca que fa olor de ratafia. Amb cura, el Tom remou un llençol de fil impecable que cobreix un gran rectangle i davant nostre es presenta un moblet de fusta amb cent calaixos petits, numerats del primer a l’últim. I com si el moble de calaixos fos un esperit vingut del més enllà, tots dos germans li ofereixen la reverència més generosa que els he vist fins ara.

—Omikuji. —Em presenten el moble.

Estic quieta i ells obren els ulls.

Faig una reverència. L’encerto.

El germà palpa la part superior del moble fins que hi troba una caixa cilíndrica.

—¡Soy un gnomo! —M’ofereix la caixa.

—Sacseja-la! —exigeix el Tom.

Jo no em puc creure ni on soc ni què faig, ni qui són aquests dos, ni què és aquest moble ni aquesta butaca amb olor de ratafia, però la sacsejo.

De la caixa trec un pal llarg i prim, com una mena de Mikado, amb el número trenta-quatre.

—És el meu número preferit! —exclamo.

Però em miren com dient: «Calla». El Tom obre el calaixet del moble amb el número trenta-quatre.

De dins, n’extreu un paper i mira el seu germà amb un somriure d’absoluta victòria. Bufa la pols del paper amb cura quirúrgica i l’obre. Conté quatre missatges emmarcats en rectangles que els germans llegeixen amb una atenció extrema. L’expectació és la mateixa que la del penal de la victòria de la final del Mundial. Quan arriben a l’últim dels rectangles, els germans s’aturen al mateix punt… i es tornen a mirar.

—Què? Què hi diu?

Discuteixen com si no quedés clar si la pilota ha entrat o no.

—Con los trolls y las mofetas —afirma el germà, preocupat—. Voy corriendo de aquí para allá…

El Tom es posa la mà a la boca. Sembla que la pilota no ha entrat. Quina tensió, hòstia.

—Edamames! —crido—. Però què passa?

Tots dos germans observen el paper, nerviosos, primer l’estenen amb totes dues mans damunt d’una tauleta i després l’allunyen per observar-lo un cop més amb el rictus més se­riós que he vist en aquest país des que hi vaig aterrar. Sembla que per fi han desxifrat el missatge. I el que hi han vist els evapora l’alcohol de cop.

El Tom em comunica el veredicte:

—Tens un foc a dins, Rita.

—El que deus tenir foc ets tu, amb la quantitat de sakes que t’has fotut… —Ric, nerviosa.

Però ells no riuen. Em mirarien amb indignació, si no fos que el que acaben de descobrir els ha congelat el cos.

—Però, aviam, amb tots els respectes… —faig una reverència incoherent—, si només he tret un pal de Mikado d’un calaix amb un paper i…

—Plaça de les Olles!!! —m’atura el Tom amb un crit de samurai.

L’ofensa és majúscula. De cop, la ratafia fa olor de gasolina. A mi, això cada cop em fa menys gràcia. El germà fa un pas enrere.

—Respecte, Rita! L’omikuji té mil anys d’història. Ha predit amb absoluta precisió governs i fortunes durant segles. Aquest omikuji va alertar-nos que els yakuza venien a incendiar casa nostra, aquest bar, i ens vam poder preparar. I van cremar centenars de bars, però el nostre és un dels tres que han quedat. L’omikuji et prepara per al que vindrà i…

—¡Soy un gnomo! —El germà torna a apuntar l’últim rectangle.

El Tom agafa el paper amb una calma terrible.

El germà em mira:

—Soy un gnomo… y aquí en el bosque…

—Tom, tradueix, joder!

—Ets en una cruïlla. Una cruïlla del destí.

—Com?

—De fet… —torna a mirar el paper, el germà fa un pas enrere—, ets a la cruïlla més important de la teva vida.

Tots dos germans se situen davant meu i m’ofereixen una reverència funerària.

—Tens un foc a dins.

—Quin foc?

—El que et bull, Rita… L’incendi.