Prefaci

César Ritz (1850-1918), conegut com el rei dels hotelers i l’hoteler dels reis, mereix un capítol —per no dir una novel·la— a banda. Per això, i també per oferir el context sobre l’origen de la famosa cadena d’establiments que precedeixen l’hotel de Barcelona i que l’inclouen, compartim algunes curiositats de la trajectòria del seu fundador.

Ritz era el més jove de tretze fills d’una modesta família camperola de Suïssa, que va rebutjar convertir-se en aprenent de ferrer, contra els desitjos del seu pare. Quan aquest va preguntar-li quin rumb pensava seguir a la vida, ell va respondre: «Cambrer d’hotel».

Un cop dins la indústria hotelera, en pocs anys va enfilar-se des dels esglaons més baixos fins a convertir-se en el propietari del millor establiment de Baden-Baden, al qual va donar un segell propi. Va plantar-hi un jardí exuberant, va innovar en la il·luminació dels espais, en les minutes, va omplir el celler de vins fabulosos i les taules, de flors exòtiques, fins que va aconseguir que el seu restaurant fos centre de reunió de la més alta societat. Però, sobretot, César Ritz va ser un innovador que es va avançar a les necessitats dels clients i a la seva època en molts aspectes, un dels més destacats dels quals va ser la instal·lació de banys complets a les suites.

Ara bé, han transcendit poc altres detalls, tan inversemblants i representatius del seu caràcter perfeccionista, com que es canviava fins a quatre vegades al dia de vestit sastre, o que va haver de ser ingressat en un hospital psiquiàtric després de patir una crisi nerviosa fruit de l’esgotament, durant la qual va escridassar i llançar objectes contra uns convidats al seu hotel de París. De fet, mai se’n va recuperar del tot.

Part de l’èxit de la seva cadena d’hotels arreu del món, però, fou degut al llegendari binomi creat amb Auguste Escoffier (1846-1935), conegut com l’emperador dels xefs, en complementar per primera vegada en la història el servei d’allotjament i el d’aliments i begudes en un.

L’origen del Ritz Barcelona és molt peculiar pel detall que és l’únic allotjament de la saga hotelera que no estava situat en una capital de país. L’excepció va ser possible gràcies a Francesc Cambó, qui va convèncer el seu fundador del potencial de Barcelona. I no sols a ell: també a tot un grup d’accionistes en una operació econòmica excepcional en aquells temps, entre els quals hi havia Eusebi Güell i el vescomte de Güell.

Al llarg del 1918, la construcció del Ritz de Barcelona va suposar tot un repte per als seus impulsors, que van haver de posar-hi diners i superar molts entrebancs, en coincidir aquest moment amb la Primera Guerra Mundial: des de l’accident mortal d’un obrer, que va caure des de la bastida més alta, fins a l’explosió d’una bomba amb l’objectiu de dissuadir els treballadors. Però el pitjor van ser els boicots dels més de dos-cents empleats, i els continus actes de sabotatge, que van suposar pèrdues econòmiques astronòmiques.

A finals d’any, la immensa majoria de restaurants, fondes, hotels, cafeteries i cases de menjars estaven tancats a causa de la vaga general. Cambrers i cuiners reclamaven la implementació de la jornada de vuit hores, segons el decret llei que el Conde de Romanones havia proclamat a l’abril, amb un dia setmanal de festa sense minva del salari, i vint-i-cinc pessetes de jornal per setmana. La situació esdevingué insostenible i alguns negocis es van veure obligats a tancar les seves portes. Però no el Ritz, que va acceptar totes les condicions per poder tirar endavant l’ambiciós projecte. Al seu capdavant hi havia Jacint Montllor i el xef basc Antonio Azcoaga, rellevats més endavant per Ramon Tarragó i el seu cunyat.

Per tal que el lector es faci una idea de com era l’hotel, aquí oferim alguns aspectes i curiositats de la seva decoració. L’interior va ser pintat en tonalitats pastel de diversos colors per l’empresa Viuda de Manuel Bernat, mentre que les acolorides llosetes hidràuliques van ser confeccionades per E. F. Escofet i Cia., autors dels panots que pavimenten la major part de la ciutat. L’empresa Llardent va muntar els escriptoris del vestíbul, les taules dels menjadors i els salons, i també va contribuir a la instal·lació de les cabines telefòniques, tot i que la seva obra magna va ser el muntatge de la porta giratòria de l’entrada principal, una de les més grans construïdes fins ara i bastida sobre un espectacular marc de roure finament tallat.

El parquet de fusta massissa, amb una extensió de quasi dos mil metres quadrats, va ser muntat per l’empresa especialitzada Bastús i Queraltó i Cia. I dels forjats se’n va encarregar la prestigiosa empresa especialitzada José y Pedro Corbella, que demostrà el seu art en les baranes de l’escala principal, les claraboies i les reixes de l’entrada.

A l’ampla sala de lectura no tan sols hi havia a disposició dels hostes màquines d’escriure, així com paper de carta i postals amb l’emblema de l’hotel, sinó que també s’hi oferia el servei d’un secretari. El Ritz de Barcelona era el primer hotel d’aquesta cadena i del món a brindar-lo.

Les gairebé cent noranta habitacions, extremament espaioses, disposaven de bany propi, una aposta revolucionària del senyor Ritz, amb banyera de marbre, parets revestides amb rajoles i instal·lacions de canonades d’alta qualitat, i aigua freda i calenta. I també oferien una quarantena de cambres per al servei i l’escorta de la clientela, xofers, ajudants, etc.

Els capçals dels llits eren de bronze, més elegants i higiènics. Algunes habitacions també inclouen xemeneies vistoses, decoratives i senyorívoles, i armaris de paret espaiosos amb il·luminació interna, caixa de cabals encastada a la paret i telèfon. Les rajoles de les cambres de bany i de les cuines van ser fabricades expressament i instal·lades per la companyia ceramista Fill de Jaume Pujol i Bausis d’Esplugues de Llobregat.

El restaurant disposava d’una vaixella de porcellana exquisida de la reconeguda factoria de Royal Limoges. El servei de plata, i el parament, eren fabricats per la companyia anglesa The Goldsmiths & Silversmiths de Londres, així com una coberteria banyada en or fi, estrenada per Sa Majestat el rei Alfons XIII.

A la casa Herráiz y Cía. de Madrid se li va encomanar la il·luminació de totes les estances, seguint els criteris innovadors de César Ritz, juntament amb la instal·lació de les espectaculars aranyes dels salons, el restaurant i la sala de lectura, treballades en bronze i vidre de Baccarat. I la decoració amb palmàcies, els gerros i els testos eren de Perret et Vibert, de París.

Els dos-cents cinquanta parells de cortinatges i les tres-centes cortinetes, tota la tapisseria i els delicats brodats que els decoraven van sortir dels tallers de Perfecte Llosá. Però la llenceria va ser confeccionada per l’empresa de Francisco Coll y Cía., que servia la Casa Reial: estovalles, tovallons, llençols i coixins, tot finament brodat amb l’escut del Ritz. I dels uniformes del personal, frac negre per als cambrers i levita blava els porters i els conserges, se n’encarregava la sastreria Vicente Lloveras.

La casa Verdaguer i Cia., situada a la ronda de la Universitat, va instal·lar el sistema general de calefacció i els rostidors, gratinadors, taules calentes, forns a les cuines, com també els muntaplats i muntacàrregues, per a l’ús del personal i per pujar els equipatges a les habitacions. El sistema de refrigeradors i les cambres de les cuines i el celler, en canvi, els va muntar l’empresa York Mis. Co. de Pensilvània.

I per assegurar l’abastiment d’aigua, es van construir dos pous de seixanta-dos metres de profunditat, revestits amb planxes d’acer.

Les instal·lacions telefòniques van ser obra de l’Anglo-Española de Electricidad, una empresa situada al carrer Pelai. La centraleta era l’últim model de tipus americà, amb capacitat per operar amb dos-cents quaranta abonats, gràcies al qual les telefonistes podien rebre trucades i, alhora, el client podia contactar des de la seva habitació amb qualsevol dels tres criats de guàrdia que hi havia a cada planta. La mateixa empresa va instal·lar els seixanta rellotges elèctrics que oferien l’hora exacta a l’uníson per tot l’hotel, muntats en sèrie i connectats a un mecanisme central, alimentat per bateries, ubicat al soterrani. A part que a l’entrada de cada suite n’hi havia un, amb marc de bronze fos i cisellat a l’estil Lluís XVI.

Els més de mil panys de l’hotel van ser col·locats per la casa Mañach a fi de preservar la seguretat. Cada habitació disposava d’un d’ús exclusiu, i el client, d’una clau mestra amb la qual preservar encara més la seva intimitat, i, quan abandonava l’establiment, el pany es canviava per un de nou, tot garantint així que ningú pogués obtenir-ne un motlle per copiar-lo. La mateixa empresa va muntar la cambra cuirassada incombustible, l’accés de la qual era un secret custodiat per direcció, amb un gran nombre de caixes de cabals a disposició dels clients que desitgessin llogar-les per posar en lloc segur els seus objectes de més valor, tot i que la majoria de les habitacions ja disposaven de caixes de cabals pròpies.

Tot, fins a l’últim detall, pensat per fer de la visita una experiència inoblidable.

Al final del 1918 van acabar-se les obres de l’hotel, però les nombroses dificultats, l’escassetat i l’encariment dels materials i els freqüents desordres socials van impedir-ne la inauguració, posposada sine die.

El nou Hotel Ritz de Barcelona comptava en la seva obertura amb una extensa plantilla d’uns quatre-cents treballadors, entre els quals hi havia oficis de tota mena: impressors, argenters, cotxers, ascensoristes, tapissers, cellerers, cafeters, caixeres, telefonistes, grums, pintors, fusters… A banda de tot el personal del restaurant: la família.

Un altre període significatiu per al mític establiment va ser la Guerra Civil, al principi de la qual l’hotel es va requisar per convertir els seus luxosos salons en menjadors socials populars, rebatejant-lo amb el nom de Gastronómico nº1. Segons un noticiari: «El Ritz, que sólo era asequible a las gentes adineradas, se ha convertido en refugio amable de las gentes del pueblo. En sus grandes cocinas se prepara la comida para cuantos van al hotel a saciar su apetito. Los amplios comedores que antes ocupaban maquilladas y frívolas damiselas, grandes financieros, capitanes de industria, aristócratas ociosos y aventureros internacionales de toda laya, ahora están abarrotados de hombres, mujeres y niños humildes que siguen el ritmo de la sociedad que se está creando. Barcelona trabaja y come, esa es su fuerza y su virtud».

Malgrat la resistència dels treballadors, es van requisar catifes, coberts, mobles, vaixelles; però la seva actitud va salvar l’establiment de la destrucció absoluta. A banda de l’enorme pancarta de la façana, al vestíbul es va instal·lar una foto de Lenin de grans dimensions. En entrar, a l’esquerra, hi havia un cartell que deia: «Camarada: nosaltres i el que hi ha a la casa som al servei del poble. Respecteu-ho». Una mica més endins, un altre cartell afirmava: «Serà castigat amb mesures disciplinàries de caràcter revolucionari el que sostregui res». I, per acabar, un últim rètol informava: «Menjadors familiars populars. Esmorzar, de vuit a deu. Dinar, de dos quarts de dotze a una. Sopar, de dos quarts de vuit a nou». En pocs dies es van servir mil cinc-cents esmorzars, tres mil dinars i tres mil sopars, una afluència que superava amb escreix les expectatives dels mateixos sindicats. Les persones necessitades que no tenien res per menjar havien d’anar als sindicats respectius. Allà es comprovaven les dades i la situació de precarietat i se’ls facilitava un tiquet per a tota la família. Després s’havien de dirigir a la Tinència d’Alcaldia del districte respectiu, on se’ls lliurava un val per anar a algun dels menjadors de la ciutat. És clar que molts escollien el Ritz, per la morbositat de descobrir una altra dimensió socioeconòmica, impensable abans del conflicte. Mentrestant, l’allotjament també va acollir centenars de refugiats, molts d’ells menors provinents d’altres llocs d’Espanya, acompanyats pels seus mestres; i s’hi va instal·lar un hospital de sang de la Creu Roja, amb una secció de portalliteres.

Al principi del 1937, la Generalitat va iniciar negociacions per recuperar l’hotel segons el Decret de col·lectivització, però no va ser fàcil, ja que les forces sindicals es disputaven l’establiment. Un cop confiscat, van rebatejar-lo amb el nom d’El Gran Hotel, tot i que en els albarans continuaven escrivint «Ritz», per entendre’s.

Durant un breu lapse també va ser la seu de la Subsecció Sanitària dels Serveis d’Assistència Social de la Generalitat, i es va deslliurar per poc de ser la del Departament de Finances, gràcies a l’aleshores conseller en cap de la Generalitat, Josep Tarradellas, que va defensar-ne la protecció. Durant aquell temps també s’hi van organitzar actes culturals, com una exposició de quadres de Luis Quintanilla, amic d’Ernest Hemingway, el qual va anar-la a visitar expressament des de Nova York.

Quan el Govern de Madrid va instal·lar-se a Barcelona, però, la Generalitat va perdre’n el control. En aquella etapa s’hi van allotjar Negrín, Largo Caballero i oficials de Carrabiners, així com les representacions oficials estrangeres; fins i tot membres del Comitè de No-intervenció, de la Societat de Nacions, que tenien com a objectiu evitar la internacionalització del conflicte.

Acabada la Guerra Civil, de nou en mans dels seus antics propietaris, l’Hotel Ritz va començar la seva recuperació, moment en què la granja que dona títol a aquesta novel·la es converteix en el seu rebost viu i contribueix a fer-ho possible. Un tàndem gastronòmic molt sostenible propi de restaurants de renom i exclusius en l’actualitat.

Si el lector vol saber més sobre l’establiment, a banda de llegir aquest llibre, pot consultar l’apartat de documentació al final.