La Llotja de la Seda

Juan Francisco Ferrándiz

Fragment

cap-1

NOTA DE L’AUTOR

Els fonaments

Els grans canvis de la humanitat no s’aconsegueixen únicament destruint. Així neix una història que està ambientada a València, però que és universal.

Sorra, calç, fusta, ferro i, sobretot, pedra. Aquests són els ingredients que van necessitar els pedrapiquers valencians per construir un dels edificis més imponents del món, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1996: la Llotja de la Seda. Tanmateix, aquest espai, de columnes hipnòtiques i imatges misterioses als murs, va ser alguna cosa més que tan sols un lloc destinat al comerç; revela una inflexió en la mentalitat de la gent del moment. I és que la llotja i la trama de la seva construcció reflecteixen un canvi d’època: es tractava d’un temple per a les activitats de l’home, no per venerar Déu. Això va constituir una revolució i, per a molts, un insult, en veure l’ombra de l’ensulsiada de les seves creences i del seu món… El títol d’un noble val ben poc quan la intel·ligència d’un comerciant el pot portar a convertir-se en el seu igual. Potser per això alguns es van oposar a la seva construcció utilitzant armes tan antigues com el robatori o la corrupció.

Ara bé, els qui van fer servir les mans per construir-la tenien una altra filosofia, volien progressar i deixar constància de la seva història a la pedra, de qui eren i de com eren els valencians, de les seves pors i els seus anhels, fins i tot de què va passar al voltant de la seva edificació: els misteris, les lluites de poder i de sang, les llegendes i fins i tot les anècdotes.

D’aquestes històries, algunes amagades i altres d’explicades a plena llum, neix aquesta novel·la, que revela un secret ocult durant segles. A través dels personatges que esteu a punt de conèixer —alguns són reals, com Joan Ibarra i Pere Compte, d’altres són fruit de la meva imaginació, com la Francesca— i de les seves passions, els seus temors i les seves lluites, explico la història d’un edifici, d’una època i d’un poble capaç d’enfrontar-se a la por i al canvi i de crear una cosa tan bonica com la Llotja de la Seda tan sols amb sorra, calç, fusta, ferro i, sobretot, pedra. Més endavant va arribar la seda.

Un edifici amb ànima. Un enigma històric no explicat fins ara.

PRÒLEG

La Colometa

València, vigília de la Pentecosta del 1469

«Avui serà el millor dia de la teva vida, fill». Això li havia dit el seu pare.

Però Joan Ibarra feia tard.

Va arribar corrents a la plaça de la Fruita. La campana Miquel tocava amb el seu so profund al campanar nou de la catedral, la torre octagonal més vistosa del regne. Una multitud entrava al temple. Ningú no es volia perdre les vespres ni la representació de la Colometa, la més esperada de l’any.

Per davant seu va passar una nena bruta i esparracada d’uns nou anys. La coneixia, sempre voltava per allà demanant almoina. Els pedrapiquers que treballaven en les reformes i les reparacions de la Seu li donaven menjar. Un d’ells, el pare d’en Joan.

—Una almoina. —La nena s’havia plantat davant una dama elegant, barrant-li el pas, i li oferia fulles de menta—. Fan bona olor.

—Aparta’t, paparra!

Un dels servents de la dona la va fer caure a terra amb una empenta.

En Joan va sospirar i s’hi va acostar per aixecar-la. La nena va escopir, rabiosa, i després va mirar el noi.

—Tu ets el fill del pedrapiquer Joan Ibarra. —Va somriure amb una coqueteria impròpia de la seva edat—. Les noies que van a missa diuen que ets el més guapo dels aprenents. Quants anys tens, dinou o vint?

—Dinou, i no siguis xafardera, Júlia. Tria millor a qui molestes o fes cas del mestre Baldomar. Si servissis en una casa, viuries millor.

La nena, un cop dreta, li va fer una ganyota de burla i se’n va anar corrents.

—Joan, però què fas? —Era el seu pare, des de la porta de l’Almoina de la catedral—. Au, vinga!

—Em sap greu…

Pare i fill tenien els mateixos ulls castanys dels Ibarra, serens i càlids. Tots dos amb cabells foscos fins a les espatlles, encara que el pare, després d’enviudar cinc anys enrere, els tenia més blancs. En Joan s’anava tornant tan forçut com el seu progenitor, ja que tots dos treballaven cada dia amb carreus molt pesants.

L’home el va arrossegar a l’interior de la catedral. Les naus laterals ja s’havien omplert de fidels, i les capelles les ocupaven els membres de les confraries de la ciutat. A la nau central, davant el cor, se situaven els llinatges nobles de València, per ordre de rang; a un costat, els honrats de la ciutat, la burgesia més rica. Després de la mort de la reina Maria de Castella, cavallers i ciutadans es disputaven la preeminència a les celebracions, com si es consideressin iguals, cosa que abans no passava.

Sense deixar que en Joan s’embadalís, el pare el va fer travessar una porta estreta que pujava fins al cimbori, damunt el creuer del temple. Era octagonal, amb grans finestrals d’alabastre i gairebé tan alt com el campanar. A sota mateix hi havia l’escenari per a la funció de la Colometa: una tarima amb teles vermelles i garlandes vegetals.

En Joan era aprenent de picapedrer, com constava al contracte corresponent. Estava acostumat a les bastides, però abocar-se des de l’altura del cimbori li va fer encongir l’estómac. La balustrada que envoltava l’octàgon era molt baixa i des d’allà els fidels semblaven formigues movent-se amunt i avall.

Hi havia fusters, pedrapiquers, músics i coetaires, una vintena. Cada any, el capítol catedralici els encomanava la tramoia de les funcions religioses, com ara el Cant de la Sibil·la o la Colometa, perquè coneixien l’edifici millor que ningú. Ser elegit per a aquella tasca proporcionava molt de prestigi. Per a en Joan, ser allà amb el seu pare significava veure acomplert un anhel.

El buit del cimbori sobre l’escenari es cobria amb un gran llenç pintat com un cel blau amb núvols, que descorrerien en el moment decisiu. Més amunt hi havia les politges per fer baixar la famosa Colometa. Però això seria al final.

En Joan va notar una mà enorme sobre l’espatlla.

—Estàs content, noi?

—Hola, Valentí. Ser aquí és un somni!

Era l’esclau del mestre Francesc Baldomar. Gros com una muntanya i amb la pell negra.

—Malgrat que el mestre no vol mai aprenents durant les funcions, has demostrat que ets un bon tallador de pedra, i aquesta és la seva manera d’agrair-t’ho. Et vol proposar que preparis l’examen per a menestral. No tens l’edat, però sí les qualitats.

—Aprofita-ho, fill —va dir el seu pare, orgullós—. Era la notícia que li havia de donar aquell dia—. Si et veiés la mare…

Tots dos es van mirar emocionats. Encara la trobaven a faltar.

—Aprovaré l’examen, per ella, pare.

Prop seu hi havia l’esmentat Francesc Baldomar amb uns quants homes. La seva mà dreta, el menestral Jaume Castellar, els va aturar.

—Ibarra, ara no molesteu el mestre, que la funció està a punt de començar.

—Deixa’ls passar —va dir en Baldomar darrere d’ell—. Avui és un dia important, Joan. L’Esperit Sant davallarà sobre València. Des d’allà sota sembla un miracle i aquí a dalt cal mantenir el secret.

—Sé guardar secrets, mestre.

—El nostre ofici en té molts. —En Baldomar va assenyalar la catedral—. Que les pedres aguantin segles suspeses damunt els fidels només sap fer-ho Déu, i nosaltres. El teu pare t’ha explicat la proposta que han fet els mercaders al Consell?

—La nova llotja. —Va somriure—. Últimament no es parla de res més.

—Serà un edifici que deixarà el món meravellat —en Baldomar va mirar el seu pare—, i vull que hi treballin els dos Ibarra.

—En Valentí i jo li hem anunciat que ha de fer l’examen de menestral.

—Deixaràs de ser aprenent. T’ho mereixes. En parlarem quan acabi la funció.

En Joan, amb els ulls humits, va abraçar el seu pare. Ser menestral amb en Baldomar era el somni dels aprenents de pedrapiquer de tota la Corona. Era dels pocs mestres que encara construïen obres grandioses, com les torres de Quart o l’arcada nova que unia la catedral amb el campanar. I la llotja seria un esdeveniment històric.

—T’ho he dit: «Avui serà el millor dia de la teva vida».

Es va sentir una campana i el cor d’infants es va posar a cantar.

—Comencen les vespres —va anunciar en Baldomar—. Tothom al seu lloc.

A en Joan li va tocar ajudar un dels menestrals predilectes d’en Baldomar, Pere Compte. Tenia trenta anys i en el gremi deien que estava destinat a ser el successor com a mestre de la Seu. El va saludar amb una encaixada de mans. En Compte apreciava el jove Ibarra pel seu gran interès a aprendre els secrets de la pedra.

—La nostra feina consisteix a obrir el cel perquè baixi la Colometa —va explicar el menestral—. Sembla fàcil, però el llenç pesa molt i hem d’evitar que s’arrugui.

Les vespres van durar fins que es va fer de nit. Després de l’últim càntic del cor, la remor dels fidels va augmentar.

—Que l’Esperit Sant i la Verge guiïn les nostres mans! —va cridar en Baldomar.

—Amén —van respondre tots.

Molts es van senyar, entre ells en Joan.

Pare i fill, un a cada costat del cimbori, es van mirar per animar-se. Els menestrals eren els qui manejaven la davallada de la Colometa; l’acció més delicada.

La porta lateral de la catedral, la dels Apòstols, es va obrir i van entrar els actors vestits d’apòstols, amb perruca llarga i una aurèola de llautó. L’únic personatge que no era representat era la mare de Déu: es tractava d’una talla de fusta. Van seguir les tres Maries, interpretades per homes; com cada any, l’expectació més gran la causava la cabellera de Maria Magdalena. Els cabells rogencs eren de dona, llargs i exuberants. Gairebé sempre d’alguna prostituta del bordell, que els venia per a la funció.

Era un teatre sacre amb què es mostrava al poble els fets del dia de la Pentecosta. Els deixebles van pujar a l’escenari, que simulava una casa humil, i van cantar versos i motets en valencià arcaic, secundats pel cor, segons una consueta de l’època del rei Jaume I. Els ajudaven una selecta capella de ministrers, amb violes, llaüts i flautes. Des del cimbori seguien atents la representació. Durant la Pentecosta va néixer l’Església i a València recreaven aquest esdeveniment amb uns efectes espectaculars.

Amb l’últim himne, més solemne, dues files de trompetes des del capdamunt de la nau van fer vibrar el temple. A en Joan se li va accelerar el cor. Havia arribat el moment culminant, quan l’Esperit Sant davallava sobre els deixebles.

—Obriu el cel! —va manar en Baldomar amb ímpetu.

Van estirar les sogues, però el llenç amb prou feines es va moure.

—Més fort, maleït siga! —va cridar Jaume Castellar.

Era una lliçó; sols no eren res. En Joan va serrar les dents.

—Ara sí! —va exclamar en Compte, esquerp—. Tots alhora!

El llenç pintat pesava molt. Van estirar una vegada i una altra, amb la mateixa determinació i al mateix temps. En Joan es va encetar la pell i la soga es va tacar de sang, però el cel es va obrir i des de sota es va enlairar un clam eixordador. Van sonar fanfares de trompetes i càntics.

Al damunt del cimbori hi havia un altre cel superior, amb àngels de drap i ales de paper. Els coetaires van encendre petards gruixuts, coets voladors, fins i tot una bombarda. Van començar els focs artificials. Tota la catedral s’estremia amb les explosions que retrunyien i eixordaven la gent. Van esclatar uns quants vitralls, com cada any. Coets d’espurnes travessaven la nau central xiulant. Els cors valencians vibraven mentre el fum de la pólvora impregnava l’aire.

A en Joan li venien llàgrimes als ulls, com a tots els altres.

—Claror de lluna! —va manar en Baldomar.

Sobre el cimbori hi havia una lluna enorme de fusta i paper. Uns llums d’oli la feien brillar per darrere. La seu es desfeia en aplaudiments i crits mentre el cor cantava. Era la part més emocionant de la representació.

—Baixem la Colometa, amb molt de compte.

Tenia la forma de colom, més gran que dos homes, feta de fusta, amb plomes blanques i daurades. La van deixar un moment suspesa al cimbori perquè tots els fidels la contemplessin.

—Foc, foc! —cridaven en plena exaltació.

—Enceneu-los! —va cridar en Baldomar—. Banyeu-la de llum!

La Colometa estava eriçada de coets, gruixuts com braços, units per una metxa. En encendre’s, l’estrèpit i la resplendor van ser tan forts que en Joan va témer que el sostre s’enfonsés.

L’Esperit Sant davallava embolcallat de llum i llengües d’espurnes que impactaven contra els murs i els vitralls. Els xiulets eren eixordadors.

En Baldomar va manar als més joves que agafessin les dotze cordes enganxades a politges. Una li va tocar a en Joan. Així van baixar dotze llums d’oli, molt grans, cada un amb una flama encesa: les llengües de foc que esmentava l’Evangeli. La d’en Joan es va situar damunt de sant Andreu.

Des de sota, tot el que veien era cosa de màgia. Enmig de l’ovació dels fidels i l’olor de pólvora va acabar el teatre sacre de la Colometa de la Pentecosta de l’any 1469.

A en Joan encara li xiulaven les orelles a causa de l’estrèpit, però es va afegir a les abraçades. Pere Compte va assegurar que havia estat la millor representació des de feia molt de temps, amb més foc i pólvora que mai.

En acabat va recollir la tramoia i van començar a baixar el cimbori. El paborde els esperava per donar-los la gratificació. El pare va demanar a en Joan que s’esperés a baix, ja que en Baldomar i ell havien de revisar els murs per si hi havien aparegut esquerdes a causa de la vibració.

En Joan, plantat a la plaça de l’Almoina, va observar que els fidels sortien del temple encantats amb la funció d’aquell any. Ell no cabia a la pell d’alegria i rumiava quina peça podria tallar per a l’examen davant els mestres majorals del gremi dels pedrapiquers de València.

Va veure que la Júlia, la nena captaire, es trobava entre la gentada. Aprofitava la gatzara general per arreplegar algunes monedes, però la majoria de les persones a qui demanava se la treien de sobre com si fos un gos. En Joan, de la paga del paborde, li va donar dues monedes.

La Júlia, sempre descarada, va fer un petó a l’aire, però el somriure se li va esborrar quan va alçar els ulls.

—Surt fum de la teulada de la seu! —va exclamar.

En Joan es va girar, alarmat. Els finestrals del cimbori brillaven i expulsaven una gran quantitat de fum.

Tots dos van entrar al temple. El gran retaule de la mare de Déu a l’altar major cremava per la part de dalt. Els feligresos que encara eren a dins sortien xisclant, mentre que uns quants serfs i alguns clergues de la seu buscaven la manera d’apagar-lo. Les flames ja eren molt altes i s’estenien per culpa de la pols i les teranyines. El retaule era de fusta folrada de plata; aviat van caure gotes de metall fos que van calar foc a l’escenari. El mestre de fusters de la seu, Lluch Colomer, organitzava a crits l’extinció del foc.

—On és el meu pare? —li va preguntar en Joan, espantat.

—Em sembla que ell i en Baldomar eren al cimbori, però no hi pugis, espera’l aquí. Si el foc s’estén, cremarà tota la catedral…

En Joan no ho va dubtar gens. Amb l’ai al cor, va córrer escales amunt. De seguida li coïen els ulls i la gola. El cimbori feia l’efecte d’una llar de foc: amb prou feines es podia respirar i la calor era insuportable. Les flames consumien la Colometa i el cel pintat. Va ensopegar amb una cosa que hi havia al terra de la cornisa.

—Joan…

Era el mestre Francesc Baldomar, que panteixava per la falta d’aire.

—I el meu pare? —va gemegar en Joan.

Darrere el fum i entre la crepitació del foc, li va semblar que sentia veus. Es va acostar a la barana.

—Pare?

Llavors es va sentir el crit esgarrifós d’algú que queia al buit i tot seguit un espetec sord a baix. En Joan va tenir la sensació que el món s’aturava: no sabia si era la veu del seu pare.

—Ves-te’n, ves-te’n d’aquí! —li va manar en Baldomar estossegant.

En Joan, atabalat, es disposava a obeir, però, aleshores va ser conscient que el mestre moriria asfixiat si no l’ajudava. El va agafar per les aixelles i el va arrossegar escales avall. El pit li cremava i cada esglaó era un calvari. Llavors unes mans menudes s’hi van afegir per ajudar-lo. Era la Júlia. Tots dos junts van dur en Baldomar fins a baix de tot.

—Joan… —va dir la nena, acoquinada—, em sembla que el teu pare està molt malament…

—Que l’has vist caure?

—Només he sentit el soroll. Però després he vist algú que sortia d’aquesta escala i es barrejava entre la gent. No l’he reconegut, però, i si algú l’ha empès?

Jaume Castellar va aparèixer amb la cara desencaixada i va socórrer en Baldomar.

—Joan, corre, el teu pare…

El jove va passar entremig dels que apagaven el foc. Lluch Colomer i Pere Compte estaven amb el mestre Ibarra al peu d’un pilar. L’home escopia sang.

—No em deixeu vós també, pare! —va sanglotar en Joan, inclinat sobre el seu pare.

—Ha estat un accident terrible —va dir Pere Compte—, un altre…

—La captaire ha vist algú que sortia de l’escala —va recordar el noi.

—No crec que a dalt hi hagués ningú més que en Baldomar i el teu pare. Em sap greu.

L’home va moure els llavis per última vegada, mirant el fill amb orgull i pena.

—En Baldomar es farà càrrec de tu, Joan. Uneix-te als Fills de la Viuda… i construïu-la.

El foc que va arrasar l’altar major de la catedral de València durant la representació de la Colometa del 1469 també va devastar l’ànima del jove Joan Ibarra.

Manifest de la Seda

Març del 1470

El carrer de les Barques es trobava en un extrem de la ciutat de València, a la vora de la porta dels Jueus. Entre les cases hi havia arbres de moreres. Les sèquies conduïen l’aigua del riu Túria pels carrers i les hortes, i gràcies a això, era un lloc immillorable perquè els arbres cresquessin ràpidament i frondosos, amb moltes fulles per criar cucs de seda.

D’entre totes les cases en destacava una de molt gran, amb murs de pedra i arcades apuntades, que rivalitzava amb els palaus senyorials del carrer dels Cavallers. No tenia cap escut nobiliari. Era la mansió d’un honrat molt ric, el seder genovès Lupecino de Borlasca.

El palauet es veia com un símbol de la prosperitat de les cases comerciants i dels artesans de la seda, cada vegada més influents a València, enfront de les famílies nobles, que mantenien una vida tradicional i ociosa mitjançant el gaudi de rendes i préstecs.

Era la nit de Sant Josep, i al centre del carrer encara cremava la pila de cistells i canyissos vells que els seders havien amuntegat per calar-los foc, com cada any en aquella data. La façana resplendia il·luminada amb torxes i la porta principal era oberta. A prop, s’hi esperaven dotzenes de serfs, amb mules i carruatges.

A dins sonava una música dolça de llaüt i viola d’arc. Havien celebrat un banquet i faltava poc per a la mitjanit. Els convidats conversaven al pati mentre prenien vi dolç en copes petites de plata.

En un extrem, dos homes elegants, vestits de vellut, enraonaven amb un tercer que portava roba austera i estava carregat d’espatlles de tant treballar, si bé la seva mirada era ferma i traslluïa saviesa.

—Mestre Baldomar, per què aquest jove? Oi que teniu molts aprenents que us poden ajudar en el nostre gran projecte?

—En Joan és especial. Me’n vaig adonar la primera vegada que el seu pare li va permetre cisellar una mènsula. Ho porta a la sang. Els Ibarra són una família molt àmplia de constructors procedents de Tolosa, repartits per Castella i Aragó. El pare va arribar a València i vaig descobrir el seu talent treballant a la cartoixa de Valldecrist. El seu fill pot arribar a superar-lo si aconsegueixo que torni a la companyia.

—Tanta traça té? —va preguntar el segon home.

Tots dos enraonaven amb un accent italià molt marcat. Eren genovesos.

—No es tracta de les seves mans, sinó de la seva mirada, que és especial. Per a nosaltres, els maçons, totes les pedres amaguen una forma a l’interior. Així les va concebre Déu el tercer dia de la Creació, quan va fer la terra seca. Només uns pocs piquers veuen l’ànima de la pedra i són els que dissenyen les traceries, les rosasses i les figures simbòliques. Perquè la nostra llotja pugui xiuxiuejar el seu missatge al món, ha de tenir ànima. Joan Ibarra està destinat a formar part d’aquest somni.

—Potser és massa tard, mestre. El vostre jove aprenent és una desferra humana. Fa gairebé un any que s’arrossega pels carrers de València amb la nena captaire de la Seu. Sovint passa la nit a les cel·les de la ciutat per culpa de tota mena de baralles.

—No ha superat la mort del seu pare, em temo. Tanmateix, vull pensar que no tot està perdut.

—És carnada als carrerons de la moreria —va dir l’altre—. Potser ja és mort.

—Per això he vingut a demanar-vos ajuda. M’han encomanat una obra a la senyoria de Terrera. Vull aprofitar aquesta avinentesa per treure’l de la ciutat i d’aquest pou de dolor.

—Si és viu, Ot de Borja el portarà, però no sabem en quin estat el trobarem.

—Us agraeixo que accepteu la meva petició, Lupecino. En Joan em va salvar la vida. I també ho faig pel seu pare. Va ser un gran home.

Al cap de poca estona, totes les converses van emmudir al pati. Per l’arcada de l’atri va arribar un home alt i fort, amb una espasa al cinyell i aspecte de soldat. El seguien un noiet que es devia acostar als vint anys i una nena d’uns deu. Estaven plens de ronya, amb els cabells encarcarats per la brutícia i les túniques esparracades. Els altres convidats que hi havia al pati van retrocedir arrufant el nas.

—Lupecino! —va cridar la senyora de la casa, vestida amb un brial de seda verd adornat amb rombes d’argent—. Fes fora aquest parell! Ho ompliran tot de puces i polls!

La nena li va ensenyar les dents com una fera i, encara que el jove va riure burleta, li va posar la mà a l’espatlla en actitud protectora. Tots dos estaven famèlics, però mostraven un posat desafiant. Ell tenia els ulls envermellits, plens de ràbia, i les galtes i els llavis empastifats de sang.

—Es veu que l’Ot s’hi ha hagut d’escarrassar de valent —va dir en Lupecino.

L’Ot, girant-se cap al noi, li va parlar en un to sever:

—És la teva darrera oportunitat, Joan Ibarra. Si no vols fer-ho per tu, fes-ho per aquesta nena.

—Em dic Júlia —va replicar ella, esquerpa, i es va aferrar a la mà d’en Joan.

El jove havia treballat a la catedral i va reconèixer alguns dels presents. Eren l’elit de la burgesia de València: mercaders, canviadors i seders genovesos.

Se li van acostar tres homes d’edat avançada. Un d’ells era el mestre d’obres de la seu, Francesc Baldomar.

—Deixeu-me sortir d’aquí! —va esclatar en Joan—. No en vull saber res, d’aquest home!

—Aquest és l’aprenent amb tant de talent?

—Joan, no tinguis por. Són els mestres seders Lupecino de Borlasca, l’amfitrió, i Adamo Rosso. Han encarregat a l’algutzir Ot que us portés aquí a tots dos.

En Joan els havia vist alguna vegada a la seu. Eren els artesans de la seda més importants del regne, però això a ell tant li feia.

—Què hi faig, aquí? Si no és per dir-me la veritat sobre la mort del meu pare, res del que em pugueu dir no m’interessa. —Se li van omplir els ulls de llàgrimes.

—Escolta’m, fill meu. No he vingut a discutir d’això. Haig de parlar amb tu.

—No em vau fer cas llavors i ara tampoc! Maleït sigueu, mestre!

Va fer el gest d’anar-se’n, però l’Ot el va aturar amb una bufetada. En Joan va obrir els ulls.

—Ets aquí a petició del mestre Baldomar —va intervenir en Lupecino, emprenyat—. Escolta’l i després, torna-te’n als carrers com un gos, si això, com sembla, és el que vols!

—Joan, fill meu, t’ho repeteixo: allò estava ple de fum i no vaig veure res. Em sap tant de greu com a tu, però, per la memòria del teu pare, no puc permetre que malmetis la teva vida d’aquesta manera.

—El pedrapiquer era el meu pare. Jo no sé res. Què voleu de mi?

—Que reprenguis el teu aprenentatge.

—No vull treballar a la seu.

—M’han encomanat una capella a la torre de Terrera, propietat de Jeroni de Perellós, al costat dels dominis dels Borja, a Gandia. Jo continuaré a la seu i tu estaràs sota la tutela de Jaume Castellar i Pere Compte. Allà et guariràs d’aquesta pena.

—No tornaré a tocar un cisell. Mai més.

—Els teus pares no et voldrien veure així. Ets un Ibarra, i la pedra és el teu món. Com a mestre et dono aquesta nova oportunitat. Si arribes a ser menestral, compartiré amb tu els secrets de l’ofici de maçó, tal com volia el teu pare.

—Aprofita-ho, noi —li va dir un altre genovès, Adamo Rosso, famós pels colors i la suavitat de les seves teles de seda.

En Joan es va estremir. Tenia davant seu una flama que brillava enmig d’un ermot negre. Desitjava anar cap allà, però tenia els peus atrapats en el fang del dolor i la ràbia.

En Baldomar veia la lluita interna en què el jove es debatia. Es va dirigir a un racó i va agafar una caixa de fusta amb un símbol gravat a la tapa, una Y. Era la marca de pedrapiquer dels Ibarra, ja que alguns escrivien el cognom amb Y: Ybarra. En Joan va notar que alguna cosa cedia dins el pit i va lluitar per contenir les llàgrimes. Tota la vida havia somiat esculpir aquell signe lapidari en un carreu.

—El pare va demanar un préstec a un jueu per adquirir-la. Em pensava que s’havia perdut.

—Vas deixar de pagar l’alberch i el propietari s’ho va quedar tot, però això ho vaig recuperar per a tu. —En Baldomar li va atansar la capsa—. Torna a la companyia i el teu pare descansarà en pau.

—Fes-ho, Joan —va dir llavors la petita Júlia, amb llàgrimes als ulls.

—No et deixaré sola. —Li va prémer l’espatlla per animar-la—. Tampoc no ens ha anat tan malament.

—La Júlia anirà a servir al monestir de la Trinitat —va dir en Baldomar, que ho tenia tot molt pensat—. Mantinc una bona relació amb l’abadessa, sor Isabel de Villena.

—No!

La Júlia va retrocedir fins a un racó i s’hi va arraulir, espantada.

En Lupecino va anar a buscar a la taula un plat amb fruita confitada i torró d’ametlla, i l’hi va oferir a la nena. Quan la Júlia ho va tastar, va fer uns ulls com unes taronges.

—Al monestir totes són nobles i també les serves mengen així.

—Per què jo, mestre? —va preguntar en Joan, sorprès—. Bé teniu altres aprenents…

—No és pel que faràs ara, sinó pel que estàs destinat a fer en el futur. —En Baldomar va mirar la nombrosa colla d’homes i dones presents, atents a la conversa—. Fa dos anys, aquest influent grup de mercaders i seders em va encomanar els plànols d’una llotja nova per a València. Ja saps que el teu pare em va ajudar en els primers dibuixos. Ell somiava construir-la amb el seu fill al seu costat. —L’home es va emocionar, i en Joan se’n va contagiar—. El Consell de la ciutat ja l’ha aprovat. Serà l’obra més important de la Corona en aquest moment, amb un significat sagrat que els pedrapiquers valencians deixarem a les generacions futures. El teu pare no hi és, però tu sí, i sé que amb esforç ho superaràs, perquè tens la mirada…

Amb aquell aspecte esparracat era difícil entendre el que hi veia en Baldomar, però en Joan sabia a què es referia. Se li va despertar una cosa molt endins.

—He sentit rumors sobre aquella llotja! —va intervenir la Júlia, un cop més, descarada—. Diuen que serà una obra maleïda perquè la pagaran conversos i usurers.

L’Ot anava a fer-li una cara nova, però en Baldomar el va aturar. Era veritat que aquell rumor corria per València i preocupava molts dels presents, que eren inversors.

—Tot ve perquè, abans de l’accident de Joan Ibarra, un altre dels meus ajudants que col·laborava a la llotja, Vicenç Macip, va caure de la teulada de la seu. Però a les obres sempre n’hi ha hagut, d’accidents.

—I, si hi ha res més, al final ho descobrirem —va prometre en Lupecino—. El món té dret a conèixer el missatge que contindrà aquest edifici.

En Joan va mirar la Júlia. Tenia la boca plena de dolços i els ulls li brillaven. La necessitat els havia unit quan ell, embogit per la pena, ho va abandonar tot. La Júlia se sabia moure per la València sòrdida de la misèria; i ell, a canvi, la protegia. Havien sobreviscut durant uns quants mesos, però amb fam, fred i molta por. Ara Déu els donava una nova oportunitat i seria l’última, perquè la mort els amenaçava en cadascun els carrerons foscos.

—Us prego que no l’oblideu al convent, mestre Baldomar. Si us comprometeu a cuidar-la i a donar-li dot quan es faci una dona, faré el que em maneu.

—Dot? Ves-te’n a fer punyetes, Ibarra! —li va etzibar la Júlia, tot i que les pupil·les dels ulls li tremolaven.

Els seus camins se separaven.

—L’estimes molt. Tens el cor del teu pare.

—És com una germana per a mi.

El mestre Baldomar va fer que sí amb el cap, i els seders van somriure satisfets.

—Nosaltres hem complert, mestre Baldomar. I, com a mostra del nostre compromís, els presents firmarem demà davant notari el primer Manifest de la Seda, en què ens comprometem a mantenir els nostres obradors a València i a produir el teixit de la millor qualitat. A canvi, volem una llotja. Que Déu ens permeti explicar al món la història de la Casa del Bosc del Líban.

Davant d’en Joan, van somriure d’una manera misteriosa.

PRIMERA PART

Aigua

Il·lustració de dos ángels portant un escut.

La capella de Terrera

Terrera, dos anys després

A mitjan juliol del 1472, el menestral Jaume Castellar va gravar el seu signe lapidari, un petit triangle, a la clau de l’arc d’entrada a la capella de la torre de Terrera. Només faltava una cosa per culminar l’obra: col·locar-hi l’altar. Havia quedat un espai digne, amb una volta d’aresta i un fris amb motius vegetals.

Mentre s’hi feien els últims retocs, els senyors de Perellós, els nobles que havien encarregat l’edificació, ho observaven en companyia d’uns quants cavallers vassalls i prohoms de la vila de Terrera.

—Dono gràcies a Déu per haver pogut treballar una altra vegada al lloc on vaig néixer i al mestre Baldomar per confiar en mi. —En Castellar va baixar de l’escala—. També dono gràcies a la protecció de la casa dels Perellós, els meus senyors, i a l’esperit generós de la seva filla, la Lucrècia.

Va besar primer la mà de Jeroni de Perellós, senyor de les valls de Terrera i Bellmont, i tot seguit la de la seva esposa, Maria de Rabassa. Va saludar després el fill gran i hereu, en Germà; el segon, en Guerau, i es va inclinar reverent davant la jove Lucrècia, que havia promogut la construcció de la capella a la torre familiar. Era l’edifici defensiu de la vila de Terrera, i els Perellós el feien servir com a habitatge durant les estades al llarg de l’any, si bé, com la majoria dels nobles del regne de València, residien al seu palau de la capital.

En Castellar va indicar a Joan Ibarra que l’imités, i el noi, després d’allisar-se la cabellera per estar més presentable, va saludar educadament la família que els havia contractat.

La Lucrècia el mirava amb els ulls ardents i les galtes enceses, però va saber dissimular-ho amb una expressió d’indiferència. S’havia fixat en l’aprenent de pedrapiquer des del primer dia que l’havia vist.

Durant els dos anys que havien passat des de llavors, el jove Joan havia canviat. El treball feixuc amb la pedra li havia esculpit el físic, tot i que, segons els pedrapiquers, tenia les faccions atractives i els cabells llisos, de color castany, de la seva mare. Els cabells li arribaven a les espatlles, i lluïa una barba ben cuidada que retallava amb la navalla cada pocs dies. Les noies de Terrera somreien quan el veien passar, i ell havia flirtejat amb algunes d’elles.

Després de presentar els seus respectes als Perellós, va tornar amb els cinc manobres encarregats de les feines de paleta i amb els peons, mentre el capellà de Terrera començava a entonar l’Stabat Mater.

El canvi d’en Joan també era interior. Tenia la sensació que formava part d’una cosa important. Havia après a construir arcs de diverses formes i també voltes, tot i que li agradava més tallar detalls, com ara les fulles del fris d’aquella capella, i amagar-hi petites criatures fantàstiques, inspirades en un bestiari de la biblioteca de Jeroni de Perellós, gran lector i poeta. Era com ocultar un secret per als qui el sabessin veure: les pedres tenien ànima, i cada ànima era diferent, com en el cas dels humans. En algunes pedres era una forma geomètrica, i en d’altres eren imatges.

El mestre Baldomar hi anava cada poques setmanes i, juntament amb en Castellar, havia portat el pes de l’obra de pedra picada, fent els motlles de guix i modelant la pedra. Pere Compte els havia ajudat alguna vegada. Tanmateix, com que de mica en mica guanyava prestigi, la majoria del temps estava immers en obres més grans de València.

Encara no sabien quina imatge havia de presidir l’altar de la capella, però tenien de marge fins a la tardor. En acabat anirien a un altre lloc; així era la vida dels constructors.

Jeroni de Perellós havia deixat als pedrapiquers un cobert annex a la torre de la baronia perquè s’hi allotgessin i hi disposessin la lògia: el taller on guardaven els plànols i feien els motlles dels carreus i les nervadures. En Baldomar, constructor d’edificis sagrats —sobretot esglésies i monestirs—, volia que els seus pedrapiquers entenguessin el simbolisme dels elements arquitectònics. En això es distingien dels manobres, paletes que treballaven en qualsevol obra. A la lògia es transmetia el coneixement més important: el secret de l’equilibri entre les pedres perquè les construccions es mantinguessin dretes durant segles.

Els constructors estudiaven l’obra creadora de Déu per imitar-la; per això la lògia era un espai inviolable i no hi entrava ningú que no formés part de la companyia. Aquella nit, però, van trucar a la porta. Eren la Lucrècia i el seu germà Guerau, i no els van poder negar l’entrada.

—Tenim un darrer encàrrec —va dir la Lucrècia, emocionada.

—De què es tracta, senyora? —va preguntar en Castellar.

—Una imatge de la mare de Déu, asseguda, com les antigues. És la que la Nostra Senyora desitja a la seva capella. —La Lucrècia mig aclucant els ulls va afegir—: No vull que ningú ho sàpiga.

—Ho hauríem de consultar amb el mestre Baldomar —va començar a dir en Joan, estranyat que els fessin un encàrrec amb tant de secretisme—. Podria venir un bon imatger…

En Castellar el va fer callar. Semblava que sabés alguna cosa que l’aprenent ignorava.

—La faràs tu, Joan. —Va assenyalar un bloc de pedra calcària de grans dimensions que els havia quedat en un racó. Després va girar la cara cap a la dama jove—. Tindreu la vostra marededeu i no ho sabrà ningú.

La Lucrècia va mirar en Joan amb beatitud. Tots dos solien conversar una estona quan ella visitava les obres de la capella mentre ell treballava a les ordres del menestral.

—Ho intentaré. Espero estar a l’altura d’un honor tan gran.

—Has pensat en algun model en què inspirar-te?

Abans de respondre a la Lucrècia, en Joan va mirar primer en Castellar, que amb els ulls li deia que la complagués.

—La vostra cara és dolça i tothom lloa la vostra devoció, dama meva.

La Lucrècia es va enrojolar. Era molt religiosa. A Terrera deien que tenia atacs místics en què li parlava la mateixa mare de Déu. Potser eren exageracions, però més d’una vegada, durant les visites a la capella, els havia confiat que somiava fundar un beateri per atreure-hi dones piadoses, fins i tot cavallers. Allà hi hauria el centre de la devoció.

—Ho faràs per mi? És important que sigui bonica. Deixa’t portar per l’amor diví, i la pedra t’acabarà de guiar. Oi que dius que tenen ànima?

—Ho intentaré. Però heu de saber que Déu va decidir, des de l’inici dels temps, la figura que s’amaga en cada bloc de pedra.

La Lucrècia li va agafar les mans i les hi va besar amb dolçor. En Joan es va sentir cohibit.

—Resaré perquè el Senyor i la seva Mare guiïn aquestes mans. I, t’ho prego, sigues discret.

En Joan va decidir que, com a mínim, podia intentar-ho. Va observar la Lucrècia. Era menuda de cos i tenia una cara atractiva, malgrat que mostrava sovint un gest d’amargor, deien que a causa de les disciplines i les mortificacions a les quals se sotmetia. Aquesta fragilitat, però, contrastava amb la seva mirada enèrgica. Era tossuda i sabia sortir-se amb la seva, i els nobles vassalls del seu pare no es resistien a la seva voluntat.

La Lucrècia va abandonar la lògia amb els ulls plorosos d’emoció. El seu germà Guerau, en canvi, va mirar l’aprenent amb menyspreu.

—La meva germana és una santa una mica ingènua; per això no la deixem mai sola. Es pot mostrar dolça, fins i tot amb els plebeus, però no oblidis el teu lloc, pedrapiquer. Castellar, confiem en tu per a aquest assumpte, ocupa’t que l’aprenent compleixi. I, sobretot, guardeu silenci.

Quan els dos pedrapiquers es van quedar sols, el menestral va mirar en Joan amb una mica d’enveja.

—T’he proposat a tu perquè ets el millor dels dos tallant imatges. Els Perellós ens podrien encarregar més feines, i els seus aliats tenen fortaleses i palaus. No els defraudis i no en parlis amb ningú.

En Joan va callar. Era una gran oportunitat.

La talla inacabada

El mestre Baldomar va tornar a la baronia de Jeroni de Perellós la vigília al matí de la festivitat del Misteri de la Mare de Déu d’Agost, i va constatar que la capella estava gairebé acabada. En Joan li va mostrar la imatge de la Verge que havia tallat, malgrat que els Perellós volien mantenir-la en secret.

—El volum, les mans i els peus, els plecs del mantell… —es va meravellar en Baldomar, després de passar-hi els dits per sobre—. Sembla esculpida per un expert. I la cara?

—Encara tinc dubtes, mestre. Amb la cara de la Lucrècia, no aconsegueixo avançar.

—Dins de la pedra no hi ha la seva cara, oi?

En Joan no va respondre, sinó que va plantejar al seu torn una pregunta:

—Què haig de fer?

—Les estàtues d’esglésies i monestirs estan plenes d’imatges sagrades a semblança de monjos i familiars, però esculpir la cara adient és el deure sagrat d’un pedrapiquer i ha d’estar per damunt de la vanitat dels homes. Això també ho ha de saber el mecenes que encarrega l’obra, sobretot quan vol una imatge sagrada. Aquesta Santa Maria continuarà aquí quan tots nosaltres, incloent-hi la filla del senyor Jeroni, siguem pols. Has d’esculpir l’ànima de la pedra.

—Gràcies, mestre —va dir en Joan, alleujat.

En Baldomar li va donar amablement uns copets a l’espatlla.

—T’estàs convertint en el que jo esperava, noi. Els teus pares, siguin on siguin, se sentiran feliços. T’esperen obres molt més elevades, i no estan lluny.

—Hi ha novetats sobre la llotja?

—El disseny va avançant i he trobat una cosa essencial a la biblioteca del senyor Jeroni per completar el seu missatge.

—Alguns, després de dos anys, preferirien restaurar la vella llotja —va intervenir Jaume Castellar, que picava la base d’un dels pilars.

—Quan me’n vaig anar de València, queia a trossos —va recordar en Joan.

—El Consell ha nomenat l’honrat Antoni Pellicer per cobrar l’impost del diner —va explicar en Baldomar, animat—. Aviat disposaran de recursos econòmics i expropiaran trenta-dues cases a l’altra banda del mercat. El terreny necessari per al solar.

—Davant mateix de la forca pública —va observar en Castellar—. Un missatge clar per als mercaders deshonestos.

Van continuar treballant fins tard. En Baldomar va esperar que en Castellar se n’anés a rentar-se per enraonar en privat amb en Joan.

—Et vull dir una cosa transcendental per a tu —li va anunciar somrient—. Pere Compte i jo hem decidit que ens acompanyis a una tinguda de mestres al monestir de Santa Maria de la Valldigna. Així començaràs el camí de maçó.

El jove es va estremir. El seu pare li havia parlat d’aquelles reunions secretes que tenien un nom tan estrany. Li havia dit que els millors mestres compartien en aquestes trobades els coneixements més importants. Tan sols els maçons iniciats sabien construir grans catedrals, monestirs i edificis magnífics com la llotja que en Baldomar tenia al cap.

Després d’acomiadar-se del mestre, en Joan va sortir de la vila i va buscar un lloc tranquil per contemplar la posta de sol. L’astre s’amagava i Terrera es preparava per al ball nocturn. El record dels seus pares va esdevenir més intens i va plorar, emocionat. El camí iniciàtic que li havia proposat el mestre Baldomar era un honor reservat a ben pocs. Va decidir que aquella nit començaria a tallar la cara de la mare de Déu sense esperar més. Estava delerós per emprendre obres noves i més importants.

La cara trobada

Els Perellós eren una antiga família de nobles escampada per la Catalunya Vella i posseïen el vescomtat de Rodes. Una branca havia arribat amb Jaume I durant la conquesta de València i ostentava les baronies de Terrera i Bellmont, properes als extensos dominis dels Borja al sud del riu Xúquer. Eren dues valls amples, fèrtils, amb alqueries de mudèjars i una vila, Terrera, de cinquanta focs, amb un mur defensiu de tàpia i torres de guaita molt malmeses, perquè ja no tenien necessitat defensiva. Per darrere del poblat, hi passava un torrent cabalós, conegut amb el nom del barranc de l’Encantada.

Mantenien l’economia tradicional de cereal, vinya i oliveres. El respir entre la sega i la verema era el moment d’agrair les collites i de lloar la mare de Déu d’Agost. Aquella nit, després de l’ofici solemne de l’Assumpció a l’església de Terrera, Jeroni de Perellós pagava un ball per als pagesos i els serfs. A la torre se celebrava un gran banquet amb convidats nobles i els prohoms de Terrera.

La nit es va omplir amb les melodies animades de les estridents dolçaines i el ritme dels tabals. Tots els joves solters de la vall i els matrimonis més agosarats eren a la plaça.

En Joan treballava a la lògia, envoltat de ciris. Provava d’abstreure’s de la música que li arribava del carrer. Repenjava el cisell a la pedra, alçava el martell i l’abaixava sense haver picat. Canviava a un punxó i feia el mateix, després tornava a agafar el cisell. Estava angoixat; cap eina no li semblava adient per treure de la pedra la imatge de la Lucrècia.

Va caminar amunt i avall, nerviós. Com que el mestre i en Castellar eren al sopar convidats per Jeroni de Perellós, no podia demanar-los consell. Al final va sortir del cobert. A dins de la torre sonava el punteig d’un llaüt i algú recitava un poema. Era una afició dels Perellós, i a còpia de sentir-los des de la capella, en Joan havia memoritzat uns quants versos de poetes de la terra.

El van xiular des d’una finestra superior de la torre. Era la Lucrècia.

—Que vas al ball, Joan? Tanta música i tant remenar els malucs… no són coses edificants per a l’ànima. Tant de bo els meus pares et deixessin pujar al recital.

—Necessitava respirar una mica abans de tornar a la feina. Em falta tallar la cara de la marededeu, i vull que sigui la més bonica del món.

Després d’assegurar-se que no passava ningú, la Lucrècia va baixar l’escala de la torre i va anar a reunir-se amb el noi. Era fosc i, sense dir res, li va fer un petó als llavis.

—Potser això t’inspirarà i et farà veure la cara adient a la pedra. —Li va fer un altre petó, aquest més càlid, i li va fregar lleument la llengua amb la seva. Tot seguit, va tornar a l’interior de la torre.

En Joan es va quedar amb el pessigolleig als llavis. Ell era tan sols un aprenent de pedrapiquer, i ella, una dama en edat de festejar. Gairebé podia sentir les veus dels seus companys cridant que anés amb compte. Aquell petó podia ser moltes coses, una inspiració o una amenaça, i li feia plantejar-se unes preguntes per a les quals encara no tenia respostes.

Atabalat, va donar la volta a la torre i va sortir a la plaça. Estava il·luminada amb moltes torxes i havien adornat les façanes amb garlandes de fulles d’heura i de figuera trenades. Davant de l’església, servien de franc dàtils i vi, convidava el senyor de la baronia. Era l’època de buidar les botes, ja que la verema era imminent.

La gent ballava fent rotllanes i els músics tocaven damunt d’una tarima vestits amb roba de colors llampants, a l’estil dels joglars.

I llavors la va veure. Ballava agafada de la mà d’una altra noia, una mica apartades dels altres. Potser tenia la seva edat, o potser una mica menys. Era la criatura més bonica que hagués vist mai, delicada i amb un cert aire felí als ulls. La cabellera rogenca li arribava fins a la cintura, cosa que indicava que no era casada. Ni tan sols la túnica de llana que portava, atrotinada i sense tenyir, deslluïa la seva imatge.

Ella es va adonar de seguida que algú l’observava, però no va deixar de ballar. En Joan es va veure sorprès i el cor li va fer un salt. La noia el mirava descaradament, fins i tot va riure, com si li fes gràcia l’esbalaïment del noi. Traspuava vitalitat i feia voltes i més voltes, com una joglaressa, deixant que les faldilles se li alcessin per damunt dels genolls. Alguns blens de cabells solts li ballaven sobre la cara i augmentaven la sensualitat que desprenia la noia.

En Joan va saber que no se la podria treure mai del cap. Es va gravar tots els detalls a la memòria: el front ample, les celles fines, els ulls ametllats, els pòmuls rosats, els llavis mig oberts, el somriure bonic… Uns nois van passar per davant seu saltant, al so de la música, i, tot d’una, la va perdre de vista. Ja no era allà ballant. La buidor li va produir vertigen.

La va buscar desesperadament, entrant a les rotllanes de balladors. En va confondre més d’una i va estar a punt de ficar-se en algun embolic. Quan ja començava a pensar que tot havia estat un somieig, la va tornar a veure a l’altra punta de la plaça, ficant-se per un carreró fosc.

—Ei, escolta! —va cridar.

Ella es va girar i va alçar una cella.

—Ah, ets tu, el badoc! Què vols, foraster?

—Com et dius?

—I per què t’interessa saber-ho?

En Joan no sabia què respondre.

—Soc pedrapiquer —va dir, per fi, sense pensar—. Em sembla que la teva cara és la imatge que estic tallant.

—No sé què dius, però amb aquesta feina segur que tens les mans molt aspres. I això no m’agrada.

Es va allunyar.

—Si em dius el teu nom…, et recito un poema.

—Els pedrapiquers sabeu poemes? —se’n va burlar alhora que es girava—. Com els joglars? A veure…

—Amor, amor, un hàbit m’he tallat de vostre drap, vestint-me l’espirit: en lo vestir ample molt l’he sentit e fort estret quan sobre mi és posat.

La noia va obrir la boca, sorpresa, i va somriure.

—És d’amor, m’agrada. Tot i que segur que un poeta el recitaria més bé que tu.

—El poeta que el va compondre es diu Ausiàs March, era noble, falconer del rei. És mort.

—Llàstima. Ets guapo, noi, però m’estimo més aquest Ausiàs. —Li va picar l’ullet—. Em dic Francesca, però la meva cara és meva, no pas d’una estàtua per als senyors.

En Joan la va veure perdre’s dins la foscor. Volia arrencar a córrer per atrapar-la i continuar enraonant amb ella, però no sabia si s’havia ficat en una casa o si havia saltat el mur ruïnós de la vila. Per la roba que duia, semblava molt humil.

Va tornar a la lògia amb el nom de la noia gravat al cor. La trobaria. Es va posar a cisellar la cara de la marededeu, amb cops delicats però precisos, sense parar, mentre pensava que, si volia tallar una obra mestra, l’hauria de tornar a veure. Que potser no era això el que li havien demanat i el que la mateixa pedra li indicava que havia de fer?

La cabana del bosc

En Joan va començar per fer preguntes amb discreció als criats de la torre i va intuir que alguna cosa no rutllava pel que feia a la noia que es deia Francesca. Tots contestaven que no sabien a qui es referia, però mentien. Al final, va afluixar la bossa amb el poc salari que en Baldomar li donava com a aprenent i va preguntar a la vila. Almenys va arribar a saber qui era l’amiga amb qui l’havia vist ballar.

Es deia Denise i era la filla d’un traginer francès que tenia casa i dos bous a Terrera. Durant tres dies, en Joan no va fer gairebé res a la lògia. Va fingir que tenia mal de ventre i sortia a totes hores. Abordava la Denise quan ella anava a buscar aigua a la font de la plaça o a rentar al torrent de l’Encantada, però va trigar uns quants dies a donar-li indicacions. Al final la noia va cedir perquè volia que la deixés en pau, però li va demanar que no parlés d’ella amb ningú, i encara menys en presència dels Perellós. Tenia molta por…

Aquell dia, al capvespre, en Joan va cobrir amb una flassada la imatge de la mare de Déu i va sortir de la vila. Va arribar a la part del torrent que la Denise li havia descrit i va trobar el caminoi pedregós que s’endinsava en un alzinar.

Se li va fer de nit pel camí. El sender s’enfilava tortuós cap a la part muntanyosa de Terrera. Cansat, va decidir fer mitja volta i tornar cap a casa, però la brisa li va dur de sobte olor de llenya cremada, que li va indicar que algú havia fet foc, malgrat que estaven en ple mes d’agost. Va pujar un tros més i llavors va veure una petita cabana de tova, humil, al peu d’una alzina centenària. De la finestreta brollava una resplendor tènue.

Va sentir un espetec darrere seu. Abans de tenir temps de tombar-se, va rebre un cop terrible al cap i tot es va enfosquir al seu voltant.

En Joan es va despertar quan va notar un formigueig al pit. Amb el cap adolorit, va entreobrir els ulls. Ho veia tot borrós. Devia estar estirat a terra i hi havia una altra persona amb ell. Era la Francesca. Li havia obert la túnica i li passava el dit pels músculs marcats del tors. Joguinejava amb el borrissol. El mirava amb una expressió interessada, sense adonar-se que ell ja estava conscient. El noi va dissimular una estona més. Allò li agradava. Es va fixar en els ulls d’ella: verds, intensos i profunds. També plens de curiositat. En aquell moment, el seu interès era el d’una dona jove, amb desitjos.

—Què fas?

La Francesca va tenir un ensurt i li va tancar la túnica.

—Els pagesos que es banyen al riu no són així, com tu.

En Joan no se’n sabia avenir. No havia conegut cap dona tan atrevida, ni tan sols la Júlia.

—Era curiositat, noi. —La Francesca es va posar a riure, amb les galtes enrojolades.

En Joan va veure que eren en un cobert, segurament de la cabana on havia arribat. Una altra dona va treure al cap per la porta en sentir la conversa. Per l’aspecte que tenia, en Joan va deduir que es tractava de la mare de la noia. Totes dues tenien la mateixa mirada profunda, però els ulls de la dona de més edat eren inquietants.

—La meva mare té sempre preparat un bon garrot per a les visites inesperades.

—Què hi has vingut a fer, aquí, pedrapiquer? Ni els Perellós ni els qui els serveixen no hi són benvinguts.

—Que jo sàpiga, aquestes terres encara són seves.

La dona va arrufar les celles.

—Tens cap malaltia o algú de la teva colla s’ha ferit? —En veure que en Joan no sabia què dir, va negar amb el cap—. Doncs deixa de tafanejar i torna-te’n a la torre amb la teva gent.

—Em fa l’efecte que ha vingut a veure’m a mi, mare —va dir la Francesca, divertida.

—Doncs encara m’ho poses pitjor. Per aquí tinc ungüents que poden matar un cavall. La meva filla, deixa-la en pau. Aquí no se t’hi ha perdut res.

En Joan va assentir, neguitós. La dona no li volia fer res, però la veia capaç de complir l’amenaça. Del sostre en penjaven manats d’herbes seques. El sòl, de terra, era ple de bols de fang. Llavors va recordar una cosa.

—Deus ser la Jordana, la curandera. He sentit parlar de tu a Terrera. La gent et respecta.

—No tenen altre remei. A Terrera no hi ha cap metge, i el barber és un pobre desgraciat, un borratxo de mans tremoloses. Venen a mi, encara que els seus senyors no ho vulguin.

—Vius molt lluny de la vila.

—D’ençà que el senyor Jeroni es va casar amb Maria de Rabassa, ja no soc la remeiera de la vall, com la meva mare i la meva àvia. Soc la fetillera i un perill. Al nord fins i tot dirien que soc una bruixa.

En Joan va sentir un calfred. Havia sentit històries sobre adoradores de Satanàs que provocaven calamitats i malalties a les seves comunitats. De sobte, ja no se sentia tan tranquil amb aquelles dues dones.

—Però això és mentida! —va exclamar la Francesca, trencant la tensió.

—T’ho prego, pedrapiquer, ves-te’n —va insistir la Jordana—. No ens compliquis la vida —va advertir, i els va deixar sols.

La Francesca tenia un somriure que il·luminava tot el cobert.

—Nosaltres només tenim coneixements d’herbes i guarim els mals humors del cos.

—I per curar-lo abans cal estudiar-lo, oi que sí? —li va retreure en Joan.

Ella va fer una rialla fresca, que li va contagiar a en Joan, malgrat el mal de cap que tenia per culpa del cop. La Jordana va tornar a treure el nas per la porta, amb cara de pomes agres.

A l’últim, en Joan es va haver d’aixecar i sortir del cobert. La Francesca el va acompanyar fins al caminoi, potser per assegurar-se que se’n tornava a Terrera.

—Digue’m la veritat, Joan Ibarra. Què hi has vingut a fer, aquí?

—He d’esculpir la cara de la mare de Déu en una imatge, i la veig quan miro la teva. M’ho diu la pedra.

—Per què?

—Perquè ho haig de fer. —No volia donar-li explicacions.

—Em veus bonica, però ves amb compte, els falcons també són bonics. Quan un home s’acosta a aquesta cabana, no és mai per fixar-se en les nostres cares. Sabem defensar-nos.

—Et pagaré. Només vull que vinguis a la lògia on treballo.

—No puc anar a Terrera. La mare m’ho ha prohibit.

—Bé eres al ball.

—Va ser un error, i mira, ja n’hi ha un rondant per aquí.

Malgrat el to de broma, en Joan veia pena als ulls lluminosos de la Francesca. Una noia com ella, sense murs que la protegissin, estava sempre en perill, però sens dubte se sentia frustrada de viure tan aïllada i que la vitalitat li anés desapareixent. Mentre li tocava el tors, la devien envair les fantasies amb ell, va pensar en Joan. Va esperar al camí. No volia que tot quedés d’aquella manera, però no sabia què dir-li per atreure-la, i ella va girar cua i va tornar a la cabana.

Abans d’entrar-hi, tanmateix, la Francesca es va girar i li va dir bellugant els llavis, sense emetre cap so amb la veu:

—Demà, al gorg del barranc de l’Encantada. De nit.

L’Encantada

La lluna es reflectia al gorg. L’aigua semblava oli de tan quieta que estava. Era un lloc preciós. De dia, els habitants de Terrera baixaven a banyar-se en aquelles aigües fresques i clares. Quan es feia fosc es transformava en un indret solitari, del qual explicaven llegendes de reines mores atrapades per encanteris i monstres de la natura, semblants a dones, que concedien desitjos o condemnaven per sempre més l’incaut que s’hi acostava. En Joan no tenia por. Com a pedrapiquer es passava la vida cisellant les bèsties més estranyes en mènsules i capitells, i no havia sentit mai res d’estrany.

Havia portat diverses espelmes, uns quants trossos de paper i fragments de carbó amb diferents puntes. Sabia utilitzar-les, ja que en Baldomar l’obligava a dibuixar els arcs i els angles abans de posar-se a tallar, per no fer malbé la pedra.

La Francesca va aparèixer al barranc ben avançada la nit. Sota la lluna creixent, semblava una presència màgica del riu. Tot estava en calma. Se li va acostar i es va asseure en una pedra davant seu. No va dir res. En Joan va veure que s’havia rentat els cabells i es va fixar en la brillantor de la seva pell clara. També els llavis semblaven més vermells.

—Estàs molt maca.

—Si he de ser la mare de Déu… Tu també t’has rentat. Ho ensumo.

Es van quedar en silenci una bona estona mentre ell dibuixava els primers traços al paper. La tensió anava creixent. Les mirades, l’ambient serè que els embolcallava: tot era temptador. No enraonaven per no trencar l’instant que els deixava sense alè. En Joan s’acostava a la Francesca cada vegada més per observar-ne els detalls de la cara. Es va fixar en les arruguetes que se li formaven a l’entrecella quan es posava seriosa, va recórrer amb els ulls la comissura dels llavis carnosos, va descobrir el borrissol sota el nas i que els lòbuls de les orelles li penjaven a causa del pes de les anelles de bronze, molt rudimentàries. Fins i tot va dibuixar les minúscules pigues del coll, no n’oblidaria mai la quantitat, i la cicatriu que li solcava una cella.

Se li atansava tant que sentien l’escalfor l’un de l’altra. En Joan va respirar i el seu alè va eriçar la pell de la Francesca al clatell. Cada cop estava més enrojolada. Tots dos tenien el front brillant per la calor. En Joan no va poder evitar que la seva mirada davallés pel pic obert de la túnica. Hauria donat mitja vida per veure més avall i dibuixar el que amagava aquella llana tan vella.

Llavors ella va somriure, amb els ulls encesos i fits a la seva boca. El desig cridava.

—Ja queda poca espelma… No pots continuar dibuixant.

En Joan la va besar. Tenia un nus a l’estómac i es pensava que no es podria separar d’aquells llavis. Ella va respondre, primer tímida, i després li va acaronar la barba. Van continuar fent-se petons, molta estona, primer suaus i de mica en mica més ardents. Quan un s’atrevia, l’altra no es quedava enrere.

—M’agrada com fas petons, pedrapiquer. No tens pressa.

En Joan notava que ella tenia una mica d’experiència, però no d’aquella manera. A l’obra, els més grans parlaven sovint de sexe, i feien broma o es donaven consells, però ben pocs es preocupaven per la dona amb qui jeien. Només en Compte va dir una vegada que si tocava una noia amb cura, i ningú no tenia més paciència i control que un pedrapiquer, veuria com s’excitava i després farien coses que no es podia ni imaginar. Allò era el millor, però no passava de seguida.

En Joan tan sols havia estat amb dues prostitutes. Jaume Castellar va ser qui el va portar al bordell. Tot havia anat de pressa, gairebé una transacció a canvi d’escórrer-se dins d’una vagina. Aquella nit, però, tot era diferent i tenia por d’ejacular sense ni tan sols tocar-se.

Ella es va deslligar el cordó de la túnica. Semblava estar igual d’ardent que ell.

—Ets l’home més guapo que he vist mai.

En Joan la va anar petonejant a poc a poc, insegur. Llavors ella el va guiar agafant-li el cap amb les mans. Els seus llavis li tocaven suaument la pell fina i perfumada amb oli de rosa. Entre els pits hi van deixar una ratlla humida i després els va besar amb delit. Eren menuts i ferms. Els mugrons s’havien endurit. La Francesca panteixava.

En Joan es fixava en les seves reaccions per poder continuar. Ella buscava el seu plaer, no com les dones que havia conegut. Estirava l’esquena i respirava fondo. Al final li va alçar la cara i es van fer petons plens de desig.

—Vols que em tregui la túnica? —li va xiuxiuejar entre petons i mossegades.

—Sí.

La Francesca es va posar dreta, va mirar al seu voltant per comprovar que estaven sols i es va desempallegar de la roba.

Quan la va veure nua, en Joan es va quedar sense alè.

—Dona’m la mà, t’ensenyaré com m’has de tocar.

Suaument, ella l’hi va conduir al pubis, i el dit índex va tocar suaument els llavis amagats sota el borrissol. Va recórrer la vulva amb moviments lents. Ella panteixava amb els ulls clucs, deixant-se arrossegar pels sentits. A en Joan li faltava aire i li feia mal el membre a causa de l’excitació, però va continuar donant-li plaer fins que, amb un gemec llarg, la Francesca es va encongir diverses vegades i es va deixar caure al seu costat, respirant agitadament.

—Això ha estat una gran satisfacció —va dir ella amb la pell brillant de suor—. Ara tu.

En Joan es va abaixar els calçons i la Francesca, amb els ulls mig clucs, li va acaronar cada part del cos. Encara no va voler tocar-li el membre erecte; li recorria la pell i hi feia petons, sense presses, enredant els dits amb els pèls del pit. Sovint el mirava i somreia sensual en veure el seu sofriment.

—Em sembla que això està a punt. Et faré una cosa que t’agradarà.

Es va inclinar. En Joan va notar els seus llavis i li va faltar aire. No s’havia imaginat mai sentir aquell plaer, i mentre les mans i la boca d’ella jugaven amb el seu membre, no es va poder contenir i va esclatar de plaer. La Francesca, sense perdre el somriure, se’l mirava amb curiositat, i es va netejar amb les tiges d’uns joncs que creixien allà mateix.

—Ha estat… —va comentar en Joan, aclaparat—. Com ho saps, tot això?

—Encara que visqui al bosc, tinc algunes amigues, la Denise, la Mariem…, aquesta ja no viu a Terrera… Parlem dels homes i del que es fa en la intimitat. També les dones grans comenten coses mentre renten al riu. Jo tenia ganes de descobrir-ho d’aquesta m

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos