No has estat mai sol

Albert Espinosa

Fragment

1. Duc in altum

Volia treure’m la vida aquella nit, ho tenia tot a punt. Havia pres prou pastilles per adormir un elefant. Eren de la meva mare, estaven caducades, però vaig imaginar que l’efecte en mi seria el mateix que el que havien tingut en ella. Ja res no m’importava, estava cansat de tot, i del que més, de viure. Quan sents això, si ningú t’arrossega cap a la vida, és el final.

I de sobte vaig rebre el missatge d’un home que gairebé havia oblidat, però que tant em fascinava. Me l’havia enviat per la xarxa social en la qual jo era tan popular.

En aquells instants estava pensant com acomiadar-me dels fans amb una última història directa, que no els causés tristesa i que els deixés clar que era una decisió personal; volia evitar idees errònies o teories estranyes. I just quan estava començant a escriure el meu epitafi social, el seu missatge va aparèixer breument al mòbil, com un senyal. Es notava que aquell no era el seu mitjà perquè ho havia escrit tot en majúscules:

GUIDO, SOC EL DOCTOR MARTÍN, NO SÉ SI EM RECORDES. ESPERO QUE CONTINUÏS BÉ. SI ALGUN DIA PASSES PER MENORCA, VINE A VEURE’M. M’AGRADARIA MOLT, CADELL.

En aquell moment de la meva vida, el doctor Martín era la persona amb qui menys esperava tornar a parlar. Aquell home m’havia salvat la vida amb set anys, i just en aquell instant, amb gairebé dinou, quan volia treure-me-la, tornava a aparèixer com per art de màgia en el moment més oportú. Semblava un d’aquells esperits que la meva mare creia que m’a­companyaven i em protegien sempre.

Què devia voler? Amb els anys, amb els pocs que porto en aquest món, he après que ningú apareix a la teva vida sense un motiu. Seguia dient-me «cadell», com a tots els seus nens amb càncer. Era la seva manera afectuosa de fer-nos sentir bé, encara que al principi pensava que així evitava haver-se d’aprendre el nostre nom. Vaig tornar a somriure en llegir aquell sobrenom que em transportava tan lluny… Feia temps que no m’alegrava per mi mateix i de manera gratuïta. La meva felicitat estava sempre a disposició dels altres a les xarxes i per als meus seguidors.

Vaig sentir unes punxades a l’estómac. Les pastilles estaven fent efecte: o deixava que s’apoderessin del meu organisme i me’l rebentessin, o vomitava i m’aferrava a la vida. Vaig dubtar uns segons mentre mirava aquell absurd missatge com si fos el fil umbilical que encara m’unia amb aquest planeta.

Deu minuts després era al lavabo vomitant com un possés. Era irònic; vaig pensar en aquell nen de set anys a qui li queia fatal la quimioteràpia que el salvava. Potser era l’únic que encara teníem en comú aquell marrec que ja no existia i jo. Tota la resta ho havien modificat les esgarrinxades de la vida.

De sobte vaig notar la carícia del meu pare. Quan vomitava de petit amb la químio, ell sempre m’a­guantava el front i em deia: «Guido, duc in altum», un duc in altum que significa «remar mar endins» en llatí. Ell creia, i imagino que desitjava, que no tiraria la tovallola i que, encara que la meva vida fos complicada, malgrat les dificultats, jo seguiria i seguiria remant mar endins. No sé si era bona idea parlar a un nen en llatí, però ell era així. A la meva mare se li va acudir dir-me Guido. Em va dir que significava «coneixedor de camins». Suposo que això tenia més sentit: sempre m’ha agradat avançar tothom i trobar rutes desconegudes per als altres. I és que, en el meu terreny, era un gran influencer que havia obert camins inexplorats.

Cap dels dos segueix viu amb mi. El meu pare em va deixar per culpa d’un estúpid accident de cotxe, però el seu record m’acompanya perquè la meva mare havia cridat tots els bons esperits que coneixia perquè em cuidessin quan ella marxés. Coses de tenir una mare mè­dium que sabia com invocar-los… Llàstima que ella no pogués tornar al meu costat després que se n’anés.

Entre vòmit i vòmit, vaig teclejar àgilment al mòbil i vaig reservar un bitllet per a Menorca en el ferri següent. Vaig sentir de nou la mà del meu pare al front. Semblava feliç, tot i que en realitat jo no havia canviat d’opinió; només havia posposat unes hores la meva fugida.

Sempre s’és a temps de marxar, però en aquell moment em tocava remar una mica més mar endins per saber què volia aquell metge que havia tornat a salvar-me la vida i l’existència complicada del qual no havia estat fàcil.

2

EL DESIG DONA SENTIT
AL BUIT DE L’EXISTÈNCIA

Mentre marxàvem de Barcelona, van tornar les arcades. Em feia mal l’estómac: algunes de les pastilles m’havien trepitjat el fetge i el seu efecte era devastador. Molts joves del ferri em miraven, perquè per a ells jo era una estrella. Em vaig fer una dotzena de fotos intentant no treure’m les ulleres de sol perquè tenia la mirada lletosa per culpa d’aquella merda de tranquil·litzants. Ves a saber fins a quin punt m’havien destrossat per dins…

Vaig lluitar per ser famós a les xarxes, però en aquell moment les odiava. M’havien donat molt, però m’havien pres l’essència. El meu contingut era una mica de tot. Vaig anar variant-lo al llarg dels anys, tot i que gran part es basava en el meu físic. Era la meva carta de presentació i el que provocava més likes. La veritat és que era atractiu i això obre moltes portes.

No sabria explicar què era el que odiava més de la meva existència. Estava avorrit en vida. Un nano malalt de càncer que havia lluitat com un lleó per sobreviure i que, dotze anys més tard, havia perdut tota la motivació; el destí era absurd. Tenia diners per viure dues vides, i m’havia allotjat en tants hotels de luxe, havia menjat tantes delicadeses i em sentia tan ple de sexe i plaers que, abans de fer els vint, estava absolutament fart de tot.

Era obvi que molta gent desitjaria tot el que tenia i que no entendria la meva tristesa i depressió, però no vivia la meva vida i res no és el que sembla quan ets al cim. De vegades l’èxit és un fracàs absolut perquè hi ha un llindar que, si el superes, fa que tot deixi de tenir sentit.

De sobte el mòbil es va il·luminar; l’havia configurat per rebre només els missatges del meu metge. Li havia mentit: li havia dit que seria a Menorca aquells dies. Tenia facilitat per mentir. El meu pare només em va demanar una cosa en la seva vida: «Si tens aquesta facilitat, menteix a tothom menys a la teva mare. A la mare no li pots mentir». I així va ser. Amb la resta, sovint em vaig passar, però a la mare sempre vaig dir-li la veritat.

QUE BÉ QUE TINGUIS UN VIATGE A MENORCA. VISC A PROP DE CALA’N BOSCH. ÉS UNA CASA PETITA AMB VISTES AL MAR, AL COSTAT DEL FAR. NO BUSQUIS HOTEL, QUEDA’T A DORMIR AQUÍ. GRÀCIES PER VENIR A VEURE’M.

Començaven a entusiasmar-me les seves majúscules i la seva redundància. Adorava la seva senzillesa. Sempre em va agradar, aquell metge. A les nits es quedava amb nosaltres a l’hospital i ens parlava del tractament que ens injectarien l’endemà. Era dolç i amable, suposo que era dels que creien que les paraules del metge també curen, i segurament tenia raó, almenys amb mi li va funcionar. No vaig perdre una part del cos, la leucèmia només em va tornar la sang més densa i aspra, o això vaig pensar sempre.

No vaig entendre mai per què s’havia fet oncòleg, és l’especialitat menys agraïda. La químio fa que els odiïs encara que et curin, perquè els efectes secundaris són fastigosos. A més, com que no veus el càncer, ells es converteixen en la cara visible de la malaltia, en l’enemic. Era absurd, i suposo que d’aquí venia l’afecte que ens tenia, les explicacions que ens donava, la forma en què parlava del càncer com si fos un ésser viu i la seva idea de dir-nos «cadells». Suposo que el doctor volia diferenciar-se del veritable enemic.

Vaig saber del seu problema, de l’acusació que va rebre abans que jo marxés de l’hospital ja curat. No vaig creure mai del tot el que deien d’ell, però sentia que volia preguntar-l’hi no com el nen que vaig ser, sinó des de la meva perspectiva d’adult mig atrotinat. Potser era l’única pregunta que sempre m’hauria agradat plantejar-li, però va desaparèixer de l’hospital, i crec que això va ser el que em va fer vomitar la meva pròpia mort per anar a veure’l. La curiositat del nen encara residia en mi, i li devia una resposta. Al cap i a la fi, soc un Guido, i necessito conèixer tots els camins i la majoria de les respostes.

«Duc in altum», xiuxiuejava aquella veu masculina que em va crear mentre les onades envestien contra el ferri. El meu pare viatjava amb mi, igual que els altres set esperits que la meva mare havia despertat perquè em cuidessin i que em tornaven boig en nombroses ocasions. No em parlaven gaire: feien prou soroll i algun xiuxiueig. Allà on anava m’acompanyaven i feien de les seves com si fos un massatge etern a setze mans desordenades tot exigint la meva atenció. Sempre em fregaven i em provocaven calfreds; de vegades sentia una paraula solta, la majoria de les vegades, sons repetitius.

A la butxaca esquerra portava el pot amb la resta de les pastilles de la meva mare, les que no es va prendre ella en el seu dia ni jo en el meu. Desitjava tant marxar… Us asseguro que res no havia canviat, només necessitava remar una mica més, i així ho faria. Volia capbussar-me en un passat que tenia oblidat abans de forjar-me un futur incert.

En l’època en què estava malalt, la meva mare em deia que era un noi d’acer, que podia amb tot, que no tenia gens de carn, que era dur com una pedra i que m’havien escollit per sobreviure. I un es creu tot allò que li diu la seva mare, tot i saber que no és cert. No era d’acer, encara que en aquell moment m’hi sentia.

Llàstima que havia perdut tota aquella energia… I això que, de portes enfora, tots m’estimaven. Feia un contingut increïble amb milions de visualitza­cions, havia guanyat premis per a influencers i el meu cos i la meva pell estaven en el seu millor moment per ser estimats o follats. Potser ja no era d’acer, però una mica revestit d’or sí que ho estava, i tenia la cara de porcellana.

Durant tot el viatge vaig continuar fent-me fotos amb gent de la meva edat, i molts pares i mares d’aquells que miren les xarxes socials abans d’anar a dormir perquè els encanta allò que els dona l’algoritme també van voler emportar-se un record. Sempre he pensat que era una celebritat que no servia per a res, però que tothom m’adorava perquè el desig dona sentit al buit de l’existència. Lògicament, l’amor i l’afecte són millors que el desig, però aquest ocupa menys pensaments i provoca menys problemes. O això és el que sempre he pensat.

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos