Ja soc aquí!

Enric Pujol

Fragment

Pròleg d’Agustí Alcoberro

Pròleg

El 23 d’octubre de 1977, un vell expatriat republicà de setanta-vuit anys retornava al país en honor de multituds, després de trenta-vuit anys d’exili. Aquest fet, en la història de qualsevol poble, de tots els pobles, esdevé, sens dubte, una gesta. Però, afegim-hi encara: aquell 23 d’octubre, la Generalitat de Catalunya, el govern legítim de la Catalunya republicana, transcorreguts trenta-nou anys des de la seva dissolució formal per la dictadura de Franco, era restaurada de nou pel successor directe del dictador. Aquesta és la victòria (no absenta de contradiccions i renúncies, com resulta gairebé inevitable en la història) que ens descriu en aquest llibre Enric Pujol.

La figura de Josep Tarradellas i Joan genera partidaris i detractors, aquí i arreu, fins al punt que resulta molt difícil no pensar que ell mateix es devia sentir sempre particularment còmode en el paper de protagonista de les polèmiques. Aquesta és una actitud que el marca des dels seus anys de joventut, i que mantindrà fins i tot més enllà de la tomba. De fet, fins als nostres dies.

Hi ha un jove Tarradellas nacionalista i republicà abrandat; n’hi ha un de dissident i enfrontat amb el president Francesc Macià i tot el que suposava, en els primers passos de la Generalitat republicana; n’hi ha un altre de disposat a fer-se càrrec del Govern de la Catalunya revolucionària, que lidera les Milícies Antifeixistes i publica el Decret de col·lectivitzacions i control obrer, i que organitza la indústria de guerra. N’hi ha un a l’exili que assumeix la presidència de la Generalitat de Catalunya quan el somni de l’alliberament per part dels estats aliats s’havia esvaït, i que, des d’una presidència etèria, en els anys següents, està disposat a encapçalar el combat contra qualsevol que intuís que podia fer-li ombra, a ell i a la institució que presidia: des de l’abat de Montserrat fins a l’Assemblea de Catalunya, o des de Jordi Pujol i Banca Catalana fins a Òmnium Cultural.

I n’hi haurà encara un que liderarà la negociació amb la corona i el Govern d’Adolfo Suárez després de la mort de Franco, sempre en nom de la unitat catalana, però, alhora, des d’una solitud volguda i orgullosa. I també, en el moment de la jubilació, hi ha un Tarradellas disposat a mostrar el seu desacord amb el nou president, Jordi Pujol, i tots els polítics «joves»; que situa el seu arxiu (que és també el de la Generalitat de Catalunya a l’exili) al monestir de Poblet, ben lluny de l’Arxiu Nacional de Catalunya, tot just creat pel Govern, i, fins i tot, que accepta del Borbó el títol de marquès de Tarradellas. Ja pòstumament, el Govern de Madrid el premiarà amb el nom de l’Aeroport de Barcelona - el Prat, en una decisió unilateral que no agradarà al Govern de la Generalitat.

Però, en cada un d’aquests capítols, Josep Tarradellas i Joan mostra una certa coherència, que es construeix sobre una voluntat de realisme, unes conviccions pregones i una sorprenent seguretat en si mateix.

El capítol que ens explica Enric Pujol en aquest llibre constitueix un autèntic miracle. A la mort de Franco, Josep Tarradellas era un personatge anònim per la immensa majoria dels catalans —també per a aquells que havíem protagonitzat la resistència antifranquista a l’interior—. És cert que, posem per cas, els catalans que tenien setze anys a l’inici de la Guerra Civil, i que havien assolit ja aleshores una certa consciència política, tot just en tenien cinquanta-set en el moment de les primeres eleccions democràtiques, el 1977. Però també ho és que, llavors, l’esperança de vida no era la d’avui i que el país s’havia nodrit de les generacions del baby-boom i de la immigració arribada des de la dècada del 1950.

Un Tarradellas pràcticament desconegut, sense un partit o una organització que li donés suport, envoltat per un minúscul però molt fidel nucli de col·laboradors (entre els quals, sens dubte, destaca la figura de Frederic Rahola i d’Espona), va vèncer un primer torcebraç amb els hereus de Franco a Madrid i, retornat a Barcelona, va mobilitzar més de dues-centes mil persones. I més important encara: per primera vegada des del 1939, va generar il·lusió, eufòria i esperança.

Tot plegat justifica amb escreix que atorguem al 23 d’octubre de 1977 la condició de «dia que ha fet Catalunya».

AGUSTÍ ALCOBERRO PERICAY

Universitat de Barcelona

1

Introducció

Significació del retorn

El retorn del president Josep Tarradellas, el 23 d’octubre de 1977, i el reconeixement oficial de la Generalitat de Catalunya a l’exili per part de Madrid constitueixen, des d’una perspectiva catalana, l’acte polític més important de tota la segona meitat del segle XX. Aquest reconeixement, fruit d’una negociació bilateral no pas fàcil, fou anterior a l’aprovació de la nova Constitució espanyola del 1978 i és una prova fefaent de la força política de la societat catalana de l’època i del tremp personal del president Tarradellas en els moments més convulsos del procés de derogació de la dictadura franquista. Fou l’única institució política que havia estat fundada durant l’època republicana i que aleshores es va restablir. L’actual Generalitat de Catalunya és encara hereva d’aquell fet.

La moderna Generalitat de Catalunya, instituïda el 1931, tres dies després de la proclamació de la República catalana per part de Francesc Macià, va estar seriosament amenaçada de desaparèixer arran de la victòria de les tropes franquistes, el 1939. Per preservar la institució, passà a l’exili, a territori francès, on tornà a veure perillar la seva continuïtat a causa de l’ocupació nazi de França. El president Lluís Companys fou detingut pels alemanys, deportat i afusellat pel franquisme el 1940. El substituí Josep Irla, que aleshores era el president del Parlament, que mantingué la institució en els moments difícils de la Segona Guerra Mundial i en els esperançadors anys següents. L’esclat de la Guerra Freda, acabat el conflicte bèl·lic internacional, consolidà el franquisme, ja a principis dels anys cinquanta, gràcies al suport de les potències occidentals (de manera preeminent, els Estats Units i la Gran Bretanya). El president Irla, davant el nou escenari polític, amb problemes de salut i econòmics i ja molt gran, dimití del seu càrrec i obrí un procés d’elecció del seu relleu. Així, el 1954, Josep Tarradellas accedí a la presidència i renuncià a la secretaria d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que havia mantingut d’ençà de la guerra. Conformà una Generalitat gairebé unipersonal, amb pocs recursos, però de gran valor simbòlic i també polític, en una situació molt adversa. Malgrat totes les reticències dels mateixos partits i organitzacions de l’exili i de l’interior, la presidència de Tarradellas aconseguí el reconeixement de totes les forces polítiques i va tenir una funció decisiva en l’etapa final de la dictadura del general Francisco Franco.

El paper clau de Tarradellas en el manteniment i el reconeixement de la Generalitat de Catalunya el converteix en un referent polític de primer ordre. Encara més si, a la seva actuació durant l’exili i en l’etapa de la transició postfranquista, hi sumem l’aportació que feu durant els dificilíssims moments de la revolució i la Guerra Civil (1936-1939), quan, sense ser el president, fou l’home políticament fort del Govern de Lluís Companys. Tot plegat fa que calgui situar Tarradellas, agradi o no, entre els grans presidents que ha tingut la institució durant l’època contemporània.

Els polítics que el van tractar, detractors i partidaris, i sovint molt allunyats de la seva ideologia, van remarcar la seva vàlua política personal i reconegueren la importància del seu retorn en el reconeixement i la consolidació de l’autogovern català, com es podrà comprovar més endavant. Encara en dates més pròximes a nosaltres, diferents testimonis de polítics catalans d’aquells moments, que havien estat escollits el 1977, a les primeres eleccions espanyoles del postfranquisme, van participar en un dossier periodístic d’El Punt - Avui, del 20 de desembre de 2015, i van destacar, per més que feien valoracions diferents sobre el fet, que l’esdeveniment més transcendental del període fou el retorn del president de la Generalitat a l’exili.[1] I, naturalment, ho era també la seva conseqüència política: el restabliment de l’autogovern del Principat de Catalunya. Els polítics eren Jaume Sobrequés (senador per l’Entesa dels Catalans), Vicenç Capdevila (UCD), Joan Sabater (UCD), Josep Pau (Pacte Democràtic per Catalunya), Josep Sendra (Pacte Democràtic per Catalunya) i Josep M. Triginer (PSC-PSOE).

No cal dir que bona part dels historiadors catalans li han reconegut també la seva aportació històrica. Així, Jordi Casassas, un dels pioners en la realització d’un estudi aprofundit sobre la seva figura, fet amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del seu retorn i que no desatenia aspectes crítics, afirmà: «En tota aquesta comesa històrica, Tarradellas va tornar a demostrar, a simpatitzants i detractors, que la seva dimensió política era excepcional».[2] I el considerà, també, «un dels rars polítics de la Catalunya contemporània que s’han esforçat per consolidar mecanismes polítics, institucionals i administratius imprescindibles perquè el país pogués gestionar la seva autonomia».

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos