2

Debbie

Tinc prohibit parlar amb la meva filla Lexi als matins.

La Lexi va imposar aquesta norma més o menys quan va començar a l’institut, i ara que ja està a l’últim any, continua vigent. La norma es va implementar quan la Lexi va decidir que no li agradava que m’atrevís a preguntar-li «Com estàs?» de bon matí, i ella s’hagués de molestar a dir «Ostres, no tinc ganes de parlar ara, mare».

Per tant, a mitjans del primer any, la Lexi va anunciar oficialment que no tenia permís per parlar amb ella a primera hora del matí. I si intentava qualsevol forma de comunicació —verbal o no verbal—, m’etzibava: «Com vam quedar?». O pitjor encara, em fulminava amb la mirada.

Ja saps a quina mirada em refereixo. Bé, almenys si tens fills adolescents.

Per tant, quan la Lexi entra decidida a la cuina dimecres al matí, no dic ni una paraula. Simplement, segueixo menjant el meu bol de cereals, d’aquells amb extra de fibra. (Ara que ja passo dels quaranta, qualsevol cosa amb fibra és una compra segura). De fet, és fàcil recordar que no puc parlar amb la Lexi, perquè porta uns auriculars gegants que li tapen les orelles. Sempre els duu posats. És possible que se li hagin fusionat amb els ossos temporals del crani.

La Lexi porta els cabells recollits en una cua esbullada que és com si se l’hagués fet ahir al vespre o fins i tot fa uns quants dies i no s’hagi molestat a arreglar-se-la una mica. Duu una des­suadora amb caputxa extragran, que sembla més aviat de dormir, i no hi ajuda gaire el fet que vagi amb els pantalons de quadres del pijama. No és pas el Dia del Pijama a l’escola ni res per l’estil. Així és com vesteixen ara els joves. Ho trobo horrible, però, d’altra banda, també em fa una mica d’enveja. Tant de bo jo pogués anar cada dia amb pantalons de pijama.

De les meves dues filles, la Lexi és qui s’assembla més a mi, cosa que estic segura que li fa molta vergonya. Té la meva mateixa estructura òssia delicada de la cara, i els cabells lleument ondulats d’un to fosc molt semblant al meu. Igual que jo, té facilitat amb els estudis, per això aquest any fa quatre assignatures de nivell avançat i una de teoria matemàtica, perquè l’any passat ja va fer càlcul avançat.

Igual que jo, potser és una mica massa intel·ligent, i això la podria perjudicar.

La Lexi ni tan sols em mira i va de dret a la nevera, tot i que llança una mirada burleta a la pila de llaunes que tinc al taulell de la cuina per a la col·lecta d’aliments enllaunats. Tot el que faig és una barreja de vergonya i molèstia. Tanmateix, el meu crim més imperdonable va ser posar-li Alexa. En la meva defensa, com se suposa que ho havia de saber jo, que Alexa es convertiria en una cosa?

La Lexi fa una ullada per sobre l’espatlla i es queda parada quan em veu. Es mor de ganes de fer un comentari, però això incompliria el seu vot etern de silenci. La seva lluita interna és evident.

Per fi l’he sorprès. És el pintallavis, perquè no me’n poso mai.

—Com és que vas tan mudada, mare? —pregunta.

Em menjo una altra cullerada de cereals amb fibra i després m’eixugo amb el tovalló. Soc més aviat una mare de samarreta i pantalons de ioga, o sigui que la desconcerta veure’m mudada i maquillada. Fins i tot m’he eixugat els cabells en comptes de deixar-me’ls molls i fer-me una cua.

—Avui venen els fotògrafs de Home Gardening —li recordo—. Faran fotos del jardí.

Va ser un honor que la revista m’escollís per a aquest reportatge. Com a mestressa de casa amb dues filles, hi ha hagut moments que la meva vida m’ha semblat una mica… bé, buida. Estic molt orgullosa de les meves filles, però jo volia estar orgullosa d’una cosa que fos només meva. I aquesta sessió de fotos va ser un bon impuls per a la confiança en mi mateixa, perquè dedico molt d’esforç al jardí.

Hi ha hagut moments a la vida en què m’ha fet la sensació que, si no tingués les meves flors, no em podria llevar del llit al matí.

—No ho sabia —diu la Lexi, tot i que ho he explicat un munt de vegades. No faig cap comentari irònic del fet que, si jo m’hagués oblidat d’alguna cosa que ella m’hagués dit ahir, ara mateix m’estaria criticant de mala manera—. En fi, que vagi bé, doncs.

Ha sigut un comentari bonic. I, a més, s’ha produït un altre miracle: ara la meva filla de disset anys em parla al matí. És com una mena de somni esbojarrat i meravellós. Puc atrevir-me a suposar que la complicada adolescència està arribant a la seva fi?

—Gràcies —contesto amb cautela, perquè no vull pertorbar la pau.

Llavors la Lexi arrufa el nas.

—Suposo que avui no portaràs totes aquestes llaunes a l’escola, oi? Semblaràs una escombriaire.

D’acord, potser els anys complicats encara no han passat.

Abans que se m’acudeixi una resposta adequada a la crítica de la meva filla sobre el meu donatiu de menjar per als que ho necessiten, la meva altra filla, la Isabel, apareix a la cuina. Probablement m’ha fet un favor, perquè a la Lexi no li hauria agradat cap de les meves possibles explicacions.

L’Izzy fa segon a l’institut de Hingham, dos cursos per sota de la seva germana. Així com la Lexi em recorda a mi mateixa de manera inquietant, l’Izzy s’assembla més al seu pare. Té els cabells d’un to castany clar, el somriure sincer i la complexió robusta. I igual que ell, és feliç com un anís.

A diferència de mi i la Lexi, l’Izzy sempre ha sigut molt atlètica. M’he arribat a plantejar la hipòtesi que potser les endorfines la fan més agradable que la seva germana. En qualsevol cas, és una teoria que tinc. Si jo no m’obligués a anar al gimnàs unes quantes vegades a la setmana, mataria tots els veïns del barri.

—Bon dia, mare. —L’Izzy agafa una poma del bol de sobre el taulell de la cuina—. Me n’he d’anar. El bus arribarà d’aquí a un moment.

—Això és tot el teu esmorzar? —protesto.

—Mare, he de marxar.

En la vida i en la maternitat, especialment en la maternitat d’adolescents, has de saber escollir bé les batalles.

—D’acord, t’estimo —crido—. Ja et vindré a buscar després de futbol!

L’Izzy es queda aturada, dubtant, amb la cua que se li balanceja lleument mentre sembla que mesuri les paraules. Es fica la poma a la butxaca de la dessuadora i finalment diu:

—No pateixis. Ja agafaré el bus.

—Però un moment. —Quan m’aixeco d’una revolada, el bol de cereals trontolla i es vessa una mica de llet per sobre la taula de la cuina. Almenys no m’ha caigut a sobre el vestit—. El bus escolar ja no funciona després de futbol. Ja et vindré a buscar.

L’Izzy no contesta.

—No em costa res! —li asseguro, mentre intento no pensar en l’època en què anava a buscar l’Izzy a la guarderia i se m’abalançava a sobre amb tanta força que gairebé em tirava per terra.

No sé quanta estona l’Izzy s’hauria quedat allà palplantada mirant-me amb les mans a les butxaques si la Lexi no li hagués etzibat:

—Per l’amor de Déu, digue-l’hi, Iz.

Les miro ara l’una ara l’altra. No suporto quan comparteixen secrets, tot i que és millor que no pas quan es barallen.

—Que em digui què?

L’Izzy continua sense badar boca.

La Lexi deixa anar un sospir exagerat i diu:

—L’han fet fora de l’equip de futbol.

—Lexi! —protesta l’Izzy entre dents, i es posa ben vermella.

—Què?

A veure, això és totalment absurd. L’Izzy juga a futbol des que anava a la guarderia. Podria driblar la pilota mentre dorm. Com pot ser que l’hagin fet fora de l’equip? Si és una de les millors estudiants de segon. Ostres, és una de les millors jugadores que tenen!

—No ho entenc —dic—. Per què t’han expulsat de l’equip?

L’Izzy m’esquiva la mirada.

—Mare…

Deu haver sigut un error. No hi ha cap altra explicació.

—Trucaré a l’entrenador Pike.

—No, mare. —Obre els ulls amb pànic—. Me n’he d’anar. Però no truquis a l’entrenador Pike.

—Izzy…

—Sisplau, mare, no li truquis. —Em mira amb desesperació—. Promet-me que no li trucaràs, mare.

No vull que perdi el bus. Ara mateix no em puc permetre portar-la, perquè he de ser aquí per a la sessió de fotos. Però ella no cedirà fins que jo l’hi prometi, o sigui que al final cedeixo jo:

—T’ho prometo.

Prometo que no li trucaré. Però no he pas promès que no l’aniria a veure per preguntar-li en què coi estava pensant quan va expulsar la meva filla de l’equip.

L’Izzy em fa una última mirada i després surt escopetejada per la porta. Aquesta noia sempre corre. És una jugadora de futbol increïble. No sé què ha passat perquè la fessin fora de l’equip, però estic decidida a arribar al fons de la qüestió.

Dirigeixo l’atenció a la meva filla gran, que ha agafat una llauna de crema de blat de moro i llegeix l’etiqueta amb cara de fàstic, com si els ingredients l’haguessin ofès personalment.

—Tu saps què ha passat? —li pregunto.

—Ostres, mare, no, no ho sé —remuga la Lexi—. Sisplau, pots parar de preguntar-me les coses un milió de vegades?

És el primer cop que l’hi pregunto, però és igual.

—No has sentit res?

—No. —La Lexi em llança una mirada furiosa, però després afegeix—: De totes maneres, és millor que deixi l’equip. L’entrenador Pike és un pervertit.

—Un pervertit?

Posa els ulls en blanc, irritada pel fet d’haver de perdre el temps explicant-me cada detall.

—La meva amiga Mira era a l’equip de futbol, i diu que l’entrenador sempre entrava «accidentalment» al vestidor quan les noies es canviaven. Demanava disculpes i se n’anava de seguida, però… bé, no crec que això sigui cap accident.

De debò feia això?

Se m’enganxen els cereals a la gola mentre reflexiono en aquesta nova revelació. L’Izzy no m’ha dit mai res d’això, però conec la Mira, i no és pas del tipus de noia que s’inventa històries. És possible que sigui veritat? I si ho és, segueixo volent que l’Izzy estigui a l’equip de futbol?

—Uf, pots parar, mare? —diu la Lexi, molesta.

M’obligo a empassar-me els cereals.

—Parar de què?

—De mastegar —diu.

—Mastegar? —repeteixo, incrèdula.

—Mastegar d’aquesta manera… tan sorollosa. No ho fa ningú, mare. De debò, és molt estrany. Segur que ho senten des de casa els veïns.

Caram, no m’havien criticat mai pel volum de la meva masticació. Per uns instants, no sé què dir.

—Perdona. Intentaré mastegar més fluixet.

—És que fas molt soroll —insisteix—. Sempre menges així, i és molt molest.

Aparco momentàniament les reflexions sobre l’entrenador Pike per centrar-me en el problema més immediat de què coi ha passat amb la relació amb la meva primogènita. Recordo una època en què feia pancakes per a la Lexi cada matí. M’hi esforçava al màxim. Hi dibuixava una cara somrient amb nabius o, si era un dia especial, amb perletes de xocolata. Quan la Lexi veia aquells pancakes somrients (especialment si eren amb xocolata), se li il·luminaven els ulls. Primer de tot es menjava els nabius o les perletes de xocolata, i després banyava els pancakes amb xarop d’auró. Al cap d’unes quantes queixalades, em mirava amb un somriure feliç i enganxifós. «Fas els millors pancakes del món, mami!»

Em poso una altra cullerada de cereals a la boca mentre em pregunto si hi ha alguna activitat que podria suggerir-li de fer juntes. Potser anar de compres. A la Lexi sempre li ha agradat anar de compres, fins i tot quan era petita, i ara li segueix encantant la roba. Ara bé, trobar roba que li agradi pot arribar a ser tot un repte.

Potser li podria oferir d’anar a una botiga de pijames. Existeix això? Si no, n’haurien d’obrir una. És una idea fantàstica.

A fora sona una botzina de cotxe tan fort que totes dues ens sobresaltem. Jo ja no sé com fer somriure la meva filla, però aquesta botzina fa el fet. És el seu nòvio, en Zane, que fa poc va complir els divuit, es va treure el carnet de conduir i ara la pot portar a l’institut cada dia.

Però no entra mai a casa. Només toca aquesta maleïda botzina prou fort perquè tots els pobles del voltant s’assabentin que ha arribat. Crec que fins i tot sona una mica més fort que jo quan mastego.

—Me n’he d’anar —diu la Lexi amb veu alegre.

Agafa la motxilla de terra, que pesa tant que quan se la penja a les espatlles camina una mica inclinada enrere. Obre la boca com per acomiadar-se, però llavors recorda la seva norma sobre no parlar amb mi al matí i, sense dir res més, surt disparada per la porta.

Només m’he menjat la meitat dels cereals, però tampoc tinc gaire gana. Segueixo el camí que ha fet la Lexi fins a la porta principal, conscient que segur que no s’ha molestat a tancar amb clau. Per què ho hauria de fer, si sap que jo sempre tanco després d’ella?

Sempre soc aquí per a la família. Sempre.

Miro per la finestra i veig el Kia vermell atrotinat que surt del camí d’entrada. Cada vegada que veig aquest cotxe, penso que l’hauria de dur directament a l’abocador per desballestar-lo. No m’entusiasma que portin la meva filla gran a l’institut amb aquest trasto, però reconec que no tinc gaire veu ni vot en aquest sentit.

Els meus pensaments sobre el noi que condueix aquest trasto són encara menys caritatius.

Entreveig en Zane en el moment que s’incorpora al carrer de davant de casa. Té els cabells llargs i escabellats i és prim com un fideu, tot i que les vegades que ha vingut a casa ha menjat com una llima. Si de sobte es buida la meitat de la nevera, vol dir que en Zane ha vingut de visita. Especialment si la porta de la nevera està ajustada i la tapa del vàter oberta. Això sense comptar que estic força segura que vapeja. No tinc del tot clar en què consisteix això de vapejar, però sé que no vull que la meva filla surti amb un noi que ho fa. Ara bé, tampoc és que tingui elecció.

Però sobretot, el que no m’agrada és la manera com mira la Lexi. Hi ha alguna cosa en la seva expressió que m’inquieta. És una cosa que ja he vist abans, un record que no puc esborrar.

La Lexi i en Zane fa quatre mesos que surten, i jo ja estava preparada perquè tallessin fa tres mesos i mig.

Però no li puc pas prohibir que surti amb ell. Té disset anys, i aquesta relació no acabarà bé. Si li dic que no vagi amb ell, l’únic que en trauré serà que el vulgui veure… més encara. No, el més sensat és esperar. És una noia llesta, i segur que se n’adonarà. A la llarga, deixarà en Zane.

I si no, doncs bé, jo penso protegir la meva filla. A totes dues. Tant si els agrada com si no.

Quan ja em disposo a tornar a la cuina, m’aturo perquè capto un altre moviment a fora la finestra. És el veí, en Brett Carlson, que travessa el caminet que separa les nostres cases. De fet, més que caminar, trepitja fort. I es dirigeix a la nostra porta. D’aquí a un moment ja l’estarà aporrinant.

Crec que el dia promet.