Em dic Goa 11 - No puc més, Goa

Míriam Tirado

Fragment

Vergonya i complexos

Vergonya i complexos

Il·lustració d’una motxilla, una tovallola de ratlles, una cantimplora, una carmanyola i unes ulleres de sol.Feia tres dies que havien arribat els alumnes anglesos de l’intercanvi a l’institut de la Goa, i tots plegats no havien parat de fer activitats culturals i s’ho estaven passant bomba, perquè, com que ara ja es coneixien més, tenien molta més complicitat. Aquella setmana, la Lindsey i la Goa es quedarien a casa de la Júlia i no farien el canvi a casa de l’Albert, el seu pare, per fer-ho tot més còmode i pràctic. De bon matí, les dues amigues van anar cap a l’institut carregades com mules perquè aquell dimecres tocava anar d’excursió a Sitges, un poble de costa bonic i turístic on la Goa ja havia anat unes quantes vegades. Després de visitar la part antiga del municipi i l’església, passarien bona part del dia a la platja. A les motxilles duien: una tovallola, roba per si després de banyar-se volien canviar-se, un entrepà per esmorzar, la carmanyola del dinar, alguna peça de fruita i una cantimplora plena d’aigua. Aquells primers dies del mes de juny feia calor, més de l’habitual per a l’època, i per això els venia tan de gust anar a passar el dia a la platja, especialment als companys anglesos, que, malgrat viure a Poole, un indret de costa, poques vegades gaudien de les temperatures d’un poble mediterrani.

Quina calda!El viatge amb l’autocar va ser distret, amb música tota l’estona, i alguns alumnes van aprofitar per dormir i d’altres per xerrar com cotorres. La Goa i la Lindsey, que es van asseure juntes, pertanyien a aquest segon grup. Al davant tenien l’Anna i la Laura, que es van passar el viatge agafades de la mà, i al darrere, la Charlotte (que aquests dies vivia amb l’Anna) i una altra amiga anglesa. El Bru i el Leo eren uns quants seients més enrere.

Il·lustració de l’interior d’un autobús ple de nens i nenes somrient. Al davant hi ha tres nenes mirant endavant cap al mateix punt, una d’elles té un braç avançat.

Quan van arribar a Sitges, van fer un passeig cultural guiat, i cap a les dotze del migdia, va tocar l’activitat que més desitjaven: anar a la platja.

Tinc vergonya!Van col·locar les tovalloles per grupets d’amics, i els més ràpids van trigar trenta segons a despullar-se i llançar-se a l’aigua. D’altres s’ho van prendre amb més calma. Treure’s la roba quan tens dotze o tretze anys davant de persones amb qui no tens gaire confiança no sempre és fàcil.

La Goa es va treure els pantalons i va esperar una estona a fer el mateix amb la samarreta. Duia un banyador de dues peces, i encara que li agradava com li quedava, li feia cosa que amb algun moviment brusc a l’aigua li quedés un pit al descobert. La Goa sempre havia de tenir una por o una altra…

—Mira, nena, ho has vist? —li va dir l’Anna, contenta—. Al final em vaig quedar els dos biquinis que et vaig ensenyar, però avui m’he posat aquest. T’agrada? Voldria tenir una mica més de pit i això, però és el que hi ha… Espero que em continuï creixent una mica. Però per què no et treus la samarreta? Va, anem a banyar-nos!

—És que… em fa cosa… —va admetre la Goa.

—Però si tots els cossos són perfectes, i el teu, més! Va, que fa calor, no facis el ronso i anem a l’aigua! —L’Anna no tenia ganes de posar-se a fer-li teràpia pels complexos amb el seu cos—. Si comences amb les teves neures, me’n vaig a l’aigua amb la Laura i la Charlotte, que em moro de calor!

La bomba Judit, que estava dreta controlant els que ja eren a l’aigua, es va adonar perfectament de quins alumnes trigaven més a desvestir-se. Va mirar el Nacho i li va dir:

—T’has fixat en com els costa treure’s la roba? Alguns, quan ho aconsegueixen fer, no saben ni on mirar, i crec que voldrien que ningú els veiés…

—Normal… No és fàcil, a aquesta edat. Tot són inseguretats… —El Nacho es va treure la samarreta i la Judit va veure, per primer cop, com era el tors del seu company sense roba. Li va agradar.

—Algun dia haurem de fer alguna cosa a classe per parlar-ne… Tenen molts complexos últimament, i les xarxes socials no hi ajuden. —Ella també es va treure la roba i es va quedar amb un biquini vermell. El Nacho la va mirar, i quan ella se’n va adonar, ell va desviar els ulls, avergonyit, i va anar cap a l’aigua.

Una mica més enllà, la Goa es va treure, per fi, la samarreta.

—Estimada, no sé de què tens vergonya; tant de bo jo tingués el pit que tens tu! No et treus les ulleres per anar a l’aigua? —L’Anna no acabava d’entendre la seva amiga, a vegades.

—Si me les trec, no veuré res, i potser acabaré jugant amb desconeguts! —va afirmar la Goa, que no pensava treure-se-les.

—T’ho imagines? «Estàs jugant amb una àvia, nosaltres som a la teva esquerra!». Ha, ha, ha, ha… Com molaria! —L’Anna es petava de riure mentre esperava que la seva amiga es decidís a banyar-se d’una vegada.

La Goa, però, no parava de tocar-se el biquini: s’assegurava que la part de dalt estigués ben posada, es recol·locava la part de baix, no fos que se li veiés algun pèl…

Una mica més enllà, el Bru rebuscava dins de la motxilla per allargar una mica més el moment de desvestir-se i que així ja no quedessin gaires companys a la sorra i es pogués estalviar mirades. Ell es veia petit, amb un cos com si encara anés a primària i, en canvi, veia alguns companys seus, com el Leo, que eren més alts i forts i, fins i tot, amb una mica de pèl al pit i a les aixelles. La Goa no es va adonar que al seu amic li passava el mateix que a ella.

veniu?—Are you coming? —va preguntar la Lindsey, la qual, pel que semblava, no tenia cap mena de complex i se sentia feliç tal com era.

—Yes! —va cridar l’Anna—. Goa, para de tocar-te el biquini. Estàs estupenda. Aparca els teus complexos i anem a treure’ns la calor de sobre, que semblem encantades, aquí, sense fer res. Bru, vens???

El Bru va respirar fondo i va dir que sí sense mirar-les.

A l’aigua, el Leo i gairebé tota la resta de companys de la classe i de l’intercanvi no paraven de nedar, d’esquitxar-se i de fer guerra de torres a veure qui queia primer.

Incòmoda

Amb l’arribada dels anglesos, la Goa havia aconseguit (almenys una mica) aparcar el disgust del vídeo que havia pujat a Instagram la setmana anterior en un descuit, en el qual confessava que li agradaven dos nois i que la filla del nòvio de la seva mare era un dimoni. L’error de penjar el vídeo pensant-se que era una fotografia dels dies viscuts a Poole li havia fet passar una de les pitjors setmanes de la seva vida. Però amb la Lindsey gaudia molt i no paraven de fer activitats que l’ajudaven a distreure’s. Tot i així, hi havia una cosa que no estava rutllant gens: la relació amb el Leo.

potser s'ha enfadatDes de la conversa que havien tingut el dia de la classe de skate que ell li havia ofert com a regal per al seu aniversari, la Goa el notava distant. Quan estaven junts, la relació ja no fluïa com abans, ell estava més apagat i a estones, fins i tot, semblava que l’esquivava i prioritzava compartir moments amb altres companys de classe. No havien intercanviat cap missatge, i tot i que la Goa estava segura que era per la conversa que havien tingut, volia confirmar que no era l’única que se n’havia adonat. Quan amb l’Anna es dirigien cap a l’aigua, la Goa li va dir fluixet perquè no ho sentís ningú més:

—No trobes que el Leo m’esquiva? Has vist que no m’ha dit res en tot el matí?

—Ah, sí? No m’hi he fixat… —L’Anna estava massa ocupada passant-s’ho pipa amb la Charlotte i compartint estones amb la Laura, de qui cada dia estava una mica més penjada.

—No ho sé, el trobo diferent des de la classe de skate que em va regalar.

Cien por cien—Ara que ho dius, potser sí que hem parlat menys entre tots, però com que hi ha la Lindsey, la Charlotte i tots els altres, creia que era més pel caos d’aquests dies… —L’Anna va pensar que potser hauria de demanar al Leo si li passava alguna cosa.

—Et prometo que és amb mi amb qui té el problema. Ho noto, ho sé.

—Doncs parla amb ell. Però arregleu-ho, perquè, si no, serà un pal! Que sou de la mateixa colla! —L’Anna no volia mals rotllos dins del grup.

—I què li dic?

—No ho sé… Doncs que què li passa, no? —L’Anna no donava tantes voltes a tot com la Goa.

—Potser li diré que no m’agrada estar així… És… incòmode… Que… el trobo a faltar… No ho sé, som amics, no?

—Doncs li dius. Va, i ara anem a l’aigua, que m’estic morint de calor, nena! Tu no? Em sua tot! —«Ara, temes profunds no, sisplau», va pensar l’Anna mentre corria a capbussar-se.

La Goa també volia banyar-se i passar-s’ho bé, però veure el Leo esquiu la feia sentir malament. Ella havia estat sincera, i ara se sentia culpable. Potser havia ferit els seus sentiments, potser estava molt enfadat perquè s’havia fet il·lusions, potser… UUUF! La Goa s’estava atabalant. Va decidir banyar-se per distreure’s, però potser era millor parlar amb el Leo de seguida. Per això, ja a dins de l’aigua, es va anar apropant a ell, que jugava amb una pilota amb el Bru i uns quants companys més. Ella s’hi va acostar i el va esquitxar.

Il·lustració d’una nena amb els cabells llargs i arrissats i un nen amb gorra dins de l’aigua, que els cobreix per sobre dels genolls. Porten banyador i ella li esquitxa aigua a ell mentre somriu.

—Què fas?! —va preguntar el Leo, sorprès i una mica molest.

—Ah… —La Goa es va sentir absurda… No sabia per què l’havia esquitxat. A vegades, quan no sabia com començar una conversa o com acostar-se a algú, feia coses totalment desconcertants i que no li esqueien gens—. Perdona, és que, no ho sé… No ens hem dit res en tot el matí.

—He estat amb ells… —El Leo volia treure importància al seu distanciament, tot i que era evident que l’esquivava i que ella ho sabia.

—Ja… Des de diumenge que estàs amb tothom…, menys amb mi. —«Potser he estat massa directa?», va pensar la Goa.

—Ara no en vull parlar, que estem fent un partit —va respondre el Leo.

A ella allò no li semblava, ni de bon tros, un partit. És més, li semblaven sis nanos que donaven cops a una pilota mentre es banyaven, res més. Per a la Goa, aquell era tan bon moment per parlar com qualsevol altre, però veient les poques ganes que ell en tenia, va dir «d’acord» i se’n va anar encara més trista de com s’hi havia apropat. Necessitava explicar-ho a algú:

—Anna!

—Què? —va dir l’Anna, apartant-se els cabells molls de la cara.

—He anat a veure el Leo i m’ha dit que no en vol parlar.

—Ja us he vist… Doncs l’has de respectar. Té dret a voler distància si sent que el vas rebutjar, no?

—No el vaig rebutjar! —La Goa se sentia fatal. L’havia rebutjat? Ella no n’era gens conscient.

—Home, una mica sí. I amb mi vas admetre que amb el Klaus sents focs artificials i amb el Leo petards fluixets i continus. Va, no et ratllis, tu, ara, que ens ho estem passant bomba! Nenaaaaaa! Que som a la platja!!! Gaudeix!!! I ja ho resoldreu!!! Ara oblida aquest tema!!!

UUUF!!!

«És clar, per a tu és molt fàcil perquè ningú està enfadat amb tu», va pensar la Goa, però ara no volia començar una discussió amb l’Anna. Va decidir submergir-se tota sencera i va desitjar que l’aigua del mar (aquell mar que tanta por li feia en somnis) s’emportés tots els mals rotllos que hi havia dins seu i que li ofuscaven la ment.

He estat pensant

La mare de la Goa, la Júlia, feia només deu minuts que havia acabat una reunió en línia amb el seu equip quan li va sonar el mòbil. A la pantalla hi va llegir «Albert».

—Hola!

—Hola! Pots parlar? —Ell sabia que eren hores de feina, però no s’havia pogut esperar a la tarda, quan potser ja estaria amb la Goa i la Lindsey. Tenia ganes de parlar amb la seva exparella com més aviat millor.

—Sí, just ara he acabat una reunió. Digues, que passa res?

—He estat pensant, Júlia, arran del que li va passar a la Goa la setmana passada amb Instagram i després de totes les discussions que tenim a casa sovint per la tauleta quan es posa a mirar vídeos un rere l’altre.

—Ja… Amb mi també ho fa, i diu que només és un moment i li passen els minuts que ni se n’adona.

—Doncs precisament: entre això i el que diuen els experts sobre les xarxes socials, crec que ens vam equivocar. La Goa no n’hauria de tenir fins als setze, i li queden tres anys, encara.

—Ja… Potser sí que ens vam equivocar. Però què vols que hi fem, ara?

com?—Un pas enrere. —L’Albert estava ben decidit, feia dies que hi donava voltes.

—Què vols dir? —La Júlia no acabava de captar què estava proposant el pare de la Goa.

—Que li traguem Instagram. Que tingui la tauleta per escoltar música o veure alguna sèrie, però res de xarxes socials. I al mòbil, només trucades i WhatsApp per poder enviar i rebre missatges. Li traiem l’Insta de la tauleta i li deixem tenir WhatsApp per enviar missatges. Oi que ens reclamava WhatsApp? Doncs l’hi donem, però li traiem l’Insta, i així no hi haurà errors de penjar vídeos o fotos amb la seva cara i no es passarà llargues estones mirant reels.

—Ho dius de debò? —La Júlia no es podia ni imaginar el sidral que armaria la Goa si ho acabaven tirant endavant.

—Sí, molt. Fa dies que parlo amb algun col·lega, que llegeixo articles, que escolto pòdcasts… Crec que és el millor per a ella i és responsabilitat nostra. Som els seus pares i no sé com li hem deixat tenir una xarxa social que no té edat per tenir. —L’Albert tenia el discurs molt clar, però, a la Júlia, aquest pas enrere se li feia una mica una muntanya.

Pollastre a la vista!—Ufff… Si li traiem Insta, es posarà feta una fúria. —N’estava segura.

—Ja ho sé. Però el que li va passar em va fer encendre totes les alarmes. Jo passava del tema, però arran d’allò he sentit que ens hem de posar les piles, no podem ser uns ignorants en aquests temes. Pensa que li han fet gravació de pantalla i ara el vídeo corre pels mòbils de la gent, li poden fer mems, l’han criticat… I aquest mirar vídeos inconnexos infinitament en funció de l’algoritme… No ho sé, no ho veig clar. Tu com ho veus?

—Caram, quin canvi. Pensava que tot això no t’interessava…

—I no m’interessa, de fet, però no podem quedar-ne al marge. —L’Albert ho tenia claríssim.

—Ja… T’entenc. Jo també crec que ens vam equivocar, però si ara fem un pas enrere tinc por que afecti la nostra relació amb ella. Que estigui tan enfadada que ens ho faci pagar o que se senti aïllada perquè no sabrà de què parlen els altres… No ho sé… —La Júlia tenia por.

—Tindrà WhatsAp

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos