L'home de la trompeta

Carles Ribera

Fragment

cap-1

«He voltat mig món»

«He voltat mig món. He visitat altres indrets, llocs poblats i espais desèrtics; emboirats i lluminosos; plens de gent feliç, desesperada o indignada; habitats per nacions oprimides, per pobles indiferents o per una barreja de tot plegat, segons la vall, la ciutat o el punt del mapa on mirés. He trepitjat països en pau, estats en crisi, enemics en guerra o, com en la majoria de verals d’aquest planeta, col·lectius humans fent equilibris funàmbuls sobre la fina línia que separa la placidesa de la inestabilitat. He viscut, molts anys, en una gran ciutat que d’alguna manera inclou tots els mons possibles alhora. De tots aquests paisatges humans i naturals que he visitat no n’hi ha cap de més captivador per als meus ulls, més desitjable, més volgut, que el lloc on vaig néixer i on torno ara, fatigat i amb un punt de desencís vital, a tocar de la meitat de la meva existència, amb la intenció de quedar-m’hi per sempre més. Tants anys (espero que molts) com els que em restin de vida. Arribo a casa, a casa, a casa. A casa meva, l’enyorada illa d’Exília. Exília és el país que, si no existís, es podria inventar algú que, pels motius que fossin, s’hagués cansat de viure al lloc i el temps que li ha tocat. L’illa de la Mediterrània que no cal localitzar als mapes ni buscar-ne la història perquè n’hi ha prou amb tenir-la al cap, amb quatre esbossos de traç gruixut i un polsim de versemblança. Exília és un indret amb uns paisatges, una gent, uns costums tan reals com sigui capaç de construir la imaginació d’un creador que no busca pas cap paradís a la Terra, com si fos un déu, perquè els paradisos no existeixen i encara menys existeixen els déus, sinó simplement un refugi, un recer on viure sigui més adaptable, on es pugui anar fent, sense ambicions però també sense renúncies, al marge de l’hostilitat de l’entorn. Un racó de món on les derrotes es facin més suportables. Un univers que seria paral·lel si no fos perquè Exília és ara mateix el meu centre, l’únic univers on em ve de gust respirar, imaginar, somiar despert, dormir amb malsons i sense, perquè fins i tot els malsons els puc fer a la mida justa».

La sirena del vaixell el va despertar amb estrèpit del monòleg interior que l’havia engolit mentre contemplava des de la coberta com s’acostava la línia de costa. Cada cop més propera. Cada cop amb els contorns més definits. Cada cop més ben perfilats els edificis del port, les embarcacions de totes mides i models, la gernació animada del moll, els turons de verd argentat pel fullam de les oliveres que emmarcaven aquell paisatge intensament mediterrani.

Després que el buc fes la maniobra d’atracament, va baixar cap al ventre de l’embarcació. Traginant una bossa d’esport de mida considerable, va dirigir-se a la sortida entre el formigueig de passatgers i va desembarcar ordenadament per una passarel·la lleugerament oscil·lant que el va deixar just davant de les cabines de control de passaports.

—Bon dia. Nom i documentació, sisplau?

—Armstrong. Louis Armstrong. A veure si la trobo... —va afegir mentre remenava la butxaca del cul dels texans—. Aquí té la meva identificació.

L’agent de duanes va aixecar una cella amb posat irònic, disposat a sumar-se a l’exèrcit de bromistes que l’Armstrong patia des de la més tendra infantesa. Tot, gràcies a (o potser caldria dir per culpa de) una mala decisió onomàstica del seu pare, aficionat al jazz, que va voler deixar petja melòmana en el primogènit sense tenir prou en compte que un homenatge mitòman pot esdevenir un calvari. O, si més no (tampoc cal exagerar), una font de malentesos i gracietes de més o menys calibre per al dissortat destinatari del caprici nominal.

—Res a declarar? A banda de la trompeta, suposo...

El funcionari no havia pogut resistir la temptació. Però un mig somriure (entre amable i resignat) de l’Armstrong, acompanyat d’un lleuger moviment de cap a banda i banda, va ser suficient per obtenir el permís d’entrada a l’illa.

Deixant enrere el port

Deixant enrere el port, l’Armstrong es va asseure, assedegat, a la terrassa del primer bar que va trobar. Necessitava refrescar-se una mica i buscar al mapa la ubicació exacta de l’apartament que havia llogat per correspondència el mes anterior. Va demanar un cafè. Li va portar al cap d’uns minuts un cambrer vestit amb pantalons negres, camisa blanca i un llacet que feia joc amb els pantalons, acompanyant el beure amb un platet amb una llesca de pa torrat sucat amb tomàquet i un raig d’oli, un dels costums més arrelats de la cultura exilienca. Envoltat pel trànsit de vehicles i de vianants propi dels encontorns de les àrees portuàries, va desplegar el mapa de la ciutat sobre la tauleta rodona de marbre, mirant de no tacar-lo d’oli ni de vessar-hi el cafè, i el va analitzar una bona estona, concentrat, per situar-se i fer-se seva la ciutat que, molt més petita i menys poblada, havia format part de la seva geografia infantil.

Un grupet d’una trentena de turistes de fesomies orientals es va aturar prop d’on seia. La guia, brandant una bandereta blanca amb un punt vermell al centre que delatava el país d’origen de la colla, els va ordenar amablement que s’aturessin al seu voltant. Amb un petit megàfon s’hi va adreçar en un idioma oriental que l’Armstrong, encara que hagués parat l’orella, no hauria entès:

—«Benvinguts a l’illa d’Exília, antigament coneguda com a Terra Ignota. L’illa deu el seu nom actual al fet que, des de principis de segle XVIII, va ser poblada per catalans fugitius de la guerra de Successió al tron hispànic. D’aleshores ençà ha esdevingut, també, terra d’acollida d’exiliats polítics d’arreu de la Mediterrània. —Cops de cap greus d’assentiment—. Exília, situada davant del golf del Lleó, pràcticament equidistant de la costa de l’avui regió espanyola de Catalunya i de les illes de Menorca, Còrsega i Sardenya, té una superfície de sis mil quilòmetres quadrats, incloent-hi el gran mar interior d’aigua salada, de dos mil quilòmetres quadrats, que converteix el territori en una anella de terra, com un dònut una mica més gruixut a ponent. —Riures còmplices—. L’illa és fonamentalment muntanyosa, especialment al nord i al nord-oest, on s’estén fent més d’un quart de cercle l’anomenada serra d’Amunt, coronada pel Puig Alt, que, amb una altura de 1.654 metres, és el cim més elevat del país. La seva especial morfologia fa que Exília tingui una línia de costa interior de llargues platges d’arena fina —exclamacions d’admiració—, mentre que el litoral exterior és una barrera de penya-segats abruptes de més de cent metres d’altitud sobre el nivell del mar als punts més escarpats —boques obertes en forma de o—, una orografia que va fer aquest territori pràcticament deshabitat fins al segle XVIII, quan era refugi ocasional de pirates, si és que aconseguien remuntar els penya-segats. A mitjans d’aquest nostre segle es va obrir, en una proesa de l’enginyeria del moment, un canal a la part sud-est, la que té la franja de terra més estreta. Aquest fet va canviar radicalment l’economia i la vida dels exiliencs, ja que va aconseguir comunicar el mar interior amb el Mediterrani tot permetent l’accés a vaixells d’eslora i calat mitjà. Des d’aleshores, el principal port és el que tenen al seu davant, que va desplaçar en importància el moll exterior de l’escull del Diable, considerat durant segles el més perillós del món pel seu enclavament en una petita badia ventosa sembrada de rocam, l’única mínimament practicable del perímetre exterior. Aquesta millora dels accessos ha permès que Exília hagi triplicat la població en els últims cinquanta anys, i s’espera que a finals de la pròxima dècada, coincidint amb l’arribada del segle XXI, arribi al milió d’habitants. La majoria de la població es concentra a la capital, Barcelònia, de manera que la resta de l’illa és relativament poc poblada, amb algunes ciutats mitjanes com Lleida la Nova, Ebrènia, Vigatània i la que estem visitant en aquests moments, Girònia, topònims que deuen el nom a l’origen dels primers pobladors establerts a principis del set-cents, als quals es van afegir nouvinguts procedents d’altres països de tota la Mediterrània, la majoria fugitius de conflictes diversos i persecucions injustes. Això converteix Exília en un gresol de cultures que, fins ara, han conviscut amb relativa harmonia en un dels sistemes democràtics més sòlids del món, que té el català com a llengua oficial, tot i que hi ha importants comunitats bilingües italianes, franceses, alemanyes, hebrees, amaziques i angleses, fruit d’èxodes d’índole diversa ocorreguts especialment durant els últims cent cinquanta anys, la majoria de les quals s’han anat agrupant per barris. I ara, com que ja els he atabalat amb moltes dades —més somriures còmplices—, caminem una mica per l’avinguda abans de fer parada davant del Palau Reial».

Traginant la bossa entre la multitud

Traginant la bossa entre la multitud, després d’abeurar-se, l’Armstrong va començar a caminar. Davant seu, la mitja circumferència de la plaça de la República s’obria com a avantsala de la gran avinguda Reial que travessava la segona ciutat del país de punta a punta. Plaça de la República? Avinguda Reial? Efectivament: Exília era una república amb rei, un cap d’estat amb poques atribucions executives, escollit per sorteig cada cop que moria el monarca anterior. La reial rifa estava oberta a tots els majors de seixanta anys del país que acreditessin haver treballat almenys durant trenta anys, la qual cosa sempre havia garantit regnats relativament curts i havia disminuït dràsticament la possibilitat d’haver d’entomar personatges excessivament esquenadrets. Entre els reis d’Exília hi havia hagut advocades, pagesos, economistes, empresaris, científiques, pescadors, venedors de gelats, perruqueres, expresidiaris (també s’hi podien presentar, sempre que haguessin complert la condemna i que el delicte no fos cap salvatjada), lampistes i jugadores de basquetbol. Fins i tot un escombriaire, que havia regnat a finals del segle XIX, una etapa recordada per l’especial cura en la neteja dels carrers i places de tota l’illa. Les úniques professions prohibides per presentar-se a les eleccions reials eren les de militar, periodista i politòleg, tres ocupacions considerades incompatibles amb el fet de tenir poders, ni que fossin limitats, en una república monàrquica constitucional.

L’Armstrong, aliè a les explicacions d’aquest narrador sobre la primera magistratura del país, avançava feixugament amb aquella bossa de mà voluminosa i atrotinada. Era poc fato, tenint en compte que arribava a lloc amb la idea que fos per sempre, o almenys aquella era la seva intenció, però l’equipatge pesava prou perquè el cos li reclamés un recés per agafar aire. Tampoc no hi ajudava el fet que en una mà hi portés, mig desplegat, el plànol de la ciutat que li servia d’orientació. Amb la vista centrada en aquell tros de paper rebregat, mirant de no estampar-se contra cap vianant, fanal o qualsevol altre objecte del mobiliari urbà, ni de ser atropellat per cap vehicle travessant els carrers, va anar fent via enmig d’un urbanisme un pèl envitricollat, fins que va sortir en una plaça porxada d’estil vuitcentista. Era el centre del barri on havia llogat el seu apartament.

Just deixant enrere la plaça, sota les voltes de la qual hi havia un brogit de petits comerços d’alimentació, de roba i complements de la llar, a més d’un grapat de bars i restaurants amb taules al mig del pas que competien per l’espai amb els vianants atrafegats, s’obria un carrer flanquejat per blocs de pisos de principis de segle o finals de l’anterior, amb profusió de decoracions modernistes i balcons de forja. Al número 10, segons deia la carta que li havien enviat de la immobiliària, és on calia entrar. La nova llar al seu vell país.

A la redacció de La Veu d’Exília,
a les dotze del migdia

A la redacció de La Veu d’Exília, a les dotze del migdia, hi havia un ambient eixordador. La capçalera, a finals dels anys vuitanta del segle XX, que és quan té lloc aquesta història, era el segon diari de l’illa. El diari, conegut popularment com La Veu, tenia la redacció principal a Girònia. Hi treballaven un centenar de persones, entre periodistes, comercials, personal d’administració i els responsables de la cafeteria, el Centre Republicà, a la qual també s’accedia directament des de les dependències periodístiques. Per una altra porta, situada a l’altra punta del local, el bar estava obert al públic en general, un fet que convertia l’establiment en el centre neuràlgic de totes les notícies, xafarderies, rumors i suposicions amb major o menor grau de credibilitat de la ciutat i del país sencer.

El director de La Veu, en John Sinclair, era un barbut de mitjana edat, cabells negres esclarissats al front que intentava compensar deixant-se’ls llargs per darrere, amb el llavi inferior lleugerament caigut i els ulls clucs, escrutadors, darrere d’unes ulleres que ara es posava, ara es treia, sostingudes per una cadena de cordill. Vestia camises de quadres i pantalons sostinguts per tirants. La seva veu cavernosa el feia, per a qui no el coneixia o el coneixia poc, més respectat que estimat, tot i que darrere d’aquella planta aterridora s’hi amagava un romàntic de la feina que ho hauria donat tot pel diari i pels seus periodistes, als quals tractava amb rudesa paternalista. Era el líder incontestable i incontestat d’una tropa de peluts entre la vintena, la majoria, i la quarantena llarga els més veterans, tots plegats escorrialles nostàlgiques de l’època hippy que quan l’Armstrong va tornar a l’illa ja feia temps que havia passat avall.

—Cagumdéeu, JB!

Aquelles inicials corresponien al malnom —pronunciat a l’anglesa, jeibi— de Jean Baptiste Boncompte, el cap d’Economia, un individu banyabaix, alt com un sant Pau, la qual cosa el feia caminar lleugerament geperut, amb una barba descurada i un nas de ganxo que sostenia amb dificultat unes ulleres de cul de got. Descendent de francesos expulsats d’Algèria, era un paio extremament brillant i amb una més que certa tirada a la beguda (d’aquí el malnom, coincident amb les sigles d’una coneguda marca de whisky) que li aportava una eloqüència demolidora en les seves apreciacions en els consells de redacció i un to brutalment corrosiu en els articles. Solia escriure’ls abans no finalitzés el seu moment de lucidesa, que arribava a tot estirar fins a mitja tarda, quan començava a desfilar cap a la vida nocturna de la ciutat havent mamat preventivament a l’hora d’esmorzar, primer, i a la de dinar, no fos cas que de cop s’aprovés la llei seca i l’agafés sense haver-se abeurat.

—Què mana? —va respondre l’interpel·lat, com si s’acabés de despertar d’un son profund, concentrat com estava llegint els teletips sobre informació borsària que li acabaven d’arribar.

—Com putes se t’ha acudit publicar aquesta foto del president de Caixa Faixa al costat del jugador més alt de la plantilla dels Gegants?

—Collons, quina culpa hi tinc jo si el paio és un tap de bassa. Hagués patrocinat els nans del circ, no et fot, en comptes d’un equip de bàsquet. Petit però malparit, això sí, perquè va aprofitar la presentació per anunciar que per la seva cara bonica la Caixa Faixa cobrarà comissions pel manteniment dels comptes corrents. El grandíssim fill de pu...

—JB, hòstia, no fotem cagarel·la, que saps perfectament que ens hi va la nòmina de cent persones, si tenim aquest paio content. Que una cosa és que foti alguna martingala grossa i tapar-ho, que això no t’ho demanaré mai, i l’altra és tocar-li la pera fent-lo semblar el nan de la Blancaneu.

—Home, de la Blancaneu no gaire, que el coi de jugador del seu costat és més negre que la còpia de la Moreneta que hi ha a la catedral.

Discussions d’aquest estil eren el pa de cada dia a la redacció de La Veu. Algunes de banals, altres de més profundes, però sempre a crits, políticament incorrectíssimes, enmig d’una boira de fum de tabac que es podia tallar amb un ganivet i un soroll de màquines d’escriure i converses telefòniques entre les quals sobresortia de manera infal·lible la veu rogallosa de la famosa reportera i redactora en cap de successos, la Borrassà, una pèl-roja de mata baixa, d’edat indeterminada entre la trentena i la quarantena.

La llista de plumífers que habitava aquella sala caòtica seria llarga de recitar i descriure. A les dotze del migdia era un bon moment per congregar els principals noms del diari, que anaven desfilant cap a la sala on se celebrava, amb puntualitat britànica, el consell de redacció matinal. S’hi posaven tard, a La Veu. Fins a quarts d’onze no hi treia el cap ningú. O bé dormien (la mona o no, això era cosa de cadascú), o bé estaven trepitjant el carrer a la recerca de la notícia. A les dotze encara quedava algun ull lleganyós, però de cos present hi era més o menys tothom.

—Ja hi som tots? Vinga, doncs, comencem. Per cert —va dir en Sinclair—, abans voldria comentar-vos un assumpte. Avui s’incorpora a la casa un noi que ve del New York Paper a fer de corresponsal d’aquell diari per a la zona mediterrània. Es diu Louis Armstrong. —Riures per sota el nas i no tant per sota el nas, pausa emfàtica d’en Sinclair—. És fill d’exiliencs, tot i que van marxar als Estats Units quan el noi tenia set anys. El tracte és que, a canvi d’acollir-lo, ens ajudarà quan calgui reforçar l’equip de redacció. Entesos?

Assentiment general.

—Per cert, Ribera, el cardarem al teu despatx.

Aturat davant del porter automàtic

Aturat davant del porter automàtic, va prémer el botó de l’àtic tercera. Al cap d’uns segons, una veu de dona va respondre. Ell es va identificar i, a continuació, un sorollet estrident el va convidar a empènyer la porta. Un cop a dins, es va trobar en un rebedor que conduïa a l’esquerra cap al primer tram d’escala, d’una vintena de graons, abans de girar cap a la dreta. Al fons del forat de l’escala hi havia una porta tancada i la finestra baixa de la porteria, sense cortines. Rere el vidre, una portera veterana, que devia estar asseguda, va alçar el cap i va mirar per damunt de les ulleres, amb aquell punt entre inquisitiu i displicent que només saben fer les porteres. Ell li va dir que era el nou inquilí de l’àtic tercera; la dona li va fer un cop de cap sec assenyalant les escales i va tornar a abaixar els ulls rere les ulleres de veure-hi de prop, avortant la conversa d’una manera seca i efectiva i continuant l’activitat que no havia deixat de fer. Pel soroll que se sentia, estava esclovellant pèsols o alguna mena de grana, que rebotava sordament en caure en un recipient metàl·lic: plop, plop, plop.

L’Armstrong va intentar, debades, trobar alguna porta d’ascensor. Negatiu. Àtic tercera. Des del carrer havia comptat cinc pisos d’un edifici de sostres alts de principis de segle XX. Va mirar pel forat de l’escala cap amunt. La perspectiva era plàstica però descoratjadora. Amb la mà dreta va agafar amb fermesa el passamà de fusta, suau pel desgast i collat sobre una barana de metall pintat de negre profusament ornamentada de volutes i motius florals, amb alguns pelats notoris que li conferien un aspecte deixat. A l’altra mà, la bossa amb totes les seves pertinences, que va acomodar rere l’espatlla esquerra. A cada tram d’escala l’aspecte de l’edifici anava empitjorant lleugerament, quasi de manera imperceptible, sense abandonar una certa elegància atrotinada, amb els estucats de les parets relativament ben conservats tret d’algun petit escrostonament, sobretot entre els graons de rajola hidràulica rivetejats amb fusta. Al tercer, la bombeta feia pampallugues, exhalant els últims watts d’una llarga vida que s’apagava indefectiblement. Al quart, la bombeta ja havia expirat. Al cinquè, la claror groguenca tornava a brillar amb energia renovada sota un pàmpol de llautó que sortia de la paret una mica massa avall, amb el risc d’ensopegar-hi amb el cap. La gent era més baixa, certament, quan s’havia construït l’edifici feia més de vuitanta anys. Per això també va mirar de no trabocar-se al forat de l’escala, calculant que la barana li arribava tot just a la part alta del maluc. Havia comptat cinc pisos des del carrer, deduint que el cinquè era l’àtic. Mala deducció. Del cinquè en sortia una escala secundària, més estreta i curta, que menava a una mena de golfes. Allà hi havia un replà on cabien just ell i la maleta. D’esquerra a dreta, uns rètols petits a la porta indicaven «Àtic primera», «Àtic tercera» (el seu) i «Àtic segona». Es començava a preguntar per què la numeració no era correlativa just quan es va obrir la porta del mig. No recordava haver trucat al timbre. Segurament la portera havia donat l’alerta. Una noia que devia fer poc que havia entrat en la vintena es va situar al llindar del que havia de ser el seu nou cau. Li va allargar una mà petita i ossuda, que feia joc amb un cos de talla mitjana baixa, amb uns pits petits que, malgrat tot, es reivindicaven amb força sota una samarreta ajustada, una cintura estreta a la qual els malucs no portaven gaire la contrària perquè disposaven tot el volum, ben arrodonit, just al capdavall de l’esquena. La noia tenia una cara riallera, amb un nas camús, uns clotets entremaliats en unes galtes morenes i eixutes, uns ulls d’un verd intens i una cabellera negra arrissada que domesticava sense gaire fortuna amb una cua de cavall més aviat maldestra. Li feia pensar en el rostre d’una noia afganesa d’una portada del National Geographic que havia sigut molt comentat un parell o tres d’anys abans, però amb una espurna d’entremaliadura que contrastava amb la mirada entre absent i dura que recordava en la jove de la revista.

—Em dic Marina.

—Un bon nom per a algú que viu en una illa. Jo em dic Armstrong, Louis Armstrong.

—Em prens el pèl.

—…

—Em prens el pèl?

—…

—Bé, Louis Armstrong, doncs. El que tu diguis. En tot cas, espero que no siguis trompetista. A part de ser la teva arrendadora, soc la veïna del costat i no m’agrada gaire que em toquin la pera fent soroll.

Mala maror al despatx del primer ministre

Mala maror al despatx del primer ministre. El seu secretari personal, l’Ariel Bergovitz, havia contractat un cap de premsa per donar servei al Molt Honorable George Hill, que enfilava l’equador del seu segon mandat. El nano començava aquell dia. Era un noi jove acabat de sortir de la facultat de periodisme. Es mirava el despatx com si acabés d’entrar al Falcó Mil·lenari, tot i que el premier exilienc era una mica més calb, més baix i més lleig que Han Solo. Bé, això darrer anava a gustos, perquè una de les principals feines de l’equip que envoltava el mandatari era tapar la seva desbocada activitat sexual, concretament extramatrimonial, cosa que no és assumpte d’aquest relat perquè se’n podria fer un llibre sencer.

—Molt bé, molt bé. A veure, noi, com et diuen, a tu.

—Em dic Josep Bas.

—Molt bé, molt bé, Josep. Josep Bas. Pep. Bas. Pep Bas, quedem. Pep, Pep, Pep, Peep! Que potser ets dels Bas del carrer de… Bé, tant se val, ja en parlarem. I així què se suposa que n’haig de fer, de tu? —va dir fitant-lo no a ell sinó a en Bergovitz.

—Primer ministre, en Josep..., en Pep us acompanyarà sempre en la vostra activitat pública i us ajudarà amb l’atenció als mitjans, així…

—Així una merda! Per què carai em cal un xitxarel·lo enganxat al clatell tot el dia (perdona noi, Pep, maco, però és que estic emprenyat), quan si una cosa he demostrat que sé fer perfectament en tots aquests anys és tractar aquests dropos i creguts de la premsa?

—Justament per això, senyor. Considerem que hi té una mica massa de, com ho diria, de confiança, amb els periodistes. I trobem que li caldria algú que li fes de tallaf…

—«Considerem»? «Trobem»? Qui ho considera? Qui ho troba? Malkovich, ara no em dirà que s’ha trastocat tant que parla de vostè mateix amb el nos majestàtic?

—Bergovitz.

—Que diu què?

—Bergovitz, senyor, em dic...

—Sí, ja ho sé com et dius, Malkovich, però si després de quinze anys encara no m’he après el teu nom ara no em vinguis pas a corregir, que una cosa és que ens tinguem confiança i l’altra prendre’s aquestes llibertats. En tot cas, sàpigues que jo al senyoret Bas me l’enduré a passeig si me l’haig d’emportar a passeig, d’acord, entesos, va bé..., però: número u, no pot venir amb mi al cotxe oficial; i, número dos, quan estiguem en públic, si jo obro la boca, ell la tanca. Entesos?

—Bé, crec que…

—Entesos?

—Entesos.

—I vostè, Bas, entesos?

—Ehem, això vol dir que tindré un cotxe oficial per anar tot davant seu i arribar als llocs abans a preparar els periodistes?

—Goita’l, goita’l, goita’l, goita’l —li va dir el primer ministre pessigant-li la galta—. El caganiu ja es veu amb el cul escarxofat al seient d’una limusina! No veu, Bas, que de tant arrepapar-se a l’encoixinat del cotxe li sobreeixiria la merda dels bolquers de marrec que segur que encara porta, criatura meva! Pobre de vostè que arribi abans i prepari res. Vostè vindrà tot darrere. I ja li darem una moto, i si vol fins i tot un casc, que només faltaria que em prengués mal a l’únic lloc que em pot fer una mica de servei, encara que ho dubto, però bé, si vostè és dels Bas del carrer…, com es diu aquell carrer, bé, tant se val, si és dels Bas-Bas, m’hi posaré fulles, que els Bas sou gent d’ordre com jo. Au, va, surti, Bas, que si no hi ha cap periodista rondant, jo a vostè en aquest despatx no el vull veure ni quan s’obri la porta i miri a fora. Malkovich, foti’m aquest nano en un despatxot d’aquests de les golfes... Vinga, vinga, toqueu el dos, que el tres ja és fora.

El rei Felip

El rei Felip estava nerviós. Al cap de tres quarts d’hora havia de rebre el primer ministre en l’audiència setmanal. El primer ministre li feia por, al rei Felip. De tots els caps de govern que havia tractat durant els quinze anys que portava de regnat, aquest era el que li provocava més angúnies i neguit. No s’hi acabava d’acostumar. No era pas que no fos de la seva corda, perquè ideològicament més aviat s’entenien, però el trobava una mica massa intel·ligent i astut per a un pobre ornitòleg aficionat com ell, que abans de regnar havia treballat tota la vida de repartidor de begudes, distribuint sifons i gasoses i recollint els envasos buits tot donant voltes a l’illa amb un camió atrotinat de l’empresa on treballava.

Maleït el dia que va decidir fer cas a la seva senyora i apuntar-se al cens d’elegibles. No feia ni un mes que havia fet els seixanta i s’hi havia inscrit immediatament quan el rei Günther I la va palmar inesperadament, als seixanta-dos anys, després de només vint-i-sis mesos de regnat. Encara no s’havia fet a la idea que s’hi havia presentat i una mica més i cau del sofà el dia de la retransmissió del sorteig per escollir el nou cap d’estat, quan va sentir que la presentadora, tota seriosa i institucional, pronunciava el seu nom: «Felip Gustems i Torner, que regnarà amb el nom de Felip I». Va ser el primer Felip del país. Val a dir que la majoria de reis d’Exília eren el primer del seu nom, perquè amb allò del sorteig s’evitaven les tradicions familiars onomàstiques. En vint-i-dos regnats que hi havia hagut des del segle XVIII, només s’havia repetit un nom dues vegades: de Jordis n’hi havia hagut dos, i també havien sigut un parell les Engràcies, aquestes últimes casualment consecutives, entre el 1946 i el 1966.

En fi, pensava el rei Felip, tan bé que estava amb el camió amunt i avall, aturant-se de tant en tant en paratges solitaris amb els prismàtics a la guantera, a punt per observar ocells: mascarells, flamencs menuts, agrons rojos, xoriguers, polles d’aigua, picaplatges, corriols, fumarells… aquest era el món idíl·lic que feia quinze anys se li havia estroncat per anar a viure en aquesta presó daurada que era el Palau Reial, on, a tot estirar, podia contemplar algun faisà dissecat, antic trofeu de cacera d’algun predecessor emperrucat.

Ja faltava només mitja hora per rebre el primer ministre. Els nervis no anaven pas de baixa, i el rei Felip va treure el cap per la finestra per entretenir-se contemplant si més no el vol neguitós d’algun pardal o, si hi havia sort, d’un pinsà o un verderol. El primer ministre, ai, el primer ministre! Era un home permanentment emmurriat; però el rei també reconeixia que no era la seva actitud natural, sinó el seu estat polític. Com a monarca amb pràcticament cap atribució constitucional més enllà de posar la galta dreta a les monedes, tallar alguna cinta aquí, alguna allà, i felicitar les festes assenyalades, es feia el càrrec de la feinada que devia ser governar el país, ni que fos un país tan petit com Exília. Realment, era una feina força complicada tenint en compte la traducció en vots derivada de la complexa composició social de l’illa. Amb tanta gent vinguda de tants llocs diferents, la cohesió política no era pas senzilla. Al costat dels tres grans partits, el Bloc Conservador, el Centre del Mig i el Front d’Esquerres, que tenien un perfil de votant transversal, hi havia una munió de formacions i grupuscles amb presència al Parlament que responien als orígens nacionals de la població, per més que la majoria d’electors ja fossin de tercera o quarta generació. Així, hi havia el Partit Francès; l’Agrupament Jueu; el British Party; l’Alles Deustch i anar fent. La majoria d’aquests partits tenien els feus respectius als barris de la capital i en algunes de les ciutats mitjanes on eren majoria. No havien plantejat mai cap reivindicació nacionalista pròpia, sinó que simplement feien colla per afinitat cultural, fonamentalment gastronòmica i lingüística.

Afortunadament, cada comunitat nacional disposava d’un únic partit de referència, la qual cosa evitava dispersar encara més el vot. Tret dels catalans, que es repartien entre sis formacions diferents, quatre d’extraparlamentàries, que anaven de l’extrema esquerra a, com a màxim, el centredreta, perquè no trobaríeu mai cap català que admetés ser de dretes, de cap manera.

A qui no conegui la idiosincràsia exilienca li podria sobtar que els catalans també tinguin un partit nacional propi, tenint en compte que van ser els primers pobladors de l’illa, que de seguida es van fer dir exiliencs, van crear i ocupar les institucions de govern i van establir el català com a únic idioma oficial, tot plegat acceptat per les progressives onades migratòries amb entusiasme, tant la denominació d’exiliencs com, especialment, l’idioma comú. El català, sense lligams amb cap potència imperialista, era ideal com a llengua de trobada en aquella illa babèlica. Aquests pares de la nació vinguts de Catalunya, doncs, no eren pas els que tres segles després encara s’anomenaven catalans. La comunitat catalana d’Exília estava formada per tota la gent procedent de Catalunya que havien anat arribant durant el segle XX fugint de la mala maror espanyola. Per cert, ara que s’ha mencionat Espanya, val a dir que d’espanyols a Exília no n’hi havia pràcticament cap. No perquè no hi fossin tan benvinguts com qualsevol altre ciutadà del món, sinó perquè els pocs que arribaven, quan descobrien que per obtenir la ciutadania calia aprendre català, majoritàriament giraven cua i se’n tornaven a Espanya o posaven proa cap a qualsevol altre país que els acceptés, ni que haguessin d’aprendre rus o arameu.

En definitiva, el primer ministre Hill (reflexionava el rei Felip mentre entrellucava un tord solcant el cel, a la llunyania) vivia estressat perquè governava gràcies a una coalició integrada pel partit Centre del Mig (del qual era el líder), la minoria alemanya, el grup jueu i els italians. Encara aguantava prou bé, donades les circumstàncies, pensava Felip I mentre aclucava els ulls per veure si allò que passava ara per davant del finestral era un estornell o un verderol. S’hauria de tornar a graduar les ulleres.

—Majestat.

—Digui, Mohamed.

—El primer ministre ha arribat.

—Feu-lo passar. I d’aquí a deu minuts que entri algú dient que tinc algun assumpte urgent per atendre.

—…

—Sí, ja sé que el primer ministre sap perfectament que no tinc res més a fotre en tot el dia, però és una persona educada i farà veure que s’ho creu. A més, en realitat té tantes ganes de perdre el temps amb mi com jo amb ell.

Ordenar les pertinences,
dutxar-se i afaitar-se

Ordenar les pertinences, dutxar-se i afaitar-se. L’Armstrong va tardar encara no mitja hora a completar tot el procés. Havia de sortir a fer un mos i a proveir-se d’alguna cosa per omplir el rebost i no tenia gaire temps per perdre, perquè l’esperaven a la redacció del diari a quarts de set i ja eren les cinc tocades. Afortunadament, ni les dimensions del seu equipatge ni les de l’apartament li exigien gaire dedicació. L’habitatge consistia, una vegada oberta la porta d’entrada, en una habitació grossa que feia alhora les funcions de cuina i menjador, la cuina a la dreta de l’estança. Al costat oposat, una porta centrada a la paret donava a una habitació força grossa moblada amb un llit de matrimoni, un armari mirall i un petit espai fet amb envans dins de la mateixa cambra on havien instal·lat una dutxa, una pica i un vàter que gairebé es tocaven. La decoració era força espartana. Un pòster a la paret principal d’un festival de teatre de finals de la dècada anterior, un mirall amb un marc de fusta picada amb alguns forats que delataven la presència de corcs i una peça de mosaic penjada sobre la llinda d’entrada, decorada amb l’escut d’Exília i la inscripció PEIUS IMPOSSIBILE. A l’Armstrong aquella ceràmica li va fer venir una punxada de nostàlgia, un record d’infantesa. Les peces de manisa com aquella eren presents a la gran majoria de llars exilienques com a símbol de pertinença orgullosa a la nació. La llegenda explicava que quan els fugitius catalans van decidir posar rumb a l’illa el 1714 van ser advertits per tothom, cosa que ells mateixos ja sabien, que en aquella terra, per raons misterioses, no hi sobrevivia cap home ni dona que hi posés els peus. Per això l’illa mai no es mencionava en cap tractat, ni tan sols sortia als mapes, i tots els cartògrafs fins al segle XVIII aprofitaven el lloc on hauria de figurar aquell bocí de terra mediterrània per deixar-hi mar obert i posar-hi alguna decoració com ara un peix, una rosa dels vents o un grapat de ratlles simulant petites onades.

Malgrat tot, apressats per la necessitat de fugir i establir-se en alguna altra banda, deixats de la mà de Déu per part de les cancelleries de mitja Europa i perseguits o amenaçats per l’altra mitja, el líder de l’exili dels catalans, un adober que havia sobreviscut al setge de Barcelona, va respondre als advertiments del mal averany associats a l’illa pronunciant (o, si més no, així li va ser atribuïda per la llegenda) la famosa frase lapidària: «Pitjor que a Catalunya, impossible». Escurçada i llatinitzada com a divisa nacional per a la posteritat, Peius impossibile havia esdevingut un cant a l’optimisme resignat, o a la resignació optimista, que definia prou bé el caràcter dels exiliencs, i que, si l’Armstrong no hagués estat al cas del significat, podria haver confós perfectament per u

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos