Llibres
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Novel·la literària
De 0 a 3 anys
A partir de 4 anys
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Audiollibres
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
Autors
Editorials
Blog Recomanacions
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
Propietaris dels boscos i de gran part de les terres conreables de la zona (especialment camps de patates i blat), els Faura havien sigut la família més rica i poderosa de Valldelpí durant generacions, fins que el senyor Josep va morir inesperadament, sense cap mà ferma que pogués substituir-lo a l’hora d’administrar unes terres extenses i uns comptes delicats.
Originaris de Valldelpí i experts en el conreu de vinyes i l’elaboració de vins, els Campmany sempre van ser un dels principals competidors dels Faura en la disputa per les terres i el poder.
Forasters d’origen, els Prats van invertir els seus estalvis a construir una fàbrica tèxtil a Valldelpí. La inversió va donar fruit i, al cap de pocs anys, es van convertir en una de les famílies més riques de la zona.
Pròleg
L’aire feia olor de vi, de pólvora, de rostit, i la música, les rialles i les converses alegres ressonaven al seu voltant, amb força i esmorteïdes alhora. Percebia els colors vius de les garlandes que penjaven aquí i allà, i la llum daurada dels fanalets, que lluïen com estels tremolosos, i que ben bé es podrien confondre amb aquells que pintaven el cel nocturn. Colors, llums, rialles, olors; una barreja fantàstica, una mica difusa. Que marejava.
No recordava qui li havia ofert el primer got de vi.
No era la primera vegada que la Maria en prenia: feia uns mesos, la Valèria havia pispat una ampolla del rebost dels seus pares i se l’havien partida juntament amb la Marta i la Beatriu, amagades rere els estables. Potser aquell vi devia estar fet malbé, perquè, llavors, a la Maria li havia semblat que tenia un gust massa fort, amarg, i no li havia agradat gaire. Avui, en canvi, havia trobat que aquella beguda se li feia molt més suau i agradable al paladar. «Aquest vi baixa sol —havia sentit que comentaven els adults, fent broma—. Ja se sap: les vinyes dels Campmany no deceben mai».
Quant n’havia begut? Per molt que provava de comptar, li costava concentrar-se: feia estona que la ment li havia començat a pesar, i els records d’aquella jornada de celebració que encara durava ja li semblaven distants, confusos.
La Maria es movia entre rostres coneguts que es barrejaven: la majoria, somrients, divertits, tot i que entre la gentada també havia albirat la mirada freda de la mare, que l’observava, severa i desaprovadora, des de la distància. La Maria sabia que la mare no gosaria renyar-la ara, davant de tanta gent, i arriscar-se a muntar una escena al casament de la Carlota. Ja li tocaria demà, enfrontar-se als seus crits.
Ballava al so de la música entre les fogueres que cremaven per la plaça, i sentia el cos lleuger. L’aire era dens, dolç, i tot sovint les rialles se li escapaven d’entre els llavis sense motiu.
En algun moment, esgotada de saltar i ballar, es va deixar caure de cul a terra, repenjant-se en una paret d’algun racó. Va tancar els ulls, agafant aire. La música i les rialles sonaven remotes. Algú va asseure’s al seu costat.
—Beu. T’agradarà —va sentir que li deia una veu a cau d’orella, i, sense saber com, la Maria aguantava un got ple entre les mans.
—Ja he begut prou vi… —va murmurar. Va sentir-se la veu entretallada, tova, com si pertanyés a una altra persona que no era ella.
—No és vi.
A partir d’aquí, tot va tornar-se fragmentat.
La llum de les bengales reflectint-se en aquells ulls foscos. La sensació del món girant. Aquella veu xiuxiuejant-li coses que no entenia. El gust fort d’aquella beguda, que li cremava la gola. El pes d’un braç, ferm, sobre les seves espatlles, guiant-la entre els carrers. El soroll de la festa, cada cop més llunyà.
I, de sobte, estava estirada. Envoltada per la foscor, va reconèixer l’olor del seu llit, la seva cambra. Però alguna cosa no anava bé. Volia moure’s, però no podia. Alguna cosa l’atrapava, la subjectava, l’aixafava sota el seu pes. Les fosses nasals se li van omplir de la fortor d’aquell alè càlid, amb deixos de fum i alcohol. Quan va provar de cridar, una mà grossa, aspra, li va tapar la boca, tallant-li la respiració; mentrestant, l’altra no deixava de grapejar-la.
«Deixa’m! Marxa!», volia cridar.
Però no podia.
No podia…
1849. ESTIU.
La Maria va despertar-se de cop, cridant, amb el front i els llençols xops de suor freda. El cor li bategava desbocat, mentre els ulls se li acostumaven a la foscor i recordava on era. A la cambra de la Carlota, a Can Faura. Feia set anys que la seva germana s’havia casat, i més de dues setmanes que havia marxat cap a l’Argentina.
El rellotge de paret marcava les tres de la matinada.
Va estar uns instants immòbil, asseguda al llit, en la penombra de l’habitació. Fora, el vent feia tremolar les fulles dels arbres. Igual que ara tremolaven els seus dits.
En Lluc escrivia l’operació matemàtica a la pissarra amb un traç pulcre, lleugerament inclinat, quan va sentir un murmuri inquiet a la seva esquena. Va girar-se i va recórrer els bancs on seia el seu alumnat amb una mirada que pretenia ser severa.
Com cada divendres, l’olor de guix, paper i tinta quedaven en segon pla dins de l’ambient de l’aula, carregat amb la sensació d’anticipació col·lectiva, amb prou feines continguda, davant del cap de setmana. Aquell divendres, però, no era un divendres qualsevol.
—Va, nois —va dir, deixant el guix a la lleixa—. Fem l’esforç de concentrar-nos. Ja sé que tots tenim al cap la festa major, però la classe encara no s’ha acabat.
Un parell de rialletes van esclatar immediatament.
—L’hi trobarem, mestre? —va demanar en Gabriel, trempat com sempre, aixecant el braç sense que ningú li donés el torn.
—És clar que sí, és una de les setmanes més importants de l’any. —En Lluc va assentir, sense poder evitar somriure—. Tan bon punt acabi de corregir les vostres redaccions.
—Participarà vostè a la cucanya, mestre? —va preguntar l’Aleix, amb un somriure trapella. Era dels més menuts de la classe, però això no el feia pas tímid.
En Lluc va riure.
—A la cucanya? Jo?
—Per què no? —va replicar en Gabriel—. Hi participen molts homes del poble.
—El meu germà hi participarà! —va intervenir en Guiu, orgullós, des de la fila del fons.
—El meu germà també hi participarà, i esclafarà el teu! —va etzibar-li l’Esteve, al pupitre del davant. En Guiu es va posar dret, alçant el puny cap al seu company amb cara de ràbia.
—Guiu! —va cridar el mestre, amb fermesa, fent que s’aturés a mig gest—. Fes el favor de seure ara mateix, si no vols que t’expulsi. I tu, Esteve, fes el favor de callar.
En Guiu va tornar al seu seient, murmurant alguna cosa entre dents, mentre dirigia una mirada d’odi a l’Esteve.
—I doncs, mestre… —En Gabriel no es rendia—. Hi participarà o no?
La classe sencera va clavar la mirada en en Lluc, amb expectació.
—No, Gabriel —va respondre—. No hi participaré.
—Per què no? —va protestar l’Aleix—. Si és alt!
—No és només qüestió d’alçada —va replicar en Lluc, divertit—. A més, algú ha d’animar els participants, oi?
Aquest raonament, però, no va convèncer els seus alumnes.
—Vinga, mestre! —va cridar en Jordi des de la tercera fila—. Si no hi puja és perquè té por!
El comentari va provocar un rebombori general. Un parell dels més pallassos van començar a deixar-se caure sobre el pupitre, fingint caigudes exagerades, cosa que va aixecar les rialles de la resta. En Lluc va fer callar la classe amb un gest.
—No tinc por —va sospirar, armant-se de paciència—. Tinc seny.
Això va provocar encara més rialles.
—El meu pare diu que els homes que no pugen a la cucanya no es casen mai —va deixar anar en Ferran.
El silenci va caure sobre l’aula.
En Lluc va notar com se li tensaven les espatlles.
—Això no és cert —va dir amb calma—. Una cosa no té res a veure amb l’altra.
—Però vostè no està casat —va observar l’Aleix.
—No.
—Per què? —va demanar en Gabriel. La pregunta no estava feta amb malícia. Només curiositat infantil, innocent i implacable.
—És que no li agrada cap dona, mestre? —va preguntar en Mateu, assegut a primera fila. Havia formulat la pregunta amb un fil de veu, gairebé sense atrevir-s’hi. Era el seu alumne més aplicat.
En Lluc va somriure, però el gest li va sortir una mica tibat.
—De vegades, les coses no són tan simples… —va explicar.
—Per què no? —va demanar en Guiu.
Era una bona pregunta, i el pensament li va fugir, com tantes altres vegades, cap a la Maria. No la veia des de la seva festa de comiat, feia setmanes. Recordava perfectament el moment en què s’havia assabentat que la Maria finalment no marxava a l’Argentina. Ho havia sentit dir a la botiga, uns dies més tard, quan havia anat a comprar un parell de coses per omplir el rebost. Recordava com, en aquell moment, l’havia envaït una alegria desbordant, gairebé infantil, que s’havia hagut d’esforçar a dissimular.
La Maria Faura es quedava a Valldelpí.
Havia anat a buscar-la a Can Faura aquella mateixa tarda, amb un ram de flors minuciosament seleccionades que havia collit ell mateix. Però qui l’havia rebut a l’entrada no havia estat la Maria, sinó l’Anna. Amb una expressió entristida, li havia comunicat que la senyoreta Maria es trobava indisposada, i li havia traslladat les seves disculpes, prometent-li que s’encarregaria personalment de fer-li arribar les flors.
Ho havia tornat a provar l’endemà, i també el dia següent, però havia obtingut la mateixa no-resposta.
—La senyoreta continua indisposada, em sap greu —li deia l’Anna, amb aquella expressió de pena sincera—. Li faré arribar el seu missatge.
En Lluc havia decidit escriure-li. Fos quin fos el motiu de la seva indisposició —no s’havia atrevit a demanar-ho a l’Anna, a risc de semblar indecorosament xafarder—, potser seria una bona manera d’establir-hi contacte. Va escriure-li una carta, que va lliurar personalment a les minyones de Can Faura. Després una altra. I una tercera.
Paraules mesurades, sense cap mena d’exigència. Simplement, li feia saber que es preocupava pel seu estat. Que podia comptar amb ell, pel que necessités.
Però, un cop més, no havia obtingut cap resposta.
—Vinga —va dir a la classe, seriós de sobte—. Ja n’hi ha prou, de xerrameca. Obriu els quaderns.
Els nens van deixar anar gemecs de protesta.
—Però… —va començar en Gabriel, però en Lluc el va tallar.
—No vull sentir ni una sola queixa —va dir, sever—. Va. La classe encara no s’ha acabat.
Esbufegant, els alumnes van obeir, i l’aula va recuperar el silenci, sols trencat pel lleuger fregadís de les plomes sobre el paper. Mentre els alumnes escrivien, en Lluc es va quedar mirant per la finestra, cap al camí que baixava en direcció als afores del poble. Cap a Can Faura.
L’Enric Faura caminava pel carrer Major amb el pas ferm de qui sap exactament on va. Al seu voltant, Vallformosa començava a engalanar-se sense pressa per a la festa major: veïns que penjaven banderoles entre balcons, fustes recolzades a les façanes, homes que carregaven materials i estructures diverses amunt i avall.
—Senyor Faura.
L’Enric es va girar en sentir el seu nom. El senyor Molins s’acostava pel carrer amb un somriure estudiat, acompanyat d’un altre home que ell encara no coneixia personalment, però de qui havia sentit parlar.
—Li presento en Gerard Codina, el meu soci —va dir en Molins, quan va ser davant seu—. Hem estat parlant del subministrament de tardor. Crec que li interessarà.
L’Enric va encaixar la mà al seu nou conegut, ferma però sense brusquedat, amb un somriure impecable.
—Un plaer.
Van quedar-se xerrant una estona. L’Enric assentia amablement mentre escoltava amb atenció, mesurant, analitzant. Feia anys que es movia amb naturalitat en aquell entorn de números, terminis, contactes. Tenia perfectament estudiat i assajat quan s’havia de parlar, què calia dir i com, i, de la mateixa manera, quan convenia més callar. Sabia que, en aquell món, una expressió fora de lloc podia costar més que un mal contracte.
—És una proposta certament molt interessant —va dir finalment—. Què els sembla si ho revisem amb calma, al meu despatx, per afinar els detalls del contracte?
Van quedar per a l’endemà. En separar-se, l’Enric va continuar caminant, satisfet, però amb el cap ja posat en l’afer següent. Sempre hi havia alguna cosa pendent: algú a qui calia atendre, persuadir o ensabonar. Aquella era la seva feina. El rol que li havia tocat el dia que va néixer.
El senyor Pep —com anomenaven el seu pare els amics i socis més propers— havia volgut acostumar l’Enric a les que serien les seves responsabilitats futures des d’una edat primerenca. Mentre els seus germans jugaven, corrien i feien entremaliadures, el pare Faura el feia seure al seu costat amb l’esquena ben recta quan els peus ni tan sols li tocaven a terra encara. Si tancava els ulls, podia recordar l’olor de fusta encerada, papers vells i tabac de pipa que feia el despatx mentre el pare li mostrava aquell grapat de papers i documents que a l’Enric li semblaven infinits i incomprensibles, explicant-li coses que la seva ment infantil amb prou feines aconseguia processar.
—Escolta’m bé, Enric —li deia, afectuós però ferm, com era ell—. Un dia jo no hi seré, i tot això serà teu. És necessari que sàpigues com gestionar-ho.
Li parlava de terres, de rendes i beneficis, de proveïdors, de salaris i permisos; de noms que calia recordar, tant per establir-hi relacions com per evitar-los. Li parlava del seu propi rol, de la imatge que havia de projectar a l’hora de representar la família. Del seu deure.
—Ser hereu no és un privilegi —li deia sovint—. És una obligació. Encara et falta molt per ser el cap de família, però un dia el seràs.
Però quan l’Enric va fer quinze anys, el pare va començar a tossir sang. La tuberculosi el va consumir a poc a poc, amb una crueltat silenciosa, però implacable. L’Enric contemplava com els metges entraven i sortien de la seva cambra, intercanviant murmuris, remenant el cap. Can Faura semblava haver empetitit, s’havia tornat fosca i asfixiant.
La nit que el pare el va fer cridar, l’Enric va entrar a la seva cambra amb una sensació estranya al pit i una certesa devastadora. El pare jeia al llit, prim i amb els ulls enfonsats. Li va fer un gest perquè s’acostés, i l’Enric va aturar-se a uns passos del seu jaç.
—Enric —va dir-li, amb la veu feble però clara—. Té.
Va fer un gest dèbil amb el cap, assenyalant la tauleta de nit, on hi havia el seu preuat rellotge de butxaca. L’Enric va dubtar uns instants abans d’agafar-lo, gairebé amb reverència. Pesava més del que s’havia imaginat.