1

Nova York, 19.33 h del 4 de maig de 2022

Quan ahir a la tarda va arribar a Nova York, la Raquel se’n va anar directa a l’oficina. No va passar per l’hotel per dutxar-se, posar-se roba neta i tres gotes de perfum que l’alliberessin de la pudor d’humanitat continguda, refregits i desinfectant de la cua d’immigració. Ja no ho fa. Darrerament, la temptació d’enfundar-se el pijama, demanar una copa i arrossegar-se per l’habitació fins que sigui una hora decent per fotre’s al llit la sedueix fins a límits incontrolables. I llavors, l’endemà, al fastigueig de carretejar amb la diferència horària, li ha de sumar el cabreig amb ella mateixa per tot el temps perdut, i la certesa ingrata i desoladora de la incapacitat.

Puto jet-lag… Als trenta això no li passava; tampoc als quaranta-cinc.

Ella és així, anar per feina i deixar-se d’hòsties. Pencar, pencar i pencar és el que li funciona, o el que li funcionava fins fa poc. Ara hi ha massa dies que voldria menjar-se les seves paraules. Sobretot aquest primer dia de viatge, que és el pitjor. No para de venir-li al cap la Laura quan li parlava de tots aquests danys col·laterals de fer-se gran... La coneix tant, la Laura... Fins i tot la manera com l’hi deia li podia fer pensar que l’excloïa, no fos cas que la seva germaneta es pogués arribar a sentir igual de fràgil i vulnerable que la resta de fèmines mortals. I ella, esclar!, il·lusa, com en tantes altres coses, se’n creia immune. Lliure i també soberga, molt soberga. Això a mi no em passarà, es deia, i se’n fotia i tot.

I no només és el primer dia, també li passa a casa, i encara que porti unes setmanes en un país, tot costa: costa dormir, costa llevar-se, costa concentrar-se… Costa, la vida.

Ara li donaria la raó, a la Laura. I ella no li diria: «Ja t’ho deia».

Tampoc s’ha recuperat del que li va passar ahir. No havia aclucat l’ull en tot el vol i no feia ni mitja hora que era a l’oficina quan un crit aterridor li va fugir de l’ànima. Va pensar que era un atac d’ansietat; l’esgarrapava per dins, com si una fera salvatge li queixalés les entranyes. Rugia al seu interior un dolor virulent com el gemec d’un animal ferit de mort. Després va arribar el vertigen, tan intens que li provocava arcades, va vomitar tots els cafès i l’aigua que havia pres. I les nàusees van continuar bona part del dia, absolutament negades d’una bilis groga i amarga. També sentia un dolor agut a tot el cos que avui encara no ha acabat de marxar i que s’ha quedat com un neguit asfixiant clavat a la boca de l’estómac. Va haver de fotre el camp sense acabar la feina. No es veia amb cor de continuar, i en Thomas va demanar-li un cotxe perquè la portés fins a l’hotel. Es va prendre l’Orfidal per a casos d’emergència que sempre porta a sobre i ha dormit d’una tirada fins a les sis d’aquest matí.

Avui, quan s’ha llevat i ha connectat el telèfon, ja tenia un munt de trucades perdudes de la Núria. El mareig, la confusió i el forat a l’estómac seguien allà. A l’oficina s’ho ha fet venir bé per acabar la feina aviat; no podia més, ni amb el seu cos ni amb la seva ànima, tota ella era un col·lapse.

«De veritat que tot això pot ser per la puta menopausa? Per al que m’haurà servit a mi, joder! I la Laura ara em diria que com més de cul m’hi posi, pitjor, que mediti, que respiri i foti ioga… Ella sempre tan zen, hòstia! La Laura, la Laura, la Laura —es repeteix—. No vull pensar en la Laura… Potser només és la puta pastilleta per dormir; sempre em passa el mateix, i l’endemà sempre me’n penedeixo».

Quan ha tornat de l’oficina, ha estat temptada de baixar a l’spa, però al final s’ha preparat un bany, ha demanat que li pugessin un gintònic i ha buscat una llista de Supertramp a Spotify per submergir-se a la banyera amb vistes a Central Park. Potser sí que mentre era dins s’ha deixat portar per la música sota els cirerers florits, el perfum de gespa acabada de tallar, de terra humida, la dolçor de les liles i les azalees, i aquella explosió vibrant, intensa i saturada que trenca i enalteix a la vegada amb la tendresa que llueix a la copa dels arbres a inicis de maig. Llavors, finalment sí, s’ha relaxat. S’hauria submergit sencera, però no es volia mullar el cap.

Ara es passeja amb pijama per l’habitació. No li ve gens de gust sortir, però ha quedat amb en Thomas per sopar. Tampoc vol deixar-se vèncer per aquest malestar. Si sucumbís al seu estat mental i físic, últimament no faria res. I en Thomas no és d’aquells que encaixin les negatives, tampoc les seves.

«No em trec del cap què coi li deu passar a la Núria».

Mentre escull què es posarà aquest vespre, espera la trucada d’en Thomas perquè li aclareixi on han quedat. Li passa pel cap la idea d’arribar-se passejant al Mission Ceviche. Tant de bo finalment en Thomas hi hagi aconseguit taula.

«Potser m’espavila que em toqui l’aire —pensa—, i el Central Park és tan bonic, en aquesta època».

Però ho descarta. La Raquel també creu que quan governava el Giuliani la ciutat era més segura. Fins i tot l’Upper East Side. Agafarà un taxi, així pot posar-se els Manolos i el Valentino amb l’esquena al descobert; sort que ha agafat els de mig taló. Fotrà una calor espantosa, dins del restaurant. Des de fa un temps sua a la mínima i dur les aixelles a l’aire s’ha convertit en un imprescindible de la seducció. Es mira al mirall amb el vestit encara al penjador. Se l’aguanta davant del cos, es posa de puntetes per acabar de convèncer-se. Amb les mans es recull la cabellera i es mira, la deixa anar. Monyo, sí!, i somriu orgullosa del seu aspecte mentre imagina la cara de babau d’en Thomas.

Una de les seves màximes és no fotre’s mai al llit amb algú de la feina, però això no vol dir que no els pugui fer jugar al gat i la rata tant com vulgui. I, això, a la Raquel, li encanta. Ara, molts dies, també pensa que li agrada més seduir-los que follar-se’ls.

—Buaaaaaaaaa! —deixa anar un gemec que li neix a l’esòfag—. Putes arcades.

Torna a ser la Núria: «Quién te escribía a ti versos, dime niña quién era…», i el seu to que des d’ahir no para d’emprenyar-la. Avui tampoc li respon, no vol agafar-li el telèfon i que descarregui contra ella per ves a saber quin cony de merda seva.

—Jaaaaaa, vaaaaaa, prooou, prova superada, Raquel.

En realitat no.

Es perd en la veu del Manzanita; com l’emprenya, a la Núria, que tingui aquesta cançó quan li truca. Somriu amb aquest pensament mentre remena al minibar buscant alguna cosa per picar. Té gana i encara no sap a quina hora deu haver trobat taula en Thomas. Gana?, o aquest forat ansiós que només es calma menjant porqueries i que apareix sempre que el puto rastre merdós de la seva mare és a prop?

—Merdaaa! —crida mentre devora compulsivament una llauna d’ametlles salades.

Li agrada caminar descalça per l’estora. La fa sentir lleugera. De petites, a casa, tenien moqueta, i la ment la porta al record d’aquells quatre peus descalços el dia que la van estrenar. La Laura i ella belluguejant-se, rient i xisclant pel seu damunt. Per fi podrien anar sense mitjons per casa. Aquells quatre peus blancs, idèntics. Tan iguals i tan diferents ja llavors per dins. També amb nimietats com aquesta, la Laura era sempre feliç. De petita corria contenta, s’asseia a jugar a la catifa amb les nines, hi desplegava al damunt el seu univers imaginari i hi estava bé, se sentia plena. A la Laura la vida només li ha calgut viure-la, estar-hi per ser feliç. Ella i la Laura, idèntiques, però profundament dispars, absolutament oposades. No arriba a recordar quina consciència és primera, si la seva existència o la de la Laura, aquesta igual que ella que sempre ha tingut al costat.

«Sempre, fins que la vaig empènyer a fugir», pensa.

Ella no la suportava, la moqueta, mai li va agradar, però la va acabar odiant el dia que els va sentir discutir: el pare deia convençut que podia estar plena d’àcars i que la tosseta recurrent que ella tenia cada primavera podia ser culpa d’aquell terra que la mare s’havia entestat a posar. «És el que es porta», deia la Núria. En realitat se li’n fotia.

«Si mai ha tingut ni idea del que es porta o es deixa de portar…».

Era rugosa, d’un granat indefinidament lleig que sempre l’abocava a pensar en el color de la sang embrutida; n’arribava a sentir la pudor. Més que la manyaga dolça que la Núria s’entossudia a exaltar amb entusiasme, a la Raquel li feia picor a la planta dels peus… Per a ella era rabior, coïssor, desfici. Segur que era de polièster barat.

I al final la van acabar traient.

«I ara per què cony em ve al cap el puto terra del pis de Barcelona?».

Encara queda vi a l’ampolla d’ahir. Amb el mal d’estómac que tenia quasi no la va tocar. L’agafa i l’escura a morro amb una ànsia que la fa sentir d’allò més vulgar. Busca una copa per acabar de servir-se el vi que queda, mentre mira a una banda i l’altra de l’habitació com si algú l’hagués pogut veure.

«Seràs imbècil!».

Els llavis li han quedat estarrufats amb la sal de les ametlles. Ja s’agrada amb aquesta sensació d’inflor als morros, però sembla que s’hagi empassat una penca de bacallà sense dessalar. «Ara tindràs més set».

A la Núria li agradava més el Serrat que el Manzanita, però es va obligar a detestar-lo quan el pare va marxar, com tot el que podia apropar-la al seu record. Encara els imagina amb enyorança, i no pot evitar connectar amb el mateix dolor feixuc i recargolat que sempre sent quan té notícies seves. El pare li cantava a cau d’orella: «La mujer que yo quiero no necesita…», i ella se’l treia de sobre amb una ganyota esquerdada i juganera, s’espolsava les mans d’ell, de la panxa, dels malucs, dels pits. «La mujer que yo quiero me ató a su yunca…», reprenia insistent, fins que ella es girava per trobar-lo, buscant aquella mirada seva, quieta, entremaliada i juganera, d’ulls mig aclucats, que connectaven amb tot el que la Núria no li sabia dir de cap altra manera. Quan ell els obria, llavors, sempre li somreia, abans o potser després d’afegir-hi un: «Pobre Juanito…» desagraït i eixut com ella, i que deixava anar amb una altivesa soberga que amb els anys ha pogut entendre que la feia sentir victoriosa i, al seu parer adult, profundament i poderosament estúpida.

S’ha afartat d’omplir-se la boca carregant contra ell, i s’ho ha trobat. Tant culpar-lo de la seva amargor… «Però s’ho creu de veritat, que en algun moment ha estat diferent?».

A elles els agradava tant mirar quan el pare li cantava a la mare... La seva germana llavors li prenia la mà, l’hi estirava i l’esperava amb els mateixos ulls que els seus, d’una immensitat fonda, honesta i maragda, freda i càlida al mateix temps. Els de la Laura, captivadors i acollidors, plens de joia i amb un somriure que li sortia del rostre. Recorda que llavors el seu gest ja tenia alguna cosa de quimèric. Ho creu o ho vol recordar? Se’n va fer un fart, la Laura, d’intentar arrossegar-la al seu món, a la seva manera fàcil i senzilla de fer i entendre la vida. De viure.

Ja no somriu, ara gira el cap de pressa, a una banda i a l’altra, com si aquesta empenta pogués reprimir avui també aquest plor que s’escapa i que tampoc sabrà deixar anar.

—Aaaaaaaaaaaaaaaaahhhh!

Quan pensa en la Laura, sent una força irada i condemnatòria que l’empeny al fons del pou. Quin dolor és pitjor, o millor?, si és que hi ha manera de classificar-los: la ràbia cap a la Núria, aquesta impotència que vol cridar valenta però que l’espanta, l’abandonament o la culpa?

—Ja està! Prou de putes merdes!

Agafa aire i bufa, a veure si s’endú d’una vegada tota aquesta sarna enquistada. I canta el que no vol, la ment li regira en bucle al Serrat, i torna a pensar en el pare.

—Altra vegada les putas violetas?

Tampoc despenja.

Li és més fàcil no deixar d’elucubrar què cony vol ara que agafar la trucada i enfrontar-se amb la veu de la seva mare. Quant d’odi i menyspreu, que finalment pot fonamentar. Fa més d’un any ja li va deixar ben clar que per a ella era morta.

«I què fot la Núria llevada a aquestes hores?».

Sempre ha estat d’anar a dormir aviat, i a Barcelona és més de la una de la matinada. Tanta insistència la comença a preocupar. Si les coses no estiguessin com estan, ara trucaria a la Laura i li preguntaria què coi vol la mare. No s’imagina què deu haver passat perquè la Núria la persegueixi d’aquesta manera seva tan obsessiva.

El telèfon torna a sonar i ara no és la Núria. Va a buscar l’aparell i li ve de sobte el pensament que tot el que li va passar ahir, quan va sentir que es trencava per dins, potser és perquè a la Laura li ha passat alguna cosa. Potser sí que hauria de trucar-li? Recorda com es va trobar el dia que la seva bessona va parir. S’acaba la copa d’un glop i s’afanya a respondre. El vi és calent i el paladar se li emplena d’una esgarrifança agredolça i apegalosa que li recorre la boca amb un calfred rabiós fins a les orelles. Un esgarip escruixidor que hauria volgut contenir la sorprèn. Deixa la copa en un prestatge del vestidor per anar a buscar l’aparell, després que un altre gemec anguniós se li escapi de les entranyes. «Deu ser en Thomas». Tampoc té ganes de parlar-hi, però li deu voler dir com han quedat.

«Que intens, aquest, també!».

Torna a obrir el minibar, amb la intenció de deixar-hi a dins el telèfon després de respondre, a veure si així és capaç d’oblidar-se de la Núria i de totes les seves merdes, i el tanca quan recorda que les merdes de la Núria avui potser també són seves. «O no ho són sempre?».

Tampoc respon.

Li ha deixat un missatge escrit que li sotraga l’ànima abans d’acabar de llegir-lo.

Les cames no la sostenen, cau a terra després de picar amb el cantó del moble que cobreix la nevera. La imatge del blau que demà li creixerà al cul es barreja amb el text de la pantalla i la refugia momentàniament en un altre dolor, punyent i massa fugaç. Es mira els peus descalços damunt la catifa, sols, només dos, aquests que mai més caminaran al costat de la Laura. Cerca un aixopluc que no existeix.

El telèfon ha caigut a terra, cara amunt.

El text de la mare sobresurt magnificat de la pantalla, l’atrapa i l’engoleix a un buit nou.

La teva germana s’ha mort.