1

Crec que va ser Mike Tyson qui va dir que «tothom té un pla fins que rep la primera hòstia». Bàsicament, aquest és el resum de la meva vida des que tinc ús de raó. Mai no falla. Soc molt millor actuant i improvisant; amb això acostumo a tenir més sort, com aquell matí que vaig arribar a la vall de Miranda.

—Veig que tens experiència en el sector de l’hostaleria —va comentar el director mentre fullejava el meu currículum.

Des que havia entrat al seu despatx, gairebé no m’havia mirat a la cara. Es pentinava amb una clenxa molt marcada a un costat i tenia caspa a les espatlles de l’americana.

—He treballat en un parell de bars —vaig mentir—. El primer va ser un bar de copes a la Costa Brava; hi vaig estar uns quatre mesos, a l’estiu. Al segon hi vaig estar molt més temps, prop d’un any i mig. Era un bar de tapes a Almeria.

El meu currículum era curt, havia preferit no inventar gaire. Quan el director va acabar de llegir-lo, va aixecar la mirada i, en prestar-me atenció, va fer un posat d’estranyesa.

—De debò tens quaranta-dos anys?

Vaig fer un gest d’assentiment. No era el primer que se sorprenia. No és que no tingués ulleres, o algunes arrugues, o que el cabell no hagués començat a clarejar, però sempre he aparentat menys edat de la que tinc, i el que de nen suposava una font de burles, de gran s’ha convertit en una font d’enveges.

—En fi… —va dir l’home, clarament molest, ja que no podíem tenir més de cinc anys de diferència—. Doncs benvingut a la vall de Miranda. Hi has estat mai abans, de visita?

—La veritat és que no.

En això no mentia.

Havia arribat amb el tren cremallera. Les vistes que em vaig trobar tot just sortir de l’últim túnel em van impressionar. En primer pla, el llac d’un blau intens; al fons, envoltat de carenes imponents, l’edifici del santuari, coronat pel seu campanar de pedra i flanquejat a banda i banda per un grapat d’edificacions, que formaven plegats una gran ferradura de parets ocres i teulades de pissarra blava. A costat i costat, dos rius davallaven del capdamunt de les muntanyes i desembocaven al llac, serpentejant a través d’una vasta prada verda.

El trajecte pel paisatge escarpat havia durat tres quarts d’hora. Allò estava tan aïllat com l’Hotel Overlook d’El resplandor, amb la diferència que a Miranda només s’hi podia accedir a peu o en cremallera, res de cotxes.

—Aquest ha estat sempre un lloc de pelegrinatge —em va informar el director, amb cara d’avorriment—. Cada any, milers de persones visiten el Santuari de Nostra Senyora de Miranda per devoció, però molts d’altres també pugen fins aquí a practicar esports de muntanya: l’esquí a l’hivern i el senderisme a l’estiu. I és a l’estiu quan hi ve més gent, potser també perquè fa més fresca que a la ciutat. La qüestió és que… per això ets aquí i…, qui ho sap, si funciona i es presenta l’ocasió, podries continuar… T’interessaria?

—I tant.

—M’alegra sentir-ho. L’ETT no fa més que enviar-nos gent jove que no té ni la paciència ni la motivació necessàries para treballar aquí, mig aïllats del món durant tres mesos. Molts ni tan sols acaben la temporada.

—Amb mi no passarà, l’hi asseguro.

—Això espero —va dir l’home, en un to sec—. A veure…, t’explicaré com funciona tot plegat. —Va desplegar un petit mapa davant meu, on hi havia dibuixat el recinte, i va continuar—: Nosaltres ara som aquí, a l’hotel, i a l’altre costat del santuari hi ha els apartaments. —Movia la punta del bolígraf amb desgana—. Tot es gestiona des del mateix hotel, i amb «tot» no em refereixo només al lloguer d’habitacions, sinó també a tota la restauració que hi ha a la vall, que inclou el restaurant i el bar de l’hotel, per descomptat, però també l’autoservei —va apuntar cap a la part inferior esquerra— i el Pedraparada —va canviar a la dreta inferior—, que és un bar on se serveixen entrepans, pizzes i amanides. Aquí és on treballaràs tu.

Vaig assentir, amagant el meu alleujament. No sols perquè el que se servia en aquell lloc era d’allò més simple, sinó perquè allà era on havia treballat la Noa.

—Vostè mana —vaig dir, i per un moment em va semblar que s’inflava com un gall dindi.

—M’agrades —va afegir, plegant el mapa, i el va desar en un calaix—. Tant de bo aguantis. Acompanya’m.

Em vaig acotxar per recollir la motxilla i, en incorporar-me, em vaig fixar en un dels molts quadres que adornaven les parets de fusta del despatx. Es tractava d’una fotografia antiga en blanc i negre amb dos esquiadors somrient a la càmera. Els esquís i els bastons que duien eren molt rudimentaris, i la roba consistia en una camisa, una americana gruixuda i uns pantalons de pinces —molt lluny de les modes actuals, en les quals predominen les peces encoixinades i els colors vius—, i sense cap preocupació per l’autoprotecció. La imatge devia tenir setanta o vuitanta anys, i no era l’única d’aquella època. Altres quadres mostraven fotografies de la construcció del cremallera i de l’edificació de la nova església. També hi havia instantànies, algunes en color, de la Verge de Miranda. Era una antiga talla de fusta policromada de l’època romànica. N’havia vist unes quantes abans, però aquella tenia alguna cosa hipnòtica en la mirada.

Vam sortir de l’hotel i vam emprendre el camí per l’àmplia passarel·la de granit i fusta que recorria la part frontal de les edificacions. Estava situada un nivell per sobre del terra i, des d’allà, mitjançant una gran escalinata de pedra, es podia baixar fins al prat situat davant del llac. En passar vora el restaurant de l’hotel, vaig observar, a través dels grans finestrals, els cambrers parant les taules per a l’imminent servei del dinar; anaven ben abillats, amb un uniforme molt més formal que el que sens dubte m’esperava a mi. O almenys això confiava.

—A veure, informació per al dia a dia —va anunciar el director—. Alimentació: pots dinar i sopar al mateix Pedraparada durant el servei o en el torn de descans al menjador del personal, que és al costat de la cuina de l’hotel. Allà hi trobaràs més varietat, però els horaris són més estrictes.

Es van obrir unes portes automàtiques i vam accedir a l’ampli vestíbul de l’edifici d’apartaments. Hi havia gent fent cua davant d’un taulell d’informació i, més enllà, una segona cua per contractar activitats: hípica, tir amb arc, excursions amb guia… Davant seu, una botiga amb material de muntanya, records del santuari i productes d’alimentació.

—Allotjament —va continuar—: Compartiràs habitació amb un altre treballador. Com et deurien informar a l’ETT, tant el menjar com l’allotjament estan inclosos en el sou. Espero que ho sàpigues valorar.

—Per descomptat, gràcies. —Havia decidit no escatimar en afalagaments, el paio s’agradava.

Vam baixar per unes escales interiors fins a arribar a la planta baixa, arran de terra, on es trobava el Pedraparada.

El primer que em va cridar l’atenció va ser la mida de la sala. Com a mínim hi havia una trentena de taules, totes de fusta, a joc amb les cadires, i alguns reservats vora els grans finestrals. En aquells moments, pràcticament la meitat estaven ocupades, i davant de la barra hi havia una cua d’una mitja dotzena de persones esperant el seu torn.

Vaig seguir el director cap al final de la barra, on vam passar per unes portes de vaivé metàl·liques. A les entranyes del bar, la mirada se me’n va anar cap a l’esquerra; allà començava una cuina allargada, amb cambres frigorífiques a banda i banda. Al centre de la sala, un home d’uns seixanta anys, armat amb unes pinces llargues, girava la carn que crepitava sobre la planxa. Era un home corpulent, de pell pàl·lida i cap prominent; anava vestit de cuiner, amb barret tipus barqueta inclòs, una mica ridícul sobre aquell tros de testa. Més enrere, al fons, una noia obesa i acalorada, vestida amb bata blanca, treia de l’interior d’un rentavaixelles industrial una safata plena de plats i gots vaporosos. Tots dos ens van mirar durant un parell de segons, però van tornar ràpidament a la feina sense dir ni piu.

De sobte, va aparèixer un paio eixut i llargarut avançant directament cap a nosaltres mentre somreia amb complicitat al director. No sabria dir quants anys tenia, entre cinquanta i cent. Però el cert és que, com més s’acostava, més atrotinat em semblava. Tenia els ulls sortints, quatre cabells mal pentinats al cap i una fina teranyina porpra de capil·lars trencats li cobria el nas i les galtes. Vestia texans negres i un polo granat fosc amb el logotip de la vall de Miranda brodat al pit; sens dubte, aquell era l’uniforme del Pedraparada.

—Jero, et presento el nou… Això… Víctor, sí, Víctor. —Va somriure, orgullós de la seva esplèndida memòria—. Víctor, aquest és en Jeroni, l’encarregat del bar. Qualsevol tema d’horaris el tractes amb ell, d’acord? —I, sense esperar la meva resposta, va afegir dirigint-se a l’encarregat—: Jero, el deixo a les teves mans?

—I tant! —L’encarregat va mostrar la seva dentadura groguenca mentre les paraules li sortien de la boca—. Pot començar avui mateix?

Parlaven de mi com si jo no hi fos present.

—No veig per què no. He demanat que li portin l’uniforme aquí. —Va fer mitja volta i, just abans de sortir per les portes de vaivé, em va dir—: Quan acabis, passa per recepció, que ja t’hauran assignat habitació. Allà te’n donaran la clau.

Vaig assentir en silenci i em vaig girar cap al meu encarregat. El seu intent de somriure agradable s’havia convertit en una ganyota de fàstic. Semblava en Gòl·lum.

—Dues coses: no et passis de llest i ens portarem bé. I no em rebatis res. Aquí qui mana soc jo, està clar?

L’alè li feia pudor d’alcohol.

—Cristal·lí.

—Doncs molt bé… —Va mirar per sobre de la meva espatlla i va dir—: Sara, ja has acabat?

Vaig fer mitja volta i vaig descobrir que darrere meu hi havia un petit menjador, el del personal, amb una taula per a quatre persones enganxada a la paret, un lavabo al fons i mitja dotzena d’armariets.

Una dona vestida amb l’uniforme de cambrera es va aixecar de la taula, amb el plat i els coberts a la mà, i es va acostar cap a nosaltres. Tenia bona planta i devia tenir uns trenta anys. No li vaig poder distingir l’expressió de la cara, si somreia o no, si estava sorpresa o avorrida, perquè només podia fixar-me en els seus ulls, d’un blau intens i lluminós.

—Ensenya-li com funciona tot per aquí —li va bordar l’encarregat.

—Anava a prendre’m un cafè —va rebatre ella, consultant el seu rellotge de polsera.

—Doncs aprofita per ensenyar-li com va la cafetera… Saps fer cafès? —em va preguntar.

—Sí, és clar.

Com a client d’un milió de cafeteries, en coneixia la teoria a còpia d’haver-ho vist un munt de vegades, però el cert és que mai no havia tocat una d’aquelles màquines.

—Doncs amb això ja ho tens pràcticament tot après, d’acord, eh…? —En Jero va aclucar els seus ulls de gripau i va inclinar el cap. Era evident que intentava fer memòria del meu nom. La Sara em va mirar i va somriure. Jo vaig decidir posar fi a aquella situació tan incòmoda i vaig dir:

—Víctor.

—Això, Víctor! La resta és fàcil: aquí se serveix tot des de la barra, tant les begudes com les comandes que surten de la cuina. Punt i final… Ah, i fes-me el favor de no desaparèixer… almenys fins que s’acabi l’estiu.

Dit això, va sortir de la cuina. Jo em vaig girar cap a la Sara amb les celles alçades.

—A què es refereix amb això de desaparèixer? M’he de preocupar?

La Sara va somriure.

—No, i ara… No li facis cas. Això de les desaparicions és una conya recurrent per aquí. Ja t’hi acostumaràs. Tu només centra’t a fer bé la teva feina i no comentis res sobre els gots de J&B amb llimona que veuràs al costat de la caixa.

—Déu no vulgui que m’interposi entre ell i el seu cubata.

El comentari va ser una ximpleria, i fins a un cert punt cruel, però ella va riure. I jo em vaig tornar a perdre en aquells ulls, conscient que em portarien problemes.