Entre el secret i la culpa (Els Faura 3)

Mar Picó

Fragment

cap-1
Els Faura

Propietaris dels boscos i de gran part de les terres conreables de la zona (especialment camps de patates i blat), els Faura havien sigut la família més rica i poderosa de Valldelpí durant generacions, fins que el senyor Josep va morir inesperadament, sense cap mà ferma que pogués substituir-lo a l’hora d’administrar unes terres extenses i uns comptes delicats.

Arbre genealògic de la família Faura precedit per una il·lustració de la masia familiar i un breu text que explica la seva posició com a propietaris de boscos i terres de conreu; l'arbre s'inicia amb Josep Faura, indicat com a difunt, unit a dues parelles, Margarida Vilà, també difunta, i Maria Valldeneu; de la unió amb Maria Valldeneu descendeixen Maria Faura i Pau Faura; de la unió amb Margarida Vilà descendeix Enric Faura, casat amb Eulàlia Prats, i Carlota Faura, casada amb Feliu Bosch; de Carlota Faura i Feliu Bosch descendeixen Martí Bosch i Eloi Bosch; al costat de l'arbre també apareix Anna Piquer, identificada amb la nota servei, sense cap línia de parentiu que la connecti amb la resta de la família.
Els Capmany

Originaris de Valldelpí i experts en el conreu de vinyes i l’elaboració de vins, els Campmany sempre van ser un dels principals competidors dels Faura en la disputa per les terres i el poder.

Arbre genealògic dels Campmanu. Laparella principal està formada per Genís Campmany i Mercè Siurana, que són els pares de Pere Campmany, Núria Campmany, Ricard Campmany, Oriol Campmany i Joana Campmany. Núria Campmany està casada amb Albert Roig, i tenen dos fills: Helena Roig i Jaume Roig. Campmany, que està casat amb Neus Rius. S’hi inclou Júlia Casas com a membre del servei, sense relació de parentiu.
Els Prats

Forasters d’origen, els Prats van invertir els seus estalvis a construir una fàbrica tèxtil a Valldelpí. La inversió va donar fruit i, al cap de pocs anys, es van convertir en una de les famílies més riques de la zona.

Arbre genealògic dels Prats. Està encapçalat per Bernat Prats i Francesca Boixeda, que tenen dos fills: Andreu Prats i Eulàlia Prats. També hi apareix Teresa Vives com a membre del servei, sense relació de parentiu amb la família.

Pròleg

1836. TARDOR.

El sol del migdia queia implacable sobre el cap dels homes que treballaven les terres dels Faura. Malgrat que el temps començava a refrescar després de la xafogor de l’estiu, encara hi havia un parell d’hores al dia en què, esperonada per l’esforç físic de la labor, la calor s’imposava.

L’Enric caminava uns passos darrere del pare, que observava els treballadors amb mirada atenta, procurant imitar el seu posat senyorial: les mans a l’esquena, el pas ferm, el cap ben alçat. Amb tan sols dotze anys acabats de fer, havia de demostrar que ja no era un nen.

—Observa bé, Enric —li deia el pare, sense girar-se—. Un bon patró és aquell qui s’implica i supervisa totes les fases del desenvolupament del seu negoci, des de la sembra fins a la venda dels conreus.

—Sí, pare —assentia l’Enric, diligent, malgrat que havia sentit aquell mateix discurs tantes vegades que podia recitar-lo de memòria.

Els homes treballaven sense parar, doblegats sobre la terra mentre feien anar les eines, incansables, o carregant sacs plens de gra, immensos i pesants, amb una facilitat que a l’Enric li semblava impossible. No era ni molt menys la primera vegada que el pare el duia als camps mentre els jornalers treballaven, però, per algun motiu, aquell dia l’Enric ho observava tot amb una mena de curiositat renovada que no recordava haver sentit mai abans. Les camises descordades, enganxades al cos per la suor. Les pells perlades, brillants sota el sol. Els cossos fornits, d’esquena ampla; els músculs marcats per l’esforç.

Quan intentava mirar cap a una altra banda, fixar-se en alguna altra cosa —el color de la terra remoguda, la distribució del gra sembrat—, els ulls li tornaven sols, sense poder evitar-ho, cap a aquells cossos. Hi havia alguna cosa en ells que retenia la seva atenció i li despertava una mena de sentiment, de fascinació inquietant que no sabia explicar. A l’Enric, les coses que no sabia explicar el posaven molt nerviós.

Un dels homes es va redreçar, eixugant-se el front amb el braç. Durant un instant, els seus ulls es van creuar amb els de l’Enric, i el noi va sentir una fiblada sobtada que va sacsejar-lo per dins.

—Enric, no badis! —La veu del pare va retornar-lo a la realitat. El senyor Pep s’havia girat i el mirava uns metres enllà. Sense adonar-se’n, l’Enric havia quedat una mica endarrerit.

—Perdó, pare. —Va ruboritzar-se, i va accelerar el pas per atrapar el patriarca amb el cor encara esverat.

1

1849. TARDOR.

A la botiga de la Lluïsa, com cada matí, l’embotit, els llegums i el xafardeig estaven servits.

—Només dic que podrien haver-se afanyat una mica. —L’Anna va sentir la veu de la Dolors barrejada amb la dringadissa de la campaneta de la porta, que anunciava la seva arribada. Tots els caps van girar-se immediatament cap a ella, i les expressions es van relaxar visiblement en comprovar que es tractava de la jove minyona i no pas del subjecte de l’actual tema de conversa. La Dolors va prosseguir, mentre l’Anna saludava les presents amb un gest vague i general—. Que tota aquesta parafernàlia dels preparatius del casament s’està fent més llarga que un dia sense pa.

—Més llarga i més vista —va afegir la vella Montserrat, que, com sempre, havia plantat la cadira al costat del mostrador per no perdre’s cap conversa—. Sembla que tot el poble n’hagi d’estar pendent. Com si no tinguéssim altra feina.

L’Anna va intercanviar una mirada fugaç amb la Roser, la minyona dels Espelt, que havia vingut sola, aguantant-se el riure. Tothom sabia que la Montserrat feia anys que no treballava.

—Dona, n’hi ha per a això i per a molt més —va intervenir la Lluïsa, rere el taulell, amb un aire de falsa neutralitat. No era ni de bon tros la primera vegada que la botiguera actuava d’advocat del diable, però tothom sabia que només ho feia perquè les converses fossin més interessants—. No hem d’oblidar que és un Campmany qui es casa…, i ni més ni menys que amb la pubilla dels Salabert. Això no passa cada dia.

—És evident que no —va remugar la Montserrat—, però no deixa de ser un cabaler…

—El cabaler més ric del poble —va puntualitzar la Lluïsa.

—I, tot i així, un cabaler —va insistir la Montserrat.

—El que queda clar —va intervenir la Llúcia per aturar aquell estira-i-arronsa— és que, després de tanta preparació i tant frisar, val més que la celebració estigui a l’altura. Perquè, si no…

—Faran un ridícul que es recordarà anys —va rematar la Roser, assentint, amb una rialleta.

—Només el temps ens ho dirà —va declarar la Lluïsa, tancant el debat—. Ho comprovarem d’aquí a un mes.

L’Anna, sense cap desig de ficar-se en la conversa, va passar la mirada pels prestatges de sabons. Havia vingut per encàrrec de la senyora Eulàlia, que volia fruita seca per fer unes pastes, però aprofitaria per comprar una mica de sabó per a la roba, que se li estava acabant.

—Parlant de casaments i compromisos… —L’Anna va notar com la Llúcia li donava un copet amb el colze, suau—. No ens en dius res, de la senyoreta Maria i el mestre?

Amb totes les mirades clavades en ella, l’Anna va dissimular la incomoditat amb un somriure.

—Què voleu que us digui?

—Va, dona, no et facis la misteriosa! —va exclamar la Montserrat, impacient—. Ho saps perfectament!

—S’han passat l’estiu festejant —va afegir la Roser—. Passejant-se junts per tot arreu. Quan es comprometran, aquest parell?

—O és que ja s’han promès en secret i no ens ho vols dir? —va inquirir la Lluïsa.

L’Anna va riure, nerviosa.

—Sé el mateix que vosaltres.

—I un be negre amb potes rosses! —va exclamar la Montserrat, múrria.

—De debò —va assegurar l’Anna—. La senyoreta Maria és molt reservada amb aquests… assumptes. Però, si s’haguessin promès, estic segura que me n’hauria assabentat.

—I doncs, què esperen? —va demanar la Llúcia, exasperada.

—Dona, a poc a poc! —va continuar l’Anna, sense perdre el somriure—. Quina pressa tens?

—Jo, cap —va replicar la Llúcia, abans d’afegir, amb una malícia camuflada—: Però la senyoreta Maria no es farà pas més jove…

La botiga es va omplir de rialletes dissimulades. L’Anna no s’hi va afegir. De nou, va ser la Lluïsa qui va acudir en defensa de l’objectiu:

—Penseu que les noces del senyor Enric fa pocs mesos que van celebrar-se —va dir la botiguera, mentre tallava i pesava un quart de formatge per a la Dolors—. Deixeu-lo gaudir una mica de la vida de casat, abans de posar-se a organitzar un altre casament, pobre home!

—No, si ja es nota, ja, que la gaudeix —va comentar la Teresa. La minyona de Can Prats, a qui l’Anna no havia sentit parlar fins a aquell moment, tenia dibuixat un somriure trapella, carregat d’intenció—. He coincidit unes quantes vegades amb la senyoreta Eulàlia aquests darrers mesos, quan venia a visitar la família. Se la veia d’allò més… radiant.

Tots els caps es van girar cap a ella, amb les celles alçades, mostrant interès.

—Ah, sí? —va demanar la Lluïsa. La Teresa va assentir.

—No l’havia vist mai així, tan tímida i discreta que era abans —va afegir—. Es veu que li prova, la seva nova posició de senyora de la casa.

Un breu silenci. Les dones van intercanviar mirades contingudes, fins que la Llúcia no va poder més.

—Especialment al dormitori, suposo.

Un nou esclat de rialles, aquest cop de debò, va omplir la botiga.

—Llúcia, dona! —va exclamar la Roser, tot i riure igualment.

—No he dit res que no estiguéssiu pensant totes —va defensar-se ella, arronsant-se d’espatlles, sense deixar de riure.

—Que el senyor Faura és un tros d’home, tothom ho veia —va dir la Dolors—. Però ara queda confirmat.

2

Al petit rebost de la planta baixa, l’Eulàlia envoltava el tors nu d’en Pau Faura amb els braços mentre el noi l’encastava una vegada i una altra contra la porta tancada.

Canviar el pany, que ara també s’obria des de dins, va ser de les primeres coses que l’Eulàlia va manar fer després d’aquella nit calorosa de ple estiu en què en Pau i ella van abandonar-se l’un a l’altra per primera vegada. Per estrany que pogués semblar que algú volgués canviar el pany antic d’aquell rebost minúscul, gairebé oblidat i inutilitzat, a ningú va cridar-li especialment l’atenció: era una reforma més a la casa, entre tantes altres que ja havia encomanat fer la nova mestressa de Can Faura. Així, aquell petit espai, reclòs i ombrívol, però també allunyat de mirades indiscretes, s’havia convertit en el refugi especial de tots dos.

L’Eulàlia va ofegar un gemec de plaer tapant-se la boca amb la mà, mentre els llavis d’en Pau li recorrien el coll amb una dolçor que contrastava amb la ferotgia amb què l’envestia, respirant entretalladament.

El que estaven fent, el que portaven mesos fent, era, com a mínim, molt arriscat. Però, potser precisament a causa d’aquest perill, tot plegat resultava encara més excitant.

En Pau va agafar-la pels malucs, alçant-la i estavellant la seva esquena contra els prestatges mig buits de la paret, sense deixar de besar-la apassionadament. A l’Eulàlia se li va escapar un petit crit de sorpresa, i en Pau es va apartar per mirar-la.

—Perdona —es va disculpar, amb el rostre amoïnat, encara mig vermell—. Estàs bé?

—Estic més que bé. —L’Eulàlia va riure, agafant-li el cap per tornar a besar-lo, i van reiniciar l’escomesa. La seva passió agafava un ritme cada cop més frenètic, i omplia aquell petit espai ombriu amb el so dels cruixits de la fusta i els seus cossos buscant-se, estimant-se amb ferocitat. Hi havia en aquell contacte una necessitat que anava més enllà del desig, com si tots dos cerquessin, en l’altre, alguna mena de resposta que no trobaven enlloc més.

—Això és una bogeria… —va murmurar l’Eulàlia, amb l’alè accelerat, contra els llavis d’en Pau.

—Sí —va respondre ell, sense aturar-se quasi bé a agafar aire.

El món exterior, amb les seves normes i les seves conseqüències, quedava tancat a l’altra banda de la porta del petit rebost. Allà a dins, només hi eren ells, dos amants que es deixaven arrossegar per una força superior que sabien que no haurien de seguir. Allà a dins, no importava res més. Allà a dins, eren feliços.

—No te’m trauré mai del cap —va dir en Pau, enfonsant la cara al coll de l’Eulàlia—. Ho saps, oi? Estic perdut.

—Calla… —L’Eulàlia ni tan sols podia pensar, presa de l’èxtasi. No podien permetre’s perdre el poc temps, preciós, que tenien per passar a soles.

En Pau va abaixar la mà entre els seus cossos, fent anar els dits amb expertesa, i l’Eulàlia va notar com el plaer creixia i l’envaïa fins al límit.

—Pau! —va sospirar, tancant els ulls amb força, mentre es retorçava i s’aferrava al cos del noi amb desesperació. Amb un esclat expansiu, l’èxtasi va apoderar-se de l’Eulàlia, que no va poder fer res més que aferrar-se a les espatlles d’en Pau mentre s’abandonava al plaer, desfent-se.

Quan en Pau va recolzar el front contra el seu, agafant aire, l’Eulàlia va obrir els ulls.

—Ens acabaran descobrint —va dir, sense apartar-se.

—No —va respondre ell—. Ningú no ho sabrà mai.

L’Eulàlia sabia que aquella declaració, malgrat ser pronunciada amb la seguretat d’una promesa, guardava una desesperació latent. Com l’infant que s’aferra a una faula fantàstica, negant-se a assumir que aquells éssers meravellosos no existeixen. O com el creient desencantat que pronuncia una última pregària amb la poca fe que li queda. Una cosa tan fràgil com tot el que estaven fent. I, malgrat tot, va somriure, i el va besar dolçament mentre li acariciava els cabells desendreçats. Perquè, en aquell moment, preferia creure-ho. Encara que només fos durant una estona més.

3

Els carrers de la vila de Vallformosa començaven a tenyir-se dels tons daurats i carbassa de la tardor, mentre la brisa fresca de la tarda aixecava petits remolins de fulles seques que dansaven pels racons del carrer Major, entre carros que passaven feixucs, dones que es passejaven per les botigues amb els cabassos plens i petits grups d’homes que comentaven les novetats del dia.

Com tantes altres tardes, la Maria i en Lluc anaven amb pas tranquil, caminant l’un al costat de l’altra amb les mans suaument entrellaçades davant del cos, mantenint una distància correcta. La Berta, una de les joves minyones que feia pocs mesos que havia entrat al servei dels Faura, els seguia uns passos més enrere, amb una discreció més aviat relativa, mirant aparadors i fingint desinterès. De tant en tant, es creuaven amb algun conegut, amb qui intercanviaven un gest de cap, una salutació cordial, una breu conversa.

—Avui hi ha força gent —va dir en Lluc, mirant al seu voltant—. Es nota que la calor ja comença a anar de baixa, i a la gent li ve més de gust sortir.

—Fa un temps molt agradable —va afirmar la Maria.

En Lluc la va mirar de cua d’ull, procurant no semblar indiscret. Durant una estona, van passejar en silenci. Ell s’hi trobava a gust, en el silenci: era un noi que no havia necessitat mai omplir l’aire de paraules per sentir-se còmode. Però aquest silenci en concret feia l’efecte que tenia un pes diferent. Hi havia alguna cosa en la Maria que semblava absent, com si part d’ella estigués absorta en algun lloc molt llunyà, on en Lluc no podia accedir. Últimament, tenia la sensació que hi havia hagut un canvi (molt subtil, però progressiu) en la manera com la noia es relacionava amb ell. No sabia ben bé què era —no era que la Maria s’hagués tornat freda, exactament—, però al llarg de les darreres setmanes, cada cop que estaven junts, en Lluc notava una certa distància continguda en com ella el mirava, en la manera de somriure-li o de respondre les seves preguntes amb les frases justes, sense gastar ni un sol mot més del compte. Per algun motiu, en Lluc no podia desprendre’s de la sensació d’estar caminant sobre un terreny on no acabava de trobar peu ferm: cada pas que creia haver avançat a l’hora de guanyar-se l’afecte de la Maria, l’endemà semblava igual de llunyà que el dia anterior.

Va decidir apartar aquell pensament.

—Mira —va dir en Lluc, assenyalant amb el cap un parell d’homes que, a l’altra banda del carrer, descarregaven tot de caixes voluminoses d’un carro aturat—. He sentit que faran una exposició d’art i escultura, amb obres importades de tot Catalunya. Hi podríem anar.

La Maria va assentir, dirigint-li un somriure suau.

—M’agradaria molt.

Aquella resposta va fer que en Lluc s’encoratgés una mica. Li agradava veure-la somriure. De fet, li agradava tot, de la Maria: la manera com inclinava lleugerament el cap quan li parlava, demostrant que l’escoltava; o com es col·locava els cabells indomables rere l’orella, amb un gest distret; o l’olor que feia sempre, fresca i subtil, amb rastres d’aquell perfum car que havia portat de la capital. Des que en Lluc s’havia enamorat d’ella quan amb prou feines era un marrec, s’havia passat llargues estones a soles, rememorant i catalogant mentalment cadascun d’aquells detalls, com peces d’un mosaic preciós que representava la seva devoció.

Va estar a punt d’afegir alguna cosa més sobre l’exposició, d’empescar-se algun comentari que li permetés estirar una mica més el fil d’aquella conversa, i, amb sort, tornar a fer-lo mereixedor d’un nou somriure d’aquells llavis preciosos. Però va decidir no fer-ho. No volia semblar ansiós.

Abstreta en els propis pensaments, la Maria va sospirar.

—Estàs bé? —va demanar-li en Lluc, girant-se cap a ella.

—Sí, sí. —La Maria va afanyar-se a somriure—. Simplement… m’he aclaparat una mica amb la gentada.

En Lluc va assentir, comprensiu.

—Si vols —va proposar—, la propera vegada podem acostar-nos al passeig del riu. Hi haurà menys gent.

—Com vulguis… —La Maria va tornar a somriure.

Li encantava aquell somriure.

4

Can Campmany no havia estat mai silenciosa, i aquell dia —quan no faltava ni un mes perquè el casament d’en Ricard tingués lloc— no n’havia de ser pas l’excepció: el tràfec constant de passos, caixes tancant-se, mobles desplaçant-se i veus que intercanviaven ordres i indicacions d’una banda a l’altra dels passadissos ja gairebé s’havia convertit en rutina.

—Compte amb aquest bagul! —En Pere, amb l’autoritat que li pertocava com a futur senyor de la casa, supervisava les operacions dels treballadors que empaquetaven les pertinences del nuvi de cara a la mudança imminent a la seva nova llar com si es tractés d’un cas d’estat—. Conté la vaixella, és altament fràgil!

La senyora Mercè va observar de reüll com la Neus, asseguda al seu costat, somreia amb tendresa en sentir la veu del seu fill. Davant les dues dones, damunt la tauleta de la sala d’estar, s’apilaven desenes de sobres per obrir: les respostes dels convidats al casament.

—Ai! —L’Oriol va queixar-se, adolorit, quan el jove aprenent de sastre (que devia tenir la seva edat, si fa no fa) va punxar-lo amb l’agulla sense voler.

—Disculpi —es va excusar el jove, avergonyit—. És que s’ha mogut…

—Fes el favor d’estar-te quiet, noi —va ordenar el senyor Campmany, sense girar-se cap al seu fill, mentre, palplantat al mig de la sala amb els braços en creu, deixava que el sastre li prengués les mides. Al costat del pare, al contrari del seu germà, la petita Joana amb prou feines podia contenir l’emoció mentre una modista li mesurava el contorn de la cintura. Es moria de ganes d’estrenar un vestit nou.

—Quanta estona més m’hi hauré d’estar? —va protestar l’Oriol, frustrat.

—L’estona que faci falta —va intercedir la senyora Mercè, amb severitat. L’Oriol va fer morros, però no va atrevir-se a replicar a la seva mare. Des de l’incident de la festa major, a l’estiu, la senyora Mercè no li’n passava ni mitja.

—La família Martínez i Puig no podran venir —va anunciar la Neus, llegint la carta de resposta. Tot i disposar de l’ajuda del servei, la família sencera (voluntàriament o, com en el cas de l’Oriol, sota amenaça de la senyora Mercè) estava bolcada en els preparatius del casament. Així, malgrat que li costés admetre-ho, la senyora Mercè havia començat a gaudir de la companyia de la jove, que finalment havia aconseguit guanyar-se el seu afecte gràcies a la seva voluntat i l’eficiència a l’hora d’implicar-se.

—Millor. —La senyora Mercè va assentir, fent un gest amb la mà per treure-li importància—. El marit és un antic soci d’en Genís. Fa anys que no hi tenim contacte, però els havíem de convidar per compromís.

—D’acord. —La Neus va descartar el sobre amb la resposta i va obrir-ne un de nou—. En Lluís Dunyach i Estruch confirma l’assistència.

—El cosí Lluís! —La senyora Mercè va somriure, sorpresa, i va girar-se cap al seu marit, alçant la veu—. Ho sents, Genís?

El senyor Campmany va respondre amb una onomatopeia vaga, volent indicar alegria. La senyora Mercè el coneixia prou bé per endevinar que el seu marit no tenia ni idea de qui parlava.

Girant els ulls en blanc, va dirigir-se cap a la Neus.

—És el fill de la meva cosina Isona, en pau descansi —va explicar-li a la jove, prou fort perquè el seu marit també ho sentís—. De fet, van venir tots dos al teu casament.

—Ah, sí? —La Neus va sucar la ploma al tinter, no sense abans dirigir un somriure a la sogra, indicant interès en el que li estava explicant.

—La Isona es va morir pocs mesos després, pobreta, i el noi no l’hem vist des de l’enterrament —va continuar la senyora Mercè, que observava com la noia apuntava amb cal·ligrafia cuidada el nom a la llista de confirmats—. No ho tenia gens clar, que digués que sí. Ens farà il·lusió veure’l. Oi, Ricard?

Amb un somriure amable, va girar-se cap al seu fill. Assegut a la butaca del davant, amb un silenci i una quietud que contrastaven amb tot el moviment de la casa, en Ricard feia estona que tenia la mirada perduda a través de la finestra, fixada en algun punt del paisatge ataronjat de la tarda.

Va parpellejar, com sortint de la seva abstracció, i va girar-se cap a la seva mare.

—És clar. Molta.

—Hem pensat que potser seria millor avançar el trasllat de la teva roba d’hivern —va aprofitar la senyora Mercè, provant de retenir la seva atenció—. Així ja ho tindràs tot a Vallformosa quan arribi el fred.

En Ricard va assentir, inexpressiu.

—D’acord.

Va tornar a girar-se cap a la finestra.

La senyora Mercè va quedar-se mirant el seu fill durant un instant. La resposta d’en Ricard, que al llarg de

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos