1

Aquella a qui l’Ivan Borgerding anomenava «mare» no era la persona que l’havia parit. Era, de fet, la seva tia; es deia Ursula i residia a Berlín en una residència privada, ben equipada, sota la supervisió d’especialistes i amb un estret contacte amb personal i infermeres entranyables que portaven prou bé el seu tarannà imprevisible i despòtic de mena. L’Ursula havia decidit que ja no volia viure sola al pis del carrer Kantstrasse, i que havia arribat l’hora de buscar-se una llar confortable i adient a les seves necessitats.

—No insistiu en la idea aberrant de portar-me a viure amb cap de vosaltres —havia advertit als seus fills per aquelles dates—. I encara menys en la intenció absurda de fer rotatòria la meva permanència en les vostres famílies respectives. Si ja estic tipa de viure com he viscut fins ara, només em faltaria acabar els meus dies com una rodamon de casa en casa. Ja us ho podeu treure del cap.

La residència escollida, un Altenheim de prestigi que no era precisament barat, es trobava a Charlottenburg, al mateix barri on havia viscut mitja vida. Per als fills, aquella circumstància va ser interpretada com un avantatge. La dona, en canvi, no hi va donar la més mínima importància.

—Al mateix barri? I a mi què? Que us penseu que sortiré dia sí i dia també per anar de botigues com faig ara? A sopar als mateixos locals? Si m’he decidit per una residència, és per oblidar-me de tot i de tothom, i perquè em tractin com una reina sense haver-me de preocupar mai més per les qüestions pràctiques del dia a dia.

Per començar, i si la cosa no es complicava, l’Altenheim es podia finançar amb la seva pensió de viudetat. Amb la seva edat, aquell caràcter i aquella salut de ferro, l’estada podia ser llarga, i de moment no hi hauria necessitat de rascar-se les butxaques ni d’utilitzar la notable quantitat de diners que la mare havia aconseguit arran del divorci i que s’havia de convertir en la generosa herència que els deixaria.

—Jo no t’hi veig, en una residència, mare. Ets massa jove, encara, per anar-hi a viure —va observar la Jutta, la filla gran—. Estàs una mica deprimida, això és veritat. Et convindria anar al metge i tot s’arreglaria amb medicació. No pots viure sola estant deprimida. Ja saps que soc del parer de buscar una dona i…

—I fotre-me-la al pis? És això el que anaves a dir? Buscar una pocapena arribada de ves a saber on i encolomar-me-la a casa perquè em prepari el dinar i em faci companyia?

Els altres van abaixar el cap, conscients que no disposaven de recursos dialèctics per secundar la idea de la germana. Fos quin fos el perfil de la possible contractada, la convivència a la Kantstrasse es podia convertir en una batalla campal.

—Una dona, diu —va continuar la mare, embalada—. Una dona com? Una sergent de les milícies que em prohibeixi fer el que em rota del matí al vespre? Una que remugui cada cop que encengui un cigarret o em ventili un xarrup de licor estomacal? Com seria, Jutta, aquesta dona que em desitges, doncs? Una refugiada siriana? Una polonesa del morro fort? I de què dimonis hauria de parlar, jo, amb la siriana o la polonesa dels collons?

—Mirarem això de la residència… —va reblar l’Otto de seguida.

—Oh, sí, temes molt interessants deu tenir per comentar, la polonesa —va continuar la mare, ja sense aturador, mentre encenia un cigarret i hi feia una forta pipada—. Tot el sant dia parlaríem del difunt papa Wojtyła i la mare que el va parir…

El primer diumenge després de l’ingrés a l’Altenheim, durant el qual l’havien acompanyat la Jutta i l’Alfred, tots els germans van fer una visita de cortesia a la mare. Li van dur un pastís Sacher, el seu preferit, i van voler saber si havia fet amistat amb els residents i si les cuidadores eren atentes.

—N’hi ha més d’un que està sonat —va aclarir la dona—. I em refereixo al personal de tots dos col·lectius, el de pacients i el de cuidadors. Amb només dos dies he arribat a diverses conclusions. La primera és que jo he de fer la meva i deixar-los les coses clares. Jo vaig de bones, tu vas de bones. No em busquis les pessigolles perquè les trobaràs. La segona és que m’he ficat al cap que soc en una mena d’hotel, i això m’agrada. T’ho donen tot fet, i les obligacions, que n’hi ha, són mínimes…

—No et deuen deixar fumar —va interrompre-la la Jutta.

—No, maca. Fumar aquí dins no es pot. Però feta la llei, feta la trampa. El primer dia vaig pensar que alguna d’aquestes tòtiles de la bata blanca deu fumar. Em vaig concentrar en l’alè. L’endemà ja n’havia detectat dues: aquella d’allà, la grassa de les mitges grogues, i una de prima que avui té festa. «No senyora», em va dir la grassa, «aquí no es fuma. Per la seva salut, l’ajudarem a deixar aquest mal hàbit». Li vaig dir: «Mira, maca, se me’n refot la meva salut i més se me’n refot que tu te’n preocupis. Aniré al gra: jo necessito fumar com fas tu, i fumaré. Si m’ho facilites, t’ho agrairé i sabré com recompensar-te. No necessito cigarrets, que, d’això, ja se n’ocuparan els meus fills»…

—Mare, si us plau… —va fer l’Inge.

—… El problema és el quan i l’on, la vaig advertir, i en això seré flexible. Necessito un mínim de dues vegades al dia, havent dinat i a mitja tarda. Allà on vagis a fumar tu, vaig dir a la grassa, allà fumaré jo. «No la puc ajudar, senyora. Només faltaria que els metges descobrissin que fomento que vostè fumi», em va dir ella. No t’amoïnis, li vaig aclarir jo, que ningú n’ha de saber res i soc dona de paraula. Després li vaig preguntar on anaven a fumar ella i la seva companya. «A fora. En un raconet del pati. Els interns no poden accedir a aquest lloc, senyora». Ah, no? Que és dins d’una rasa? Que s’hi accedeix saltant amb perxa? «No, senyora, però a aquella part del jardí només s’hi pot accedir a través d’una porta exclusiva per al personal». Ah, sí? Que t’hi has d’arrossegar com un cuc per traspassar-la? Que s’ha de saltar una tanca de metre i mig per superar-la? O és que té un detector d’aquells digitals que escaneja la nineta dels ulls abans no s’obre? «No, senyora», va fer ella, «només que està tancada amb clau». Ah, collons, li vaig dir. Només depèn d’una clau?, li vaig preguntar. «Sí, senyora».

La mare se’ls va quedar mirant atentament un a un després d’aquesta frase. A continuació, es va posar la mà a la butxaca dels pantalons i en va treure una petita clau metal·litzada.

—Aquesta clau.

L’Otto va girar els ulls en blanc.

Quan l’Ivan Borgerding tenia quatre anys, vivia a Osnabrück i no duia el cognom que du ara, sinó que es deia Strossner. Un matí de dissabte, el pare va apressar la seva dona a disposar quatre coses en una maleta de viatge i sortir rabent del pis. El nen no se’l podien endur. Van acudir a una veïna de confiança, la senyora Festerling, mestra d’escola jubilada que vivia al pis de dalt, i li van demanar si es podia fer càrrec de l’Ivan durant unes hores, fins que el vinguessin a buscar ells o algú de la família. Ells se n’havien d’anar de seguida perquè havia sorgit una urgència. La senyora Festerling va tenir cura del nen, com havia fet unes quantes vegades amb anterioritat.

El matrimoni Strossner va fer el cor fort quan van deixar l’Ivan a casa la mestra. Si la situació era desesperant —com després es va confirmar que ho era—, la jubilada va testificar que havien dissimulat prou bé. «Sí que em va sobtar que l’Edna vessés un parell de llàgrimes quan em va deixar el nen al pis, però no en vaig fer cas. Totes hem estat mares i totes sabem com costa deixar els fills en mans d’algú altre quan patim un moment d’angoixa».

Ningú va personar-se a casa de la vídua per anar a buscar el menut. Tampoc els pares ni cap altra persona va trucar en tot el dia. Quan ja va ser fosc, la dona va decidir donar sopar a l’Ivan i ficar-lo al llit a l’antiga habitació de la seva filla Maren. L’endemà a la tarda, la senyora Festerling estava molt amoïnada i no sabia què havia de fer. Amb l’ajuda de la Maren, van provar de contactar per telèfon amb algun conegut dels Strossner, però ningú no sabia res del parador de la parella. «Haurem de trucar a la policia —va suggerir la filla—, no podem tenir aquest nen a casa sense més ni més». L’Ivan preguntava pels pares. Va plorar en un parell d’ocasions, però el plor va ser esvaït sense problemes mitjançant unes llaminadures i el regal d’una pilota que la mestra jubilada havia comprat per al Nadal dels seus nets. La filla va ser inflexible: «Si a les nou de la nit estem igual, n’informarem la policia».

Tres agents van personar-se al pis de la senyora Festerling. La curta edat de l’Ivan no va permetre treure d’ell cap informació sobre com contactar amb un familiar. «Sé que una germana de l’Edna, la mare, viu a Berlín —va dir-los la mestra—, però ni l’he vista mai ni en tinc cap telèfon de contacte». Els agents van fer unes trucades a la central, i des d’allí es van posar en contacte amb l’Ursula Borgerding, que, efectivament, residia al centre de Berlín. L’Ursula no en sabia res, de la seva germana i el seu cunyat. Va preguntar per l’Ivan i si algú se n’estava fent càrrec. La policia havia donat l’ordre de buscar el matrimoni desaparegut per totes les carreteres i autovies de la zona i havien disposat registres i controls a les estacions de tren de la comarca, a l’aeroport de Münster-Osnabrück i a l’aeròdrom d’Atterheide.

A les set del matí del dilluns, quan l’Ursula Borgerding ja havia agafat el cotxe i es dirigia a Osnabrück, una patrulla de la policia va descobrir un vehicle aparentment abandonat en un camí rural a l’àrea de Velpe, a divuit quilòmetres de la ciutat per la A30. Dins hi havia un únic ocupant, l’Uwe Strossner, el cos del qual estava sense vida. Ni rastre de la seva dona. La policia va acordonar la zona, i quan un jutge va haver certificat la mort de l’home i s’havien endut el cos al dipòsit de cadàvers per fer-li l’autòpsia, els de la científica van continuar la seva tasca. Van rastrejar tots els caminois i els comptats masos i granges de la zona. Ningú havia vist cap dona, ningú havia sentit cap soroll. Ningú no havia vist res.

Això, i d’aquesta manera resumida, és el que va saber uns dies més tard l’Ivan per boca de la seva tia Ursula. No li va explicar de què o per què havia mort el seu pare, ni on podia ser la seva mare. Van agilitzar els tràmits burocràtics i legals perquè la dona se l’endugués a viure a Berlín. L’Ursula i la seva família es van esforçar a alleugerir, endolcir i respectar el dol del petit Ivan, que va haver d’acceptar que, a partir d’aleshores, viuria en una altra ciutat i tindria quatre germans: la Jutta, l’Otto, l’Inge i l’Alfred.

L’Ursula es va guardar la clau a la butxaca.

—Vull que sigueu generosos amb la infermera grassa —va dir als seus fills—. No cal agrair-li res, perquè no vull que passeu vergonya, ni vosaltres ni ella. No ho sé…, un detallet, uns quants bitllets de tant en tant…

—Si algú et descobreix, mare, tu en seràs l’única responsable —va advertir-la l’Inge.

—Això mateix. Tu dorm tranquil·la, filla.

Es van estar amb la mare fins a l’hora de dinar, quan es pregava als interns que passessin al menjador comunitari i s’anunciava als familiars que s’acabava l’estona de visita.

—I el menjar és prou bo, mare? —va voler saber l’Ivan.

—És una merda. Verdura i planxa, com si fóssim malalts terminals. En fi. Que ja m’espavilaré per descobrir qui manega la qüestió dels menús.

«Ens costarà cara, la broma», va murmurejar l’Otto, tornant a girar els ulls en blanc.

Havien arribat a l’Altenheim per mitjans diferents i es van acomiadar a l’entrada. La Jutta va recordar-los que si hi havia una urgència li trucarien a ella, que havia donat el seu número com a contacte prioritari, i ella ho comunicaria al grup de WhatsApp.

Era diumenge, i l’Ivan, que aquell cap de setmana no esperava la visita de la Violeta, va convèncer l’Alfred d’anar al Museu Berggruen, davant del palau de Charlottenburg. Ell hi anava de tant en tant i es passava una bona estona davant d’un Picasso que el fascinava, Nu couché. El quadre, de dimensions considerables, representava una dona nua ajaguda damunt d’una mena de vànova. Era una pintura dels anys quaranta, en tons verds i grisos, molt picassiana quant a les deformacions corporals —l’Ivan va explicar al seu germà que provenien de l’època cubista, de Les Demoiselles d’Avignon i, més tard, del Guernica—, però d’una composició molt clàssica, hereva de Tizià o d’artistes anteriors. A l’Alfred, la pintura li va semblar una mica grollera: la dona no traspuava sensibilitat, sinó més aviat tenia l’aspecte d’un cadàver en procés de descomposició.

—Però no em facis cas. Ja saps que sempre he sentit una mica de rebuig davant de la pintura moderna…

—Moderna? —el va interrompre el seu germà—. Aquesta obra és del 1942. Ni la mare havia nascut encara! Tens un concepte erroni del que és la modernitat!

—Em referia a la concepció moderna de l’art. Penso que, segons els especialistes, és modern tot allò que no remet a la realitat més estricta. La majoria dels artistes del segle XX es poden considerar moderns en aquest sentit. Modern no vol dir contemporani o coetani dels que vivim el món d’avui.

—No hi estic d’acord —va argumentar l’Ivan—. Picasso és un clàssic, no un modern. Una altra cosa és que apreciïs més les obres figuratives. Però Picasso és un clàssic. Jo ho veig així.

Sense dir-ho al seu germà, però, sí que estava d’acord amb ell en una de les seves observacions: la dona del Berggruen tenia aspecte de cadàver en descomposició. A ell, en comptes de fastiguejar-lo, aquella circumstància l’atreia. Evidentment, l’autor havia volgut representar un nu sensual, una mena de venus desinhibida. La seva postura, amb un braç enrere damunt del qual reposava el cap i la laxitud de les cames, era una mostra irrefutable de la deixadesa melancòlica i plàcida de la model. Estava nua, en la intimitat, potser en espera del seu amant o retratada just en el moment que aquest havia marxat després de fer-li l’amor. Però, tot i així, l’aparença de la dona remetia a la mort i a la depressió d’un entorn que l’ofegava. Potser es tractava d’un concepte general i històric: l’univers d’entreguerres, les seqüeles d’un passat de violència i desesperació que uns anys abans l’autor havia concretat en el Guernica. L’Ivan s’havia preguntat moltes vegades durant les seves visites si aquella venus reclinada i sola no podia simbolitzar el present o el futur que li havia tocat viure. Però, abans que res, a l’Ivan, aquella figura femenina li suggeria la seva mare biològica, de qui tan pocs records conservava.

Mai no havien recuperat el seu cos. Cap de les investigacions d’aleshores, quan va desaparèixer, ni de les posteriors havien donat fruit: l’Edna s’havia esfumat físicament igual que ho havia fet de la memòria del seu fill.

Durant la seva segona infantesa a Berlín, l’Ivan Strossner va fer moltes preguntes que mai obtingueren resposta. Va ser testimoni de molts silencis que no va saber desxifrar, i sovint va ser acaronat per mirades i expressions de condescendència que tampoc sabia com interpretar. La seva nova família, especialment la tia Ursula, va ser molt rigorosa en aquest procés d’aclimatació a una nova realitat.

—Ivan, rei. Hi ha moltes qüestions sobre els teus pares que no et puc respondre perquè no les sé. Ni les sabem nosaltres ni les sap la policia. Quan siguis més gran i puguis entendre algunes coses, jo et parlaré del que hem descobert. Només has de tenir clar que tot això que s’ha esbrinat no té res a veure amb tu. Els teus pares t’estimaven molt, moltíssim, rei, i el que va passar, o el que probablement va passar, té a veure amb coses de la vida, del passat, fins i tot de la política, que ara mateix et resultarien incomprensibles.

—Però la mare…

—Sí, la mare és un misteri encara més gran. Els homes dolents que van matar el teu pare potser es van endur la mare. On i per què no ho sap ningú. Si la mare encara és viva i la tenen retinguda, és una qüestió que està en mans de la policia, i et puc assegurar que, de seguida que la puguin alliberar o es pugui alliberar ella sola, vindrà aquí a buscar-te. Nosaltres no podem fer res més per ajudar els investigadors. El que podíem aportar, la poca llum que tu i jo podíem brindar, ja ho tenen. Saps prou bé que la relació que mantenia amb els teus pares era més aviat minsa. Et preguntaràs per què. Però els motius també et resultarien incomprensibles i te’ls explicaré quan siguis més gran. Ara, el que realment importa és que estiguis a gust aquí amb nosaltres, i que no pateixis, i que confiïs en la teva nova família. Vull que busquis suport en els meus fills. Vull que els consideris els teus germans. Ells m’han promès que faran tot el possible per donar-te la seguretat i la pau que necessites. Ells t’ajudaran a moure’t per Berlín, i et faran costat a l’escola, i et tractaran com un més de la família. Tot allò que t’amoïni o t’entristeixi ho has de compartir amb ells i amb mi. Pensa que jo soc la germana de la teva mare, i que també pateixo terriblement la seva falta. No tenim respostes, reiet, però sí que tenim les eines i la capacitat per fer-te superar aquesta circumstància tan dramàtica que t’ha tocat sofrir.

Amb cinc anys, a l’Ivan, aquelles explicacions i aquells oferiments de la tia Ursula li van resultar suficients. No es podia estar de plorar sovint, o de tancar-se a l’habitació que compartia amb l’Alfred, que era un any més petit i que encara entenia menys la situació del seu nou germà. S’havia endut totes les seves coses. La roba, les joguines, els llibres de contes, els objectes… Tot el que era seu a Osnabrück l’acompanyava a Berlín, en aquella casa gran i tan ben moblada que res tenia a veure amb el pis petit i fosc on havia viscut fins aleshores. La família de la seva tia tenia més calés, això era evident. L’escola on el van matricular no era com l’anterior, com tampoc ho eren els àpats que engolia o els regals que rebia des que va arribar. L’Ivan confiava que la seva mare apareixeria, més tard o més d’hora, i que tornarien a la ciutat de províncies, i que reprendrien la seva vida encara que el pare fos mort. Durant el primer any, tot tenia la pinta de ser provisional, com si estigués passant uns dies de vacances a Berlín abans de tornar a la quotidianitat. Més endavant, acostumat a escoltar com els seus germans anomenaven «mare» la tia Ursula, ell també ho va fer. Per inèrcia, per imitació. Per comoditat, al cap i a la fi. La «mare» l’anava a buscar a l’escola igual que feia amb l’Alfred; la «mare» li triava la roba que s’havia de posar l’endemà i l’acotxava amb el llençol quan jeia al llit. Durant un temps força llarg, va sentir que tenia dues mares, la de sempre i la nova; la que havia desaparegut i la que hi era cada dia. Després, la seva «mare» va ser només la tia Ursula, i l’altra va passar a ser l’Edna, o «la pobra Edna», com l’anomenava tothom.

L’Ivan Strossner va viure a la Kantstrasse escoltant la mateixa cantarella sobre les desventures de la «pobra Edna» durant molts anys. D’una manera confusa i parcial, va emmagatzemar a la seva consciència tot allò que s’explicava d’ella —fins i tot va anotar algunes dades caçades al vol en un quadern escolar que va titular «Mama»—, sabent que algun dia, quan fos més gran, buscaria la pobra Edna si no apareixia. També, malgrat l’edat, va descobrir que quan es referien al pare, la gent —la tia Ursula, els seus germans i els coneguts de la família— ho feien en un to diferent. Deien «l’Uwe» —mai «el pobre Uwe»— o «ell» o fins i tot «aquell home». L’Otto o la Jutta, durant els primers mesos, es referien a «la tia Edna», però mai a «l’oncle Uwe», sinó simplement a «l’Uwe» o, com feien els adults, a «el teu pare». L’Ivan pensava que era injust aquell tracte clarament discriminatori i que, encara que l’Uwe Strossner no hagués tingut mai els calés que devia posseir l’oncle Arthur, el pare dels seus germans, si més no, no havia abandonat mai la seva dona com sí que havia fet l’oncle Arthur quan se’n va anar amb la corista. Ell no sabia què era una corista, ni si era bo o dolent ser-ho, però el terrabastall familiar que va suposar l’abandó de la llar a la Kantstrasse abans que ell hi arribés sempre havia estat culpa de la irrupció de la corista. L’oncle Arthur visitava sovint els seus fills, però s’ho feien venir bé perquè mai coincidís amb la tia Ursula. Quan l’Ivan va arribar a Berlín i a la família, ell també acudia a les trobades de l’oncle Arthur amb els seus fills —ell mai li va dir «pare», però—. Els germans Borgerding —mantenien el cognom de la mare, tret de l’Ivan, que de moment encara es deia Strossner— esperaven l’Arthur al portal mateix de l’edifici on vivien, a la Kantstrasse. L’home els passava a buscar en un cotxe —no sempre el mateix— i més d’un cop i de dos no el conduïa ell, sinó un xofer, circumstància que va impressionar molt l’Ivan la primera vegada que en va ser testimoni. Acostumaven a sortir del centre de Berlín, i si era hivern anaven a patinar sobre gel a una pista que hi havia al barri de Spandau, i, si era estiu i feia bon temps, anaven a banyar-se a algun llac a prop de Potsdam. Després, dinaven en restaurants més o menys luxosos —habitualment poc luxosos, perquè els germans Borgerding s’estimaven més menjar pollastre rostit amb patates o Flammkuchen que no pas delícies gastronòmiques, i per obtenir allò no calia anar a restaurants de luxe—, i només un cop l’Arthur va portar la canalla una estona a la seva nova casa al barri de Dahlem. L’Ivan esperava veure allí la corista, i posar-li cara, però no hi havia ningú en aquell casalot imponent envoltat de natura. Quan es feia fosc, l’Arthur —o el xofer— conduïa els nens de tornada a casa, i baixaven del vehicle a la Kantstrasse. L’Ursula i l’Arthur, per tant, feien mans i mànigues per no coincidir ni tenir cap mena de contacte.

—Ja va sent hora de regular la teva situació, Ivan —li va dir un dia l’Ursula, quan feia dos anys que el nen vivia amb ella—. Els teus germans i jo som del parer que t’hem de canviar el cognom. No només és important a efectes legals, sinó també familiars, no et sembla? No són germans teus la Jutta, l’Inge, l’Otto i l’Alfred? No es diuen Borgerding tots ells? Doncs el més lògic és que tu també te’n diguis.

Només van ser necessàries tres o quatre signatures amb la seva cal·ligrafia infantil estampada sobre paperots impresos i segellats perquè l’Ivan Strossner es convertís, de per vida, en l’Ivan Borgerding.

Tenia divuit anys la primera vegada que, sabent el que es feia, l’Ivan va indagar seriosament sobre el parador de la seva mare biològica. Aleshores havia escrit un munt d’anotacions al quadern anomenat «Mama» i havia recopilat papers, fotocòpies, retalls de diari, adreces i telèfons. El motiu d’aquell primer intent de recerca tenia molt a veure amb la seva entrada a la universitat: per dir-ho ras i curt, els seus nous amics i la seva progressiva independència de l’Ursula el van enfrontar amb allò que es diu un «problema identitari».

—I no saps on és? No saps ni tan sols si és viva o morta?

I no, no ho sabia. L’Ivan aclaria sempre que no ho sabia ni la seva mare —l’adoptiva— ni la policia. L’Edna no havia aparegut més ni se’n tenia notícia des del dia que van trobar el cotxe abandonat amb el cadàver del seu marit a l’interior. El crim, com és habitual en la judicatura alemanya, no havia prescrit. Tres o quatre vegades —devia tenir entre sis i disset anys—, ell i l’Ursula havien viatjat a Osnabrück a entrevistar-se amb la policia que duia el cas de la pobra Edna. Havien contestat preguntes i n’havien fet un munt ells mateixos. Havien assistit a reunions, havien visionat documents i imatges i havien escoltat gravacions. També havien revisitat els llocs dels fets. La darrera vegada havien viatjat a Münster i s’havien entrevistat amb dos homes que pertanyien al passat polític de l’Uwe Strossner. A un d’ells l’havien visitat a la presó. Per a l’Ivan tot resultava força confús, malgrat que la seva mare, des de l’adolescència, li havia provat d’explicar les circumstàncies i les possibles motivacions de l’assassinat del seu pare. Ell mateix ho havia resumit al quadern «Mama»:

El pare vivia a l’Alemanya de l’Est quan el país estava dividit en dues Alemanyes. Un bon dia es va afartar de viure amb els comunistes —que no sé ben bé què són— i va decidir demanar exili a l’Alemanya de l’Oest, però li van dir que no una i mil vegades. Va optar per fugir d’allí d’amagat —fent trampa, com si diguéssim—. Després de molts intents, ho va aconseguir. Va conèixer l’Edna a Münster, on ella estudiava, i es van enamorar. Per la manera com havia arribat, el pare va tenir molts problemes —de diners, de feina, de papers; també amb la policia; també amb la policia del país que havia abandonat—, i no va ser gens fàcil. L’Uwe era professor en una universitat quan vivia a Schwerin —Est— i, en canvi, després vivia amb un sou miserable com a forner a Münster —Oest—, i s’havia de llevar cada dia a les tres de la matinada, i arribava molt cansat al migdia, i s’ocupava «d’allò» —així ho deia l’Ursula— a les tardes, amb tots els perills que «allò» comportava. «Allò» era ajudar gent que volia fugir de l’Alemanya de l’Est, com havia fet ell —o gent que acabava d’arribar d’allà—. Tenia poc temps per dedicar a l’Edna —per fer-la feliç, aquestes també són paraules de l’Ursula—, que estava molt enamorada d’aquell home que li doblava l’edat.

—Aquella relació no tenia ni cap ni peus —li va explicar un cop l’Ursula mentre es dirigien a una d’aquelles trobades que tenien la finalitat de trob

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X