T'aferres a una rosa

Alba Escriu Roca

Fragment

cap-2

Clau

Sospeses la clau amb una mà i amb l’altra.

Des que vau començar a flirtejar al campus de la facultat, i per correu i missatge, no has deixat mai d’imaginar com seria una trobada íntima vostra. L’has fantasiejat mil i una vegades, sempre a l’àtic.

El joc vacil·lant del «sí, però no» ja no té més recorregut i l’hora de la veritat se t’anuncia a la pantalla del mòbil. El missatge indica una adreça i el número del teu despatx. Dins la bústia corresponent, la clau s’ofereix nua entre les pàgines d’una antologia poètica que vas deixar al Marc, l’home que esquives i alhora cerques per tot el campus.

Has passat mesos obrint el plomatge de paó reial i recollint-lo just a temps, participant en un joc adolescent, en un flirteig que creies suficient. Qui juga amb foc es crema, però has suportat massa gelor i necessites escalf, aferrar-te al ferro roent, creure que les brases són una alternativa menys dolorosa.

Ara tens l’oportunitat d’experimentar el que tant enyores, de defugir la realitat inventant-ne una de paral·lela.

El Marc sap que el dimecres és el teu dia. El dia sense marit, sense fill, el dia que trenca la setmana, el dia de l’espectador. El dia que t’exilies al despatx del departament, a la cambra pròpia entre llibres que t’acompanyen i t’afluixen el nus de l’estómac. El dia de la no tensió, de les no llàgrimes, del no «ho faig pel teu bé, perquè ningú no t’estima més que jo». El teu dia de llibertat. L’única que has sabut negociar fins a aquest moment; fins al moment en què la silueta de la clau se’t marca als palmells, com el foc viu a la pell de la vaca.

I goses anar més enllà.

T’afanyes per sortir de la facultat. Mires a la dreta i a l’esquerra, i gires el coll enrere cada quatre passes fins que ja ets a prop de l’adreça indicada. I continues alerta. És un barri de moda de la ciutat i podries ensopegar amb algun conegut.

La clau amagada entre els dits de la mà dreta apunta cap endavant i et frega el maluc. N’ofegues el cap amb el puny tancat i només en surten les dents, preparades per enclavar-se dins l’ull del pany sense el més mínim contratemps.

Introduir la clau, girar-la i empènyer la porta.

Introduir, girar, empènyer.

Penetrar en una nova existència. Capgirar uns principis i uns valors ferms. Pressionar un mur.

Penetrar, capgirar, pressionar.

Tornar a la vida o continuar morta.

La vida amb l’Adolf no és.

Cor de vidre

El «sí, vull» davant de més d’un centenar de persones anticipa un gran esdeveniment. Hi ha de tot, massa de tot. Tant el pare com la mare es mostren contents amb l’enllaç de l’única filla. Els teus amics, cridaners i gaudint d’un luxe inusual, no es cansen de repetir quina parella tan espectacular que feu l’Adolf i tu, tan guapos i joves: «Ningú no diria que té deu anys més que tu, Clara, i quina planta!».

La Mel, amiga de l’ànima, llegeix un dels teus poemes de capçalera amb un sentiment tan bonic que, encara no ha acabat de recitar l’últim vers, ja corres a estrènyer el seu cos bru i menut ben fort.

Davant del paisatge boscós de la masia que l’Adolf ha llogat, el Richard, la seva parella, se la mira amb uns ulls maragda que contrasten amb la pell negra que els emmarca. Ella, després de mesos a Londres, coincidents amb els del teu festeig amb l’Adolf, ha viatjat a Barcelona amb ell per assistir al gran dia i, per fi, conèixer el teu home.

Lamentaràs que la Mel no l’hagués pogut tractar abans del casament i, sobretot, que no hagués pogut passar temps amb tu, un cop ja promesa. Et preguntaràs si hauria percebut la confusió que et creixia a les entranyes. Si la seva intuïció hauria copsat alguna cosa que no encaixava; si t’hauria alertat de les urpes de cocodril.

I si, aleshores, l’hauries justificat. Li hauries excusat tot, com més endavant aprendràs a fer de manera natural, orgànica, com una habilitat adquirida que no transita pel conscient.

Acabeu de fer-vos les fotografies de nuvis rient i amb els posats suggerits. El fotògraf s’aventura a dir que això vostre serà per sempre; no ha immortalitzat mai una parella tan apassionada. Somrius, només per fora, perquè per dintre no saps què tens, què et passa. Els convidats us reben amb aplaudiments al jardí on us esperen amb un gran aperitiu, però et veus incapaç de fer encabir res a l’estómac. L’Abel, el germà de l’Adolf, t’observa afable, amatent al que puguis necessitar. La seva mirada t’evoca el vespre de la tria del menú nupcial i t’hi transporta.

Durant la prova dels plats, la teva futura sogra intenta imposar el més car de les opcions del càtering. Tu no en vols, de llagosta; no t’ha fet mai el pes, i menys considerant-ne el preu. Ho comentes al teu futur marit a cau d’orella. Els teus pares no s’hi fiquen. L’encarregat es mostra encantat de resoldre els dubtes, però l’Adolf de seguida s’afanya amb un «ja ho tenim» i la seva mare esbossa un somriure vencedor. Et mires l’Abel, que li fa d’acompanyant, i, malgrat no obtenir-ne un retorn explícit, hi trobes una complicitat reconfortant. Potser no has estat prou clara i l’Adolf no t’ha pogut entendre; et retreus no ser més assertiva.

I un altre petit tenell se’t clavarà a dins.

I els grops fan la fusta fràgil i trencadissa.

Al saló nupcial, ara ple a vessar de convidats, els cambrers se succeeixen l’un darrere de l’altre i es desvien cap a totes bandes del tot coordinats; un espectacle.

Així era, aleshores, als grans esdeveniments, quan més era més, a tocar de la gran crisi financera que ningú no semblava anticipar.

L’Adolf t’omple la copa de vi abans que ho faci un cambrer i subtilment et frega els pits amb el braç o amb el dors de la mà. S’assegura que no perds detall dels seus moviments i enfonsa els coberts dins del crustaci. L’enceta pel mig amb gest obscè, alhora que gira els ulls cap amunt fingint plaer. La vulgaritat del seu comportament et fa vergonya, però li segueixes la veta i esclates en una riallada. Els pares i la sogra aturen la conversa i us miren festius; els fa gràcia qualsevol cosa que us en faci a vosaltres aquest vespre.

El teu marit atansa la seva cadira a la teva i, amb dissimulació, enfonsa la mà sota les estovalles blanques de fil que gairebé toquen a terra. Et separa una mica les cuixes i te les acarona per sobre el vestit que tens ben enganxat a la pell, primer una i després l’altra, fins que els dits dobles i llargs, llarguíssims, graponegen les dues cuixes alhora. Prems una cuixa contra l’altra per protegir-te, però el grapeig puja persistent fins que s’atura als engonals i una esgarrifança et recorre el cos. Te’l mires incrèdula. Ell, impassible, clava els ulls a la llagosta, mentre fa ballar el sauvignon blanc dintre de la copa que té a l’altra mà. La grapejada es torna impetuosa i perds el fil de la conversa entre la mare i la sogra. L’Adolf actua com si no fos amo de les úrpies que intenten immergir en les teves carns. Li apartes la mà amb un moviment subtil alhora que assenteixes amb el cap a allò que la sogra fa estona que explica. Els dits de l’Adolf tornen a irrompre, mentre comenta la qualitat del vi amb el pare. Els enretires de nou, una vegada i una altra. Ell persisteix, cada cop amb més urgència. Els pares i la sogra continuen enraonant accelerats i receptius a tot el que aquest gran dia pugui oferir i aliens a l’asfíxia que pateixes. Enmig de la gatzara i subjugada a una tortura lenta, t’adones que tens la batalla perduda.

Quantes vegades la creuràs perduda i et rendiràs sense lluitar-hi prou?

I com et castigaràs per haver-t’hi sotmès?

L’Adolf endinsa els dits índex i anular amb tanta rudesa que tens por que es carregui el brodat i en deformi la roba. El cos se t’encén i comences a sentir-te tan fastiguejada dins del vestit encotillat de núvia que només vols escapar-ne. L’impuls sobtat d’arrencar-te’l, d’aferrar l’escot amb les dues mans i estripar-lo de dalt a baix és cada cop més fort.

Et visualitzes esventrant-lo com una bèstia i deixant anar crits de guerra. Però aquesta tan sols és la visió que et permet fugir uns instants per saber-te lliure i salvatge.

Els seus dits continuen insistint sense concedir-te cap treva i no pots suportar-ho ni un segon més. Amb la carn de llagosta entravessada a la gola i a punt d’ennuegar-te, et poses dreta amb un moviment tan ràpid que la cadira cau i provoca un estrèpit. El saló sencer emmudeix. Per sort, la música de fons no es congela com ho fan les cares dels convidats. Odies ser el punt de mira. No reacciones més enllà de fer baixar la pilota de marisc per l’esòfag mentre valores alternatives i els ulls et cerquen la sortida; anar als serveis t’obligaria a creuar tota la sala i no te’n veus capaç, i tampoc no saps on són, ara mateix; si al fons a la dreta o a l’esquerra. La sogra t’observa com si t’haguessis tornat ximple; el seu somriure glaçat mostra una línia de dents postisses més blanques que les estovalles. El pare evita alçar el cap i estudia l’etiqueta del vi com un dermatòleg una piga sospitosa de malignitat. Almenys la mirada compassiva de la mare et consola.

La juguesca d’un mal gust impossible d’acoblar et deixa fora de combat. I el pitjor és la cara d’estupefacció que imposta l’home amb qui t’acabes de casar, com si no pogués entendre d’on et ve l’ensurt, com si res no anés amb ell. T’ha deixat sola amb el teu desconcert i amb el d’un centenar de persones més. A punt de defallir, busques la mirada de l’Abel a la taula del costat. Ell, que no defuig la teva, mai no ho fa, aplega un trosset de l’angoixa que t’ofega i la fa més suportable.

Al cap d’uns segons, que esdevenen una vida sencera, sona Heart of Glass. L’Adolf s’aixeca amb aire triomfal i posa dreta la cadira d’una manera tan elegant que no te’n saps avenir, com si hagués tingut, des del començament, tota la seqüència prevista i cronometrada. T’agafa pel tou del braç i te l’apuja fins que queda horitzontal. T’obre la mà per col·locar-t’hi la copa de vi i et tanca els dits per garantir-ne la subjecció. La cicatriu que li creua la galta, a la vora de l’ull esquerre, esdevé més notòria, més immadura. El mires fixament, cercant una explicació de tot plegat, però els seus ulls són els d’un bust buit. Enlaira la copa cap a tots els assistents, que s’afanyen a imitar-lo, alleujats que la celebració continuï. Proposa un brindis i l’acompanya amb un discurs que acaba amb: «A la meva dona, que ho serà per sempre». I et mira mentre repeteix «sempre», la paraula que tant t’agradava escoltar durant els mesos de festeig, quan et recreaves en aquella essa sonora sense saber que se’t recargolaria al coll com un escurçó.

I dreta, estoica, suportant el so inacabable del cristall contra el cristall i amb el cony encara candent i palpitant, comences a morir.

Seemed like the real thing, only to find

Mucho mistrust, love’s gone behind.

Desig

Introdueixes la clau, la gires i empenys la porta que pesa com la vida mateixa. Un cop a dins, se t’escapa dels dits. El soroll fa retronar el portal i et fa por que hagi alertat el veïnat. El cos se’t tensa. Més. Però, al cap d’uns instants, regna un silenci delitós. Abaixes el cap, duus la barbeta cap al pit i l’inclines d’un costat a l’altre. T’omples els pulmons i n’expulses l’aire lentament. Afluixes tant el cos que la clau es desenganxa del palmell de la mà i cau a terra. Trigues a ajupir-te per recollir-la.

Un so grinyolant i aeri t’interromp l’estat letàrgic; l’ascensor està baixant. Corres cap a les escales, on tindràs més marge de maniobra per no creuar-te amb ningú. La infidelitat amb premeditació i traïdoria esdevé tangible, sense atenuants.

Puges el primer esglaó i mires la clau, l’instrument de metall abans disfressat de punt de llibre. El Marc t’explicava com havia quedat l’àtic després d’una reforma integral. Et parlava de les parets enderrocades que li atorgaven una personalitat diàfana, de l’anivellament correcte del terra, de les

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos