L'altra Barcelona

Marc Serena

Fragment

cap-1

El poble del «pacificador»?

Piera és un municipi extens de la comarca de l’Anoia amb vistes privilegiades a Montserrat. Hi viu gent des de la prehistòria; avui són uns 18.000 habitants.

El poble guarda dos secrets. Un es troba al cementiri, on hi ha el panteó d’Isabel Bolet i Vidiella (1825-1888), que va morir amb una petita fortuna familiar amassada, en part, a Cuba. El seu nom va ser oblidat fins que fa poc es va saber que la donació anònima d’aquesta herència va ser clau per a la construcció de la Sagrada Família.

L’altre secret el descobreixo passejant pel centre històric. Està ple de cases amb renom com Cal Pepito Forner, Cal Mariano dels Picarols o Cal Mataporcs. Camino per davant de Ca l’Americano, la casa modernista que es va fer construir l’indià Pere Casanovas Nadal després de tornar ric de l’Uruguai. Als anys vint, també va arribar a ser alcalde de Piera. No gaire lluny hi ha el teatre de la Societat Foment, construït gràcies a la fortuna que un altre veí havia fet a Cuba.

L’Ajuntament és al centre neuràlgic, a la plaça Joan Orpí. Ocupa un edifici cantoner amb una majòlica del Sant Crist, el gran símbol de Piera. El Sant Crist, de més de dos metres, es conserva a l’església i el treuen en processó tal com es feia al segle XVII. Molts pierencs el porten penjat al coll en una medalleta.

És just en aquesta plaça on hi va haver, durant molt temps, el mercat i un hostal. Com passa als carrers principals del poble, hi ha plafons que expliquen amb tot detall els punts d’interès històric. El d’aquesta plaça, però, està destrossat. És estrany.

El plafó devia estar preparat per aguantar qualsevol inclemència de l’exterior, però va ser travessat per un líquid vermellós que va causar estralls. M’hi apropo per fixar-m’hi bé. És un regueró de sang? Pintura? Qui va voler destrossar-lo? Amb quina intenció?

El rastre envermellit continua amunt fins a una placa on es llegeix bé:

JOAN ORPÍ 1593-1645. PACIFICADOR D’INDIS.

COLONITZADOR DE LLURS TERRES I FUNDADOR

DE LA BARCELONA VENEÇOLANA.

NAT EN AQUESTA CASA.

PIERA EL PROCLAMA FILL BENEMÈRIT.

SETEMBRE DE 1968.

Pregunto a la gent que passeja pel voltant si algú em sap explicar el perquè de la destrossa. Un no s’hi havia fixat, un avi m’esquiva. Un altre diu que no en sap res.

Em trobo una senyora disgustada, que respon que això va passar fa un temps, però no sap determinar quan.

—Va ser un atemptat! —exclama. M’insinua que potser va passar el «dia de la República», però no precisa més; li sembla una bretolada que no mereix més reflexió.

La veritat cal anar a buscar-la al juliol del 2022, quan uns aficionats a la història local van dedicar un post a Joan Orpí al compte d’Instagram: @historiapiera. El presentaven com «un personatge mig oblidat» malgrat que la plaça principal porti el seu nom. El post va bullir de missatges i es va generar un debat que a Piera encara mai no ha tingut lloc de manera pública.

«Joan Orpí, “pacificador” dels indis? La placa és una passada de bèstia, és un assassí», deia un dels comentaris. «És vomitiu!», afegia un altre.

Uns dies després de l’enrenou digital, algú va llançar un pot de pintura vermella que va deixar la placa i el plafó inservibles. Fins que al cap d’un temps, l’Ajuntament, amb un estil mesocràtic, va netejar la placa i va fer com si res no hagués passat.

En el Pla d’Acció Municipal de Piera 2023-2027 consta que una de les intencions és promoure una consulta popular sobre el nom de la plaça més important del poble, però això encara no s’ha dut a terme.

Camino fins a la biblioteca i demano si tenen alguna cosa sobre Joan Orpí.

—És la persona més famosa de Piera, oi? —pregunto. Un bibliotecari prudent assenteix.

En la seva col·lecció local s’hi pot trobar el llibre del geògraf sabadellenc Pau Vila (1881-1980), que va fer que la plaça porti el seu nom. Es titula Joan Orpí: l’home de la Nova Catalunya (1967), i té el subtítol d’«Últim conqueridor de les Índies». La publicació tenia l’impacte assegurat: Vila era una figura de prestigi i havia creat la divisió comarcal de Catalunya. Un any després de publicar el llibre, va assistir a l’acte en què la plaça va rebre el nom d’Orpí i s’hi va col·locar la placa.

Els seus textos narren amb admiració les peripècies d’Orpí, «un català que en passà moltes i se’n sortí de totes». Algú que, «si no pogué deixar estructurada a Amèrica la Nova Catalunya, com volia, hi deixà la Barcelona de les vores del Carib».

Vila narra la colonització des de la perspectiva del colonitzador. Estava fascinat per Orpí encara que deixés endeutada la família, que mentís, que perseguís i matés indígenes i, com tants altres coetanis seus, que participés en l’esclavisme.

Quan va arribar a l’actual Veneçuela hi havia entre 300.000 i 400.000 indígenes, que van ser desposseïts de les seves terres i se’ls va imposar el catolicisme. El bisbe de Puerto Rico, Juan Alonso de Solís (1574-1641), donava «gracias a la pacificación que ha hecho el doctor Orpín» perquè «bautizó y confirmó gran número de indios cumanagotos y de otras naciones».

En el seu llibre, Vila repeteix els mateixos subterfugis que s’utilitzaven al segle XVII per explicar què vol dir colonitzar. Els «indis» hi apareixen sense nom, i Vila cita passatges en què Orpí s’hi referia com a «bàrbars». Per a aquest militar català, les morts dels indígenes eren danys col·laterals de «l’ocupació» d’unes terres que considerava «verges».

El llibre que no tenen a Piera però que segueix la mateixa línia és Catalans terres enllà, de l’historiador Xavier Fàbregas (1931-1985), publicat també el 1967 i que repeteix la idea de «pacificació». Està igualment escrit amb reverència cap a Orpí, «pel seu tremp, la seva habilitat i per l’envergadura de la seva empresa», ja que «no era de la raça d’homes que acoten el cap i es conformen amb tot».

En el text, Fàbregas suavitza la violència contra els cumanagotos quan diu que eren «combats aferrissats en certs moments», i dedueix que devien tenir poca durada. «En camp obert i en igualtat de condicions, ben poc podien els arcs i les fletxes contra les armes de foc».

És gràcies a tants anys de literatura colonial que a Espanya hi ha molta gent que creu que mai no es va colonitzar ni imposar res. Que, al capdavall, l’únic és que Espanya «es feia més gran». Parlen de l’«encuentro entre dos pueblos».

Són discursos als antípodes del pensador Frantz Fanon (1925-1961), que denuncia que «el colonialisme no es pot entendre sense la possibilitat de torturar, violar o massacrar».

A la biblioteca de Piera no tenen cap obra de Fanon, però sí un altre exemple d’aquesta narrativa sense remordiments que persisteix fins avui dia. Es tracta d’El gran llibre dels exploradors catalans (2021), de Joan de Déu Prats, bellament editat per l’Editorial Comanegra i inclòs dins de la seva col·lecció local. Està dedicat a «personatges intrèpids» amb «vides apassionants que haurien d’estimular».

S’hi explica que Orpí era «un lletrat», un home «singular i decidit», «fundador de pobles». El contraposa als «indígenes bel·licosos» i a «tribus rebels enmig d’una natura feréstega». Que tot va ser perquè va guanyar un concurs «per escollir la persona que amb aptituds i mitjans suficients es pogués encarregar de pacificar els indis».

Només a les acaballes, l’autor sembla mig dubtar: «Resta per ser contada l’altra història, la dels indis que va “pacificar”». Però es queda així, en un anacolut.

Caracas fluorescent

Fixo la mirada en la peixera enorme que hi ha a l’aeroport: hi neden peixets fluorescents de colors irreals i saturats. Hi ha groc elèctric, rosa neó, verd radioactiu i lila galàctic. Són animals modificats genèticament i venuts sota una marca registrada, prohibits a la Unió Europea i a molts països. Aguantarien poc fora d’un aquari. Si ho fessin, podrien alterar ecosistemes i, si es reproduïssin, transmetre els seus gens modificats per motius estètics.

Una llum ultraviolada fa com si dins l’aigua fos sempre de nit. Les pedres semblen blau cobalt. Els peixos es belluguen indiferents als reflexos i a la il·luminació que els arriba pels quatre costats. És un aquari exuberant, enmig d’un passadís llarg. Quan el veus és fàcil quedar-t’hi palplantat; encomana una placidesa que contrasta amb l’entorn hostil que poden arribar a ser els aeroports.

A Caracas, l’aquari és just havent passat el control de seguretat. És el primer que et trobes quan entres a Veneçuela, un país que no sol rebre gaires turistes. Pel tracte que la policia dispensa als pocs estrangers que hi arriben, s’entén el perquè. El tràngol per travessar la frontera pot durar hores.

—Si arribo a saber que em passa això, no vinc! —exclama un peruà resident a Madrid que està retingut amb mitja dotzena més d’internacionals.

Teòricament, els turistes que hi fan una estada curta poden entrar sense visat, però el tràmit se sol complicar. Tots els estrangers són interrogats diverses vegades per diversos agents. Fan preguntes de caràcter polític. Els policies van amb telèfons mòbils per rastrejar les teves xarxes socials, per trobar si en algun moment vas escriure alguna cosa en contra del Govern. Hi dediquen el temps que faci falta. «Havies estat mai a Veneçuela? Qui coneixes aquí? Qui t’acull? Quin Instagram tens? Per què vols venir? Què faràs aquests dies? Tens altres xarxes socials?». Si entre el que respons i el que troben detecten alguna discrepància, neixen més sospites.

Els estrangers s’esperen junts, desproveïts del passaport. De tant en tant, n’assenyalen algun i el separen. A d’altres, els fan el qüestionari personal allà mateix. Als agents se’ls veu passar fotografies d’Instagram, visitar webs on surten mencionats i fer captures de les troballes en un grup de WhatsApp en què reben ordres.

—Així que has publicat altres llibres. Explica’m de què va cadascun —m’ordena un dels policies.

La conversa que en deriva és surrealista. Quan s’adona que porto a les mans l’última guia de viatge que es va publicar sobre Veneçuela, del 2007, també li crida l’atenció.

—L’has escrit tu? —em pregunta. Li dic que no, però em fa una fotografia i l’envia a qui sap qui.

En moltes fronteres, travessar-les com a periodista no és fàcil. És febrer del 2025, i Veneçuela es troba en la posició 160 de 180 en el rànquing de Reporters sense Fronteres. El 2024, va tornar a ser un dels països de l’Amèrica Llatina amb més periodistes detinguts, i els anomenats «delictes d’opinió» són perseguits amb presó. El ministre d’Interior, el militar Diosdado Cabello, és un dels polítics del país amb programa de televisió propi, on parla sol només interromput per aplaudiments i on adverteix dels suposats «sicaris periodistes».

—Jo només he vingut aquí perquè vaig trobar un vol barat! —em diu un altre turista, un teleoperador holandès de clenxa fina.

Aguanta un tabard gruixut blau marí. Cada vegada està més amoïnat. Un espanyol i la seva nòvia veneçolana són interrogats per separat, després junts.

—De debò que arribes aquí i no hi tens ningú? —repeteixen els policies—. I l’altra vegada que vas venir, vas conèixer gent?

Volen noms, dades, confirmar qualsevol ombra de sospita. Hi ha hagut qui no ha pogut entrar perquè portava una samarreta amb el nom de la líder opositora o per haver dit segons què a les xarxes.

Entrar travessant la frontera terrestre de Colòmbia pot ser encara més tediós. Dos belgues, en arribar-hi, es van trobar que la policia els va agafar els telèfons mòbils i es van posar a remenar-los. No van saber com reaccionar, però van entendre que, si volien visitar el país, havien de cedir. Els van tenir quatre hores esperant mantenint-se ferms en el fet que no pagarien cap suborn, i al final els van deixar passar.

Que un policia veneçolà et requisi el telèfon i revisi el que vulgui és normal i corrent des de les eleccions del 2024. Els mateixos veneçolans ho pateixen quan circulen per l’interior del país, encara que sigui en un autobús ple i tothom hagi d’esperar.

—Si has de moure’t per Veneçuela, el millor és esborrar-ho tot —em recomanen—. Si troben alguna cosa contra el Govern, te meten preso. Aquí fan el que volen.

La gent acaba desenvolupant tota mena de tècniques.

—Un cop que tornava al país, a la frontera van adonar-se que havia fet compres i em van demanar diners. Si treus les etiquetes i fingeixes que són coses usades entres més fàcilment.

No són pors infundades, hi ha notícies de desenes de persones detingudes o desaparegudes en els últims mesos. Els mateixos belgues m’expliquen que, una vegada dins el país, els van tornar a prendre el telèfon. Va passar en plena llum del dia, pel carrer, a Maracaibo. Aquest cop va ser més espectacular i tot. Mentre parlaven per videoconferència amb la família, dos encaputxats els van arrabassar l’aparell. Els van separar i els van ficar en dos cotxes. Quan els van portar a comissaria, van saber que eren agents de policia. Al cap d’una hora, van ser posats en llibertat.

El cas que aquests dies s’ha fet famós a Veneçuela és el d’una parella de francesos que van fer un vídeo denunciant que van ser robats per la policia. Els dies següents que passés, els pocs turistes que hi havia al país van notar que la pressió va davallar.

—La gent de Veneçuela ens recomana que quan patim un abús el filmem, és l’única manera que hi ha de respondre-hi.

Molts estrangers tenen por de les detencions arbitràries. Les pateixen sobretot estatunidencs i espanyols, que el Govern captura per fer intercanvis de presoners. És per això que no hi ha turistes dels Estats Units, també perquè els webs i agències de viatges ianquis no ofereixen Veneçuela com a destinació.

—Tot això s’ha agreujat en els últims mesos —m’adverteix un representant de la Unió Europea—. He esperat una hora a la cua de diplomàtics; això no passa enlloc més.

L’home viu a Caracas i coneix bé el país. Només sembla descol·locar-se quan li dic que soc a Caracas per agafar un vol intern i anar a la Barcelona veneçolana.

—Barcelona? La d’aquí? —pregunta tot aixecant les celles. Mentre s’allisa la corbata amb les mans mira al voltant per comprovar si algú ens sent—. Interessant. De fet, també hi vaig anar —diu com redreçant l’esquena—. L’any passat vaig ser al centre de la ciutat, amb un amic suís alt i ros. Va ser molt curiós. Com que es veia que érem estrangers, tothom, literalment tothom, es volia fer fotografies amb nosaltres.

Li pregunto què és el que més li va agradar.

—Psè, una ciutat veneçolana com tantes altres.

De seguida vol canviar de tema i parlar de qualsevol altra cosa. El que m’explica el diplomàtic m’ho corroboren els passatgers que agafen el mateix vol intern que jo: no hi ha cap turista estranger. Qui fa el trajecte és per motius laborals. O, si més no, veig moltes corbates i cares desapassionades.

Al meu costat seu una senyora de Puerto La Cruz, del municipi veí de Barcelona. També se sorprèn que hi vulgui anar, sobretot perquè ella que hi viu a prop no hi posa mai els peus.

—No vull veure tanta misèria. Em dol saber que el meu país està així! De fet, jo ja me n’aniria! —esclata consternada però sense aixecar la veu. Creu que la situació actual és culpa del Govern—. Són com una plaga. Veus com tot el que toquen es marceix.

Dins l’avió ningú no obre boca. És una mena de pont aeri de quaranta-cinc minuts, molt més ràpid que el trajecte en carretera, de quatre hores i mitja. Tampoc no sona cap música, no hi ha internet a bord ni cap pantalla. Ningú no llegeix, la gent sembla passar aquell moment abstraient-se o capcinejant. La senyora del costat no vol continuar donant-me conversa. Fins que ens acomiadem, que reitera:

—Marxa de Barcelona a les sis del vespre, quan es fa fosc. És perillós!

Arribada a BLA

El primer que es troben els passatgers que aterren a l’aeroport de Barcelona (BLA) són unes lletres blanques desangelades en una paret grisa que diu BIENVENIDOS A BARCELONA. ESTADO ANZOÁTEGUI. És tot fat, sense ni tan sols un signe d’admiració. A sota hi penja un rellotge d’agulles. Malgrat que és l’únic, hi posa HORA LOCAL.

El que no es pot veure quan s’arriba són les obres d’art que hi ha a la sala d’espera dels que marxen, que té a les parets tres imatges enormes amb les quals les autoritats del país volen representar aquesta zona: una platja caribenya, una foto de vaixells carregats de petroli i, finalment, el dibuix de la guerra per la independència capitanejada per Simón Bolívar. Relegat a un lateral hi ha la part potser més interessant: un immens mural de Romeo Mirabet, un pintor d’estil impressionista barceloní —encara que nascut a Caracas— que fins que va morir va exposar la seva obra al mateix aeroport.

Subscriu-te per a continuar llegint i rebre les nostres novetats editorials

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos