Més il·lustres execrables

Santi Giménez

Fragmento

cap-1

imagen

 

Segurament, no hi ha res que pugui dir-te perquè ara mateix, immediatament, giris el full enrere, tornis a la coberta, tanquis el llibre i l’oblidis per sempre. Per molt que cregui fermament que tindràs més opcions de tenir una vida més assossegada, recta i feliç sense la informació que hi ha aquí dins. Si t’ha seduït la coberta del llibre, o ets un lector reincident, o, fins i tot, un oient de la secció de la ràdio, abandonar no deu ser una opció. Per tant, encarem-ho.

Il·lustres execrables és la mosca collonera. Tots els personatges que s’hi recullen són els tacs de Goikoetxea clavant-se en el turmell de Maradona. Un badall estroncat. El bitllet de loteria guanyador dins una rentadora. Són uns rebenta-festes professionals. La Nèmesi de la mitomania. Es dediquen a això. I penseu que en Santi Giménez i en Malcolm Otero en realitat no ho fan ni tan sols per fer un benefici a la humanitat. Ho fan perquè els encanta portar la contrària. Gaudeixen sàdicament cada cop que un oient o un lector els fa saber com l’ha escruixit conèixer l’altra cara del seu ídol intocable.

El llibre que teniu a les mans va néixer l’estiu del 2015 davant d’un suculent plat de gambes, navalles i altres delícies de mar al córner d’un dels restaurants més immillorables del mercat de la Boqueria de Barcelona: el Kiosko Universal. Allà vaig mirar de convèncer en Santi Giménez de fer una secció al programa Via lliure de RAC1 cada cap de setmana. A la seva velocitat habitual, abans que jo pogués dir res, ja m’havia fet tres bromes, quatre bones reflexions i una proposta. Ell ja sabia què volia fer, com volia fer-ho i amb qui. La secció es titularia Il·lustres execrables, serviria per recollir la cara més obscura d’alguns dels homes i dones més venerats de la història, i el seu amic, l’editor Malcolm Otero, en seria el còmplice necessari. Més tard —massa més tard—, tots dos em van confessar que creien que l’espai radiofònic s’acabaria ràpidament, en cosa de dos o tres mesos. Perquè, o bé es quedarien sense material, o bé algun censor els faria fora del programa. La realitat és que, passats tres anys, l’espai continua sent un dels més estimats dels caps de setmana radiofònics de Catalunya i no s’han produït cap dels dos supòsits.

Els hauríeu de veure arribar a la ràdio. M’expliquen que sempre fan una parada al bar que hi ha a tocar de l’emissora i solen tornar-hi després de la secció. I així, han conreat una curiosa relació amb una cambrera que els veu sempre amb papers plens de noms de famosos apuntats, discutint sobre qui podrien atacar la pròxima setmana. Si no fos perquè tots els il·lustres execrables són morts, aquesta pobra cambrera podria pensar que es tracta d’una parella de caps mafiosos preparant magnicidis. I no és del tot mentida. En certa manera, aquest llibre és una peça de terrorisme biogràfic, això sí, perfectament documentat.

Il·lustres execrables és una medecina. Contra la mitomania exacerbada que massa gent conrea. Contra els llocs comuns sobre les grans figures de tots els temps. Contra els recol·lectors de citacions de personatges, que, per cert, són legió. Contra l’acriticisme que planteja que «abans» sí que hi havia homes i dones ferms i valuosos. I, sobretot, és una dosi d’humor imprescindible. Així ho entenen ells mateixos, en Santi i en Malcolm. Una sessió amb ells, tant en directe, com a la ràdio o llegint aquest llibre, és una demostració empírica que res ni ningú no és tan important per regalar-li la nostra fe més absoluta. I, sobretot, que un dia sense haver-se descollonat de riure és un dia absolutament perdut.

Avís: segurament són dues de les persones més cultes, treballadores i honestes que conec, però els encanta revestir la seva imatge pública de l’aire gamberro imprescindible per mirar d’ocultar la seva cara il·lustre, que és la més brillant de totes. Ells, com tots plegats, en realitat són, alhora, il·lustres i execrables.

Tots, menys Frank Sinatra i Johan Cruyff, els seus dos il·lustres intocables. De qui asseguren que mai, mai, mai en revisaran l’expedient. Mai, mai, mai... o no.

XAVI BUNDÓ

cap-2

imagen

 

Ens toca parlar d’un mite que representa la rebel·lia i la joventut. Immortalitzat en pòsters i carpetes, la seva mirada trista i el seu gest indolent han fet sospirar —i lubricar— diverses generacions d’adolescents. Un actor que, sense tenir en compte els papers que va fer d’extra, només va estrenar una pel·lícula en vida, però a qui una mort prematura va portar directament a l’Olimp de Hollywood. Fem la dissecció d’un trepa que era capaç de tot per arribar a la fama, un tipus turmentat, vanitós i superficial. Un actor mediocre i més fals que els pits de Kim Kardashian. Baixem del pedestal James Byron Dean. Ja podeu fer neteja i arrencar el seu pòster de la paret, perquè aquest paio era un autèntic i monumental cretí.

La vida de Jimmy és plena d’equívocs. Per començar, segons diu a internet, una de les famoses frases cèlebres de l’actor és: «Viu ràpid, mor jove i deixa un cadàver bonic». Doncs bé, comencem malament, perquè aquesta frase és de la pel·lícula Truqueu a qualsevol porta, protagonitzada per Humphrey Bogart. L’única connexió entre la frase i James Dean és que aquest film el va dirigir Nicholas Ray, que també va dirigir Rebel sense causa.

Quant a la seva bellesa turmentada cal dir, per començar, que portava dentadura postissa, perquè va perdre les dents en un accident quan era un nen. Imagineu-vos que us fiqueu al llit amb aquest senyor i abans de fer res es treu les dents i les posa en remull... Perd tot el sex appeal!

Però per conèixer més bé aquest personatge, indagarem una mica en el seu passat: als nou anys es va quedar sense mare, i el seu pare, que no podia fer-se càrrec del xaval, el va enviar a viure amb uns oncles en un entorn quàquer, ja sabeu: una secta protestant. Allà, un dels suports que va tenir va ser el del pastor James DeWeerd.

Sí, amics, va acabar passant el que ja us imaginàveu, hauria estat millor que l’haguessin matriculat als Maristes. El reverend era un paio extravagant i li agradaven els toros i les carreres de cotxes. Ah, i també portar els nens a un llac on els feia nedar despullats... petites manies. Fins i tot va ensenyar a en Jimmy a conduir, cosa que és un mèrit dubtós si recordem que James Dean es va matar en un accident de cotxe. El mateix mèrit d’haver estat el professor de filosofia de Paquirrín o, per centrar-nos en els cotxes, el professor d’autoescola de Farruquito.

Però «amb l’Església hem topat» i aquí apareix un dels primers moments foscos del nostre petit Jimmy. Molts anys després de la seva mort, E

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos