Silvia

Jill Hathaway Wheeler

Fragmento

 

Títol original: Slide

Traducció: Rosa Borràs

1.ª edició: març 2012

 

© 2012 by Jill Hathaway

© Ediciones B, S. A., 2012

per al segell B de Blok

Consell de Cent 425-427 - 08009 Barcelona (España)

www.edicionesb.com

Dipòsit Legal:  B.10385-2012

ISBN EPUB:  978-84-9019-045-6

Tots els drets reservats. Sota les sancions establertes en l’ordenament jurídic, queda rigorosament prohibit, sense autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, així com la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o el préstec públics.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A la meva mare,

que em va inculcar l’amor per les paraules;

i a la meva filla,

amb qui espero fer el mateix

 

Contingut

Portadella

Crèdits

Dedicatòria

 

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

24

25

26

27

28

29

30

Epíleg

 

1

 

M’he desplomat damunt el pupitre i lluito per mantenir els ulls oberts. Una gota de suor em serpenteja esquena avall. Devem rondar els trenta graus, i això que és octubre. Ens n’hem queixat i la senyora Aler ens ha remugat alguna cosa sobre esperar que vingui un conserge a arreglar el termòstat.

Al meu costat, encorbat sobre la seva taula, l’Icky Ferris s’ha encallat en les paraules Juli Cèsar. Se suposa que hem de llegir per parelles, però el seu to monòton, sumat a l’inintel·ligible llenguatge shakespearià que fa que els professors d’anglès s’acalorin i s’excitin, em fa venir una son insuportable.

La calor és una de les coses que més m’exasperen... I, aparentment, Shakespeare també. L’escalfor se m’enfila per l’espina dorsal com un centpeus. Em recorda un dia d’agost que vaig seure al cotxe del pare i tenia la calefacció del seient engegada per error.

Les paraules del llibre se’m desdibuixen en línies grises i sé que no trigaré pas gaire a perdre el coneixement. La sala es comença a capgirar, les juntes s’obren. Busco un punt de la sala per fixar-hi la vista i acabo clavant-la en un pòster inspirador d’un gatet agafat a la branca d’un arbre. El missatge diu: «Aguanta, petit!» Mentre el miro, la cara del gatet es comença a dissoldre. M’enfonso a la cadira.

S’aprecien alguns signes que indiquen que estic a punt de desmaiar-me: em pesen les parpelles, tinc els músculs flàccids com espaguetis i la mirada buida. Els meus companys de classe els han vist prou vegades per saber què passa.

—Sylvia —em xiuxiueja l’Icky, abans de picar-me de mans davant la cara—. Espavila’t. —Parpellejo i li dirigeixo la mirada. L’Icky té una obsessió insana i primària per les armes de foc, però em cau bé. És evident que demostra més compassió que molts dels nanos de l’escola—. Estàs bé?

Ara, ja em mira tothom. Ja no és cap novetat que em desmaï a classe, però sí que ajuda a trencar la monotonia d’aquest avorrit dia d’octubre. No hi ha hagut cap notícia per comentar des que els gossos antidroga van trobar una bossa d’herba a la taquilla d’en Jimmy Pine, i ja en fa dues setmanes. No voldria pas perdre del tot el coneixement davant d’aquests voltors, si fos possible.

M’aixeco com puc de la cadira i m’acosto a la senyora Aler, la professora d’anglès. Està totalment capficada fent alguna cosa a l’ordinador, segurament un solitari. És l’única que no s’ha adonat que gairebé em desmaio. Té l’escriptori enorme entaforat al fons de tot de la sala, cosa que li permet ignorar-nos. A poc a poc, els ulls dels meus companys de classe em van abandonant per tornar a la lectura.

—Puc anar al lavabo? —demano en to humil i afectat.

Ella no es molesta a apartar els ulls de la pantalla de l’ordinador. Si ho hagués fet, hauria vist que sóc jo, la Sylvia Bell, la de la narcolèpsia, i hauria recordat que li havien demanat que em deixés sortir sempre que em calgués.

«Vinga. Deixa’m sortir. Deixa’m.»

La classe em fa voltes i el genolls em comencen a fer figa.

—No et pots esperar que s’acabi la classe?

La veu afilada de la senyora Aler em talla a bocinets que fàcilment podria llençar a la brossa. Mou una pila de cartes amb el ratolí.

—Pot esperar la seva partida que s’acabi la classe?

M’entaforo un floc de cabells de color rosa darrere l’orella. Sé que dir-li això és molta mala baba, però funciona. És l’única manera de captar la seva atenció.

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos