El futur del català depèn de tu

M. Carme Junyent
Bel Zaballa

Fragmento

cap-1

PRÒLEG I

El llibre que m’han escrit

Carme Junyent

A principis de juliol del 2019, la Isabel Martí em va proposar escriure aquest llibre. Qui la coneix ja sap que és una força de la naturalesa, per això vaig dir que sí; però també és cert que li vaig advertir que em costa molt escriure, cada vegada més. Ella em va dir que, si ho volia, podia proposar a algú que escrivís el que jo li expliqués i de seguida li vaig respondre que no. La idea d’un escriptor a l’ombra, que és el que em suggeria la proposta, era massa difícil de pair. Però va arribar l’agost i el mite de la pàgina en blanc se’m va convertir en una realitat. Potser perquè tinc la sensació que jo ja he dit tot el que havia de dir, o potser perquè crec que sobre el futur del català ja en parlen les dades, ves a saber, el cas és que no me’n sortia.

Havíem quedat que ho tindria per al setembre i jo em vaig presentar amb les mans buides. Ho hauríem pogut deixar córrer, però l’editora de La Campana no es rendeix mai i li vaig comentar que podíem provar això del llibre a quatre mans. Em va demanar que pensés en algú que em pogués ajudar i em va venir al cap la Bel Zaballa. No ens coneixíem gaire, però m’havia entrevistat dues vegades i en totes dues ocasions m’havia fet pensar que no tan sols transmetia el que jo volia dir —i això no és tan fàcil— sinó que, a més, sabia destacar el que més podia interessar els lectors. I ens hi vam posar.

Aquest llibre que no he escrit no sé si seria el que jo hauria escrit, però segur que és millor. Entre la Bel i la Isabel m’han fet esprémer el cervell, argumentar-ho tot, justificar-ho. Cap idea sense fonament, cap afirmació que no m’hagin volgut refutar. En certa manera, ha estat com fer una classe. Jo sempre recomano als meus alumnes que no prenguin apunts. Els adverteixo que puc dir bestieses que ells perpetuaran i, a sobre, explicaran que ho he dit jo. Doncs ara he fet una classe amb una alumna que ha pres apunts i que perpetuarà el que he dit però amb una diferència, que ho ha contrastat tot. M’ha preguntat sempre, cosa que no passa gaire a l’aula; m’ha discutit, cosa que encara passa menys, i m’ha fet llegir els apunts, cosa que no passa mai. No tinc excusa, doncs, com dirien els clàssics: tot el que es diu és responsabilitat meva, i també ho són els errors. I el mèrit? El mèrit és d’elles, perquè sense l’energia de la Isabel, la feina de la Bel i la mirada crítica d’ambdues, aquest llibre no hauria sortit.

Havia de sortir, però? No ho sé. Això sempre ho acaben decidint els lectors. Però ara que estic escrivint des del confinament sé que, quan això s’acabi —si és que s’acaba—, el món haurà canviat radicalment. I potser no ho percebrem, potser ni ens n’adonarem o potser no ho voldrem veure, però, quan tornem a sortir al carrer, la humanitat haurà patit la pèrdua més gran de patrimoni lingüístic que ha viscut fins ara.

Aquest fet s’explica en el llibre. La mort d’una llengua no és un fenomen sobtat; és un procés que pot arribar a durar segles però que, inexorablement, arriba a un punt de no-retorn —o de retorn quasi impossible—: quan s’interromp la transmissió intergeneracional. Doncs bé, sabeu quantes llengües ja no s’estan transmetent actualment? Més de la meitat de les llengües del món. Quan la UNESCO parla de llengües amenaçades parla d’això, de llengües que ja només les parla la gent gran, els vells, els avis. Tots aquests que ara en diem població vulnerable, tots aquests que ara s’han convertit en estadístiques, o més aviat xifres confuses, perquè potser no volen que sapiguem. Us adoneu del que significa, això? Ara mateix, arreu del món, hi ha llengües que són parlades per última vegada i d’aquí a ben poc seran llengües que ja no parlarà ningú, mai més.

I ja es comencen a sentir laments per totes les llengües que desapareixeran com a conseqüència d’aquesta pandèmia, per totes les llengües que ja només tenen parlants de més de seixanta anys i que són moltes, centenars, potser milers i tot. Però aquests laments només ens estan dient que s’avançarà en vint anys el que ja estava previst que passés. I les altres? Què passarà amb l’altra meitat de les llengües del món que ja mostren símptomes però que encara s’estan transmetent? Què passarà amb el català, que és dins d’aquest grup? Seguirem com sempre fins que ens adonem que ja no hi ha res a fer o reaccionarem perquè entendrem que si no ens en fem responsables no trigarem gaire a veure com es torna una llengua de gent gran que una altra pandèmia pot fer desaparèixer.

Els que ploren la mort d’una llengua són, desgraciadament, els que la van deixar morir. I els que creuen que la mort d’una llengua no és una pèrdua són els que pensen que la pèrdua de parlants tampoc no és cap pèrdua. Al capdavall, per a ells tot és una manera de tenir-nos més controlats sense que els donem feina. Si no fos així, per què haurien de premiar els que acceleren el procés i de marginar els que resisteixen?

En aquesta lluita per l’existència, que s’ha aguditzat tant aquests mesos, tots hi tenim alguna cosa a fer, una funció per realitzar i, inevitablement, ja no queden papers neutres per repartir. Creiem que totes les llengües són necessàries i que cal actuar per evitar-ne la desaparició? Si és així, no n’hi ha prou amb estar-hi d’acord. Cal actuar. Qui sap si per sort o per desgràcia, el futur del català (i dels milers de llengües amenaçades arreu del món) ara més que mai depèn de tu.

Sant Jordi del 2020

cap-2

PRÒLEG II

Encara hi som a temps

Bel Zaballa

Amb la Carme ens vam conèixer per telèfon. Havia publicat el llibre Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere en la llengua catalana (Empúries, 2013), en què recollia les ponències d’unes jornades que havia organitzat a la Universitat de Barcelona, i vaig trucar-li des del diari per parlar-ne. Va ser clara i contundent, i encara avui circula aquell «que s’acabi la comèdia de desdoblar en masculí i femení». Jo aleshores no en sabia gaires coses, d’ella, més enllà del currículum oficial i del que m’havia explicat en aquella entrevista. Aquest interès pel gènere, gairebé militància, i per fer entendre que la llengua no és sexista, sinó que ho són els parlants, que el gènere lingüístic no té a veure amb el biològic, li venia de lluny, però jo encara no sabia, per exemple, que fa molts anys va començar a estudiar suahili perquè, en un treball universitari sobre el gènere, va descobrir que el suahili no en tenia. I au, s’hi va posar amb una sabata i una espardenya, com qui diu, agafant els exemples que trobava en llibres de lingüística i amb una gramàtica i un diccionari de suahili que li va regalar la mare. Feia filologia, però no n’estava gaire satisfeta. Diu que sempre li havien interessat les llengües «estrambòtiques» i que havia provat d’aprendre rus, guaraní i indonesi sense gaire èxit. Com que va triar l’alemany com una de les llengües estrangeres del pla d’estudis, juntam

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos