La màgia d'escriure

José Antonio Marina
José Antonio Marina
María de la Válgoma

Fragmento

cap-2

1

AL COMENÇAMENT FOU L’EXPRESSIÓ

1. DEL GEST A LA PARAULA

Els animals fan gestos i expressen les seves emocions perquè d’aquesta manera deixen anar missatges als altres. Ericen el pèl i grunyen per fer por, abaixen el cap per indicar submissió, udolen o bramulen per exterioritzar el zel. Són procediments mecànics, genèticament transmesos, estereotipats. Les abelles, més gimnàstiques, fan ballarugues per indicar la direcció que les duu fins a les flors més gustoses. L’home no es limita a aquest repertori expressiu tan escarit. Per mitjà de la paraula expressa allò que sent, el que inventa, el que calcula, el que espera. Duplica el món real amb el món explicat. Reflexiona sobre ell mateix i, en un moment determinat, grandiós i superb, inventa el pronom personal, diu: «Jo» i s’instal·la al centre de l’univers. Parlar és la màgia més original. El principi dels principis. La gran ruptura amb el món animal. Aquest llibre s’hauria pogut titular La màgia de parlar o, d’una manera encara més àmplia, La màgia d’expressar.

Expressar és el mateix que esprémer. Consisteix a treure alguna cosa d’una altra cosa per mitjà de la pressió. Per això parlem de cafè exprés. Com que la paraula exprés ens anima a escriure sobre l’amor que sentim pel llenguatge, no ens en podem estar de comentar la curiosa història. Derivada del llatí, primer va significar una cosa explícita en oposició amb la cosa implícita. És a dir, allò que s’exposava clarament en oposició amb allò que no es deia o que era dit confusament. El suc de taronja per oposició a la taronja amb el suc a dins. La intenció directa davant dels suggeriments. Un «missatger exprés» era un missatger enviat expressament a complir una missió, no una persona que ho feia de passada, amb desgana. Els anglesos van agafar manllevada aquesta paraula del francès —express— i la van aplicar als trens que anaven expressament a un lloc, sense fer parades, i com que això els feia ser més ràpids, train express va passar a voler dir «tren ràpid». Quan fem servir el «correu exprés» estem fent servir, sense saber-ho, aquesta transformació de precís i directe en veloç.

Tornem al començament. Expressar sempre és expressar-se, esprémer-se. És a dir, sotmetre a una pressió productiva allò que sabem i allò que sentim en un moment determinat. Farem servir una metàfora prosaica però «expressiva». Expressar és com fer espaguetis, operació mitjançant la qual una massa compacta esdevé una línia. La majoria de les coses les sabem i les sentim en bloc, i només quan les expressem les convertim en significats explícits. Per això podem dir, com César Vallejo: «Tengo tanto que decirte que me atoro». «No sé per on començar», reconeixem tot sovint. Passar de la cosa implícita a la cosa explícita suposa un esforç, que no és igual en totes les persones. N’hi ha de fluides, eloqüents i xerraires. I n’hi ha que pateixen un bloqueig expressiu per causes molt diferents: per reserva, per timidesa, per la dificultat de passar del sentiment a la paraula, per manca d’interès, per depressió, per avorriment, per por o per l’absència d’un oient adequat. De vegades, es tracta, simplement, d’una actitud passiva, d’un emmandriment que més tard comentarem.

2. LA INTEL·LIGÈNCIA QUE ENTÉN I LA INTEL·LIGÈNCIA QUE INVENTA

Hi ha intel·ligències passives i intel·ligències actives. Intel·ligències receptives i intel·ligències productives. Llegir és una activitat receptiva. Assimilo allò que llegeixo. Gaudeixo d’allò que llegeixo. Totes dues coses són meravelloses i així és com ho vam exposar a La màgia de llegir, però només són el trampolí que ens permet fer el salt expressiu. Llegir per crear.

Els teòlegs medievals seguidors d’Aristòtil distingien entre «un enteniment pacient», que rebia la informació de fora, i un «enteniment agent» que produïa el verbum mentis, la «paraula mental». I consideraven que aquest era l’acte principal de la intel·ligència: proferir. «Al començament fou la Paraula», diu Sant Joan. La paraula proferida, és clar. Per això hem de prolongar l’interès per la lectura amb l’interès per l’elocució, per l’escriptura. Això formaria part d’un enfocament pedagògic més general, centrat en l’elogi de l’activitat creadora. La passivitat, la mandra, la no-articulació de l’experiència, ens sembla un fracàs de la intel·ligència. En la vida real hem de prendre decisions, relacionar-nos, participar en política, resoldre problemes, buscar una feina, formar una família, educar els fills, fer ciència o art o inventar aparells o crear una empresa, i tot plegat són, a la seva manera, activitats expressives. Per descomptat, també haurem de contemplar la bellesa de la realitat, però la contemplació no és un acte passiu —com ara veure la televisió, que sí que ho és—, sinó l’acte que permet, gràcies a la llum que hi projectem, que n’emergeixi clara la bellesa de les coses. Així descriu Umbral un mínim esdeveniment veient amb paraules allò que els altres hem vist sense adonar-nos-en:

Han venido a mi casa dos palomas de barro. Tienen el color gris de los viajes. Están tomando posesión del mundo. Se acercan a la fuente como una gran pagoda. Y mi jardín se ensancha cuando vuelan.

Prenem possessió del món per mitjà del llenguatge. El nostre interès pel moment elocutiu, per la creació no suposa un descrèdit de l’aprenentatge, que n’és la condició indispensable. Com va dir Ortega: «Per tenir molta imaginació, cal tenir molt bona memòria». I els grecs, que ja eren molt perspicaços, afirmaven que les muses, les deesses protectores de les arts, eren filles de Mnemosine, la memòria.

Si insistim tant en l’actitud activa en oposició a la passiva és perquè la psicologia cada vegada dóna més importància a aquesta distinció. La passivitat no és bona. Ens limita les possibilitats d’actuar, ens debilita i ens sotmet a servituds diverses, floreix les nostres capacitats i ens sol intoxicar de comoditat. La impotència n’és el fat. Aquesta actitud no és natural en l’ésser humà, s’aprèn. Tal com va explicar Erich Fromm en un deliciós article titulat «L’home es mandrós per naturalesa?», som intrínsecament actius, curiosos, exploradors, inventors. I quan no ho som, és perquè alguna cosa no funciona bé al nostre voltant o en el nostre interior. Una pedagogia de la l’activitat com la que propugnem consisteix, fonamentalment, a eliminar els obstacles que la entorpeixen: la desídia, el pessimisme, l’excés de comoditat, la rutina, el convencionalisme, la por de la novetat, la por a les seques. Un cop alliberada d’aquestes incomoditats, la intel·ligència torna a fer de les seves, que vol dir inventar possibilitats, ampliar el món, distendre l’ànim. Refiats d’aquesta índole activa de la intel·ligència humana no travada, creiem que als nostres alumnes els interessa més escriure que no pas llegir, i que l’escriptura pot ser un camí per incitar a la lectura, que alhora és el requisit per a una expressió més sàvia, brillant o creadora.

En el camp educatiu, la passivitat es revela en la dificultat per aprofitar allò que se sap, en la dificultat de transferir un coneixement d’una assignatura a una altra, d’un cas a un altre,

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X

Afegit a la llista de destijos