1

Dissabte em caso. I, quan em casi, seré diferent i viuré en una altra casa. Sort que serà una d’aquí al poble, perquè si m’arriba a passar com a la Pepa, no sé si ho hauria resistit.

Anar a parar a una casa de pagès, lluny, i deixar la família per no veure’ls mai més deu ser, que Déu em perdoni, un daltabaix.

Tindràs una nova família, em va dir el pare i, per una vegada, em va mirar entendrit, com si li sabés greu que jo me n’anés. Era quan jo aprofitava per dir-li, però és que jo no em vull casar, jo ja estic bé com estic. Aleshores el pare tornava a ser el pare i, amb veu de tro, em deia, no saps què dius, Tònia, no hi ha res pitjor per a una dona que quedarse per vestir sants. Aixecava el to i s’adreçava a la mare, dona, explica-l’hi. Sempre li diu dona, sempre. I la mare, sol·lícita, responia, és clar que sí, i jo anava cap a ella mentre el pare se’n tornava al camp. La mare m’ho explicava sense mirar-me els ulls, és el que diu el teu pare, és un deshonor i després t’asseques com una pansa. Com una pansa, repetia jo sense poder-me contenir. Sí, filla, feia ella, la dona casada és la que tothom respecta, la que té home i canalla. La soltera no val per a res i acaba vivint a casa dels altres sense tenir res propi. La soltera no és una dona de veritat.

La mare ho deixava anar tot seguit i continuava sense mirar-me als ulls, semblava que s’ho sabés de memòria. I jo li hauria dit, no us ho creieu ni vós, però callava perquè no ho podia dir, és clar. Això sí, després ho escrivia. En Robert és un bon noi, m’aclaria finalment. I, sobretot, treballador. Llavors em mirava els ulls i jo veia que això sí que s’ho creia. Encara acabava dient, i quan un home és treballador, filla, ho tens tot. Jo ja marxava quan ella va acabar dient, i pensa, Tònia, que et cases amb l’amo de l’hostal.

Això de la nova família de l’hostal és com una capsa de sorpreses. Per exemple, tindré una sogra. Hem estat de sort, Tònia, em va dir el pare quan va aconseguir tancar els tractes. Ens ha costat força però hem estat de sort, ja pots estar contenta. I ja n’estic, ja, de contenta, perquè tot serà nou i diferent. Però no deixa de fer-me una certa basarda d’ençà d’allò de la Pepa. No n’has de fer cas, em va dir el pare, perquè la Pepa s’ho va ben buscar, no es podia escapar de casa com si res. Tu ets més obedient i et portaràs bé i no et passarà res. Obeir i portar-se bé, aquest és l’objectiu de qualsevol dona que serveixi per casar-se i que, a sobre, tingui la sort de casar-se amb un hostaler, com jo. A la nit següent d’aquell dia de la Pepa, la mare m’havia vingut a trobar i, en veu baixa, m’havia dit, no pateixis, Tònia, la família d’en Robert no són com la família del marit de la Pepa. A cal Robert són bona gent. I és una casa pròspera i ja saps que ho tenen tot, al poble.

Això sí que és ben cert, ho tenen tot, al poble, l’hostal, la barberia i la botiga. Fins i tot sembla que tindran llum elèctrica abans que els altres. I d’això de la llum n’hi ha que se’n malfien i n’hi ha que els envegen, perquè alguns diuen que han anat a buscar-la qui sap on, ho vaig sentir l’altre dia en sortint de missa. Vaig mirar si hi havia algun llibre que en parlés, entre els de la rectoria, i no m’ho va semblar. Com que el mossèn ja fa temps que em va ensenyar on era la clau per si hi volia entrar quan ell no hi era, em vaig entretenir a mirar-ho un dia que estava sola. Però res, el misteri de l’electricitat continuava indesxifrable per a mi. Com la necessitat d’escriure.

La necessitat d’escriure és com la necessitat de fer un somriure quan ens fan un altre somriure. S’ha de fer, s’ha de treure, no es pot quedar a dintre perquè, si es queda a dintre, el somriure es fa malbé, esdevé ganyota, i, les lletres, punxes que se’t claven per tot el cos i que no et deixen viure en pau. Jo ja feia un cert temps que no sabia què em passava, que em sentia malament, que em sentia com si fos una gerra buida que s’ha d’omplir amb alguna cosa perquè, si no, s’hi fa un pou de pols i un niu mortuori d’escarabats i de sargantanes.

Durant molts anys, vaig aconseguir aplacar aquesta estranya necessitat que no entenia, però que duia a dins, amb la lectura, d’ençà que me’n va ensenyar la Maria, com em va ensenyar també a cosir, a brodar, a teixir. Em va semblar que el mossèn no em renyaria si li demanava que em deixés llegir llibres. Quan anava a buscar l’Hereu a estudi, veia que allà a la rectoria hi tenia tants llibres darrere dels vidres d’aquells armaris, uns llibres tan ben posats que semblava que diguessin menja’m. Jo me’ls menjava amb l’esguard i tant me’ls menjava que no em va caldre dir res perquè va ser el mateix mossèn qui va venir a dir-me, si vols, et pots endur un llibre. Se’m devia veure amb la mirada. No la facis tan atrevida, la mirada, em diu la mare sempre. I jo callo, però per dintre penso, és que em surt, però no ho dic perquè aquestes coses no es poden dir, que en el millor dels casos em cauria un bon bolet. De tota manera, la mare ho diu d’una manera que l’hi veig com obligada. Ara penso que potser ha tingut sempre por que el pare em fes mal. Però s’equivoca, perquè el pare, les mirades no les veu. Ell només sent les paraules que es diuen, i només veu els gestos que es fan.

Per sort, tampoc no veu que escric. No és que ningú m’hagi dit que no puc escriure, però veig què passaria si algú ho sabés: no em farien pas mal, però el pare em vigilaria sempre i em donaria feina contínuament, molta més de la que ja faig, perquè no perdés el temps estampant lletres sobre un paper. Em diria que no serveix de res, que no duu enlloc, i que deixi això per als que escriuen als diaris, que viuen a Serd o a Barcelona, lluny, en un altre món, en el món de la ciutat. I jo em demano per què jo no he nascut a la ciutat, per què no he tingut aquesta sort. Només la Roser sap que escric perquè no l’hi vaig poder amagar, perquè dormint ella al llit del costat és molt difícil amagar-l’hi. Però què fas, Tònia, em va dir una nit quan es va despertar i em va veure amb la mica de llum i la ploma i el paper. Escric, xst, li vaig contestar. Ella, amb els cabells que li queien per davant dels ulls em va demanar primer, i què escrius. I jo vaig contestar, doncs no ho sé, el que ha passat avui. Després va replicar, però estàs boja, germana, si ho sap el pare t’atonyinarà de valent, has de dormir, que demà hem d’anar al camp. No ho sabrà el pare perquè tu no l’hi diràs, oi, Roser, oi que no. La Roser va girar-se cap a l’altre cantó sense contestar però jo ja sabia que no n’hi diria res perquè és molt bona noia i molt bona germana. Gràcies, vaig fer amb un fil de veu. I encara em vaig entretenir una estona més escrivint ratlles i més ratlles, perquè havia d’escriure per força el que havia passat aquell dia, quan vaig veure pintar en Miquel, quan vaig adonar-me que aquell quadre em deixava sense respiració sense saber ben bé per què. Són cabres, li vaig dir, cabres que salten pels Cingles. Ell em va mirar entre sorprès i agraït, sí, són cabres, i ets l’única persona que ho ha endevinat. No pot ser, li vaig dir, si és més que evident. Doncs tothom diu que són taques, va fer ell amb un somriure trist. Però bé, tant és. Jo em distrec fent-ho, saps. Ho necessito.

Aquella nit, després de l’episodi del quadre, vaig necessitar escriure.

Sort del mossèn. Sense ell, no hauria pogut llegir mai. És a dir que, si hagués tret els llibres d’una altra banda, a casa no m’ho haurien permès, si ja la primera vegada que el pare em va veure llegir d’aquella manera, s’hi va enfrontar d’entrada, perquè ell, és clar, no en sap, de llegir, i no entén què diuen els llibres i sembla com si li fes por veure tanta lletra junta. Què és això que llegeixes, em va dir amb la veu de la por, que és aquella que sembla un tro. Era el meu primer llibre, el primer que m’havia donat el mossèn aquella primera vegada que havia anat a buscar l’Hereu i m’havia mirat els llibres com si me’ls volgués menjar tots. Em va sortir un fil de veu i, a sobre, entretallada, són vides de sants, pare. Es va estovar una mica. I d’on ho has tret. M’ho ha donat el mossèn. El pare es va quedar parat i jo em vaig relaxar per dins, perquè m’havia vingut una por terrible que m’estovés per culpa d’un llibre. Aquell dia, a l’hora de sopar, va ser ell qui va demanar, i què expliquen aquestes vides de sants. La mare, que servia l’escudella, va interrompre un moment la seva feina, si mai no ens demanava res el pare, que no fos de contestar sí o no, o una frase breu, si mai no podíem dir res a taula. Vaig notar que la Roser, al meu costat, havia deixat de menjar. L’Hereu encara era massa petit per adonar-se de res i continuava mirant-se la mare amb delit perquè només volia que el seu plat estigués ple d’escudella per poder-se-la cruspir ben de pressa.

Doncs parla de sants... santa Teresa... santa Genoveva... sant Roc, també. Sant Roc és el nostre patró i això li va agradar. I què feien, aquests sants, va preguntar el pare. I per què eren sants. Jo, vermella fins a l’arrel dels cabells, contestava com podia, feien miracles i alguns eren màrtirs i es portaven molt bé. Em va sortir tot seguit, no sabia què més dir. El pare va fer un gruny, es va eixugar els llavis amb la màniga i no va dir res més.

Vaig intentar llegir quan no havia de feinejar, o sigui quan seia a la vora del foc al vespre i quan la mare cantava alguna cançó perquè l’Hereu s’adormís a la seva falda. Després se l’enduia al llit així, adormit, perquè a ell li feia basarda estar sol al pis de dalt, quan era tot fosc i tan fred. Per més que la llar de foc escalfés la fusta i fes arribar la calor a tota la casa, només s’hi estava bé al costat del foc. I aquella era la meva hora de llegir, fins que el pare deia, al llit, i llavors era el torn meu i de la Roser, i hi anàvem les dues sense queixar-nos gens. Jo de vegades pensava, que em deixi acabar el capítol, si us plau, si us plau. De vegades estava de sort i podia acabar-lo, i de vegades no, i llavors m’havia d’aguantar fins l’endemà per saber què passava. A l’habitació sempre hem tingut un llum però és només per posar-se la camisa de dormir i ficar-se al llit. Després, s’ha acabat el bròquil perquè l’endemà sempre és dia de feina i sempre cal llevar-se d’hora.

Però ara jo faig trampes i l’encenc. Els pares encara són al pis de sota, els sento com diuen coses en veu baixa o, millor dit, com les diu el pare, i sento també com espeteguen els troncs que cremen a la llar de foc, i també les fustes de sota el meu llit. Tota la fusta espetega. Què sentiré la setmana que ve a aquesta hora. On seré. Aquesta és una pregunta que em faig des de fa ja uns dies i m’estic posant tan nerviosa que no sé viure en pau amb mi mateixa. Diuen que la primera nit que et fiques al llit de casada, se t’acosta el teu home i passa alguna cosa grossa, que no he arribat a saber si és bona o si és dolenta, perquè no puc demanar-ho a ningú, i per alguns comentaris que he sentit entre les dones grans, no tinc la sensació que estiguin gaire d’acord. També em preocupa molt saber com surten les criatures. El mossèn ens explicava sempre que les enviava Déu i les deixava a la porta de les cases que en volien una. Però un dia la mare em va dir que tot plegat era molt més complicat. Va ser el dia després que s’arreglessin els tractes amb en Robert, em va fer anar a un racó i em va dir que estigués preparada per a tot, que sí que és cert que els nens els envia Déu, però d’una altra manera. Em va dir que no ho digués mai, mai a ningú, però que els nens sortien de la panxa de les seves mares. I que la Cinta els treia. La Cinta, vols dir la bruixa, vaig demanar sense poder-me’n estar. Sí, la bruixa, va fer la mare preocupada perquè sentia un soroll i es pensava que era el pare que tornava abans d’hora a casa. Ella és l’encarregada d’ajudar a sortir els nens. L’avisen i els treu. No et recordes de quan va néixer l’Hereu? Va venir ella... i jo m’havia engreixat molt, no te’n recordes. No, feia jo, i notava la mare impacient. Jo no recordava que la mare estigués grassa, encara que potser sí que després m’havia semblat molt més lleugera, que durant un temps semblava que no podia caminar i després, quan va néixer el meu germà, ja tornava a poder pujar i baixar escales. També recordava que havia passat uns dies al llit, això sí. I que després s’havien endut l’Hereu a dida, s’hi va estar tot un any. I es veu que jo també quan vaig néixer, i la Roser, tot i que no em recordo ni d’una cosa ni de l’altra.

Això em preocupava i em preocupa encara, és ben cert. Perquè si he de tenir fills he de saber com es fan i què he de fer, sobretot si Déu ha decidit fer ús de la meva panxa per dipositar-hi una criatura. Tanmateix, amb la mà al cor, ara em preocupa molt més saber com i on podré escriure. Si dormo a la mateixa cambra que algú que no és la Roser, no podré encendre el llum. N’hauré de pensar alguna. Però no puc pensar fins que no sigui a la meva nova llar i no vegi com van les coses.

Aquesta serà la nostra habitació, em va dir amb timidesa en Robert. I me la va ensenyar i jo vaig veure de seguida que tenia una cosa bonica: des de la finestra es veia la boira. Ho vaig dir en veu alta, i ell em va contestar que no s’hi havia fixat. Al seu costat, la mestressa deixava anar de sobte, i els llençols què et semblen. Els llençols els havia brodat ella i jo no n’hi deia res. Em vaig adonar llavors del meu error imperdonable, disculpeu, mestressa, és que encara no m’ho havia mirat. Vaig fer-hi una ullada abans de dir, són molt bonics i es nota que estan fets per algú que en sap molt, us n’estic molt agraïda. Ella va semblar que s’estovava, va passar de tenir un front arrugat a gairebé fer un somriure. Tanmateix, no va dir res, i, això sí, es va quedar palplantada allà a dins de l’habitació, esperant que jo l’acabés de veure, per no deixar-m’hi sola amb en Robert. I jo pensava en l’aixovar, que m’havia costat tant de fer, dos anys llargs cosint tot el matí llençols i cortines. I n’hi havia uns que eren tan bonics que jo pensava que anirien bé per a la primera nit en la meva nova casa, però es veu que la meva futura sogra havia fet aquells altres llençols i ja es veia que ho havia fet de tan bona voluntat que més valia deixar-ho així. A més, era ben clar que allà era a casa seva i que, per tant, ella hi manava.

Abans de sortir de l’habitació, vaig ullar per última vegada la finestra i vaig pensar, tu i jo serem molt amigues. Perquè si alguna cosa m’agrada a mi, però m’agrada amb tot el cor, és el mar de boira que fa sucumbir la Plana tants dies a l’hivern. Des d’aquí costa més de mirar-la perquè tenim una casa al davant, però de vegades, quan camino pel carrer, m’aturo expressament a contemplar tota aquesta espessor i a pensar que a baix tot deu ser ben fosc, quan aquí és tot tan clar. I, de vegades, quan és hivern i el sol se’n va a dormir d’hora, aconsegueixo també veure com es pon rere les muntanyes nevades del Pirineu, i com el Pedraforca s’ensenya impertèrrit amb la vanitat de qui se sap etern al costat de la curta vida de qualsevol humà, com ara jo. Al nord, el Grèvol i els Cingles fan de guardians del mal temps, el deixen passar amb comptagotes. Són com un parell de muralles que s’haguessin posat d’acord per protegir-nos dels fenòmens adversos.

En Miquel s’havia acostat als Cingles el dia abans de pintar aquelles cabres. Havia vingut amb els seus pares a conèixer la família de la mare, o sigui, a nosaltres. Llavors vaig saber que tenia cosins per banda de mare, i jo que pensava que no existien. Ui, són de molt lluny, ens va explicar ella als meus germans i a mi, quan va veure aparèixer el seu germà amb la dona i el fill. Jo sabia que la mare era de Sant Joan del Riu, però no en sabia res més, mai no en parlava, mai ningú no en deia res. I es veu que era la primera vegada que els dos germans es veien d’ençà que el meu oncle s’havia casat, perquè ell se n’havia anat a viure a Barcelona, i la mare ja feia temps que també s’havia casat i havia marxat per sempre de Sant Joan del Riu. Pel capbaix, doncs, havien passat vint-i-un o vint-i-dos anys. La mare es va quedar parada, tan sobtada que semblava que no es pogués moure, i l’oncle Miquel se li va acostar i li va dir, fent els ulls petits, germana, t’has fet gran. A continuació, la mare va aixecar els braços una mica, i ell es va acostar més i semblava que no s’atrevissin a abraçar-se, però al final ho van fer. Em vaig mirar la Roser i l’Hereu, estaven emocionats com jo, l’escena s’ho valia, i només va faltar que a la mare se li escapessin unes llagrimetes que li van lliscar galtes avall. Com esteu, Miquel, va fer el pare sempre tan pràctic i mirant de salvar aquella situació delicada, per què no passeu i seieu a la vora del foc. Havien arribat amb tartana fins a Saltamartí i després havien acabar de pujar a peu, xinoxano. Portaven uns farcells molt grossos. Ens venim a quedar per la Festa Major, si teniu lloc, van deixar anar. La mare va dir que sí de pressa entre llàgrimes que semblava que no se li acabarien mai. Després va mirar al pare per demanar-n’hi permís. El pare va somriure, és clar que us podeu quedar, dona, prepara’ls algun jaç i sigueu benvinguts.

Es van quedar tota la Festa Major, i va ser la millor que he passat mai. Com si a ple estiu, un núvol més flonjo que els altres hagués passat pel cel i hagués fet caure una pluja de colors que després, quan ells se’n van anar, va deixar un rastre entre dolç i amarg a l’aire. Aquest va ser un moment trist i terrible, va ser un moment en què vaig creure que tot s’enfonsava. Però, mentre va durar aquella pluja, va ser com si la vida s’hagués presentat per uns dies en forma de caramel i ens hagués permès de llepar-la.

La Roser i jo vam haver d’ensenyar la Carena al cosí Miquel. Em sembla que aquella vegada, la d’aquest estiu passat, va ser la primera a la meva vida que vaig passejar per la Carena sense que fos amb pressa o amb la intenció d’haver d’anar a algun lloc a fer alguna cosa. I va ser la primera vegada que passejava amb un home. Quan era petita sempre m’estirava la mare amunt i avall perquè sempre havíem d’anar a fer encàrrecs cap aquí o cap allà, o a Saltamartí amb la Maria, els anys que hi vaig anar. I quan l’oncle va dir, potser les noies podrien ensenyar el poble a en Miquel, la Roser i jo vam començar per posar-nos vermelles com dos pebrots, i a esperar després una resposta que anhelàvem positiva. I jo vaig dir de pressa i en veu tan educada com vaig poder, ja he acabat l’aixovar. El pare va mirar-nos a tots tres i va acabar dient, està bé, quan no tingueu feina hi podeu anar. I nosaltres només vam dir, gràcies, pare, perquè no es podia dir res més, però en aquell moment jo l’hauria abraçat si hagués pogut. Per què no s’abraça, un pare, és una cosa que no he acabat mai d’entendre. És bonic que algú t’abraci de tant en tant, i a mi m’ho fan la Roser i la mare, però mai el pare. Al pare no l’abraça ningú. Deu ser molt trist, ser pare.

A en Miquel l’hi vam ensenyar tot, tot, des d’una punta a l’altra, la llarga botifarra que és el carrer del meu poble, tan ple de pols i pedres, per on passen homes, dones, vaques, porcs i ovelles a totes hores del dia. Sempre se senten esquellots, va comentar en Miquel amb un somriure, i després ens va dir que ell, a Barcelona, anava a una granja a buscar la llet i allà tenien un parell de vaques que també tenien esquellots. Però, és clar, no són tants, aquí és com a Sant Joan del Riu. Que a la Carena hi hagués tants esquellots com a Sant Joan del Riu, ens va omplir d’orgull. Sant Joan del Riu de Serd, vaig pensar jo, perquè la mare, quan ens parlava de la seva terra, sempre ens deia que era a tocar de Serd.

A en Miquel li vam ensenyar els secrets de la Carena, sobretot el safareig i la presó. I aquí tanqueu gent, ens va demanar. No hi hem vist mai ningú, vaig fer jo. I anava a dir que era més aviat una llegenda que corria de boca en boca, això de la presó, i que jo no me la creia, però es veu que no fa pas gaire n’hi van tenir un de tancat, va fer la Roser de sobte, amb cara de suficiència, molt seriosa, i jo m’olorava que estava mentint, perquè la Roser de tant en tant diu mentides, s’inventa coses. Apa, vaig fer jo negant-ho ins tintivament. Que sí, que sí, feia ella movent enèrgicament el cap amunt i avall. I llavors va dir una cosa sorprenent, va dir que hi havia vist tancat en Pere Major. Jo em vaig posar a riure, vinga, germana, però si en Pere Major és mort. Ja ho sé, va fer ara ella, però això va ser abans que el matessin. I quan el vas veure, tu, vaig demanar una mica molesta pel que em semblava que eren tants invents. El vaig veure el dia que la Pepa es va casar, va fer la Roser, en un racó de l’església, i plorava. En Miquel i jo la vam mirar uns instants fixament, i llavors jo vaig reaccionar, però si va ser ell el que va matar la Pepa, perquè realment havia anat així, l’havia enxampat a dins d’un bosc i li havia disparat, pum, i després l’havien agafat i l’havien matat a ell, però això darrer havia estat a Serd. Però primer el van tancar aquí, jo vaig veure com ho feien, era al capvespre, i s’hi devia estar com a mínim tota la nit, i l’endemà, quan vam anar al camp, us vaig dir que anava un moment al safareig perquè em semblava que m’hi havia deixat una tovallola, però no era veritat, vaig venir a veure si encara hi era, i sí que hi era perquè hi havia a la porta el de can Jep amb l’escopeta i quan em va veure em va dir fuig d’aquí, mossa.

Em vaig quedar par