Llibres
Poesia
Novel·la romà ntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporà nia
Grans clà ssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Novel·la literà ria
De 0 a 3 anys
A partir de 4 anys
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romà ntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantà stica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Història
Filosofia
Economia, polÃtica, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Autoajuda
Espiritualitat
FamÃlia i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Ebooks
Audiollibres
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
Autors
Editorials
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
El món està molt mal muntat. Per no dir súper mal muntat. Qui és l’il·luminat que va tenir la idea genial d’organitzar-lo tal com és? M’agradaria conèixer-lo. Per començar, l’any és mooooolt llarg. Alguna vegada t’has parat a comptar els dies que té? SÃ, sÃ, ja sé que a l’escola ens diuen que són 365, però aquà tens el meu primer consell.
Per què tenim sinó el cap? Per posar-hi gorres? Perquè la cara se’ns ompli de granets? Nooooooooo, el tenim per pensar. I sÃ, ja sé que ara més d’un s’haurà endut una sorpresa perquè mai no l’ha fet servir per rumiar (en sé d’uns quants, jo...).
Total, que m’he adonat que dels tres-cents seixanta-cinc dies de l’any només n’hi ha 4, insisteixo, 4, «de felicitat garantida». Està o no està mal muntat això? Hauria de ser justament el contrari: quatre dies dolents i tres-cents seixanta-un dies bons. ComençarÃem l’escola un dilluns, o fins i tot un dimarts, i el divendres ja tindrÃem festa. T’ho imagines? Aixà no ens haurien d’escridassar perquè féssim els deures... si més no, fins dimecres!!! Perquè no t’hagis de trencar les banyes pensant quins dies són els bons, he fet un «top ten» (en realitat és un «top four»):
1 El dia de Reis al matÃ, l’estona que obres els regals (després la cosa ja es torça bastant i no et deixen ni jugar en pau a la wii perquè «és un dia per estar en famÃlia»).
2 La nit de Nadal, l’estona del Caga Tió (però no et facis gaires il·lusions perquè sempre acostuma a cagar quatre paridetes).
3 El dia que comencen les vacances d’estiu. Evident. I...
4 El 4 és el millor, el 4 és el dia de la «felicitat 100% garantida»: el dia del teu aniversari.
És millor que la resta de l’any perquè el dia del teu aniversari la felicitat és exclusivament per a tu, en canvi els altres dies l’has de compartir amb tothom. Tots els regals són només per a tu, totes les felicitacions són només per a tu, totes les trucades són nomes per a tu... I, a sobre, tots els altres s’han de fotre i fer veure que se n’alegren per tu!!!!
Les coses com siguin: mola tant que els altres es morin d’enveja mentre tu triomfes. O no és aquest el motiu pel qual t’aixeques del llit cada matà (bé, en el meu cas, és la meva mare que m’estira els llençols sense contemplacions)?
Una altra cosa que demostra que la vida està molt mal muntada és que el teu aniversari és el dia més important de l’any i ni tan sols el pots escollir. T’has de conformar amb el dia que has nascut.
I si penses que tant hi fa un dia com un altre, és que has tingut sort i no has nascut a l’estiu.
Com que a mi ningú no em va avisar, se’m va ocórrer néixer un dia qualsevol, aixÃ, a la babalà : el 25 d’agost.
El meu pare ja fa onze anys que intenta convence’m que és el millor:
-Aixà no has d’anar a l’escola i pots fer el que et vingui de gust: estar amb nosaltres, veure la tele...
Uf, sÃ!!! Quina sort! Tot un dia per estar amb la imbècil de la meva germaneta, la Raquel!!
Aquesta és una altra cosa que de seguida et fa veure que la vida està molt mal muntada: Per què existeixen els germans petits si tu estaries ben ampla, tota sola amb els teus pares, que sempre pensarien que ets la millor del món perquè no et podrien comparar amb ningú més? I no parlem dels calés que es deixen en l’educació de la teva germana i que podrien invertir en la teva felicitat...
El meu pare no entén res. Si precisament el pitjor de néixer a l’estiu és que et perds l’únic dia en què sà que és guai anar a l’escola, el dia del teu aniversari, perquè molt malament has de fer les coses per no ser el més popular de la classe. A més, ara ni tan sols no has d’aguantar les ridÃcules corones que et posen a infantil.
Com? Que a tu no et passa mai? Que mai no aconsegueixes ser el més popular? Tranquil, jo te n’ensenyaré. Només has de seguir uns quants consells ben simples.
És important crear expectativa, no és el mateix que arribis a classe i de cop i volta sigui el teu aniversari, com si res, que dedicar un parell de setmanes a alertar tothom que la gran festa està a punt d’arribar. Però tampoc no et passis, no facis com en Pollastre.
Cada vegada que l’Emili, el nostre mestre, fa una pregunta (una d’aquestes interessants, del tipus «quins són els verbs de la tercera conjugació», «defineix tal cosa», «quina fracció és més gran», «explica pas a pas el cicle de l’aigua...»), en Pollastre alça la mà voluntà riament.
-Pollastre -li diu l’Emili, amb la mosca al nas, perquè ja el veu venir.
-Ara mateix -respon ell- no tinc ganes de pensar, però vull aprofitar que tinc la mà aixecada per recordar als meus companys que només queden sis dies per al meu aniversari.
I, és clar, tothom es parteix de riure; tothom menys l’Emili, que, com que és el professor, mai no li troba la grà cia a res, i li fa escriure una pila de frases com a cà stig.
Consell següent:
Ja saps com va la cosa: sona el timbre per sortir al pati i el profe crida:
«Un segon, si us plau, ara en/la ____________ (posa-hi el nom del qui fa anys) us repartirà una coseta».
I aquesta coseta és la qüestió: els populars sempre porten detallets bons, del tipus Lacasitos, ous Kinder, llaminadures, bossetes de patates fregides... però la «coseta» que se li ha ocorregut a la teva mare mai, mai no és res bo.
El problema és que, quan arriba el dia del teu aniversari, a la teva mare li agafa automà ticament per començar a estrenye’s el cinturó.
I per «caprici» entén coses tan estranyes com que li punxin agulles a les cames per treure’s la cel·lulitis. Agulles a les cames!!! Com diu el meu pare: «Això t’ho faig jo a casa i sense cobrar ni un ral».
Aquest pla d’estalvi, per tant, consisteix a intentar gastar el mÃnim de diners en tot: el teu regal, les invitacions, la festa...
Aixà doncs, quan tu li dius que has de portar alguna coseta a l’escola, ella comença a pensar en què és el més econòmic i se li passen pel cap un munt d’idees estrafolà ries: «I si els dónes un dibuix d’aquells tan macos que fas tu...?».
M’agafen ganes de contestar-li: «Tan macos i tan gratis, oi?». Però em mossego la llengua perquè no s’emprenyi. Al final, sempre, sempre té la idea genial que dugui un grapat miserable de caramels de menta. Llegiu amb atenció:
Ni parlar-ne! Has d’aconseguir alguna cosa bona i, sobretot, que en sobri una mica. Almenys n’hi ha d’haver cinc o sis de més.
Normalment això no és gens fà cil, perquè, arribats en aquest punt, cada cèntim que gasta la teva mare és com una ganivetada. Has de convèncer-la com sigui perquè compri llaminadures de sobres; si cal, digues-li que a la classe hi ha nens d’un intercanvi d’escoles. Això sempre s’ho empassen.
Aquests cinc o sis que sobren són la diferència entre un trist pringat o algú popular. Si has portat alguna cosa bona, de seguida correrà la veu a l’hora del pati i hi haurà un munt de gent de les altres classes que et vindrà a buscar: «Te’n sobren? Te’n sobren?». Sobretot si t’esperes després de l’hora de menjador, quan tots estan morts de gana perquè passen de menjar la porqueria que hi donen.
Un altre consell fonamental és:
Aixà que la gent s’assabenti que el fas allà , tothom voldrà que l’hi convidis. Si t’ho muntes bé, no només et faran la pilota, a més els podràs fer servir d’esclaus a les teves ordres un parell de setmanes... fins que reparteixis les invitacions i ja quedi clar qui hi va i qui no.
Encara no ho tens clar? No passa res, per això he recollit al final d’aquest llibre els 10 MANAMENTS IMPRESCINDIBLES QUE TOTHOM HA D’OBEIR EL DIA DEL SEU ANIVERSARI.
No tan sols els hauràs de llegir i aprendre de memòria (millor que no pas els rius d’Espanya per al control de Medi), sinó que també t’hauràs de gastar uns quants cèntims, fer unes poques fotocòpies i distribuir-les entres els que creguis que et poden amargar una mica l’aniversari:
Com ja t’he dit, el món està molt mal muntat. El més lògic i natural és que l’aniversari dels altres sà que sigui un cop l’any, però que el teu sigui, no ho sé, per exemple, un cop al mes.
Jo no dic fer anys un cop al mes, tampoc no cal passar-se (et plantaries de seguida en 300 anys...), però en comptes de fer anys el millor seria «fer mesos» o directament complir el mesversari.
En resum, que com que només en pots celebrar un, hauries de tenir en compte aquest consell:
El primer de tot és fer una llista de convidats amb temps.
Jo ja m’hi poso l’1 d’agost perquè... m’avorreeeeixo com una ostra!!! Tothom ha marxat a la platja o al poble, i la ciutat és un desert. Només quedem la meva famÃlia i jo. No exagero. Bé... la meva famÃlia, jo i els xinesos de la botiga que hi ha a sota de casa.
A la llista només apunto gent imprescindible (a la meva mare se li ha ficat entre cella i cella que nomÃ