Llibres
Poesia
Novel·la romàntica
Novel·la negra, misteri i thriller
Novel·la històrica
Literatura contemporània
Grans clàssics
Fantasia
Ciència-ficció
Aventures
Novel·la literària
De 0 a 3 anys
A partir de 4 anys
Literatura juvenil
Temps lliure (juvenil)
Thriller juvenil
Poesia juvenil
Novel·la juvenil d'aventures
Novel·la romàntica juvenil
Novel·les juvenils
Llibres juvenils d'Influencers
Novel·la fantàstica juvenil
Consciència social
Ciència, tecnologia i naturalesa
Ciència ficció juvenil
Biografies i històries reals
Art, música i fotografia
Llibres il·lustrats
Còmic
Còmics d'influencers
Còmic de no ficció
Còmic d'humor
Còmic infantil
Còmic juvenil
Còmic d'autor
Història
Filosofia
Economia, política, societat i actualitat
Ciència i tecnologia
Biografies i memòries
Autoajuda
Espiritualitat
Família i criança
Nutrició, bellesa i fitness
Art, cinema i música
Business
Cuina
Guies i literatura de viatges
Temps lliure
Ús de la llengua i diccionaris
Audiollibres
Audiollibres juvenils
Audiollibres infantils
Audiollibres de salut i benestar
Audiollibres de ciència, història i societat
Audiollibres de ficció
Autors
Editorials
La vostra cistella
Ja no hi ha articles a la vostra cistella
—Mira, Carbassí! Oi que se t’assembla? —La Kitty va enllestir el dibuix que feia d’un gat afegint-hi l’últim bigoti i el va ensenyar al Carbassí.
Era un gatet rodanxó de color carbassa, ulls brillants i ratlles al cap.
El Carbassí va saltar sobre la taula per mirar-lo de més a prop.
—Soc jo! —va exclamar, refregant el caparró pelut contra el braç de la Kitty—. M’agrada molt.
—El penjaré a la paret —va dir la Kitty, somrient.
Ella i el Carbassí s’havien fet els millors amics del món d’ençà que el va rescatar de la torre del rellotge. La Kitty tenia superpoders felins i estava aprenent a convertir-se en una superheroïna de debò. De vegades se n’anava a viure aventures amb la colla dels gats sota la llum de la lluna. Li agradava d’allò més enfilar-se i caminar per les teulades, fer servir la seva visió nocturna tan particular i la superoïda per detectar els problemes.
Sobretot, el que li agradava era parlar amb els animals, i especialment amb el Carbassí, que era el gatet més dolç del món!
La Kitty va penjar el dibuix del Carbassí a la paret i es va enretirar per mirar-lo bé. Llavors va notar una flaire deliciosa que venia de la cuina. El nas del Carbassí també va començar a ensumar.
—Quina oloreta més bona! —va dir la Kitty—. La mare deu fer alguna cosa al forn.
Va córrer cap a la cuina, on la mare treia del forn una gran plata amb un pastís.
—Has fet pastís! Mmm..., fa olor de xocolata!
—Ja veig que tens els supersentits ben afinats! —va riure la mare—. Sí, he fet un pastís perquè aquesta nit tenim visites. Són uns vells amics que s’acaben de mudar a Hallam i tenen un fill de la teva edat.
—Ah! I com es diu? —va preguntar la Kitty.
La mare va treure el pastís de la plata del forn i la cuina es va omplir d’un núvol de vapor de xocolata.
—Òliver, es diu. Podríeu anar tots dos a dormir a la nova caseta de l’arbre, si et ve de gust. —Va adreçar un somriure divertit a la Kitty—. Estic segura que teniu moltes coses en comú.
La Kitty va dubtar un moment. El pare havia construït al jardí la caseta de l’arbre la setmana anterior i se suposava que era per a ella, ja que el seu germà, en Max, era massa petit per poder-hi pujar tot sol per l’escala. No li feia gaire gràcia, això de compartir-la amb algú altre.
Ning-nang! Va sonar el timbre.
—Deuen ser ells! —La mare de la Kitty es va treure els guants de cuina—. Espero que vinguin amb gana.
La Kitty va arrufar el front quan la mare es va afanyar cap a la porta. Per què devia haver dit que podia tenir moltes coses en comú amb l’Òliver? Era ben estrany, perquè no el coneixia de res!
La mare de la Kitty la va cridar des del rebedor.
—Kitty, vine, que te’ls presento! Vet aquí els meus amics Molly i Neil Porter, i aquest és l’Òliver —va dir assenyalant un noiet amb els cabells foscos i arrissats i ulleres rodones.
La Kitty va dir hola mentre el Carbassí s’amagava darrere les cames de la nena. Els Porter li van tornar la salutació i van fer un somriure amistós, però l’Òliver es va limitar a bellugar el cap, mig avergonyit, i a posar-se bé les ulleres.
