El cercle taronja del sol coincidia exactament amb l’anella de la cistella. Un vespre de postal per a una tarda gloriosa, d’aquelles dignes de recordar, vaja. Ben a poc a poc, vaig acostar la mà a la butxaca de la caçadora per treure’n el mòbil i immortalitzar el moment, lluitant contra aquella incòmoda postura de ventosa humana que em tenia enganxada a terra. I, de cop i volta, pam!

—Auuu! —vaig queixar-me. El molt bèstia m’havia clavat una bufa!—. Però es pot saber què et passa? —vaig preguntar a l’Àlber, intentant no cridar, tot i que no ho vaig aconseguir.

—Faràs que ens descobreixin! Ara no es fan fotos. I calla! —em va etzibar, mirant-me a través d’uns prismàtics que li tapaven mitja cara. Els havia agafat prestats al seu pare, a qui l’any passat li havia picat per «observar ocells», i eren tan grans que gairebé no podia aguantar-los. El millor de tot és que el molt espavilat els estava fent servir al revés, i l’augment de les lents el feia semblar un lèmur amb conjuntivitis. Ell deia que era per l’al∙lèrgia, però jo sabia que l’explicació a aquells ulls injectats de sang era una altra.

—Què vols dir, que calli? Que potser t’ha posseït la teva mare?

No em vaig poder estar de riure, i aquesta vegada els ditots de l’Àlber es van afanyar a tapar-me la boca. Fins que van trobar les meves dents, és clar.

—Ostres, Inés! —Ara era ell qui es queixava, espolsant-se la mà com un boig—. Quina queixalada!

—Així aprendràs a estar-te quiet —vaig respondre. Vaig aprofitar per treure el mòbil i fer la foto, encara que el tanoca de l’Àlber ja m’havia esguerrat la composició.

El Max, que estava estirat de bocaterrosa al meu costat, es va haver de tapar la boca amb totes dues mans perquè una riallada irreprimible no delatés la nostra posició.

L’Àlber li va llançar un raig làser amb la mirada i va grunyir:

—Tens menys cervell que un zignarök dels pantans, nen! Que ens enxamparan!

—Ha, ha... Cof, cof... Ha... Cof... —El Max es va ennuegar a mig riure.

Renoi, quin geni que tenia l’Àlber últimament!

A veure, que l’Àlber és el meu millor amic des de la guarderia i no està bé que em fiqui amb ell, però és que ja em tenia ben farta.

Des que havíem vençut les rates de claveguera de 6èB a l’olimpíada escolar, al meu millor amic se li n’havia anat l’olla. D’acord que no era per a menys; no només havíem deixat en ridícul els de 6èB, els nostres enemics a mort, sinó que a més havíem guanyat un passi de cinc dies perquè tota la classe pogués assistir a la Gametron Week.

La Gueimtxunquè? Ja, si ja sé que sona estranyot (fa una setmana jo estava tan peix com vosaltres), però no us preocupeu, que us ho explico en un tres i no res. Resulta que la Gametron Week és la fira de videojocs i noves tecnologies més gran del món, i enguany se celebrava al nostre país. Hi hauria gent fent l’enze disfressada dels seus personatges de videojocs i pel∙lis preferits («Cosplay, cosplay!», em cridava l’Àlber horroritzat cada cop que em sentia pronunciar la paraula «disfresses»), presentacions de còmics i de pel∙lícules de ciència-ficció, estands d’efectes especials i, quina sort!, també d’empreses dedicades a les noves tecnologies. És a dir, un supermaxicombo de fricades que durava gairebé deu dies (de week, res de res).

Però no només això: a més de les entrades per a la fira, la nostra classe havia guanyat una masterclass amb el millor desenvolupador de jocs del món, el megaídol de l’Àlber: el Kokoro Kakari. Qualsevol friqui estaria disposat a ficar en una trituradora la seva Gamemachine 4, l’ultimíssim model de consola de joc intel∙ligent (això també m’ho havia explicat l’Àlber), si així pogués aconseguir entrades per a aquest esdeveniment. I l’Àlber no és un friqui qualsevol, no: és el vicepresident dels friquis, només superat pel Max, el seu altre millor amic, aquell que era al meu costat a punt d’ofegar-se de riure.

Quan vam guanyar l’olimpíada, m’ensumava que l’Àlber fliparia en colors fosforescents, però la cosa havia resultat molt pitjor encara: de cop i volta, s’havia obsessionat a aprendre’s de memòria tots els jocs del Kokoro Kakari, els seus trucs, els seus passadissos, les seves pantalles secretes i els seus infinits estratagemes per deixar atònit el seu ídol a la Gametró. S’havia marcat unes sessions d’«entrenament» que riu-te’n tu de les dels ninja. En fi, estava tan viciat a la consola, que feia una setmana que gairebé no dormia.

El pitjor de tot era que no estava gaudint de la victòria. Els de 6èA ens havíem convertit en els reis del col∙legi. De debò, era molt fort. Hauríeu hagut de veure la cara de goril∙la restret que feien els de 6èB quan veien que els profes pràcticament no ens posaven deures perquè «havíem de deixar el llistó ben alt a la Gametró» (bé, menys la Vella, la de Mates, que és igual de vella i té la mateixa mala llet que un Tyrannosaurus rex). Els de 5è ens tractaven com si fóssim déus i ens seguien pertot arreu, i els de 1r d’ESO ja no s’apartaven de nosaltres com si fóssim empestats, sinó que ens miraven de cua d’ull (la qual cosa, francament, és un honor molt gran). N’hi havia prou amb passar al costat dels de 6èB per fer-los sortir de polleguera. L’expressió de mal de panxa que feia l’Hugo —el gall de la classe de 6èB, ros, guapo i amb uns ulls blaus que ja havien perdut completament el poder d’hipnotitzar-me— no tenia preu. T’agafaven ganes de fer servir tots els filtres de l’Splashchat per penjar aquelles cares en un museu. Una autèntica meravella, un dònut de xocolata farcit de victòria, com diria el Nosa. Un dònut que l’Àlber s’estava perdent per aquella obsessió que tenia d’empollar tots els jocs del planeta Terra.

Així que, bé, per molt que m’hagués costat arrencar-li de la mà el comandament de la consola, i per molt que estigués sent una mica com un gra al cul, per fi havia aconseguit que m’ajudés a planejar el que estava a punt de passar. Era guai compartir-ho amb ell: el meu camarada de bromes no podia perdre’s la humiliació definitiva de 6èB.

I és que encara quedaven assumptes pendents. La nostra victòria a l’olimpíada havia estat massa neta, massa... esportiva. I ells havien jugat tan brut com havien pogut i més. Bé, nosaltres tampoc no ens havíem quedat curts, la veritat, però sentíem que els calia tastar la seva medecina.

L’Hugo, el Forçudet i les seves dues paparres inseparables, el Borja Mitjaneurona i el Rodri Capbuit, quedaven cada dimarts per jugar a la pista de bàsquet, el seu «santuari». Just abans de sopar, quan es fa de nit i... les ombres poden jugar males passades.

És clar que per a això faltaven com a mínim deu minuts, i el Max i jo feia gairebé mitja hora que jèiem damunt el sostre de la caseta dels vestidors fent l’estaquirot. I és que a l’Àlber se li havia ficat entre cella i cella que havíem d’ocupar les nostres posicions al «lloc d’observació» abans no comencés a pondre’s el sol. Sí, el mateix Àlber que m’ha fet perdre hores senceres de la meva vida, i mil autobusos, esperant-lo al portal per anar a escola i que MAI DE LA VIDA és puntual. Ja us ho deia, que estava irrecognoscible...

El meu amic havia començat la tarda amb la concentració màxima d’un monjo shaolin, però ara semblava un mico epilèptic amb sobredosi de cafeïna. El Max i jo havíem complert i havíem estat puntuals però, dels altres, encara ni rastre.

—On són? Per què no vénen? —mormolava molt enfadat. Es treia la gorra, es repentinava els cabells per sota i se la tornava a posar, frenètic. I així una vegada i una altra.

—Àlber, afluixa, tio. No recordes el que passava a la tercera pel∙li d’OVNI: Invassions? L’almirall Tynzher, nerviós per la imminent eclosió dels ous pakurians, posa un esquadró de soldats a fer guàrdia davant la incubadora espacial. Però...

—... però calcula malament la data d’eclosió i, com que les bestioles no surten dels ous, al final els soldats se’n van i els extraterrestres neixen quan no hi ha ningú vigilant! —vaig acabar jo la frase, emocionada.

—Justa la fusta —va assentir el Max amb un somriure d’orella a orella—. Conclusió: la paciència té la seva recompensa.

L’Àlber va passar del discurset del Max i em va mirar com si jo fos la reina ponedora dels pakurians en persona. El pobre no entenia res.

—I quan has vist OVNI: Invassions, tu, si es pot saber? —Semblava com si volgués entrar al meu cervell a empentes.

Normal. Des de la famosa olimpíada i, sobretot, des que l’Àlber havia començat aquella bogeria d’entrenament per a la Gametró, el Max i jo passàvem molt de temps junts. Al començament, el Max em feia una mica de ràbia, la veritat. Em feia enveja que l’Àlber quedés amb ell per fer coses que no podia fer amb mi: tot allò que tingués a veure amb pel∙lis, manga, videojocs, etcètera, i que a mi, a dir veritat, doncs ni fred ni calor. Però al final havia resultat que el Max era un paio bastant més guai del que semblava. M’havia descobert, per exemple, que molts dels videojocs i pel∙lis que a l’Àlber i a ell els al∙lucinaven estaven basats en llibres molt interessants. Òbviament, jo la pel∙li aquesta dels ovnis no l’havia vista (ni pensava fer-ho), però el Max me n’havia deixat el llibre... i era una passada! A mi les pellis de trets, marcians i coses d’aquestes no sé què tenen que em maregen moltíssim. Però em dónes un llibre d’uns militars tancats en una nau espacial plena d’ous d’una raça d’extraterrestres assedegats de sang, i al cap de mitja hora el tinc llegit... Com, efectivament, va passar la tarda que el Max em va deixar el llibre.

En aquell moment vam sentir arribar el Nosa (amb tant d’enrenou només podia ser ell, és clar), i l’Àlber va tornar a entrar en estat d’alerta màxima. Va treure el nas pel marge de la caseta on estàvem situats.

—Quim, tio! Que fas més soroll que Trugorg sortint de la cova del mont Obscur! —va dir-li. I, en veure els morros del seu amic, banyats de xocolata, li va etzibar—: T’he dit que vinguessis corrent, no menjant! Que vas deixant un caminet de molles per allà on passes! A més, els dolços no són per a tu, són per fer la broma!

El Quim, àlies el Nosa: un obstacle humà, una força de la natura. Es va mirar les mans, tacades de dònut, es va mirar les vambes, plenes de molles de dònut, i va mirar enrere per comprovar que, efectivament, havia deixat un rastre de molles de dònut darrere seu. Va arronsar les espatlles, ens va dedicar un somriure un pèl fastigós amb aquelles dents brutes i es va col∙locar en la posició estratègica, dins d’una bardissa que hi havia just al costat de la pista. Per sort, a l’altra mà duia una bossa de la pastisseria: molt bé, els dolços que s’havia cruspit devien ser els d’emergència, no els de la broma. Però és que el Nosa és així: mai no saps per on et sortirà. A ell això d’empipar li surt sol, però no distingeix entre amics i enemics. Malgrat tot, no ens podíem queixar: aquest superpoder tan estrany havia demostrat ser útil en més d’una ocasió.

De l’Inútil, l’Idiota i l’Imbècil encara no hi havia ni rastre, però a qui sí que vam veure acostar-se de lluny, agafats de la mà, van ser el Ro-ròber i l’Ombra. L’Ombra es diu Maria i havia arribat a començaments d’any a la nostra classe. S’havia passat el curs sencer callada com una tomba, amagada sota la seva caputxa i el seu serrell ros, cosa que havia donat lloc a tota mena de llegendes sobre ella: que si podia predir el futur i alterar el passat, que si amb una mirada calava foc als oceans... Però, quan per fi va obrir la boca, i de pas ens va salvar el cul durant l’olimpíada, vam descobrir que era una noia supermaca i que l’única cosa que li passava era que havia passat un munt d’anys vivint als Estats Units i li costava integrar-se. Des d’aleshores tenia el Ro-ròber, el nostre raper tartamut, exhalant cors per ella... i l’Ombra es deixava estimar.

Cadascun duia una bossa gran de «munició» a la mà que els quedava lliure. Ens van fer un senyal i van anar a amagar-se, molt juntets, darrere la bardissa que se’ls havia assignat, just a la sortida dels vestidors.

L’Àlber estava passant del mode «mico epilèptic» al de «colibrí hiperactiu». S’acostava l’hora zulu i les cabelleres rosses de les 3As encara no havien aparegut... Començava a preocupar-me de veritat, però no perquè encara faltessin agents essencials per a l’execució del nostre pla —així els anomenava el Max—, sinó perquè si l’Àlber continuava així se li aturaria el cor.

—Àlber, tio, que t’agafarà alguna cosa: no ens fallaran, tranquil∙litza’t una mica —vaig dir-li—. Vols que baixi a demanar un dònut al Nosa? Potser menjant alguna cosa et passaran els nervis.

—Àlber, tio, es pot saber quin gandrox t’ha picat? —El Max va sortir a defensar-me—. Això és important, però tampoc no és qüestió de vida o mort. Es tracta de passar-ho bé i donar a l’Hugo i companyia el que es mereixen, oi?

L’Àlber va remugar alguna cosa i es va amagar sota la gorra, però no es va disculpar. Jo no hi vaig voler donar més importància, que el pobre ja estava prou fora de si, així que per tranquil∙litzar-lo li vaig dir:

—Ho veus, que no ens deixaven tirats? Aquí tens les 3As!

Tot i que la veritat era que el que venia pel camí del parc no s’assemblava gens a l’Àurea, l’Alexandra i l’Adriana, les nostres tres amigues inseparables, rosses, guapes i perfectament coordinades. Semblaven més aviat tres éssers sortits de l’infern. Darrere, corrent com un boig i col∙locant-se la boina del seu avi (o «d’artista», com l’anomenava ell), venia l’Anton, el seu admirador número 1. L’Anton sabia que una d’elles li agradava, però mai no acabava de decidir quina, així que les perseguia totes tres de la mateixa manera.

No vam tenir temps de veure com s’havien disfressat, exactament, perquè anaven amb una mica de pressa, així que amb una tombarella endavant, una tombarella lateral i un mortal enrere, respectivament, les tres noies van entrar als vestidors.

Tot just uns segons abans que es pongués el sol, els fanals es van començar a encendre per il∙luminar la pista, i l’Hugo, el Borja i el Rodri es van unir a la festa. Mentre feien les primeres passades, l’Àlber i jo vam treure el mòbil i vam començar a donar instruccions a tots els nostres agents especials.

—Escolta, però tu què fas donant ordres? Ja t’ha xerrat com va el pla, aquesta, o què? —va protestar l’Àlber, que com més avançava la tarda més s’anava guanyant el premi de míster Simpatia.

—Doncs... sí, una mica —va confessar el Max, fent cara de «me’l sé de dalt a baix».

—A veure, Àlber, tranquil∙let, eh? —vaig haver de tallar-lo—. Que jo planejo el que em dóna la gana amb qui em surt dels nassos. I si tu estàs massa ocupat passant pantalletes, bé hauré de pensar l’estratègia amb algú. O no?

L’Àlber es va refugiar darrere els seus prismàtics de camaleó i no va dir res. Ara volia fer-se el cap d’operacions, però des de l’olimpíada que estava missing, així que no li tocava ni fer el gall ni criticar... i prou que ho sabia.

Mentre discutíem, el Joaquim ja s’havia posat en marxa. El molt bèstia, en comptes de fer la volta a la bardissa, l’havia creuat (tan tranquil), així que va aparèixer a la pista ensopegant i amb la roba plena de fulles i branquillons. La bossa de la pastisseria no havia patit cap mal, encara bo. Des de la nostra posició, el Max, l’Àlber i jo vam sospirar alleujats.

Es va donar el tret de sortida: l’Hugo no va trigar ni mig segon a reaccionar davant la presència del Joaquim.

—Vaja, vaja, vaja... Però si és el rei Fartaner de 6èA —va dir el rosset fastigós, deixant anar la pilota i fregant-se les mans—. Es pot saber què se t’hi ha perdut, aquí? Què vols, que et fem servir de pilota?

—Ha, ha, ha. Segur que rebota i tot! Si és una bola de greix! —va bramar el Borja al seu costat.

El Rodri, com que només té mitja neurona i no li dóna ni per parlar, es va acostar al Nosa per empènyer-lo. En fer-ho, es va adonar que el Joaquim duia alguna cosa a la mà.

—Ai, mira, però si ens ha portat un regal —va dir, i li va arrencar la bossa d’una estrebada. El Rodri va passar la bossa a l’Hugo (tot havia de passar abans pel rei de la banda, per descomptat) i al forçudet se li van posar els ulls blaus enormes com pous d’aigua tèrbola.

—Mira que maco, si el babau pelat aquest ens ha dut berenar i tot —va dir mentre treia de la bossa una caixa de dònuts de mida gran—. Escolta, ximple, aquesta vegada t’estalviaràs que et fem servir per encistellar —va dir al Nosa, com si li perdonés la vida—. Però ja estàs guillant d’aquí, que no volem que ningú ens vegi en la teva companyia greixosa ni un minut més.

Al Nosa no li va caldre que li ho repetissin. Va sortir d’allà amb la seva tècnica especial de corredor professional: passetes curtes i rapidíssimes que recordaven les dels dibuixos de la tele. El més important era que havia aconseguit sortir sa i estalvi de la pista i entregar l’element clau de la missió. Aprofitant que les nostres víctimes estaven entretingudes inspeccionant el contingut de la caixa, va tornar a creuar la bardissa d’on havia sortit, aquest cop per amagar-se. El pobre no tenia remei.

—Va, va, va! És hora de berenar, Huguet! —va xiuxiuejar l’Àlber, prement els prismàtics amb tanta força que els artells li van quedar blancs.

Aquest cop, ni el Max ni jo no ens vam preocupar gaire: estàvem massa atents al que succeïa a la pista.

—I doncs? Ens en donaràs un, o què? —vam sentir que deia el Borja amb impaciència.

—Això, xaval, que tenen una pinta... —va afegir el Rodri, llepant-se els llavis.

L’Hugo els va llançar la caixa amb un gest de menyspreu (fins i tot amb ells, que se suposava que eren els seus millors amics, es comportava com si no li caiguessin bé). El Borja la va enxampar al vol mentre l’Hugo feia una enorme queixalada a un dels dònuts que acabava de robar al Nosa i se l’empassava sense mastegar.

El Max, l’Àlber i jo vam contenir la respiració.

La primera cosa que va manifestar l’Hugo va ser una mena de tos. Els seus esbirros, massa ocupats clavant les dents als dolços, no es van adonar que el seu líder suprem es colpejava el pit amb el puny. Immediatament després, va començar a escopir com si fos un aspersor, i a posar-se vermell, després blanc i després verd. El Borja i el Rodri van trigar menys d’un segon a imitar-lo.

—ECS! PERÒ QUÈ ÉS AIXÒ TAN FASTIGÓS? —va bordar l’Hugo mentre es netejava la llengua amb el revers de la mà per eliminar les restes del nostre dònut especial.

—Però de què està farcit això? —cridava el Borja, sense dissimular les arcades.

—De tripes de trol, com a mínim! —L’Hugo continuava escopint molles de massa per tota la pista de bàsquet.

Doncs no anava gaire desencaminat, el noi. El

Suscríbete para continuar leyendo y recibir nuestras novedades editoriales

¡Ya estás apuntado/a! Gracias.X