Isadora Moon. Aquesta soc jo! I el meu millor amic és el conillet Pinki. Era el meu peluix preferit, i la mare li va donar vida amb la seva vareta màgica. M’acompanya a tot arreu, fins i tot a les festes d’aniversari!
He anat a moltes festes d’aniversari des que vaig començar l’escola. Festes de nens humans! Són molt interessants i molt diferents de les festes que fem a casa. Jo només havia anat a festes de vampirs o de fades abans de conèixer els meus amics humans perquè la mare és una fada i el pare és un vampir. Sí, de debò!
I sabeu en què em converteix això?
En una fada vampir!
Soc una mica totes dues coses alhora. Al principi no sabia ben bé on encaixaria, però llavors vaig anar a l’escola de nens humans i vaig descobrir que tothom és una mica diferent i que així és tal com ha de ser.
M’ho he passat especialment bé anant a les festes d’aniversari dels meus amics humans. Són totes ben diferents! Per això em feia molta il·lusió que arribés el meu aniversari. Volia organitzar la meva, també.
—Espero que facis una festa de vampirs tradicional pel teu aniversari —va dir el pare.
—Mmm —vaig contestar.
No m’acabava de fer el pes la idea d’una festa de vampirs. Tenia la sensació que espantaria els meus amics. Una festa de vampirs sempre se celebra a la mitjanit, has d’anar vestit molt elegant i portar els cabells ben clenxinats. Els vampirs són molt primmirats amb el seu aspecte. Els agrada fer jocs de vol i sortir disparats cap al cel a la velocitat de la llum. Les meves ales no poden volar tan de pressa perquè només són per aletejar, com les ales de les fades. Als vampirs també els agrada servir menjar de color vermell i begudes vermelles a les seves festes. I jo odio el menjar vermell.
—I què et semblaria una bonica festa tradicional de fades? —va suggerir la mare—. Seria fantàstic!
Vaig recordar la festa de fades que la mare em va organitzar quan vaig fer quatre anys. Era una festa aquàtica. Com que a les fades els encanta la natura, vam anar a un rierol enmig del bosc. Feia molt de fred i l’aigua estava plena d’algues i de peixos.
«És tan revitalitzant!», va exclamar la mare, quan va saltar al rierol amb les altres fades convidades.
Jo em vaig quedar tota l’estona quieta a dins de l’aigua i tremolant, amb el conillet Pinki enfilat dalt d’una roca. No suporta mullar-se.
—Em sembla que prefereixo fer una festa d’humans, com els meus amics de l’escola —vaig dir als meus pares—. Són molt més divertides.
—Impossible —va dir el pare—. No hi ha res més divertit que una festa de vampirs. Pensa en el deliciós menjar vermell!
—Doncs jo crec que una altra festa aquàtica seria meravellosa —va dir la mare, que ja s’hi trobava—. I després, podríem encendre un foc de camp i fer corones de floretes.
—Però és que jo prefereixo una festa d’humans… —vaig dir—. Si us plau. S’hi fan un munt de coses divertides!
—Quina mena de coses divertides? —va preguntar la mare, desconfiada.
—Mira, la setmana passada, a la festa de la Zoe, tothom havia de portar un vestit de fantasia. En diuen disfressa.
—Ah, per això portaves aquelles orelles rosa de conillet —va dir el pare.
—És que em vaig disfressar de conillet Pinki! —vaig dir—. I en Pinki es va disfressar de mi. Va ser molt divertit. Vam menjar pastís i gelat, ens van donar bosses d’aniversari i vam jugar a passar el paquet.
—A passar el què? —va preguntar la mare.
—El paquet! —vaig dir—. Mira, es fa una rotllana i els nens es passen un regal, que es va desembolicant seguint la música, i al final hi ha una sorpresa!
—Caram, que estrany —va dir la mare—. I què és una bossa d’aniversari?
—És una bosseta que dones als convidats al final de la festa —vaig explicar—. Està plena de regalets petits, i també hi ha un tall del pastís d’aniversari embolicat amb un tovalló de paper.
—Vaja, no sabia que els humans mengessin tovallons de paper —va dir el pare.
—La setmana abans, a la festa d’aniversari de l’Oliver —vaig continuar—, vam jugar en un castell inflable i va venir un mag.
—Això del mag sembla divertit —va dir la mare, que ja es començava a animar.
—Era un mag de mentida —vaig dir de seguida—. No feia màgia de debò com tu amb la vareta.
La mare va fer cara de no entendre res.
—Per què no? —va preguntar.
Vaig arronsar les espatlles.
—No ho sé, és tal com ho fan a les festes dels humans.
—Trobo que tot plegat és molt curiós —va dir el pare.
—M’agradaria molt fer una festa d’aniversari com les dels nens humans, de debò —vaig dir amb el meu somriure més angelical.
El pare i la mare van sospirar.
—Molt bé… d’acord —va dir la mare.
—Potser sí que podríem provar d’organitzar una festa d’aniversari d’humans, aquesta vegada —va afegir el pare.
En Pinki i jo ens vam posar a saltar d’alegria.
—Gràcies! Gràcies! —vaig c