Isadora Moon. Aquesta soc jo! I aquest és el conillet Pinki. És el meu millor amic. Sempre ho fem tot junts. Les coses que més m’agrada fer són: volar entre les estrelles enmig del cel nocturn, fer berenars plens de purpurina amb el meu joc de te de ratpenats, i fer ballet.
Últimament hem assajat molt i hem fet representacions per al pare i la mare. He descobert que la capa de vampir del pare va molt bé com a teló d’escenari! Queda especialment maca amb unes quantes estrelletes platejades i brillants enganxades… tot i que no sé si al pare li acaba de fer el pes. Em va semblar que s’empipava una mica l’última vegada que va veure la seva millor capa convertida en un teló.
—Plena d’estrelles! —va rondinar—. Jo no soc un bruixot, soc un vampir! I els vampirs no duen capes amb estrelles.
Em vaig sentir una mica malament, però de seguida ho vam resoldre perquè la mare va brandar la vareta i totes les estrelles van desaparèixer. La mare pot fer coses com aquesta perquè és una fada. Va ser ella qui va donar vida al conillet Pinki per art de màgia.
—Fixa’t, nova de trinca! —va dir la mare, mentre seia en una de les cadires que en Pinki i jo havíem preparat per al públic. El pare també va seure, amb la meva germaneta, la Flordemel, a la falda, i tots tres van esperar que comencés el nostre espectacle.
—Molt bé —vaig xiuxiuejar a en Pinki, des de darrere del teló sense estrelles—. Et recordes de tots els passos?
En Pinki va assentir i va fer un arabesc perfecte. Ha millorat molt, en Pinki, amb el ballet. Vaig alçar els dits polzes.
—Som-hi! —vaig xiuxiuejar.
Vam sortir tots dos de darrere del teló fent un grand jeté majestuós. El pare i la mare ens van aplaudir i aclamar. En Pinki va començar a fer piruetes de puntetes, mentre jo feia voltes i saltava amb el meu tutú negre brillant.
—Bravo! —va exclamar el pare.
—Fantàstic! —va dir la mare, mentre brandava la vareta perquè caigués una pluja de pètals de flors roses.
Al final de l’espectacle, vaig fer una gran reverència, i en Pinki una inclinació, i els pares ens van aplaudir una mica més. Fins i tot la Flordemel ens aplaudia amb les seves manetes rodanxones.
—Oh, ha estat preciós! —va dir la mare—. I molt professional!
En Pinki estava molt orgullós i va inflar el pit, amb la seva elegant armilla de ratlles.
—Algun dia sereu primers ballarins de debò! —va dir el pare.
—Tant de bo! —li vaig respondre, mentre en Pinki i jo corríem de puntetes amb elegància i seguíem el pare i la mare cap a la cuina per esmorzar.
Eren les set del vespre, però a casa sempre fem dos esmorzars al dia: un al matí i l’altre al vespre. Això és perquè el pare dorm durant el dia i esmorza al vespre, abans de sortir a fer el seu vol nocturn.
—M’agradaria ser com la Tatiana Tutú! —vaig dir, mentre em començava a untar una torrada amb mantega i melmelada. La Tatiana Tutú és la meva ballarina preferida de tots els temps.
No l’he vist mai en directe, però sempre miro els seus espectacles a la tele, i tinc un àlbum especial ple de fotos seves. Retallo les imatges de les revistes i les decoro amb estrelletes daurades i purpurina platejada.