Benvolguts lectors,
Us escric amb gran alegria per donar-vos la benvinguda a la ciutat de R.
D’aquí a unes pàgines descobrireu aquest lloc estrany i us divertireu corrent pels seus carrers nevats amb els petits protagonistes de la nostra història, però abans us voldria dir un parell de coses.
El Nadal és un dels moments de l’any que més m’agraden. Vinc d’una família nombrosa i, des que vaig néixer, sempre hem passat les festes plegats. De petita m’encantava veure les famílies a les pel·lícules de Nadal que feien a la tele i, després, girar-me i trobar la meva al sofà. Més tard, mentre creixia, vaig descobrir que volia formar la meva pròpia família amb una altra dona i no amb un home, i em va començar a preocupar que en cap de les històries de Nadal que havia llegit o havia vist hi hagués una família com la que jo desitjava.
M’hauria agradat compartir aquesta preocupació amb algú, però estava convençuda que, si les famílies amb dues mares no apareixien a les històries que jo llegia, hi devia haver un motiu secret, i em feia vergonya demanar explicacions.
Fins que vaig ser gran i vaig descobrir que no hi havia cap motiu i que no m’hauria hagut d’avergonyir de res.
Alguns pensen que no s’ha de parlar als nens de les famílies amb dues mares o amb dos pares, perquè «els nens són massa petits per entendre-ho». Però què cal entendre? L’amor és una cosa simple. Créixer considerant normals les famílies que són diferents de la nostra és molt important per crear un món on tots els nens se sentin acollits, on no es demani a ningú que amagui parts de si mateix.
Em pensava que els adults sempre tenien raó i que hi havia preguntes que no es podien fer. Si els grans havien decidit que determinades històries no podien aparèixer als llibres infantils, devien tenir raó.
Els protagonistes d’Elfs al cinquè pis són molt més espavilats que no ho era jo. Aquests nens fan com la Malala Yousafzai, la Greta Thunberg i altres joves activistes del nostre temps: no paren de preguntar «per què» ni de desobeir les regles sense sentit dels adults. I així és com canvien el món.
Si pogués viatjar enrere en el temps, m’agradaria tancar-me a l’habitació de l’àvia Anna amb la meva germana i les meves cosines a llegir amb elles Elfs al cinquè pis, mentre els adults juguen a cartes a la sala, en una taula llarga folrada amb drap verd.
Espero que aquesta aventura màgica també us faci companyia a vosaltres i a les vostres famílies els vespres nadalencs, que us ajudi a ser més acollidors i a sentir-vos més acollits.
Bon Nadal,
FRANCESCA CAVALLO
L’ARRIBADA A
LA CIUTAT DE R.
El 22 de desembre la família Greco Aiden va arribar a la ciutat de R. Eren cinc: la Isabella, la Dominique i els seus tres fills, el Manuel, la Camila i la Shonda.
Cansats del llarg viatge, van baixar del vagó de tren. Quan estaven a punt d’anar al cap de l’andana, va aparèixer una nena a cavall d’una maleta que semblava motoritzada i va topar amb la pila d’equipatge de la família.
—Olivia! —va cridar una dona des de lluny.
La Isabella i la Dominique van córrer fins a la nena.
—T’has fet mal? —li van preguntar amoïnades.
—No, gràcies, estic bé —va contestar tranquil·lament l’Olivia, espolsant-se la jaqueta.
—Què és allò? —va preguntar fascinada la Shonda assenyalant aquella maleta tan estranya amb què els havia caigut al damunt l’Olivia.
—És una Maletamòbil —va explicar molt orgullosa—. L’he construïda jo. Vosaltres no sou d’aquí, oi?
—No —va dir el Manuel—, acabem d’arribar. Ens hem traslladat aquí.
—I on anireu a viure? —va preguntar l’Olivia amb curiositat.
—Al carrer de les Xemeneies Espaioses, número 10 —va respondre la Camila—. Saps on és?
—I tant —va assentir l’Olivia traient un mapa de la butxaca—. És a prop de l’estació. Mira, és el carrer que hi ha a la dreta de la plaça dels Qui Van i Venen. —I va posar el dit en un carrer ple de corbes, a la vora de l’estació.
—Olivia! —va insistir l